(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dilluns

Passeig













Passeig









Prop la font monumental on les tríbades,

Lascives, només vestides de verdet,

A toc de frec, després de truc, d’estrip adés,

Es maquen d’empertostemps…, un foradet,

Sots un doll, m’és el cau que tothom desdenya—

Per sortir’n em cal i prou el tap empènyer.



Cameig, amb molta de mandra,

Pel carrer de la Salamandra;

Llavors, amb un pilot d’inèrcia,

Tir avall pels d’Ur i de Pèrsia.

Per lli salud na Sèrgia,

Llavors entretoc n’Alexandra.



Esquivat l’atzucac dels Disturbis,

Petj no pas gaire ferm els suburbis.

Pas a pas, prou tost seré a camp ras;

M’ajeuré davall qualque capçana

I, com ara clafert de nirvana,

Faré’n, de tot l’ullat, lent capmàs.



M’aixecava i feia el salpàs

A la soca que m’encoixinà.

Deia siau a pagès i rabadà,

Au, doncs, xiquets, sense cansar’s.



L’un eixorbia; encara al berenar

Era l’altre, qui em diu: feu un galet?

Faig: i tant. I llavors, xino-xanet,

Me’n tornava… Ah, llas, davant el mas

Del molí de l’Oli entra en òrbita,

Com qualque ànec qui encara cuegés,

Tot i escapçat, eixalat (molt mòrbid, eh?),

El consir de la meua mort vana.



I em desfaig com ninot qui la pluja

De pedra escrua i inhumana

Bat i bat, i bat fins que se n’uja.

Trista truja qui amb el nas aixafat

Grufa encara la muntanya que puja.



Penes amunt, a pleret, com puc,

On caic em ropleg, ranc i xaruc.

Amb prou temps de repensar el pensat,

Trobaré per sort qualque tòfona

Encar, qui sap, de vida cacòfona.



M’havia explanat el segon bucòlic:

Únic recapte: mènjoc pa-amb-òlic;

Tota altra teca em fa vindre còlic.

De mam, si doncs no fos garnatxa,

Malament rai, que tot m’empapatxa
.



Oïc l’èxtasi abstrús del flairívol vinyòvol

Quan l’abegot bo i li pessigolleja el vacúol

On, diví vaivé, de ferm li borna, car flor vol

Esbadellar-li, gens bacívol, a pansa o gra: gruo’l,

Bo i brivant brivant, meu Cristòfol, ai, meu Cristòfol,

Oïc que es diu, broix, el bòmbid, afuo’l, nuo’l, suo’l…

Tost serem-ne pares d’un tou: a cada raïmet qualque òvul
.



Maleït joier, es veu que el lapislàtzuli

De la marquesa, bo, sí ha pres per mal copròlit...

Idò, aqueix ben greu atípic lapsus li

Costa pla un rebuig, bo, sí que me’l fot anar de bòlit.



Li dic: Alexandra, dona, pobre home;

Adu l’asil subtil del llepís sepulcre

És menys aspriu que no ton gènit de drome-

Dari, al qual dingú sinó l’àngel diploma.

Saps prou que la diplomàcia és el fulcre

Amb què hom alçaprema, acrobàtic,

La tolerant badoqueria
(“oh, profecia!

Ens ala-de-mosquem, joc telepàtic,

Ens cua-de-milanem, germans qui som, eh?”

Engeguen, rabits, disc ratllat de gramòfon),

L’agemoliment llausanger ple de pànic

Del poble baix o gens aristocràtic.



Llur fusta, fet i fet, cal ésser pas botànic,

És la mateixa amb què hom basteix el xilòfon

Que, sense tocar’l a repèl, pel cantó reumàtic,

Sempre sona apaivagat com l’Atlàntic

(Déus qui amb qualsevol fórmula, ofertori o càntic

Convences, pecs), banal, a cop de micròfon,

Tantost els dónes sabó, és automàtic:

Llur bombolla d’ira ara es desfà, però, o fon
.



Com bestiar pensiu jagut damunt la sorra,

Tu i na Sèrgia, de qui conec l’al·lèrgia

A les tàperes amb manró, faríeu època,

I embolica que fa fort, si… (m’hi trac la gorra,

Dementre que increp que no hi cab o quep, que

Poc sóc prou olímpic, sots aquest Sol qui torra),

Si… (valtres rai, mes el tit, ah llas, ja puc córrer,

On vull ficar’m? Ves, pla sé que, per no res,

Pertot arreu caic, estrompat, i m’hi esfons, hò),

Si ara us tornàveu allò que, glòries, torre

Del temple amunt, ja sou: pur monument de bronzo.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

estona fa i dèiem quelcom d'altre

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós