Honest rodet de fil

Honest rodet de fil





El general Macià, cap dels exèrcits catalònics, enyorava en aquells cims nevats la primavera. S'esguardava, musós, un bolet de soca qui floria a deshora i volia embrancar's a consirar el destins de les unitats orgàniques, tan aleatoris i precaris.



Me li atansí potser inconscientment a desencaboriar'l. Li diguí: "Heus, la neu ja es fon; voldria (no pas vós?), m'altaria qui-sap-lo púguer pujar (sense relliscar a cap glaç doncs i fotre-me'n trompada rai) als arbres més alts i, mig nu, a la pell, sentir'n l'airecel novell, el ventijol suau i tebi de l'atmosfera transformada, i, ja embrancat, a coll-i-be, sense trempar, gronxar'm a les ràfegues del vent ja més mascle del capaltard."



Féu en Macià: "L'estudiant (com vós) es deixondeix a la primavera. El mestre granat (com eu) caldria que fos un altre Faust i que cometés el desalt elefantí cotranatura de vúlguer's jove novament. La bogeria del sexe reprimit ja no l'ateny. O aesmeu-vos-em que l'atenyés, per qualque tortedat de les hormones, i ja em direu: com creieu que el seu cos ja força claupassat ho enduraria?... No trigava, us ho assegur, no trigava viu enllà d'una altra quinzena."



Li volia dir que belleu exagerava, que a la seua seixantena curta era prou vigorós per a endurar els embats amorosos de mantes jovencelles, però me n'estiguí, car poc volia mancar-li gens al respecte.



A part, és clar, que aquells dies tothom qui neixia, neixia esguerrat. D'on, la majoria de damisel.les, rebregades rai -- res a veure, llas, amb les dones molt fermes i ben plantades d'abans la guerra.



La guerra definitiva entre els esguerrats i els productes malreeixits d'una banda (els aparells malfets, defectuosos de fàbrica; no tant deteriorats per l'ús o espatllats pel malús com ja gavanyats a l'origen per les mans i els enteniments esguerrats dels esguerrats) i nosaltres, l'exèrcit catalònic, únics bemparits entre els homínids.



Car els homínids qui ens assetjaven a baix, a vessant i vessant de les muntanyes on fèiem alt niu, vull dir, tant els matalots del vessant de tramuntana, com els titelletes del de migjorn, eren homínids sanguinaris d'ull traïdor. Només jurcaven pel nostre anorreament. L'enveja envers la nostra quasi perfecció era una basa de què es descartaven, nics i fellons, molt atiats; allò, deien, demanava revenja; l'altre atot llur era el de la goludam de posseir allò que posseíem, fet per mans i enteniments segurs, immillorables en llur execució.



Es decantés cap on es decantés, el desenllaç d'aquella guerra mítica, èpica, posaria fi a un món. I n'iniciaria un altre. Inaugurat pels homínids formosos, avinents, generosos i bemparlats... O, tafoi, quin desastre, dut a malcomesa pels homínids més agressius i malfeiners, un món de crim, avarícia i fratricidi constants, titelletes cassigalls molts rapaços i, tot i que greument afectats de volpellatge, molt burxaires i bares i, a l'altre cantó, és clar, sapastrots bàrbars i molt ultracuidats duient ruïna arreu.



Els gèns deleteris amagats al cabal genètic dels homínids tanàtics i malparits devien prou afegir tanmateix qualques avantatges per al portador (no dic gaires, però prou uns quants), pel fet sobretot que (a despit dels indrets gens sans i gens afins a ens fi on es manegaven de viure mercès a llur poca traça quant a la construcció d'hàbitats prou comcals) en servava tanmateix viu l'organisme fins que es podia si més no reproduir, i llavors als gèns tant se'ls valia, i era veritat que els esguerrats es morien ben jovenots. Les mutacions que duien tanta de malaltia eren passades senceres als descendents.



