Desè Lliurament

j) De Lleida a Watxapriggoe, o Del piu al trau





Us estalviaré les escurades pudents, amb ardus cercapous descriptius, del pap felromput de les pallerofes i només us comunicaré directament que, tot desorientat, enjús la pluja monsònica, fui aturat per una autoritat motoritzada qui em demanà que m’identifiqués.



“Motí ignominiós de les cèl·lules,” li responguí. “M’agradarie qualque jorn ésser capaç de púguer tornar a anar de ventre, o a fer un riuet, o a adormir’m com un angelet i clapar llongament i pregona, sense que els paràsits poixèvolament loquaços de la dolor m’interròmpon amb esgarips d’esgarrifaó terminal. Haig de portar bolquers de continu; altrament, només conec que estic tot concagat quan m’escometen escamots dels vostres gossos afamegats i claferts de brians i clapes encomanadisses, follament delerosos per arrabassar’m i menjar’s el palter. Visc en els llimbs aclaparadors d’un hospital, on tot és homogeni i blanc; m’hi apareden, cada dia més estretament, minsos escamots de maçons intercanviables, tothora armats amb llurs agulles de pam i mig, amb les quals m’hostilitzen, budells perforats a través, els òrgans engabiats, que, injectats amb verins molt virulents, ara esdevenen molt rabiüts, adés, ah, llas, fan qüec per sempre més. Les radiacions i els manipulaments hormonals a què hom em sotsmet em fan patir tota mena de quimèriques malformacions i m’han degenerat fins al punt que més aviat sembl un viró subterrani que no pas un hom. Envides si puc tombar xino-xanet aquet propvinentet cap de mes on faria els vint-i-cinc anys. Del conjunt dels erudits del món, aitant els coneguts com els altrament estereotipificats com a perillosos i alhora tocats del bolet, n’haig seguides, ausades, fil per randa, totes les doctrines (adu les pus precàries) i ensems practicades totes llurs recomanacions (per forassenyades que fósson) sense gens per això haver’n guanyat re. Allò que havie d’ésser just un episodi més de mon alambinat historial clínic s’ha tornat únic capítol curtet i darrer. Idò, ara que sóc a les envistes d’un nou temple refulgent on, per comptes de reciclar’m esgarriadament un camí de més la prou botxinejada matèria vital, amb els sòlits encadenaments dels soldatges corresponents entre elements antitètics i contraproduents, el subproducte extremadament deleteri dels quals tostemps sóc eu solet qui els conté en la meua carcassa, sitot que, com podeu comprovar (aital, no us m’atanséssiu gaire pus massa, mossen), pell enfora, me’n supúron tothora algunes bromeres excedents així mateix molt tuixegoses…, dic, doncs, en tost de tot aquet molt esglaiador martiri renovat, belleu un estolet suau de putes deesses, vestals i d’altres meuques d'església no eixiran, pampalluguenques, a reviscolar’m ni que només fos un instantet, en el qual cas beneït, oi que no voldríeu pas ésser vós precisament, general il·lustríssim, qui s’erigís tap, susany o obstacle definitiu a les il·lusions ja prou ruïnoses d’un altre ésser humà, si us plau, mossen — a fellow human being, sir, please, already fucked enough — aitant desemparadet i, com us és palès, pus de l’infern proper que no pas del present? Car qui pot ésser cruel i acerb d’afegir-hi aquet calçador bare que m’hi fiqués d’empertostemps una mica més isnellament que no vol ja el meu fat aitant criminal com ara, ah, llas, la pròpia natura o els de més dels déus diferentment empescats — no pas vós, mossen amívol, no veig pas que en feu la brètola carota, home, cavà?”



Aquell pària mesquí qui, fort ujat de furgar debadetes en abocadors nàquissos d’escombraries contaminades, tornae al forat malastruc qui apellae ca seua, m’esguardà llavors amb un cert rictus compassiu i es plangué: “Ah, germà, no ho sé pas prou; sàpigues que també eu em morc de la prostateta, cardada i acceleradament metastàsica com un bòlid que empestés el firmament sencer del meu caòtic univers com pus anem pus escarransidet.” On, amb una pota al pedal de la seua bicicleta desballestada, alhora parae la mà.



Li doní quatre piastres, vull dir, rupies, i el seu motoret de mantinent féu tuf-tuf careneta avall. Amb una breu capcironada, ell que sí, a tall de salut, s’havie ditejada la gorra autoritària i ara, retallat foscament a la ratlla de l’aigua, el seu posat geperut aparie el d’un elefant molt gegantí qui anés a envestir a patatxaps cataclísmics i molt sapastres aquell ridícul oceà de secà plenet de navilis de joguineta, i m’era vijares tot plegat que, efectivament, amb l’embranzida del vol d’una esbandida d’orelles, conqueririe al capdavall ben enjornet aquella ganga rebaixada i mútica de continent intuït.



Amb el cor un pèl menys feixuc, en acabat de veure un desgraciat content, fiu camí devers l’objecte de mos temorecs i cuscs desigs, cabalment, la tètrica construcció que s’aixecae una mica més amunt. N’era a les envistes, com haig dit, i com més a prop la tenia més poca gràcia em feie. No pas perquè presentés cap mena d’aparença si fa no fa cosina a allò que hom anomene, a l’engròs, gòtic, sinó perquè cap moixó es veu que no s’hi gosae atansar ni de ben lluny. En canvi, muricecs, aitant com vulgos; esgaripaen per les pastures com les caramelles d’una confraternitat cantacançons de bubianesos de conxorxa — shouting over the shielings as the shawms of a shebang of shills and shanachies.



Vora el trucador de la tanca, hi havie un rètol amb dues línies: Ca l’adobagèns, hi deie çassús. Çajús, amb lletres més grossetes: Ço d’en Pasqual Baratinsky i d’en Jerzy Ràkowitz — en Pasqual elleix, doncs, i en Jerzy d’afegitó, mon amic d’aqueixa ben recent (i, aitanmateix, que remota ara en l’esvalotament de mon consirer) travessada nostra.



Oi cavanet? Just.



(…)



Em venie a l’esment el recordatori de la primera operació.



(…)



Del Nyap més innoble neix l’inoblidívola Obra Mestra per antonomàsia; odissea pus acomplerta: de serf barrigador de xufles i vesc infecte pàs a l’Estorta emblemàtica qui persuadeix naturalment, amb la seua sola presència sobreixent de virtuts, i els nèctars i les ambrosies del seu alè sobrepur, la voluntat dels qui, en ullar-la, ja volen el seu món millor ans immillorívol (qui no hi corr, hi vole). Car eu, badocs i vans xarrupadors de galindaines, estruços del fins ara, com prou veieu, sóc… la dona més bella i asalta de la terra, na Genuïna Quical; sóc, planerament, la pus escultural i perfeta de totes les qui hi ha, aitant al món, com a la CI — Confederació Intergalàctica — com part de pels malmapats i malapamats esgarriaments de l’hiperespai — ei, poca cagarel·la, aitant hi fot, dieu-ne com vulgueu; fet i fet, em referesc simplement a tot l’univers conegut.



I no sóc pas sols man, qui ejacule, gaudent, aquesta molt punxegosa veritat; més cabalment: són els vostres ulls punyeters, que ho escridassen, bogets, pels descosits. Ep, a part, és clar, que, tot plegat, ja és prou quelcom que ha estat incontrovertívolament homologat pel CU (Consell Universal de la CI) en un ucàs extraordinari emès ara farà quatre jorns malcomptats.



Així que, companys, a fer’s fotre. Ara, tampoc, però, no us m’esfereíssiu pas aitant; valtres, rai, al capdavall. Ací, amb el que us en cont, us em rescabaleu. Car, ah, llas, allò cert és que per a arribar a aquet grau immillorable de beutat ultraperfecta, haig haguda d’endurar, naturalment, una balquena abassegadora de molt esparveradores operacions.



En efecte, no sempre fui com sóc; ausades, ben mirat, puc dir que, enjondre i antanyasses, era aital que, gairebé, hom més diferent, no l’hauríeu pas trobat aumon. Només us em cal confessar que ni d’afaiçonable femella no comencí. Hò, maleït, hom em malparie com a homenet, i, allavòrens, per a pus martiri, dementre que esdevenia homenet, així poc no em bellugaa, ah, llas, d’homenet: d'homenet; d’homenet rònec, escarransit, carrincló, molt lletjot, grotesc; xiscló congènit, nan, boterut, borni, malaltís — un bellugó virós, malèfic; pútrid abscés geperut amb potes nàquisses, aqueix sóc eu; escarbat merder desorientat, escuixat, cularrossegós; ah, fàstic! Cuca safarosa, microbi viral unflat descominalment amb sucs de llets molts virulents, monitòries, efervescents; amuntegamentet de bonys banyudament peluts que us obren als ulls esglaiats plagues incurables; que us encomanen, a menys de frec i tot, un tast letal dels pus espaordidors flagells…



Oidà, i així, si fa no fot, anar fent… Tant se val, ça com lla, doncs, qui era? De totes totes, minyons, re no gens prometedor.



I nogensmenys! Enveja i admirament sens límits, les faves! Car, a poc a poc, amb la força infinitament malarega i la voluntat omnipotent, del tot indobleguívola, del pinyol meu, que qualssevol horrors, per infrahumanes que sígon, fermament suporta, hom, amb l’ajut de totes les ciències cosmètiques i de reconstruccions, conjuminacions i empudegaments somàtics, al capdavall (sense que cap contra-efecte arranador pugo’m aturar, alípeda i homòdroma, dementre que, rauxosa, m’enfil devers el més alt dels podis, pedestals o acroteris olímpics, el qual, d’ençà del primer intent, haig tingut tostemps, com a única presumpta assumpta, exclusivament reservat al panteó dels immortals), hom, deia, amb totes les barreges i entrecavalcaments genètics ensems possibles i, fins a l’adveniment de meua trabeació o teofania, impossibles (granota transfigurada, promoguda a avatar paradigmàtic del súmmum de la perfecció anatòmica), em permet, tot comptat i debatut, que assoleixqui o reeixi a assolir d’esdevindre l’epítom perenne de la gençor insobrívola a l’univers — arran d’ara, tots els paràmetres de la bellesa es derivaran dels meus — els vostres ulls astoradament incrèduls no us enganen pas — tornem-hi: sóc, per a l’eternitat, la formosor i la xamosia personificades. Au.



Amb això, diguem ja que el llong procés prengué volada, prou innocentment, amb l’ablació tòpica de les berrugues dactilars — ah, llas, dobles com sanguinyoles encastades, pus doloroses que penellons de pam. Esgarrifoses llefiscositats us regalimen braços avall i us raten la puta pellarra, experiència d’allò pus estabornidora — els de més ja hauríeu perduda tota mena de moral per a tirar endavant; força, adu, bo i sobrepujats per l’impressió ultra-rigorosa, ja us dic que allò us haurie duts, via atac cardíac, al darrer abonyec del traspàs.



Eu, en contrast, escolteu-m’ho narrar amb tot empedreïment, tranquil·la i succinta, i infal·lívola.



Som-hi, doncs. Només els pocs, ço és, els de debò iniciats en les dureses místiques de la resistència, els qui ensinistràeu la vostra bullent vitalitat fins al punt que cap sacrifici no us pot ara fer cap por, posseïdors extraordinaris, sobergs i magnífics del collonut briu espartà, només valtres sereu capaços de mantindre-us ferms dementre que us assabent del cas — ferms i impertèrrits com ací me’n mantinc així mateix dementre que us el confegeixc, sense pietat.



En Pasqual Baratinsky, de fama priapúlica — els priapulacis, subordre dels gefiris, de cos cilíndric amb un trau anal a un bec i ganyes a l’altre — i llegendari adobador de l’ínclit cap de maquis Carles, i en Jerzy Ràkowitz, el gènit polonès, en foren els metges, de tota aquella primera carxena repugnant. Al capdavall de l’experiment, els prestatges de llur laboratori sobreeixien de cranis, vull dir, de calaveres, blanques i relluents, i d’allò millor rostades, sense la més petita desfila de carn encara arrapada a cap ascla dels ossos.



En Baratinsky s’havie finalment exiliat, i tots els qui pertanyien a la seua clínica clandestina d’adés ara feien el pelegrinatge gairebé sagrat a aquelles terres d’al·luvi prehistòric, ara desert, plenes de mormols primitius — a creepy weird susurrus — que us escanyaen de nit.



A en Jerzy, més sinistre encara, li abellie de camins de fer’m sopa de ballarina. Aital com sona, companys. Sortie de nits a encaterinar, pels cabarets, xicotes ben fetes, d’aquelles qui es belluguen nues pels esbellegats escenaris, i adu hi representen poixèvols actes sexuals (!). Les convidae, bo i fent continent, amb unes atencions exagerades, de coldre-les d’allò pus. Les festejae amb totes les de la llei. Entrò que, al cap d’un parell o tres de dies, ja les veie prou madures perquè, si els proposae d’endur-se-les a casa (uh, o castellot fosc i lleig), no li etzibessin cap escarafall ni rebuig, cosa que per aventura l’haurie mès en un grau d’endenyament aital, vull dir, aitan elevat, que perillae d’empènyer’l a escorxar-la allí mateix, als ulls lleganyosos de tots els empegueïts tranuitadors.



