Ràpida drecera al re

Ràpida drecera al re





N'Hug Marès tornava del magatzem carregat de bosses de plàstic, tres a la dreta, dues a l'esquerra, plenes de queviures, pa, oli, raïm, ous, bananes, carbassons...Ja havia fets tres o quatre quilòmetres quan, gairebé al capdamunt d'una pujadeta, lluny als suburbis, força esbufegat, catacrec que caigué rodó.



D'antuvi nidéu no en féu cas. Poca gent qui passava, només qualque vehicle espetarregaire. Però aleshores una dona, d'una finestra estant, en veié el cos part de terra i qualques ocellots cruspint-se sorollosament part de la teca vessada de les bosses. Aquella dona trucà la bòfia, i la bòfia aparegué. Trobaren que n'Hug encara respirava i trucaren a llur torn l'ambulància. L'ambulància se l'endugué a l'hospital.



Quan al cap de qui-sap-los dies es despertà, n'Hug Marès era un home ric. Son oncle de Califòrnia, en Grodan Maress, l'immens savi del teobroma abonyegat -- un menjar diví que alhora engreixava i aprimava, engreixava els pits i les natges de les dones, i els collons i els pectorals i altres carrinclonets musculets dels homes, i els aprimava ventrell i estómac, malucs i cuixes (en les dones aquests dos darrers només en mesures condignes) -- son oncle, doncs, l'empescaire del teobroma abonyegós, l'havia dinyada a la vila universitària de Batzacs amb Matràs, a Califòrnia, i li havia jaquida una herència de déun'hidò.



Per dissort, n'Hug ni se n'assabentà. L'atac de feridura l'havia ferit fins al moll. No es pas que no es pogués bellugar, altre que una cama i el braç contrincant; era, molt pitjor, que no podia consirar a dreta llei. Ni sabia com es deia ni si estava casat o no, i, si casat secretament, amb qui.



No cal dir que, tantost hom s'assabentà de la seua sobtada riquedat, li'n sortiren a cabassos, de dones qui deien ésser sa molt aimada muller, i àdhuc qualque efeminat qui pretenia que en realitat ell era el marit-muller de n'Hug adés molt dalpelcul.



Tant se val. La qüestió: que n'Hug (i ací el jutge se li ficà a la vora a pentinar-li el toment que se li feia a la cicatriu de l'operació de crani) havia de judicar qui deia la veritat. De la cambra on raia, amb la liquiditad que ara li era possible de pouar, se n'havia fet un palauet, sempre amb el consell del jutge qui li feia constantment la gara-gara, amb ganes de sucar, i, a la saleta molt encoixinada, hi anava rebent els qui deien ésser la seua legítima meitat. Si trobava que algú mentia per les putes dents, el jutge mateix ja se li apuntava el nom, i a l'endemà ja li obria un inici d'encausament per delicte de substitució de personalitat, o quelcom paregut, què cony sé.



L'estona llarga que l'operaren crani badat, del cervell i les seues intricades i sovint afetgegades circumval.lacions, a n'Hug li fou altrejat de visitar el paradís. Era un paradís impol.lut, amb infants i bèsties qui hi rondaven a lloure, i amb paisatges d'allò més magnífics i prístins. Els infants, gens díscols, se les campaven totalment autònoms, s'amagaven i reapareixien, sols o a estols intercanviables, entre els rocs i els estanys, les comes i els turons, entre els caminois i camps estesos adornats d'excel.lent vegetació, amb matolls sovint amb forces baies i nous. Cap necessitat d'assegurança a llur encontre; les possibilitats de malaltia o accident en aquells paisatges aitan benèvols, baixíssimes.



Les bèsties, qualcunes de ben exòtiques, com ara elefantets miniatura i dracs llangardaix, grassos, de pell llisa relluent, eren totes d'allò més aregues, i herbívores i insectívores, i no els passaria per la clepsa mai jamai de fer mal a ningú.



Oh, les valls, llavors! Al revolt de qualque viarany, se t'apareixien, i eren amplíssimes, d'herbeis vigorosos encatifades, solcades per rierols pacífics, en assolellaments molt dolços. Paisatges sempre intocats, mai coneguts per cap vehicle empastifador, enfastiguejador de fums, de pudors i de sorolls.