A més, car és ben conegut que tots els polimorfismes fàrmaco-genètics estudiats fins avui difereixen bon tros entre els grups ètnics i racials, allò que a naltres potser ens era beneficiós, com ara el viure net i l'enraonar entenedor, a ells se'ls podia ficar d'allò més traïdorencament, i doncs pelar'ls o dar'ls tota mena de torçons i malsdecap, i malviure doncs rai, i belleu que per això també ens volguessin anihilats. Un detallet afegit de llur animadversió devers naltres. Què hi farem.

Per llurs carrers tots maldestrement entortolligadots i estrets, transitava, sembrant mort com dama Mort-Seca Flagells, el virus de la violència. Tots se n'encomanaven. Xiquets, de tot se'n ve de mena. Tots aqueixos trets s'hereten i malament rai. Tret que n'hi havia qui, aitan exposats a l'atrocitat i, sobre, sobreviure, queien a l'altra banda de la línia de l'agressivitat i, colpits al pinyol qui se'ls corcava, passaven a la catatònia i a la por paralitzant. Pels foradots sense vidres que els feien de finestra, hi veien tanta de crueltat i mortriment -- i ho veien com ara si els actes molt brutals els veien rere el vel calitjós del somni -- la lluita entre criminals s'esllavissava dolçament i l'agonia dels morents esdevenia calmant -- els homínids més joves i assassins assassinaven desvergonyidament pels carrers, i aqueixos altres esguerrats, tocats per tant d'ultratge i de continu esglai percebut tot a tocar de tremolenc monyó, romanien tot arrugats, arrupidets rere les tàpies foradades. S'arreceraven plegadets, astoradets, esborronats, per ningú reconeguts (i tant com adés durant una estona llarga o curta s'havien també esforçats a esdevindre únics), com aviram anònim de galliner. Només cascú una bufeta de carn, fàcilment traucada i doncs de continent desintegrada, i prou.



Me'n record, alguna vegada que hi havia passat, destacat mig d'espieta a llur camp d'acció, no solament em sobtà l'estranyesa doncs dels cossos (vaig veure, per exemple, pixar enmig del públic una dona rica i altrament prou elegant i ben abillada de blanc, sense despullar's gens, només prement un foradet que tenia al coll per tal que la pixarrada es desviés, és a dir, tenia el meat de baix al cony o, com se'n diu de l'obertureta?, sí, l'uretra, tenia l'uretra al coll!). També trobí d'allò més escandalós la qualitat de les pedres que en amuntegar-les més o menys a la babalà servien per a bastir llurs habitacions. A primer cop d'ull semblaven prou massisses, i nogensmenys aitantost com les batzegaves una mica, o n'agafaves una per a cascar'n una altra, es desfeien en pedruscall mal-lligat per cap argamassa mínimament homologable. A aquella senyora vestida de blanc gairebé impol.lut, i qui pixava damunt els tolls només prement-se el meat adventici al costadet esquerre del coll, el seu nom era Ciril.la Fluu, li demaní: "Dama Ciril.la, com eu cresquí amb aqueixes grapes de felí molt unglut per comptes de mans [car amb això m'havia disfressat] i vós amb l'uretra al capdamunt, trob que aqueixos qui s'amaguen aitan acollonits que són incapaços gairebé de respirar massa fort, no fos cas que gastessin l'aire -- això s'aesmen, sembla, tan curulls de basarda que la basarda els cancel.la tota altra capacitat de sentir altre -- com creieu vós que podria hom desabusar'ls d'aital falòrnia, o no penseu pas ni que valgo la pena perdre-hi un instant?"