Llavors, aitantost a la cuina, les escanyae amb una clau si fa no fot bèl·lica apresa al temps que fou a l’exèrcit (polonès, el millor del món). Immediatament, amb ganivets ben esmolats, les tallae a bones peces i les desae a la nevera.



Aquella primera nit, me’n feie una truita de sang; les altres em portae sopa; cada nit, indefectiblement, sopa, sopa ben espessa, amb bocinets escollits (dits, ulls, orelles, mugrons) que es rabejaen en el greix — cal-me afegir tanmateix que anc no me’n feie rostits; i aitant que em semble que m’hagueren agradats!



Compreneu que el metge havie pensat (amb forceta llògica, pobrissó, cavà?) que un lletovari continu, extractat de dona ben plantada, ultra el fet indiscutívol que fóra’m bo per a l’estat anímic (la meua lletjor es veie esporàdicament bellament revenjada), tot ben comptat i debatut, havie de resultar ésser al capdavall quelcom de perfectament coadjuvant a l’eficacitat (així incrementada) de les seues més recolades operacions.



Evanescents nocions de beneficis totèmics ressonaven pels racons del quiròfan; com aquell qui diu per persona intermesa, en Ràkowitz em ponie al ponedor cagallós del cos segures potencialitats d’atributs d’altri, dels quals fins aleshores em trobaa, pobrissó de manguis, mesquinament nàquissa. (Ep, i noteu si us plau quina finor d’estil: que quan parl d’abans faig els adjectius masculins, i ara en el present els tornc femelles, per descomptat!)



Una vegada t’estimben entre les grapes graponeres dels metges, re que faços per ops d’extreure’t de llurs turments, serà gratar debades llims pudents amunt del pou on fores badocament entaferrat. Bocs emissaris i carnissers, a hores de llavors ja esteu, tots plegadets, massa emmerdats en els entrellats inics de l’operació. Malèfics mortridors, tractes són tractes!, us xiulen, verinosament, a cau del viu trepanat de l’orella.



I — és clar, quin altre remei? — tothom va fent.



Freturós de beutat, m’havia compromès delerosament a sotsmetre-me’ls.



—Això rai! —contestaa a cada tap esgarrifós que, com un altre monstre adormit encar pus roí i salvatge, m’aixecaen davant per davant per tal d’esporugueir’m.



Llavors, molt més tard, on ells bordaen, aèdics, incisius, amb cares de tretze déus:



—Cap de turc adés molt rèprobe, ben tost a tesa reexaminat;

En pic capgirats i reendollats a capbrots alternatius

I sovint oposats,

Els diferens estímuls i al·lucinaments que t’atenallen

Ans escarranseixen,

Desclouràs-ne un de nou:

Aquet de verge o venus molt benaurada!…



Tostemps els responc, joiosament supliciada: “Hò, doncs. Foteu-li’n!”

I és clar: “Albíxeres!”

Novè Lliurament i) En Tirant Alapà

i) En Tirant Alapà





En acabat de l’èpica correguda per la vall, al llarg de lleixes molt estretes arrapades com cinyells un pèl boteruts al llom ronyós del penya-segat, féu cap a l’estació; les brèndoles i les baranes de les barreres romanien ara tots desmanegats, com a l’endemà d’una batalla, jeien ací i allà, a la babalà o s’eriçaven perillosament com espinacs de ferro gegantins i desordenats. Havia de parar compte a trepijar’n cap, no fos cas que llavors no en bellugués d’altres de malfalcats o plantats leri-leri de tal manera que s’esbaldreguessin damunt qualcun dels infantons qui pels voltants hi jugaven, amb permís de certs progenitors massa mesells.



“No vull pas que, sobre, la canalla ho pago, i en prengo mal”, es digué en Llop, “car quina culpa en té la canalla?”



On anava en Llop? En Llop anava a la feina, com tots els resistents, silentment i sèdula, i corcant de sotamà tantost l’avinentesa s’alzinava. Et pots trobar un bòfia qualsevol dia en un malpàs i el pots ajudar a acabar’s d’estrompar’s. En Llop, infermer dels qui aconhorten moribunds d’hospital, és molt útil cas que una nit on és de guàrdia no el crídon que ha d’anar amb l’ambulància a roplegar cap peix gros amb cap atac. Oi que m’enteneu? Les vies del senyor Pepet són inescandallables — diu l’abúlica.



Sabeu aquella del senyor Pepet, qui, encara dejú en acabat de quaranta jorns i quaranta nits, renoi qui sap la gana? I tanmateix llavors qui se li apareix altre que (prou era de preveure!) el carallot temptaire, qui fa: “Ep, i ara! Tan fill de déu dels collons que dius que ets; vejam si d’aqueixos rocs pot fer’n doncs pans!” I el Pepet qui respon: “La puta, fill de déu, hem dit, no pas fill de català! Català, vade retro! Prou sóc de la cúria romana, i això vol dir profeixista, és a dir, proeh-panol, ço és, anticatalà. A més, per què collons serveix el pa? De paraules visc millor, per xò sóc el patró i el benefactor i el cobridor dels buròcrates i falorniaires, vull dir, dels castelladres.”



Tant se val. Recordareu oimés que, del mateix mou i manera que en Llop aconhortava malalts, i n’Empar feia de mestra i escriptora, o n’Amadeu Amadéu de esconilla-papers a la casa d’un escanya-rals qui negociava en hipoteques, en Carles, després del tacó dels mafiosos de la falsa escola, i abans no el lloguessin de dona vella ensenyant cuina antiga a la tv, es guanyava les garrofes bo i fent de pastisser.



Aquell dia, llavors que el jorn ja feia figa i que s’atansava el vespre, li tocava d’arribar’s al forn on feinejaria fins a quarts de cinc de la matinada. Fènyer la pasta damunt un taulell farinós per tal de llavors anar-ne formant les ensaïmades en acabat que aqueixa pasta hagués covat una mica el llevat i pujat prou, vet ací el gruix de la seua tasca.



Així mateix, en quines falòrnies consira durant les llargues hores quietes de la nit dementre que, silent, funy i feny? Sap que dingú, ni en Llop, no fou capaç d’endinyar-l’hi, a l’ultrarepugnant Vagínula I, el qual recordeu que va morir al llit — cosa que el rosega, el duu a perperir i alhora li dóna embranzida per tal d’esdevindre el mirall històric de la seua generació — és a dir, serà ell aquell qui l’hi endinyarà, al Vagínula II, fotut gastament qui cal sebollir sentina avall on es congria tota la merda del món — de fet, l’hi endinyarà cul endins, aitan endins que li n’escanyarà molt dramàticament la nou: “Entoma-hi el meu carall troià, desgraciat!”



La seua samaruga troiana, vet ací per què l’hi ha tinguda tots aqueixos anys, per a aquest destí final: quan l’hi té, sés amunt, al capdamunt del baldufari, i se li aventura enllà de l’esfínter que rata, fins al budell proper, i se l’hi desprèn i li puja pel paltruu, i per l’estómac i pel canó, i a la gola — a la gola — a la gola se li encasta i l’ofega, i cap cirurgià, ni en Pasqual, no l’hi treurà — astròlegs, vidents, per associació d’idees, alhora ja hi podeu predir la mort per vòmit i per verí del fill i tot, en Vagínula III, en la brutícia més fastigosa d’un altre canfelip, és clar.



I endavant, som-hi. Ves, això i detalls semblants somia, despert, angèlic.



Ara, en acabat del sopar matiner a la rambla, fets cap doncs a una cruïlla de l’eixample tarragoní, s’aturen abans de no dir’s adéu-siau. Estalviador de mena com és, vol aplegar-s’hi (a l’obrador de la fleca, vull dir) caminant i prou. En Carles escarranseix el ulls, escoseix l’horitzó, telescopa davant seu cada vehicle, cantonada i cau fosc; vol sobtar-hi el parany; que no fos cas que l’embosquessin els constitucionals, els assalariats d’en Vagínula, els enemics a la pàtria i a la llibertat dels païsencs.



—Què hi clisses? —demana la mestra, perquè sap que té millors ulls que no pas ella.



—Galivances. Tu i jo casats; una mà de mainatges qui ens grapegen les cuixes; ens ofereixen toies embolicades amb les cintes de la senyera estelada; ah, llas, Amb Pa, galivancetes tronades, ja et dic.



—Saps aquell (vol dir, acudit) que corr ara? —fa ella, per tal de treure-li les teranyines estroboscòpiques de la depressió sobtada—. Eixia de casa el militar xarnec; baladrer com tots, aesmant-se el més collonut, recargolava els plecs de part dessobre el nas i es tifejava (cap elleix), dementre que pujava al seu cotxe, aturat de qualsevol manera a la vorera, força a prop d’on vivia: “Ei, sóc perillós; realment sóc perillós; la malallet que duc, en sobreixc; no m’emprenyeu, tat? Que bullc. I a qualsevol instant puc esclatar…”



On engegava. I barrum.



—Barrum. Hò, noia; aquests bascs són capaços d’aixecar els esperits de qualsevol.



Tothom envejava aquells dies els mitjans superiors de què disposaven els bascs, que els permetien bellíssimes, molt sonades accions.



Es guaitaven el cel, on els estels no tornarien a ésser exactament en aqueixa posició fins passats vint-i-sis mil anys, i confiaven que a Catalònia no li costaria tant per a tornar a lloc. Tothom calia que empentés amb la seua empenteta, cavà? A veure quina satisfacció donarem naltres a tothom ben tost, es prometien. Hom s’estintola mutu, així perdurem.



De sobte, fenent violentment la foscor, féu via rabent un descapotable i ambdòs, impel·lits pel desig d’en Carles, s’hagueren d’arronsar a la paret, on, ajudats per l’ombratge, tampoc no hi feien gaire bot.



—Que no saps qui menava el bòlid? —qüestionà el mascle, fluixet i immòbil, no fos cas que el cotxe esbojarrat que de segur havia de vindre darrere, i cabalment el parell de bòfies de dins, no els copsessin i llavors, altrament ben frustrats per l’àgil escàpol, a manca de millor, rancorosament no s’interessessin excessivament en ells dos.



Com la xicota, també menfotista rai, sense idees, s’estimava més de callar, en Carles féu continent d’anar a posar-s’hi bé; pensant-s’hi, però, se n’estigué; per comptes de què, bo i estalviant-se els gests, només mormolava: “En Tirant Alapà. No et faré l’anàlisi dolguda dels estratagemes oblics que ens duien a conviure-hi, ni que només fos durant uns segons molt perillosos, car cagot i pegós, i doncs empegueïdor, ell, déunhidoret, això rai, prô valgui el detall de dir’t que, vam compartir, amb cinc-mil d’altres, una mateixa barraca al camp de desnutrició de resistents que els invasors instituïren primer a Albatàrrec, posteriorment a Montsó, i ara han anat reculant fins al cor mort mateix de llur terra merdosa i sense vàlua. Dins l’AME més pregona, dins Aquella Merda Estranya, com en deia, per comptes de dir’n Eh-pània, aquell cubà, el català Pep Martí, heroi en terra adoptada, de qui l’odi a l’estat cagalló és tan intrínsecament català que ni cal cercar-hi més perquès. Ei, tant hi fot; la qüestió: que abans d’escapolir-me’n, del camp de càstig i d’enxarneguiment accelerat, en Tirant Alapà poguí conèixer’l si fa no fa una mica. Valgui dir’t oimés que cada camí que hi enraoní, un dels merdanyols qui hi feien d’escarcellers apareixia amb el seu aerosol de DDT i ens l’entaforava (de per riure, el filldeputa feixista) oronells endins, o al guaita de la torre se li desencallava tot d’una la metralladora (de casualitat, creu-t’ho) i a una altra dotzena dels nostres veïns desnodrits els era segada la vida dementre que clapaven dins les arnades tendes. És clar, tothora una dissort o altra. Car sàpigues que amb en Tirant Alapà Perera, malvestats rai, un riu seguit; pus: sovint i tot una torrentada sense fre. Es veu que, malastruc rai, ha estat fet i fet destinat a tindre una vida tota feta de projectes fallits, mig embastats — salades, enfangades, caigudes al bertrol, en volguessis. I tant. Trompades sense repòs. Rebuigs, ve-t’ho aquí, cadascun dels episodis de la seua trajectòria vital, com ara produïts a la biorxa per molts d’escriptors cansats, fastiguejats, sense esme… Per l’oficialisme asfixiats.”



