Lolita a l'infern dels plutòcrates

Lolita a l'infern dels plutòcrates





--Abans, els plutòcrates hi portàvem a l'infern el nostre relluent rellotge de cadeneta; era un rellotge d'or massís amb robins qui-sap-los, i diamants i maragdes afegits ja més esbarriadament. Ara hi portem una pistoleta de làser, tan decoradeta com els rellotges de ça enrere, tret que molt més isnellament mortífera que no pas el mateix temps i tot.



--Ah, el Temps! El qurà no en reconeix sinó bocinets, i no es fixa sinó en l'Hora on tot s'atura. A la mormonada el Temps no existeix com a absolut, car és repetible indefinidament; és a dir, reneixes fins a la purificació, i el temps mateix doncs ha de renèixer's fins que no sigui perfecte. La bíblia bibliosa no té altre concepte del Temps que com a petits regalets (no tan regalets si, com s’escau massa sovint, són espais de tortura) d’un deuarra molt mitjamerda i capriciós.



Així consirava l’Eloi Eivissa, cantaire moderadament celebrat -- el seu èxit Quan me’n vaig a clapar, mai no sé si seré viu demà arribà al cent-u, fa tres anys, de la classificació d’èxits catalans -- tocant-se alhora no pas el pirulí ans la pistoleta a l’infern, dementre que mig adormit fotia puntada (i li queien del llit) als tres toms principals de la seua formació, u) la bíblia genètica, d’on suara havia llegit allò excels d’en Rubèn dient-li a son pare Jaumet que, si doncs no tornava amb el seu fill menut i preferit (son germà Benjamí, ep), podia en Jaumet pelar a lloure els seus dos fills (d’en Rubèn, els néts del Jaumet, doncs) a tornajornals i en justa revenja, “car”, imaginava el ximplet exegeta, “prou eren enzes salvatges, de qui els cristians sempre s’han sabuts exactament guiar”; dos) el qurà, on acabava de llegir allò de l’immensa preança a la figa, d’on els ximplets exegetes en treien que el Mafumet preava sibil.linament l’Adam -- no l'Eva, de qui ja sabem que era una dona, i que les dones no compten per a re, i que de més a més la figa sempre els pica i sempre els ve talent de cardar precisament perquè es taparen la primera figa amb una fulla de figuera; i tres) la mormonada, amb allò, llavors mateix repassat, del ximplet exegeta comentant en què diria hom que un mormó i un home de debò són capaços de suportar, i contestant que l’home infidel amb prou feines pot suportar una dona, desgraciat, dementre que un mormó rai, cinquanta o més, i aquesta és la benedicció de l’autèntica religió: com més en “suporta”, més ric es fa, car totes li treballen, totes, com aquell qui diu, li ponen. I les historietes d’en Dúncan el corrupte contra n’Smith el pur, més tard linxat, allò és religió al seu punt més dolç, amb en Young i en Dúncan exiliant-se a Salt Lake City, lluny de la civilització, incontrolats, doncs, per tal de continuar fotent carxena a tort i a dret... Es posà a xuclar el canó de la pistoleta com si la pistoleta fos cap pirulinet. Ell qui havia “tingudes” tantes de dones com un mormó -- les fanàtiques del cantaire famoset se li venien a badar de cuixes: “Aqueix”, deien del seu llit de campanya, mentre els queia la baveta perquè totes hi volien acabar amorrades, “aqueix és el nostre fres: totes hi venim a pondre!” Però la realitat és que no en deixà pondre de debò cap; a totes amb les qui jagué, per si de cas, fos ver o no el panxot, els pagà l’afollament; i ara no tenia cap Benjamí ni cap Rubèn ni cap figa segura ni cap assegurança familiar ni tribal de debò. Si es morís, ni que que bon pare que havia sigut no podrien dir a les seues exèquies molt sonades. I ja havia acomplerts els seixanta-cinc!



I ara, en fi, l’indecís de l’Eloi, quin maldecap, sempre vacil.lant i oscil.lant entre les grans religions -- ara sóc cristià, ara sarraí, ara mormó... Ep, jueu no, que arreu és molt malmirat. I minoritari, fa?...



Tant se val. La qüestió: que començava de roncar quan algú trucà. Era la Lolita Algemesí, una fanàtica jovenota (i això de fanàtica va amb adoradriu de ninot o ninota encimbellats en templet: car templet: fane, i qui hi adora: fanàtic; per això, com allò cap templet, amb prou feines una cambra d’hotel, millor que ho diguem en català: culera, na Lolita era culera del cantaire Eloi; com la bona gent de per ací som culers de l’Hèrcules o de l’Alcoià, aquelles pobres noies n’eren d’un carallot qui els cantava); doncs bé, enviada pel timbaler Andreu perquè es maliciava que l’Eloi queia novament a la depressió, i ric com l’Eloi era, i doncs, posseïdor d’una jaqueta de plutòcrata amb infern on s’hi aniava la pistoleta, amb por que no fos cas que se li pelés de desesper... I tots plegats, els quatre músics, perdessin l’única feina que tenien d’anar a tocar a les festes majors de la contrada...La culera Lolita fou no solament acceptada ans atiada i empesa que hi entrés.



“Qui hi ha?” féu l’Eloi, agullant-se enmig la porta amb la pistoleta.



“Servidora, que m’han donat permís de vindre’l a veure. El senyor Andreu, el timbaler molt celebrat, m’ha dit que podia vindre-li a parlar?...”



Es cagà en tots els déus l’Eloi Eivissa dementre que s’aixecava a obrir la porta, i les de més de les articulacions se li queixaven grinyolant de valent, i el cap li pesava com un bocoi ple de pler de fetus en alcofoll de confitar.



La Lolita devia tindre uns quaranta-cinc anys. Jovenota, doncs.



La féu fer’s dins, dementre que es ficava la pistoleta a l’infern. Se li assegué, s’esbraguetà. La Lolita li xuclà el pirulinet; força flascament. L’Eloi s'escorregué amb quatre gotetes aigualides de no re. Fumaren pregonament. S’esfonsaren lentament a rumiar; amb zen cocodrílic, es rabejaren catorze hores pel cap baix en el fum marejaire i espès. La Lolita parlà dels trepitjats i dels trepitjadors. L’Eloi no digué res. Ara, hi assentí bon tros. Es veia que s’entenien.



--Quan dius trepitjaires vols dir els plutòcrates, i quan dius trepitjats vols dir els pobrets.



--Eccò-lì-quà, àngela maria --respongué la Lolita.



--Hum...



--Santa llúcia! --car la Lolita se n’adonà que al capdarrer l’Eloi il.luminadament hi filustrava, lleument si més no.



I es casaren l’endemà.



Es casaren, doncs, mes no pas per cap església, jotflic. Carallot, no, car la religió (com li féu ben avinent la Lolita) només serveix per a mantindre els trepitjats, sobre, ben acollonits i plens d’un nelet ambigu molt empegueïdor i feixuc. Nelet de crims inexistents que hom tanmateix els alleva a tot estrop, vingui a tomb o no, i pels quals els trepitjaires (amb l’ull espieta i repugnant de llur déu assassí sempre vigilant enjòlit, tantost prop a tocar com ennuvolat i boirós) els trepitgen i persegueixen fins a ultratomba i tot.





* * *





No és pas que vengués més discs (en venia menys), ni que el demanessin d’actuar a més sales (amb prou feines si el demanaven enlloc), però d’ençà que cantava en comunista, l’Eloi Eivissa se sentia reblert.



A sobre, la Lolita esdevingué prenys.



A l’aguait de les escaiences que feliçment li esqueien, l’Eloi deixà d’escriure cançons. De moment vivien dels estalvis.



De fet, no és pas que no compongués res, no sé pas per què dic mentides. Havia composta una cançó secreta: Lolita, àvola diablessa per qui tanta de pena pas, però era una cançó massa perillosa per a la pròpia salut mental, i d’ací que la mantingués amagada. Hi tractava la dona d’enviada de Satanàs qui l’havia allunyat dels seus tres llibres sagrats, pels qual tornava, llas, a delir’s. Tard o d’hora, dit i fet, en acabat. Car, dementre que la Lolita covava el seu immens ou de ventrell, l’Eloi, temptat, havia tornat a desempolsegueir els tres malignes volums, on déu, un únic déu molt maleït, batllia amb crueltat inassadollable, el ninotam si fa no fot antropomòrfic, per ell exclusivament creat (amb tot l’odi de l’univers) bo i afaiçonant bocinets de merda.



La Lolita parí set fills alhora. Els patiments que patí, a desgrat de totes les tuties i els esmorteeix-fiblades que li injectaren, només se’ls sapigué ella. I mai més no acceptà de cardar. Recony, no fos cas.



Quan l’Eloi Eivissa va veure aquelles set lletges gotes minúscules qui se li assemblaven tant que semblaven que fossin gotes gotejades de la seua ànima espremuda i rebregada, el cap li rodà, i deia: Ja no sé qui sóc. Volgué compondre una altra cançó que expressés aquell sentiment confús de boja repetició, però les set notes que li’n sortiren, repetides fins a l’infinit, no tenien cap solta ni volta.



Calia creure’l afectat d’heutoscòpia: li semblava veure dobles seus pertot arreu. Car aquells set bordegassos fotien més cara de l’Andreu que no pas d’ell. I aquesta és la puta veritat. Però què hi farem? Els artistes, tocats rai. Devia ésser un segon Joan Genet. Aquell lladre corromput i datpelcul veia Genets en cadascú de nosaltres, qui ens passejàvem amablement per la Rambla, tanmateix somiant en una Catalònia lliure, i sobretot lliure dels lladres i datspelcul qui sortien del carrer Robadors, i del carrer Assassins, i del carrer Predicadors, i de tots els carrerons del barri xinès tan fastigós.



“Carallot, m’abellia més aquell món de somni i vaga il.lusió on hom preava tant la punxeguda figa com la rectitud del verinós Jaumet com les heroiques esbatussades pels desgastats ermots de l’Indiana, on escorpins i escurçons ballàvem aquelles animades danses macabres del pedregot sense suc. Ah, com me n’enyor! I quantes de fades cançonetes no m’inspiraren, capdecony.”



A trenc d’un ronc massa retrunyent, l’Eloi es deixondí de la migdiada; es deixondí, ei, trempant tremendament. Boví, allargassà la llenguassa per tal de llepar’s aquell bran roent, aquell tió encès, però, és clar, com sempre, i per molts de pactes que signés amb els déus malèfic de les tres grans obres, no fou capaç de mai atènyer-hi. De mai... Ep, fins ara! Metec en planeta estrany, aquest darrer bargany signat amb els déus més assassins, torturadors, manefles i espiaconys mai inventats, em retrob amb la meua imatge ideal: l’atleta capaç d’apaivagar’s el propi foc amb la pròpia llengua: sóc autosuficient gràcies als tres únics déus de les meues tres religions! Ja no sóc metec d’enlloc... Ara hi pertanyc, artista de la llengua de veritat... O... Probablement m’he mort i sóc al paradís promès.



Se la llepà, i en acabat se la pelà, i al capdavall s’escorregué dins la tassa buida de cafè. Ah, es digué, deslleteradat, ço és, purgat del meu home ombrívol, prou reneixc!



--La lleterada és l’ectoplasma rebregat del doble espectral qui m’escanyava. Abandonat dins la tassa aquell carnús fosforescent qui m’embolicava massa estretament i m’atenallava i m’ennuegava i ofegava, com el cos l’ànima, em desempallec doncs del monstre enrampat qui em disfressava monstre.



Febrint d’esme les setrilleres, examinà el suc fosc dins la tassa. Havia ajornat aquell orgasme durant tres anys i mig de repressió i d’odi, de mística religiositat. I ara ací era, desfetament entasseïda, la seua terrenal disfressa de dolent enverinat pels llibres maleïts. Ell mateix s’havia condemnat al càstig de no pelar-se-la ni escórrer’s mai més, no fos cas que creés set més, o catorze més, o catorze mil més malparits dobles seus, qui se li mengessin tots els sous més l’esperit. Car com més som (reunits), menys som (individualment). Al capdavall el nelet esdevingué massa gros, allò de no crear, de no voler crear -- era un tap massa gros i hermètic a la seua expressió d’artista. S’havia d’esquitllar de l’ombra del traïdor qui el reprimia. Qui el volia salvar ànima raptada pels infernals deuarres dels llibres enverinats. I ara, doncs, que l’ha expulsat amb la lleterada (qui, remenant de valent, assassina, enfeinat i rialler, amb oli, sal, pebre i vinagre!), ara reneix, ja desposseït del l’esmorteïdor qui el posseïa; reneix home comcal, passivet, amatent, apaivagat, ensinistrat, adotzenat, corrent, aimat, amador, amatent, amable, i així anar fent.



Aparegué la Lolita: “Què és, tot aquest condemnat soroll?” féu, diabòlica, reptant-lo i etzibant-li de seguida mant clatellot per tota aquella brutícia de damunt la taula.