Feu na Ciril.la Fluu, acaronant-me sensualment el pèl lluent i moixí d'una de les meues molt ungludes grapes, prona damunt el respatller esbiaixat d'una cadira ranca, metre que amb l'altra em gratava ara el mostatx, adés la collonada: "Noi, ací els infants s'exposen del capdavall d'un carrer corrent en acabat fins al capdamunt d'un altre, en un joc de reconeixement, tot fet molt enjogassadament, però recollint alhora no solament els aplaudiments o l'admiració dels vellarres i els impotents amagats rere els parapets plens d'escletxes i portells, ans fent-se d'estrena, de trast en trast, qualque pistrinc o regalet. Saps què? Ningú no els plany, ni els minyons procaços ni els qui els espien tothora flonjament pelant-se-la. Ara, quan passa un escamot de mitgesmerdes assassins, llavors tothom rep. La carxena és indiscriminada: infants i vells, actius i passius, tothom rep, tothom hi rep, tothom ho rep, tothom. Això no s'esdevé al teu poble?..."



L'enganyí que hò i tant. Però que no n'hi havien pas tants al poble meu qui havien dimitit de viure per por de viure massa.



Romanguí guaitant-me el poble enemic. Una conseqüència que tothom hi fos esguerrat i que totes les màquines els sortissin malreeixides era que totes les carreteres hi eren clots, tots els vehicles avaries, tots els edificis torts, mig esbalçats, o ja tot enderroc i runa -- defectes de fabricació a cada objecte, productes atrotinats pertot, re doncs que rutllés molla comcal.



Els indrets per a cagar-hi hi eren molt reduïts i sempre curulls de merda. La comuna o canfelip general era situat a la biblioteca. Hi podies pendre de la biblioteca qualsevol llibre per a netejar-t'hi el cul -- segons la teua estació a la vida podies, és clar, triar'n un de més antic i valuós. Allò tanmateix era un mendraig o aixopluc de pau. La cosa del cagar tothom se la prenia prou a lloure, sense cap mena de neguit, i a més a més els voltants no eren gens lletjots, una miqueta ajardinats i tot. La biblioteca mateixa molt espaiosa i plena de llibres i de gent, i hom es veu que hi podia fotre allò que li rotés, és clar, com més amunt en la jerarquia més possibilitats d'acció quant al paper de torcar's, com he dit, i de més a més quant al fet que poguessis pujar a les lleixes i àdhuc als pisos més enlairats on els llibres eren de pell d'homínid de no gaire estonota escorxat.



Tornàrem de cagar i guaitàrem als jardins xonar i xil.lar molta de canalla i homenots de tota alçada amb xicotelles molt impúbers. "Les nostres senyoretes, de zero fins als dotze o tretze anyets, poden cardar pels descosits fins a la purificació dels cossos" -- m'havia dit na Ciril.la Fluu bo i fent-me la guerxineta. I més tard m'havia explicat que hom no arriba a la purificació (o purga) fins al primer menstru, i que llavors, amb el cos ja pur o purgat, cardar era molt més reprimit, d'on el jovent es tornava bel.licós i poixèvol a collons. Allò d'un cony pelut era tabú, i doncs tots els soldats esdevenien marietes i molt assassins.



Li feia capcinades de comprendre-ho tot quan de sobte veièrem el príncep passar. Quina providencial casualitat, quina benedicció per als meus ulls d'estrany infiltrat, instantàniament el príncep relliscà en un palter de gos i es trencà el coll. Perí espaterrant una micoia allí mateix.



El que es veu que ningú no s'havia aesmat ni pensaments era que el príncep s'hagués fet moro privadament, però collons si l'era. Ho descobriren els periodistes destacats a l'ultramon.



Ho revelà amb tots els ets i uts L'Enjondrós -- això era un guaitajorns especialitzat en la vida d'ultratomba; hom hi trametia recollidors de notícies sedassats a l'altre barri, a l'altre segle. Els enviats del guaitajorns eren suspesos en mort i informaven com a les ànimes dels personatges els anava a l'altra banda de la ratlla de la mort. Eren escoltes fantasmals qui escosien pels terrenys infernals molt perillosament recacejant-hi amunt i avall a la percaça dels famosos i notoris recentment traspassats. La mort tan sensacional del príncep, mort sobremés tan èpicament i mítica, en una avinentesa de tan pregon significat, en generà tot un estol famolenc, d'espectrals periodistes d'enjondre, als reialmes metafísics.

