Lolita a l'infern dels plutòcrates

Lolita a l'infern dels plutòcrates





--Abans, els plutòcrates hi portàvem a l'infern el nostre relluent rellotge de cadeneta; era un rellotge d'or massís amb robins qui-sap-los, i diamants i maragdes afegits ja més esbarriadament. Ara hi portem una pistoleta de làser, tan decoradeta com els rellotges de ça enrere, tret que molt més isnellament mortífera que no pas el mateix temps i tot.



--Ah, el Temps! El qurà no en reconeix sinó bocinets, i no es fixa sinó en l'Hora on tot s'atura. A la mormonada el Temps no existeix com a absolut, car és repetible indefinidament; és a dir, reneixes fins a la purificació, i el temps mateix doncs ha de renèixer's fins que no sigui perfecte. La bíblia bibliosa no té altre concepte del Temps que com a petits regalets (no tan regalets si, com s’escau massa sovint, són espais de tortura) d’un deuarra molt mitjamerda i capriciós.



Així consirava l’Eloi Eivissa, cantaire moderadament celebrat -- el seu èxit Quan me’n vaig a clapar, mai no sé si seré viu demà arribà al cent-u, fa tres anys, de la classificació d’èxits catalans -- tocant-se alhora no pas el pirulí ans la pistoleta a l’infern, dementre que mig adormit fotia puntada (i li queien del llit) als tres toms principals de la seua formació, u) la bíblia genètica, d’on suara havia llegit allò excels d’en Rubèn dient-li a son pare Jaumet que, si doncs no tornava amb el seu fill menut i preferit (son germà Benjamí, ep), podia en Jaumet pelar a lloure els seus dos fills (d’en Rubèn, els néts del Jaumet, doncs) a tornajornals i en justa revenja, “car”, imaginava el ximplet exegeta, “prou eren enzes salvatges, de qui els cristians sempre s’han sabuts exactament guiar”; dos) el qurà, on acabava de llegir allò de l’immensa preança a la figa, d’on els ximplets exegetes en treien que el Mafumet preava sibil.linament l’Adam -- no l'Eva, de qui ja sabem que era una dona, i que les dones no compten per a re, i que de més a més la figa sempre els pica i sempre els ve talent de cardar precisament perquè es taparen la primera figa amb una fulla de figuera; i tres) la mormonada, amb allò, llavors mateix repassat, del ximplet exegeta comentant en què diria hom que un mormó i un home de debò són capaços de suportar, i contestant que l’home infidel amb prou feines pot suportar una dona, desgraciat, dementre que un mormó rai, cinquanta o més, i aquesta és la benedicció de l’autèntica religió: com més en “suporta”, més ric es fa, car totes li treballen, totes, com aquell qui diu, li ponen. I les historietes d’en Dúncan el corrupte contra n’Smith el pur, més tard linxat, allò és religió al seu punt més dolç, amb en Young i en Dúncan exiliant-se a Salt Lake City, lluny de la civilització, incontrolats, doncs, per tal de continuar fotent carxena a tort i a dret... Es posà a xuclar el canó de la pistoleta com si la pistoleta fos cap pirulinet. Ell qui havia “tingudes” tantes de dones com un mormó -- les fanàtiques del cantaire famoset se li venien a badar de cuixes: “Aqueix”, deien del seu llit de campanya, mentre els queia la baveta perquè totes hi volien acabar amorrades, “aqueix és el nostre fres: totes hi venim a pondre!” Però la realitat és que no en deixà pondre de debò cap; a totes amb les qui jagué, per si de cas, fos ver o no el panxot, els pagà l’afollament; i ara no tenia cap Benjamí ni cap Rubèn ni cap figa segura ni cap assegurança familiar ni tribal de debò. Si es morís, ni que que bon pare que havia sigut no podrien dir a les seues exèquies molt sonades. I ja havia acomplerts els seixanta-cinc!



I ara, en fi, l’indecís de l’Eloi, quin maldecap, sempre vacil.lant i oscil.lant entre les grans religions -- ara sóc cristià, ara sarraí, ara mormó... Ep, jueu no, que arreu és molt malmirat. I minoritari, fa?...



