1931 i 1962

Na Rut

Des de la platja hem vista arribar la
mola immensa

Del transatlàntic. El port petit
no en donava l’abast.

Oidà el precari embalum; manoi,
avui fotrem goig.

Sorra blanca, buc fosc; tots els
passatgers, barrets

Blancs al cap, homes i dones,
embarrancats. Els dos

Fumerals negres del vaixell en un cel
tot blanc. Amb una

Barqueta, de sis en sis, us vindrem a
cercar i us tornarem

A ficar a dins, gossets i tot. La
tripulació tota de blanc us

Saluda des de les baranes dels tres
balcons. Impressionant.

No ens en sabem estar, els tornem les
salutacions; alguns

Adu juguem a aplaudir’ls. Dos
ninots fan l’enze. Llibant,

Llibant! Te’n cal gaire?

“Carallot, ja gens (ofegat).” O

La sàgola al coll (ormeig
escorredor): Estreba, no estrebos

(fa l’escanyat). “Prou
de rampoines, marrecs.” Tiben els músculs.

Ultracuidats de debò, uns
plagues de pronòstic; qualque cosac

De vacances el veig prémer els
punys.

“Ens plevim”, diu

L’altaveu, “a
reconquerir d’ençà d’ara mateix la vostra
estima.

No volem pas que ens vulgueu greuge,
no volem que de naltres

Prengueu cap mena de susany, ni que
dingú més no esdevingo

Apoplèctic en un temperi
d’objectes que volen amunt i avall.

Que s’acabo, doncs, el
guirigall; si sabíeu quin segriny no

Portàem, quines cares de pena
no fotíem tots plegats, quan

El maleït mascaret ens
empantanegae ans enfangae,

Naltres, èpics, ètics,
sobretot estoics,

Tanmateix trempats; malgrat la
maltempsada

Que ens rau, prou descloiem
escotilló amunt de vint-i-un botons,

Somrients i caragrats — a
què juen aquests? (burxae algun

Llengut), em sembla que duen una
pilma de caldéu damunt,

O, si això no, és,
doncs, que els potiners van drogats —.

I nogensmenys, banaus, prou

Havíem començats
d’esfonsar’ns! Anàem de sotsobre; del nostre

Luxós, bufonet, clofoll de
nou, ja en fèiem sense d’altres

Compliments un altre esgarrifós
derelicte. Per la nostra

Perspicàcia, heu evacuats
(osta!) a temps. I tot i que l’aigua

En la foscor desenvolupa menys
bacteris, ja em direu a qui

Li abelleix de juar ara una
botifarra eterna ja no dic amb

Escórpores, barracudes,
morenes, candirus, llamprees i raps,

Sinó amb els encara més
lletgets llogaters batipelàgics,

Tothora a parelletes, muller i
nyicris marit llepacrester,

Amb llurs apèndixs pescaires
i xanques i llanternetes,

Qui llavors, galdosos espectres, ens
sorrarien els cellers.

I valtres de veïns pel que
durés la partida, cavà? La qüestió

Que el moment no vol broma; home,
baril, taujà i de bon fel

A tot llop de mar prou li és
ops d’ésser, sobretot davant

La greutat abassegadora del perill
tot d’una present; ara,

Altrament, cap mariner de secà,
ni estrateg de nyigui-nyogui

Aitampoc no pot vindre’ns a
tocar la pera a deshora, no fa?

Ves, vet ací per què
us ha calgut desallotjar la closca

Ni que fos provisionalment. I
sobraen de totes totes comentaris

De nyèbit sense dos dits de
cervell. Estoicisme quan cal, és

El mot. Dels malparlers ni cas.
Naltres per feina. I ara ja hi

Som: tot adreçat ans
endreçat: una amor. Taulells de la cuina,

Taules i cadires del menjador:
impol·lut, i acunçat per a

Servir-hi el tec que a cascú
més li convingo. Baril, talla,

Engega, i tararat.”

Els cambrers, tots de blanc, teixidors
de

Somnis, dibuixen un delta i, d’àpex
a base, harmònics rai,

Croquisen claus de jiu-jitsu.

Ahir vaig perdre el tel, com se’n

Diu, l’himen. Ara, jaguda a
coberta damunt aquesta gandula

De vímets, una flassada burella
fins al coll, somíïc un món

De vesc—

La pluja és vesc, les brèndoles
són vesc, i el tiberi i les

Ombres; i els pops i els platerets i la
llimutja, i els escuradents;

Guants de vesc, ulleres envescades, la
nuvolada és

Vesc, i els ocells; i els vims i el
vernís als vims;

I els ulls de bou i les reixes, si ara
les tocava, foren vesc; els

Vèrtexs, el vaixell mateix, les
persianes, les ombrel·les, els ampits,

Els pneumàtics per a estòrcer’ns
del naufraig (això rai), els

Gonfanons, l’aigua de l’oceà,
la consistència del niell més escrú,

Els crancs, el Solell entelat, pertot
arreu, el vesc, el vesc.

Què fums? (fa el meu
home), aixeca’t, vols?

