Semper si fa no fa fidelis, ahà

Sempre fidels a la causa Sempre vigilant qui entra i fuig Sempre regirant les capses curulles de fi de curs Que no s’enduguin, ca Les ampolles de vi de la verema rara Els fulls curiosos que ens feren riure tothom Anuncis bellugadissos on estirant un piuet de paper Despullaves trenta-quatre amants Ah, i les precioses revistes pornogràfiques de col·lecció La millor literatura del món I amb les dones més respectables del món Les qui se t’obren de cuixes de bat a bat I mentalment els ompls lo cony De gom a gom, i sense gomes, saps? I les lletres d’amor entre els estudiants Amb les marques dels llavis de les noietes escalfadetes Les gotetes de saliva, les més groguetes de secrecions Més secretes i flairosetes Després de tots aqueixos milers d’anys Vull que cada any el museu romangui inviolat Al contrari, que any per any creixi Amb les noves contribucions dels estudiants I sobretot les estudiantetes qui suara pleguen I se’n van a omplir el món de cuixes esbatanades I conys exposats com mones de cremes i nates I xocolata a pler Sempre més i més complerts Sempre creixent Com creixen les mones de xocolata i carquinyoli A la pastisseria de mon germà Món fantàstic on s’aturen, indefectiblement atretes Les figures més destacades de l’esport Entre el seu museu i el meu Tindrem bona part de la població en candeletes Com qui diu servant el ciri De l’expectació “Sempre hi sereu ben rebuts” Prediquem per l’urbs i l’orbe sencer Sempre que no hi vingueu A robar res És clar Sempre vigilant qui entra i fuig A quatre rodes i a peu A gas rabent i fumerades i grinyols de ferros I escarritxos i garranyics de pneumàtics O lliscant i repents i silents com llangardaixos Sempre regirant les capses de fi de curs Sempre fidels a la causa Sempre amanits per a la confrontació Sempre ull viu, mai no deixant Escapar res (Altre que els vostres conyets) Mai no permetent que res ens sigui pres Sempre disposats a l’estrebada, l’arrabassada La falconada Perquè el bé retorni a l’indret O la fornícula Mai no donant comiat ni lleure a res Perquè ens sigui subtilitzat Allò que pertany al museu no serà pas endut Per ningú ni amb cap estratagema Molt intricadot O tan fi que fa plorar Que us empesquéssiu Sempre vigilant Res no se’ns escapoleix Res de vàlua, és clar Altre que els vostre conyets Suprem bé De què cap museu Mai ha d’ésser’n del tot custodi Lliures sempre com les bestietes més Decoratives Per tal d’omplir el món de joia Ocellets del paradís De qui la piuladissa gens esconjuraire Bavallosament Repenjats barrufellament Nedant en somnis Repenjats als batents de la ginella Repenjats a la tova vasa Repenjats al dur muntant que furtiu S’entremet entre ossos d’esquelet Repenjats al cancell on ni una agulla de contraban No se n’escola Bavallosament Oronells alats Narius vibrants amb les vibrisses dels pelets Qui individus es pretendrien i se n’anirien A campar autònoms pel món Com filets Fets cuquets monomaníacs Com espermatozouets atraçats al pinyol Magnífic, relluent, solar, de llur fi Bavallosament La piuladissa dels ocellets Paradisíacs Els conys Bavallosament Bavallosament Ens encaterina Mentre vigilem Amb ulls d’astor O d’esparver I regirem cada capseta plena Plena de secrets Que tanmateix Quina esgarrifaó! Prou ens haurien d’estar fins i tot a naltres Vedats Tret que per a això hi som Ja ho he dit Per a ficar-hi el nas.

tovalloletes grogues damunt entalla roseta

Del somni a l’altra cosa Món somiat on les dones se m’eixarranquen quan em veuen. “Fica-la ací dins, ca, per poc que et rotés a lloure, tu prou t’és llegut minyó vivaç fica-la-hi, i envant!” Per això són tan “putes” (i ah, llas, tan criticades doncs com a putes per impotents mentals com en Roig, n’Eiximenis i tants de milions i milions d’altres “savis” pertot) perquè això: perquè no se’ls eixarranquen lliurement quan els veuen. I per això les respect jo tant: perquè se m’eixarranquen a lloure tantost em guipen. Car al capdarrer és molt més puta no voler’s eixarrancar’s sinó amb qui us procurarà qualque benefici - sovint (més puteria!) d’amagatotis - que no pas eixarrancar’us-e lliurement honesta neta, sense... Amb algú tan escarrutxat com jo i tot. Les dones inventaven adés amb això del cony tapat la transacció subreptícia l’impudicícia prou reditícia la magarruferia meretrícia les estrafolleries, l’engan. "No pegareu pas una monja!" Mes què vol dir monja altre que tapar’s encara més lo cony. I mentrestant la mestra no sap ni rentar plats. I ara que vaig en autobús en autobús perdut per viaranys perillosos pedregosos i el cul em va saltant botxinejat tanmateix el viatge em diverteix car estic escoltant ambtant les velles també molt sàvies qui parlen d’esports i porten alhora llurs morts molt maltapats amb mortalles que semblen tovalloletes de cony. A cada sacsada, se’n destapa algun. "Estiga-te’n!" El repten, i li etziben un carxot. Si passem mai per cap túnel lleterades de cendra a les tenebres se’m disparen com trets a la babalà. La revisora s’esclafeix. Té un riure truculent que els cotofluixos embeu de gens atraients secrecions. Es regolfa a l’escalf i resclum del vehicle una boira gens salutífera prest irrespirable i tot. Món de somni el meu on les dones se t’eixarranquen i tot hi és doncs pau i felicitat. Tret que l’autobús té llavors qualque accident o altre i tothom ha de baixar amb morts i sense amb agra cara de no haver enllestit tampoc l’orgasme.

No só cap comuna, vós

MORT ALS OCUPANTS Us haig de maleir doblement Pel que sou I perquè ocupeu el meu temps. Pel que sou, entesos? I perquè m’ocupeu el temps Me l’ocupeu, i és meu I en ocupar-me’l ja no n'és Me’l robeu. Si fotéssiu lo camp...! Si d’espetec no desapareixíeu d’on visc Mort sobtada, dinosàuria Pitjor: sense que en deixéssiu Ni esclau ni aup Ni rastre ni solc ni cendra ni llepís ni memòria Au! Car altrament Poc hi cabem. Maleït Què hi tinc a fotre al món Amb tota aqueixa purrialla? Borinots, líders, autoritats, buròcrates Jeràrquics, monàrquics, és a dir, dretans Nacionalistes d’estat, és a dir, feixistes Totes aqueixes larves mòrbides Sempre amorrades als privilegis Buidament ensuperbides pels calers. Assassins, militars, capellans, és a dir Paràsits. Dogmàtics, apodíctics Rectes, és a dir, hipòcrites, colltorts Nyeu-nyeus D’oir’ls el sarcasme se’m sobreïx Pels traus de les orelles. Acadèmics, ecs, triple vòmit Triplement repetit; no, més: Com comonir’n la cuca Massa sepulcral Vomitant-hi sis-cents seixanta-sis camins Pel cap baix. Clercs bocaplens de l’esbufec Tifa, pudent, fofot. Els odii sobretot, tots eixos bocins de merda Empestant, perquè ocupen el meu temps. O prou, que se’m desin Que no els vegi pus Quin descans On fugir? Garlaires, com ploms, predicant Aconsellant, estatuint, ordenant Jutges judicant Pontífexs pontificant Només garlen i garlen perquè No tenen res a dir. Què collons saben? Gent Inútil, patuleia infame Militars, capellans, buròcrates Especialistes del nyic-i-nyec, nyac, nyic, nyoc Nyigui-nyigui, nyago-nyago Nyego-nyego, nyuc Nyec, nyuf, nyof, nyaf. Ells amb ells s’assalarien Unten, subornen, estintolen Abominació de batibull on hi cap Tota la casta cagallona dels umflats. No et fot? Com larves mòrbides Pul·lulant pel mateix carnús Tanta d’agoludam irrisòria, encarcarats Mestretitencs. Si tanta de lluminària no els podia Eixarreir com cucs Electrocutats Qui esclaten en cendres! Quina figura presentaré ara al futur Quan em posaran que vaig viure Amb tota aqueixa xurma ultrarepugnant Que m’ocupa el temps...? Renecs en serralada Qui es perd per l’horitzó D’un infinit si fa no fot sideral No. M’estimaria cinquanta milions de vegades més Que ja no hi fos. Que no m’hi esmentessin pas Cronicaires vers d’un temps Ja net. No en diguin res, quina Vergonya d’haver de compartir El temps amb els vírics ocupants. O que... Això facin Anacrònics, macarrònics, lògics i Catacrèstics: Prenguin els meus escrits lliures I els encabeixen a una altra època L’època que els correspon i convé a dreta llei L’època on els drets de tothom eren lliurement respectats Sense legions ni religions De faldilletes armats i ultraorganitzats (Carrinclons de caldéu Llavors i per sempre més D’empertostemps Pel segles dels segles Tan ridiculitzats...!) Ja em fiquin Si els plau En un altre temps Per caritat, per caritat. Doneu-me’n, ca, un altre Preneu-me aquest temps Us ho deman en infrasò, a baixa freqüència Remot en la llunyària Com un altre elefant bandejat Qui amb la pota Escriu la seua presència a la pols Pobre, esparracat, des l’ombra Amic de viure i mirar, molt digne, solitari Esquerrà. independentista, ateu Clisteri d’imperis Rovell de cilicis I d’altres esturments materials De guerra i de tortura Tant se val, de submissió. Corc d’urc, ja hi sóc Ratador dels imperials Font i origen de tots els mals Això crec i així m’és vijares Ja em cagava en llurs pares i mares. Ella procrastina i dilata Ah, dona sens seny, insensata. Ell, pitjor: És caçador. Culpintat M’han disparat. Un altre temps Per caritat. Així fos, i, com dic, gràcies Gràcies.

