Passi-ho bé com anem

Passi-ho bé com anem





En Lluc Xirivella, pintor de cases, s'havia perdut pels vasts banys del vell hotel que renovaven. "Ei," cridà, "per on s'ix, ho sabeu?..." I, de tant en tant, algunes de les escadusseres dones de la neteja qui es trobaven gratant alguna dutxa o banyera o tassa de canfelip li somreien però no l'entenien, i per signes es volia fer entendre, però elles s'enrojolaven com si es creguessin que els proposava actes indecents, i somreien empegueïdetes, com si dolços tremolins els solquessin els tendres paracolpis, i tanmateix, prou púdiques i comcaleretes, feien l'orni, i en Lluc continuava perdut.



Havia estat pintant una paret quan per una finestreta li fou donat de veure aparèixer el Solell. Quina meravella! Es veia, d'allà estant, tota la badia. Molts rics desenfeinats s'havien reunits també dalt a la balustrada semicircular per a presenciar com es llevava el Solell. Allò era gloriós. El Solell s'aixecava i alhora la mar, eixorivida, llençava les crines dels seus cavalls blancs colcant les xiroies onades. Llavors, encara extasiat, en Lluc davallà, es tombà i s'embotí d'esma per una entrada. Eren els vasts banys de l'hotel. Tots enrajolats de rajoleta lluent i blanca. Però en acabat no en trobava enlloc l'eixida.



Tip, s'assegué a un raconet. No volia posar's a cridar com un foll. Les dones se'l guaitarien, potser s'escarafallarien, potser l'acusaven de violador i tot allò -- perill rai. Esperaria, en canvi, que el rude capatàs se n'adonés, de la seua desaparició perllongada, tot i que els seus atifells i el seu buirac ple de brotxes i pinzells encara fossin al tauló de la bastida, i doncs que fos el capatàs qui es posés a cridar'l, que el tractés de romancejaire i de mandrós, si més no allavòrens sentiria d'on venia la veu i potser es podria orientar cap a l'eixida.



Quatres raigs de llum vermella vingueren a posar-se-li al voltant. Aixecà els ulls cap al trespol. El Solell nou hi burxava, i es filtrava pels foradets dels quatre cargols que algú devia haver trets a un batiport que devia menar a un terrat. S'enfilà com un insecte empenyent amunt amb les cames i els braços premuts contra les parets d'un canfelip, ficà un peu al capdamunt d'una porta malajustada, i bellugà una mica el batiport de ferro, que tingués prou espai per a ficar els dits a l'obertura per a després hissar's a sopols. Amb el cap mateix féu relliscar la tapa de ferro i ara amb els dos braços d'una revolada s'autoempenyé fins al terrat tot assolellat.



Hi havia tot de roba estesa, amples llençols blancs sobretot, mes també força roba blanca interior de dona. Darrere un dels llençols li semblà veure la silueta fugissera d'un home. Anà amb molt de compte, i efectivament, espiant rere un llençol, veié l'esquena d'un homenot repenjat a l'ampit de la mitja paret que limitava el terrat. Semblava agullar-se amb el fusell que repenjava a l'ampit. Com si volgués caçar quelcom o matar algú.



En Lluc Xirivella no sabia què cony fer, ni si moure's. El ventijol que feia bategar els llençols havia emmascarats els seus sorolls treient la tapa i pujant, però ara no gosava ni moure una parpella, per por de fer el sorollet que el denunciés i li costés la pell. Car era palès que havia descoberta quaque conxorxa perillosa o altra. Quin secret d'estat o entre criminals (sovint tant se valia) on ell (la seua mort) no fos sinó un efímer entrebanc. Agafen el seu cadàver traucat per tres o quatre bales, el llencen a mar amb quatre pedrots a les butxaques, i que els peixos se n'atipin. Aquest llençol mateix rere el qual s'amaga, perfecta mortalla una mica tacadota de sang.



Sentí un, dos, tres trets. I l'home pudent qui corria cap al batiport. I en Lluc romangué clavat. Tregué al cap d'estoneta el nas per l'ampit contrari a la balustrada de la badia, que era devers on el franctirador havia tirat. Guiatà doncs cap avall, al darrere de l'hotel per tal de veure-hi en aquell moment l'homenot pujar a un automòbil que immediatament partí.