Au que et retrataré: una dona
de gençor ans de gerdor aitan

Paleses poc les trobaria ningú
al món novament (i el que no és

Al món no és aumon, cavà?
I l’instant s’escola en gens d’estona;

I allò que era al punt dolç
encontinent s’ha fet malbé; ça com

Lla, fiquem’ns-hi bé), cal
jaquir’n

Per a gernacions postremes el
corprenent testimoni.

Em repenj

A la barana, d’esquena a la ruixa
de les ones, el meu vestit

De bany negre contra el cel blanc de
bromes baixes; el capell

Blanc me’l fic davant la
carranxa; aquesta tela s’hi enganxa

I dibuixa clarament l’esquerda
del cony perplex; així mateix

D’esquena al brogir del drac
marítim, de cua d’ull un cambrer,

Braços plegats davant l’estómac,
em guaita els pits, estranyament

Caiguts alhora degut a la positura que
prenc en haver ficats

Tots dos colzes al guardamà de
la barana i també a aquests

Trists banyadors de mil nou-cents
trenta-u que, per comptes

D’estintolar re, sí bé,
a l’inrevés. Un vell, sota la flassada,

Damunt la gandula, se la pela
esmeperdudament. És que totes

Les dones ho ensenyem tot. Em tomb
d’esquena per plorar de

Gust. Se sondrolla el monstre i em
repenj a l’horitzó del cel.

Ací on em veieu, esgavellada i
esvellegada, xipòtola, tota

De parracs i cassigalls, vull ésser
la nàufraga qui del seu

Illot no vol pas ja tornar mai.

Tomba’t i
somriu, dona, què

Et pruu!

Sí, senyora, tombo’s i
somrigo, què li ha de pruir,

Prou pot, no sap? (em fa un
capità bo i volant),
felicitat així

Es pensa belleu
que mai pus la tornarà a escunçar?

I raó rai

Que tenia, el malparit.

“Visitem-ne si més no
els monuments”, m’a-

Tia el meu home bo i fent el paperet.
Cara de fava, militar

Elegant amb un esdevenidor fenyut a la
bestreta (pastat,

Mastegat i paït), “prou
tindràs jorns de romandre entre quatre

Parets gomboldant el gosset.”
I doncs, palanca avall, em

Retall, nou gep, al sotacel. Abric de
pells, barret, sabates

Negres de taló alt. Columnes,
monòlits, pantalons. Frígida,

Flors dels cirerers. Estany, la bossa
negra, peixets. Farbalans

Blancs al coll, un afiblall de
brillants, “corda’t l’abric”; es

Lleva el barret, un cop d’aire el
despentina; estossega;

Esguarda el rellotge. “Som-hi,
noia, que no ens tàncon fora,

Hora de tornar.”

La pau del raor a la caròtida: (en flueix, silent, fluix; fluix silent flueix-ne; silent, fluix en flueix)








De primer corrc fins que no puc dir fava; en acabat,


Penjat, per les empenyes, d’una branca del faig

De vora l’eixida de casa, em fic cap per avall

Una estoneta — ara que haig mig recobrat el bleix,

Em llenç a fer capitombes part damunt l’herbei i

A enfilar espirals com els esquirols amunt i avall

Dels troncs dels pins fins que els otòlits, delmats,

Ujats de fer figa, al capdavall no diuen prou i em

Lliuren als benifets de la apesantor més perfecta.



Marejadet rai, tanmateix.



Sense toxines a hores d’ara, ressuades

Cloells, albellons avall — mort tot entec mig incoat,

Incipient — esclet, lliure de tot nòlit (en el sentit de càrrec) —

Corprès únicament:

Lleu vertigen davant el miratge dels horts

Estesos horitzons enllà — la capacitat d’absorbir fortment

Acrescuda:


I doncs, savi potencialment, més que no pas

Mai fins ara.



Ragut naturalment per l’intempèrie; rude cabra

El tit — secardí, mitja canyiula, tot nirvi, el cuir

Diríeu que adobat — supervivint, règeu quan cal i, si doncs

No, subtil — menjant com un cavall tota mena de recapte

Salvatgí, de renadiu, que conquereix les petjades de voludes

Meselles i d’extints ramats


I adu oblitera arreu pols i calçobre:

Romanents de fasts obsolets; estrafent el bisbetó

Gat qui mogut per pixeres instantànies

Bateja ans beneeix pluges i fonts —

Ausades, clapant quan s’escau en caus pregons

(D’on com n’Anteu, em llev refet, aeri, gens esclafat),

Em captinc tot plegat no pas com cap cap de bestiar

Tanmateix condemnat: humilment

Retut, doncs, capjup, ullcot, gairebé somicant...



No pas: car és

Ara que bram i braic, i és ara que em pos a trempar

Com un taur, i ara on envesteixc, barrinaire, perforaire,

Esportellador. Mal renec d’obstacles, i tant! —

Ras els fot tots daltabaix.



Lleix parracs de perpunts pels

Esbarzers; això, rai, puc anar si cal nu.

L’únic que no pot mancar’m,


Com recomanà fra Ginebró mateix, ep, és

Bon calcer. Llavors ja hi sóc: des de l’estació de Binèfa(r)

(Cap R final no ha d’impedir’ns la sinalefa) fins al Gaió

Tinc el tram que més de dolç enyor m’aixeca. Cal celebrâ-ho:

Ben mudadet, doncs.



