La flaire somorta dels somorts matolls flairosos

A la cua hi duu el verí “Què en feres del formatge...?” Responc d’esme “eh...?” Però ja tinc el cap a tres quarts de quinze. Sense altre, em fonc enllà. Això de les festes a casa d’altri m’atabala. Fins i tot si mai n’hi ha cap a ca meua, em fonc també Tantost escolats els preliminars. A les festes nocturnes, n’hi ha qui hi van per la facècia. D’altres hi val pel sexe – curt i ras, a cardar. Jo només hi vaig, i cada cop més rarament, per inèrcia; Ara, pel fet que tothom em sap neurastènic, Fins i tot si no hi assistia gens, si no hi feia ni acte Molt ventís de presència, prou em perdonaven, I al capdavall tant se val, car, espectre latent, Sempre hi fóra desapercebut; Que hi fos o no a qualsevol instant de la vetllada, Ni se n’adonava gairebé ningú. Una noia esprimatxada, Amb vestit lluent tot blanc llarg fins als peus, Es fa veure tot d’una la desmaiada, Tota llarga damunt una taula. Un llarg, amb cara espantada i bigot retallat, Es fa l’enterramorts molt feixuc de caràcter; Seriós rai doncs, es treu de la butxaca Un metre en cinta groga I en mesura al llarg la noia estesa com qui n’alfarrassa El gàlib del vinent taüt; se’n riu part dessota el nas la noia Estesa i se’n riuen, a diferents llivells d’estrèpit, Tots els qui els volten, els qui anaven a la festa Per la facècia, mentre l’improvisat enterramorts, Tan seriós, com dic, i ridículament tocat i posat, Alfarrassa meticulosament les mides. I ara me’n vaig a la cua dels qui riallosos S’enduen la “morta” a sebollir. L’arrosseguen pels peus damunt la neu. Se l’enduen amb el seu vestit blanc lluent Relliscós damunt la neu glaçada, Devers els turonets enllà del jardí del darrere, Il·luminat pels llums de les finestres de la casa, I pels fanals dels caminets i per la lluna plena. Tot resplendeix, prístin, nítid, cristal·lí. A poc a poc he romàs enrere, i m’he esgarriat; M’he assegut a un vessant, llunyet i a les fosques, A guaitar tranquil·lament la gràcia que fa tot. Hi ha matolls flairosos arreu a la meua vora, Matolls sense flaire ara, somorts pel fred. No vull guaitar enrere Cap a les finestres on els qui van a la festa Per al sexe hi han romasos mig amagats. Quan me n’anava a la cua dels enjogassats, He vista de cua d’ull la meua dona Festejant amb un home poderós, Alt, fort, avesat, a qui la dona doncs li posava la mà A la carranxa i l’hi sospesava l’instrument majestuós. I ell a tornajornals la toquejava arreu, Vull dir sobretot als indrets estratègics, I se n’anaven de costat tentinejant, Amb prou feines sense caure, mancats d’espai, Devers una de les cambres del darrere, Neguitosos, mig despullats, Amb por de no fer cap a cap llit Amb prou lleure; amb por, com dic, d’haver enllestit Abans d’haver de recomençar. Tornarà una mica trompeta I amb un ull de vellut i la galta umflada, Tornarà amb els esfínters boteruts I els genolls escoixenguts I l’esquena botxinejada. Tornarà amb els llavis botits i les cuixes regalimoses, I li fregaré amb una espongeta tèbia les sangs i lleterades, I la ficaré llavors dolçament al llit. La flaire somorta dels somorts matolls flairosos, Quin enyor d’estiu gloriós! Enjòlit entre dues saons, L’esperit es bressola al vaivé de les estireganyoses Possibilitats. Llunyans ressons, Em sembla que toquen quarts de tres.