—Ací t’oeixc —amaní la mestra—. Tot propagandista es sap un cagat, tret que sovint n’hi ha qui no ho saben pair prou bé, i llavors el sentiment de nelet els duu al suïcidi, o al del personatge. I tanmateix: prou que, per tal de perdre tot el lleixiu, prou cal més d’un aiguavés, amb això vull dir que: no pas un sol detall guerxat del viure, ja t’ha de dur a la desesperació i el suïcidi.



—No.



—Això rai. D’altres eixides hi ha. Com fan ara aquells altres agents seràfics de sant peret de baix, qui, al capdavall massa sensibles, ai, més que no pas escriure, ah, rosegats d’impotència en haver de suportar els greuges continus i travetes que han de fer a la pàtria per veure’s mica publicats, és palès que amb molt més de gust (pus eficaços, oidà) es dedicaven a ficar bombes davall els cotxes i els tancs de nyigui-nyogui del bofiam de tota casta (en un bombeig eximi, pels segles validat i perfeccionat), damunt les irrisòries carrossetes reials (arrossegades per rucs de forat del cul tonsirat per a usos magnes), i ensems els carretonets adjacents d’esguerrat de llurs acòlites, llepaculs i ximpletes — totes les botifleres repugnants, massa meselles i balbes per a sentir cap càrrec a l’esment, com na Gaspara Garrins, de qui m’estalviaré de relatar’n la vera biografia, no fos cas que encara se n’aprofités com s’ha aprofitat i plevit fins ara, puta golafre, de tots els altres treballs nostres. Ai, doncs, ja et dic jo que fotrem goget.



—Raó, hò i tant, n’Amb Pa, tota teua; mes lleixa’m tirar envant, fa?, que encara no haig enllestit això d’en Tirant. Xst, s’esqueia que si fa no fot, ah, vint-i-nou anys, un fotògraf, tramès per l’ONU amb un equip d’investigadors, un pèl abans, esquimat per l’ús, no se li enferritgés a mort l’objectiu, vull dir, el diafragma, allò que s’obre i tanca (redéu, isnell) com una parpella o un esfínter, i la màquina se li n’anés a parir panteres, assolia de captar’l, per cabal i sencer, destacat, amb la millor llum, en una instantània de prèmit — més tard, quan la foto aparegué als diaris, hom el coneixia pertot arreu (i ui, esfereïts) com a l’esquelet d’Albatàrrec. Les legions sens fi dels hipòcrites del món, els quals que la nostra pàtria al capdavall guanyi i esdevingui lliure se’ls en fot un all podrit, s’escridassaren fins que els invasors i sucursalistes no l’estorcien. L’esquelet arribà a casa seua i declarava que cap altre neguit no tenia que no fos tastar les famoses carns d’olla i escudelles (hum-hum, nyam-nyam-nyam) de sa mare. En Tirant Alapà, qui quan l’estorcen del camp de desnutrició de resistents, ara fa dues tardaós, només pesa divuit quilets, n’ha recuperats quinze més a l’hospital de Ginebra. El terratrèmol ginebrí que destruïa també l’edifici on el curaven accelerà el seu diguem-ne guariment; li donaven cuita-corrents l’alta i el ficaven a una ambulància, la qual tingué la bolla o xiripa de no estavellar’s mitja hora durant i tot al llarg d’uns vint quilòmetres. Amb carro, carretó, patinets i empenyent-lo, el cas és que les diferents nacions occitanes se’n desempallegaven a poc a poc fins a lliurar-lo, oidà, a terres autèntiques de la pàtria; en acabat, tot ha estat bufar i fer ampolles. L’esquelet més famós de les nostres contrades, tret el de Talteüll, és clar, i el d’alguna altra símia antiga, tothom li profereix obsequis, inclòs aqueix descapotable encara miraculosament sencer, es veu, tot i que ja veurem demà què en diuen els diaris — i ausades la secció d’accidents molt esborronadors.



—Nogensmenys, és estrany així poc que no n’hagi sentit a enraonar ja no dic gaire, gens, d’aquest nyèbit de debò faduc i matusser.



—El pot de la pega, filla. Ara, ja et dic, en canvi, milers l’han vist retratat i n’han llegides a bastament les adversitats i malaurances. És clar que re no el distingeix com les panxades; les rascades de llumí bord; les flamarades de ble negat que petarrellegen i s’esmorteeixen sense remei; les espifiades i fallences sense respit; tots els actes iniciats que afollen en el silenci més flonjo i desmenjat; les palles borratxes mullades, xopes, que malreïxen, mai no s’encenen, ves, que li fan llufa, i buf, què? Tant se val, dingú no se’n cura, dingú no se n’esperava molla; i és clar, això no és digne de notícia, es veu, i el poble no se n’ha assabentat; aitants d’intents gavanyats, aitants de torbs, desoris; tot allò que emprèn, ho emprèn debades; desfetes quotidianes se li fonen com la neu en el brac bufat, lleugerament pudent, del pas perdut, de la drecera inútil; amb prou feines incoats, gest rere gest se li esfigava; entelèquies eixorques, sense esdevenidor, són cadascuna de les seues possibles propostes; ni ací no ateny, els pensaments elleixos se li ofeguen encadenats, sense enunciar del tot, cascun el cap no pas a la cua ni al cul del precedent, sinó al melic, a la panxa tova, fofa, laxa, liqüefacta; la forma més completa de tot allò que esbossa és el monyó barroer de l’amputació, el nyap sapastre, el bunyol amorf, l’esvaïda blana, sense cap importància. Prô, tot això, qui ho sap ni se’n fa cap pedra al fetge? Dingú, és clar. Això només l’afecta a ell; ara, la seua imatge, això fa mal a tothom.



—Estampeta de la pega amarga.



—Sa mare mateixa diu a la premsa que durant l’estada a l’hospital l’esquelet ha rebudes lletres rai; i adu elleixa, d’ençà que l’esquelet eixia al diari, només ossos i la pelleringa, en rebia a cor-què-vols i qui-sap-los. Diu que una lletra gosava difondre, amb força volubilitat i parençosa, el dubte que no fos que tot aquell retrat d’insecte escrofulós, sorrut, llangorós i sense estómac, sant tornem-hi, no fos, tot plegat, tot el virtuós que calia, ans es maliciava l’escàndol d’un trucatge vil.



—Ah, corcs i baluernes (s’esgargamella sa mare), ensumar-hi la falòrnia; carallot, no pas! Ni amb una espurna de ductilitat eixelebradeta no hem aigualida la total veritat ni, noteu, el verí patètic d’un pom d’orquídees no afegíem, baladrers, enfal·leriats per l’ovació. Altrament, a crítiques cròniques d’aqueixes en fem l’orni, incongrus; menys balders, ens subtilitzem, sorneguers i a l’uníson, a la temptació que ens duria a damnatges i flastomies, i, per comptes, ens esbaldim com brolladors a l’èxtasi del jorn nou. Romanen enrere les foscors del col·lapse; del nostre enteniment de fresc il·luminat, n’abolim d’empertostemps escarcellers i ultimàtums i, radiants, adu enlluernats, no perdem, en voreres i paviments semi-àrids, jamai pus el temps recent en foragitar parracs i greixums de pidolaires i gastaments, qui amb mans de pop, com cercapous, volen manipular’ns perquè els ruixem, ni que només fos d’esquitllèbit, amb les nostres aixetes de la caritat i la fama. “Heus-el!”, indiquen, en guipar’l (el meu fill), i de seguida manen: “Heus-lo!” o més aviat: “Heus-l’hi!”… “Ja l'hec, ja l’hec!”, fan entre ells, en un desori d’engavanyaments, escarafalls, estiracabells i polsegueres; cap altre bé semovent, però, no tenen tret de la balba misèria de llurs sengles (o pus tost recíprocs) vits, els quals s’arrenquen i desarrelen en llur neguitós delit; on, ja els planyc, es moren; l’espitxen escolats pel forat que enyora a mort, llas, la pèrdua immortal del samaruc sacrosant. Ara, tant és (continuà la mare, de poc temps ençà cinyell ben fosc en judo), car, fos qui fos l’heretget qui trameté la lletra malcreient també negligí de signar-la. Tanmateix, som-hi, noies i nois de la premsa, pareu i entomeu, si feu el cor fort, que ara us hi desenllosseixc a l’engròs cinc centimets d’allò que s’hi moca.



On redacta aqueix peix podrit, verbàtim, jotflic: “Us compadiríem, senyora, ans ens sabria pler de greu per vós si aqueix espantall malpintat i malretocat fos de debò algú, i de més a més el fruit del vostre entreví o bòtima; el cert, però, és que d’altres feines tenim tots plegats, cabalment mirant de no esdevindre bec-grocs histèrics, bo i esbalçant’ns-e a plom tràngol avall de la manca apocalíptica de nodriment; somiem, escèptics, ultra botifarres ni que fossin ràncies, l’alliberament i la sostinguda llibertat de la nostra pàtria. Escartejant els rúfols episodis del vostre brètol de diguem-ne fill, gairebé renyíem, la meua dona i eu, tractant d’adscriure’n l’enfarfegada malestrugança (ella, amb temeritat, a la gana; i ací, el tit: man, més filantròpic, a la set de llibertat, dinamo endèmica que produeix tota mena de penes i doncs malalties en els lleials patriotes), prô això rai, atès que a temps hem descobert que aqueix vostre artefacte per a regirar budells era, i prou, la vostra manera de fotre-us-en del personal i, reaccionàriament, de surar al tron del domini i l’anomenada, quan, de fet, només sureu, com un altre drap brut oblidat i una altra nosa, a la trona-orinal on, sense embuts, els espantalls esvaïts de l’ànima de cada soldat, escombriare, mestre, buròcrata i bòfia de l’exèrcit invasor tibadament es caga. Nascut amb la flor al cul, se’n ve de mena, sabeu vós? Altrament, tot fóra fotre-ho de creus i fer saltar la banca. Un consell, ensarronaire marmanyera de palla a l’ull per a espantalls qui ni la fam tot plegat no espaordeixen, malprofit no us faci, pitjor encar que no ens fa a naltres; i llavors deseu’s-e. Deseu’s-e i deseu’s-el. Feu, per comptes, pas als peoners clandestins qui el llambreig dels paviments massa escalfats en escruix ja asclen; tot miratge es mereix d’ésser rebentat en esclat i que l’esclafin. Apa.”



—Carall, xiquets; oi, hi ha gent qui amb bona fe no es creu nidéu —comentà la mestra, eqüànime.



—En tinc adu el martirologi, senceret eixit dels seus llavis —presumí en Priàpul—. Saps? La història de la seua vida.



—Vols dir, la biografia de l’altre escriptor anònim, sacrificat per les forces de l’ordre?



—No pas, dona; la de l’esquelet afamegat, vull dir. Sàpigues que... Para l'orella. Pel·lícula: un-dos-nyec. En Cesc Alapà, pixatinters, s’havia acabat de cardar na Fina Gutierres, secretària, bo i havent-se-la encavallada a la falda. Quan acabà, pessigà el condó regalimós i pegallós i, bufadament, tifa rai, ell, el llençà cap a la paperera del costat de la taula de na Treseta Perera, qui, a través del corredor, s’havia guaitat, inconscientment eixarrancada i plorosa de cony, la cardada fugaç del gran Cesc. La tirada de condó a la paperera no encertà pas el centre de la cassoleta. De fet, fou feta d’una manera tan matussera, tot i que el jugador es trobava a tres passes del cistell, que el condó reboté al cercle de la vora i, talment una serp mig trepitjada, estrebà el coll cap enrere i escopinà un gargall de lleterada que anà a fer cap part dedins d’una de les cuixes de na Treseta. Aquesta, per amor a l’impressió rebuda pel contacte repel·lent amb aquella secreció llefiscosa, esfereïdament bellugà la cadira cap enrere, i amb aitanta de força que la tombà. En tombar la cadira, és clar, ella perdé l’equilibri i caigué adu de cul, cosa, ausades, que el gargall tan fastigós aprofità per tal d’esmunyir’s múrriament cuixa fineta avall fins a ficar-se-li al forat del secret, pobra Treseta. El tub del secret, oimés, s’esqueia d’estar tot mullat d’aquella substàcia mocosa d’on s’omplen els tubs dels secrets de les dones quan voldrien que hom se les cardés. Car, en veure cardar na Fina, també na Treseta n’havia volguda part. I ara, senyor-senyor, n’havia tinguda una part molt més grossa i diferent que ella no havia volguda, car cap al cap de nou mesos li’n neixia en Tirantet. Lògicament, els cognoms d’en Tirant: Alapà (de part de son pare en Cesc) i Perera (de part de sa mare Treseta), què hi fotrem, el marcaven sòcraticament per al romanent. Ça com lla, d’ençà del jorn que fou nat, portà una vida que, efectivament destinada pels fats, semblava sempre obeir a projectes mal lligats, a mig pastar — al capdavall rebutjats. Per definició mal definit, els àngels guionistes de la seua vida no acabaven mai de pendre-li i trenar-li comcal els fils adients, com ara si a cada nou episodi que li toqués de viure esdevingués un altre afoll d’aquells tot just iniciats, prô de seguida sense recança apagats; un de tants personatges víctimes, els actes dels quals mai no sobreviuen l’estadi de gargot; trist producte de molts d’escriptors ploramiques, d’aquests a qui els costa sempre tant d’acabar mai res de bo. Li deia, per a consolar’l: “Home, això rai; fet i fet, tot ben sospesat, si fa no fa com la vida de quisvulla, no et fot?” Ara, noia, la veritat, eh? Capbrevat en el capbreu dels elets, el marrec, a fe de déu. Escolta’m.