L’oreig ens duu un tro remot; el rostoll

Per on cogullades i aloses es lliuren de ferm a l’espigoleig


S’esgarrifa com la pell d’un animal immens; dos verderols

Qui belleu festejaven a la branca més alta d’un trèmol

Solitari tot d’una s’esvaloten, criden altafulla i s’envolen

Fumeral amunt, on esdevenen àligues metàl·liques, per a les

Quals mai cap remçó o remença no serà prou;

Tots els meus veïns

Invisívols avien oblics esbufecs de por; l’íncipit de la

Correguda els pren a mig escaguissar’s; al tit, com

Per a en Proteu, cap àlibi no ens és pas ops, mestres


De l’infiltració — som-hi, doncs, marrecs, terra cremada

Enrere mans i braços hi caplleven, d’esquelets —

Escandalléssim pólvores i fems, sorres espeterregaires —

La moto brunz,

Ultrapassa a betzef nòlits no gaire experimentats de pansits

Traginers, botides rentadores als marges, pipiolis, passerells,

Dins tartanes ranques on els cops de colze s’esdevenen

Sense treva, amb la mateixa alacritat que dins una llauneta

Amb tartranys — planys i gemecs que han rebotuts pels cuirs


D’elefants on s’abillen els turons esfereeixen els xais,

Fan braire les someres, eixoriveixen eixams qui ixen de clots

Insospitats — raneres empaiten sanglots, que empaiten

Flastomies guturals que blasmen ara caquèxies adés barbs

Espontanis, llúpies veloces, sobtades menjaós; hom

Esdevé ja esquer de detrívor, d’estercoraire, de copròfag,

De sapròfit, i prou. Ençà, la meua ombra: de gegant.



Cap ferrat, m’haig calat l’elm, n’he tancats tots els


Forrellats, on es rovellen i fonen per a l’eternitat.

Crideu el manyà quan seré mort: quan desembolicareu

Les paques, què hi trobeu, rere les antiparres

(Tan destrenyudes gairebé opaques) de l’estrenu cavaller?

Els seus ulls:

Dos ous ferrats, tiberi inabastívol — llepolia en gàbia

On sempre, voltors, us agafeu els dits. El capmall

Regalimós de vesc de paranys. El vestit, elàstic,

D’electre. Inconsútil, sense pedaços ni sargits. La capa


Proteica, ja ho haig dit: flassades d’estam i samitell,

Cisclatons volants que em disfressen dels animals de qui

Esdevinc la larva impertèrrita: sóc l’isard, el lleó,

El boc, l’ermini i el tauró, tostemps remuntant l’acte

Gratuït del paisatge.



Amb cada giravolt, inicíïc la recta

Darrera, tothora maldant per fer cap, esgarrapant segons

Al cronòmetre. I que quants de tombs no hi faig? N’hi faig


Pel cap baix vuitanta; ara, us dic, sense cap mena de

Presumpció ni ultracuidança, que prou podria fer’n molts

Més; car sempre se m’escalfa a la banda, a trenc d’eixir

I rellevar’m, un altre dels meus obsedits disfressats:

Acrobàtics

Avatars, bells animals qui covaven com bolets

Sots les fagedes,

Sempre a l’aguait. Si es desclou amb terrabastall la fullaraca,

Ix, àvid, el nou assassí. A l’insabuda ets pell, coltell o


Ullal a la caròtida; colgat, el vit et creix com circell:

Pòl·lens com sèmens s’esbarrien per les sorres, on germinen,

Fets gràvids, mants conys de codonyac; muricecs de raça

Gegantina venim a beure’n les flors — vèrtex lletós

D’un xuclador:

Estimet de sogra, vós.



Pigmeus mecànics, esbarts i esbarts qui s’esmunyen

Per les bagues; règeus eunucs, només blegats


Pels sengles geps

Que han de traginar, vestigis d’avials vergassades: “llas”,

Es planyen en chor, a tall de fileres empederes,

Petaneres (puta catipèn), de monjos repugnants, “com

Batre, doncs, aqueixa pusil·lanimitat que ens

Aclapara?”; sovint no poden ni amb l’empesa de

La pròpia roba, jotflic,

Burell encarcarat que ens fa de tomba portívola, i quan el sés

S’escau que ens pruu, ops ens és de gratar’ns acer,


Cada cagalló

Una vedruna fòssil d’aqueix calvari.

Tinguéssiu prou vergonya,

Avorríssiu l’immensa, imperdonívola obscenitat de barganyar

La vostra angoixa per la merdosa compassió d’altri ni per

Cap altra mena de guany gravat

Pel nòlit d’un nelet abassegador;

Fóssiu persones, no pas nàquisses pelleringues si fa no fot

Antropomòrfiques farcides amb dogmes, supersticions, pors i


Idolatries; cagueu’s-e cosserament en tots els déus, deesses

I ninotets; vulgueu’s-e esclets i sencers,

Franyent, enfremunant,

Com l’escodaire ferm, les àncores de glaç que us fermen a

L’esclavatge del prec — cascú és elleix: sull, autònom,

Estort, tot un món en equilibri, recta estiba i seny.



