Adéu bon dia

Adéu bon dia







Aquest món feia figa i en Valentí Valencià, escriptor català, volia dir adéu-siau amb tanta de dignitat com li fos possible.



Se n'havia anat a la botiga dels caçadors i peixcadors, on només hi havia entrat per ço d'estar-s'hi una miqueta i veure si hi tenien novetats, per improbable que fos, noves androminetes per a l'humà de jeia aventurera, tot i que no pas ni per a caçar ni per a peixcar, ans per a guaitar els animalets i bentractar'ls, i hi havia perdudes les ulleres negres, que tothom havia de portar. Per xò hi reculà tot seguit i hi tornà. El cel era esclatant i els ulls en patien. Amb les ulleres negres retrobades a la botiga, entre pilots d'ulleres espatllades i mig rompudes, i esquivant una donota qui se li insinuava a la porta de la comuna, en Valentí s'hi féu i s'esguardà a l'espill. Tenia la cara cremada.



Al carrer de bell nou, gosà aixecar els ulls cap al cel. Els signes ja no acollonien ningú. El primer i més important, aquell cometa immens i burell, qui creuà l'espai a ple migdia, i que féu cridar de forta por i de desesper la població sencera, ja s'havia fos, tret que al seu darrere hi havia deixades tot de petites seqüeles en forma d'esferes o bombolles irisades que espetegaven sense avís.



Amb cada espetec, una nova pluja de pedruscall, i una pluja densa, i una barreja de terratrèmols vectoritzats des de fonts d'origen diverses i sovint àdhuc contrincants, feien noves destrosses. Aquell cel calamitós només augurava destrucció.



Tornà cap a la seua casa tota torta -- la casa se'ls torcé aquell mateix jorn, aquell migdia malastruc on l'oldà, l'immens cometa burell mat, sense relluir gens, creuà l'espai tot net del cel blau. Encara rai que era una casa curta d'alçada, rabassuda, i que doncs només s'inclinà, s'esfonsà a una banda, prengué, somorgollada com una joguina trepitjada per cap gegant, mig sebollida al fang, un esbiaix d'uns trenta graus, de tal faisó que ara la porta d'entrada era a un parell de metres de terra, enjòlita, fent la guerxina al cel pampallugaire, com un gripau massa fart. Tot al voltant, les cases més altes, i sobretot les de pisos, una miqueta més lluny, cap a ciutat, s'havien esllavissades i ensulsiades sense remei, amb el resultat molt dolorós de milers i milers de morts ja només el primer instant.



Plogué gent al començament, al passatge d'aquell gargot de cometa; eren persones, algunes encara vives i vestides, segurament xuclades vora mar i ara plogudes terra endins. Allò era esgarrifós, allò escanyava d'angoixa, allò era el signe més clar que s'acabava aquell món. Un altre planeta a can pistraus.



Immediatament, les medecines escassejaren. En Valentí patí qui-sap-lo per trobar cap farmacèutic o magatzem encara en operació. Tot havia estat assaltat i despullat. Ara sabia que sense les pastilles, potser la dinyaria abans el món mateix no la dinyés. Sa mare ja s'havia acomiadada feia quinze dies o així -- sense els pal.liatius, l'ofec pogué més, i l'asfixià.



Entrà a casa seua esmunyint-se mig arrossegat per una finestra jaguda al fang. "Sóc jo," digué, "no dispareu." Car, dels seus dos fills i la seua dona, sempre n'hi havia d'haver un fent guàrdia amb el fusell a punt. La meitat de la casa jeia empantanegada, les cambres de darrere eren totes un estany fangós. Vivien davant i a la cuina. Per respondre a l'esbiaixament, hi havien clavats part de terra taulons, i a les parets agafatalls. Cremaven llenya sota un fornet i hi coien coques, de vegades amb ous, de vegades amb peixets. És clar, d'ençà del cometa tota la corrent s'havia fosa. Al primer instant d'aquell malèfic pas, un fill seu, el petit, l'Arnau, era obrint la nevera i, de la nevera, n'eixiren llamps a feixos incansables, com si hagués estat el niu del mateix Júpiter, i l'Arnau havia perit electrocutat.



A grans trets, aquella fi del món era força pausada i tranquil.la. Passats els primers esglais, ara tothom sabia que tard o d'hora hi hauria un altre esclat, i desastres rai. I llavors tornaria la calma. Sense més sorolls de màquines elèctriques i amb prou feines de les que funcionaven amb benzina, amb molta menys gent al món, l'enrenou, la bonior, la pol.lució, els gemecs dels gemegaires, tot anava minvant. I, entre esclat i esclat, pau i bonhomia rai... I llavors l'esclat... Ves, i doncs?... Això rai... Un esclat més. I menys de capdecony emprenyant. Hom s'acostuma a tot.



En Valentí Valencià havia anat a visitar un veí seu -- no pas tan veí anant-hi a peu, diguem-ne una mica llunyà, tres horetes caminant -- també escriptor, en Sadurní Çalbà. Encara era viu. La seua caseta, per aïllada i diminuta, gairebé ni s'havia moguda. En Sadurní el rebé bé. "Què fotem?" "Anar fent."