L'endemà, i els guaitajorns dels dies ulteriors, ens en descobriren un tou, un niu, un niu tou, de les peripècies del príncep per un palter de gos a terra coll-trencat i doncs mort i perdut per on els morts es perden. Un article ens altrejava la nova molt insospitada i gens encoratjadora que només un animal per espècie hom permet d'entrar al cel. Així, entre les vaques (a desgrat d'allò que asseguraven els homínids hindús), només la qui es menjà en Patufet hi tenia lloc a la destra de no sé pas qui ben alzinat i presumit. I entre els bacons, només aquell porc de porc qui era tot bo com la verge, segons mossèn Ramon, el carallot de la parròquia del Carme. I això d'animal incloïa els homínids, és clar. La posició de l'homínid l'ocupava, fins que no l'en tregués doncs un postulant amb més "mèrits", en Gregori, un boig qui, després de viure com un boig, els capellans van fotre sant, tot i que es passà la trista vida veient dimonis pertot arreu. Un d'aqueixos dimonis era l'escollit entre els dimonis per tal d'ésser al cel, doncs, aitambé. I així anar fent. Tret que tot això d'aquesta notícia es veu que només es referia al paradís de certa abstrusa i molt falorniosa religió de l'enemic.



Pel que fotia al príncep tan heroicament perit al carrer boterut, els impertèrrits periodistes d'ultratomba en comunicaven com li costava al.lah i ajuda de funambulir sense fer's cap embolic damunt al-sirat -- al-sirat era el pont molt llarguerut i aitan primet com un tall de raor, o com un fil de teranyina o com el pèl del cony d'una camella (la descripció depenia de l'"autoritat" consultada quant al tema), pont penjat damunt l'abís del llimb (al-urf) o llimbs (al-araf) al començament, i damunt el pou totlany incendiat de l'infern (o cràter de la jahanna) -- d'on una relliscadeta, vós, i boranit!



Rumiant d'aqueixes esdevinences, na Ciril.la i eu (els quals fèiem ja vida si fa no fa marital o mulleral) ens atansàvem (sempre armats no fos cas que ens ataqués cap escamot d'assassins de reprimit jovent) als indrets estratègics del camp enemic. Per tal d'ullar'n la condició, cavà?...



Al port, me n'adoní que no servaven cap possibilitat de victòria marítima. Mals mariners qui sempre han siguts, pobres homínids titelletes i cassigalls. Cadascun dels arbres dels vaixells mig esfonsats queien d'un en un, i sovint queien tots ensems, un bon reguitzell, un arrossegant el veí, i així anar fent. Allò seguit m'havia mès de bona jeia, i aleshores exposava també el meu cul a la riota col.lectiva. De cada casa curulla d'enjogassats servaires de dol per la mort del príncep i, ultra la mort, per la pega que l'afligia a passar fins al capdavall aquell pont llarguíssim d'al-sirat, sortien a riure-se'n de mon cul tanmateix molt més ben plantat que no el llur.



Vam veure una noieta ja purificada (i doncs amb perill que si xonava i xil.lava gaire esdevingués prenys, i doncs qui, per comptes de cardar, ara s'entretenia a jocs molt més dolents per a la salut), la vam veure caure d'una branca molt alta, on havia pujat a encendre-hi un coet de celebració, i la vam veure estavellar's al terra pedregós i fer-s'hi bocins. Ningú no la vingué a ajudar ni a escorcollar, ni cap periodista, és clar, fou destacat a deixondir quines vies prenia el seu esperit pel reialme ombrívol a l'altra ratlla del viure. Algú corregué a amagar'n la bicicleta, no fos cas que cap familiar vingués a reclamar-la més tard. A la propera cantonada ja se l'havia venuda per menys del que costava un entrepà de guix.