Ah, illa delejada ans jurcada; quin delit d'anar-hi tothom, i sempre prou lloc per trobar-t'hi sol si així t'abellia. I cada animalet i infant parant compte dels ous -- n'hi havia arreu, més o menys ben posadets. Per aital que si de cas cap organisme delicat en volgués mai descloure, i en descloien ara i adés, pogués trobar-ho tot comcal i prou amorós.



Un dels jocs que bèsties i infants s'entretenien a jugar era aquell de fer avançar esferuletes dedins un tor. Potser era el tor de l'espai-temps, i les esferuletes acoloridetes que hom empenyia pel suau tobogantet del dedins, n'eren els móns de qualque estrany univers paral.lel, o perpendicularitzat en creu, o entorat: com baules o denes, què em sé jo. El cas és que si hi havia cap estavellada d'esferuletes, tothom s'escridassava rient, i això incloia estrucets i camaleons i tota altra bèstia ací amb capacitat de riure, i de riure de valent, i tothom deia, jocós i gaudent: Sant tornem-hi!



I la penyora era un granet de grana de paradís per a cadascun dels partíceps qui no l'havien salada, a pagar doncs pel qui havia causada la lleu conflagració. I n'Hug Marès s'hi trobava d'allò milloret, i comptava potser qualque bon jorn, en una de les valls aitan cinematogràfiques, ensopegar's bonament amb qualcun o altre dels seus estimats parents morts abans seu.



Per dissort, abans el despertaren. I al món antic s'hi trobà d'allò pitjor. I, sobre, amb tota aquella gentada qui pretenia d'ésser-li la muller (i el marit-muller en dos o tres casos rucs) molt adeleradament.



--Vull tornar-me'n al paradís --deia--. Collons. Allí tothom hi és molt trempadet. I hom recobra la penyora que ha haguda de desembutxacar donant petonets a manta, i a mants d'animalets i plantes, qui llavors llagrimegen dolçament de reconeixement.



I el jutge li acaranova el toment i, per a bona mesura, una miqueta el perineu.



Per distreure'l li demanava si hi havia trobats gaires papagais, a les selvetes paradisíaques, essent com és el més intel.ligent dels animals, inclosos els homínids o humanots. Tot i que el malencònic i anorc (una cosa duu l'altra) Frederic el Gros hagués sentenciat que tothom qui fotés cara de papagai segur que era un carallot.



I li demanà també si hi havia cap personatge gros, com ara cap marquès... El de la Faixeta?... El de L'aixeta?... La Raixeta, la Reixeta, la Queixeta, la Caixeta, la Baixeta?...



N'Hug Marès sempre feia que no amb el cap. Cap marquès, no. Ningú qui mai hagués portat cap vehicle fastigós. A l'hora de sortir de l'embús de la mort, tothom ha perdudes les claus del seu cotxe -- i doncs no van enlloc. Massa poc. Ben merescut!



Bé, bé, bé, collonut -- feia el jutge espritmatxat i tot neguitós, gens escarxofat, de fet assegudet a un cantonet de llit amb un bocí de culet escardalenc -- bé, bé, ou-kei. La qüestió que dormim bé, senyor n'Hug, i sobretot que no ens deixem engalipar. Això part damunt de tot. De fet, més val vigilar, més val clapar amb la dona Agrípnia (l'insomni), que no engrapar's de per vida amb un error constant de donota flonja i humida; fotríem goig, quina calamitat; espanyats i espatllats de per vida -- hò, com xanguet a l'afàs o bertrol..., com escarbat a l'hostal mefític i assassí del Roach Hotel..., com betzol bagasser atrapat al cul de sac pollós i ratat d'un fosc atzucac, en eixir del bordell, i ara cargolat ans botxinejat per salvatges lladregots qui, com els croats molt beneits d'antanyasses, eixelebradament ataquen i ataquen sense consirar molla en els resultats, car què en romandrà, de vós, senyor n'Hug, com de les ruïnes per on els ignars croats sense grec passàrem adés?... Res, una pelleringa escarrotxada, sense un sou a la butxaca arnada -- arnada, ai, llas, com la pròpia pempthousia (la vostra quintaèssencia), amb l'ànima doncs emboïgada, l'espectre tot traucat, el cul enlaire clafert de treps, pupetes i brians, el mantell trossat tot de sets, estrips i esfilagarsaments, el cap un rodament d'autobús, tot de sotracs, sense arrest previst aumon, i, ubic, arcaic, aixecant-se de la ruïna doncs que sou, idoni (és a dir, invisible), el sofre que crema part de sota, molt subreptíciament, com si ja fóssiu respirallet de l'infern on de cap us tireu. Ja em direu vós, si és cap paper.