—Espera’t; també: amb quina mena de vaccí deuen vaccinar’s els elets per tal de mantindre’s elets d’empertostemps? Em fa que cap vaccinet no vaccina millor els elets de cada contrada que el vaccí mocgroc de l’enveja. L’enveja és vesc i ciment que els tanca dins llur predi plutocràtic una miqueta més hermèticament. Hom enveja els qui hi són dins, al cercles molt reduïts de la riquesa poderosa, i bo i envejant-los hi despèn cada dia les vint-i-quatre hores. I alhora, en conseqüència, ni sap que hi ha gent fora dels cercles — aquests els percep només com una nosa. Sovint no n’és del tot segur, prô sospita que, si fa no fa, sobretot quan les trepitja fent-se’n cancaneta per delit de poder espiar damunt les tàpies altíssimes del cercle, les noses són encara vives, i belleu serven adu traces de consciència, fent la viu-viu, aguaitant generacions millors, temps belleu perduts en l’esdevenidor — justament com varen fer antanyasses certes races de lèmurs i d’ai-ais.



—Ep, no caiguis, ara —féu continent d’aturar-li la relliscada; sense ajut, però, ella romangué estampada al mur i en Carles esmenà el gest, s’acaronà el pèl moixí i blanc de la seua barba—. Vols dir que encara no podem treure el nas?



—L’enveja els reforça part dedins també — impermeabilitzats part defora per l’enveja mocosa dels forans, i part dedins per la secreció dels qui hi són i que raja a doll encara més profús. Com allò que al rusc hi fiquen les abelles, com se’n diu?, àmec?, màstic?, pròpolis. Car com més poderós més envejós. Perquè al poderós li fa l’efecte que la felicitat de l’altre (de l’abellot, de l’obrera), per petita que sigui aquesta felicitat, és com si l’hi pren, a ell. La pròpia felicitat (pensa, infeliç babau) ha d’ésser absoluta! Exemple: el religiós qui no vol que dingú s’esplaio gens — i menys sexualment!, car això de religiós i fotre pel cul sempre va junt. La religió, que només fou un invent repugnant dels poderosos per a tindre acollonits els de baix. Tret que hi ha camins que la bestiesa ateny límits inaesmables. Te’n recordes el Vagínula I? Es cregué la puta mentida, es cregué l’escandalosa falòrnia dels inferns i els pecats originals i tota la merda del contracardar paradisíac. Cal ésser filldeputa datpelcul, i popar’s els cagallons, per autoenganyar’s tan favament. Ja et dic que perill al món, rai. Car ja veus qui són els qui manen.



—Som-hi, que faré tard. Aquells de la persecuicó abrandada de bòfia retardat, tots plegats deuen ésser prou lluny. Som-hi, ja hi som…



Doncs, i eixien de l’ombra, i, tafoi, quin ensurt, però — vull dir, quin esglai més fort. De trascantó, els tombava la cantonada i, voltorenca, rampinyaire, com si els hagués estat escoltant l’estoneta, els queia part damunt la Germana Jagasdecrístol, monja eh-panola, és clar, qui de jorn mortreix infants a l’hospital i de nits fot de puta.



—Ja et tinc! —féu la bandarra, ronca com la qui prega fent-se estacions de rosari.



Dos mastegots ben entaferrats i simultanis l’esterrossaven. Plana del tot, bocaterrosa, gens a la xamberga ni escarxofada, covaria amb el cul de la boca un llambordí fins a la matinada.



—Totjorn diuen que ens tenen —apuntà no me’n record pas ben bé si l’heroïna o l’heroi.



—No ens teniu! —féu l’altre, cridant; i reprengué llavors, rient—: Ens tenim tot sols.

Vuitè lliurament

h) En Genuí Lanosa (àlies, na Genuïna Quical)





Quan entaulats a la rambla de Tarragona, en Carles i n’Amb Pa són als llevants de taula d’un altre tec crepuscularment assolellat, atzeroles amb vi dolç, en Genuí Lanosa se’ls atansa.



—Ei, què fotem? —fa el becgroc i, hàbil golafre, els pren qualques fruits dels sengles plats, bo i fent veure, amb una cara de pec barroera d’allò pus, que és del tot fallit d’enteniment.



L’ombra faduga, funesta, de l’estruç els agreix les atzeroles. La pugnaç escriptora disfressada de ciutadana corrent li dóna una moneda i, a l’hora de donar-l’hi, de sotamà li torç la manoquella la qual cuida trencar-l’hi en escruix.



Abassegadora barjaula, carall, tira peixet; prou pot. En Genuí, nyicris, canyiula, massa aprenent, què hi fumbrem, estrafà un ai mut, molt escarafallós; la cara de lluç se li estergeix tota d’un estalzí porprat, de punxeguda dolor; tot el vernís daurat de nen ric que duu a la pell se li ascla i esquerda, escrostona i escalaborna, malastrugament. L’estarrufament esponerós i lluent dels seus cabells, i cabalment el seu xurrimpàmpol massa sensacional, s’emboïga i se li panseix, tot d’una, bleït pel flagell d’aquell maltemps.



—Ara fot el camp —mana en un rauc fos l’heroïna.



En Genuí, doncs, fugia de recules, bo i servant-se el braç aclapadorament botxinejat. Com aquella noseta ventissa que se’n diu eclipsi es fon i el Solell resplendeix més bel·lipotent, enaixí les llums dels llums del local il·luminaren els vults dels nostres dos ben peixats guerrers quan en Lanosa tocà el dos.



Bleixós, pitjor: panteixant densament, sense buf, com el qui suara s’estalviava l’estimbada letal, bo i arrambant-se esmeperdudament faitís ans providencial assagadell endins, darrer replà abans de la magna trompada esglaó a esglaó avall de la piràmide més bèstia, peu ferm al relleix, uf, entre el pedruscall relliscós ans inestable per amor al terratrèmol sobtat, s’assegué en Genuí a la taula d’un raconet oblidat, i, encara marejat, bascós, leri-leri, vull dir, si caic no caic, escrigué tremolosament amb la mà bona (l’esquerra) damunt un tovalló de paper:



“Perdoneu-me, si us plau; jatsia que, bo i pretenent tafaneria de ximplet, és evident que feia cala buida, insisteixc que, en realitat, sóc l’imatge colta de la lleialtat quan amb prou legítim urquet es guaita al mirall.



“És oimés palès que l’enganyifa de la dissimulació que he trobada per tal de reexir a fer-vos-em proper — reïra, ca?, i n’era, de mal escafinyejada a collons! Eu, o és, si això doncs no, que, al capdavall, tampoc no sé fer de carallot ni de capdecony. I això és assolir els cims de l’impotència representativa. Car sembla que dingú no hi perd el lleixiu, i que tothom en sàpigui un pilot, de fer’s passar per ruc — o potser és que ni els cal fer-ho veure, i en són.



“Vull rescabalar’m amb eixa nota que redact cuita-corrents i, llas, amb la mà borda. Jove com sóc, nogensmenys, no hi ha hora d’ençà que fui nat on no hagi mogut un nervi que no apuntés cap al motiu ulterior d’un avenç per a la nostra pàtria. Com ho diré? Doneu-me, per pietat, una segona avinentesa d’adreçar-vos-em.



“M’inspiren enardidament els rebecs titelles a l’esmalt incorruptible de les rajoles clandestines. Sé que puc esdevindre’n un en un esdevenidor potencialment potent. Vull dir, cercar per a trobar, cavà? Això ocupa una vida, això dóna ales de realitat a l’esperit qui sura envant, a la percaça del concret, jamai desfet per cap depressió per l’inactivitat i el desesme i la manca d’objectiu causada. Qualcú perdut a l’involguda, l’absència del qual místicament t’obsedeix. Així cerques ton fill, o la teua dona, o qualsevol mitificat individu — un amic, un compatriota — i adu qualque mítica personalització: com ara la llibertat de la pàtria sota el llord, barroer sabatot del merdós enemic — fem-ho per l’honor i la presència de tots els avantpassats.



“Com abans hi havia el terrorisme d’església — amb milers d’exemples: En Miquel Servet, En Jordà Brunet, En Juli Vaní, En Galileu, i especialment, ahir mateix, com aquell qui diu, En Francesc Ferrer, home marcat d’ençà qui es pleveix a la llibertat i promet a l’infant una educació sense falòrnies… Fa n’Emma Goldman: l’immens educador català fou un home marcat per l’odi immediat de l’església i el feixisme eh-panolista (redundància, llas!). The sappy spaniards, they are such soldier-ridden creeps, per culpa d’una educació secularment plena de merda… Ara hi ha sobretot el terrorisme d’estat. L’estat ha esdevingut l’església d‘aleshores. Els interessos (financers!) de l’estat creen un feix repugnant d’idees rebudes que tothom qui figuri res ha d’anar esbombant, i ai de qui gosi qüestionar-les, car són, com els dogmes carrinclons i tan tocats del bolet d’adés, aitambé inviolables — l’exemple més ignominiós i repugnant que tenim a tocar: eh-pana és una, o, prou a prop: la fran-grr és grandària, i: the ameri-jaquets som generosament amples de butxaca, amb: els moros déu ens gui-gui-gui, aaa-ah…, merdegades semblants rai pertot arreu on l’estat plutòcrata hi fiqui la puta pota. Tot de favades dogmàtiques que si vols dubtar’n ja saps a què t’arrisques: la punició et cau com el cel, i els mètodes són sempre terroristes, per descoratjar heretgets — els estats han esdevinguts l’església vera, i la font de totes les terrors — jotflic, per això els lliures ens plevim a destruir’ls.



“Vull ésser un home marcat, i doncs remarcable i remarcat!



“Només la lluita ens fa reviure — caminar àrduament per les muntanyes, feixugament armat, fotent ací i allà una cardada amb les companyes o amb les amables pastores, i tot de sobte trobant-te amb el traïdorenc enemic, ah, i destrossar’l, desconfir’l en escruix i fer’n bocins de carnús i de budells — això et fa viure! Car això altre que patim sota l’ull terrorista de l’estat i tots els seus vils turiferaris qui es fan dir periodistes, això no és vida, aquest ensopiment a ciutat pertot escomés pel contumeli constant de l’inferior, casernari ocupant, i aquest tuf irrespirable de botifleria ambient.



“El meu avi al seu llit de mort, voltat de monges feixistes qui el volien convertir a l’eh-panolisme fastigós, em va fer jurar odi etern als merdanyols; mon pare el feixisme eh-panolista el va assassinar; fiquem que sobrevisc, els meus fills i els meus néts tots juraran odi etern als merdanyols i llur nissaga, sigui on sigui, duri el que duri, i així serà pels segles dels segles. Odi etern als qui d’ençà que existeixen no tenen altra obssessió que la d’anihilar’ns. Cal delir’ls com sempre ens han volgut delir. Portem més de mil anys de resistència. Els portem tot aquest avantatge. Per això hem patits tants d’anys. L’odi nostre és i continuarà essent molt més durable i pregon que no el llur. Car ells no tenen perdó.



“Se m’ha acabat el tovalló. Mercès per la paciència d’escoltar’m. Ara passeu-ho bé; que déu ens empari tots plegats.



“Signat: La nosa genuïna, vull dir, Lanosa, Genuí.”



Enllestit el gargot, aixecà la mà i la féu voleiar perquè el cambrer li’n fes cas i llavors li fes cap, ço que al capdavall fou capaç de fer abans que aquell parell d’enyorats bemparits no se li n’acabessin d’anar de taula. Tot seguit, com dic, ben recompensat després de tibar el tènar per atènyer més pistrincs, amb quatre gambades (tac-tac-tac-tac dels ferrets dels talons), el cambrer els lliurava l’escrit a mitja porta. Pareu compte, ca?, maleïts infiltrats uniformats rere les barres dels bars i cercant a qui servir com cans bavosos. Un pèl més d’aitan terrabastallós xivarri i, esverats, s’haguessin tretes les pistoles.



Des del seu racó, en Genuí regraciava tanmateix els fats — amb l’emoció, ni els ossets rebregats ans fonyegats del puny no li feien aitan de mal.