A l'illa dels nans, àdhuc l'elefant, el pigmeu estegodont, no creixia gaire mica. Quan ens hi arribàrem, amb una barqueta mig plana de fusta maldonada i que feia aigües per mantes clivelles, veièrem que entre els més malmesos homínids n'hi havia d'amputats de fresc a cops de destral. Els demaní, per via de na Ciril.la, qui en xampurrejava el papissot, xafallós dialecte, la causa molt sagnant, i hom em respongué que els calia prou teca per al brou comunal. Podrida il.lusió del viure, estava disposat a tornar, tret que ella me'n desdigué. Ens retiràrem al més fosc de la vall deserta. Al rabeig dels tritons, xuclant nèctars d'escurçó, ennuegats de teranyines, festejàrem flascament.



--Ah, oblit isnell de vagina; hò i tal, les neurones a la vagina són particularment oblidoses --li diguí al general Macià--. Allí érem tots dos, com ara sóc amb vós, general; na Ciril.la i eu, un parell de profans putxinel.lis el vernís dels quals ja es comença d'escrostonar. L'espectre de gairebé la totalitat de les plantes: del vermell dels llums de sodi als blaus metàl.lics subterranis de l'halita, ens era, com ens és, un lleu consol. El plaer tanmateix de viure, per petita i efímera que no sigo la finestreta a l'ésser. I llavors, a sant de re, em retregué que la pervertia. Que el meu balafi era contrari als seus ensenyaments, o als ensenyaments immemorials de la seua tribu d'esguerrats. Que ells només poden viure de residus, de mentida, del reflex robat als perfectes muntanyencs -- a naltres, general. Li diguí, amb por que hagués descobert que era un espieta, i doncs que em denunciés i tot als nans, als amputats, als malforjats en general. "Al.lota, en què et noc ni sé. No vull pas ésser molla llagoter, però noure'm si de cas tu a manguis, car et veig i voldria esdevindre't balba crossa entre cames, que em duguessis d'empertostemps fins travessar amb més opcions i ops (tres cames, tu!) doncs al-sirat; si amb això et noc, tu més encara m'has nogut, car ni esdevinc persona, solament pròtesi de tu, hurí."



--Collons si en sabeu, d'afalagar --em vantà el general.



Reduït als bastigis inicials, els instints de l'abassegament, de col.lecció, d'estalvi, són naturals. Gent grassa, la balena, l'ós, i tots els animals qui eixivernen, més formigues i animals socials, garses, cert simis, etc., els posseeixen, aquests instints d'arroplegar debades. Són manifestacions de la lluita per l'existència, pel sobreviure. Ara, l'escarransiment ferotge posterior dels esguerrats cal considerar'l una perversió. Allò de no vúlguer altrejar la llibertat a ningú qui els caigo part de la vora és d'allò que no hi ha de més dolent. A part que el malcostum d'apropiar's, a tall de lladre, de les obres perfetes d'altri, els han feta perdre tota habilitat a fer re comcal. Llas, afligits per la síndrome del paràsit, inutilitzats de pel que queda. Ara tot els ix a la biorxa. Àdhuc els fills, àdhuc els teratogènics espermatozous. I els seients on posen els culs. Culs de mal seure, cerquen per força de fer mal a tort i a dret. I a pendre-ho tot als qui s'ho guanyaven pel treball per a llavors desar-ho en gàbies on el guany es fa malbé. Ànimes d'uixer, de bidell, de porter. Pixatinters, buròcrates, arxivaires de paperots sense solta ni volta. Els pitjors dels homínids aumon. I tot allò ventís i lliure, i gens estantís, i cada ocell, tudons, xixells i altres pacífics gramívors inclosos, enlleixat i lligat i empatracolat, i a la gàbia, a morfondre-s'hi per sempre pus. Per a davallar una semblança fantàstica de les reals, els esguerrats escarransits foren com ara els auto-zonats en camps de concentració, qui s'aparten dels altres per a viure als femers, on hom hi llença les molt repugnants escombraries, incloses carronyes, és clar, i aquell és llur tresor, d'on ixen, cul enlairat, airós, foten immenses pudors, no solament de romàtic, de tota mena de putrefacció. "De què presumiríeu, lladregots", a hom li ve talent de dir'ls, "féreu el que ha fet la vostra tribu maleita durant centúries i centúries, i l'única raó que sabeu trobar-hi per a la bondat d'aital captindre'us és que així és com suràreu a l'història, i que els vostres mil milions de morts no podien pas anar errats; sempre robaren, sempre robarem. Prô donar raó als morts, això és de debò de capsigrany. Els morts mai no tenen raó, i la prova que anaven errats és que periren -- ja us concedim que de camins de faisons aitan heroiques com suara el vostre príncep... Home, si allò que abassegàveu ho covàveu com ho covà el gran en Hòrton, l'estegodont fidel qui covà l'ou de la gran ocella meucarra i mandrosa, escarransida, esguerrada, i féssiu quelcom d'allò que eixorcament coveu, altre que anar a presumir d'una història robada, aleshores rai. Si poguéssiu mai fer descloure i parir cap estegodontet alat del vostre ou figurat... -- ah, llavors, tots els qui us vigilem com espectadors al circ us aplaudiríem l'única bona pallassada. Treure profit d'allò robat és lleig; ara, si allò que n'ix és únic i alat i se us escapoleix, llavors la redempció si més no parcial us fóra encara aplicable."