Passeig

Passeig Prop la font monumental on les tríbades, Lascives, només vestides de verdet, A toc de frec, després de truc, d’estrip adés, Es maquen d’empertostemps…, un foradet, Sots un doll, m’és el cau que tothom desdenya— Per sortir’n em cal i prou el tap empènyer. Cameig, amb molta de mandra, Pel carrer de la Salamandra; Llavors, amb un pilot d’inèrcia, Tir avall pels d’Ur i de Pèrsia. Per lli salud na Sèrgia, Llavors entretoc n’Alexandra. Esquivat l’atzucac dels Disturbis, Petj no pas gaire ferm els suburbis. Pas a pas, prou tost seré a camp ras; M’ajeuré davall qualque capçana I, com ara clafert de nirvana, Faré’n, de tot l’ullat, lent capmàs. M’aixecava i feia el salpàs A la soca que m’encoixinà. Deia siau a pagès i rabadà, Au, doncs, xiquets, sense cansar’s. L’un eixorbia; encara al berenar Era l’altre, qui em diu: feu un galet? Faig: i tant. I llavors, xino-xanet, Me’n tornava… Ah, llas, davant el mas Del molí de l’Oli entra en òrbita, Com qualque ànec qui encara cuegés, Tot i escapçat, eixalat (molt mòrbid, eh?), El consir de la meua mort vana. I em desfaig com ninot qui la pluja De pedra escrua i inhumana Bat i bat, i bat fins que se n’uja. Trista truja qui amb el nas aixafat Grufa encara la muntanya que puja. Penes amunt, a pleret, com puc, On caic em ropleg, ranc i xaruc. Amb prou temps de repensar el pensat, Trobaré per sort qualque tòfona Encar, qui sap, de vida cacòfona. M’havia explanat el segon bucòlic: Únic recapte: mènjoc pa-amb-òlic; Tota altra teca em fa vindre còlic. De mam, si doncs no fos garnatxa, Malament rai, que tot m’empapatxa. Oïc l’èxtasi abstrús del flairívol vinyòvol Quan l’abegot bo i li pessigolleja el vacúol On, diví vaivé, de ferm li borna, car flor vol Esbadellar-li, gens bacívol, a pansa o gra: gruo’l, Bo i brivant brivant, meu Cristòfol, ai, meu Cristòfol, Oïc que es diu, broix, el bòmbid, afuo’l, nuo’l, suo’l… Tost serem-ne pares d’un tou: a cada raïmet qualque òvul. Maleït joier, es veu que el lapislàtzuli De la marquesa, bo, sí ha pres per mal copròlit... Idò, aqueix ben greu atípic lapsus li Costa pla un rebuig, bo, sí que me’l fot anar de bòlit. Li dic: Alexandra, dona, pobre home; Adu l’asil subtil del llepís sepulcre És menys aspriu que no ton gènit de drome- Dari, al qual dingú sinó l’àngel diploma. Saps prou que la diplomàcia és el fulcre Amb què hom alçaprema, acrobàtic, La tolerant badoqueria (“oh, profecia! Ens ala-de-mosquem, joc telepàtic, Ens cua-de-milanem, germans qui som, eh?” Engeguen, rabits, disc ratllat de gramòfon), L’agemoliment llausanger ple de pànic Del poble baix o gens aristocràtic. Llur fusta, fet i fet, cal ésser pas botànic, És la mateixa amb què hom basteix el xilòfon Que, sense tocar’l a repèl, pel cantó reumàtic, Sempre sona apaivagat com l’Atlàntic (Déus qui amb qualsevol fórmula, ofertori o càntic Convences, pecs), banal, a cop de micròfon, Tantost els dónes sabó, és automàtic: Llur bombolla d’ira ara es desfà, però, o fon. Com bestiar pensiu jagut damunt la sorra, Tu i na Sèrgia, de qui conec l’al·lèrgia A les tàperes amb manró, faríeu època, I embolica que fa fort, si… (m’hi trac la gorra, Dementre que increp que no hi cab o quep, que Poc sóc prou olímpic, sots aquest Sol qui torra), Si… (valtres rai, mes el tit, ah llas, ja puc córrer, On vull ficar’m? Ves, pla sé que, per no res, Pertot arreu caic, estrompat, i m’hi esfons, hò), Si ara us tornàveu allò que, glòries, torre Del temple amunt, ja sou: pur monument de bronzo.

Pobres cagallons [~~~~] se n'empassen tants

KHESPÀNIA, KHESPÀNIA Tota aqueixa patriotera escòria D’espectrals datspelsés Irrumits amb narcolèptica eufòria Per escabrosos olisbes De rei, o a l’inrevés, Per ceptres esbraonadors de bisbes... Rèprobes foramidadament prenys De falòrnia — engargullat obscè, Tenaç merda als papers; Els vessa pels ulls destí d’infusori... I seny cada cop menys.

Cues de pansa per a la bona memòria dels qui cantant lluitaren

Espotzims: cues de pansa per a la bona memòria

Espotzims per al remembratge (O Jutges Setze a l’abordatge) Setze jutges d’un jutjat Mengen fetge d’un penjat. Si el penjat es despengés Cap jutge qui se’l mengés Menjaria, lleig ultratge Com qui diu fetge d’ostatge – Mal formatge ni farratge Amb sutge per companatge – Com menjar’s colzes o natges De l’assetjat a la sitja O qui beu, boig engranatge Del calze al galze d’un metge Qui es diu Llàtzer i, mort com petge Ni pitja, l’enze, ni petja Mitja, a raig onze anys – rellotge Com saig heretge ferotge Qui el sotgés de dalt la Llotja De la Garjola – no allotja Cap avantatge – que fotja En vil assaig o arrambatge Encar el cuc al carnatge Pitgent aresta d’aritja – Metge de Sitges, en Llàtzer De qui jutges setze amb calze Beuen del galze a les natges O en mengen fetge de sutge Com fa onze anys que, com petge És mort, i mata, l’heretge L’araig orc del malcoratge. * * * [Bon goig, i veig, i escaig, a qui el viatge Desig a gust, que fuig ull viu el patge Puig amunt, pel mig erm del bon paratge.]

Et corquen les farines

Tot comença bé per al pastís Sempre que havia volgut imitar els mestres Fer llurs formes d’alta pastisseria Trobava al capdavall que la farina Era haguda sabotejada. Tot començava bé per al pastís. Pas a pas, seguia les instruccions Barrejava a poc a poc, mes amb prou traça I com qui diu amb la mà trencada Els ous, l’oli, les essències... Mauraves llavors una pasta d’allò més dúctil Mal·leable, grogueta, lluent, flairosa, greixoseta. Mes quan calia afegir-hi farina Car allò que fonyegaves era massa tou, no prou làbil L’escàndol s’escunçava. Què és això...! S’esglaiava el sobrecoc. Car tota mena de brutícia eixia de la bosseta - Herbotes, palles, pellerofa, bocins de carn podrida Escarbats de totes menes, vius i morts Roplegats qui sap per on. M’han sabotejada la farina M’han enverinada la farina Em volen enverinat... Tractava de dir, mes cada mestre em guaitava Amb malfiança; no anirem pas Enlloc, semblava dir. Cada mestre em guaitava amb fàstic Cada mestre se’m treia al capdavall De sobre Cada mestre em sobreprèn sense contemplacions Cada mestre, ecs...! I deixa’m escombrar tot això cap a les escombraries I deixa’m amagar Ben amagat, empaitat per sempre més Pels cucs de la farina Pels sobrecocs ganyons i molt ofesos I els cucs enferotgits de la verinosa farina Traïdorencament adulterada Pels bares Llefiscosos Repents Tapats enemics.