I l’Eloi exultà: “Estigues-te’n que tornc a ésser jo, aimia! He tret tot el suc fosc de mon bol.lard, l’he despintat del negre rovellat i fastigós, i ara és tot roseta i tendret, guaita!” digué, exposant el pirulinet qui, sobre, féu fer ruixar damunt l’esponjada catifa burella -- un rierolet virolat i refilaire, un flamissell de flumissell tot vermellet i fumoset per culpa d’una pròstata massa botxinejada darrerement; “m’hi he distret bon tros qui-sap-lo; i l'èxit, sobre, ha sigut complet!”



Per comptes de felicitar’l, la diabòlica li entaferrà el setrill damunt, i cercava pertot damunt la taula un ganivet.



Protestà, llambresc d’allò pus, ell: “Però dona, que bogeroleta! Sàpigues que estic restablert. No hi veig dobles enlloc, ni al mirall! Ni crec, com capdeconyament creia ans, que cap dels nostres fills siguin vampirs, ni sisvol en Brucolac, qui per malalties de la sang ha de menjar només carn crua, o es mor.”



La Lolita se n’anà cap a la jaqueta penjada darrere la porta, a furgar-hi a l’infern, a trobar-hi la pistoleta, a occir’n el seu home sense més utilitat ja per al seu benviure i el dels seus fills. Tret que quan s’agullava a disparar el tret, què?... Doncs res, que l’Eloi, inspiradament i molt melòdic, refilà:



Davall tes soles de setí,

a tos fins peus de ferms trepigs,

pos ben humil tots mos desigs,

pos mos delits, pos mon destí.

Lolita, Lolita, Lo... li... taaaaa...



Obrí la porta d’una revolada el timbaler Andreu, pare de les criatures, i se n’anà a abraçar l’Eloi. “Has tornat, has tornat!” jubilà.



I la Lolila les llàgrimes li rovellaven àdhuc la pistoleta que ara se li apuntava al peu dret espardenyit amb espardenyeta d’argent fals i de maragdes i diamants de nyigui-nyogui.



Li contaren com havia anat (la cosa) pel món i a llurs vides durant aquells tres anys i mig on havia viscut sota l’influència alienant dels llibres maleïts.



“M’he casat amb una puta molt abnegada”, féu l’Andreu; “res no t’assuaugeix millor; llargues vesprades d’hivern, em conta, ben arrapadets a un raconet de llit, les seues incomptables cardades amb foscs personatges d’amples, estireganyades xil.les, i llurs inassadollívoles sedegues, i llurs foradament infinits...”



--Jo i els xiquets --feia la Lolita-- a pia imitació d’en Brucolac, i perquè no se senti tan solet, només mengem carn crua. Un amant meu molt balder i inservible com a amant -- mai no em deseixarreeix mica la gotza (la figa-seca), mai no me la mulla molla, però, en canvi, això sí, és molt eficaç com a recollidor de gossassa (vull dir, de palters de gos, en pia imitació dels bells noms de colomassa, gallinassa, etc.) per tots els parcs -- ens forneix coloms, més en volguéssim, ens en duu a sacs sencers. Ja vénen escanyats, només cal plomar’ls, mocar’ls, rentar’ls una miqueta, i, nyam-nyam, al buc.



“Sense coure’ls?”



“No, carallot! Ah, i el recollidor de merdes és un metec incomprensible quan xerra, és clar, i abillat amb un uniforme molt pimpant. És una feina que podria fer (protesta) amb punxó, escombreta, llecadora, pinces, paletes, xucladors, però que faig, molt ple d’urc, satisfacció, i soberg i deny, amb les nues mans. I es frega les mans emmerdissades i ensangonades als pantalons i a la jaqueta molt decorada d’entorxats, creus de guerra, i tota la punyeta fastigosa. Els recollidors de merdes aviat semblaran mariscals o què ho sé jo, almiralls. Com més merdosa i sanguinària la feina (de jutge, de bisbe, de general), més cridaire i carrincló l’uniforme, això no canviarà mai.



--Tot canviarà amb les nostres noves cançons, jo us flic, companys! --estossegà el vellet renat--. M’he desconvertit feliçment! Tots podem botar i fer xerinola al voltant del foc de camp. Albíxeres i tot allò, car cap llibre pec, escrit per pecs per a pecs, cap manual del crim molt cruel ja no em marca amb el seu vil tatuatge d’esclau culer de cap déu odiós; ja no sóc cap estiracordetes d’efígies moscoses i bestials; ni pagà si fa no fa idíl.lic, ni fanàtic mata-infidels, sóc en canvi l’atlant qui en cripta fosca i, orb i d’estalzí ennegrit de les fogueres dels sacrificis assassins, s’alça elegant, i aboleix, en aixecar’s, el templet que cau en pudents enderrocs a l’abís dels perennes eclipsis i dels tous rellotges tebis i embafadors del mai més, mai pus, i prou; empr de ventall els opuscles emmerdissats dels avantpassats molt pecs i ignars, qui, doncs, no vetllaré amb fogueretes ni càntics mai pus. D’atlant pensiu, i cec i brut, esdevinc mostí ferotge, i net i ull-viu, qui mossega el cul esparracat dels vils adoradors massa lents o betzols. Ha-hà, en podríem fer una altra cançó i tot.



Entrà en aquell instant en Brucolac, aquell infant impostor. Sa mare i sos germans, un jorn de magatzem, amunt i avall, i el Brucolac genuí es perdé. I ja no el van trobar mai més. Quan se n’anaven desolats a revelar el secret de la pèrdua immensa i molt dolorosa, un infant (o era segurament un nan molt maligne) se’ls atansà: “Mestressa, no sigueu capvert, no podeu eixir de casa amb set minyonets i tornar’n amb sis; què dirà tothom? Us fotran fora de casa? Us ficaran a la presó? Al manicomi? Adopteu-lo al tit, adopteu-me a manguis, cavà que sóc bonic? I em feu passar per l’infant perdut, a casa i enjondre i arreu. Això rai. Tost ningú no se’n recordarà, d’on vinc, ni vós, i menys els marrecs massa badocs i immaturs, i seré per sempre el Brucolac de sempre.”



Ara, amb la presència d’en Brucolac, tothom callà. “Sí que se m’assembla!” saltà al capdavall l’Eloi Eivissa, “ets fill meu?...” demanà, encantat.



--Per què t’hauria de desencantar, papa? I ­­­és clar que sóc fill teu, et sóc oimés l’hereu! --féu molt xiroi en Brucolac, i s’abocà a abraçar, ullals nus, son pare.



Les llàgrimes ens queien d’emoció a tots els presents. Tot i que sabíem que, com sempre, tot era mentida. “Quin canvi més exemplar!” féu veure que s’extasiava l’infant impostor, o el nan maleït. “De melangiós extremunciat a fresseta i trempat com un tribulet; i eixerit com un gínjol, i com un trompítxol borratxet monejaire i espatotxinet; i ai, que bufó!” I li pessigava les galtes i l’omplia de catxamomes. “Si sembla, marededéu, que te n’hagis tornat a recordar d’aquelles visions miraculoses de l’infantesa beneïda. Tant agraït que ets a tots els homes i les dones (els mestres, les minyones i llurs soldats, i tots els frares i capellans, i els oncles, i els coneguts, i amics i parents de la família) qui de petitet et tocaren les parts i et feren tocar’ls les llurs. Mai més no has coneguda, ni tu ni ningú, amor aital. Veus com la vida pot ésser tan bonica!”



--Fill, com has crescut, quin aligot! Ja deus fer mig metre i tot! I què vols ser quan siguis gran: batlliu, bomber, botxí?... Tota la canalleta sou tan rucs!



--No em cal vúlger ésser re, car ja sóc... tothom! --féu, molt foscament divertit, el nan lleig i dolent--. I pel fet que tothom és l’infern, com digué aquell, l’infern sóc jo!



--Ai, i que és simpàtic, tan jovenet. I quines cosetes més entremaliadetes i murrietes no diu, ca? Ara sí que ens podem morir contents, que tenim un hereu tan eixeridet.



Entraren ara, plegats, la Titoneta (la moixa de l’Andreu) corrent, i els sis menuts enjogassats darrere.



“Ja hi som tots!” cridà el nan. “Que és com dir ningú. Car, com qui torna al re, torna al tot, quan tothom es reuneix no hi roman ningú.”



--Aquesta és la cosa de l’antimatèria, cavà? Em sembla que anys ha, amb eix tema, en fiu una ballable deliciós. Quan tots hi serem, desapareixem en un espetec de joia eterna. Quelcom de carrinclonet així.



La Titoneta, qui coneixia la natura àvola i diabòlica del nan, s’eriçà tota i començà d’esgarrapar enlaire, i de fer garranyigar les dents. L’Andreu l’agafà pel clatell i se l’endugué fora de casa. De fet, la llençà per la finestra. La gata es degué estavellar com un tomàquet al paviment. L’escarxall degué tacar els gladiols i les immortals, i les camèlies i les dàlies i les impacients. Tant me fa, floretes rai.



Observant aquell panorama tens i estrany, com qui observa pintures obscenes a les coves salvatges, del paleolític ençà, amb la dona temptadriu qui tanmateix t’acarona el mostatx perquè te la cardis allí mateix, i que totes les generacions d’homínids fins ara mateix en siguin envejós i provocat testimoni, m’hi asseguí trempant. Els qui vivim als marges, on els perills hi ronden assidus i densos, cal que hi anem ull viu. No podem abaixar la guàrdia. Només ens la podem pelar en la tranquil.lat de la fosca casa tancada amb clau i forrellat, no pas enmig de tant de boig malèfic i descordat o a frec de descordar’s.



Efectivament, dit i fet, en aquell mateix instant, tothom esclatà en crits. Quina esgarrifaó general. El pis se n’anirà de mal borràs, em sembla que no hi ha cap altre remei. I això si doncs no s’esfonsa el gratacels sencer. Els marrameus esfereïts de la gata abocada al buit interminable del vint-i-sisè pis avall. El sis infants, plens de rancúnia, qui es llencen a mossegar els panxells de l’Andreu. Els corcs qui s’escridassen als mobles fets encenalls de foguera rabent. Els cotxes de baix, encesos i cremant en horribles accidents encadenats. La Lolita, emprenyada i forassenyada perquè algú ha oblidat de tancar la porta del carrer, i ara tenim la casa plena de lladres. Els bibliotecaris mofetes, adés prohibits d’atansar’s a la saleta, on el creador es migrava de la malaltia molt cruel i terminal de la religió, qui, ara, com el romanent del servei, es troben al capdavall sobirans (sobirans, ah, bleix!, com cap granada pastora qui, en acabat d’un periple escruixidor, descobreix a les últimes l’immesa estesa de l’aigua de l’oceà, on el mariner hi llença la darrera àncora; ah, ausades, instant vitalici!) i el nan cercabregues, qui com un voltor, consumeix els ulls del compositor i cantaire...



Del cantaire enyorós, i donador molt agraït d’almoines, i gosador clarós i gaudent de messions que el món (a l’amagatall més amagat) mai aitampoc no és tan lleig. Que la lletjor és tan passatgera com la beutat.



Per això la Lolita li foradà amb una baleta de la pistoleta de l’infern el cervellet, perquè no pensés més i emmerdés més amb les seues cançonetes cacofòniques un món prou emmerdat.



En el beneït silenci, el nan, l’hereu, assentí. Després, ça i lla flasques exclamacions. Quan tothom hagué callat, el nan digué: “Quin suïcidi més dramàtic, no fa?”



--Com la moixa se’ns suicidà --féu el cabaler, bon aprenent.



I tots se’n rigueren, potser algun de nosaltres, com jo, em sembla, prou amargament i tot.

Passi-ho bé com anem

Passi-ho bé com anem





En Lluc Xirivella, pintor de cases, s'havia perdut pels vasts banys del vell hotel que renovaven. "Ei," cridà, "per on s'ix, ho sabeu?..." I, de tant en tant, algunes de les escadusseres dones de la neteja qui es trobaven gratant alguna dutxa o banyera o tassa de canfelip li somreien però no l'entenien, i per signes es volia fer entendre, però elles s'enrojolaven com si es creguessin que els proposava actes indecents, i somreien empegueïdetes, com si dolços tremolins els solquessin els tendres paracolpis, i tanmateix, prou púdiques i comcaleretes, feien l'orni, i en Lluc continuava perdut.



Havia estat pintant una paret quan per una finestreta li fou donat de veure aparèixer el Solell. Quina meravella! Es veia, d'allà estant, tota la badia. Molts rics desenfeinats s'havien reunits també dalt a la balustrada semicircular per a presenciar com es llevava el Solell. Allò era gloriós. El Solell s'aixecava i alhora la mar, eixorivida, llençava les crines dels seus cavalls blancs colcant les xiroies onades. Llavors, encara extasiat, en Lluc davallà, es tombà i s'embotí d'esma per una entrada. Eren els vasts banys de l'hotel. Tots enrajolats de rajoleta lluent i blanca. Però en acabat no en trobava enlloc l'eixida.



Tip, s'assegué a un raconet. No volia posar's a cridar com un foll. Les dones se'l guaitarien, potser s'escarafallarien, potser l'acusaven de violador i tot allò -- perill rai. Esperaria, en canvi, que el rude capatàs se n'adonés, de la seua desaparició perllongada, tot i que els seus atifells i el seu buirac ple de brotxes i pinzells encara fossin al tauló de la bastida, i doncs que fos el capatàs qui es posés a cridar'l, que el tractés de romancejaire i de mandrós, si més no allavòrens sentiria d'on venia la veu i potser es podria orientar cap a l'eixida.