Pigmees mecàniques part

Les vores: llur gest invita a l’idil·li entre munts d’albercocs


Al concert de les cigales — esdevens colgafocs dins llur iglú,

On et gombolden entre vels dementre que duro la vetlla:

Aclofi-s’hi, rabegi’s en la llet calda sense recança (poc tinc

Marrecs, i si en tinc els esclaf com llimacs, hàbil

Marmanyera); ara que l’acabi de rentar, li faig les fregues

Que càlgon, natges colrades, de pa de pessic: mu! Gent

Mecànica dels poblets qui ix a ullar’ns abans de no tornar-se’n

Dins la closca — atès tanmateix que no tenen instruccions


Per a llur ús, pas de llarg sense dir re.



A contraclaroreta

Dels ocres del capvespre ploia pellofeta dels borrons dels

Faigs; bufava, suau, el llebeig: s’enduia els borrallons

A embussar veus i lladrucs, es ficava pels finestrucs i,

Ausades, dins bordes i rafals, hi embussa orificis porucs;

Hom ou esternuts, oïssos, aüirs, i cuita a fugir, foraster

Esgarriat, no fos cas que hom encara l’inclogués, d’estranquis


O per malnàs, en aquell capbreu de malalts a mig podrir.



Enllà d’un àmbit acústic infecciós, accelera, es diu, a tota

Màquina i rebombori, cap a l’erm pus sanitós,

Atmosfera pollosa

I arnada que et fibla amb cobejança; lluny dels verins, oh,

Tasca hercúlia, enfonya ton tascó rovellat ben endins, a una

Velocitat de bòlid; ascla, desballesta, simptomàticament

Iconoclasta, esberla en escreix i tramet al carall tota llata


I llistó de tanques i vergats que enclouen el reialme contagiós

Del galliner (i el gallina més corromput i enze que hi foto,

Com sempre, de rei) — il·lès, avença devers el vaccí de l’aire

Fresc — oli en un llum: cap espinac de ferro no et destreny

Ni frany pneumàtics, llandes ni rodes, car ara menes un tanc

Que engeges aitantost amb la marxa més rítmica, hò, i

Eixelebradament esbalandraire —

I si gosa cap gos ni pseudohumà

Esvaïdament i decrèpits encara d’inhibir’m i adu aturar’m,


Amb l’esperó, al primer li esbocín el carpó, i al segon li esbotz

Les llúpies de les galtes, els mels i el front: “Pots demanar

Socors, estruç, si tothom rau arreu

Amb l’arrossegada, rosegada

Cua rosegant-se ben rostada”:

Qualsevol marrec qui gosés sortir

I plantar’m cara ara, prou fóra en un tres i no res

Adob de camí:

De lluny, palterada de mula que tanmateix una orquestra


D’apergaminats paràsits va paint de mantinent sense anc

Aturar’s a torcar’s la cara, car part de per ací es veu

Que enlloc aumon, sinó de carnús i farnat sobtats,

Ningú no mai

No s’atipava gaire. Pels mainells dels finestrucs penjaven

Baves d’esclaus eunucs; estridents i porucs, eixien de cellers

I soterranis gemecs i precs (hi escoltaves sovint sincopacions

Estranyes, com ara si llegien a cient partitures de sincopats,

Cada sanglot un signe, i un altre per cada ruflet i xerric i


Xarrup de mocs: arna d’abelles, on a cada vagarro li cremaves

Amb un misto el cul: l’àmec s’encén, cauen com dòminos

els brescs) — espectres estercoraris emergeixen famolencs —

Com esglaiar’ls?



Travesses a tota erra la bòbila: volen padellassos i esdernecs;

Mestre escudeller, fet un emuntori fumós, voldria esbombar

El greuge, mes quan veu que se les heu, pigmeu, amb el més

Decorat dels qui mai pertangueren a la nissaga del gegants,


S’engargussa, molt maleït, amb el cautxú estopenc de cada

Llengua — agres rots: “Esdevinguéssim-li els pus sol·lícits

Aplegapets”, recomana, batlle en funcions, i tota la cleda

S’esvalota a tirar’m floretes, ara que sóc lluny, a l’alçària

Del llogarret veí. De la fàbrica de llaunes, ixen amb llànties

Enceses a veure la professó; atapeeixen les vores

Del recorregut,

Agenolladets: “Venim amb taloges, saliveta i cimentet, per tal

D’acunçar en acabat els clots i sots ans els avencs que gícon


Les ferradures de la teua esfereïdora cavalcadura, colcador

Qui sacralitzem encontinent, car (oi, ca?) qui més qui menys

Tothom gaudeix de l’olor de qui ens envaeix, de seguida d’allò

Més ens hi fem (ens fem tostemps — en una escaient

Relació lacais/prohom, ep, és clar — amb qui reïx

A ullprendre’ns

Aitan corsecadorament, déu-n’hi-doneret, hò, i tant,

Car ben poc n’estem acostumadets) i adu voldríem de totes

Totes que aitambé s’hi ancorés” — s’han vists adu


Constrenyuts a treure els faristols — s’obsedeixen a

Ensabonar’t;

Amb quin jazz cacofònic no et marejaran?

Proceeix, proceeix, em dic, a tota velocitat;

Només quan trenques en escreix la pau dels antics cemintiris,

On els morts ja són ben arrelats, pots afluixar i guaitar

Cap endarrere l’estesa de la desfeta: vaig primer: molt

Destacat.