allò que costa

És massa fàcil d’anar pel món tocant un guitarrot, És massa fàcil de dir-se Pep i fer de pagerol, Fàcil de tocar culs de dones i rebre algun carxot, D’agenollar’s i d’adorar quelcom, ni que fos lo Sol. És molt més costós cada jorn d’encar rembre’s del no-re, De nedar contracorrent pel riu de ferro roent; Més costós de treure’t de l’infern que et solca sense fre Com riu de ferro roent que et solca el cos contracorrent. És fàcil de seguir el seguici, de marxar al so de la marxa; Fàcil de fer cua a l’hospici, fàcil d’ésser peix a la xarxa. És fàcil de cantar l’himne i acabar salivall de bomba. Més costós és fer equilibris cada jorn damunt la tomba, Clot de buidor d’on véns i hi tornes a pas esbufegat, Sense genives mastegant despulles de demà-passat.

blanques en el blau fosc

Al cru esbufec del vespre sobtat Al cru esbufec del vespre sobtat Tots baixem dels trens i sortim de les cases A esguardar esbalaïts els cels geomètrics. Cerquem les esteses sense arbres i els vessants I els capdamunts dels tucs per albirar millor Les figures, els codis, els diagrames, les espirals, Les rodes, els ideogrames, les caselles i els torniols, Les figures geomètriques, blanques en el blau fosc, Qui viuen i es desenvolupen cosseres i en lògiques Dimensions, els signes inconfusibles, qui tampoc No cal interpretar, com si duguessin cap mena De significat o portentessin el destí de ningú, Ni ens diguessin qui ha d’esdevindre l’autèntic Del nostre boldró, i qui el soldat i qui el sacerdot; No; car el futur no existeix, i tothom es va esdevenint A l’atzar. És només l’espectacle qui val, i l’interrelació Entre els qui, més o menys atabuixats, el presenciem.

I què fotut fotràs-hi...?

“Això és el que fem, i què hi fotràs.” Ja era doncs gairebé a mig matí. Tant el xiquet com jo ens havíem adormits... Sentia trucs a la porta. Era l’amic del xiquet, amb cara d’emprenyat. Li assenyalava que l’obriria a baix; La porta de dalt no l’obrim mai. L’amic del meu fill prou ho sap. Potser avui el timbre de baix s’ha espatllat. Fa cara d’emprenyat perquè faran tard. Han de córrer o els acomiadaran. Els trucs que suara el minyó malcarat Entaferrava a la porta de dalt Haurien com aquell qui diu eixorivit un mort... Tanmateix, en essent baix, això m’enduc, Un cop moral molt esclafador. Han espanyada la porta. No ben bé. Més que espanyada, és que Amb tornavisos, i qui sap els instruments Si fa no fa de precisió, n’han llevat el pany. Han llevat també el timbre, i s’escau Que el qui ho està desmuntant tot Encara hi és tranquil·lament... Què foteu...! El garatge ha desaparegut; n’han desapareguts Els vehicles, els cossis, les eines, els bidons... Un escamot fastigós de gent molt lletja N’ha llevada la teulada, n’ha llevades Les parets, les cantonades, les columnes, Els jardinets. Només hi roman un pany Esclet i relluent de cel. S’han enduts adu els arbrets i els matolls, I les plantetes de l’hort. No hi deixen res. Només hi són ells, Acampats de qualsevol manera, a la xamberga, Llençats amunt i avall, bavosencs, amb el moc Que els penja, les cares de subnormals, De gentota sense seny ni giny, ni empeny; Ni encuny ni viarany. No ho sé com dir, Talossos a desdir, betzols de solemnitat. Què cony foteu...? Què cony foteu...! I ara doncs què...? Tant se val. Que comencen d’entrar, Com si res, banals, amb empentes; Tots endins per les portes sense panys. I en treuen golfos i perns i pollegueres, I s’enduen les portes, S’enduen els mobles, s’enduen Les figuretes de l’astrugança, i les joguines Antigues i les decoracions, I els retrats i els mateixos maons De les parets. S’ho enduen tot. I ho fan desaparèixer amb carros i carretons, D’esme, moquejant, pastosament... Avall, amunt, enlluny... Això rai. No ho veurem més. Escarrassos qui no hi són del tot, No, ni de bontròs; tocats del bolet; Nans i llargueruts; això sí, deformats, Molt lleigs, tinyetes, i bruts, i malapariats. Cap explicació. Cap explicació. Si els increp, només em guaiten, Blans i badocs..., bacons tips; o amb esquírria..., com si em volien Mossegar... Altrament, no; cap paper. O amb cara d’emprenyats. Què foteu...? Què foteu...! On és el qui mana...? On teniu el capità...? Van desmuntant la casa, baixen les teules, Baixen els permòdols i les altres bigues, Baixen cada objecte, lleu o feixuc, En fileres mandroses que donen un rampeu A les de les obsedides formigues. Tret que Molt més monstruosos, ells. Què foteu...? Prou, prou...! “Això és el que fem.” Em respon Un qui es veu que amb la llengua Sap fer altre que gatejar i xipollejar. Però per què...? Qui ho ha manat...? Cap altra explicació. “Això és el que fem.” Però per què...? “Això és el que fem.” Cap altra explicació. Fins que no ens Deixen sense res de res. Car això és el que Fan..., això és el que fan, I què fotut fotràs-hi.

La flaire somorta dels somorts matolls flairosos

A la cua hi duu el verí “Què en feres del formatge...?” Responc d’esme “eh...?” Però ja tinc el cap a tres quarts de quinze. Sense altre, em fonc enllà. Això de les festes a casa d’altri m’atabala. Fins i tot si mai n’hi ha cap a ca meua, em fonc també Tantost escolats els preliminars. A les festes nocturnes, n’hi ha qui hi van per la facècia. D’altres hi val pel sexe – curt i ras, a cardar. Jo només hi vaig, i cada cop més rarament, per inèrcia; Ara, pel fet que tothom em sap neurastènic, Fins i tot si no hi assistia gens, si no hi feia ni acte Molt ventís de presència, prou em perdonaven, I al capdavall tant se val, car, espectre latent, Sempre hi fóra desapercebut; Que hi fos o no a qualsevol instant de la vetllada, Ni se n’adonava gairebé ningú. Una noia esprimatxada, Amb vestit lluent tot blanc llarg fins als peus, Es fa veure tot d’una la desmaiada, Tota llarga damunt una taula. Un llarg, amb cara espantada i bigot retallat, Es fa l’enterramorts molt feixuc de caràcter; Seriós rai doncs, es treu de la butxaca Un metre en cinta groga I en mesura al llarg la noia estesa com qui n’alfarrassa El gàlib del vinent taüt; se’n riu part dessota el nas la noia Estesa i se’n riuen, a diferents llivells d’estrèpit, Tots els qui els volten, els qui anaven a la festa Per la facècia, mentre l’improvisat enterramorts, Tan seriós, com dic, i ridículament tocat i posat, Alfarrassa meticulosament les mides. I ara me’n vaig a la cua dels qui riallosos S’enduen la “morta” a sebollir. L’arrosseguen pels peus damunt la neu. Se l’enduen amb el seu vestit blanc lluent Relliscós damunt la neu glaçada, Devers els turonets enllà del jardí del darrere, Il·luminat pels llums de les finestres de la casa, I pels fanals dels caminets i per la lluna plena. Tot resplendeix, prístin, nítid, cristal·lí. A poc a poc he romàs enrere, i m’he esgarriat; M’he assegut a un vessant, llunyet i a les fosques, A guaitar tranquil·lament la gràcia que fa tot. Hi ha matolls flairosos arreu a la meua vora, Matolls sense flaire ara, somorts pel fred. No vull guaitar enrere Cap a les finestres on els qui van a la festa Per al sexe hi han romasos mig amagats. Quan me n’anava a la cua dels enjogassats, He vista de cua d’ull la meua dona Festejant amb un home poderós, Alt, fort, avesat, a qui la dona doncs li posava la mà A la carranxa i l’hi sospesava l’instrument majestuós. I ell a tornajornals la toquejava arreu, Vull dir sobretot als indrets estratègics, I se n’anaven de costat tentinejant, Amb prou feines sense caure, mancats d’espai, Devers una de les cambres del darrere, Neguitosos, mig despullats, Amb por de no fer cap a cap llit Amb prou lleure; amb por, com dic, d’haver enllestit Abans d’haver de recomençar. Tornarà una mica trompeta I amb un ull de vellut i la galta umflada, Tornarà amb els esfínters boteruts I els genolls escoixenguts I l’esquena botxinejada. Tornarà amb els llavis botits i les cuixes regalimoses, I li fregaré amb una espongeta tèbia les sangs i lleterades, I la ficaré llavors dolçament al llit. La flaire somorta dels somorts matolls flairosos, Quin enyor d’estiu gloriós! Enjòlit entre dues saons, L’esperit es bressola al vaivé de les estireganyoses Possibilitats. Llunyans ressons, Em sembla que toquen quarts de tres.

1931 i 1962

Na Rut

Des de la platja hem vista arribar la
mola immensa

Del transatlàntic. El port petit
no en donava l’abast.