Quatres raigs de llum vermella vingueren a posar-se-li al voltant. Aixecà els ulls cap al trespol. El Solell nou hi burxava, i es filtrava pels foradets dels quatre cargols que algú devia haver trets a un batiport que devia menar a un terrat. S'enfilà com un insecte empenyent amunt amb les cames i els braços premuts contra les parets d'un canfelip, ficà un peu al capdamunt d'una porta malajustada, i bellugà una mica el batiport de ferro, que tingués prou espai per a ficar els dits a l'obertura per a després hissar's a sopols. Amb el cap mateix féu relliscar la tapa de ferro i ara amb els dos braços d'una revolada s'autoempenyé fins al terrat tot assolellat.



Hi havia tot de roba estesa, amples llençols blancs sobretot, mes també força roba blanca interior de dona. Darrere un dels llençols li semblà veure la silueta fugissera d'un home. Anà amb molt de compte, i efectivament, espiant rere un llençol, veié l'esquena d'un homenot repenjat a l'ampit de la mitja paret que limitava el terrat. Semblava agullar-se amb el fusell que repenjava a l'ampit. Com si volgués caçar quelcom o matar algú.



En Lluc Xirivella no sabia què cony fer, ni si moure's. El ventijol que feia bategar els llençols havia emmascarats els seus sorolls treient la tapa i pujant, però ara no gosava ni moure una parpella, per por de fer el sorollet que el denunciés i li costés la pell. Car era palès que havia descoberta quaque conxorxa perillosa o altra. Quin secret d'estat o entre criminals (sovint tant se valia) on ell (la seua mort) no fos sinó un efímer entrebanc. Agafen el seu cadàver traucat per tres o quatre bales, el llencen a mar amb quatre pedrots a les butxaques, i que els peixos se n'atipin. Aquest llençol mateix rere el qual s'amaga, perfecta mortalla una mica tacadota de sang.



Sentí un, dos, tres trets. I l'home pudent qui corria cap al batiport. I en Lluc romangué clavat. Tregué al cap d'estoneta el nas per l'ampit contrari a la balustrada de la badia, que era devers on el franctirador havia tirat. Guiatà doncs cap avall, al darrere de l'hotel per tal de veure-hi en aquell moment l'homenot pujar a un automòbil que immediatament partí.



Ara en Lluc davallà pel batiport, alhora que per la porta del terrat entraven els investigadors. Als banys sentí els crits del capatàs. "Lluc! Lluc dels collons, on s'ha fotut!"



Una dona li somreia amb mitja rialleta mig engrescadora mig emporugueïdeta. En Lluc féu veure que s'anava a treure la xil.la per la bragueta oberta i la dona fugí, ell darrere rabent. Tret que en comptes d'anar-se'n cap a la porta de sortida dels banys, la dona se n'anà a trobar'n una altra, amb la qual xerrotejà molt xerricosament i aixecant els braços i fent gests sensacionals, i l'altra dona al cap de poc començà també d'escridassar'l. Totdéu el demanava a crits. Les dones, els ensumadors a la boca del batiport, el capatàs a la porta tan esquitlladissa. "Emcagondena, només havia entrat a pixar i m'he perdut!" s'exclamà ell. I es perdé novament tot sol pels passadissos blancament enrajolats.



S'amagà a un dels canfelips, i hi deixà escolar's l'estona. Els crits anaren fent figa. Sentí uns lladrucs i s'espantà una mica, devia ser cap a l'hora de dinar, però els productes de la neteja, alguns molts càustics i tots molt pungents i penetrants, devien haver ferits els nassos dels cans.



A poc a poc degué caure la nit. Els crits s'havien fosos. El capatàs devia haver tornat a casa. Les dones devien haver plegades de la feina. Els del terrat devien haver recollida la roba estesa, i tancada la porta i cargolat el batiport. Es devien pensar tots plegats que ell havia desaparegut, com l'assassí havia desaparegut. Allavòrens es tornà a bellugar. S'omplí d'aigua d'una de les aixetes d'un rentamans de la vora, i a les fosques es començà a arrossegar, sempre tombant a la dreta, no fos cas que tornés sempre al punt de partida, provant totes les portes, menessin on menessin, i la majoria només menaren cap a recambrons on jeia una banyera o on feia guàrdia una cagadora. Al capdavall, però, es tornà a trobar al peu se la seua bastida, a dalt de tot de la qual hi havia la finestreta que guaitava cap a la badia. Guaità si encara hi havia la seua cistelleta amb l'entrepà del dinar i l'ampolla de cervesa, i encara hi era i se'n serví, afamegat.



Guaità enfora per la mateixa finestreta on de bell matí havia vista l'eixida preciosa del Solell. Passejava una gernació ombrívola deçà la balustrada, la lluna feia llum a la mar tremolenca i argentada; tot era encara boniquet, tret que una mica sinistre, la cara fosca de l'escena del matí. Es guaità una estoneta els bastaixos de la nit. Aquests eren els arrossegaires, uns homes qui duien, ben cargolat al front, un mocador molt doble, o potser eren dos o tres mocadors de diferents colors fets trena, i, en fi, part darrere aquesta forta ludada o anadema estretament cenyida al front, cap a les alçades del clatell, cables se'n deseixien i en penjaven, cables també acolorits xiroiament, amb ganxos al capdarrer amb els quals aferrar les plataformes d'arrossegar. Els camàlics empenyien amb el cap, tot caminant, i fent forces amb el coll i les cames sobretot, enormes càrregues, cadascú amb la seua llarga i ampla plataforma que s'inclinava, i doncs que arrossegava per terra la part de darrere tot fent un soroll de catacric-catacrac damunt les llambordes i les boques de clavegueres i el romanent de bonys i clots del trajecte.



En Lluc Xirivella, seguint son pare, havia començat d'arrossegaire, però últimament havia pujat a pintor de cases, i son pare, abans de morir d'estretor de pit, n'havia estat d'allò pus orgullós.



I ara --pensava en Lluc, treient el nas per la finestreta-- potser ho he tornat a fer malbé, potser ho he espatllat sense remei, i encara gràcies si em deixen tornar d'arrossegaire, encara gràcies si no em carreguen a manguis el mort. I tot per perdre'm als banys dels rics. És que els pobres ens fiquem on no ens pertany, i hi fem un paperot lamentable d'allò pus. Quina vergonya, tu; és que no podem anar aumon!



Sentí un soroll de frecs avall, als ferros de baix de la bastida. S'esgarrifà, imaginà immediatament els gossos dels guàrdies, els gossos qui són l'ànima maleïda dels guàrdies, els gossos maleïts com l'ànima dels guàrdies, i ja s'hi veia fet a bocins. Sort que quan gosà de guaitar cap avall, veié que qui gratava amb les ungles els tubs era una de les dones de la neteja. I ara bellugava el cul i li feia la guerxineta! Devia tractar's d'una de les noies més pobres, que no tenia on anar a jeure i s'amagava als vasts banys per a passar-hi la nit a recer. En Lluc davallà. La dona gairebé se li llençà sobre, petonejant-lo i fregant-se-li amb l'escarranxa a l'os de l'amaluc.



Cardaren esmeperdudament el primer camí i el segon. Ja molt més dolçament el tercer, el quart, el cinquè...



--En realitat, tothom fa el seu paper --féu en Lluc a la dona qui en acabat potser ja clapava als seus braços, els dos ben arrapadets a un raconet, fent-los de llit uns tendals de pintor ben plegadets, fent-los de flassades llur roba, amb, damunt la roba, un tendal més net--. Tothom fa el paper que li toca, i quan hom li canvia el paper, això rai, aleshores fa el paper canviat. I envant. On és el coratge, doncs?... El coratge és espectral, re de ferm -- no existeix sinó en l'imaginació tranquil.la. Tantost et diuen (o t'ho diuen les circumstàncies) que ets un altre, aquest ets. El coratge (gairebé com el cos mateix i la seua forma, com tot concepte que hom té d'ell mateix) s'esfuma amb la claror que duen la por i la fam. Llavors no ets sinó un altre cuc qui mira només a arribar si fa no fa sencer a l'instant següent.



Em tocà d'arrossegar i arrosseguí. Em tocà de pintar i pintí. Em tocà d'amagar'm i m'amaguí. Em tocà de fugir i fugí. Em tocà de cardar i cardí. Em tocarà d'esfumar'm i m'esfumaré...



Com ara, que sentiren les cadenes de la porta i els sorolls dels pots de pintura nous i les escales, i les converses i els renecs dels operaris. Esbarriaren els tendals i corregueren a amagar's als vasts banys del vell hotel.



La dona s'afegí a les qui netejaven, en Lluc pujà a la seua bastida i començà de fressejar-hi de valent i àdhuc de pintar de debò, bo i xiulant fluixet, el seu pany de paret. No volia allunyar's gaire de la finestreta, potser hi podria ullar novament el Solell llevar's, i aitan magníficament com ahir.



El capatàs trucà amb una barra de ferro esparsa als tubs de baix de la bastida. "Ahir què vas fotre, plegar abans?"



--Les xacres, capità. Un mal de ronyons de déulopare. Noves boïgues a l'integument de l'ànima i tot. Aviat no valc per a res. Tota la vesprada pixant pedra.



--Això és llei d'entropia, germà --el capatàs s'havia aixecat de bona jeia--. Tots volem que ens toqui, i quan ens toca, què? Ja ens ha tocat.



En Lluc tractà de compendre un miqueta allò tan enigmàtic. Entropia: l'equilibri de la matèria, el descans més descansat. Tots volem que ens toqui: tots diem jo! jo! a mi! a mi!, i fem gests perquè hom se'ns fixi. I quan hom se'ns fixa, amb un cop d'ull en tenen prou i passen a altre... Hum. Potser vol dir que no em faci conèixer gaire. Que l'espiga més alta, aquella cullen abans. Ahà. Per cert, qui occiren ahir?...



Qui occiren ahir? Per què l'enrenou? De dalt el terrat estant, un mortridor tapat mortrí qualque peix gros, i ara? I ara?...



Volgué tol.lar per la finestrella, tret que ara li queia una miqueta lluny, i el capatàs rondava part de per baix, i, de més a més, fora semblava ploure. Per això se n'estigué. Potser volia copsar un funeral molt cerimoniós. Com més cerimoniós i ple de matràfola, més gros el peixot.



En acabat de dinar, tenia pixera. Perquè no es volia tornar a perdre, s'arrupí tot, com ara si es cerqués les cabres, i pixà d'amagatotis en un pot gairebé buit de pintura. Més tard ja el barrejaria amb d'altres. Encontinent, s'hi ficà. Pintà com ara detonat, un bocí de mur gros qui-sap-lo, no sabia d'on li venia l'energia. Llavors l'hora de plegar vingué, i eixí normalment.



Al carrer fosquejava. Algú es veu que ahir havia mort el rei, però tots els diaris deien que s'havia mort del cor. Mentides rai, els diaris, com sempre. Se n'anà cap a l'estació. La rònega, la dels pobres.



Per comptes de pujar a cap trenot, se n'estigué. S'enyorava de la dona de les neteges qui tranuitava als banys de l'hotel. Com podria ficar-s'hi, amb tots els gossos i llurs guàrdies?



Passà d'esquitllentes entre els treballadors qui xerrotejaven, passà com qui s'esmuny secretament cap a cagar o pixar. Tot d'una s'amagà, es féu fonedís a l'ombra d'una paret de maons o toves una mica retirada de l'únic fanal al centre de l'estació. En pujava una fortor de pixum que marejava. Vigilà a no trepitjar cap palter. Es veu que molts s'estimaven més vindre a cagar i a pixar ací que no pas a la cagadora massa bruta de l'estació.



Vingué al capdarrer el tren esperat i s'endugué la massa de gent. En Lluc romangué embolicat de foscor, immòbil. Esperava que els dos encarregats de l'estació s'enfonyessin dins llur gàbia. No sabia pas per què trigaven tant fora. Aleshores s'atansà, relliscós, finament, sense sotracs, un altre tren. Estrany. S'aturà, i en davallaren senyors. Encara més estrany. Potser potentats secrets per al funeral reial. De sobte, un tret, un altre. Hom robava el tren, amb força violència. Una dona molt mudada amb pells i frasques rai caigué fulminada. Llavors els lladres entraren a un vagó i en buidaren unes bosses que llençaren no pas gens lluny d'on en Lluc s'estava plantat. En un rampell, n'agafà una i s'amagà a un matoll. Un gran esclat es descordà en aquell moment. Part del primer vagó volà fet estelles. Crits rai, i corregudes, i trets dins la foscúria ambrada pel foc. Dos lladres s'esbufegaren prop seu, fent bots i repixant salivalls i suors, tot carregats amb les altres sis o set bosses, sense tindre temps, és clar, d'encertir's si el botí hi era tot. Arribats a la primera cantonada, un automòbil negre féu bot d'allò més silent, i, en pic els recollí, fugiren molt sorollosament, el guiador pitjant i trepitjant com si l'accelerador fos qualque mena d'escurçó molt rebec.