No, no -- protestava n'Hug -- prou falòrnies, vós. No em casaré amb ningú. No sóc la rateta qui escombrava l'escaleta i es trobà un dineret. Jo vull tornar amb els meus infants gens sorollosets al paradís, i vull jugar-hi a les tres pedretes amb mons llunyans i lluentets com lluentins duts per la deessa, la regina del cel.



És que no es tracta, senyor n'Hug, que us caseu amb ningú. Si això fos, ja us deia: això rai, caseu's amb mi, i tot arreglat. No, no. Volem sàpiguer si de debò ja éreu casat abans de l'incident de la sang atropellada pels galzes massa cairats del cervellot, o com n'ha dit aquell estaquirot de metge?... Tant se val. Per això sóc al vostre costadet, perquè justícia sia feta. Us podeu imaginar que altrament podria ésser jo pel món, en lloc de vetllâ-us a tothora, salvant qui sap quanta de padrina quan se li cala foc de cop-descuit als fogons de la cuina i tot comença de fer flama i fum. Cap agraïment, però. Encara rai si no m'enduc doncs cap cop d'escombra. Ja se sap, el fat de l'esforçat ans heroic servidor de la població. No; anem per feina, però; no voldríem pas que cap barjaula massa fresca se us endugués de maridot, i vós només pensant en morî-us per tal de tornar als vasts paisatges impol.luts, d'on torneu avatar molt remut, i ella mentrestant vídua molt acabalada ans xiroia, sense cap raó al món per ser-ho, i quan, en tost d'aquesta horror de tortedat, tots els vostres pistrincs californins podrien haver passats, a través de mos dictàmens molt saberuts, a l'estat, ço és, per a goig de tothom. Cavà?



Hò i tal.



Doncs entesos.





* * *





Dormien com dos angelets, el jutge i n'Hug, quan, disfressada d'infermera, una postulant al lloc molt adelerat de dona adés casada en secret amb n'Hug se li llençà damunt per a fer'l trempar, i que l'hi endinyés per a provar que li coneixia el mànec i com s'ho feien d'estimadets ans de l'accident amb les bosses del magatzem i (ah, sí) l'herència aquella de l'oncle Grodan.



El jutge, com sentí aquells crits d'em violen, es tregué molt esveradament la pistola i engegà un tret o dos. La dona fou atesa al cap. N'Hug Marès l'espetec i el daltabaix (una de les bales havia foradat un dipòsit d'oxigen a la cambra del costat i pertot hi era esclat, estelles i calçobre), la xereca que l'afusellament de seguida mogué arreu l'hospital, n'Hug Marès, dic, immediatament, es veié alforrat de tot aneurisme malparit, les vies sanguínies se li desembussaren ensems de cap tap llefiscós, llenegós i escaguitxat, les múltiples gaures que li feien llobada per les venes, totes les romegueres i entrebancs que li escanyaven, com cireretes al carcanyell, les carreteres de la sang, se li fongueren a l'uníson (mai millor expressat), d'espetec, i alhora el cervell se li esclarí, i allò li permeté aquell reconeixement instantani de la seua dona, allí jaguda, morta de fresc.



"Sí n'és n'Afrodita Blume, ma muller molt aimada! Fou nada mentre nedava -- sa mare l'Eufròsia qui déu hajo perdonat havia caiguda marejadament del transferidor quan n'anava molt prenyada, i n'Afrodita nasqué entre les llordes bromeres del port. Afrodita, Afrodita meua! Ah, déu meu, qui t'ha matada, quan amb un trep d'ampolla al cap n'hauries tingut prou i balder! Ens havíem casats a Tortosa abans d'ahir no l'altre abans, a la pujadeta de l'Andorrà, prou a les envistetes de casa, tot carregat que anava i esbufegat, l'incident de l'embús sanguini no tingué molt malastruc lloc."