Oidà el precari embalum; manoi,
avui fotrem goig.

Sorra blanca, buc fosc; tots els
passatgers, barrets

Blancs al cap, homes i dones,
embarrancats. Els dos

Fumerals negres del vaixell en un cel
tot blanc. Amb una

Barqueta, de sis en sis, us vindrem a
cercar i us tornarem

A ficar a dins, gossets i tot. La
tripulació tota de blanc us

Saluda des de les baranes dels tres
balcons. Impressionant.

No ens en sabem estar, els tornem les
salutacions; alguns

Adu juguem a aplaudir’ls. Dos
ninots fan l’enze. Llibant,

Llibant! Te’n cal gaire?

“Carallot, ja gens (ofegat).” O

La sàgola al coll (ormeig
escorredor): Estreba, no estrebos

(fa l’escanyat). “Prou
de rampoines, marrecs.” Tiben els músculs.

Ultracuidats de debò, uns
plagues de pronòstic; qualque cosac

De vacances el veig prémer els
punys.

“Ens plevim”, diu

L’altaveu, “a
reconquerir d’ençà d’ara mateix la vostra
estima.

No volem pas que ens vulgueu greuge,
no volem que de naltres

Prengueu cap mena de susany, ni que
dingú més no esdevingo

Apoplèctic en un temperi
d’objectes que volen amunt i avall.

Que s’acabo, doncs, el
guirigall; si sabíeu quin segriny no

Portàem, quines cares de pena
no fotíem tots plegats, quan

El maleït mascaret ens
empantanegae ans enfangae,

Naltres, èpics, ètics,
sobretot estoics,

Tanmateix trempats; malgrat la
maltempsada

Que ens rau, prou descloiem
escotilló amunt de vint-i-un botons,

Somrients i caragrats — a
què juen aquests? (burxae algun

Llengut), em sembla que duen una
pilma de caldéu damunt,

O, si això no, és,
doncs, que els potiners van drogats —.

I nogensmenys, banaus, prou

Havíem començats
d’esfonsar’ns! Anàem de sotsobre; del nostre

Luxós, bufonet, clofoll de
nou, ja en fèiem sense d’altres

Compliments un altre esgarrifós
derelicte. Per la nostra

Perspicàcia, heu evacuats
(osta!) a temps. I tot i que l’aigua

En la foscor desenvolupa menys
bacteris, ja em direu a qui

Li abelleix de juar ara una
botifarra eterna ja no dic amb

Escórpores, barracudes,
morenes, candirus, llamprees i raps,

Sinó amb els encara més
lletgets llogaters batipelàgics,

Tothora a parelletes, muller i
nyicris marit llepacrester,

Amb llurs apèndixs pescaires
i xanques i llanternetes,

Qui llavors, galdosos espectres, ens
sorrarien els cellers.

I valtres de veïns pel que
durés la partida, cavà? La qüestió

Que el moment no vol broma; home,
baril, taujà i de bon fel

A tot llop de mar prou li és
ops d’ésser, sobretot davant

La greutat abassegadora del perill
tot d’una present; ara,

Altrament, cap mariner de secà,
ni estrateg de nyigui-nyogui

Aitampoc no pot vindre’ns a
tocar la pera a deshora, no fa?

Ves, vet ací per què
us ha calgut desallotjar la closca

Ni que fos provisionalment. I
sobraen de totes totes comentaris

De nyèbit sense dos dits de
cervell. Estoicisme quan cal, és

El mot. Dels malparlers ni cas.
Naltres per feina. I ara ja hi

Som: tot adreçat ans
endreçat: una amor. Taulells de la cuina,

Taules i cadires del menjador:
impol·lut, i acunçat per a

Servir-hi el tec que a cascú
més li convingo. Baril, talla,

Engega, i tararat.”

Els cambrers, tots de blanc, teixidors
de

Somnis, dibuixen un delta i, d’àpex
a base, harmònics rai,

Croquisen claus de jiu-jitsu.

Ahir vaig perdre el tel, com se’n

Diu, l’himen. Ara, jaguda a
coberta damunt aquesta gandula

De vímets, una flassada burella
fins al coll, somíïc un món

De vesc—

La pluja és vesc, les brèndoles
són vesc, i el tiberi i les

Ombres; i els pops i els platerets i la
llimutja, i els escuradents;

Guants de vesc, ulleres envescades, la
nuvolada és

Vesc, i els ocells; i els vims i el
vernís als vims;

I els ulls de bou i les reixes, si ara
les tocava, foren vesc; els

Vèrtexs, el vaixell mateix, les
persianes, les ombrel·les, els ampits,

Els pneumàtics per a estòrcer’ns
del naufraig (això rai), els

Gonfanons, l’aigua de l’oceà,
la consistència del niell més escrú,

Els crancs, el Solell entelat, pertot
arreu, el vesc, el vesc.

Què fums? (fa el meu
home), aixeca’t, vols?

Au que et retrataré: una dona
de gençor ans de gerdor aitan

Paleses poc les trobaria ningú
al món novament (i el que no és

Al món no és aumon, cavà?
I l’instant s’escola en gens d’estona;

I allò que era al punt dolç
encontinent s’ha fet malbé; ça com

Lla, fiquem’ns-hi bé), cal
jaquir’n

Per a gernacions postremes el
corprenent testimoni.

Em repenj

A la barana, d’esquena a la ruixa
de les ones, el meu vestit

De bany negre contra el cel blanc de
bromes baixes; el capell

Blanc me’l fic davant la
carranxa; aquesta tela s’hi enganxa

I dibuixa clarament l’esquerda
del cony perplex; així mateix

D’esquena al brogir del drac
marítim, de cua d’ull un cambrer,

Braços plegats davant l’estómac,
em guaita els pits, estranyament

Caiguts alhora degut a la positura que
prenc en haver ficats

Tots dos colzes al guardamà de
la barana i també a aquests

Trists banyadors de mil nou-cents
trenta-u que, per comptes

D’estintolar re, sí bé,
a l’inrevés. Un vell, sota la flassada,

Damunt la gandula, se la pela
esmeperdudament. És que totes

Les dones ho ensenyem tot. Em tomb
d’esquena per plorar de

Gust. Se sondrolla el monstre i em
repenj a l’horitzó del cel.

Ací on em veieu, esgavellada i
esvellegada, xipòtola, tota

De parracs i cassigalls, vull ésser
la nàufraga qui del seu

Illot no vol pas ja tornar mai.

Tomba’t i
somriu, dona, què

Et pruu!

Sí, senyora, tombo’s i
somrigo, què li ha de pruir,

Prou pot, no sap? (em fa un
capità bo i volant),
felicitat així

Es pensa belleu
que mai pus la tornarà a escunçar?

I raó rai

Que tenia, el malparit.

“Visitem-ne si més no
els monuments”, m’a-

Tia el meu home bo i fent el paperet.
Cara de fava, militar

Elegant amb un esdevenidor fenyut a la
bestreta (pastat,

Mastegat i paït), “prou
tindràs jorns de romandre entre quatre

Parets gomboldant el gosset.”
I doncs, palanca avall, em

Retall, nou gep, al sotacel. Abric de
pells, barret, sabates

Negres de taló alt. Columnes,
monòlits, pantalons. Frígida,

Flors dels cirerers. Estany, la bossa
negra, peixets. Farbalans

Blancs al coll, un afiblall de
brillants, “corda’t l’abric”; es

Lleva el barret, un cop d’aire el
despentina; estossega;

Esguarda el rellotge. “Som-hi,
noia, que no ens tàncon fora,

Hora de tornar.”

La pau del raor a la caròtida: (en flueix, silent, fluix; fluix silent flueix-ne; silent, fluix en flueix)








De primer corrc fins que no puc dir fava; en acabat,


Penjat, per les empenyes, d’una branca del faig

De vora l’eixida de casa, em fic cap per avall

Una estoneta — ara que haig mig recobrat el bleix,

Em llenç a fer capitombes part damunt l’herbei i

A enfilar espirals com els esquirols amunt i avall

Dels troncs dels pins fins que els otòlits, delmats,

Ujats de fer figa, al capdavall no diuen prou i em

Lliuren als benifets de la apesantor més perfecta.



Marejadet rai, tanmateix.



Sense toxines a hores d’ara, ressuades

Cloells, albellons avall — mort tot entec mig incoat,

Incipient — esclet, lliure de tot nòlit (en el sentit de càrrec) —

Corprès únicament:

Lleu vertigen davant el miratge dels horts

Estesos horitzons enllà — la capacitat d’absorbir fortment

Acrescuda:


I doncs, savi potencialment, més que no pas

Mai fins ara.