Ara en Lluc davallà pel batiport, alhora que per la porta del terrat entraven els investigadors. Als banys sentí els crits del capatàs. "Lluc! Lluc dels collons, on s'ha fotut!"



Una dona li somreia amb mitja rialleta mig engrescadora mig emporugueïdeta. En Lluc féu veure que s'anava a treure la xil.la per la bragueta oberta i la dona fugí, ell darrere rabent. Tret que en comptes d'anar-se'n cap a la porta de sortida dels banys, la dona se n'anà a trobar'n una altra, amb la qual xerrotejà molt xerricosament i aixecant els braços i fent gests sensacionals, i l'altra dona al cap de poc començà també d'escridassar'l. Totdéu el demanava a crits. Les dones, els ensumadors a la boca del batiport, el capatàs a la porta tan esquitlladissa. "Emcagondena, només havia entrat a pixar i m'he perdut!" s'exclamà ell. I es perdé novament tot sol pels passadissos blancament enrajolats.



S'amagà a un dels canfelips, i hi deixà escolar's l'estona. Els crits anaren fent figa. Sentí uns lladrucs i s'espantà una mica, devia ser cap a l'hora de dinar, però els productes de la neteja, alguns molts càustics i tots molt pungents i penetrants, devien haver ferits els nassos dels cans.



A poc a poc degué caure la nit. Els crits s'havien fosos. El capatàs devia haver tornat a casa. Les dones devien haver plegades de la feina. Els del terrat devien haver recollida la roba estesa, i tancada la porta i cargolat el batiport. Es devien pensar tots plegats que ell havia desaparegut, com l'assassí havia desaparegut. Allavòrens es tornà a bellugar. S'omplí d'aigua d'una de les aixetes d'un rentamans de la vora, i a les fosques es començà a arrossegar, sempre tombant a la dreta, no fos cas que tornés sempre al punt de partida, provant totes les portes, menessin on menessin, i la majoria només menaren cap a recambrons on jeia una banyera o on feia guàrdia una cagadora. Al capdavall, però, es tornà a trobar al peu se la seua bastida, a dalt de tot de la qual hi havia la finestreta que guaitava cap a la badia. Guaità si encara hi havia la seua cistelleta amb l'entrepà del dinar i l'ampolla de cervesa, i encara hi era i se'n serví, afamegat.



Guaità enfora per la mateixa finestreta on de bell matí havia vista l'eixida preciosa del Solell. Passejava una gernació ombrívola deçà la balustrada, la lluna feia llum a la mar tremolenca i argentada; tot era encara boniquet, tret que una mica sinistre, la cara fosca de l'escena del matí. Es guaità una estoneta els bastaixos de la nit. Aquests eren els arrossegaires, uns homes qui duien, ben cargolat al front, un mocador molt doble, o potser eren dos o tres mocadors de diferents colors fets trena, i, en fi, part darrere aquesta forta ludada o anadema estretament cenyida al front, cap a les alçades del clatell, cables se'n deseixien i en penjaven, cables també acolorits xiroiament, amb ganxos al capdarrer amb els quals aferrar les plataformes d'arrossegar. Els camàlics empenyien amb el cap, tot caminant, i fent forces amb el coll i les cames sobretot, enormes càrregues, cadascú amb la seua llarga i ampla plataforma que s'inclinava, i doncs que arrossegava per terra la part de darrere tot fent un soroll de catacric-catacrac damunt les llambordes i les boques de clavegueres i el romanent de bonys i clots del trajecte.



En Lluc Xirivella, seguint son pare, havia començat d'arrossegaire, però últimament havia pujat a pintor de cases, i son pare, abans de morir d'estretor de pit, n'havia estat d'allò pus orgullós.



I ara --pensava en Lluc, treient el nas per la finestreta-- potser ho he tornat a fer malbé, potser ho he espatllat sense remei, i encara gràcies si em deixen tornar d'arrossegaire, encara gràcies si no em carreguen a manguis el mort. I tot per perdre'm als banys dels rics. És que els pobres ens fiquem on no ens pertany, i hi fem un paperot lamentable d'allò pus. Quina vergonya, tu; és que no podem anar aumon!