El seu temperament de faluga malestatgera el duia a saltirons a veure signes o portents trop prenys en cadascuna de les mitges ganyotes que feien els dos veterans atletes en tractar de confegir ans d’afilerar les lletres furfuràcies damunt el llardós tovalló.



—Reïra, vós, ja hi som; ja em volen a l’equip —sospirava, molt esperançat, l’aprenent—. Ara hò i tant, això rai, que guanyarem. Enigmàtic sacrilegi; ja m’hi veig: els venuts qui fan rutllar tota la mentidera premsa del món qüestionant les esfinxs de pantalleta: les sibil·les i pitonisses; les extrasensorials i les auguratrius; les grafòmanes, vull dir, les grafòlogues; les quiromàntiques, les ocultes avesades a tots els secrets i foscors de l’ocult; les espiritistes, posseïdes i comonidores en general; les saurines, les arúspexs i pontífexs (o arúspiques i pontífiques, tant se val), en un mot: totes les (macro)psíquiques, vull dir, psicòtiques, estrafolles i entabanatomanys.



“—Senyoreta, sa santedat, quin camuflatge més perfecte, no us fa? L’agosarat sacríleg sembla que, si ha entrat a l’hermètic tabernacle cortesà, no n’ha eixit pas encara, és a dir, encara hi és — i tanmateix dingú no l’hi sap ensumar: ni gos, ni comptador, ni radar ni sonar, ni càmeres d’ultravioletes ni de lasers ni d’infraroigs, ni cap altra rampoina de darrera tecnologia, i ara vós també la cagueu?



“Quina cerimònia de la coerció, reïra, no us fot?



“Sapastre, cordons; d’ençà d’avui, amb aquest fracàs abassegador, ja us podeu penjar o, si més no, penjar els hàbits i uniformes d’ensarronabeneits, jotflic, talleu-vos-la, si en teniu, o expliqueu-me on aneu a parar en acabat d’un nyap, bunyol, aitant sonat i davant per davant de tot l’univers embadalit a la televisió?…



“Car aquest criminal ha d’ésser per força (ja no dic pas un il·luminat, un messies o adu el capdavanter universal nat) un ungit directament per la mà del déu únic, creat només per tal de néixer’l; afillat i ensacat, doncs, per l’unió (de totes totes excepcional ans per aventura irrepetible) de les quatre forces de la natura, l’únic espècimen, doncs (o millor: inassolible model), qui ens ha tocat ni ens tocarà a la humanitat d’aquesta nostra casa Terra, i qui sap si en d’altres de constel·lacions i galàxies cada camí, ah, llas, més llunyanes.



“Prou cagarel·la, som-hi: atès que ens ha guanyat, i contra quin fins ara invençut enemic, congriat per totes les forces obscurantistes de la més merdosa Terra, Visca ell d’empertostemps i per tota l’eternitat; que la seua gesta romangui consignada al capdavant de totes les històries menys falornioses de cada nacionalitat ja estorta del jou terrorista de l’estat, i que sempre i pertot arreu sigui festa el semestre senceret que calgui recordar el seu nom.



“Que cada megàpoli dugui l’avinguda més ampla i llonga al seu coltíssim nom, i que cada poblet, per no-res que fos, pertot al món, hi tingui a lloc d’honor si més no la rajoleta xiroiament esmaltada amb la seua imatge molt heroica dins.



“Naltres, les noies i nois de la premsa humilment i enriallada ja hi signem; albíxeres, al·leluia i anar fotent.”



On repapieja la bruixa, amb carota de monja d’aquelles qui tant hostilitzaren son avi:



—Maleïts, maleïts; d’aquesta feta morc desfeta, oimés: esmicolada, feta pols, una pols que s’endurà el vol de les faldilles més lleu; no! No! No us bellugueu; que dingú no avenci mai ni un pas; dimonis, dimonis, enrere!



Molt esverada, car se li atansaven els monstres de l’infern obert que la xuclava, fogós, sense remei.



Així somiava truites, dementre que li llegien la proposta aitan plena de veritats punyents.



Tret que, tot d’una, malament rai. Ja no li calgué frisar ni trefugir gaire pus — esbotzat, desumflat Genuïnot.



Car es veu que, en no trobar cap paperera prou propera, la mestra havia rebregat el paper i n’havia feta una piloteta que llençava al bell mig del plat tot brut d’una taula justament suara deserta.



Sense tombar els caps, en Carles i n’Amb Pa feien via i es fonien com ombres per un carreronet lateral. Devers la fosca on els esperits s’esfumen, eteris, cel amunt. En Genuí romangué aclaparat, com en acabat de rebre un tacó ausades constant.



—Ves, que m’ho han notat. Massa d'agoludam (d’aviditat, d’esbojarrat desig d’haver quelcom). Perillava de fotre més mal que no cap pedregada, devien haver conclòs el parell de ferrenys lluitadors per l’alliberament. I, reïra, deu ésser veritat que no els cal pas afegir més noses inexpertes al delicat programa. Prô n’apendré. Cal mai no abandonar ni tasca ni esperança.



Es guaità la cara a un aparador lluent — dins hi venien galenes i d’altres objectes de guspireig pampallugós. Aquest cop, per comptes de fer-hi ganyotes, o ganyolar-hi i abuixir-hi com un gos, no hi féu cap paper. Domini propi, ve-li, es digué, aixines, dallonses, amb això comença hom.



No pas amb balbes xerrameques de dur enlloc. Això de xerrar i no fer és d’impotent, d’inferior, de casernari, d’eh-panol. O potser com ells sóc un cagat, i llavors esdevinc propagandista xerramecós. Ei, tots ens calem. Why not? Atès que no em volen armat, m’arm amb la ploma, i envant. Pseudonímic, larvós, abstrús, tàcit, incalculat.



(…)



Li n’escric, a ell, qui sembla menys adust, una altra lletra: “Estimat Carles, per amor a vós em faig com vós — localitz el cirurgià Pasqual i amb el seu ajut esdevinc també filipèndulic, vull dir, priapúlic. En pic, d’aqueixa moral obligació meua, en sóc quiti d’allò més reeixidament, dingú dubtarà de la meua devoció. Continuaré segurament esperant autobusos, i visitant pisots de lloguer fins el jorn que em mori, ullant i xerrant sempre amb les xicotes de cada dia, obreres sobretot, n’hi ha milions, fan oloreta de suat i tenen uns pits grossos i flonjos i porten unes faldilles amples d’on les cuixes els treuen uns nassos molts pàl·lids. M’agraden totes, però. Tret que gairebé cap no s’ho creu. Amb la filipèndula, vull dir, el priàpul, segurament tot millorarà. Preguem déu que ho vulgo.”

diu la senyera: renoi, xe, idò, mec, quin modelet! Enllaminidor d'allò pus!

Diu la senyera: no em rabejaria enlloc millor, culet net, flairós, engrescador.

Setè lliurament

g) N’Apostroféssim (àlies, n’Alliberament)





La lletraferida guerrera trobava en Priàpul tot rebregat en un racó fosc de l’armari.



—Què cony hi foties?



—Escoltant-hi un compacte antic (vol dir, dels originals i primigenis; no pas de la trista imitació d’en acabat) de «Blat Suat Amb Ties» i pelant-me-la.



—Blat suat amb teies?



—Amb ties.



—Amb tietes, doncs.



—Amb nimfes menàdiques, coribàntiques, menjaxil·les. “Rou Al Rostoll De Noieta Qui S’hi Pixà”, títol següent. Fort bo, altressí. “Llepant-ne D’Espigolaires Al Baterell del Solell Despietat”, el vinent.



Retrunyien de lluny els sermons de n’Amadeu encaterinant a crits na Trini gaudent. “Hipòcrites! (burgesos), falòrnies! (d’ensotanats), xaronades! (d’artistes), carrincloneries! (de cronicaires)…”



Ni en Priàpul ni la mestra no en feren cabal.



Pel que feia al capità, es veia que aquella agonia durava d’ençà de l’empelt d’en Pasqual. Ah, el seu vit, manllevat hoste, benvingut i alhora avorrit, encara el duria a l’hospital. Als hospitals, on es veu que la gent es caga en bossetes de plàstic transparents perquè hom els n’estudiï els cagallons, i on els escombraires de corredor lluent són els qui manen més, senyors de les bossetes qui hom lleixa penjades i regalimoses al pom de la porta i que ell trastoca ans acunça a lloure i com li passa pels collons.



No; però es veia que sovint, com qui digués a cada moment que la guerra guerrejada s’abacallania i minvava, en Carles, son carall, tothora inflexible fratricida, molt neguitós per la manca d’activitats bèl·liques ans concupiscents, l’atacava a manès d’esfereïdora menjaó, anorreadora pruïja, i el brètol, és clar, no trobava aitampoc d’altre remei per tal d’estroncar-li l’embranzida que de contraatacar’l amb l’aplicació tòpica d’una mica d’energia cinètica eixida dels tendons del seu braç, amb què, naturalment, es cansava doblement.



El xamós setí d’aquell vit, l’elasticitat del qual ja us dic que enamorava la vista, extragué bigarrades ovacions de les esferes vitals de la mestra.



Part d’enfora n’Amb Pa, en canvi, digué, força equànime: “Tafoi, doncs pas que et preocupis tantet. La tita (volia dir, ella, la petita) te’l calma; endolla-me-l’hi sense més romanços.”



Mes part de dins, prou consirava: “Uix, el mullader voluptuós que em vol moure la meua figa tabolla — aitan madureta (un cony comcal de cinquanta anys, tovet, llordet i llefardós, germans, d’allò més) que encara per poc que badem lloqueta se’m tornaria — haurem de tractar de resoldre’l encontinent amb mitjans radicals. Esbrinem quins i ben tost, no fos cas que la dinyéssim negats d’excessiva frisança.”



Xarrupava bavallosament la sangonella amb afany boig de torcar-l’en del tot; és clar que, com més en xuclava ell, més en rajava ella, ja se sap.



Bèstia de musell tot llefiscós, pitofa com de xampany pels sucs de la vagina, el vit viu d’en Priàpul finalment caigué retut. Uf. Llavors, dementre que feia la migdiada, païa el tip o clapava la trompa, els dos herois del poble enraonaren d’estratègia.



—He rebuda la visita d’un espia meu qui viu i escoseix pels voltants d’Oriola i em conta (sense obrepció, n’estic convençuda) que a migjorn tot empitjora —féu la mestra.



—Què mana? —esbiegà en Carles, encara no restablerta del tot l’electricitat del seu cervell ja de normal més aviat a les fosques; no cal dir-ho, ennaquissat i minvós de vigoria pel fet que un bocinet cabdal del seu ésser, arronsadet i retrògrade, mantes gens estètiques ardideses expiava en somnis — solecívola serenor alhora refent-lo — i no piulava i mudament sinó de carnívores samfaines sense gaire lligam recíproc.



L’escrua mestra barrinava: “Ambdòs sargeixen pedaços de boira. Fins ací arriben. Galdosa perspectiva, fotrem goget. Si n’ets, de suro, collons. Vet aquí la dinàmica de la teua banalitat, vull dir, la banalitat de la teua dinàmica, germà. Només et bellugues quan et burxen”, és clar, i això abans d’entaferrar-li un bon carxot eixorividor.



—Afanya’t, filla, i fila-hi! Et deia que a mitjorn, merder, rai —n’Amb Pa repetí.



—Ep, doncs, som-hi, som-hi, que cap a baix de tot diu que hi manquen almogàvers. Qui és el neòfit incidental i anecdòtic qui amb desavesades contorsions d’estaquirot instintiu ens voldria xemicar l’idil·li de les nostres unànimes terres migjornes? La puta qui el cagà, eh-panol de merda. El que dic: prou caldrà arribar-s’hi de mantinent i desenguerxir-hi les guerxeses. Ves que l’ataülli i, amb un parell de batzacs, no solament rebrà l’adulació de l'asfalt ans ha d’esdevenir-hi isnellament aberració aritmètica. Hosts amb el tit! Ostarem els mals hostes qui massa entequen —s’aixecà arbrant la falcada, com n’Indíbil.



—Prou podem —incidí n’Empar, qui sovint reeixia a excel·lir, com aleshores, que havia volgut desensopir el capità i ja ho vèieu amb quin èxit—. T’hi fiques a sang i fetge, i sense ometre adu els detalls més superficialets. Anéssim a dinar abans, no et fa? Aprofitéssim que som a setembre, mes dels tiberis, i que una cargolada amb totes les de la llei no ens la tregui nidéu.



S’apariaven, doncs, a eixir del cub pudent i inhospitalari d’en Carles, quan a l’altre cantó de borda asclada una mà grassoneta ajudava a fer tombar el pom.



—Us interrompc en re?… N’Amadeuet m’ha dit que us trobaria dalt de tot, a un raconet del terrat, dins la caseta rònega de quòndam el gos?