Ragut naturalment per l’intempèrie; rude cabra

El tit — secardí, mitja canyiula, tot nirvi, el cuir

Diríeu que adobat — supervivint, règeu quan cal i, si doncs

No, subtil — menjant com un cavall tota mena de recapte

Salvatgí, de renadiu, que conquereix les petjades de voludes

Meselles i d’extints ramats


I adu oblitera arreu pols i calçobre:

Romanents de fasts obsolets; estrafent el bisbetó

Gat qui mogut per pixeres instantànies

Bateja ans beneeix pluges i fonts —

Ausades, clapant quan s’escau en caus pregons

(D’on com n’Anteu, em llev refet, aeri, gens esclafat),

Em captinc tot plegat no pas com cap cap de bestiar

Tanmateix condemnat: humilment

Retut, doncs, capjup, ullcot, gairebé somicant...



No pas: car és

Ara que bram i braic, i és ara que em pos a trempar

Com un taur, i ara on envesteixc, barrinaire, perforaire,

Esportellador. Mal renec d’obstacles, i tant! —

Ras els fot tots daltabaix.



Lleix parracs de perpunts pels

Esbarzers; això, rai, puc anar si cal nu.

L’únic que no pot mancar’m,


Com recomanà fra Ginebró mateix, ep, és

Bon calcer. Llavors ja hi sóc: des de l’estació de Binèfa(r)

(Cap R final no ha d’impedir’ns la sinalefa) fins al Gaió

Tinc el tram que més de dolç enyor m’aixeca. Cal celebrâ-ho:

Ben mudadet, doncs.



L’oreig ens duu un tro remot; el rostoll

Per on cogullades i aloses es lliuren de ferm a l’espigoleig


S’esgarrifa com la pell d’un animal immens; dos verderols

Qui belleu festejaven a la branca més alta d’un trèmol

Solitari tot d’una s’esvaloten, criden altafulla i s’envolen

Fumeral amunt, on esdevenen àligues metàl·liques, per a les

Quals mai cap remçó o remença no serà prou;

Tots els meus veïns

Invisívols avien oblics esbufecs de por; l’íncipit de la

Correguda els pren a mig escaguissar’s; al tit, com

Per a en Proteu, cap àlibi no ens és pas ops, mestres


De l’infiltració — som-hi, doncs, marrecs, terra cremada

Enrere mans i braços hi caplleven, d’esquelets —

Escandalléssim pólvores i fems, sorres espeterregaires —

La moto brunz,

Ultrapassa a betzef nòlits no gaire experimentats de pansits

Traginers, botides rentadores als marges, pipiolis, passerells,

Dins tartanes ranques on els cops de colze s’esdevenen

Sense treva, amb la mateixa alacritat que dins una llauneta

Amb tartranys — planys i gemecs que han rebotuts pels cuirs


D’elefants on s’abillen els turons esfereeixen els xais,

Fan braire les someres, eixoriveixen eixams qui ixen de clots

Insospitats — raneres empaiten sanglots, que empaiten

Flastomies guturals que blasmen ara caquèxies adés barbs

Espontanis, llúpies veloces, sobtades menjaós; hom

Esdevé ja esquer de detrívor, d’estercoraire, de copròfag,

De sapròfit, i prou. Ençà, la meua ombra: de gegant.



Cap ferrat, m’haig calat l’elm, n’he tancats tots els


Forrellats, on es rovellen i fonen per a l’eternitat.

Crideu el manyà quan seré mort: quan desembolicareu

Les paques, què hi trobeu, rere les antiparres

(Tan destrenyudes gairebé opaques) de l’estrenu cavaller?

Els seus ulls:

Dos ous ferrats, tiberi inabastívol — llepolia en gàbia

On sempre, voltors, us agafeu els dits. El capmall

Regalimós de vesc de paranys. El vestit, elàstic,

D’electre. Inconsútil, sense pedaços ni sargits. La capa


Proteica, ja ho haig dit: flassades d’estam i samitell,

Cisclatons volants que em disfressen dels animals de qui

Esdevinc la larva impertèrrita: sóc l’isard, el lleó,

El boc, l’ermini i el tauró, tostemps remuntant l’acte

Gratuït del paisatge.



Amb cada giravolt, inicíïc la recta

Darrera, tothora maldant per fer cap, esgarrapant segons

Al cronòmetre. I que quants de tombs no hi faig? N’hi faig


Pel cap baix vuitanta; ara, us dic, sense cap mena de

Presumpció ni ultracuidança, que prou podria fer’n molts

Més; car sempre se m’escalfa a la banda, a trenc d’eixir

I rellevar’m, un altre dels meus obsedits disfressats:

Acrobàtics

Avatars, bells animals qui covaven com bolets

Sots les fagedes,

Sempre a l’aguait. Si es desclou amb terrabastall la fullaraca,

Ix, àvid, el nou assassí. A l’insabuda ets pell, coltell o


Ullal a la caròtida; colgat, el vit et creix com circell:

Pòl·lens com sèmens s’esbarrien per les sorres, on germinen,

Fets gràvids, mants conys de codonyac; muricecs de raça

Gegantina venim a beure’n les flors — vèrtex lletós

D’un xuclador:

Estimet de sogra, vós.



Pigmeus mecànics, esbarts i esbarts qui s’esmunyen

Per les bagues; règeus eunucs, només blegats


Pels sengles geps

Que han de traginar, vestigis d’avials vergassades: “llas”,

Es planyen en chor, a tall de fileres empederes,

Petaneres (puta catipèn), de monjos repugnants, “com

Batre, doncs, aqueixa pusil·lanimitat que ens

Aclapara?”; sovint no poden ni amb l’empesa de

La pròpia roba, jotflic,

Burell encarcarat que ens fa de tomba portívola, i quan el sés

S’escau que ens pruu, ops ens és de gratar’ns acer,


Cada cagalló

Una vedruna fòssil d’aqueix calvari.

Tinguéssiu prou vergonya,

Avorríssiu l’immensa, imperdonívola obscenitat de barganyar

La vostra angoixa per la merdosa compassió d’altri ni per

Cap altra mena de guany gravat

Pel nòlit d’un nelet abassegador;

Fóssiu persones, no pas nàquisses pelleringues si fa no fot

Antropomòrfiques farcides amb dogmes, supersticions, pors i


Idolatries; cagueu’s-e cosserament en tots els déus, deesses

I ninotets; vulgueu’s-e esclets i sencers,

Franyent, enfremunant,

Com l’escodaire ferm, les àncores de glaç que us fermen a

L’esclavatge del prec — cascú és elleix: sull, autònom,

Estort, tot un món en equilibri, recta estiba i seny.



Pigmees mecàniques part

Les vores: llur gest invita a l’idil·li entre munts d’albercocs


Al concert de les cigales — esdevens colgafocs dins llur iglú,

On et gombolden entre vels dementre que duro la vetlla:

Aclofi-s’hi, rabegi’s en la llet calda sense recança (poc tinc

Marrecs, i si en tinc els esclaf com llimacs, hàbil

Marmanyera); ara que l’acabi de rentar, li faig les fregues

Que càlgon, natges colrades, de pa de pessic: mu! Gent

Mecànica dels poblets qui ix a ullar’ns abans de no tornar-se’n

Dins la closca — atès tanmateix que no tenen instruccions


Per a llur ús, pas de llarg sense dir re.



A contraclaroreta

Dels ocres del capvespre ploia pellofeta dels borrons dels

Faigs; bufava, suau, el llebeig: s’enduia els borrallons

A embussar veus i lladrucs, es ficava pels finestrucs i,

Ausades, dins bordes i rafals, hi embussa orificis porucs;

Hom ou esternuts, oïssos, aüirs, i cuita a fugir, foraster

Esgarriat, no fos cas que hom encara l’inclogués, d’estranquis


O per malnàs, en aquell capbreu de malalts a mig podrir.



Enllà d’un àmbit acústic infecciós, accelera, es diu, a tota

Màquina i rebombori, cap a l’erm pus sanitós,

Atmosfera pollosa

I arnada que et fibla amb cobejança; lluny dels verins, oh,

Tasca hercúlia, enfonya ton tascó rovellat ben endins, a una

Velocitat de bòlid; ascla, desballesta, simptomàticament

Iconoclasta, esberla en escreix i tramet al carall tota llata


I llistó de tanques i vergats que enclouen el reialme contagiós

Del galliner (i el gallina més corromput i enze que hi foto,

Com sempre, de rei) — il·lès, avença devers el vaccí de l’aire

Fresc — oli en un llum: cap espinac de ferro no et destreny

Ni frany pneumàtics, llandes ni rodes, car ara menes un tanc

Que engeges aitantost amb la marxa més rítmica, hò, i

Eixelebradament esbalandraire —

I si gosa cap gos ni pseudohumà

Esvaïdament i decrèpits encara d’inhibir’m i adu aturar’m,


Amb l’esperó, al primer li esbocín el carpó, i al segon li esbotz

Les llúpies de les galtes, els mels i el front: “Pots demanar

Socors, estruç, si tothom rau arreu

Amb l’arrossegada, rosegada

Cua rosegant-se ben rostada”:

Qualsevol marrec qui gosés sortir

I plantar’m cara ara, prou fóra en un tres i no res

Adob de camí:

De lluny, palterada de mula que tanmateix una orquestra


D’apergaminats paràsits va paint de mantinent sense anc

Aturar’s a torcar’s la cara, car part de per ací es veu

Que enlloc aumon, sinó de carnús i farnat sobtats,

Ningú no mai

No s’atipava gaire. Pels mainells dels finestrucs penjaven

Baves d’esclaus eunucs; estridents i porucs, eixien de cellers

I soterranis gemecs i precs (hi escoltaves sovint sincopacions

Estranyes, com ara si llegien a cient partitures de sincopats,

Cada sanglot un signe, i un altre per cada ruflet i xerric i


Xarrup de mocs: arna d’abelles, on a cada vagarro li cremaves

Amb un misto el cul: l’àmec s’encén, cauen com dòminos

els brescs) — espectres estercoraris emergeixen famolencs —

Com esglaiar’ls?