Tant se val. La qüestió: que començava de roncar quan algú trucà. Era la Lolita Algemesí, una fanàtica jovenota (i això de fanàtica va amb adoradriu de ninot o ninota encimbellats en templet: car templet: fane, i qui hi adora: fanàtic; per això, com allò cap templet, amb prou feines una cambra d’hotel, millor que ho diguem en català: culera, na Lolita era culera del cantaire Eloi; com la bona gent de per ací som culers de l’Hèrcules o de l’Alcoià, aquelles pobres noies n’eren d’un carallot qui els cantava); doncs bé, enviada pel timbaler Andreu perquè es maliciava que l’Eloi queia novament a la depressió, i ric com l’Eloi era, i doncs, posseïdor d’una jaqueta de plutòcrata amb infern on s’hi aniava la pistoleta, amb por que no fos cas que se li pelés de desesper... I tots plegats, els quatre músics, perdessin l’única feina que tenien d’anar a tocar a les festes majors de la contrada...La culera Lolita fou no solament acceptada ans atiada i empesa que hi entrés.



“Qui hi ha?” féu l’Eloi, agullant-se enmig la porta amb la pistoleta.



“Servidora, que m’han donat permís de vindre’l a veure. El senyor Andreu, el timbaler molt celebrat, m’ha dit que podia vindre-li a parlar?...”



Es cagà en tots els déus l’Eloi Eivissa dementre que s’aixecava a obrir la porta, i les de més de les articulacions se li queixaven grinyolant de valent, i el cap li pesava com un bocoi ple de pler de fetus en alcofoll de confitar.



La Lolita devia tindre uns quaranta-cinc anys. Jovenota, doncs.



La féu fer’s dins, dementre que es ficava la pistoleta a l’infern. Se li assegué, s’esbraguetà. La Lolita li xuclà el pirulinet; força flascament. L’Eloi s'escorregué amb quatre gotetes aigualides de no re. Fumaren pregonament. S’esfonsaren lentament a rumiar; amb zen cocodrílic, es rabejaren catorze hores pel cap baix en el fum marejaire i espès. La Lolita parlà dels trepitjats i dels trepitjadors. L’Eloi no digué res. Ara, hi assentí bon tros. Es veia que s’entenien.



--Quan dius trepitjaires vols dir els plutòcrates, i quan dius trepitjats vols dir els pobrets.



--Eccò-lì-quà, àngela maria --respongué la Lolita.



--Hum...



--Santa llúcia! --car la Lolita se n’adonà que al capdarrer l’Eloi il.luminadament hi filustrava, lleument si més no.



I es casaren l’endemà.



Es casaren, doncs, mes no pas per cap església, jotflic. Carallot, no, car la religió (com li féu ben avinent la Lolita) només serveix per a mantindre els trepitjats, sobre, ben acollonits i plens d’un nelet ambigu molt empegueïdor i feixuc. Nelet de crims inexistents que hom tanmateix els alleva a tot estrop, vingui a tomb o no, i pels quals els trepitjaires (amb l’ull espieta i repugnant de llur déu assassí sempre vigilant enjòlit, tantost prop a tocar com ennuvolat i boirós) els trepitgen i persegueixen fins a ultratomba i tot.





* * *





No és pas que vengués més discs (en venia menys), ni que el demanessin d’actuar a més sales (amb prou feines si el demanaven enlloc), però d’ençà que cantava en comunista, l’Eloi Eivissa se sentia reblert.



A sobre, la Lolita esdevingué prenys.



A l’aguait de les escaiences que feliçment li esqueien, l’Eloi deixà d’escriure cançons. De moment vivien dels estalvis.



De fet, no és pas que no compongués res, no sé pas per què dic mentides. Havia composta una cançó secreta: Lolita, àvola diablessa per qui tanta de pena pas, però era una cançó massa perillosa per a la pròpia salut mental, i d’ací que la mantingués amagada. Hi tractava la dona d’enviada de Satanàs qui l’havia allunyat dels seus tres llibres sagrats, pels qual tornava, llas, a delir’s. Tard o d’hora, dit i fet, en acabat. Car, dementre que la Lolita covava el seu immens ou de ventrell, l’Eloi, temptat, havia tornat a desempolsegueir els tres malignes volums, on déu, un únic déu molt maleït, batllia amb crueltat inassadollable, el ninotam si fa no fot antropomòrfic, per ell exclusivament creat (amb tot l’odi de l’univers) bo i afaiçonant bocinets de merda.