En Lluc s'estigué amb el seu lingot d'or massís a la sina. A poc a poc s'anà esmunyint tan lluny com pogué de l'estació. Esperà que matinés rere unes bigues o travesses negres d'estalzí, a l'altra banda de talús.



Mentrestant, examinà els esdeveniments proppassats. Es veu, es digué, que els gossos i llur guàrdies fugiren rere l'automòbil dels assaltadors. I que quan més tard devien vindre amb lots i fanals a veure si hi havia cap bossa escadussera oblidada, prou devien haver'n trobada de debò una, però era buida, i tots es degueren guaitar malament, sospitant els uns dels altres, com sempre, llurs ànimes de gos ferotge sempre malpensant de tothom altri, per això els trien els plutòcrates, perquè els vigilin els cabals en detriment de llurs germans, als quals trairen en apuntar's de guàrdia, i als quals els plutòcrates roben doblement, aprofitant-se de llur treball i llavors venent-los les merdegades que els venen.



Etcètera. En Lluc badallà, enfredorit, i tanmateix tot content.



L'endemà, quina casualitat, ningú no s'ho esperava, però fou decretat que era diumenge. Els diaris deien també que l'esclat d'anit havia estat causa d'un tènder pocavergonya, massa escalfat. Falòrnies rai. I que altrament tot collonut. Re. I que la cerimònia de l'enterrament del monarca ben tost una altra efemèride històrica. I que presents totes les glòries de la ronyosa pàtria. I en Lluc anà vora les roques del voltant de la platja, i des de lluny ullà d'estranquis el vell hotel. Dins hi havia la seua estimada. Amb or a la butxaca i una noia sulla, sense ningú al món i sense sàpiguer l'idioma, l'exili se'ls obriria, gloriós, com un altre Solell qui, rere seu, traïdorencament es llevava. Car dalt al terrat, un home fosc es repenjava, i hi repenjava el fusell, a l'ampit de l'empara.

Adéu bon dia

Adéu bon dia







Aquest món feia figa i en Valentí Valencià, escriptor català, volia dir adéu-siau amb tanta de dignitat com li fos possible.



Se n'havia anat a la botiga dels caçadors i peixcadors, on només hi havia entrat per ço d'estar-s'hi una miqueta i veure si hi tenien novetats, per improbable que fos, noves androminetes per a l'humà de jeia aventurera, tot i que no pas ni per a caçar ni per a peixcar, ans per a guaitar els animalets i bentractar'ls, i hi havia perdudes les ulleres negres, que tothom havia de portar. Per xò hi reculà tot seguit i hi tornà. El cel era esclatant i els ulls en patien. Amb les ulleres negres retrobades a la botiga, entre pilots d'ulleres espatllades i mig rompudes, i esquivant una donota qui se li insinuava a la porta de la comuna, en Valentí s'hi féu i s'esguardà a l'espill. Tenia la cara cremada.



Al carrer de bell nou, gosà aixecar els ulls cap al cel. Els signes ja no acollonien ningú. El primer i més important, aquell cometa immens i burell, qui creuà l'espai a ple migdia, i que féu cridar de forta por i de desesper la població sencera, ja s'havia fos, tret que al seu darrere hi havia deixades tot de petites seqüeles en forma d'esferes o bombolles irisades que espetegaven sense avís.



Amb cada espetec, una nova pluja de pedruscall, i una pluja densa, i una barreja de terratrèmols vectoritzats des de fonts d'origen diverses i sovint àdhuc contrincants, feien noves destrosses. Aquell cel calamitós només augurava destrucció.



Tornà cap a la seua casa tota torta -- la casa se'ls torcé aquell mateix jorn, aquell migdia malastruc on l'oldà, l'immens cometa burell mat, sense relluir gens, creuà l'espai tot net del cel blau. Encara rai que era una casa curta d'alçada, rabassuda, i que doncs només s'inclinà, s'esfonsà a una banda, prengué, somorgollada com una joguina trepitjada per cap gegant, mig sebollida al fang, un esbiaix d'uns trenta graus, de tal faisó que ara la porta d'entrada era a un parell de metres de terra, enjòlita, fent la guerxina al cel pampallugaire, com un gripau massa fart. Tot al voltant, les cases més altes, i sobretot les de pisos, una miqueta més lluny, cap a ciutat, s'havien esllavissades i ensulsiades sense remei, amb el resultat molt dolorós de milers i milers de morts ja només el primer instant.



Plogué gent al començament, al passatge d'aquell gargot de cometa; eren persones, algunes encara vives i vestides, segurament xuclades vora mar i ara plogudes terra endins. Allò era esgarrifós, allò escanyava d'angoixa, allò era el signe més clar que s'acabava aquell món. Un altre planeta a can pistraus.



Immediatament, les medecines escassejaren. En Valentí patí qui-sap-lo per trobar cap farmacèutic o magatzem encara en operació. Tot havia estat assaltat i despullat. Ara sabia que sense les pastilles, potser la dinyaria abans el món mateix no la dinyés. Sa mare ja s'havia acomiadada feia quinze dies o així -- sense els pal.liatius, l'ofec pogué més, i l'asfixià.



Entrà a casa seua esmunyint-se mig arrossegat per una finestra jaguda al fang. "Sóc jo," digué, "no dispareu." Car, dels seus dos fills i la seua dona, sempre n'hi havia d'haver un fent guàrdia amb el fusell a punt. La meitat de la casa jeia empantanegada, les cambres de darrere eren totes un estany fangós. Vivien davant i a la cuina. Per respondre a l'esbiaixament, hi havien clavats part de terra taulons, i a les parets agafatalls. Cremaven llenya sota un fornet i hi coien coques, de vegades amb ous, de vegades amb peixets. És clar, d'ençà del cometa tota la corrent s'havia fosa. Al primer instant d'aquell malèfic pas, un fill seu, el petit, l'Arnau, era obrint la nevera i, de la nevera, n'eixiren llamps a feixos incansables, com si hagués estat el niu del mateix Júpiter, i l'Arnau havia perit electrocutat.



A grans trets, aquella fi del món era força pausada i tranquil.la. Passats els primers esglais, ara tothom sabia que tard o d'hora hi hauria un altre esclat, i desastres rai. I llavors tornaria la calma. Sense més sorolls de màquines elèctriques i amb prou feines de les que funcionaven amb benzina, amb molta menys gent al món, l'enrenou, la bonior, la pol.lució, els gemecs dels gemegaires, tot anava minvant. I, entre esclat i esclat, pau i bonhomia rai... I llavors l'esclat... Ves, i doncs?... Això rai... Un esclat més. I menys de capdecony emprenyant. Hom s'acostuma a tot.



En Valentí Valencià havia anat a visitar un veí seu -- no pas tan veí anant-hi a peu, diguem-ne una mica llunyà, tres horetes caminant -- també escriptor, en Sadurní Çalbà. Encara era viu. La seua caseta, per aïllada i diminuta, gairebé ni s'havia moguda. En Sadurní el rebé bé. "Què fotem?" "Anar fent."



Vivia sol, sense minyona: una vella traspassada aquell migdia mateix (durant l'avinentesa del passatge del cometa burell,) quan l'església on havia anada a pregar s'esfondrà. Aquell principi de vesprada, el Solell lluïa, i llavors afegint-hi les noves lluïssors al cel, tot plegat l'interior de la caseta d'en Çalbà era daurada i àdhuc refulgent.



Quan en Çalbà, malalt i sense medecines, s'hagué de retirar a la comuna, en Valentí li regirà els papers a taula. La curiositat del qui pertany al mateix ram. Tingué l'ensurt de veure que, davall uns papers innocus, un lligall força gruixudet hi contenia, força sencera, la seua biografia (la seua, la d'en Valentí, doncs). Malparit, pensà. Confiant que em mori abans. I tot i que sabia que ara ja re no aniria enlloc, encara el fel li pujà a la gola i la sang al cervell. Car, saltant-se paràgrafs i de camins desenes de pàgines senceres, anava trobant crítiques i àdhuc revelacions coents d'allò més.



Els escrits on en Çalbà en parlava massa explícitament, de les seues vivències, per sonses que fossin, se li transformaven com en una mena, potser no volia arribar a dir'n de cagalló, mes sí com una mena de banana massa madura, i doncs a certs indrets podrida -- molts indrets, ausades, força tocats i fets malbé en aqueixa banana llefiscosa i escaguitxosa... Per això agafà unes estisores i anà retallant el manuscrit, esporgant-lo de tot allò que li semblava massa exagerat, o massa brut, o massa odiós i mentider; i les equivocacions, a manta -- moltes d'insignificants, però així i tot prou feridores. No s'hi reconeixia gens. Quina vida més falsa! Calia buidar les tocadures infeccioses per ço de salvar la resta de la bananota lloca i relliscosa.



En Çalbà el sorprengué cremant retalls. "Què fots! El treball de la meua vida!" "No, de la meua!"



S'anaven a barallar, però als dos els agafà, simultanis, la tos i l'ofec. Es desumflaren damunt sengles seients. "Quina merda de món, xiquet!" "Tu ho has dit." "Hauries d'estar afalagat, que m'hagués interessat en tu. Confiava que tu haguessis fet el mateix amb mi." "Jo? Perdona'm si t'ho pensaves..." "Ets massa egoista." "Vols dir? És que els meus escrits són tots de fantasia, no pas basats en la vida autèntica, o en la vida autèntica si fa no fa, com els teus." "No m'hi has posat mai? Ni amb pseudònims? Si mai he llegit re teu, m'hi ha semblat eixir, sovintet i tot, diria." "És clar, és clar, que hi has eixit. Tots eixim a tot arreu, home." "Qui era, qui era?..." "Home, ara... Sí, aquell embagamots, aquell lletraferit ni mica versemblant qui, pagat per un editor molt murri i despecec, puja amb un globus fornit pel mateix editor sensacionalista fins a trobar el paradís enjòlit dels plutòcrates. És un satèl.lit pla, amb una volta de plexiglàs, que roda tranquil.lament al voltant de la terra. Hi tafaneja com un heretget fins que no el peixquen. I el peixquen per l'accent, perquè no té accent de ric." "Com tu dius, un indret sense sospita de versemblança..." "Tens raó, i tanmateix..." "Vols dir que?..."



Se n'adonaren. Potser els rics s'havien salvats. Potser sí que sabien la vinguda de l'encometat gargot burell i tots havien fugits abans al satèl.lit enjòlit, incòlume, intocat, que molt més tard es posaria sobre una terra netejada de pobres. "Mes, sense pobres, qui els faria rics, llavors?"



No resolgueren re. Altre que quedaren que en Valentí tornaria a vindre'l a visitar d'hui en vuit. A la porta, les urpes de la tos tornaren a rastellar els lleus d'en Sadurní. "M'hi trob tan malament, en aquest cos tan estretet!", es plangué. En Valentí s'esconillà enfora, ple de sinistres premonicions. D'ací vuit dies fóra molt probable que en Çalbà ja no hi fos.



Pel carrer consirà que havia fet bé d'esporgar aquell text insultant. Encara hi havia la possibilitat que els rics tornessin algun dia i hi trobessin els escrits i que, sobre, tinguessin ocasió de fer's un panxot. Per què tan gelós de la meua figura?... S'aturà en sec. D'on ve aquesta buida vanitat? Sé què sóc, sé qui sóc -- no res, un sac de cèl.lules abocat a la dispersió imminent i a la recombinació, i tanmateix encar m'aferr a la figureta idiota qui porta el meu nom. El nom, el nom... Aquesta és l'enganyifa primigènia.



La pluja sobtada queia a betzef. I ell cap paper, com qui veu ploure. Xop, veient-se una brosseta més de xanguet o pugó en aquesta basseta esfèrica del món a frec d'esclatar i escatxigar asprament l'observador, enyorà el món d'abans, aquell brut xivarri col.lectiu; es delí per tornar a púguer escriure vides il.lusionades o enganyades per l'esperança. Car ara què escriuria?... Ni per als hipotètics rics.



Aleshores li caigué un mort al cap. Ja no es reféu. Volà espúriament i instantània amb el retruc de l'espetec, s'estavellà de nou al camí, s'arrossegà sagnós per terra, nedà xipollejós, patatxapant, barrigà com un cuc dins el fang, i llavors romangué quiet. Ja només remugava i bategava amb els remucs i batecs de l'univers mateix.

Trinc-trinc (1)

...eau de cologne?... oui; huile d'arachide?... oui; fromage frais?... oui; beurre?... oui; tampax?... oui; PQ?... oui; godemichet?... non!; pommes?... oui; de terre?... oui; choux?... oui;1 cerveau de chèvre et 15 oeufs de tortue x 1 omelette?... oui...



N'Assumpteta Beune, mallorquina a Caen, repassava la llista del magatzem, dementre que caminava de tornada cap a casa, no pas la seua, és clar, la de la mestressa, a la qual li feia de minyona, en part per a pagar's els estudis a la facultat de medicina. "Só pel bon camí de casa," es digué, "i tinc tot un camí franc i re no m'hi empallega ni ennuega el pas ben llis..."



I se'n reia que la mestressa hi hagués afegida a la llista la facècia del bisbet (el godemichet escrit a l'antiga,) el tubet tou però fermet per a pelar-se-la amablement les dones.