Travesses a tota erra la bòbila: volen padellassos i esdernecs;

Mestre escudeller, fet un emuntori fumós, voldria esbombar

El greuge, mes quan veu que se les heu, pigmeu, amb el més

Decorat dels qui mai pertangueren a la nissaga del gegants,


S’engargussa, molt maleït, amb el cautxú estopenc de cada

Llengua — agres rots: “Esdevinguéssim-li els pus sol·lícits

Aplegapets”, recomana, batlle en funcions, i tota la cleda

S’esvalota a tirar’m floretes, ara que sóc lluny, a l’alçària

Del llogarret veí. De la fàbrica de llaunes, ixen amb llànties

Enceses a veure la professó; atapeeixen les vores

Del recorregut,

Agenolladets: “Venim amb taloges, saliveta i cimentet, per tal

D’acunçar en acabat els clots i sots ans els avencs que gícon


Les ferradures de la teua esfereïdora cavalcadura, colcador

Qui sacralitzem encontinent, car (oi, ca?) qui més qui menys

Tothom gaudeix de l’olor de qui ens envaeix, de seguida d’allò

Més ens hi fem (ens fem tostemps — en una escaient

Relació lacais/prohom, ep, és clar — amb qui reïx

A ullprendre’ns

Aitan corsecadorament, déu-n’hi-doneret, hò, i tant,

Car ben poc n’estem acostumadets) i adu voldríem de totes

Totes que aitambé s’hi ancorés” — s’han vists adu


Constrenyuts a treure els faristols — s’obsedeixen a

Ensabonar’t;

Amb quin jazz cacofònic no et marejaran?

Proceeix, proceeix, em dic, a tota velocitat;

Només quan trenques en escreix la pau dels antics cemintiris,

On els morts ja són ben arrelats, pots afluixar i guaitar

Cap endarrere l’estesa de la desfeta: vaig primer: molt

Destacat.



Garfis boteruts al manillar — la calamarsada diu

Pilotetes de golf — de cua d’ull espíïc el penya-segat —

Com trumfes em cauen al vult les pedres del cel — boira i

Ferum em fan anar tort — dalt el turó hi trobareu conglat —

Aixec la manxa, virtuós, per ço que s’hi estavello un llamp —

Hereu lluent, trepoll estreps, faig escarritxar les dents,

Un ròssec dens de fum m’empaita amb faç de drac furient

Qui ensumés en la foscor la flaire del drut massa escalfadet —

Quin altre truc no s’empesca per tal d’heure’m tot ras? Vol


Cruspî-se’m amanit amb crémor i safrà; vol-se’m embaular

Sobtadament i astoradora al revolt d’una drecera bare —

Ah, filldeputa, que et conec — potser fóra hora de plegar veles

Un instant...



Ardit, massa gosat, inconscient (jagut que sóc

A l’ombra d’un xiprer), a trenc de matinada en Cac vol

Fatigar’m la moto; no fotràs pas, garneu: Quan hi aneu, ja

En tornc — fet i dit, abans no xapescos, jo que t’agaf


De cop-descuit per les pilotetes de golf (badoc, per les

Bales de fang de jugar a pam-i-toc) i, amb un dit al melic,

De dalt a baix t’estrip. Ara amb qui més bitllarem l’infernet?

Al primer xorc qui el defenso, qualsevol altre nyicris qui

Veig, clava a la calba, doncs — ep, clau al cervell, som-hi,

Heus, llas, un altre crani féu carraix, ja ho veus — carall

De déu, aquest hom per on circula feina rai per al fuster —

Ni saludador ni adobant escuncen remei per als desmanegats

De soca-rel — arruix sense amollar-hi


Pus pregueres ni renecs.



Sol al davant, abassegador romanc fins al jorn on expiraré
.
Aquesta és la perspectiva: horitzons a lloure, anfractuositats

A tots ops, cel esclet, arpons a les mans i, coll avall,

Un llamp.



I, coll avall, un llamp; pel bagueny de la Gessa,

Entre espadats i romegueres, l’heroi fosc hi està a les onze:

Revera, hi sóc com un pegat; em dic: Penja, doncs, i som-hi;


Car podé hi som de més; l’atleta vidu, doncs, se’n torna

Part damunt l’userda; antic adelitat (ho reconec), ja no estic

Tanmateix per a aqueixes frasques — l’adelitat qui fui no es

Deleix pas com un boig per a gaudir i xalar’s, ans suaument

Pren delit en tot allò que duu un cert plaer si fa no llegut,

Comcaleret.



De sobte, en orrupte, quin altre plany letàrgic no ve

A tallar’m el pas? Guait des de dalt com


Pel viaranyet s’esmuny

Com ara relliscant amb mònita per un embull de teranyines

Un seguici abciac: són deu o dotze entre el vernís dels vímets,

Com esquer fastigós de parany, o brell per al falcó qui só.



Salvatgement, els oronells del meu gànguil s’escanyen

I eixamplen i expulsen ruflets que sorollen la noguera sots

La qual hem pres recer — quan així s’enfelloneix

Amb prou feines


Si mai el puc servar: No t’ireixos per tan poca cosa, home,

Li dic — si ens toquen massa la pera, aviat

N’haurem enfitorada

Cap al cóm de les verres la fornada sencera. Car prou semblen

Ja que surtin cremats — preses, no pas de xocolata, d’estalzí

Ennuegós. Cascú amb el seu barnús de dol, ple de pedaços

I culcosits que esgarrifances i tremolins solquen a manès


Com venes de llúpia que volguessin esclatar. El pus lleig,

Boterut i esparracat de tots mena la tirallonga de xerri:

És el pontífex qui sebolleix — duu, falcats al cinyell, la pala

I l’aixada, i a coll-i-be, embolicada en una mortalla prima

Com la boira, molt escarransideta, la xiqueta adormida

Qui hom, llas, espletarà, mitjançant sacrifici, per a coldre

Qualque altra idea repugnant d’essència ultranatural; en

Acabat, de nou assassins de fresc, en beurem la sang negra,

On neden, espessos, els gèrmens del còlera, i ens rebolcarem


Dins les falgueres i les alfàbregues, ens esfonsarem en el

Rabeig de reglament, atacats de trempreres i de carderes,

Presos d’arrets i de verrinys, fins que al darrer col×lapse

El brou molt immund de tots els nostres nelets no es quallo.



Passem de llarg, doncs. No em vingueu pas a emprenyar amb

La vostra moralitat d’eunucs venuts al capellanum pudent;

Me’ls pas tots per la punta la fava. Breu indústria, i

Ja n’hem jaquida enrere tota la tragitosa gamma. O m’err?


Lladrucs de gossos rabiüts. Allò que semblaven illots

Lluents part damunt l’eixut: cranis rostats pel Solell.

Hosts de tàvecs se m’embranquen per les crins, la closca

Em treu espurnes; un mosquit se’ns fica a l’ull, on

S’eixarreeix com cagallonet de peix. De trascantó,

Eunuc feixuc qui perd el bleix si em diu: “Vigila on et fots.”

No li’n deman pas clarícies, li esfonz directament

Ambdòs ulls.



A la dreta de la cruïlla, la tieta Cepció em para el mocador

Xop de qualque lletovari líquid fet amb sucs de lluernes i

D’orquídies i m’atia: Som-hi, xiquet; així m’agrades,

Campió, mossega-li l’ull, oidà, i fort, uix; ara, amb el

Glavi encès, gladiador, escapça els gladiols massa grassos

De la conformitat i seràs tostemps recordat en estàtues

Itifàl·liques pels qui descobriren noves llibertats ans

Benaurances enllà dels viaranys fins llavors aitan


Esglaiadors que tu tanmateix manves els fressares. A

L’esquerra, la tieta Assumpta s’acarona els pits i,

Proferint-me

Ensems en un estoig comprimits de saba de gep i encenalls

De petges de tron i de balancí per tal que me’ls hi refregui

On mai m’hi agafi cap pruïja, respon entre panteix i panteix:

T’esperon amb totes les de la llei que per comptes de perdre’t

En atzucacs ximplets amb pistoletes i dramots, on el resultat


Esdevé sempre desganada eixorquia

D’orgasme sanguinolent,

T’emmagatzemos als fonaments abissals d’una família, d’on

Una bastida pugo pujâ’s-hi en la qual es garanteix lloc

Per a tothom de la teua vasta nissaga agraïda, on, qui sap,

Podé, mig embastat, (hi) rau adu algun batlle qui batllirà

Impecable amusades nacions, i no cal pas dir

Ça i lla pler de metges, advocats, ministres i hierofants.



