blanques en el blau fosc

Al cru esbufec del vespre sobtat Al cru esbufec del vespre sobtat Tots baixem dels trens i sortim de les cases A esguardar esbalaïts els cels geomètrics. Cerquem les esteses sense arbres i els vessants I els capdamunts dels tucs per albirar millor Les figures, els codis, els diagrames, les espirals, Les rodes, els ideogrames, les caselles i els torniols, Les figures geomètriques, blanques en el blau fosc, Qui viuen i es desenvolupen cosseres i en lògiques Dimensions, els signes inconfusibles, qui tampoc No cal interpretar, com si duguessin cap mena De significat o portentessin el destí de ningú, Ni ens diguessin qui ha d’esdevindre l’autèntic Del nostre boldró, i qui el soldat i qui el sacerdot; No; car el futur no existeix, i tothom es va esdevenint A l’atzar. És només l’espectacle qui val, i l’interrelació Entre els qui, més o menys atabuixats, el presenciem.