Vivia sol, sense minyona: una vella traspassada aquell migdia mateix (durant l'avinentesa del passatge del cometa burell,) quan l'església on havia anada a pregar s'esfondrà. Aquell principi de vesprada, el Solell lluïa, i llavors afegint-hi les noves lluïssors al cel, tot plegat l'interior de la caseta d'en Çalbà era daurada i àdhuc refulgent.



Quan en Çalbà, malalt i sense medecines, s'hagué de retirar a la comuna, en Valentí li regirà els papers a taula. La curiositat del qui pertany al mateix ram. Tingué l'ensurt de veure que, davall uns papers innocus, un lligall força gruixudet hi contenia, força sencera, la seua biografia (la seua, la d'en Valentí, doncs). Malparit, pensà. Confiant que em mori abans. I tot i que sabia que ara ja re no aniria enlloc, encara el fel li pujà a la gola i la sang al cervell. Car, saltant-se paràgrafs i de camins desenes de pàgines senceres, anava trobant crítiques i àdhuc revelacions coents d'allò més.



Els escrits on en Çalbà en parlava massa explícitament, de les seues vivències, per sonses que fossin, se li transformaven com en una mena, potser no volia arribar a dir'n de cagalló, mes sí com una mena de banana massa madura, i doncs a certs indrets podrida -- molts indrets, ausades, força tocats i fets malbé en aqueixa banana llefiscosa i escaguitxosa... Per això agafà unes estisores i anà retallant el manuscrit, esporgant-lo de tot allò que li semblava massa exagerat, o massa brut, o massa odiós i mentider; i les equivocacions, a manta -- moltes d'insignificants, però així i tot prou feridores. No s'hi reconeixia gens. Quina vida més falsa! Calia buidar les tocadures infeccioses per ço de salvar la resta de la bananota lloca i relliscosa.



En Çalbà el sorprengué cremant retalls. "Què fots! El treball de la meua vida!" "No, de la meua!"



S'anaven a barallar, però als dos els agafà, simultanis, la tos i l'ofec. Es desumflaren damunt sengles seients. "Quina merda de món, xiquet!" "Tu ho has dit." "Hauries d'estar afalagat, que m'hagués interessat en tu. Confiava que tu haguessis fet el mateix amb mi." "Jo? Perdona'm si t'ho pensaves..." "Ets massa egoista." "Vols dir? És que els meus escrits són tots de fantasia, no pas basats en la vida autèntica, o en la vida autèntica si fa no fa, com els teus." "No m'hi has posat mai? Ni amb pseudònims? Si mai he llegit re teu, m'hi ha semblat eixir, sovintet i tot, diria." "És clar, és clar, que hi has eixit. Tots eixim a tot arreu, home." "Qui era, qui era?..." "Home, ara... Sí, aquell embagamots, aquell lletraferit ni mica versemblant qui, pagat per un editor molt murri i despecec, puja amb un globus fornit pel mateix editor sensacionalista fins a trobar el paradís enjòlit dels plutòcrates. És un satèl.lit pla, amb una volta de plexiglàs, que roda tranquil.lament al voltant de la terra. Hi tafaneja com un heretget fins que no el peixquen. I el peixquen per l'accent, perquè no té accent de ric." "Com tu dius, un indret sense sospita de versemblança..." "Tens raó, i tanmateix..." "Vols dir que?..."



Se n'adonaren. Potser els rics s'havien salvats. Potser sí que sabien la vinguda de l'encometat gargot burell i tots havien fugits abans al satèl.lit enjòlit, incòlume, intocat, que molt més tard es posaria sobre una terra netejada de pobres. "Mes, sense pobres, qui els faria rics, llavors?"



No resolgueren re. Altre que quedaren que en Valentí tornaria a vindre'l a visitar d'hui en vuit. A la porta, les urpes de la tos tornaren a rastellar els lleus d'en Sadurní. "M'hi trob tan malament, en aquest cos tan estretet!", es plangué. En Valentí s'esconillà enfora, ple de sinistres premonicions. D'ací vuit dies fóra molt probable que en Çalbà ja no hi fos.



Pel carrer consirà que havia fet bé d'esporgar aquell text insultant. Encara hi havia la possibilitat que els rics tornessin algun dia i hi trobessin els escrits i que, sobre, tinguessin ocasió de fer's un panxot. Per què tan gelós de la meua figura?... S'aturà en sec. D'on ve aquesta buida vanitat? Sé què sóc, sé qui sóc -- no res, un sac de cèl.lules abocat a la dispersió imminent i a la recombinació, i tanmateix encar m'aferr a la figureta idiota qui porta el meu nom. El nom, el nom... Aquesta és l'enganyifa primigènia.



La pluja sobtada queia a betzef. I ell cap paper, com qui veu ploure. Xop, veient-se una brosseta més de xanguet o pugó en aquesta basseta esfèrica del món a frec d'esclatar i escatxigar asprament l'observador, enyorà el món d'abans, aquell brut xivarri col.lectiu; es delí per tornar a púguer escriure vides il.lusionades o enganyades per l'esperança. Car ara què escriuria?... Ni per als hipotètics rics.



Aleshores li caigué un mort al cap. Ja no es reféu. Volà espúriament i instantània amb el retruc de l'espetec, s'estavellà de nou al camí, s'arrossegà sagnós per terra, nedà xipollejós, patatxapant, barrigà com un cuc dins el fang, i llavors romangué quiet. Ja només remugava i bategava amb els remucs i batecs de l'univers mateix.