I com la negra guardiana qui de llavis magnífics

Se m’atansa a agomboldar’m, i a qui deman un petó

(Come on, give us a kiss, I’ve a mint in my mouth),

Tret que només m’esfonsa el nas humidet al clot

Del coll (com qualsevol altra gata moixa qui es fa

L’estreta ans l’estrup), vol que, mort, no em confongui

De mort, quan sóc al turó paradisíac dels morts, on


Tot són ara enraonades explicacions de postmòrtem

I de prou-bon-record-en-tinc i de si-no-fos.



“Tieta Sumpta, bruna beutat, no t’hi confondré pas.”

Era aleshores petitó i havia volgut saltar daltabaix

D’un pont molt alt, a tall de moix, i tanmateix m’havia


Romput un pilot d’ossos, i, tot en tot, cuidava anar

Abans al turó pacífic i herbat on en acabat peixem, filosòfics,

Que no pas cap de mes tietes, adu na Rut, ara

Hipotètica, qui de moment no compta, i

De qui se li anaven desbotonant els botons de la leucèmia

Fins que la carn li queia de l’esquelet, o viceversa.



“Home, ves”, em diu avui, “pots anar a fer un tomb

Ara i adés: hores de lleure una mica massa palès tothom


Ha de tindre-les, sobretot un pare aitan carregat; jeus amb

La meuca qui et vexa, et baralles amb el drut qui t’estomaca

I qui amb el raor voldria escapçar’t, i, és clar,

Prou tornes més enyorat i sobirà: te n’adones que a casa

Ensems gaudies i del tot impunement d’autoritat bruta

I de constrenyuda, compel·lida adoració: dona i minyons

De franc t’afalagaven i obeïen, ço que al

Capdavall t’omple el coratge de traces de serrall o de

Paradís de secà — només adesiara sogra i veïnes t’enverinen


El pou, llimacs a l’enciam, els consuetudinaris dos o tres

Corcs qui et corquen les altrament ben frondoses flors i violes,

Ves, això rai, prou pots, ja saps que fins als rius de llet

De cabra i mel de cops hi suren taps — apitra i tant se val —

Au, doncs, prou! Em cag en sèu, prou has fet sort:

Ja et tinc una xicarrona agullada, recta, xiroia, ampla de

Malucs; doncs: criadora, talment estergideta de ta mare,

Bufoneta aitambé i, això hò, tota abocada a la feinota. Véns?”



Putes bruixes, tria, escull, una de dues! Cepció o Sumpta.

No hi bad pas gens:

Trenc de dret, a tot estrop, i pel bell mig, lluny d’ambdues,

Fins que ja no sent braire l’una, jaupar l’altra (ni doldre’s

Na Rut, únic que em retreuré), les dues immòbils,

Sinistres i pegues com una altra parella de simiescs

Guàrdia setrills. Fades encantades de malícies desadores

Que podrien vessar’t si re les despertava.



Al cap d’un bon tros, m’he repensat.

Si me’n tornc per on haig vingut, tot i que no hi trigava gaire,

Les dues tietes ja han esdevingudes pols xurriaquejada pel

Cerç, túmuls efímers esborrats sense remei.



Ves, sóc l’astronauta

Vs. el monstre. No em cal la dona, destorb.

I manoi, ja hi tornem:

Una espenteta al calaix de la caixa per ço que no n’íxon


Les teraranyes i llurs entortolligaments de teranyines:

Tergiversacions de la vida casolana ans veïnal

On l’esmenaire mana i és sàtrapa o pretor.

Feredat, rai — mal d’ulls: arruix,

Desem’ns-e, fot-l’hi, pirem.



I doncs? Quina dèria l’empeny,

Quin impuls avial, quin instint? D’esquitllentes, com un

Colobre gros qui s’esmuny, devers la natura que l’anomena


Es fon, blancor lluent d’argent damunt la roentor del jull.

Mènades agòniques de qui la pega flagrant de llurs tabolls

Il·luminen arcoves tètriques, on corbs s’atansen a les

Raneres o massa tard a les putrefaccions. Jo en canvi vull

Puel·les amb cabassets qui recullen maduixes, cada angelet

I infantó, i cada mainatge de viatge en un avió miratge.

Fascinació. Amb el peu a la carranxa on se li eixarreeix

La lleterada: en nom del col·lectiu et maleeixc, i ara, serè,

Cerc pels carrers, entre conreus, guarets, verals i endreçúries,


Per aventura l’indret exacte on s’embosquen els coprònims

Més durs: l’esquena de l’ase, la foto de déu o el ninot

De l’ídola, els llamps del cel, el vent i l’enemic. Justament

Vet ací la cara d’enzot d’un altre guàrdia setrill.



Per què malaguanyar uns trets contra el Solell

Perquè ens rota i alfarrassem que la xafogor

Que conjura i comoneix aquest migjorn

Ens esvaeeix ans fot rodar el cap?


Fóra balafi i malbargany. Aquests trets

Són per a tu, peix enorme i volaire,

De múltiples dents llossades

Amb les quals em vols tallar arran. Que et bróllon,

Doncs, ales,

Ésser mític, com li’n brollen al llimac qui es cruspeix

El màgic ruibarbre.



Ací som, fan els robots, llur cervell,


Llas, encara verós, mestres-tites amb ganyes

D’ultracuidança molt

Repel×lent. Llur nombre creix. Ans del desmai, els dic: Ja en

Tinc prou; responen: Pots comptar.

Davant la deessa en flames,

Ardents mamelles punxegudes, tothom s’acota,

Inclòs el mitjancer. La deessa fa el gest


De sembrar, d’on espargeix, amb l’onada

Pampalluguejant, pler de llavors de diamants. Ixen a l’era

El centaure i un samurai femella; el sacerdot aixeca el calze

Amb relleus heroics; els robots, fets auditori,

Es desenrotllen: moltes

De molles se’ls descollen i dringuen esmeperdudament.

Tothom

Trempant. A l’era bitllen l’home llangardaix i la verge avinent,

D’una gençor corprenent i tanmateix orba a tot fàstic devers


La tragitívola llefiscor del seu amant; els homes i dones

Teraranya es desprenen de les branques del cel, llurs fiblons

A trenc de fiblar qualsevol, tou o codolenc. Xiul per ço

Que vingo a salvar’m el cavall, quan la deessa em llença

Una flama poblada a curull de rats d’ulls vermells —

L’hierofant s’ha de treure la mangala per tal d’espantar’ls,

Alhora li cau el barret — veig la cara del peix qui em vol

Bufetejar — la deessa un ull encès se li ha tornat estel

Que torna al firmament nocturn — cavall de ferro, esdevinc


Barbàric, la meva clava rodola a tort i a dret — sorolls

De llauna

Xemicada — tots els banyuts per terra, adu en Polifem —

Dels diamants plantats brosten tigres, dones i serps —

Pels edificis solitaris de la ciutat morta, les estàtues

Transiten, lentament.




Un escamot d’escoltes qui escoseixen

Pels encontorns m’ha descobert fet malbé, rebuig penjat


Cap per avall. Com si anaven a trencar l’olla, ras m’han volgut

Rematar. Aprenents de feixista: Estamordeix una mica més

Aquell qui ja trobos atuït, oi? Primera regla del bon soldadet.

És clar que hem demostrat a bastament que som un equip qui

Podem vindre de molt enrere i tanmateix guanyar. Qui paper

Fotreu al bateig? Ara que excel·leixc en fer’ls de cirurgià.



Del tit, fa la pobra bestiola, del tit tens por?


On no dubt gens, i l’acab de trepitjar. I nogensmenys sempre

Hem d’anar amb prou compte, no fos cas que quan

Menys ens ho

Penséssim llavors el conjunt no es desfés, lligall mal-lligat, en

Tot d’imatges que mai no embaularíem

Amb prou seny, sobretot

Per manca de temps, car, no contrastant que ara som sols,

Prou tost la voluda encetarà el vel i l’era es veurà envaïda.

Gent tombada de l’inrevés, òrgans espatllats que els pengen


Leri-leri d’adhesius ficats a la babalà, queixals esmolats

Clavats a les caròtides, líquids corrosius vessats damunt les

Capçaleres — tret d’allò que no veig, infern.