--Pecàrem de massa ingenus --féu el general Macià, per aventura allavòrens pensant en militar--. Tan tard com a les Homilies, el concepte de "gasiveria" no existeix encara per a nosaltres: avarea (o avarícia) hi vol dir ganes d'heure, és a dir, cobejança i prou, no pas l'afany de pendre i desar allò pres perquè no serveixi religiosament de re, mort en vida, marro roent, coent, estantís, pudent, de puta propaganda i prou.



Al fang, incuses, hi jaquíem, per a un esdevindre molt hipotètic, les petjades. A vora l'estany de l'illa dels nans, damunt l'herbei humit, li cantava fluixetament allò de "by the banks of her own lagoon", "ara es xucla el polze i es perd somiant per les vores del seu estany, ja no pas fent de bòfia ignara; lladra hò i tant, prô no pas robant a mà armada i mortridora, ei, ei..." I allò em duia a l'esment l'eixut d'antanyasses on per aqueixes endreçúries hi havia deixat de ploure per sempre pus, i la mar havia esdevinguda un cresp hermètic de pol.lució, per on fóra de mal entrar-hi, i perillós de perir-hi d'espetec infernalment, car hi bull el brou orgànic molt mefític i qui no pot evaporar's... Li dic: "Quan en Nerva es reposava a la banyera, hi véu l'ombra ominosa d'un ase mort, dalinià; allò li fa predir un món pròxim aitan brut on tothom qui neix, neix esguerrat."



Em respongué, pobra esguerrada, com si com tants dels seus congèneres fos orba o sens ulls: "Prou confii que ja siguem tots morts, com ell si calgués, ans aqueixa avinentesa no prengo lloc -- i ai quina por. Fill meu, abraça'm."



"Ets na Ciril.la Fluu, perfecta com la dona-fluix qui inspirà el gran escultor catalònic n'Arístides Maillol. A la seua escultura jaguda dita La Riera, et reprodueix tan noblement i oferta com al nostre magí reproduïm en Nerva mort en banyera. Que els seus al.lels i els teus sempre ens sòlcon les venes, car lleig qui cony vol ésser-ho!"



--Llas, llavors una ràfega de metralladora ens interrompé l'idil.li --li diguí al meu general Macià.



Espetegà alhora que li deia, o si fa no fa, car ara tinc la memòria una mica embullada, també una ràfega de trets per a naltres. I com aquell jorn d'espieta en camp enemic na Ciril.la caigué tota cosida de bales, ara el meu general caigué per mà de traïdor cosit de bales. Àdhuc a manguis me'n tocaren prous.