--Aquella Suzy (s'exclamà, en pensaments;) vuitanta anys, i encara pensant que l'hi fiquin, i l'hi manxin de valent.



Aquest fou l'instant que copsà en Raimon, un altre estudiant, d'Elna ell, qui mormolava la cançó d'En Raimon, coneguda per tots els catalans del món, sobre allò que som el fumet de femer de la terra..., una cançó alhora desesperada i exhilarant.



N'Assumpteta, carregada amb les dues bosses, tanmateix s'aturà i se l'esguardà a la meu-meu, o d'esquitllèbit. Fou allavòrens testimoni que en Raimon (l'estudiant d'Elna, és clar, no pas el monstre sagrat de Xàtiva) parlava amb les plantes del jardinet al voltant del turó que enlairava el palau comtal (som un marquesat, l'esmenaria més tard na Suzy Montmorency, no pas cap comtat de no re).



...the comital tower was enfeoffed by the count upon..., mentia la llegenda, vora les tulipes i clavells i immortals i impacients, i floretes millors i pitjors...



Però no era pas això allò que en Raimon els deia, a les flors, i no pas aitampoc a totes a l'engròs ni ensems, ans a cadascuna privadament, paraules molt amatents. I, en parlar'ls, les plantes anaven millor -- car en veia els insectes i els hi llevava (els nocius només) i hi veia les malalties a les fulles i tiges i en curava, amb dits enamorats. I na Teta trobà l'escena humectant d'allò pus.



Arribà llagrimejant al pis, i na Suzy li demanà si qualcú l'havia atacada, qualque capsigrany, peixcador, mariner, enllambordaire o escombraire dels carrers, i ella féu que no, que només plorava de joia i d'emoció.



--A tu cal que et manxin, filla (féu la vella, xiroiament;) saps què? Véns amb mi a la festa d'anit al castell (així anomenaven els locals el palau;) hi assistirem vestidetes de gala i tot.



I se la guaità com ara si fos sa mare o sa padrina. Se l'esguardava, hò, ja en un avenir mític. Ballant amb els al.lots fills dels més rics de la vila i adu de tota la Normandia.

Trinc-trinc (1)

...eau de cologne?... oui; huile d'arachide?... oui; fromage frais?... oui; beurre?... oui; tampax?... oui; PQ?... oui; godemichet?... non!; pommes?... oui; de terre?... oui; choux?... oui;1 cerveau de chèvre et 15 oeufs de tortue x 1 omelette?... oui...



N'Assumpteta Beune, mallorquina a Caen, repassava la llista del magatzem, dementre que caminava de tornada cap a casa, no pas la seua, és clar, la de la mestressa, a la qual li feia de minyona, en part per a pagar's els estudis a la facultat de medicina. "Só pel bon camí de casa," es digué, "i tinc tot un camí franc i re no m'hi empallega ni ennuega el pas ben llis..."



I se'n reia que la mestressa hi hagués afegida a la llista la facècia del bisbet (el godemichet escrit a l'antiga,) el tubet tou però fermet per a pelar-se-la amablement les dones.



--Aquella Suzy (s'exclamà, en pensaments;) vuitanta anys, i encara pensant que l'hi fiquin, i l'hi manxin de valent.



Aquest fou l'instant que copsà en Raimon, un altre estudiant, d'Elna ell, qui mormolava la cançó d'En Raimon, coneguda per tots els catalans del món, sobre allò que som el fumet de femer de la terra..., una cançó alhora desesperada i exhilarant.



N'Assumpteta, carregada amb les dues bosses, tanmateix s'aturà i se l'esguardà a la meu-meu, o d'esquitllèbit. Fou allavòrens testimoni que en Raimon (l'estudiant d'Elna, és clar, no pas el monstre sagrat de Xàtiva) parlava amb les plantes del jardinet al voltant del turó que enlairava el palau comtal (som un marquesat, l'esmenaria més tard na Suzy Montmorency, no pas cap comtat de no re).



...the comital tower was enfeoffed by the count upon..., mentia la llegenda, vora les tulipes i clavells i immortals i impacients, i floretes millors i pitjors...



Però no era pas això allò que en Raimon els deia, a les flors, i no pas aitampoc a totes a l'engròs ni ensems, ans a cadascuna privadament, paraules molt amatents. I, en parlar'ls, les plantes anaven millor -- car en veia els insectes i els hi llevava (els nocius només) i hi veia les malalties a les fulles i tiges i en curava, amb dits enamorats. I na Teta trobà l'escena humectant d'allò pus.



Arribà llagrimejant al pis, i na Suzy li demanà si qualcú l'havia atacada, qualque capsigrany, peixcador, mariner, enllambordaire o escombraire dels carrers, i ella féu que no, que només plorava de joia i d'emoció.



--A tu cal que et manxin, filla (féu la vella, xiroiament;) saps què? Véns amb mi a la festa d'anit al castell (així anomenaven els locals el palau;) hi assistirem vestidetes de gala i tot.



I se la guaità com ara si fos sa mare o sa padrina. Se l'esguardava, hò, ja en un avenir mític. Ballant amb els al.lots fills dels més rics de la vila i adu de tota la Normandia.

Ràpida drecera al re

Ràpida drecera al re





N'Hug Marès tornava del magatzem carregat de bosses de plàstic, tres a la dreta, dues a l'esquerra, plenes de queviures, pa, oli, raïm, ous, bananes, carbassons...Ja havia fets tres o quatre quilòmetres quan, gairebé al capdamunt d'una pujadeta, lluny als suburbis, força esbufegat, catacrec que caigué rodó.



D'antuvi nidéu no en féu cas. Poca gent qui passava, només qualque vehicle espetarregaire. Però aleshores una dona, d'una finestra estant, en veié el cos part de terra i qualques ocellots cruspint-se sorollosament part de la teca vessada de les bosses. Aquella dona trucà la bòfia, i la bòfia aparegué. Trobaren que n'Hug encara respirava i trucaren a llur torn l'ambulància. L'ambulància se l'endugué a l'hospital.



Quan al cap de qui-sap-los dies es despertà, n'Hug Marès era un home ric. Son oncle de Califòrnia, en Grodan Maress, l'immens savi del teobroma abonyegat -- un menjar diví que alhora engreixava i aprimava, engreixava els pits i les natges de les dones, i els collons i els pectorals i altres carrinclonets musculets dels homes, i els aprimava ventrell i estómac, malucs i cuixes (en les dones aquests dos darrers només en mesures condignes) -- son oncle, doncs, l'empescaire del teobroma abonyegós, l'havia dinyada a la vila universitària de Batzacs amb Matràs, a Califòrnia, i li havia jaquida una herència de déun'hidò.



Per dissort, n'Hug ni se n'assabentà. L'atac de feridura l'havia ferit fins al moll. No es pas que no es pogués bellugar, altre que una cama i el braç contrincant; era, molt pitjor, que no podia consirar a dreta llei. Ni sabia com es deia ni si estava casat o no, i, si casat secretament, amb qui.



No cal dir que, tantost hom s'assabentà de la seua sobtada riquedat, li'n sortiren a cabassos, de dones qui deien ésser sa molt aimada muller, i àdhuc qualque efeminat qui pretenia que en realitat ell era el marit-muller de n'Hug adés molt dalpelcul.



Tant se val. La qüestió: que n'Hug (i ací el jutge se li ficà a la vora a pentinar-li el toment que se li feia a la cicatriu de l'operació de crani) havia de judicar qui deia la veritat. De la cambra on raia, amb la liquiditad que ara li era possible de pouar, se n'havia fet un palauet, sempre amb el consell del jutge qui li feia constantment la gara-gara, amb ganes de sucar, i, a la saleta molt encoixinada, hi anava rebent els qui deien ésser la seua legítima meitat. Si trobava que algú mentia per les putes dents, el jutge mateix ja se li apuntava el nom, i a l'endemà ja li obria un inici d'encausament per delicte de substitució de personalitat, o quelcom paregut, què cony sé.



L'estona llarga que l'operaren crani badat, del cervell i les seues intricades i sovint afetgegades circumval.lacions, a n'Hug li fou altrejat de visitar el paradís. Era un paradís impol.lut, amb infants i bèsties qui hi rondaven a lloure, i amb paisatges d'allò més magnífics i prístins. Els infants, gens díscols, se les campaven totalment autònoms, s'amagaven i reapareixien, sols o a estols intercanviables, entre els rocs i els estanys, les comes i els turons, entre els caminois i camps estesos adornats d'excel.lent vegetació, amb matolls sovint amb forces baies i nous. Cap necessitat d'assegurança a llur encontre; les possibilitats de malaltia o accident en aquells paisatges aitan benèvols, baixíssimes.



Les bèsties, qualcunes de ben exòtiques, com ara elefantets miniatura i dracs llangardaix, grassos, de pell llisa relluent, eren totes d'allò més aregues, i herbívores i insectívores, i no els passaria per la clepsa mai jamai de fer mal a ningú.



Oh, les valls, llavors! Al revolt de qualque viarany, se t'apareixien, i eren amplíssimes, d'herbeis vigorosos encatifades, solcades per rierols pacífics, en assolellaments molt dolços. Paisatges sempre intocats, mai coneguts per cap vehicle empastifador, enfastiguejador de fums, de pudors i de sorolls.



Ah, illa delejada ans jurcada; quin delit d'anar-hi tothom, i sempre prou lloc per trobar-t'hi sol si així t'abellia. I cada animalet i infant parant compte dels ous -- n'hi havia arreu, més o menys ben posadets. Per aital que si de cas cap organisme delicat en volgués mai descloure, i en descloien ara i adés, pogués trobar-ho tot comcal i prou amorós.



Un dels jocs que bèsties i infants s'entretenien a jugar era aquell de fer avançar esferuletes dedins un tor. Potser era el tor de l'espai-temps, i les esferuletes acoloridetes que hom empenyia pel suau tobogantet del dedins, n'eren els móns de qualque estrany univers paral.lel, o perpendicularitzat en creu, o entorat: com baules o denes, què em sé jo. El cas és que si hi havia cap estavellada d'esferuletes, tothom s'escridassava rient, i això incloia estrucets i camaleons i tota altra bèstia ací amb capacitat de riure, i de riure de valent, i tothom deia, jocós i gaudent: Sant tornem-hi!



I la penyora era un granet de grana de paradís per a cadascun dels partíceps qui no l'havien salada, a pagar doncs pel qui havia causada la lleu conflagració. I n'Hug Marès s'hi trobava d'allò milloret, i comptava potser qualque bon jorn, en una de les valls aitan cinematogràfiques, ensopegar's bonament amb qualcun o altre dels seus estimats parents morts abans seu.



Per dissort, abans el despertaren. I al món antic s'hi trobà d'allò pitjor. I, sobre, amb tota aquella gentada qui pretenia d'ésser-li la muller (i el marit-muller en dos o tres casos rucs) molt adeleradament.



--Vull tornar-me'n al paradís --deia--. Collons. Allí tothom hi és molt trempadet. I hom recobra la penyora que ha haguda de desembutxacar donant petonets a manta, i a mants d'animalets i plantes, qui llavors llagrimegen dolçament de reconeixement.



I el jutge li acaranova el toment i, per a bona mesura, una miqueta el perineu.



Per distreure'l li demanava si hi havia trobats gaires papagais, a les selvetes paradisíaques, essent com és el més intel.ligent dels animals, inclosos els homínids o humanots. Tot i que el malencònic i anorc (una cosa duu l'altra) Frederic el Gros hagués sentenciat que tothom qui fotés cara de papagai segur que era un carallot.



I li demanà també si hi havia cap personatge gros, com ara cap marquès... El de la Faixeta?... El de L'aixeta?... La Raixeta, la Reixeta, la Queixeta, la Caixeta, la Baixeta?...



N'Hug Marès sempre feia que no amb el cap. Cap marquès, no. Ningú qui mai hagués portat cap vehicle fastigós. A l'hora de sortir de l'embús de la mort, tothom ha perdudes les claus del seu cotxe -- i doncs no van enlloc. Massa poc. Ben merescut!



Bé, bé, bé, collonut -- feia el jutge espritmatxat i tot neguitós, gens escarxofat, de fet assegudet a un cantonet de llit amb un bocí de culet escardalenc -- bé, bé, ou-kei. La qüestió que dormim bé, senyor n'Hug, i sobretot que no ens deixem engalipar. Això part damunt de tot. De fet, més val vigilar, més val clapar amb la dona Agrípnia (l'insomni), que no engrapar's de per vida amb un error constant de donota flonja i humida; fotríem goig, quina calamitat; espanyats i espatllats de per vida -- hò, com xanguet a l'afàs o bertrol..., com escarbat a l'hostal mefític i assassí del Roach Hotel..., com betzol bagasser atrapat al cul de sac pollós i ratat d'un fosc atzucac, en eixir del bordell, i ara cargolat ans botxinejat per salvatges lladregots qui, com els croats molt beneits d'antanyasses, eixelebradament ataquen i ataquen sense consirar molla en els resultats, car què en romandrà, de vós, senyor n'Hug, com de les ruïnes per on els ignars croats sense grec passàrem adés?... Res, una pelleringa escarrotxada, sense un sou a la butxaca arnada -- arnada, ai, llas, com la pròpia pempthousia (la vostra quintaèssencia), amb l'ànima doncs emboïgada, l'espectre tot traucat, el cul enlaire clafert de treps, pupetes i brians, el mantell trossat tot de sets, estrips i esfilagarsaments, el cap un rodament d'autobús, tot de sotracs, sense arrest previst aumon, i, ubic, arcaic, aixecant-se de la ruïna doncs que sou, idoni (és a dir, invisible), el sofre que crema part de sota, molt subreptíciament, com si ja fóssiu respirallet de l'infern on de cap us tireu. Ja em direu vós, si és cap paper.