—Qui cony ets, lladra? —saltà en Carles, i, seguit, palpant-l’hi amb la mà estesa, ignomniosament atacà—: Saps que tens un cul pessiguívol i de ben inocular d’allò pus, uà!



Car en trobar-se davant qualcú amb qui no es coneixien gens, típicament, com allò, aquell impuls àvol, orc, enze i barroer que fa presumir de grans collons els més acollonits i merdanyols dels subhumans, quelcom de tan maleït, doncs, el feia agradar-se de tifejar del seu vit davant els qui no sabien que ell era en Priàpul i, que per comptes de quelcom comcaleret, només hi té, llas i rellàs, qualque impertinència ortopèdica de puta sanguinyola fastigosa, inaregable, sedega i enderiada.



—Nena, si fos cirurgià d’art quirúrgica, mare meua, pararàs compte què no t’hi filtrava pas encara d’homogeni, translúcid, anquilosat, fèrtil i aromàtic! Al quiròfan del llitet, ni te’m preocupis, l’abís fins ara escabrós i procel·lós on us estimbàveu en rombollós vertigen tu i la teua ingènua cuca, te l’anestesiava i feia llis, suau, moll, humit, flairós i esllenegós, només amb un petonet amorós, saps?, del meu moixó.



—Vols aixantar la mui, groller. Garlar lleig no és gens lucratiu, oi? —demana la noia novella cap a l’altra dona, d’aspecte mestrívol i un pèl lèsbic.



I la mestra mestressa li fa costat; respon: “Perdona’l, fillona; no et pensos pas que sap el que diu, cavà? Parlant d’esclerosi, hauries de vereu-li el cervell; com tots els qui pontifiquen, li sembla que amb iconoclàstica eloqüència ens avia un cicló d’elegies que ens hauria de colgar com runes d’apoteòsica apocalipsi, i de fet, ja ho veus, ni fu (ni fred ni calor). Qui ets?



—Em dic Apostroféssim Totdéu Perpocquecalgo (un nom indi, fotem-li’n; ca?). Ara que venia cap ací, perquè tot de sobte em trobava tan desemparadament aïllada enmig de la gentada de la ciutat, voluda nícia i abassegadora, m’ha esdevingut de sobrecreix quelcom que em lleixa tota neguitosa. Veureu. Sempre m’he demanat: si fos orba, com em defensaria de les cuques qui t’ataquen de cop-descuit pertot arreu, vull dir, teraranyes, estisoretes, centpeus, escarbats, carbassaires, els pilots de vils cuquets maleïts qui tothora et volen rosegar, xuclar’t, fer’t malbé. Doncs bé, badant-badant, tot d’una ensopegava amb un orb qui demanava almoina abocat pel terra de la vorera, malrepenjat a una paret escrostonada i molt esgrafiada amb insults antipatriòtics, els oficials de rigor i els dels infiltrats a delir encontinent o aitantost com es pugo. Tant se val. Palps i antenes se m’han disparats com folls; he despullades les dents, anava a comonir (exorcitzar, fer sortir cagant-s’hi), amb totes les forces, les meues ungles de felí més verinoses, retràctils — les dec tindre amagades qui sap a quin plec remot de la meua voluntat — quan me n’adonava i, ei, llavors he romasa de pedra. Hò, car, aleshores, per a aquell pobrissó orb apàtic, justament, exactament i cabalment jo, jo li n’esdevenia la cuca! Era la seua cuca de la por. Aprehendre això, aqueixa veritat contundent, i acabar d’esbalçar’m depressió avall, tot fou u. El tribut d’unes llàgrimes de pena meues han caigudes al cul esparracat, ronyós, del seu barret estès.



—Tafoi, doncs. Una historieta de pronòstic, diagnosticaré —xanxejà en Carles—. Au, que tinc gana, tu.



—No en faços cas, pobletana salada. I continua —esperonà aquell benigne cavallot, la mestra.



N’Apostroféssim digué, en acabat d’haver’s torcats els llagrimalls amb la cua d’un mocadoret de flors molt bufó: “He lleixada la gentota mesella ans ignara; ja us ho fotreu; fastiguejada, massa sola; em dic: escolta, no; me’n vaig cap a casa; ja en tinc prou; on aneu, tan divertits i enganyats, burgesos, buits, cofois? És que sobretot em trob aitan soleta; embarcada nàuticament, derelicta, vull dir, com ara negant-me en un naufraig endemig de les onades insignificants de gent aclaparadora i llur ximecs i capellans que boïgues m’enceten a la pell nua si part la vora els pas. Desfil doncs a peu rabent. Llavors, doncs, estic a punt de sortir del centre de la vila; encara hi ha algunes paradetes, em referesc, les botigues, els establiments, s’han reduïts a uns quants taulells precaris sota un tendal; d’altres ni això, aprofiten que són davall els minsos porxos d’un magre mercadal de suburbi i estenen les cols, els enciams i tomàquets, les carxofes, les cebes, per terra, damunt uns sacs ajaguts, o, en uns sacs plantats i oberts, venen a lliuradors cacauets, xufles, segó, civada, ordi, panís, sègol, blat... Faig camí, esverada; tinc pressa de fer cap a casa; em trob esvaïda, però no gos ficar’m en cap forat; pertot arreu hi ha jovent esbellegat qui juga; canalla, cassigalls, sobretot; són genteta pobra, agitanada; de fet, se’m fa estrany que tots enraònon en català; tampoc no gaire ben enraonat, és clar, perquè tenen l’accent de Barcelona, i no el saben gaire; les marmanyeres, les bricallaires, si fa no fa tothom qui ven una rampoina o altra (joguines, caramel·lets, plats-i-olles, adu paraigües adobats, tot i els dies que fa que no tempira), aquests sí, el parlen bé; fa temps que són de casa nostra; però la canalleta? Això m’agrada. Tots, poc o molt, han après d’enraonar’l si fa no fa comcal; troben, amb raó, que el català és la llengua de la pàtria; encara que vés a saber què els deuen fer xampurrar a casa llur; tota aqueixa gent, de moment encara, ja dic, força agitanada, parlen foraster en família; fa poc que han vinguts; de fora vénen qui de casa ens treuen, això havia temut fins no feia gaire; avui m’he repensat; estic contenta, amb això; tornc cap a casa més lleugera, vull dir, sense aitant de pes a l’ànima. Sóc a punt de sortir del mercadet de la placeta; veig que, a l’alçada de la penúltima paradeta, hi ha damunt el taulell un meló groc, mig obert, sucós; estic rumiant de comprar-me’n una, dues tallades; abans de fer cap a casa, encara hi tinc un tram ben llarg; a la darrera parada, hi ha, no pas darrere el taulellet, sinó davant, un homenot alt i lleig, molt pagesívol; segurament que l’han encarregat que vigilés (a més a més de la seua tendeta) la penúltima, perquè és buida; ell menja meló; sense bellugar la boca altrament que per a mastegar, sent dins el meu cap una veu, que sé que me la diu ell; mentalment, d’una manera psíquica, psicòtica, embruixadora, fa: “Trosdequisca, filladeputa, fes camí; em jaquiràs en pau, em cag en els collons d’endéu; mitjamerdosa, també, no m’emprenyessis ara que em menj lo meló; fot-te-la ben lluny, mal-llamp, i toca la pera a ta puta mare”, molt desagradable, el minyó; no gos doncs demanar-li re; amb recança, empegueïda, pas de llarg pel seu costat, sense dir ni hola. Ixc dels porxets; sóc dins la llum sobtada; vessant amunt, aixec els ulls cap al castell de Montjuïc; per un forat entre les capçanes dels arbres de l’aiguavés aterrassat, hi veig, retallada damunt la lluna geperuda, grisa en el blaucel del cel, una ampla, embolicada, teranyina, amb una aranya grassa gairebé enmig, expectant, somrient, penjada displicentment d’un fil; vessants aterrassats avall rossolen alguns roquets; de sobte me n’adonc: una sorollada i una polseguera esgarrifoses; a la part oposada del vessant, hi ha tres simis qui volen atènyer un colomet al capdamunt de la barana d’un balconet baix. De primer, m’ha semblat tres homes si fa no fa nus, hirsuts i àgils, però ara veig que són de bo de bo tres mones — tres símies, vull dir, grosses, altes com persones, amb pèl curt i groguenc, amb cares força humanes i unes cues llargues i nerviüdes, fortes… També veig que m’he tornat a equivocar: de fet, no és pas el colom qui volen atènyer i fer caure a pedrades; el colom és allà damunt múrriament i cruelment etzibant cops de bec i alhora bevent la sang que raja del trep d’un dels tres simis; un simi aterrit, mig mort d’esfereïment, qui s’ha enfilat al balcó per tal d’escapar l'atac i els rocs dels altres dos, qui fan esbojarradament tot allò que poden per tal d’esterrossar’l, i estimbar’l; la barana del balcó tremola, cuida ensulsiar’s; sang pertot arreu; veig la cara del pobre simi — quan l’esguard, m’esguarda amb ulls esglaiats; la sang que li davalla del trep al front li xopa i eixarreeix els pèls de la cara i el pit; ara que passava part davant, ara que el simi s’ha distret una mica amb mi, i el colom li clava el bec amb més esquírria dins la nafra i un dels bugiots l’encerta a mitja esquena amb un cop de roc (de tants de rocs de totes mides i arestes com han rodolats vessant avall damunt el camí polsegós, sense asfaltar), sembla que l’altre ferotge atacant li ha arrapat un turmell! Quan amb prou feines no he tombat el cap per a tornar a mirar davant meu i vull trencar el revolt reforçat de les faldes de la muntanya del castell, de dret cap a casa meua pel viarany més rost, he pogut copsar l’esguard suplicant de l’agredit i que un dels dos simis qui el volen matar ja el té pel canó de la cama i s’enfila elleix paret amunt cap al balcó — ara es penja de les cames del nafrat aferrat als barrots de la precària barana. Les pedres encara plouen cada vegada més encertades, car l’altre les llença de més a prop. Tinc tanta de por que no puc córrer; acceler el pas tant com puc, esgarrifada, plena de tremolors; haig de mig tombar el cap, guaitar de cua d’ull; perquè vull fugir i no puc; ah! Un esgarip com un coltell rugós i ferruginós qui t’asclés el cor. Tot ho veig ocre, rovellat. I desenvolupant-se amb una certa lentitud. Sóc conscient que suara tornaven a encertir’l de mig a mig, part de la clepsa abonyegada: un altre trep segur; d’aquesta el pobre simi és a frec de caure; s’agafa a les brèndoles només amb una mà; gairebé és pell; el bugiot de terra, qui suara l’encertava amb un pedrot al clatell, avia xisclets molt aguts d’esperonament cap al seu xerec congènere qui ja abasta el nafrat; els atacants despullen completament les dents, arregussen els llavis, salvatgement excitats; es moren de gana — de gana: volen menjar-se’l de viu en viu llavors mateix; cau el nafrat; s’escarxofa a terra; pel seu voltant, veig aixecar-se’n una polseguera; la cridòria creix; els asperges i corredisses m’ho confonen tot: panorama obtús; el xivarri és enfollidor; de sobte, tots tres surten disparats, corren cap al lluny a tota erra; el colom se’n riu al capdamunt de totdéu, sinistre com un sant esperit. L’ensagnat sortia ivarçós i els qui l’empaiten darrere, més enfellonits, empoixevolits (irritats) que no mai. I tots tres vénen cap a mi! Dic: Déu meu, i ara què faré, què faré? No puc pas salvar’l; els altres dos, tan agressius, enrabiats, afamegats, se’m tiraran part damunt, i encara rebré — llur mossades, quina infecció, i això si no se’m cruspeixen també a mi — potser amb un tastet en tindran prou, decideixen que valc més la pena de menjar allí mateix — ai, ai, tinc tanta de por; les cames se m’esfigassen, eslleneguen, escaguitxen; sóc tota tova, llefiscosa, enganxifada a terra; no em puc ni bellugar; si gosava o assolia de pujar terrasses amunt! Qui en reïx? Massa costós… El moribund ve al meu damunt, gairebé ja em té; els altres dos són a un parell de metres d’ell; aviat l’atenyeran, i m’atenyeran; se’l volen menjar, esfereïdorament menjar allí mateix, i jo de testimoni involuntari — o adu de part del tec? La por em sega les cames; encara perdré esme i senderi i m’esbaldregaré — no puc, no puc escapar; ja hi sóc! Se m’ha tirat damunt; se m’abraça; em vol, m’estima, sóc la seua única esperança; sóc el seu amic; haig de salvar’l! Mona nafrada, tota de sang, a frec d’ésser pell, se m’estreny perquè l’estalviï, però què haig de fer? Ara que la tinc posada sobre, i poc me’n sé deseixir gens, què codonys faran les altres dues bestiarres bojals, vull dir, esbojarrades, amb els queixals patents? És clar, se m’abocaran també damunt; ja ho sé, ja ho sé — llàgrimes de por m’ennueguen; l’ofec cuida ficar’m al sac abans del tot no m’heguin — molt esmolades (genives esquinçades, sangoses, vermelles), les dents. Vermelles de sang, com les meues parpelles, que vibren i bateguen i no em giquen sinó veure onades i més onades de sangs i de dents.”