Sentí un soroll de frecs avall, als ferros de baix de la bastida. S'esgarrifà, imaginà immediatament els gossos dels guàrdies, els gossos qui són l'ànima maleïda dels guàrdies, els gossos maleïts com l'ànima dels guàrdies, i ja s'hi veia fet a bocins. Sort que quan gosà de guaitar cap avall, veié que qui gratava amb les ungles els tubs era una de les dones de la neteja. I ara bellugava el cul i li feia la guerxineta! Devia tractar's d'una de les noies més pobres, que no tenia on anar a jeure i s'amagava als vasts banys per a passar-hi la nit a recer. En Lluc davallà. La dona gairebé se li llençà sobre, petonejant-lo i fregant-se-li amb l'escarranxa a l'os de l'amaluc.



Cardaren esmeperdudament el primer camí i el segon. Ja molt més dolçament el tercer, el quart, el cinquè...



--En realitat, tothom fa el seu paper --féu en Lluc a la dona qui en acabat potser ja clapava als seus braços, els dos ben arrapadets a un raconet, fent-los de llit uns tendals de pintor ben plegadets, fent-los de flassades llur roba, amb, damunt la roba, un tendal més net--. Tothom fa el paper que li toca, i quan hom li canvia el paper, això rai, aleshores fa el paper canviat. I envant. On és el coratge, doncs?... El coratge és espectral, re de ferm -- no existeix sinó en l'imaginació tranquil.la. Tantost et diuen (o t'ho diuen les circumstàncies) que ets un altre, aquest ets. El coratge (gairebé com el cos mateix i la seua forma, com tot concepte que hom té d'ell mateix) s'esfuma amb la claror que duen la por i la fam. Llavors no ets sinó un altre cuc qui mira només a arribar si fa no fa sencer a l'instant següent.



Em tocà d'arrossegar i arrosseguí. Em tocà de pintar i pintí. Em tocà d'amagar'm i m'amaguí. Em tocà de fugir i fugí. Em tocà de cardar i cardí. Em tocarà d'esfumar'm i m'esfumaré...



Com ara, que sentiren les cadenes de la porta i els sorolls dels pots de pintura nous i les escales, i les converses i els renecs dels operaris. Esbarriaren els tendals i corregueren a amagar's als vasts banys del vell hotel.



La dona s'afegí a les qui netejaven, en Lluc pujà a la seua bastida i començà de fressejar-hi de valent i àdhuc de pintar de debò, bo i xiulant fluixet, el seu pany de paret. No volia allunyar's gaire de la finestreta, potser hi podria ullar novament el Solell llevar's, i aitan magníficament com ahir.



El capatàs trucà amb una barra de ferro esparsa als tubs de baix de la bastida. "Ahir què vas fotre, plegar abans?"



--Les xacres, capità. Un mal de ronyons de déulopare. Noves boïgues a l'integument de l'ànima i tot. Aviat no valc per a res. Tota la vesprada pixant pedra.



--Això és llei d'entropia, germà --el capatàs s'havia aixecat de bona jeia--. Tots volem que ens toqui, i quan ens toca, què? Ja ens ha tocat.



En Lluc tractà de compendre un miqueta allò tan enigmàtic. Entropia: l'equilibri de la matèria, el descans més descansat. Tots volem que ens toqui: tots diem jo! jo! a mi! a mi!, i fem gests perquè hom se'ns fixi. I quan hom se'ns fixa, amb un cop d'ull en tenen prou i passen a altre... Hum. Potser vol dir que no em faci conèixer gaire. Que l'espiga més alta, aquella cullen abans. Ahà. Per cert, qui occiren ahir?...



Qui occiren ahir? Per què l'enrenou? De dalt el terrat estant, un mortridor tapat mortrí qualque peix gros, i ara? I ara?...



Volgué tol.lar per la finestrella, tret que ara li queia una miqueta lluny, i el capatàs rondava part de per baix, i, de més a més, fora semblava ploure. Per això se n'estigué. Potser volia copsar un funeral molt cerimoniós. Com més cerimoniós i ple de matràfola, més gros el peixot.



En acabat de dinar, tenia pixera. Perquè no es volia tornar a perdre, s'arrupí tot, com ara si es cerqués les cabres, i pixà d'amagatotis en un pot gairebé buit de pintura. Més tard ja el barrejaria amb d'altres. Encontinent, s'hi ficà. Pintà com ara detonat, un bocí de mur gros qui-sap-lo, no sabia d'on li venia l'energia. Llavors l'hora de plegar vingué, i eixí normalment.