La Lolita parí set fills alhora. Els patiments que patí, a desgrat de totes les tuties i els esmorteeix-fiblades que li injectaren, només se’ls sapigué ella. I mai més no acceptà de cardar. Recony, no fos cas.



Quan l’Eloi Eivissa va veure aquelles set lletges gotes minúscules qui se li assemblaven tant que semblaven que fossin gotes gotejades de la seua ànima espremuda i rebregada, el cap li rodà, i deia: Ja no sé qui sóc. Volgué compondre una altra cançó que expressés aquell sentiment confús de boja repetició, però les set notes que li’n sortiren, repetides fins a l’infinit, no tenien cap solta ni volta.



Calia creure’l afectat d’heutoscòpia: li semblava veure dobles seus pertot arreu. Car aquells set bordegassos fotien més cara de l’Andreu que no pas d’ell. I aquesta és la puta veritat. Però què hi farem? Els artistes, tocats rai. Devia ésser un segon Joan Genet. Aquell lladre corromput i datpelcul veia Genets en cadascú de nosaltres, qui ens passejàvem amablement per la Rambla, tanmateix somiant en una Catalònia lliure, i sobretot lliure dels lladres i datspelcul qui sortien del carrer Robadors, i del carrer Assassins, i del carrer Predicadors, i de tots els carrerons del barri xinès tan fastigós.



“Carallot, m’abellia més aquell món de somni i vaga il.lusió on hom preava tant la punxeguda figa com la rectitud del verinós Jaumet com les heroiques esbatussades pels desgastats ermots de l’Indiana, on escorpins i escurçons ballàvem aquelles animades danses macabres del pedregot sense suc. Ah, com me n’enyor! I quantes de fades cançonetes no m’inspiraren, capdecony.”



A trenc d’un ronc massa retrunyent, l’Eloi es deixondí de la migdiada; es deixondí, ei, trempant tremendament. Boví, allargassà la llenguassa per tal de llepar’s aquell bran roent, aquell tió encès, però, és clar, com sempre, i per molts de pactes que signés amb els déus malèfic de les tres grans obres, no fou capaç de mai atènyer-hi. De mai... Ep, fins ara! Metec en planeta estrany, aquest darrer bargany signat amb els déus més assassins, torturadors, manefles i espiaconys mai inventats, em retrob amb la meua imatge ideal: l’atleta capaç d’apaivagar’s el propi foc amb la pròpia llengua: sóc autosuficient gràcies als tres únics déus de les meues tres religions! Ja no sóc metec d’enlloc... Ara hi pertanyc, artista de la llengua de veritat... O... Probablement m’he mort i sóc al paradís promès.



Se la llepà, i en acabat se la pelà, i al capdavall s’escorregué dins la tassa buida de cafè. Ah, es digué, deslleteradat, ço és, purgat del meu home ombrívol, prou reneixc!



--La lleterada és l’ectoplasma rebregat del doble espectral qui m’escanyava. Abandonat dins la tassa aquell carnús fosforescent qui m’embolicava massa estretament i m’atenallava i m’ennuegava i ofegava, com el cos l’ànima, em desempallec doncs del monstre enrampat qui em disfressava monstre.



Febrint d’esme les setrilleres, examinà el suc fosc dins la tassa. Havia ajornat aquell orgasme durant tres anys i mig de repressió i d’odi, de mística religiositat. I ara ací era, desfetament entasseïda, la seua terrenal disfressa de dolent enverinat pels llibres maleïts. Ell mateix s’havia condemnat al càstig de no pelar-se-la ni escórrer’s mai més, no fos cas que creés set més, o catorze més, o catorze mil més malparits dobles seus, qui se li mengessin tots els sous més l’esperit. Car com més som (reunits), menys som (individualment). Al capdavall el nelet esdevingué massa gros, allò de no crear, de no voler crear -- era un tap massa gros i hermètic a la seua expressió d’artista. S’havia d’esquitllar de l’ombra del traïdor qui el reprimia. Qui el volia salvar ànima raptada pels infernals deuarres dels llibres enverinats. I ara, doncs, que l’ha expulsat amb la lleterada (qui, remenant de valent, assassina, enfeinat i rialler, amb oli, sal, pebre i vinagre!), ara reneix, ja desposseït del l’esmorteïdor qui el posseïa; reneix home comcal, passivet, amatent, apaivagat, ensinistrat, adotzenat, corrent, aimat, amador, amatent, amable, i així anar fent.