—Doncs, xicarrona, ja n’hi ha prou; ara que no t’hi veig ni un esgarrinx, haig de concloure que tot això no ha estat sinó somiar despert; una al·lucinació, si m’haig de fer el pedant un pèl, ço que m’escau i se m’asseu d’allò millor: és com vestir els músculs amb toga de savi, no fa? —hi torna amb les seues xufles sonses en Carles—. Fos com fos i ça com lla, ei, senyoreta Perpocquecalgo, uh-uh, quina por. Una visió infusa com aqueixa ha de tindre la mateixa vàlua d’un somni prenys de qualque averany tenebrós o altre, és clar. El mestrívol vaticini de l’oracle... Un moment, lleixeu-m’hi inspirar. Hò, eu diria que aqueix traeix o significa que... Tant se val; som-hi, anem a a dinar, que n’hi ha qui ja se n’esvolen.



—Et fas enrere? Veig que has dubtat. No goses pas enunciar la conclusió que en treies? —burxa la noia.



—Cranc —respon, picat, molt ruc, ell—. No t’has pas trobada malalta, darrerement?



—M’ha sortit un bony al genoll.



—Bony! Ja has begut oli. Tumor de l’os: metàstesi del pit —de la pròstata, si en tinguessis, què ho sé jo; la qüestió: que fotràs goig; malament, rai.



—No l’espantis, gamarús —empenyé n’Amb Pa el còmic arúspex; tot seguit, s’adreçà amb aspecte compassiu cap a la xicota—: Però faràs-t’ho mirar ben aviat, cavà?



On respongué n’Apostroféssim, ferma, capalta, ardida: “No cal. Ho he comprès tot d’una. He esbatanades les parpelles i tot s’ha aclarit. Abans de tancar els ulls, m’esgarrifava forassenyadament: Ai, què faré amb aquesta mona damunt, tota ensagnada, esgarraposa, arreluda i arrelada? I a les fosques, amb lletres lluents, roents, escanyades de sang bategosa, em demanava: És càncer?... Quan una mona tota d’ungles llordes t’agafa, et posseeix i se t’incrusta, les altres qui l’empaiten, tard o d’hora l’assoliran, i llavors t’han d'agafar també; i, bo i mossegant-la, et començaran de mossegar pertot arreu. És càncer. La primera símia era un primer càncer; les altres són els càncers qui l’encalçaven; la primera és una mena d’amic qui t’ha triat bonament, casualment, i, sense saber-ho, sense adonar-se’n, esdevé enemic; només per metàstesi, per simpatia, per amor a la companyonia, per afecció, per familiaritat, per ferum entre compares, coneguts i afins, atrau els enemics qui t’ensumen i encontinent et comencen de rosegar, de mastegar, de menjar; aquesta és l’explicació; tu ets sola, per cabal, ignorada, enmig de la ciutat, sempre sola amb el teu càncer, sola amb els teus simis qui et devoren, sola, sola.”



—No ets sola, no ets sola —insisteix, abraçant-la, la mestra.



I m’espurnejaven els ulls, també neguitejats per certs records massa propers.



—Justament —precisà la jovençana—. No en sóc. Temps ha, m’havia assabentat de la teoria del condemnat, eixeixamplada d’allò més lluïdament per l’excel·lent Amadeuet (amistançat o amic meu d’estudi — fa més de deu anys que el conec). Fa l’exacta teoria: “Si la malaltia et condemna a la mort, morir per morir, prou més val que moris amb algun profit per a la pàtria, bo i fent-te màrtir si més no, o propaganda viva, i adu, si ja mors, mor bo i matant qualque dolent qui s’ho hagi merescut. La planificació de l’execució t’entreté el romanent de vida damnada. Quan ja siguis a frec d’espitxar-la, llavors pela’l! Magnífic planteig. Un pas de pus vers la llibertat; darrera acció per la pàtria, de pòstum ressonet; ja no seràs mai més sola.” Ve-t’ho ací, doncs; per això he vingut; n’Amadeu, un bri enfeinat allà baix aleshores, humilment m’atraçava cap a la vostra adreça, a les coves superiors.



—Tret que allò teu no era cap somni, era truc de n’Amadeu perquè te’ns unissis. Tot s’esdevingué, t’esdevingúe: el mercat orgue de gats, els burgesos mesells i antipàtics, l’atac dels orangutans… —burxà en Carles, a qui concerneix sobretot la salut mental dels qui se’ns afilien. No vol cap altre boig com el cirurgià Pasqual a les files.



—Només calia dir-ho. Tanta d’escenificació per a un resultat tan magre? Voleu dir que aneu aitan sobrats de recursos? —dubtà, amb tota la raó, el nou rebrot.



—Vols dir que te’ns unies només si t’ho indiquem, i tu amb tota la salut part endavant?



—Com tants i tants si sabíem on calia anar i no caure a la trampa dels botiflers, dels infiltrats i de tanta bòfia emmasquerada. Ipso facte us ens afegíem.



—Doncs saps què et dic, que aquest Amadeuot és molt puta. Gos messions que tot aquest tripijoc el muntava a tall de hazing, de bizutatge, de desponcell o deminyonament, d’espassarellatge, d’enveteraniment; com diuen els rusos: et fèiem de bursada àvia al regiment.



—Què diu? Una quintada xarona? —demanà a la mestra per si li ho aclariria, tret que aquesta brandava el cap indicant així que creia el capità cargol-fluixenc anar-se’n mollament part de boca.



—Ve-li —respongué ell—. Paga la patenta el pipioli: res de tan estrany, s’escau pilots de cops cada dia pertot arreu.



—Em feu rodar el cap, ja és bo per al càncer?



—Gens —intervingué la mestra, i bandejà en Carles amb una espenta amarga, tot i que sabia que allò, com el bromejar, ho feia de bon cor.



Més tard, en acabat de dinar, la continuïtat gens sollada amb dingú pitof ni amb mal indument ni fora de caràcter, la mestra fica al calaix dels mals endreços tota la cerimònia dels compliments i reesdevé l’escrua guerrera.



—Tornem-hi amb l’estratègia. Quin cortesà et sembla que viltens amb més de fàstic, n’Apostroféssim, digues.



—N’Alliberament Llibertat, així és com em dic ara: eix és mon nou nom.



—Fot-li’n—s’anima en Carles, com un cadell—. Sí, senyora, massa poc!



—Muts i a la gàb!ia, tu, trist vehicle de sangonelles, eh? —talla la forta, i ell, és clar, la llengua al culet.



—De son vit en parla tothom. Del mercat de Calaf fins als diaris internacionals —féu N’Alliberament—. Tinc curiositat de sàpiguer això: els espermatozous qui la sanguinyola treu, són els d’ella i no pas els del capità, doncs?…



—Exacte. I pobra de la pobra qui n’esdevingués prenys.



—Tan ofensius són?



—Més. Passes tres mesos on ets sents com l’engarjolaire d’un monstre qui estreba la badiella per sortir tot i que madur, gens. T’hi has d’embotir cotó-fluix a betzef, embegut, llas, dels menstrus de les altres, car gens no menstrues, fa?, pel fet que ja vas prenys, i ell llefec rai, i molt qui n’és sedec, de les sang de les dones.



—Doncs et dic que em faria il·lusió. Només tres mesets? Això rai.



En Carles Càncer, el capità Priàpul, somrigué part dessota el nas i no digué res. Les conquereix com vol, en té prou amb l’anomenada; ni amb la seua dona davant tractant de descoratjar-les amb històries d’horror, les dones volen passar-se’n. Ha esdevinguda la vuitena meravella del món antic del futur.



N’Empar estava picada. “Si vols fer fills d’algú, el teu vell enamorat ja en fóra un candidat perfecte. I com ell en tenim a cabassos. Car amb les fornades (o diguem-ne, millor, covades) marcades amb la bolla o pagella del ferro roent de la tècnica de n’Amadeu Amadéu arribarem lluny; pels vòrtexs de les bigarrades estratègies geopolítiques, són nòmades improvisos, qui, meravellosament coreografiats, destrueixen bo i reconstruint uns fonaments molt més antics, fidels, avials i genuïns; m’hi jug tot plegat que aquests caràcters trempats faran de debò foradet, i els hauries de diquelar les aquilotades musculatures, nyam-nyam.” Es tombà d’espetec cap al capità : “Ei, aprèn-ne, vols?” Féu, força agra.



—Home, ells rai. Joves, i nus, i tantes d’hores al Solell de les muntanyes nevades.



—No, si deia de n’Amadeu i els seus entrenaments.



—No tinc gaire d’intel·lectual; jo, renoi, només les faig espetegar, les seues idees; no em diràs, però, que ja tampoc no us calc.



—Déu me’n guard, pobrissó, i ara! I tant, i és clar, que ens cals.



—Doncs?…



Els tres (els quatre, si incloc la sangonera; els cinc si m’hi incloc, tot i que no hi sóc sinó potencialment, de tot assabentant-me’n ulteriorment, quan ja he remut en Càncer del canivell i la seua dona se m’amistança i els tres — els quatre! — durant aquests darrers quinze anys tan amics), els tres feren les paus.



Damunt la taula, entrellacen braços estesos, triple abraçada, i la sanguinyola roncant. No, però és veritat: tothom és prou necessari; com més som, més ens en fotem.



Me’ls esguard en la distància, remot en l’espai, a tres quarts de quinze d’enlloc en el temps. Car no hi era ni hi sóc. Ni els somiava, com volenters som tots plegats somiats i prou, gràcies a déu. Saps què? Em faré dir Desdentegat Sal·lusti, ficant el nas com tascó bistre (color de fetge, com mon nas) als ben oliats i empolleguerits afers dels heroics — els actes dels quals, sense la meua intervenció, encara més de pressa es nul·lifiquen. Car immediatament perdem actualitat — allò que fem i diem esdevé l’endemà residu en aigües semes, aviat estantisses, de ja per cap llimerol d’influència pessigollejades, i aviat pudents, aviat moc eixut que la terra absorbeix i torna en re distint dels voltants — residus, doncs, dissolts en re. Per xò us vinc, com em vinc, a donâ’us un cop de mà, artistes de l’ara mateix aleshores relluents, i a qui ara, amb tots els llums fosos, noves bombetes us hi instal, no pas mai tan fortes com les originals, mes, déunhidoneret, fem el que podem.



Així són la gent d’acció. Ni s’emboiren de cabòries ni balafien l’instant percebut (per qui sap quina intuïció vital) com a essencialment adient. D’espetec la mestra, amb l’assistència gairebé únicament nominal d’en Priàpul, encarreguen tot plegat n’Alliberament Condemnada (“vejam si t’hi saps tanmateix fer durar la vida”) de planejar amb tots els ets i uts de cobrar’s el coll d’un capgròs particularment nociu i de fer-li la puta pelleringa del mou o manera pus esporugueïdor — ben entès, és clar, que aquells escrús ensenyaments només es podien aplicar en temps de resistència.



—Altrament, no val a badar: si de per cas s’escaigués que, entre les subtils indicacions d’ara i l’avinentesa de ficar-les a la pràctica, havíem retrobat l’estat lliure nostre que aitant freturem, com tota persona normal, la qual avorreix d’ésser l’esclau llepaculs de dingú, llavors, tot es glaça, ei, i l’estratègia és tota una altra. Car com tothom sap i hauria de recordar tothora sense excusetes ni oblits ni excepcions: nacionalisme d’estat és feixisme —recalcà l’espartana caramasera— nacionalisme d’estat és sempre feixisme, tat?



I allí tant en Carles com la jove caquèctica, les vèrtoles i minoves de la qual s’encenien i apagaven com impacients llumenets d’alarma atiant-la a l’acció salvadora, aviaren capcinades solemnes d’aprovació.



A l’hora d’acomiadar-se’n, li espolsen l’espatlla i li desitgen bon vent entre els mesells pobletans.



En acabat, ves, ell i ella se’n van anar tranquil·lament a jeure — o a sopar, ara no me’n record; ja era vespre colgat a muntanya.

Sisè Lliurament

f) N’Amadeu Amadéu amb na Trini



Maleït, som-hi. Tornem-hi. Ens hi trobem a cada cop, colpits.



Quan al capdavall ja desclouen, sempre hi ha, dins, un insecte mort — un insecte, o belleu un follet, o un fetus (o un embrió) humà; o adu qualque petit mamífer ja gairebé adult, el qual, llas, hom hauria dit fins i tot que havia paregut ben prest a gambar i guimbar — sitot que també era mort, és clar.