No, no -- protestava n'Hug -- prou falòrnies, vós. No em casaré amb ningú. No sóc la rateta qui escombrava l'escaleta i es trobà un dineret. Jo vull tornar amb els meus infants gens sorollosets al paradís, i vull jugar-hi a les tres pedretes amb mons llunyans i lluentets com lluentins duts per la deessa, la regina del cel.



És que no es tracta, senyor n'Hug, que us caseu amb ningú. Si això fos, ja us deia: això rai, caseu's amb mi, i tot arreglat. No, no. Volem sàpiguer si de debò ja éreu casat abans de l'incident de la sang atropellada pels galzes massa cairats del cervellot, o com n'ha dit aquell estaquirot de metge?... Tant se val. Per això sóc al vostre costadet, perquè justícia sia feta. Us podeu imaginar que altrament podria ésser jo pel món, en lloc de vetllâ-us a tothora, salvant qui sap quanta de padrina quan se li cala foc de cop-descuit als fogons de la cuina i tot comença de fer flama i fum. Cap agraïment, però. Encara rai si no m'enduc doncs cap cop d'escombra. Ja se sap, el fat de l'esforçat ans heroic servidor de la població. No; anem per feina, però; no voldríem pas que cap barjaula massa fresca se us endugués de maridot, i vós només pensant en morî-us per tal de tornar als vasts paisatges impol.luts, d'on torneu avatar molt remut, i ella mentrestant vídua molt acabalada ans xiroia, sense cap raó al món per ser-ho, i quan, en tost d'aquesta horror de tortedat, tots els vostres pistrincs californins podrien haver passats, a través de mos dictàmens molt saberuts, a l'estat, ço és, per a goig de tothom. Cavà?



Hò i tal.



Doncs entesos.





* * *





Dormien com dos angelets, el jutge i n'Hug, quan, disfressada d'infermera, una postulant al lloc molt adelerat de dona adés casada en secret amb n'Hug se li llençà damunt per a fer'l trempar, i que l'hi endinyés per a provar que li coneixia el mànec i com s'ho feien d'estimadets ans de l'accident amb les bosses del magatzem i (ah, sí) l'herència aquella de l'oncle Grodan.



El jutge, com sentí aquells crits d'em violen, es tregué molt esveradament la pistola i engegà un tret o dos. La dona fou atesa al cap. N'Hug Marès l'espetec i el daltabaix (una de les bales havia foradat un dipòsit d'oxigen a la cambra del costat i pertot hi era esclat, estelles i calçobre), la xereca que l'afusellament de seguida mogué arreu l'hospital, n'Hug Marès, dic, immediatament, es veié alforrat de tot aneurisme malparit, les vies sanguínies se li desembussaren ensems de cap tap llefiscós, llenegós i escaguitxat, les múltiples gaures que li feien llobada per les venes, totes les romegueres i entrebancs que li escanyaven, com cireretes al carcanyell, les carreteres de la sang, se li fongueren a l'uníson (mai millor expressat), d'espetec, i alhora el cervell se li esclarí, i allò li permeté aquell reconeixement instantani de la seua dona, allí jaguda, morta de fresc.



"Sí n'és n'Afrodita Blume, ma muller molt aimada! Fou nada mentre nedava -- sa mare l'Eufròsia qui déu hajo perdonat havia caiguda marejadament del transferidor quan n'anava molt prenyada, i n'Afrodita nasqué entre les llordes bromeres del port. Afrodita, Afrodita meua! Ah, déu meu, qui t'ha matada, quan amb un trep d'ampolla al cap n'hauries tingut prou i balder! Ens havíem casats a Tortosa abans d'ahir no l'altre abans, a la pujadeta de l'Andorrà, prou a les envistetes de casa, tot carregat que anava i esbufegat, l'incident de l'embús sanguini no tingué molt malastruc lloc."



"No us lamenteu tant, vós. Amb l'arma de reglament us he fet el gran favor." El jutge abraçant-lo li digué. "Ja us crèieu que ningú no desembolicaria la troca del vostre ésser; que us n'aniríeu al clot havent bo i jaquits enrere els de més dels secrets del vostre trànsit totalment indexifrables. Que fóreu estat fum i prou, tantost esvaït, i bonanit. Ignot d'empertostemps per al personal social i l'altre, el de sabata, el d'espardenya, el de peu-nú i tothom altri, mitja al garró, mitjó foradat, renòs, ulldepoll... I ara tot ho recobreu, la llibertat i la memòria. Àdhuc, pobrissona, malaguanyada, la memòria molt feliç de l'ham boterudet i punxegudet de la vostra mestressa qui fou (o quòndama, com diem al meu poble, Reponcelles de Sesgaioles), i tots els plaers que òlim n'extraguereu, ara, mercès a mi i al meu encert canonístic, torneu a tindre'ls presents. Quina vida més joiosa no us espera; sou l'enveja de tota la sala, els de més qui hi som -- o ja hem begut oli, al nostre llit de mort (i més el dissortat del dipòsit volat) -- o només un desert àrid i eixorc d'assalariat i de pencar com un foll per a aitan poc guardó malagradosament no ens rep. Què hi farem. Ara que heu recobrada la salut, només puc confiar que us en recordareu, que fui el vector qui accelerà el vostre Solell ixent d'una vida millor; ric, relativament jovenot, lliure, sense compromís, vidu, amb la dona morta, amb un amic com jo, codonys, què més es pot demanar!"



Esblaimats ans esborneiats, ambdós s'esguardaven, l'un xerrant pels descosits, l'altre sense escoltar-se'l, la morta estesa damunt el llit. L'un amb el rau-rau que el rosegava part darrere, devers els environs del clatell; l'altre, com aquell carallot d'aquell llibre d'ignorants on el déu maligne ordena el pare sacrificar son fill com si fos un boc emissari (pobre boc, també!), desitjant de tot cor passar pàgina enrere, com si no hagués feta la bestiada de tindre aquell atac de feridura d'on l'encadenament molt fatídic fins al sacrifici de n'Afrodita -- adés aitan fineta de pell i ara amb una pell que amb la sang eixarreïda semblava la de l'escorça escrostegosa de l'àlber.



Entrà l'infermera de debò i veié el gran desastre. "Quin empastif, senyors! I què li heu feta a aqueixa minyona?..."



--És que es planyia ferotgement de maldequeixals --provà de justificar el jutge.



--Poca-vergonya! Com si no tinguéssim a la farmacioleta làudanum.



--Sí ves. Fem el que podem.



--Algú coneix l'interfecta?



--Era la dona de veritat (fes-te fotre, noia; estava casat). La senyora n'Afrodita Blume de Marès -- bufa, i, sobre, si sabés, i ai, quin nom més apropiat!



--I el malalt què diu?...



--No dic re --féu n'Hug--. Vols repassar o esmenar els fulls del passat, però no hi ha res a canviar-hi. Car re no hi ha escrit. No hi ha ni sisvol paper. Abans d'ara mateix no hi ha re. Sempre el mateix. I el mateix ara mateix. Palimpsest de re. De signes flonjos, blancs, enjòlits a l'èter, fugaços, ventissos, com pampallugues de mareig, se t'esfumen de continu d'aital faisó que amb l'endemà només en romanen traces molt primes de fumet griset, i, una miqueta més tard, re.



--Ja hi tornem amb els fumets. És que, comprengui'l, amb la mort de la seua dona, una depressió pertinaç qui te la treu? --el jutge féu avinent a l'infermera.



--Neixem tantes de vegades, com bombolles en bromera... --continuà consirant n'Hug.



--Records de l'imperfectívola n'Afrodita; i ai, oi?, quin sentiment --apuntà el jutge.



--Neixem tants de camins, i doncs n'hem de morir també aitants -- ans de renéixer, vós. És com ara el co-néixer, benaventurat hortet ben conreat del meu cervell novament feracet, sense insecticides ni flagellicides ni embussos de taps de sangota pudent. El co-néixer et fa re-néixer a allò après -- nou, o de nou. Co-neixem amb les coses conegudes, o re-conegudes, amb llur coneixement, o reconeixement. Ai, llas, com reconeguí la meua dona aitantost.



--Em sembla, senyoreta, que ja el tenim guarit. Entre vós i jo, quin tàndem mèdic, notfot?



--La meua dona, qui rampelluda com el seu antic marit Raül, l'abrandat, qui se n'anà a Dénia a comprar's un violí per a fer ballar les xiques el diumenge al dematí, i, en tornar, se n'adonà que era una altra metralladora, d'on ningú no n'eixí viu, se m'ha tirada sobre, cony badiu i esponcellat, tret que aquest cop hom li esbadella ans li espelleix el cap. La flor del cervell desclòs. Diuen que allò que cal és seny, no pas cervell, que prou en venen a la botiga per a fer'n truites i tot allò; doncs bé, entre el meu defecte al cervell i el seu al seny, tot s'ha conjuminat perquè aqueixa tragèdia fos.



--Ja el tornc a veure pansit. Senyoreta, on és els seu làudanum molt lloat? Congre, corri a portar'n, què espera, caram.



--Senyor jutge?



--Sí...?



--Vagi-se'n a la merda, vol? O servi el ciri d'algun altre funeral --l'infermera l'envià, i molt amorosa es tombà cap al vidu surós--: Vingui, vingui, n'Huguet manyac, n'Hug manyaguet, anirem a una cambra molt millor, neteta i sense morts ni malvetlladors; en acabat de tants de sondrolls, tenim l'esperit molt tendret...





* * *





"Heu vists mai circells cargolar's?... Heu vists mai apis créixer?... D'esguardar aitals calmes meravelles, hom en rep pau a semals; l'ànima se li assuaja, l'esperit se li n'enfuig, eteri, celest..."



N'Hug recitava els seus paradisos illencs a l'infermereta bona, dementre que a baix, al peu de les escales, dos infermers forçuts, adés amants de l'infermereta, ataconaven el jutge, li umflaven la cara, li trecaven els ous.



Una paó cua-estès s'ho guaitava tot del jardinet de fora estant; amb apassionada concentració, el seu esguard travessava els vidres de les finestres. "Sóc testimoni avui (es digué) de mants estranys accidents. És clar que un hospital és un perfecte indret per a això. Mos ulls diquelen oldanes meravelles d'allò que els sapastrívols bípeds s'entrefan. Dins l'hospital i fora, pel reflex dels vidres i els jocs de la llum. Ara mateix, en acabat de tant de crim part de dins, part de fora, guaiteu... Una ambulància tornant... Se n'adona, el menador, cal suposar, del vehicle abandonat que suara patia un accident (tots morts), una destrossa de vehicle encara enmig de la carretera. L'ambulància es desvia amb molt de compte ara, per tal d'evitar la carraca erta, tret que, en acabat que l'ambulància s'ha aturada, la desferra lentament entra en moviment i ensopega dolçament amb l'ambulància, la qual, amb els ferros torts i recremats del davant, el derelicte buit i sense cap voluntat, només amb el de l'inèrcia de la baixadeta, ara assoleix de capgirar. Cap per avall, s'esclafa l'ambulància damunt un roc decoratiu (o era un monument a un metge vanitós?) devora l'entrada. Puc sentir'n els cossos escruixits i els petits ploramicons (raneres, angúnies, agonies) dels qui hi eren, menaires, assistents, marona, malalt molt greu: un infant de pit, hò, angèlic, amb delit de jugar a les tres pedretes o a bitlles al tor del paradís exclusiu de n'Hug... He dit exclusiu? Volia dir inclusiu. Tant se val. La qüestió que... Els dissenys de la natura són impenetrables... El fils del fat ineluctables... Déu i les seues putes manies inalfarrasívoles... Hum... O com fa aquella altra mentidera nimietat?..."



Això, i pus, es demanava, seriós, el paó.



Un paó amb ambicionetes, potser, d'esdevindre mai ocell de paradís.



"Encara més?" Ens diu. "Manoi, no pas! Ni foll."

Honest rodet de fil

Honest rodet de fil





El general Macià, cap dels exèrcits catalònics, enyorava en aquells cims nevats la primavera. S'esguardava, musós, un bolet de soca qui floria a deshora i volia embrancar's a consirar el destins de les unitats orgàniques, tan aleatoris i precaris.



Me li atansí potser inconscientment a desencaboriar'l. Li diguí: "Heus, la neu ja es fon; voldria (no pas vós?), m'altaria qui-sap-lo púguer pujar (sense relliscar a cap glaç doncs i fotre-me'n trompada rai) als arbres més alts i, mig nu, a la pell, sentir'n l'airecel novell, el ventijol suau i tebi de l'atmosfera transformada, i, ja embrancat, a coll-i-be, sense trempar, gronxar'm a les ràfegues del vent ja més mascle del capaltard."