Aparegué la Lolita: “Què és, tot aquest condemnat soroll?” féu, diabòlica, reptant-lo i etzibant-li de seguida mant clatellot per tota aquella brutícia de damunt la taula.



I l’Eloi exultà: “Estigues-te’n que tornc a ésser jo, aimia! He tret tot el suc fosc de mon bol.lard, l’he despintat del negre rovellat i fastigós, i ara és tot roseta i tendret, guaita!” digué, exposant el pirulinet qui, sobre, féu fer ruixar damunt l’esponjada catifa burella -- un rierolet virolat i refilaire, un flamissell de flumissell tot vermellet i fumoset per culpa d’una pròstata massa botxinejada darrerement; “m’hi he distret bon tros qui-sap-lo; i l'èxit, sobre, ha sigut complet!”



Per comptes de felicitar’l, la diabòlica li entaferrà el setrill damunt, i cercava pertot damunt la taula un ganivet.



Protestà, llambresc d’allò pus, ell: “Però dona, que bogeroleta! Sàpigues que estic restablert. No hi veig dobles enlloc, ni al mirall! Ni crec, com capdeconyament creia ans, que cap dels nostres fills siguin vampirs, ni sisvol en Brucolac, qui per malalties de la sang ha de menjar només carn crua, o es mor.”



La Lolita se n’anà cap a la jaqueta penjada darrere la porta, a furgar-hi a l’infern, a trobar-hi la pistoleta, a occir’n el seu home sense més utilitat ja per al seu benviure i el dels seus fills. Tret que quan s’agullava a disparar el tret, què?... Doncs res, que l’Eloi, inspiradament i molt melòdic, refilà:



Davall tes soles de setí,

a tos fins peus de ferms trepigs,

pos ben humil tots mos desigs,

pos mos delits, pos mon destí.

Lolita, Lolita, Lo... li... taaaaa...



Obrí la porta d’una revolada el timbaler Andreu, pare de les criatures, i se n’anà a abraçar l’Eloi. “Has tornat, has tornat!” jubilà.



I la Lolila les llàgrimes li rovellaven àdhuc la pistoleta que ara se li apuntava al peu dret espardenyit amb espardenyeta d’argent fals i de maragdes i diamants de nyigui-nyogui.



Li contaren com havia anat (la cosa) pel món i a llurs vides durant aquells tres anys i mig on havia viscut sota l’influència alienant dels llibres maleïts.



“M’he casat amb una puta molt abnegada”, féu l’Andreu; “res no t’assuaugeix millor; llargues vesprades d’hivern, em conta, ben arrapadets a un raconet de llit, les seues incomptables cardades amb foscs personatges d’amples, estireganyades xil.les, i llurs inassadollívoles sedegues, i llurs foradament infinits...”



--Jo i els xiquets --feia la Lolita-- a pia imitació d’en Brucolac, i perquè no se senti tan solet, només mengem carn crua. Un amant meu molt balder i inservible com a amant -- mai no em deseixarreeix mica la gotza (la figa-seca), mai no me la mulla molla, però, en canvi, això sí, és molt eficaç com a recollidor de gossassa (vull dir, de palters de gos, en pia imitació dels bells noms de colomassa, gallinassa, etc.) per tots els parcs -- ens forneix coloms, més en volguéssim, ens en duu a sacs sencers. Ja vénen escanyats, només cal plomar’ls, mocar’ls, rentar’ls una miqueta, i, nyam-nyam, al buc.



“Sense coure’ls?”