No enraonc pas de les gotes de lleterada, rodones i fortetes com llavoretes o pinyols, ni enraonc sisvol dels pebrots inexistents d’en Priàpul. No enraonc, així poc, i encara menys, d’ous (ni de pebrots) de veritat, ni de poncelles ni de botons. Enraonc de debò dels ouets posts adesiara per aquell famós carall viu, les penques i palpissos del qual, aitan ben peixat darrerement, el feien un pou fosc i lluent de sobreeiximents, sense arestes, tot de molses, gras com un bacó de casa bona.



Xst. Gargall de sagí suara letàrgic, el pet d’atzep d’en Priàpul, una sangonella de botri àvid, feia l’efecte que sentia tocar campanes; s’eixoriví tot de sobte (a escoltar, haguéreu dit).



En realitat, volia teca. Tot ell briu ans braó, s’abraonà, dent-regalimós (i sense haver cercat molla), a la primera cuixa que trobava. N’Amadeu Amadéu féu un crit esgarrifós. Es planyia que ell no era cap cony (ni amb prou feines, vós, un capdecony).



—Quin estel advers malguia, esgarria i guerxa el dretcient de la cuca teua maleita i maleïda? —demanà retòricament (perquè era ruc) devers el seu company de treballs, el capità Priàpul, qui s’havia adormit al seu costat, enmig del camp, entre els blats alts, en acabat d’allunyar’s els dos plegats del camp de batalla, on havien morts tots els enemics: un escamotot esbellegat d’odiats federals constitucionalistes, és a dir, il·lusos ignars llogats als feixisme canfelipenc.



—Em dius brau estel·lar? —responia en Carles amb son i trempant—. Prou ho sé (que en sóc).



—No pas —féu el company d’armes, doncs, n’Amade(é)u—. Que et dic que fiblis amb un reny d’autoritat atuïdor aqueix teu mortdegana descordat ans que li imposis el jou comcal de qualque senderi.



—No n’hi ha de cuits; vés-te’n a pastar fang; tinc son.



Després d’aitanta de sang, i ara tractat de vil i amb susany, n’Amadeu Amadéu, alçurat, ara s’esbargeix a lloure: “Que l’areguis, et dic, amb el circ isòcron, sincopat, de qualque xurriacada, o encara seré jo qui se’l farà espetegar!”, i, monitori, aixeca la mà.



—Xava, quan vulgos. Tu i quants? —el capità, reptat i arramit, comonia de cop-descuit el diable escruixidor del seu esperit pugnaç, ultravermell, ullesbatanat, molt sedec de nafra última.



Llavors se n'adonà, que anava a colpir i occir a lloc el seu fidel escuderet. “Collons, Amadeu; estic paint el manró, matant tranquil·lament l’araig, i amb quina baboiada no em saltes?”



—A manguis no em mossega dingú debades, vull dir, impunidament —flebí el segon, recós d’haver’n fet belleu un gra de massa.



—Esdevens parepedaç empenyorat a bisbes escanyadors? Fillet, poc sabia que fossis aitan llepafils. Una cuqueteta aitan bonanoia! Apa, tita, tita. Dóna-li un petonet i tots amics (millor: amistançats).



—Només per tal de no afegir adob a la cagarel·la que ens menem, la volatilitat hostilitzada de la qual, ep, encara perillaria de fer despenjar, per massa prenys, el núvol de rancúnies possibles que, com volcà felló i irat, molt de transcantoret al cap se’ns afaiçonava —concedí n’A. A., i consentí al bes de la waywardosa, entremaliada titola.



On tots plegats sospiraren ans bleixaren estovadament.



Una mica més tard, a nit colgada, emprenen el camí de retorn. Arribats a casa, tot tornen a ésser raons. Car a la casa on són hi viuen pler de jovencells de cap als trenta anys — llas, aitan cofois i ben pascuts com la truja qui dèiem suara, vós, o pus.



Ah, trista visió dels despreocupats molt presumptuosos ans presumits. Si n’Edmon fos ací, amb quin rigorós delit tampoc no us castigava: “Feu, feu, vans. I ja podeu així mateix descuradament fer veure que us trobeu als cims i les vençudes perennes que us pertoquen. En menys de deu anys sereu tots morts — o com si en fóssiu!”



Els trentanyencs passegen pertot arreu plens, cafits i claferts d’elleixos. Ultracuidats i mitgesmerda.



—En Carles, ep, sàpigues que no estem gens preparats a espitxar-la i desaparèixer d’empertostemps del mapa de la vida.



—No pas, n’Amadeuet, i ara!



En l’endemig, les màquines de rentar totes ensems se sondrollen i sorollegen.



—I sàpigues —li ve un a plànyer-se-li— que na Trini no ha volguda barrejar la seua roba bruta amb la nostra. Diu que farà bugada per cabal, ella tota soliua, soliverna i sola. Oi, doncs! Ca? En quin destret, de quina barbaritat... Quina malvestat, quina atzagaiada, quin pecat, així poc no ens deu celar ni ens amaga?



L’aigua sabonosa, fastigosa i càustica, que es vessava ascles enfora de les foguejades màquines, xopava el terra i a pleret es filtrava fins als inferns de l’edifici, on tots els fonaments hi esdevenien més i més pútrids.



(…)



Na Trini, la dona amb qui n’Amadeu Amadéu es volia casar així que fos mica lliure, encara sentia retrúnyer els crits histèrics del seu ex-home. Poixèvolament provocat a la platja pels mirallets bavallosos de totes aquelles dones despullades, s’immergí desesperadament en un atac esfereïdor de nervis.



—I la dona teua menysavaluada, quaix viltinguda, per culpa de totes aqueixes putes traïdores! —s’escarcanyà esglaiadorament, fins que un salvavides cepat no el tombà d’un copdepuny a la tarota.



I ja mai més no anà a la platja.



D’aquella feta, na Trini, pobrissona, encara ara era hora que no s’hagués refeta. A ella qui fins llavors tant li havia feta la peça de despullar’s i d’exhibir’s com les altres, i sobretot de fer dentetes als homes de les altres. I el seu li surt amb aquelles capsigranyades: que mai més no l’acompanyaria a la platja. Trinxeraire, putifeina. Tost el divorciaria per causa de malentesos i d’incompatibilitats irreconciliables.



N’Amadeu Amadéu l’atura a l’escaleta.



—On vas, tresoret de les dolçoretes totes; tota soleta a fer la bugadeta?



—Hò, gamarús; prou ho veus. Me’n vaig collons a rentar la puta roba.



—Si em lleixes portar’t el feix?



—Estruç, poc fotré, que no vull pas que dingú m’hi ensumi, ara que ja la flaire s’hi ha feta agra.



—Presumidora, parençosetoreta.



—A cagar, noi.



—Up! Com vostè vulgui, mes li ho adverteixc: no em faci llavors menjar’n la merda! —recita n’A. A., fictament esgaripós, mig escanyat, mes enjogassadament, bo i estrafent-se redubtable colltort, ancià, rígid, mestre-titèsic i esquerp.



Alhora, és clar, com qui no ho vol, cantant-li les quatre caterines nues de la veritat.



—Això els haig de respondre, quan m’ho exigiran per fer-me’n al capdavall penedit, més escarnufat interfecte, saberuts titelles i esquirolets de diari, ensibornats tothosaus de peu de marge, criticastres de les baves pus mocalloses, llefiscoses, llenegoses, infectes; tots plegats qui a manguis re m’encomanen, immú!



“I vindrà a fer’m l’enganyadora gara-gara el comitat sencer de botiflers i rellogats al canfelip feixista; es veu que la lleterada els puja al cap i a l’hora d’escórrer’s mentalment esdevenen tòpicament cruels. Aitan furgar’s el clítoris arnat del nas dementre que esguardaven l’art oficialment colt ans llegien el vers més críptic i venut, o xumaven el noticiari més fals, l’orgasme sobtat de l’esternut d’una allau de microbis pontificadors els fa dir bestieses massa corrosives. Els ho prohibeixc, maleïts bardaixos; els bugres, en aqueix aspecte, tenen el vit trop gros!”



Obscè repapieig, fotuda senilitat, amb eixes armes el profeta, ja molt part d’enllà de tota vergonya i escarn, es fa escoltar.



—Que no em fàçon menjar’n la merda, els dic. No em féssiu pas tampoc ara menjar’n la merda! Quan em vanteu qualsevol gargot anodí de “pintura abstracta” i m’ho feu pujar al cel de l’art, és que em voleu fer menjar merda, malparits!



“O que en Vagínula Segon encara és millor que el primer. Com el primer, dingú.



“Ridícules decoracionetes d’homenets de fantasia m’ho voleu posar al costat dels enormes panorames (difícils de concebre mes fàcils de comprendre) pels mestres geniüts i genials de tostemps duts als immortals canemassos amb mà ferma. Altressí amb la poesia. Amb pròtesis pretensioses d’humanitat ficta voleu que dingú pugui fer res amb cara i ulls de debò? Barroerament refistolats, ni llur mare no els entén. Molt recolades merdetes de poetastre qui caga amb restrenyiment forçat un xerri incomprensible m’ho duieu al plat perquè m’ho mengi.



“Poc sóc tan carallot, bajans; o goig fotríem.



“I, de llevants, què? Amb embut d’ample broc voleu que n’endrapi, merda ben espessa, golafres insolents, quan em dieu: misses, burgesos, morals, nacions, predicadors de diaris traïdors de pseudoperiodistes qui són escarbats merdissers qui com més merda escalen més amunt pugen.



“Sincerament, sense cireretes, no anirem enlloc; vull dir sense llurs pinyols, collons ben tesats, com bales atapeïts, i que en podrien fer funció, arribat el cas.



“Mon tremp català no em permet sinó ésser dur; i si enraon ho faig per a tothom qui mica s’ho valgui, és a dir, mai no pas per als trenta mil repressors pus, ara que n’esbotzaven la soll, tramesos darrerement a Barcelona perquè també vinguin a fotjar’ns per les intimitats, adu entre l’esponera de l’hort on anem a cagar.



“Us dic que tots els aixarneguits destructors del terreny qui sobre voldrien que mengés llur merda, ben aviat claveguera avall, mareig d’aiguabarreig pudent i estrepitós, els fic.



“I llavors, altrament atrafegat, sense temps per a pus nàusea de sentir’ls, ei, com si no existissin…”



Encara féu el còmic mitja hora pel cap baix, i així, aitan adorablement festejada, ja us ho diré, na Trin allí mateix aquiescent esdevenia: “Entesos. M’hi casaré (amb tu, vol dir).”



No pas que hi hagués pescat gaire, d’allò que li deia, però li n’agrada pler el to. Aquell to de vigoria sobreixent, oi?, prova palesa que el gènit el portava per dintre. El noi promet molt.



Apareix la mestra a la porta de dalt l’escala.



—On rau en Priàpul i el seu cul d’olla d’atzep menut? —nua com n’Eva, n’Empar demana.



—Amagat al seu cau més pregon, segurament, clapant la mona roïna del tip ans l’enfit de sang que s’ha fotut en la batalla del vespre d’anit, comandant —respon l’enamorat, amb accent no pas de pureta alzheimerià ans com a jovençà amb prou salut—. Naltres ens n’anem a cardar a baix a la bugaderia, a la cambra de les màquines de rentar, entre els pilots d’estovalles, tovallons, tovalloles i llençols ja nets i eixuts de tot l’edifici.



—Doncs bon profit, tinent, i l’ajudanta; ei, no hi prenguéssiu gaire mal, au, bona cançó, i que les cassanelles en dringuin a tonada molt alegre.



On la ferrenya venus li cop, esglaons amunt, cap al forat d’en Priàpul. I els dos encaterinats romanen sols.



Pensa, crec, en els suara al·ludits collons musicals na Trini; tocant-li’ls i tocant-los-hi, demana:



—En tens?



—Tinc-ne.



—Mes prous?



—Sospesa’n, i cuita quan s’omplen.



—Em tens?



—Tinc-te.



Car, trop impressionada, havia quaix perdut l’esme i, doncs, se li havia lleixada anar damunt. A sopols, com en noces tòpiques, els dos promesos, porta a través, fan cap a la bugaderia la femella a força dels braços del mascle.



—El dia del tàlem, l’hi fiquí per l’escàlem —compon i se les compon n’Amadeu, ara que totes li ponen.



“Sense esperar el feixuc i mentider dictamen de les qui a cap certamen amb englantina i ciclamen tampoc no els ix la vera veu ni bramen, eu, doncs, i sense pus gravamen: Cala’m, empala’m, embala’m, agre-sala’m; escala’m, tala’m i apunyala’m; eixala’m, xiquet, i xala’m; mànec de rem, enfila-te-me-l’hi i remena-me’n l'escàlem, puix que avui, com totjorn, som a un jorn de tàlem.”