I què fotut fotràs-hi...?

“Això és el que fem, i què hi fotràs.” Ja era doncs gairebé a mig matí. Tant el xiquet com jo ens havíem adormits... Sentia trucs a la porta. Era l’amic del xiquet, amb cara d’emprenyat. Li assenyalava que l’obriria a baix; La porta de dalt no l’obrim mai. L’amic del meu fill prou ho sap. Potser avui el timbre de baix s’ha espatllat. Fa cara d’emprenyat perquè faran tard. Han de córrer o els acomiadaran. Els trucs que suara el minyó malcarat Entaferrava a la porta de dalt Haurien com aquell qui diu eixorivit un mort... Tanmateix, en essent baix, això m’enduc, Un cop moral molt esclafador. Han espanyada la porta. No ben bé. Més que espanyada, és que Amb tornavisos, i qui sap els instruments Si fa no fa de precisió, n’han llevat el pany. Han llevat també el timbre, i s’escau Que el qui ho està desmuntant tot Encara hi és tranquil·lament... Què foteu...! El garatge ha desaparegut; n’han desapareguts Els vehicles, els cossis, les eines, els bidons... Un escamot fastigós de gent molt lletja N’ha llevada la teulada, n’ha llevades Les parets, les cantonades, les columnes, Els jardinets. Només hi roman un pany Esclet i relluent de cel. S’han enduts adu els arbrets i els matolls, I les plantetes de l’hort. No hi deixen res. Només hi són ells, Acampats de qualsevol manera, a la xamberga, Llençats amunt i avall, bavosencs, amb el moc Que els penja, les cares de subnormals, De gentota sense seny ni giny, ni empeny; Ni encuny ni viarany. No ho sé com dir, Talossos a desdir, betzols de solemnitat. Què cony foteu...? Què cony foteu...! I ara doncs què...? Tant se val. Que comencen d’entrar, Com si res, banals, amb empentes; Tots endins per les portes sense panys. I en treuen golfos i perns i pollegueres, I s’enduen les portes, S’enduen els mobles, s’enduen Les figuretes de l’astrugança, i les joguines Antigues i les decoracions, I els retrats i els mateixos maons De les parets. S’ho enduen tot. I ho fan desaparèixer amb carros i carretons, D’esme, moquejant, pastosament... Avall, amunt, enlluny... Això rai. No ho veurem més. Escarrassos qui no hi són del tot, No, ni de bontròs; tocats del bolet; Nans i llargueruts; això sí, deformats, Molt lleigs, tinyetes, i bruts, i malapariats. Cap explicació. Cap explicació. Si els increp, només em guaiten, Blans i badocs..., bacons tips; o amb esquírria..., com si em volien Mossegar... Altrament, no; cap paper. O amb cara d’emprenyats. Què foteu...? Què foteu...! On és el qui mana...? On teniu el capità...? Van desmuntant la casa, baixen les teules, Baixen els permòdols i les altres bigues, Baixen cada objecte, lleu o feixuc, En fileres mandroses que donen un rampeu A les de les obsedides formigues. Tret que Molt més monstruosos, ells. Què foteu...? Prou, prou...! “Això és el que fem.” Em respon Un qui es veu que amb la llengua Sap fer altre que gatejar i xipollejar. Però per què...? Qui ho ha manat...? Cap altra explicació. “Això és el que fem.” Però per què...? “Això és el que fem.” Cap altra explicació. Fins que no ens Deixen sense res de res. Car això és el que Fan..., això és el que fan, I què fotut fotràs-hi.