Al carrer fosquejava. Algú es veu que ahir havia mort el rei, però tots els diaris deien que s'havia mort del cor. Mentides rai, els diaris, com sempre. Se n'anà cap a l'estació. La rònega, la dels pobres.



Per comptes de pujar a cap trenot, se n'estigué. S'enyorava de la dona de les neteges qui tranuitava als banys de l'hotel. Com podria ficar-s'hi, amb tots els gossos i llurs guàrdies?



Passà d'esquitllentes entre els treballadors qui xerrotejaven, passà com qui s'esmuny secretament cap a cagar o pixar. Tot d'una s'amagà, es féu fonedís a l'ombra d'una paret de maons o toves una mica retirada de l'únic fanal al centre de l'estació. En pujava una fortor de pixum que marejava. Vigilà a no trepitjar cap palter. Es veu que molts s'estimaven més vindre a cagar i a pixar ací que no pas a la cagadora massa bruta de l'estació.



Vingué al capdarrer el tren esperat i s'endugué la massa de gent. En Lluc romangué embolicat de foscor, immòbil. Esperava que els dos encarregats de l'estació s'enfonyessin dins llur gàbia. No sabia pas per què trigaven tant fora. Aleshores s'atansà, relliscós, finament, sense sotracs, un altre tren. Estrany. S'aturà, i en davallaren senyors. Encara més estrany. Potser potentats secrets per al funeral reial. De sobte, un tret, un altre. Hom robava el tren, amb força violència. Una dona molt mudada amb pells i frasques rai caigué fulminada. Llavors els lladres entraren a un vagó i en buidaren unes bosses que llençaren no pas gens lluny d'on en Lluc s'estava plantat. En un rampell, n'agafà una i s'amagà a un matoll. Un gran esclat es descordà en aquell moment. Part del primer vagó volà fet estelles. Crits rai, i corregudes, i trets dins la foscúria ambrada pel foc. Dos lladres s'esbufegaren prop seu, fent bots i repixant salivalls i suors, tot carregats amb les altres sis o set bosses, sense tindre temps, és clar, d'encertir's si el botí hi era tot. Arribats a la primera cantonada, un automòbil negre féu bot d'allò més silent, i, en pic els recollí, fugiren molt sorollosament, el guiador pitjant i trepitjant com si l'accelerador fos qualque mena d'escurçó molt rebec.



En Lluc s'estigué amb el seu lingot d'or massís a la sina. A poc a poc s'anà esmunyint tan lluny com pogué de l'estació. Esperà que matinés rere unes bigues o travesses negres d'estalzí, a l'altra banda de talús.



Mentrestant, examinà els esdeveniments proppassats. Es veu, es digué, que els gossos i llur guàrdies fugiren rere l'automòbil dels assaltadors. I que quan més tard devien vindre amb lots i fanals a veure si hi havia cap bossa escadussera oblidada, prou devien haver'n trobada de debò una, però era buida, i tots es degueren guaitar malament, sospitant els uns dels altres, com sempre, llurs ànimes de gos ferotge sempre malpensant de tothom altri, per això els trien els plutòcrates, perquè els vigilin els cabals en detriment de llurs germans, als quals trairen en apuntar's de guàrdia, i als quals els plutòcrates roben doblement, aprofitant-se de llur treball i llavors venent-los les merdegades que els venen.



Etcètera. En Lluc badallà, enfredorit, i tanmateix tot content.



L'endemà, quina casualitat, ningú no s'ho esperava, però fou decretat que era diumenge. Els diaris deien també que l'esclat d'anit havia estat causa d'un tènder pocavergonya, massa escalfat. Falòrnies rai. I que altrament tot collonut. Re. I que la cerimònia de l'enterrament del monarca ben tost una altra efemèride històrica. I que presents totes les glòries de la ronyosa pàtria. I en Lluc anà vora les roques del voltant de la platja, i des de lluny ullà d'estranquis el vell hotel. Dins hi havia la seua estimada. Amb or a la butxaca i una noia sulla, sense ningú al món i sense sàpiguer l'idioma, l'exili se'ls obriria, gloriós, com un altre Solell qui, rere seu, traïdorencament es llevava. Car dalt al terrat, un home fosc es repenjava, i hi repenjava el fusell, a l'ampit de l'empara.