Féu en Macià: "L'estudiant (com vós) es deixondeix a la primavera. El mestre granat (com eu) caldria que fos un altre Faust i que cometés el desalt elefantí cotranatura de vúlguer's jove novament. La bogeria del sexe reprimit ja no l'ateny. O aesmeu-vos-em que l'atenyés, per qualque tortedat de les hormones, i ja em direu: com creieu que el seu cos ja força claupassat ho enduraria?... No trigava, us ho assegur, no trigava viu enllà d'una altra quinzena."



Li volia dir que belleu exagerava, que a la seua seixantena curta era prou vigorós per a endurar els embats amorosos de mantes jovencelles, però me n'estiguí, car poc volia mancar-li gens al respecte.



A part, és clar, que aquells dies tothom qui neixia, neixia esguerrat. D'on, la majoria de damisel.les, rebregades rai -- res a veure, llas, amb les dones molt fermes i ben plantades d'abans la guerra.



La guerra definitiva entre els esguerrats i els productes malreeixits d'una banda (els aparells malfets, defectuosos de fàbrica; no tant deteriorats per l'ús o espatllats pel malús com ja gavanyats a l'origen per les mans i els enteniments esguerrats dels esguerrats) i nosaltres, l'exèrcit catalònic, únics bemparits entre els homínids.



Car els homínids qui ens assetjaven a baix, a vessant i vessant de les muntanyes on fèiem alt niu, vull dir, tant els matalots del vessant de tramuntana, com els titelletes del de migjorn, eren homínids sanguinaris d'ull traïdor. Només jurcaven pel nostre anorreament. L'enveja envers la nostra quasi perfecció era una basa de què es descartaven, nics i fellons, molt atiats; allò, deien, demanava revenja; l'altre atot llur era el de la goludam de posseir allò que posseíem, fet per mans i enteniments segurs, immillorables en llur execució.



Es decantés cap on es decantés, el desenllaç d'aquella guerra mítica, èpica, posaria fi a un món. I n'iniciaria un altre. Inaugurat pels homínids formosos, avinents, generosos i bemparlats... O, tafoi, quin desastre, dut a malcomesa pels homínids més agressius i malfeiners, un món de crim, avarícia i fratricidi constants, titelletes cassigalls molts rapaços i, tot i que greument afectats de volpellatge, molt burxaires i bares i, a l'altre cantó, és clar, sapastrots bàrbars i molt ultracuidats duient ruïna arreu.



Els gèns deleteris amagats al cabal genètic dels homínids tanàtics i malparits devien prou afegir tanmateix qualques avantatges per al portador (no dic gaires, però prou uns quants), pel fet sobretot que (a despit dels indrets gens sans i gens afins a ens fi on es manegaven de viure mercès a llur poca traça quant a la construcció d'hàbitats prou comcals) en servava tanmateix viu l'organisme fins que es podia si més no reproduir, i llavors als gèns tant se'ls valia, i era veritat que els esguerrats es morien ben jovenots. Les mutacions que duien tanta de malaltia eren passades senceres als descendents.



A més, car és ben conegut que tots els polimorfismes fàrmaco-genètics estudiats fins avui difereixen bon tros entre els grups ètnics i racials, allò que a naltres potser ens era beneficiós, com ara el viure net i l'enraonar entenedor, a ells se'ls podia ficar d'allò més traïdorencament, i doncs pelar'ls o dar'ls tota mena de torçons i malsdecap, i malviure doncs rai, i belleu que per això també ens volguessin anihilats. Un detallet afegit de llur animadversió devers naltres. Què hi farem.

Per llurs carrers tots maldestrement entortolligadots i estrets, transitava, sembrant mort com dama Mort-Seca Flagells, el virus de la violència. Tots se n'encomanaven. Xiquets, de tot se'n ve de mena. Tots aqueixos trets s'hereten i malament rai. Tret que n'hi havia qui, aitan exposats a l'atrocitat i, sobre, sobreviure, queien a l'altra banda de la línia de l'agressivitat i, colpits al pinyol qui se'ls corcava, passaven a la catatònia i a la por paralitzant. Pels foradots sense vidres que els feien de finestra, hi veien tanta de crueltat i mortriment -- i ho veien com ara si els actes molt brutals els veien rere el vel calitjós del somni -- la lluita entre criminals s'esllavissava dolçament i l'agonia dels morents esdevenia calmant -- els homínids més joves i assassins assassinaven desvergonyidament pels carrers, i aqueixos altres esguerrats, tocats per tant d'ultratge i de continu esglai percebut tot a tocar de tremolenc monyó, romanien tot arrugats, arrupidets rere les tàpies foradades. S'arreceraven plegadets, astoradets, esborronats, per ningú reconeguts (i tant com adés durant una estona llarga o curta s'havien també esforçats a esdevindre únics), com aviram anònim de galliner. Només cascú una bufeta de carn, fàcilment traucada i doncs de continent desintegrada, i prou.



Me'n record, alguna vegada que hi havia passat, destacat mig d'espieta a llur camp d'acció, no solament em sobtà l'estranyesa doncs dels cossos (vaig veure, per exemple, pixar enmig del públic una dona rica i altrament prou elegant i ben abillada de blanc, sense despullar's gens, només prement un foradet que tenia al coll per tal que la pixarrada es desviés, és a dir, tenia el meat de baix al cony o, com se'n diu de l'obertureta?, sí, l'uretra, tenia l'uretra al coll!). També trobí d'allò més escandalós la qualitat de les pedres que en amuntegar-les més o menys a la babalà servien per a bastir llurs habitacions. A primer cop d'ull semblaven prou massisses, i nogensmenys aitantost com les batzegaves una mica, o n'agafaves una per a cascar'n una altra, es desfeien en pedruscall mal-lligat per cap argamassa mínimament homologable. A aquella senyora vestida de blanc gairebé impol.lut, i qui pixava damunt els tolls només prement-se el meat adventici al costadet esquerre del coll, el seu nom era Ciril.la Fluu, li demaní: "Dama Ciril.la, com eu cresquí amb aqueixes grapes de felí molt unglut per comptes de mans [car amb això m'havia disfressat] i vós amb l'uretra al capdamunt, trob que aqueixos qui s'amaguen aitan acollonits que són incapaços gairebé de respirar massa fort, no fos cas que gastessin l'aire -- això s'aesmen, sembla, tan curulls de basarda que la basarda els cancel.la tota altra capacitat de sentir altre -- com creieu vós que podria hom desabusar'ls d'aital falòrnia, o no penseu pas ni que valgo la pena perdre-hi un instant?"



Feu na Ciril.la Fluu, acaronant-me sensualment el pèl lluent i moixí d'una de les meues molt ungludes grapes, prona damunt el respatller esbiaixat d'una cadira ranca, metre que amb l'altra em gratava ara el mostatx, adés la collonada: "Noi, ací els infants s'exposen del capdavall d'un carrer corrent en acabat fins al capdamunt d'un altre, en un joc de reconeixement, tot fet molt enjogassadament, però recollint alhora no solament els aplaudiments o l'admiració dels vellarres i els impotents amagats rere els parapets plens d'escletxes i portells, ans fent-se d'estrena, de trast en trast, qualque pistrinc o regalet. Saps què? Ningú no els plany, ni els minyons procaços ni els qui els espien tothora flonjament pelant-se-la. Ara, quan passa un escamot de mitgesmerdes assassins, llavors tothom rep. La carxena és indiscriminada: infants i vells, actius i passius, tothom rep, tothom hi rep, tothom ho rep, tothom. Això no s'esdevé al teu poble?..."



L'enganyí que hò i tant. Però que no n'hi havien pas tants al poble meu qui havien dimitit de viure per por de viure massa.



Romanguí guaitant-me el poble enemic. Una conseqüència que tothom hi fos esguerrat i que totes les màquines els sortissin malreeixides era que totes les carreteres hi eren clots, tots els vehicles avaries, tots els edificis torts, mig esbalçats, o ja tot enderroc i runa -- defectes de fabricació a cada objecte, productes atrotinats pertot, re doncs que rutllés molla comcal.



Els indrets per a cagar-hi hi eren molt reduïts i sempre curulls de merda. La comuna o canfelip general era situat a la biblioteca. Hi podies pendre de la biblioteca qualsevol llibre per a netejar-t'hi el cul -- segons la teua estació a la vida podies, és clar, triar'n un de més antic i valuós. Allò tanmateix era un mendraig o aixopluc de pau. La cosa del cagar tothom se la prenia prou a lloure, sense cap mena de neguit, i a més a més els voltants no eren gens lletjots, una miqueta ajardinats i tot. La biblioteca mateixa molt espaiosa i plena de llibres i de gent, i hom es veu que hi podia fotre allò que li rotés, és clar, com més amunt en la jerarquia més possibilitats d'acció quant al paper de torcar's, com he dit, i de més a més quant al fet que poguessis pujar a les lleixes i àdhuc als pisos més enlairats on els llibres eren de pell d'homínid de no gaire estonota escorxat.



Tornàrem de cagar i guaitàrem als jardins xonar i xil.lar molta de canalla i homenots de tota alçada amb xicotelles molt impúbers. "Les nostres senyoretes, de zero fins als dotze o tretze anyets, poden cardar pels descosits fins a la purificació dels cossos" -- m'havia dit na Ciril.la Fluu bo i fent-me la guerxineta. I més tard m'havia explicat que hom no arriba a la purificació (o purga) fins al primer menstru, i que llavors, amb el cos ja pur o purgat, cardar era molt més reprimit, d'on el jovent es tornava bel.licós i poixèvol a collons. Allò d'un cony pelut era tabú, i doncs tots els soldats esdevenien marietes i molt assassins.



Li feia capcinades de comprendre-ho tot quan de sobte veièrem el príncep passar. Quina providencial casualitat, quina benedicció per als meus ulls d'estrany infiltrat, instantàniament el príncep relliscà en un palter de gos i es trencà el coll. Perí espaterrant una micoia allí mateix.



El que es veu que ningú no s'havia aesmat ni pensaments era que el príncep s'hagués fet moro privadament, però collons si l'era. Ho descobriren els periodistes destacats a l'ultramon.



Ho revelà amb tots els ets i uts L'Enjondrós -- això era un guaitajorns especialitzat en la vida d'ultratomba; hom hi trametia recollidors de notícies sedassats a l'altre barri, a l'altre segle. Els enviats del guaitajorns eren suspesos en mort i informaven com a les ànimes dels personatges els anava a l'altra banda de la ratlla de la mort. Eren escoltes fantasmals qui escosien pels terrenys infernals molt perillosament recacejant-hi amunt i avall a la percaça dels famosos i notoris recentment traspassats. La mort tan sensacional del príncep, mort sobremés tan èpicament i mítica, en una avinentesa de tan pregon significat, en generà tot un estol famolenc, d'espectrals periodistes d'enjondre, als reialmes metafísics.

L'endemà, i els guaitajorns dels dies ulteriors, ens en descobriren un tou, un niu, un niu tou, de les peripècies del príncep per un palter de gos a terra coll-trencat i doncs mort i perdut per on els morts es perden. Un article ens altrejava la nova molt insospitada i gens encoratjadora que només un animal per espècie hom permet d'entrar al cel. Així, entre les vaques (a desgrat d'allò que asseguraven els homínids hindús), només la qui es menjà en Patufet hi tenia lloc a la destra de no sé pas qui ben alzinat i presumit. I entre els bacons, només aquell porc de porc qui era tot bo com la verge, segons mossèn Ramon, el carallot de la parròquia del Carme. I això d'animal incloïa els homínids, és clar. La posició de l'homínid l'ocupava, fins que no l'en tregués doncs un postulant amb més "mèrits", en Gregori, un boig qui, després de viure com un boig, els capellans van fotre sant, tot i que es passà la trista vida veient dimonis pertot arreu. Un d'aqueixos dimonis era l'escollit entre els dimonis per tal d'ésser al cel, doncs, aitambé. I així anar fent. Tret que tot això d'aquesta notícia es veu que només es referia al paradís de certa abstrusa i molt falorniosa religió de l'enemic.



Pel que fotia al príncep tan heroicament perit al carrer boterut, els impertèrrits periodistes d'ultratomba en comunicaven com li costava al.lah i ajuda de funambulir sense fer's cap embolic damunt al-sirat -- al-sirat era el pont molt llarguerut i aitan primet com un tall de raor, o com un fil de teranyina o com el pèl del cony d'una camella (la descripció depenia de l'"autoritat" consultada quant al tema), pont penjat damunt l'abís del llimb (al-urf) o llimbs (al-araf) al començament, i damunt el pou totlany incendiat de l'infern (o cràter de la jahanna) -- d'on una relliscadeta, vós, i boranit!



Rumiant d'aqueixes esdevinences, na Ciril.la i eu (els quals fèiem ja vida si fa no fa marital o mulleral) ens atansàvem (sempre armats no fos cas que ens ataqués cap escamot d'assassins de reprimit jovent) als indrets estratègics del camp enemic. Per tal d'ullar'n la condició, cavà?...