"No us lamenteu tant, vós. Amb l'arma de reglament us he fet el gran favor." El jutge abraçant-lo li digué. "Ja us crèieu que ningú no desembolicaria la troca del vostre ésser; que us n'aniríeu al clot havent bo i jaquits enrere els de més dels secrets del vostre trànsit totalment indexifrables. Que fóreu estat fum i prou, tantost esvaït, i bonanit. Ignot d'empertostemps per al personal social i l'altre, el de sabata, el d'espardenya, el de peu-nú i tothom altri, mitja al garró, mitjó foradat, renòs, ulldepoll... I ara tot ho recobreu, la llibertat i la memòria. Àdhuc, pobrissona, malaguanyada, la memòria molt feliç de l'ham boterudet i punxegudet de la vostra mestressa qui fou (o quòndama, com diem al meu poble, Reponcelles de Sesgaioles), i tots els plaers que òlim n'extraguereu, ara, mercès a mi i al meu encert canonístic, torneu a tindre'ls presents. Quina vida més joiosa no us espera; sou l'enveja de tota la sala, els de més qui hi som -- o ja hem begut oli, al nostre llit de mort (i més el dissortat del dipòsit volat) -- o només un desert àrid i eixorc d'assalariat i de pencar com un foll per a aitan poc guardó malagradosament no ens rep. Què hi farem. Ara que heu recobrada la salut, només puc confiar que us en recordareu, que fui el vector qui accelerà el vostre Solell ixent d'una vida millor; ric, relativament jovenot, lliure, sense compromís, vidu, amb la dona morta, amb un amic com jo, codonys, què més es pot demanar!"



Esblaimats ans esborneiats, ambdós s'esguardaven, l'un xerrant pels descosits, l'altre sense escoltar-se'l, la morta estesa damunt el llit. L'un amb el rau-rau que el rosegava part darrere, devers els environs del clatell; l'altre, com aquell carallot d'aquell llibre d'ignorants on el déu maligne ordena el pare sacrificar son fill com si fos un boc emissari (pobre boc, també!), desitjant de tot cor passar pàgina enrere, com si no hagués feta la bestiada de tindre aquell atac de feridura d'on l'encadenament molt fatídic fins al sacrifici de n'Afrodita -- adés aitan fineta de pell i ara amb una pell que amb la sang eixarreïda semblava la de l'escorça escrostegosa de l'àlber.



Entrà l'infermera de debò i veié el gran desastre. "Quin empastif, senyors! I què li heu feta a aqueixa minyona?..."



--És que es planyia ferotgement de maldequeixals --provà de justificar el jutge.



--Poca-vergonya! Com si no tinguéssim a la farmacioleta làudanum.



--Sí ves. Fem el que podem.



--Algú coneix l'interfecta?



--Era la dona de veritat (fes-te fotre, noia; estava casat). La senyora n'Afrodita Blume de Marès -- bufa, i, sobre, si sabés, i ai, quin nom més apropiat!



--I el malalt què diu?...



--No dic re --féu n'Hug--. Vols repassar o esmenar els fulls del passat, però no hi ha res a canviar-hi. Car re no hi ha escrit. No hi ha ni sisvol paper. Abans d'ara mateix no hi ha re. Sempre el mateix. I el mateix ara mateix. Palimpsest de re. De signes flonjos, blancs, enjòlits a l'èter, fugaços, ventissos, com pampallugues de mareig, se t'esfumen de continu d'aital faisó que amb l'endemà només en romanen traces molt primes de fumet griset, i, una miqueta més tard, re.



--Ja hi tornem amb els fumets. És que, comprengui'l, amb la mort de la seua dona, una depressió pertinaç qui te la treu? --el jutge féu avinent a l'infermera.



--Neixem tantes de vegades, com bombolles en bromera... --continuà consirant n'Hug.



--Records de l'imperfectívola n'Afrodita; i ai, oi?, quin sentiment --apuntà el jutge.