Garfis boteruts al manillar — la calamarsada diu

Pilotetes de golf — de cua d’ull espíïc el penya-segat —

Com trumfes em cauen al vult les pedres del cel — boira i

Ferum em fan anar tort — dalt el turó hi trobareu conglat —

Aixec la manxa, virtuós, per ço que s’hi estavello un llamp —

Hereu lluent, trepoll estreps, faig escarritxar les dents,

Un ròssec dens de fum m’empaita amb faç de drac furient

Qui ensumés en la foscor la flaire del drut massa escalfadet —

Quin altre truc no s’empesca per tal d’heure’m tot ras? Vol


Cruspî-se’m amanit amb crémor i safrà; vol-se’m embaular

Sobtadament i astoradora al revolt d’una drecera bare —

Ah, filldeputa, que et conec — potser fóra hora de plegar veles

Un instant...



Ardit, massa gosat, inconscient (jagut que sóc

A l’ombra d’un xiprer), a trenc de matinada en Cac vol

Fatigar’m la moto; no fotràs pas, garneu: Quan hi aneu, ja

En tornc — fet i dit, abans no xapescos, jo que t’agaf


De cop-descuit per les pilotetes de golf (badoc, per les

Bales de fang de jugar a pam-i-toc) i, amb un dit al melic,

De dalt a baix t’estrip. Ara amb qui més bitllarem l’infernet?

Al primer xorc qui el defenso, qualsevol altre nyicris qui

Veig, clava a la calba, doncs — ep, clau al cervell, som-hi,

Heus, llas, un altre crani féu carraix, ja ho veus — carall

De déu, aquest hom per on circula feina rai per al fuster —

Ni saludador ni adobant escuncen remei per als desmanegats

De soca-rel — arruix sense amollar-hi


Pus pregueres ni renecs.



Sol al davant, abassegador romanc fins al jorn on expiraré
.
Aquesta és la perspectiva: horitzons a lloure, anfractuositats

A tots ops, cel esclet, arpons a les mans i, coll avall,

Un llamp.



I, coll avall, un llamp; pel bagueny de la Gessa,

Entre espadats i romegueres, l’heroi fosc hi està a les onze:

Revera, hi sóc com un pegat; em dic: Penja, doncs, i som-hi;


Car podé hi som de més; l’atleta vidu, doncs, se’n torna

Part damunt l’userda; antic adelitat (ho reconec), ja no estic

Tanmateix per a aqueixes frasques — l’adelitat qui fui no es

Deleix pas com un boig per a gaudir i xalar’s, ans suaument

Pren delit en tot allò que duu un cert plaer si fa no llegut,

Comcaleret.



De sobte, en orrupte, quin altre plany letàrgic no ve

A tallar’m el pas? Guait des de dalt com


Pel viaranyet s’esmuny

Com ara relliscant amb mònita per un embull de teranyines

Un seguici abciac: són deu o dotze entre el vernís dels vímets,

Com esquer fastigós de parany, o brell per al falcó qui só.



Salvatgement, els oronells del meu gànguil s’escanyen

I eixamplen i expulsen ruflets que sorollen la noguera sots

La qual hem pres recer — quan així s’enfelloneix

Amb prou feines


Si mai el puc servar: No t’ireixos per tan poca cosa, home,

Li dic — si ens toquen massa la pera, aviat

N’haurem enfitorada

Cap al cóm de les verres la fornada sencera. Car prou semblen

Ja que surtin cremats — preses, no pas de xocolata, d’estalzí

Ennuegós. Cascú amb el seu barnús de dol, ple de pedaços

I culcosits que esgarrifances i tremolins solquen a manès


Com venes de llúpia que volguessin esclatar. El pus lleig,

Boterut i esparracat de tots mena la tirallonga de xerri:

És el pontífex qui sebolleix — duu, falcats al cinyell, la pala

I l’aixada, i a coll-i-be, embolicada en una mortalla prima

Com la boira, molt escarransideta, la xiqueta adormida

Qui hom, llas, espletarà, mitjançant sacrifici, per a coldre

Qualque altra idea repugnant d’essència ultranatural; en

Acabat, de nou assassins de fresc, en beurem la sang negra,

On neden, espessos, els gèrmens del còlera, i ens rebolcarem


Dins les falgueres i les alfàbregues, ens esfonsarem en el

Rabeig de reglament, atacats de trempreres i de carderes,

Presos d’arrets i de verrinys, fins que al darrer col×lapse

El brou molt immund de tots els nostres nelets no es quallo.



Passem de llarg, doncs. No em vingueu pas a emprenyar amb

La vostra moralitat d’eunucs venuts al capellanum pudent;

Me’ls pas tots per la punta la fava. Breu indústria, i

Ja n’hem jaquida enrere tota la tragitosa gamma. O m’err?


Lladrucs de gossos rabiüts. Allò que semblaven illots

Lluents part damunt l’eixut: cranis rostats pel Solell.

Hosts de tàvecs se m’embranquen per les crins, la closca

Em treu espurnes; un mosquit se’ns fica a l’ull, on

S’eixarreeix com cagallonet de peix. De trascantó,

Eunuc feixuc qui perd el bleix si em diu: “Vigila on et fots.”