Ens despertàvem a les faldes de la cosidoreta. Ens cus l'ens cosit (o millor descosit). I hi ha part de terra, dins la tenda, il.luminat suaument, un rodet de fil. Re de més honest, els ulls se me n'enllagrimegen. Un rodet de fil, o només, honestament despès, la seua ànima de cartronet. Als dits de la cosidora conformada a una eternitat d'absència. Cosidora qui flueix com flueix la riera. Tan naturalment. Cosint-ns lentament i precisa, perduda en polsims molt remots de galàxies. Gairebé ja com si no hi fos. I aviat, una miqueta més tard, per a no ésser-hi mai més pels segles dels segles. Car gens de fama ni de notorietat, ella, perquè hom hi destaqui cap ensuma-badomies per les boires de l'ultramort.



Me'n riguí i se'n rigué, de veure'm viu. Li diguí, i al general Macià, per si podia sentir'm: "Em venia a l'esment en Kassim Babà, el frare bord de n'Alí, el bon lladre, ell, qui allò que robà ho sabé repartir millor. Quan en Kassim va entrar d'estranquis, un cop d'amagatotis, a la cova, i en acabat que volia'n eixir, no n'encertia de cap manera el mot belluga-rocs: "Obre't ordi", feia, "Obre't fajol", "Obre't comí"; i fins i tot, ja més desesperat i eixelebrat: "Obre't pastanaga", "Obre't albergínia", "Obre't carbassó"...



--Qui és aquest impostor, déu ésser un esguerrat qui vol robar'ns! --s'exclamaren els lladres en sentir'l, i en veure que poc en sabia pas el mot de pas. Digueren "sèsam", es foteren dintre i, sense esperar a explicacions, amb llurs simitarres, amb quatre talls, l'en feren quatre bocins.



"Sort, Marieta (fiu a la meua cosidoreta aimada), de la traça del sastrinyoli Mustafà Babà, bon parent, de qui el nom ens ha restat, i ja demanarem als periodistes de l'ultrason què se n'ha fotut, i qui cosí en Kassim ben cosit tot sencer, novellament. I aquest darrer llavors ben penedit, i no tant oblidós, i cal creure que ben escamnat."



--Mes qui farà escamnar-se'n els escarransits --féu, amb un filet de veu el molt més cosit general.



Ullí llavors, cap al racó, les panòplies. Els dits em pessigollejaven de talent que tenien de tornar a empunyar'n les armes... Plens d'escares lívides, sortirem herois tanmateix a continuar la lluita... Car la vida de tanta de Marieta cosidora, amb el rerefons vital del seu repositori de contarelles i cançons, prou deu valdre quelcom, si més no, hò, mon petit esforç, com devia valdre el molt més magnífic fins llavors del general constant.



Viu que na Marieta plegava el rodet escàpol i se'l ficava faitís, ran de butxaca del davantal. Vulguí tocar'l però els punts molt ressentits dels frescs sargits m'ho impediren. Ninot encar malcosit, només embastat, amb ínfules d'acomplert semidéu del tot ja perfet. Me n'estiguí, també conformat. Confiós, això sí. Car qui sap. Potser qualque altre jorn gloriós... Ah, poguer estirar prou lluny la mà!...



--Moixoni, vols! --em reptà, amatent, la cosidoreta, car es veu que la feia, tant de bellugar per no re, descomptar's de pics d'agulla o la feia cosir'm tortet.



Borinotejà mon cor, els seus batecs s'incrementaren. Que em reptés la Marieta humil, allò em tornava als anys emociants de formació, entre les amables padrines i tietes, entre les minyones i les mares, entre les dones pacients i blanes. "Que faràs amb treps i sets fets uns bunyols!", s'escarafallà d'afegitó. I somriguí, ja al cel. M'imaginí rodet als seus dits tan hàbils, i comencí de fondre'm dins l'esgranar's suau i incessant de les hores. Un altre rodet de fil al fil rodós del temps. Perdudament rodant... Dolcesa abastada... Quin descans.