--Neixem tants de camins, i doncs n'hem de morir també aitants -- ans de renéixer, vós. És com ara el co-néixer, benaventurat hortet ben conreat del meu cervell novament feracet, sense insecticides ni flagellicides ni embussos de taps de sangota pudent. El co-néixer et fa re-néixer a allò après -- nou, o de nou. Co-neixem amb les coses conegudes, o re-conegudes, amb llur coneixement, o reconeixement. Ai, llas, com reconeguí la meua dona aitantost.



--Em sembla, senyoreta, que ja el tenim guarit. Entre vós i jo, quin tàndem mèdic, notfot?



--La meua dona, qui rampelluda com el seu antic marit Raül, l'abrandat, qui se n'anà a Dénia a comprar's un violí per a fer ballar les xiques el diumenge al dematí, i, en tornar, se n'adonà que era una altra metralladora, d'on ningú no n'eixí viu, se m'ha tirada sobre, cony badiu i esponcellat, tret que aquest cop hom li esbadella ans li espelleix el cap. La flor del cervell desclòs. Diuen que allò que cal és seny, no pas cervell, que prou en venen a la botiga per a fer'n truites i tot allò; doncs bé, entre el meu defecte al cervell i el seu al seny, tot s'ha conjuminat perquè aqueixa tragèdia fos.



--Ja el tornc a veure pansit. Senyoreta, on és els seu làudanum molt lloat? Congre, corri a portar'n, què espera, caram.



--Senyor jutge?



--Sí...?



--Vagi-se'n a la merda, vol? O servi el ciri d'algun altre funeral --l'infermera l'envià, i molt amorosa es tombà cap al vidu surós--: Vingui, vingui, n'Huguet manyac, n'Hug manyaguet, anirem a una cambra molt millor, neteta i sense morts ni malvetlladors; en acabat de tants de sondrolls, tenim l'esperit molt tendret...





* * *





"Heu vists mai circells cargolar's?... Heu vists mai apis créixer?... D'esguardar aitals calmes meravelles, hom en rep pau a semals; l'ànima se li assuaja, l'esperit se li n'enfuig, eteri, celest..."



N'Hug recitava els seus paradisos illencs a l'infermereta bona, dementre que a baix, al peu de les escales, dos infermers forçuts, adés amants de l'infermereta, ataconaven el jutge, li umflaven la cara, li trecaven els ous.



Una paó cua-estès s'ho guaitava tot del jardinet de fora estant; amb apassionada concentració, el seu esguard travessava els vidres de les finestres. "Sóc testimoni avui (es digué) de mants estranys accidents. És clar que un hospital és un perfecte indret per a això. Mos ulls diquelen oldanes meravelles d'allò que els sapastrívols bípeds s'entrefan. Dins l'hospital i fora, pel reflex dels vidres i els jocs de la llum. Ara mateix, en acabat de tant de crim part de dins, part de fora, guaiteu... Una ambulància tornant... Se n'adona, el menador, cal suposar, del vehicle abandonat que suara patia un accident (tots morts), una destrossa de vehicle encara enmig de la carretera. L'ambulància es desvia amb molt de compte ara, per tal d'evitar la carraca erta, tret que, en acabat que l'ambulància s'ha aturada, la desferra lentament entra en moviment i ensopega dolçament amb l'ambulància, la qual, amb els ferros torts i recremats del davant, el derelicte buit i sense cap voluntat, només amb el de l'inèrcia de la baixadeta, ara assoleix de capgirar. Cap per avall, s'esclafa l'ambulància damunt un roc decoratiu (o era un monument a un metge vanitós?) devora l'entrada. Puc sentir'n els cossos escruixits i els petits ploramicons (raneres, angúnies, agonies) dels qui hi eren, menaires, assistents, marona, malalt molt greu: un infant de pit, hò, angèlic, amb delit de jugar a les tres pedretes o a bitlles al tor del paradís exclusiu de n'Hug... He dit exclusiu? Volia dir inclusiu. Tant se val. La qüestió que... Els dissenys de la natura són impenetrables... El fils del fat ineluctables... Déu i les seues putes manies inalfarrasívoles... Hum... O com fa aquella altra mentidera nimietat?..."



Això, i pus, es demanava, seriós, el paó.



Un paó amb ambicionetes, potser, d'esdevindre mai ocell de paradís.



"Encara més?" Ens diu. "Manoi, no pas! Ni foll."