No li’n deman pas clarícies, li esfonz directament

Ambdòs ulls.



A la dreta de la cruïlla, la tieta Cepció em para el mocador

Xop de qualque lletovari líquid fet amb sucs de lluernes i

D’orquídies i m’atia: Som-hi, xiquet; així m’agrades,

Campió, mossega-li l’ull, oidà, i fort, uix; ara, amb el

Glavi encès, gladiador, escapça els gladiols massa grassos

De la conformitat i seràs tostemps recordat en estàtues

Itifàl·liques pels qui descobriren noves llibertats ans

Benaurances enllà dels viaranys fins llavors aitan


Esglaiadors que tu tanmateix manves els fressares. A

L’esquerra, la tieta Assumpta s’acarona els pits i,

Proferint-me

Ensems en un estoig comprimits de saba de gep i encenalls

De petges de tron i de balancí per tal que me’ls hi refregui

On mai m’hi agafi cap pruïja, respon entre panteix i panteix:

T’esperon amb totes les de la llei que per comptes de perdre’t

En atzucacs ximplets amb pistoletes i dramots, on el resultat


Esdevé sempre desganada eixorquia

D’orgasme sanguinolent,

T’emmagatzemos als fonaments abissals d’una família, d’on

Una bastida pugo pujâ’s-hi en la qual es garanteix lloc

Per a tothom de la teua vasta nissaga agraïda, on, qui sap,

Podé, mig embastat, (hi) rau adu algun batlle qui batllirà

Impecable amusades nacions, i no cal pas dir

Ça i lla pler de metges, advocats, ministres i hierofants.



I com la negra guardiana qui de llavis magnífics

Se m’atansa a agomboldar’m, i a qui deman un petó

(Come on, give us a kiss, I’ve a mint in my mouth),

Tret que només m’esfonsa el nas humidet al clot

Del coll (com qualsevol altra gata moixa qui es fa

L’estreta ans l’estrup), vol que, mort, no em confongui

De mort, quan sóc al turó paradisíac dels morts, on


Tot són ara enraonades explicacions de postmòrtem

I de prou-bon-record-en-tinc i de si-no-fos.



“Tieta Sumpta, bruna beutat, no t’hi confondré pas.”

Era aleshores petitó i havia volgut saltar daltabaix

D’un pont molt alt, a tall de moix, i tanmateix m’havia


Romput un pilot d’ossos, i, tot en tot, cuidava anar

Abans al turó pacífic i herbat on en acabat peixem, filosòfics,

Que no pas cap de mes tietes, adu na Rut, ara

Hipotètica, qui de moment no compta, i

De qui se li anaven desbotonant els botons de la leucèmia

Fins que la carn li queia de l’esquelet, o viceversa.



“Home, ves”, em diu avui, “pots anar a fer un tomb

Ara i adés: hores de lleure una mica massa palès tothom


Ha de tindre-les, sobretot un pare aitan carregat; jeus amb

La meuca qui et vexa, et baralles amb el drut qui t’estomaca

I qui amb el raor voldria escapçar’t, i, és clar,

Prou tornes més enyorat i sobirà: te n’adones que a casa

Ensems gaudies i del tot impunement d’autoritat bruta

I de constrenyuda, compel·lida adoració: dona i minyons

De franc t’afalagaven i obeïen, ço que al

Capdavall t’omple el coratge de traces de serrall o de

Paradís de secà — només adesiara sogra i veïnes t’enverinen


El pou, llimacs a l’enciam, els consuetudinaris dos o tres

Corcs qui et corquen les altrament ben frondoses flors i violes,

Ves, això rai, prou pots, ja saps que fins als rius de llet

De cabra i mel de cops hi suren taps — apitra i tant se val —

Au, doncs, prou! Em cag en sèu, prou has fet sort:

Ja et tinc una xicarrona agullada, recta, xiroia, ampla de

Malucs; doncs: criadora, talment estergideta de ta mare,

Bufoneta aitambé i, això hò, tota abocada a la feinota. Véns?”



Putes bruixes, tria, escull, una de dues! Cepció o Sumpta.

No hi bad pas gens:

Trenc de dret, a tot estrop, i pel bell mig, lluny d’ambdues,

Fins que ja no sent braire l’una, jaupar l’altra (ni doldre’s

Na Rut, únic que em retreuré), les dues immòbils,

Sinistres i pegues com una altra parella de simiescs

Guàrdia setrills. Fades encantades de malícies desadores

Que podrien vessar’t si re les despertava.



Al cap d’un bon tros, m’he repensat.

Si me’n tornc per on haig vingut, tot i que no hi trigava gaire,

Les dues tietes ja han esdevingudes pols xurriaquejada pel

Cerç, túmuls efímers esborrats sense remei.



Ves, sóc l’astronauta

Vs. el monstre. No em cal la dona, destorb.

I manoi, ja hi tornem:

Una espenteta al calaix de la caixa per ço que no n’íxon


Les teraranyes i llurs entortolligaments de teranyines:

Tergiversacions de la vida casolana ans veïnal

On l’esmenaire mana i és sàtrapa o pretor.

Feredat, rai — mal d’ulls: arruix,

Desem’ns-e, fot-l’hi, pirem.