Al port, me n'adoní que no servaven cap possibilitat de victòria marítima. Mals mariners qui sempre han siguts, pobres homínids titelletes i cassigalls. Cadascun dels arbres dels vaixells mig esfonsats queien d'un en un, i sovint queien tots ensems, un bon reguitzell, un arrossegant el veí, i així anar fent. Allò seguit m'havia mès de bona jeia, i aleshores exposava també el meu cul a la riota col.lectiva. De cada casa curulla d'enjogassats servaires de dol per la mort del príncep i, ultra la mort, per la pega que l'afligia a passar fins al capdavall aquell pont llarguíssim d'al-sirat, sortien a riure-se'n de mon cul tanmateix molt més ben plantat que no el llur.



Vam veure una noieta ja purificada (i doncs amb perill que si xonava i xil.lava gaire esdevingués prenys, i doncs qui, per comptes de cardar, ara s'entretenia a jocs molt més dolents per a la salut), la vam veure caure d'una branca molt alta, on havia pujat a encendre-hi un coet de celebració, i la vam veure estavellar's al terra pedregós i fer-s'hi bocins. Ningú no la vingué a ajudar ni a escorcollar, ni cap periodista, és clar, fou destacat a deixondir quines vies prenia el seu esperit pel reialme ombrívol a l'altra ratlla del viure. Algú corregué a amagar'n la bicicleta, no fos cas que cap familiar vingués a reclamar-la més tard. A la propera cantonada ja se l'havia venuda per menys del que costava un entrepà de guix.



A l'illa dels nans, àdhuc l'elefant, el pigmeu estegodont, no creixia gaire mica. Quan ens hi arribàrem, amb una barqueta mig plana de fusta maldonada i que feia aigües per mantes clivelles, veièrem que entre els més malmesos homínids n'hi havia d'amputats de fresc a cops de destral. Els demaní, per via de na Ciril.la, qui en xampurrejava el papissot, xafallós dialecte, la causa molt sagnant, i hom em respongué que els calia prou teca per al brou comunal. Podrida il.lusió del viure, estava disposat a tornar, tret que ella me'n desdigué. Ens retiràrem al més fosc de la vall deserta. Al rabeig dels tritons, xuclant nèctars d'escurçó, ennuegats de teranyines, festejàrem flascament.



--Ah, oblit isnell de vagina; hò i tal, les neurones a la vagina són particularment oblidoses --li diguí al general Macià--. Allí érem tots dos, com ara sóc amb vós, general; na Ciril.la i eu, un parell de profans putxinel.lis el vernís dels quals ja es comença d'escrostonar. L'espectre de gairebé la totalitat de les plantes: del vermell dels llums de sodi als blaus metàl.lics subterranis de l'halita, ens era, com ens és, un lleu consol. El plaer tanmateix de viure, per petita i efímera que no sigo la finestreta a l'ésser. I llavors, a sant de re, em retregué que la pervertia. Que el meu balafi era contrari als seus ensenyaments, o als ensenyaments immemorials de la seua tribu d'esguerrats. Que ells només poden viure de residus, de mentida, del reflex robat als perfectes muntanyencs -- a naltres, general. Li diguí, amb por que hagués descobert que era un espieta, i doncs que em denunciés i tot als nans, als amputats, als malforjats en general. "Al.lota, en què et noc ni sé. No vull pas ésser molla llagoter, però noure'm si de cas tu a manguis, car et veig i voldria esdevindre't balba crossa entre cames, que em duguessis d'empertostemps fins travessar amb més opcions i ops (tres cames, tu!) doncs al-sirat; si amb això et noc, tu més encara m'has nogut, car ni esdevinc persona, solament pròtesi de tu, hurí."



--Collons si en sabeu, d'afalagar --em vantà el general.



Reduït als bastigis inicials, els instints de l'abassegament, de col.lecció, d'estalvi, són naturals. Gent grassa, la balena, l'ós, i tots els animals qui eixivernen, més formigues i animals socials, garses, cert simis, etc., els posseeixen, aquests instints d'arroplegar debades. Són manifestacions de la lluita per l'existència, pel sobreviure. Ara, l'escarransiment ferotge posterior dels esguerrats cal considerar'l una perversió. Allò de no vúlguer altrejar la llibertat a ningú qui els caigo part de la vora és d'allò que no hi ha de més dolent. A part que el malcostum d'apropiar's, a tall de lladre, de les obres perfetes d'altri, els han feta perdre tota habilitat a fer re comcal. Llas, afligits per la síndrome del paràsit, inutilitzats de pel que queda. Ara tot els ix a la biorxa. Àdhuc els fills, àdhuc els teratogènics espermatozous. I els seients on posen els culs. Culs de mal seure, cerquen per força de fer mal a tort i a dret. I a pendre-ho tot als qui s'ho guanyaven pel treball per a llavors desar-ho en gàbies on el guany es fa malbé. Ànimes d'uixer, de bidell, de porter. Pixatinters, buròcrates, arxivaires de paperots sense solta ni volta. Els pitjors dels homínids aumon. I tot allò ventís i lliure, i gens estantís, i cada ocell, tudons, xixells i altres pacífics gramívors inclosos, enlleixat i lligat i empatracolat, i a la gàbia, a morfondre-s'hi per sempre pus. Per a davallar una semblança fantàstica de les reals, els esguerrats escarransits foren com ara els auto-zonats en camps de concentració, qui s'aparten dels altres per a viure als femers, on hom hi llença les molt repugnants escombraries, incloses carronyes, és clar, i aquell és llur tresor, d'on ixen, cul enlairat, airós, foten immenses pudors, no solament de romàtic, de tota mena de putrefacció. "De què presumiríeu, lladregots", a hom li ve talent de dir'ls, "féreu el que ha fet la vostra tribu maleita durant centúries i centúries, i l'única raó que sabeu trobar-hi per a la bondat d'aital captindre'us és que així és com suràreu a l'història, i que els vostres mil milions de morts no podien pas anar errats; sempre robaren, sempre robarem. Prô donar raó als morts, això és de debò de capsigrany. Els morts mai no tenen raó, i la prova que anaven errats és que periren -- ja us concedim que de camins de faisons aitan heroiques com suara el vostre príncep... Home, si allò que abassegàveu ho covàveu com ho covà el gran en Hòrton, l'estegodont fidel qui covà l'ou de la gran ocella meucarra i mandrosa, escarransida, esguerrada, i féssiu quelcom d'allò que eixorcament coveu, altre que anar a presumir d'una història robada, aleshores rai. Si poguéssiu mai fer descloure i parir cap estegodontet alat del vostre ou figurat... -- ah, llavors, tots els qui us vigilem com espectadors al circ us aplaudiríem l'única bona pallassada. Treure profit d'allò robat és lleig; ara, si allò que n'ix és únic i alat i se us escapoleix, llavors la redempció si més no parcial us fóra encara aplicable."



--Pecàrem de massa ingenus --féu el general Macià, per aventura allavòrens pensant en militar--. Tan tard com a les Homilies, el concepte de "gasiveria" no existeix encara per a nosaltres: avarea (o avarícia) hi vol dir ganes d'heure, és a dir, cobejança i prou, no pas l'afany de pendre i desar allò pres perquè no serveixi religiosament de re, mort en vida, marro roent, coent, estantís, pudent, de puta propaganda i prou.



Al fang, incuses, hi jaquíem, per a un esdevindre molt hipotètic, les petjades. A vora l'estany de l'illa dels nans, damunt l'herbei humit, li cantava fluixetament allò de "by the banks of her own lagoon", "ara es xucla el polze i es perd somiant per les vores del seu estany, ja no pas fent de bòfia ignara; lladra hò i tant, prô no pas robant a mà armada i mortridora, ei, ei..." I allò em duia a l'esment l'eixut d'antanyasses on per aqueixes endreçúries hi havia deixat de ploure per sempre pus, i la mar havia esdevinguda un cresp hermètic de pol.lució, per on fóra de mal entrar-hi, i perillós de perir-hi d'espetec infernalment, car hi bull el brou orgànic molt mefític i qui no pot evaporar's... Li dic: "Quan en Nerva es reposava a la banyera, hi véu l'ombra ominosa d'un ase mort, dalinià; allò li fa predir un món pròxim aitan brut on tothom qui neix, neix esguerrat."



Em respongué, pobra esguerrada, com si com tants dels seus congèneres fos orba o sens ulls: "Prou confii que ja siguem tots morts, com ell si calgués, ans aqueixa avinentesa no prengo lloc -- i ai quina por. Fill meu, abraça'm."



"Ets na Ciril.la Fluu, perfecta com la dona-fluix qui inspirà el gran escultor catalònic n'Arístides Maillol. A la seua escultura jaguda dita La Riera, et reprodueix tan noblement i oferta com al nostre magí reproduïm en Nerva mort en banyera. Que els seus al.lels i els teus sempre ens sòlcon les venes, car lleig qui cony vol ésser-ho!"



--Llas, llavors una ràfega de metralladora ens interrompé l'idil.li --li diguí al meu general Macià.



Espetegà alhora que li deia, o si fa no fa, car ara tinc la memòria una mica embullada, també una ràfega de trets per a naltres. I com aquell jorn d'espieta en camp enemic na Ciril.la caigué tota cosida de bales, ara el meu general caigué per mà de traïdor cosit de bales. Àdhuc a manguis me'n tocaren prous.



Ens despertàvem a les faldes de la cosidoreta. Ens cus l'ens cosit (o millor descosit). I hi ha part de terra, dins la tenda, il.luminat suaument, un rodet de fil. Re de més honest, els ulls se me n'enllagrimegen. Un rodet de fil, o només, honestament despès, la seua ànima de cartronet. Als dits de la cosidora conformada a una eternitat d'absència. Cosidora qui flueix com flueix la riera. Tan naturalment. Cosint-ns lentament i precisa, perduda en polsims molt remots de galàxies. Gairebé ja com si no hi fos. I aviat, una miqueta més tard, per a no ésser-hi mai més pels segles dels segles. Car gens de fama ni de notorietat, ella, perquè hom hi destaqui cap ensuma-badomies per les boires de l'ultramort.



Me'n riguí i se'n rigué, de veure'm viu. Li diguí, i al general Macià, per si podia sentir'm: "Em venia a l'esment en Kassim Babà, el frare bord de n'Alí, el bon lladre, ell, qui allò que robà ho sabé repartir millor. Quan en Kassim va entrar d'estranquis, un cop d'amagatotis, a la cova, i en acabat que volia'n eixir, no n'encertia de cap manera el mot belluga-rocs: "Obre't ordi", feia, "Obre't fajol", "Obre't comí"; i fins i tot, ja més desesperat i eixelebrat: "Obre't pastanaga", "Obre't albergínia", "Obre't carbassó"...



--Qui és aquest impostor, déu ésser un esguerrat qui vol robar'ns! --s'exclamaren els lladres en sentir'l, i en veure que poc en sabia pas el mot de pas. Digueren "sèsam", es foteren dintre i, sense esperar a explicacions, amb llurs simitarres, amb quatre talls, l'en feren quatre bocins.



"Sort, Marieta (fiu a la meua cosidoreta aimada), de la traça del sastrinyoli Mustafà Babà, bon parent, de qui el nom ens ha restat, i ja demanarem als periodistes de l'ultrason què se n'ha fotut, i qui cosí en Kassim ben cosit tot sencer, novellament. I aquest darrer llavors ben penedit, i no tant oblidós, i cal creure que ben escamnat."



--Mes qui farà escamnar-se'n els escarransits --féu, amb un filet de veu el molt més cosit general.



Ullí llavors, cap al racó, les panòplies. Els dits em pessigollejaven de talent que tenien de tornar a empunyar'n les armes... Plens d'escares lívides, sortirem herois tanmateix a continuar la lluita... Car la vida de tanta de Marieta cosidora, amb el rerefons vital del seu repositori de contarelles i cançons, prou deu valdre quelcom, si més no, hò, mon petit esforç, com devia valdre el molt més magnífic fins llavors del general constant.



Viu que na Marieta plegava el rodet escàpol i se'l ficava faitís, ran de butxaca del davantal. Vulguí tocar'l però els punts molt ressentits dels frescs sargits m'ho impediren. Ninot encar malcosit, només embastat, amb ínfules d'acomplert semidéu del tot ja perfet. Me n'estiguí, també conformat. Confiós, això sí. Car qui sap. Potser qualque altre jorn gloriós... Ah, poguer estirar prou lluny la mà!...



--Moixoni, vols! --em reptà, amatent, la cosidoreta, car es veu que la feia, tant de bellugar per no re, descomptar's de pics d'agulla o la feia cosir'm tortet.



Borinotejà mon cor, els seus batecs s'incrementaren. Que em reptés la Marieta humil, allò em tornava als anys emociants de formació, entre les amables padrines i tietes, entre les minyones i les mares, entre les dones pacients i blanes. "Que faràs amb treps i sets fets uns bunyols!", s'escarafallà d'afegitó. I somriguí, ja al cel. M'imaginí rodet als seus dits tan hàbils, i comencí de fondre'm dins l'esgranar's suau i incessant de les hores. Un altre rodet de fil al fil rodós del temps. Perdudament rodant... Dolcesa abastada... Quin descans.