“No, carallot! Ah, i el recollidor de merdes és un metec incomprensible quan xerra, és clar, i abillat amb un uniforme molt pimpant. És una feina que podria fer (protesta) amb punxó, escombreta, llecadora, pinces, paletes, xucladors, però que faig, molt ple d’urc, satisfacció, i soberg i deny, amb les nues mans. I es frega les mans emmerdissades i ensangonades als pantalons i a la jaqueta molt decorada d’entorxats, creus de guerra, i tota la punyeta fastigosa. Els recollidors de merdes aviat semblaran mariscals o què ho sé jo, almiralls. Com més merdosa i sanguinària la feina (de jutge, de bisbe, de general), més cridaire i carrincló l’uniforme, això no canviarà mai.



--Tot canviarà amb les nostres noves cançons, jo us flic, companys! --estossegà el vellet renat--. M’he desconvertit feliçment! Tots podem botar i fer xerinola al voltant del foc de camp. Albíxeres i tot allò, car cap llibre pec, escrit per pecs per a pecs, cap manual del crim molt cruel ja no em marca amb el seu vil tatuatge d’esclau culer de cap déu odiós; ja no sóc cap estiracordetes d’efígies moscoses i bestials; ni pagà si fa no fa idíl.lic, ni fanàtic mata-infidels, sóc en canvi l’atlant qui en cripta fosca i, orb i d’estalzí ennegrit de les fogueres dels sacrificis assassins, s’alça elegant, i aboleix, en aixecar’s, el templet que cau en pudents enderrocs a l’abís dels perennes eclipsis i dels tous rellotges tebis i embafadors del mai més, mai pus, i prou; empr de ventall els opuscles emmerdissats dels avantpassats molt pecs i ignars, qui, doncs, no vetllaré amb fogueretes ni càntics mai pus. D’atlant pensiu, i cec i brut, esdevinc mostí ferotge, i net i ull-viu, qui mossega el cul esparracat dels vils adoradors massa lents o betzols. Ha-hà, en podríem fer una altra cançó i tot.



Entrà en aquell instant en Brucolac, aquell infant impostor. Sa mare i sos germans, un jorn de magatzem, amunt i avall, i el Brucolac genuí es perdé. I ja no el van trobar mai més. Quan se n’anaven desolats a revelar el secret de la pèrdua immensa i molt dolorosa, un infant (o era segurament un nan molt maligne) se’ls atansà: “Mestressa, no sigueu capvert, no podeu eixir de casa amb set minyonets i tornar’n amb sis; què dirà tothom? Us fotran fora de casa? Us ficaran a la presó? Al manicomi? Adopteu-lo al tit, adopteu-me a manguis, cavà que sóc bonic? I em feu passar per l’infant perdut, a casa i enjondre i arreu. Això rai. Tost ningú no se’n recordarà, d’on vinc, ni vós, i menys els marrecs massa badocs i immaturs, i seré per sempre el Brucolac de sempre.”



Ara, amb la presència d’en Brucolac, tothom callà. “Sí que se m’assembla!” saltà al capdavall l’Eloi Eivissa, “ets fill meu?...” demanà, encantat.



--Per què t’hauria de desencantar, papa? I ­­­és clar que sóc fill teu, et sóc oimés l’hereu! --féu molt xiroi en Brucolac, i s’abocà a abraçar, ullals nus, son pare.



Les llàgrimes ens queien d’emoció a tots els presents. Tot i que sabíem que, com sempre, tot era mentida. “Quin canvi més exemplar!” féu veure que s’extasiava l’infant impostor, o el nan maleït. “De melangiós extremunciat a fresseta i trempat com un tribulet; i eixerit com un gínjol, i com un trompítxol borratxet monejaire i espatotxinet; i ai, que bufó!” I li pessigava les galtes i l’omplia de catxamomes. “Si sembla, marededéu, que te n’hagis tornat a recordar d’aquelles visions miraculoses de l’infantesa beneïda. Tant agraït que ets a tots els homes i les dones (els mestres, les minyones i llurs soldats, i tots els frares i capellans, i els oncles, i els coneguts, i amics i parents de la família) qui de petitet et tocaren les parts i et feren tocar’ls les llurs. Mai més no has coneguda, ni tu ni ningú, amor aital. Veus com la vida pot ésser tan bonica!”



--Fill, com has crescut, quin aligot! Ja deus fer mig metre i tot! I què vols ser quan siguis gran: batlliu, bomber, botxí?... Tota la canalleta sou tan rucs!