I doncs? Quina dèria l’empeny,

Quin impuls avial, quin instint? D’esquitllentes, com un

Colobre gros qui s’esmuny, devers la natura que l’anomena


Es fon, blancor lluent d’argent damunt la roentor del jull.

Mènades agòniques de qui la pega flagrant de llurs tabolls

Il·luminen arcoves tètriques, on corbs s’atansen a les

Raneres o massa tard a les putrefaccions. Jo en canvi vull

Puel·les amb cabassets qui recullen maduixes, cada angelet

I infantó, i cada mainatge de viatge en un avió miratge.

Fascinació. Amb el peu a la carranxa on se li eixarreeix

La lleterada: en nom del col·lectiu et maleeixc, i ara, serè,

Cerc pels carrers, entre conreus, guarets, verals i endreçúries,


Per aventura l’indret exacte on s’embosquen els coprònims

Més durs: l’esquena de l’ase, la foto de déu o el ninot

De l’ídola, els llamps del cel, el vent i l’enemic. Justament

Vet ací la cara d’enzot d’un altre guàrdia setrill.



Per què malaguanyar uns trets contra el Solell

Perquè ens rota i alfarrassem que la xafogor

Que conjura i comoneix aquest migjorn

Ens esvaeeix ans fot rodar el cap?


Fóra balafi i malbargany. Aquests trets

Són per a tu, peix enorme i volaire,

De múltiples dents llossades

Amb les quals em vols tallar arran. Que et bróllon,

Doncs, ales,

Ésser mític, com li’n brollen al llimac qui es cruspeix

El màgic ruibarbre.



Ací som, fan els robots, llur cervell,


Llas, encara verós, mestres-tites amb ganyes

D’ultracuidança molt

Repel×lent. Llur nombre creix. Ans del desmai, els dic: Ja en

Tinc prou; responen: Pots comptar.

Davant la deessa en flames,

Ardents mamelles punxegudes, tothom s’acota,

Inclòs el mitjancer. La deessa fa el gest


De sembrar, d’on espargeix, amb l’onada

Pampalluguejant, pler de llavors de diamants. Ixen a l’era

El centaure i un samurai femella; el sacerdot aixeca el calze

Amb relleus heroics; els robots, fets auditori,

Es desenrotllen: moltes

De molles se’ls descollen i dringuen esmeperdudament.

Tothom

Trempant. A l’era bitllen l’home llangardaix i la verge avinent,

D’una gençor corprenent i tanmateix orba a tot fàstic devers


La tragitívola llefiscor del seu amant; els homes i dones

Teraranya es desprenen de les branques del cel, llurs fiblons

A trenc de fiblar qualsevol, tou o codolenc. Xiul per ço

Que vingo a salvar’m el cavall, quan la deessa em llença

Una flama poblada a curull de rats d’ulls vermells —

L’hierofant s’ha de treure la mangala per tal d’espantar’ls,

Alhora li cau el barret — veig la cara del peix qui em vol

Bufetejar — la deessa un ull encès se li ha tornat estel

Que torna al firmament nocturn — cavall de ferro, esdevinc


Barbàric, la meva clava rodola a tort i a dret — sorolls

De llauna

Xemicada — tots els banyuts per terra, adu en Polifem —

Dels diamants plantats brosten tigres, dones i serps —

Pels edificis solitaris de la ciutat morta, les estàtues

Transiten, lentament.




Un escamot d’escoltes qui escoseixen

Pels encontorns m’ha descobert fet malbé, rebuig penjat


Cap per avall. Com si anaven a trencar l’olla, ras m’han volgut

Rematar. Aprenents de feixista: Estamordeix una mica més

Aquell qui ja trobos atuït, oi? Primera regla del bon soldadet.

És clar que hem demostrat a bastament que som un equip qui

Podem vindre de molt enrere i tanmateix guanyar. Qui paper

Fotreu al bateig? Ara que excel·leixc en fer’ls de cirurgià.



Del tit, fa la pobra bestiola, del tit tens por?


On no dubt gens, i l’acab de trepitjar. I nogensmenys sempre

Hem d’anar amb prou compte, no fos cas que quan

Menys ens ho

Penséssim llavors el conjunt no es desfés, lligall mal-lligat, en

Tot d’imatges que mai no embaularíem

Amb prou seny, sobretot

Per manca de temps, car, no contrastant que ara som sols,

Prou tost la voluda encetarà el vel i l’era es veurà envaïda.

Gent tombada de l’inrevés, òrgans espatllats que els pengen


Leri-leri d’adhesius ficats a la babalà, queixals esmolats

Clavats a les caròtides, líquids corrosius vessats damunt les

Capçaleres — tret d’allò que no veig, infern.



S’hi posa un tap

Amb el tou d’un dit; la nàcsia de llavis rebordonidament secs

D’aquell terra de pedres exprimeixen ferotges penjaments

Amb ganyotes lletges. Ara me’n tornc, xano-xanet, mossegat

Al coll per un llop. No hi fa res: camín i, restablert,


M’envolaré.