S’hi posa un tap

Amb el tou d’un dit; la nàcsia de llavis rebordonidament secs

D’aquell terra de pedres exprimeixen ferotges penjaments

Amb ganyotes lletges. Ara me’n tornc, xano-xanet, mossegat

Al coll per un llop. No hi fa res: camín i, restablert,


M’envolaré.



Per tal com també volem veure’l fer cap, els

Muricecs qui ens escaiem de viure prop dels safareigs ens

Robem d’estranquis i llavors romanem silents damunt

Les branques com grops de teler, o com cassigalls

Desats pel vent, joguinetes de niu per als passerells

De l’any vinent. S’atansa, amb una

Cara espectral, com ara la que veus al cul del got tot just


Esdevingut buit, el pus carallot dels semidéus. Feu-m’hi

Embastes, sutures, féu en Príap, tot just arribat

Entre les rentadores qui panteixaven unànims, i ensems

Els indicava el trau al cos per on se li esbravava, llas, l’estam,

El vim, el briu, la virior. Cloquejaven ans escatainaven

Les femelles i s’embaulaven, tanmateix disciplinades,

A xuclâ-li com pegellides fins el bessó de l’os esdevingut

Ausades cendra al cap d’aitanta d’estona; així mateix, les


Cames i peus se li tornaven rels,

Les rels carandaixos i cremalls.



Agror de prunes, cargol cru, oli de fages, sucs de ventrell

D’escarbat necròfag — doncs, orxegàvem, d’on hom

S’adonava de

Naltres — encontinent ens llencen els ormeigs al cap —

Filferro

Pervers, em massatges com ham el sostre de l’òrbita de l’ull


Dret — t’hem pescat en l’acte impur d’escosir’ns, i ara què

Fotràs — m’han mes en cel·la claferta d’escorpins — sense

Finestra, poc puc testimoniar de re més.



Sargantana qui

Amb mans frèvoles escarbota la molsa insana de l’erm.

Mercès a la distracció causada per uns quants d’espietes,

Haig reeixida la fugida. Ara, escarit i sull, i gairebé

Despès, pelleringa amb bonys que respiren a ruflets feixucs,


Ni d’envitricollar’s a acunçar revenges no li abelleix. Ni

Aitampoc de blasmar quisvulla tret d’elleix.



Coronat nogensmenys

Pel brancam del roure que l’aixopluga, s’instaura sobirà

De tot allò que percep: orfe desert. Encertit del fet,

S’afona en la dormida llarga. On esdevé sotirà, humiliat:

Jotflic, quin tacó!



Minaire gasiu, dès al meu cor,


Perennement, el dez sensacional d’unes virolades impressions

D’assolellat estiu, i eixut esborronadorament, que ara

Rememor i prou. Vós qui sou? M’arrons una mica més a

La soca. No valc cap remçó; passeu de llarg, muscleig.

Diu: Sóc un pastoret de la vall de Barravès. Pastor, pastor,


Qui em salvàveu la vida — memòria per a vós

D’empertostemps,

Car prou més us ho mereixeu que no pas eu,

De qui tots els fets

I les aparents proeses l’egoisme n’és única esca. Buit per

Dintre en acabat de la desconfita. Oidà que em profereix la

Botella, la qual, en pic premuda, raja vi negre — xerric, sang

Nova — i ara un badall de truita sucat d’all i tomàtiga.

Us reconec, pare — estalvieu’s-ho, no cal pas que us em


Disfresseu d’en Jou.



“No us penseu, port

També aspirines; em fa que el Sol us ha fet mal.” I l’escurçó

Que em mossegava al coll. “Escurçó? Malament rai. Al sarró,

Però, hi duc escorcetes adients. Mastegueu-les de valent, ca?

Jom de jove, amb totes les dents i queixals, també mastegaa

(i en mastegaa) comcal, mes ara, ja ho veieu,


Sense morter ni matràs, per

Aquí poc us puc ajudar. Home, si molt convingués, dins un

Cadoll, amb el mànec de la mangala…” No cal, s’agraeix.



Refet, sé com captenir’m; amb les ungles em clenxín les

Cerres; trob un gibrell rovellat amb un cul d’aigua de pluja,

M’hi rent cuirs i tendrums; enllestit, llavors comcaleret

Hi pix; poc m’hi rabeig, el concepte mateix (rabeig) és

Redhibitori, per mi incobeívol, ens duiem en vençó,


M’esgarrifa

De fàstic; em planx la roba fins que m’escau com tavella;

De mica en mica se m’esbraven i esvaeixen els nimbes virolats

Que de mormols, ferum, amarguesa i buidor m’escanyaven;

Tornc, doncs, a ésser ràpid.



Oidà, company, d’on ve aqueixa iridescència?

D’uns eixams de fels ans de renecs que s’envolen a damnar’s

Enjondre, lluny del vertigen que em pren si corrc pels solcs


Del llaurat ara que de cop i volta em sent aitan lleuger.



Al cap de dues hores més de córrer pels corriols dels sembrats

Em veuríeu carranquejar esbufegat i amb la traça del cranc.

Com el conill, haig rosegat l’escorça del plançó, dementre que

Dins al flascó ni una bombolla no m’hi roman; els budells

Em pengen en un cabdell desguitarrat i ressec, com cordes

Petades de catgut; el rogall, del panteix, en fa ranera de

Moribund; qui em desféu aitan absolutament? Un fat


D’upa, tot

Plegat — amb la llengua botida i de tres pams sóc

Capaç de trobar’m

L’ull més amagat — company de la salamandra,

M’haig empassats

Un sac de renocs i adu la mare granota — m’haig rentada la

Cara al toll — sóc a les envistes de casa — envides hi sóc,

Ningú

No negligeix de veure’m fer cap — milers de finestres


Es baden —

Vels són desvergonyidament apartats —

Em diu la dona: Avui sí

Que arribes tard.

Versions del cel

És blau d’ésser cel

[Literal. De Ridgely Torrence:]

És blanc d’ésser neu,

És fred d’ésser glaç,

És ventós de bufar,

És bo d’ésser bo.

–------------------------------------------

[Transformat. De Blaise Cendrars:]

És roig d’ésser terra,

És blau d’ésser cel

És verd d’ésser verd

És cruel i dur,

Trist d’ésser paisatge

Malgrat la barreja

De verds i les palmes

Vinclades amb gràcia

I els poms alts de flors,

De flors de quaresma,

Espargits pels arbres.

–---------------------------------------------

[Fusionat. Del Bisbe Gratulls:]

És blau d’ésser cel

És gros d’ésser prim

És verd d’ésser tel

Claror i ombra un rim.

És llum d’ésser ull

És sang d’ésser trep

Qui amb prou calma escull

És món qui concep.

Com en Blai Cendrars

I en Ridgely Torrence

Amb el brau sol braç

Trenta dues dents.

És Lleida ésser lliri

És cendra ésser bisbe

És pont cementiri

Morera na Tisbe.

És viu el mig-mort,

Qui l’ajuda és roig,

És roig l’home fort,

Duu a l’al·lota goig.

És groc d’ésser blat

És fosc d’ésser nit

És clar d’ésser esclat

És eh...? d’ésser oblit.

És blanc d’ésser neu

És fred d’ésser glaç

És sol d’ésser ateu

És va d’anar amb nas.

És llord d’ésser por

Esvelt vol dir estil

És bo d’ésser bo

Et corques si ets vil.

Tres poemes de l'agost, com les gallines ens octubrim

Tres poemes de l'agost, com les gallines ens octubrim





A!





Letzer Avatar

Schreiben ist Scheisse

Leben ist Sterben

Dasein ist Zeit-Sein

Was ist DA, DA IST

Mehr Raum, mehr Raum...!









B!





Fer no fent

Qui no fa res fa més

Qui no diu res diu més

Qui no va enlloc va arreu

Wei wu wei

Ningú no tindrà mai més res a redir-hi.









C!






Prou calia

Silenci, exili, mònita

Has some devasting upheaval just occurred which...

I'm not going to croak...

Filled with murderous feelings for the miraculously heeled

He abominates his sanity not a whit

What you looked in vain for for so long is pure fantasy cunt

Sitting in a train station or an airport

Much gibberish about the well-being of insects

We wade through appearances of deathbed conversions

He became a hermit

There were ants in his crotch

Car l'eix del món és la magnificència

I l'espasa no es comparteix

Per un excés de pegats de ronya

The paths before him diving into crutches

The toads singing lest life should initially be baffled

By their compulsive epigraphs back into its original setting

L'enviat adreça la seua tirallonga lamentable

A les oldanes granotes hirsutes de l'estany

Vae victis, diu, vae victis, and so on

Peuades de cavall d'apocalipsi

Al rerefons, al rerefons, al rerefons...

Més em valia mai no haver-m'hi bellugat

Qui no es belluga, cariàtide, atlant, telamó

Tota la professó més o menys carallot

Li passa part davant

Mes cert és oipús que qui sobrevola l'escena

Ho veu tot a llambregada d'ocell

Ah, nervi!

Branca d'arbre em vull.