--No em cal vúlger ésser re, car ja sóc... tothom! --féu, molt foscament divertit, el nan lleig i dolent--. I pel fet que tothom és l’infern, com digué aquell, l’infern sóc jo!



--Ai, i que és simpàtic, tan jovenet. I quines cosetes més entremaliadetes i murrietes no diu, ca? Ara sí que ens podem morir contents, que tenim un hereu tan eixeridet.



Entraren ara, plegats, la Titoneta (la moixa de l’Andreu) corrent, i els sis menuts enjogassats darrere.



“Ja hi som tots!” cridà el nan. “Que és com dir ningú. Car, com qui torna al re, torna al tot, quan tothom es reuneix no hi roman ningú.”



--Aquesta és la cosa de l’antimatèria, cavà? Em sembla que anys ha, amb eix tema, en fiu una ballable deliciós. Quan tots hi serem, desapareixem en un espetec de joia eterna. Quelcom de carrinclonet així.



La Titoneta, qui coneixia la natura àvola i diabòlica del nan, s’eriçà tota i començà d’esgarrapar enlaire, i de fer garranyigar les dents. L’Andreu l’agafà pel clatell i se l’endugué fora de casa. De fet, la llençà per la finestra. La gata es degué estavellar com un tomàquet al paviment. L’escarxall degué tacar els gladiols i les immortals, i les camèlies i les dàlies i les impacients. Tant me fa, floretes rai.



Observant aquell panorama tens i estrany, com qui observa pintures obscenes a les coves salvatges, del paleolític ençà, amb la dona temptadriu qui tanmateix t’acarona el mostatx perquè te la cardis allí mateix, i que totes les generacions d’homínids fins ara mateix en siguin envejós i provocat testimoni, m’hi asseguí trempant. Els qui vivim als marges, on els perills hi ronden assidus i densos, cal que hi anem ull viu. No podem abaixar la guàrdia. Només ens la podem pelar en la tranquil.lat de la fosca casa tancada amb clau i forrellat, no pas enmig de tant de boig malèfic i descordat o a frec de descordar’s.



Efectivament, dit i fet, en aquell mateix instant, tothom esclatà en crits. Quina esgarrifaó general. El pis se n’anirà de mal borràs, em sembla que no hi ha cap altre remei. I això si doncs no s’esfonsa el gratacels sencer. Els marrameus esfereïts de la gata abocada al buit interminable del vint-i-sisè pis avall. El sis infants, plens de rancúnia, qui es llencen a mossegar els panxells de l’Andreu. Els corcs qui s’escridassen als mobles fets encenalls de foguera rabent. Els cotxes de baix, encesos i cremant en horribles accidents encadenats. La Lolita, emprenyada i forassenyada perquè algú ha oblidat de tancar la porta del carrer, i ara tenim la casa plena de lladres. Els bibliotecaris mofetes, adés prohibits d’atansar’s a la saleta, on el creador es migrava de la malaltia molt cruel i terminal de la religió, qui, ara, com el romanent del servei, es troben al capdavall sobirans (sobirans, ah, bleix!, com cap granada pastora qui, en acabat d’un periple escruixidor, descobreix a les últimes l’immesa estesa de l’aigua de l’oceà, on el mariner hi llença la darrera àncora; ah, ausades, instant vitalici!) i el nan cercabregues, qui com un voltor, consumeix els ulls del compositor i cantaire...



Del cantaire enyorós, i donador molt agraït d’almoines, i gosador clarós i gaudent de messions que el món (a l’amagatall més amagat) mai aitampoc no és tan lleig. Que la lletjor és tan passatgera com la beutat.



Per això la Lolita li foradà amb una baleta de la pistoleta de l’infern el cervellet, perquè no pensés més i emmerdés més amb les seues cançonetes cacofòniques un món prou emmerdat.



En el beneït silenci, el nan, l’hereu, assentí. Després, ça i lla flasques exclamacions. Quan tothom hagué callat, el nan digué: “Quin suïcidi més dramàtic, no fa?”



--Com la moixa se’ns suicidà --féu el cabaler, bon aprenent.



I tots se’n rigueren, potser algun de nosaltres, com jo, em sembla, prou amargament i tot.