Per tal com també volem veure’l fer cap, els

Muricecs qui ens escaiem de viure prop dels safareigs ens

Robem d’estranquis i llavors romanem silents damunt

Les branques com grops de teler, o com cassigalls

Desats pel vent, joguinetes de niu per als passerells

De l’any vinent. S’atansa, amb una

Cara espectral, com ara la que veus al cul del got tot just


Esdevingut buit, el pus carallot dels semidéus. Feu-m’hi

Embastes, sutures, féu en Príap, tot just arribat

Entre les rentadores qui panteixaven unànims, i ensems

Els indicava el trau al cos per on se li esbravava, llas, l’estam,

El vim, el briu, la virior. Cloquejaven ans escatainaven

Les femelles i s’embaulaven, tanmateix disciplinades,

A xuclâ-li com pegellides fins el bessó de l’os esdevingut

Ausades cendra al cap d’aitanta d’estona; així mateix, les


Cames i peus se li tornaven rels,

Les rels carandaixos i cremalls.



Agror de prunes, cargol cru, oli de fages, sucs de ventrell

D’escarbat necròfag — doncs, orxegàvem, d’on hom

S’adonava de

Naltres — encontinent ens llencen els ormeigs al cap —

Filferro

Pervers, em massatges com ham el sostre de l’òrbita de l’ull


Dret — t’hem pescat en l’acte impur d’escosir’ns, i ara què

Fotràs — m’han mes en cel·la claferta d’escorpins — sense

Finestra, poc puc testimoniar de re més.



Sargantana qui

Amb mans frèvoles escarbota la molsa insana de l’erm.

Mercès a la distracció causada per uns quants d’espietes,

Haig reeixida la fugida. Ara, escarit i sull, i gairebé

Despès, pelleringa amb bonys que respiren a ruflets feixucs,


Ni d’envitricollar’s a acunçar revenges no li abelleix. Ni

Aitampoc de blasmar quisvulla tret d’elleix.



Coronat nogensmenys

Pel brancam del roure que l’aixopluga, s’instaura sobirà

De tot allò que percep: orfe desert. Encertit del fet,

S’afona en la dormida llarga. On esdevé sotirà, humiliat:

Jotflic, quin tacó!



Minaire gasiu, dès al meu cor,


Perennement, el dez sensacional d’unes virolades impressions

D’assolellat estiu, i eixut esborronadorament, que ara

Rememor i prou. Vós qui sou? M’arrons una mica més a

La soca. No valc cap remçó; passeu de llarg, muscleig.

Diu: Sóc un pastoret de la vall de Barravès. Pastor, pastor,


Qui em salvàveu la vida — memòria per a vós

D’empertostemps,

Car prou més us ho mereixeu que no pas eu,

De qui tots els fets

I les aparents proeses l’egoisme n’és única esca. Buit per

Dintre en acabat de la desconfita. Oidà que em profereix la

Botella, la qual, en pic premuda, raja vi negre — xerric, sang

Nova — i ara un badall de truita sucat d’all i tomàtiga.

Us reconec, pare — estalvieu’s-ho, no cal pas que us em


Disfresseu d’en Jou.



“No us penseu, port

També aspirines; em fa que el Sol us ha fet mal.” I l’escurçó

Que em mossegava al coll. “Escurçó? Malament rai. Al sarró,

Però, hi duc escorcetes adients. Mastegueu-les de valent, ca?

Jom de jove, amb totes les dents i queixals, també mastegaa

(i en mastegaa) comcal, mes ara, ja ho veieu,


Sense morter ni matràs, per

Aquí poc us puc ajudar. Home, si molt convingués, dins un

Cadoll, amb el mànec de la mangala…” No cal, s’agraeix.



Refet, sé com captenir’m; amb les ungles em clenxín les

Cerres; trob un gibrell rovellat amb un cul d’aigua de pluja,

M’hi rent cuirs i tendrums; enllestit, llavors comcaleret

Hi pix; poc m’hi rabeig, el concepte mateix (rabeig) és

Redhibitori, per mi incobeívol, ens duiem en vençó,


M’esgarrifa

De fàstic; em planx la roba fins que m’escau com tavella;

De mica en mica se m’esbraven i esvaeixen els nimbes virolats

Que de mormols, ferum, amarguesa i buidor m’escanyaven;

Tornc, doncs, a ésser ràpid.



Oidà, company, d’on ve aqueixa iridescència?

D’uns eixams de fels ans de renecs que s’envolen a damnar’s

Enjondre, lluny del vertigen que em pren si corrc pels solcs


Del llaurat ara que de cop i volta em sent aitan lleuger.



Al cap de dues hores més de córrer pels corriols dels sembrats

Em veuríeu carranquejar esbufegat i amb la traça del cranc.

Com el conill, haig rosegat l’escorça del plançó, dementre que

Dins al flascó ni una bombolla no m’hi roman; els budells

Em pengen en un cabdell desguitarrat i ressec, com cordes

Petades de catgut; el rogall, del panteix, en fa ranera de

Moribund; qui em desféu aitan absolutament? Un fat


D’upa, tot

Plegat — amb la llengua botida i de tres pams sóc

Capaç de trobar’m

L’ull més amagat — company de la salamandra,

M’haig empassats

Un sac de renocs i adu la mare granota — m’haig rentada la

Cara al toll — sóc a les envistes de casa — envides hi sóc,

Ningú

No negligeix de veure’m fer cap — milers de finestres


Es baden —

Vels són desvergonyidament apartats —

Em diu la dona: Avui sí

Que arribes tard.