Estada de tres dies, i au que no ha estat res

La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a truja. Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas. Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues – cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila – a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior. Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat, quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra. Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a sàpiguer quin verí o virus nou no duia. Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents. Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies. Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina; tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en desdirà, de llur absurd cobermòrum...? Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!” I se n’anaven força empegueïts. Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants...! Han sentit a dir que hi havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt...? M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé. A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada, quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a acoltellar’m. És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar) que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent. Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara..., eximiràs, reeixiràs a innocentar-te’n...? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a sobre, desapareix! Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son, estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia sortida a agafar les seues estisores de sastressa... Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell. Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota: de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a grotesquíssima... Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament: arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa. Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava de la nafra letal... Pensava horroritzat: Treieu-me’l del damunt! Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota esdevinença intorçable.

Estada de tres dies, i au que no ha estat res

La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a truja. Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas. Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues – cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila – a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior. Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat, quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra. Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a sàpiguer quin verí o virus nou no duia. Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents. Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies. Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina; tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en desdirà, de llur absurd cobermòrum...? Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!” I se n’anaven força empegueïts. Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants...! Han sentit a dir que hi havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt...? M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé. A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada, quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a acoltellar’m. És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar) que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent. Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara..., eximiràs, reeixiràs a innocentar-te’n...? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a sobre, desapareix! Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son, estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia sortida a agafar les seues estisores de sastressa... Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell. Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota: de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a grotesquíssima... Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament: arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa. Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava de la nafra letal... Pensava horroritzat: Treieu-me’l del damunt! Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota esdevinença intorçable.

Romanç del secà insistent

Romanç del secà insistent Amb vareta de saüc Davalla el saurí del tuc I diu: “Saps què he trobat? Suquet part d’aquest costat.” “Suquet? No ho entenc”, li dic Amb bona cara d’amic. Em respon amb mala llet: “D’aquell que es beu a galet! Collons, pallús, vull dir sang! Sang de nimfa morta al fang.” “Estranya llaminadura: Saurí, això, hom s’afigura, No es llepa ni tasta o beu; Hom ho colga amb una creu, I bona nit i bona hora; No es remena ni enyora; No fos cas que portés penes.” “Penes? De quines obscenes Evasions no em vols complícit?” “Poc que parl de res il·lícit; Em veuríeu bandoler? Pobre de mi, un masover...! Us alçuràveu debades, Feu-me doncs cas, i ausades Veureu tot com doncs va anar. Som del meu sant l’endemà. Sóc a comprar a la botiga Quan l’ull se m’entortolliga: Hi ha una dona qui s’asseu Davant meu com en museu L’estàtua d’una deessa... Rere un estintol s’adreça De tal faisó que sóc l’únic Com de submarí neptúnic Qui la veu pel periscopi De mos ulls estil Procopi (Qui guipà na Teodora Pertot nua, amb la bacora Sense drapets i els pits francs); Li veig xuclets i verdancs, Dic, a les cuixes que obre, I se m’eixarranca, a sobre; Les cames amples desclou; Se’m mulla el bec com si plou De la titola trempaire: Voldria burinar enlaire I dins la fosca carranxa Que m’ensenya sense xanxa, Seriosa i coqueta ensems, Mentre els genolls als extrems Passen del seu camp de joc... La titola em surt de lloc, Tinc por que no esbotzi el xap I ara sigui un altre nap Exhibit nu pels prestatges, Amb pans, llets, vins i formatges, Que toquegen els mig morts Qui compren, raquítics, torts, Oiats, mal escorreguts, Mig de pedra, asseguts, Fastiguejats fastigosos... Sols ella i jo vigorosos Semblem en aquest món balb, I ara li veig el fons alb, Vull dir, les calcetes blanques Al bell centre de les anques.” “Tota aquesta hipotiposi No altera la diagnosi: Ni catàlisi ni enzim Desdiu que hi ha hagut un crim, I que tu en saps un bon tros.” “Collons, saurí, us feu l’atroç...” “I tu, l’hisendat, l’estruç; Vull que em diguis sense embús Si qui mataves colgaves Entre les cols i entre els raves, I ara et surt un saurí il·lús I et descobreix l’engargús.” “Si ves, per això us llogava! Jo reu, de ningú em fiava. Poc que som tan llonganissa: Tempta el diable i l’aquissa, Valent ximplet, ai, cabàs! ” “Sóc un home perspicaç. No manlleuta de confés, Ni a qui hom fa dur els neulers.” “Borinot, per xo us volia; Pas que som tan xirivia. Pas que som tan pastanaga, Que us llogués per dur’m la baga Al coll (amb tumbaga gràcil Em casaré amb la mort fàcil, Com heroic trabucaire A qui la gàbia sargaire Fa per penjar’l foramurs; Podrit, tinc millor recurs!) Si em deixeu finir l’història I no hi barregeu xicòria Ni ja d’altres hortalisses, Com ara alls i ravenisses, Farem via i resoldrem El misteri que ara us prem Els pulmons i els que no sonen: La gent com cal enraonen. Vós, acollonit i asmàtic, M’acuseu, melodramàtic, De crims de sang i penúries, D’espúries endreçúries On enterrava cadàvers. Quan (prou de tocar’ns les faves), Us volia perquè el pou Ara sec brollés de nou.” “Si està embussat amb un mort, Triaves molt mal consort: Ni ben pagat sóc mai mut!” “Vejam-lo ara el barrut! A sobre voldreu cobrar: Sang de nimfa qui habità La font del comellar, oi? No pas cap raget xiroi D’aiguaneix de qui el tritlleig Atragués bon safareig De marietes, xicaloris, Papallones, i els desoris De mant insecte content...” “Més val que posis esment En la sang al fang antic Que ara sua i que amb inic Neguit de revenja clama...” “Això us retrec, que a la cama Algú es nafrés i en trobeu Ara el rastre; receleu El mal suquet: aigua vull, No pas sangassa ni bull D’antiga àvola màgia.” “De màgic, res; hemorràgia Diem, que el bastó deixela, I el cos espectral bruela...” “‘La verguella d’évol ruc Espelleix farnat xaruc.’ Gran títol de diari fals Per dir que no val tres rals El que troba amb boig deler Un carrincló barater Com vós: el carnús d’un llop, O de qualque ocell miop.” “Bruela el cos espectral Que no era pas animal; Que era persona, i justícia Li escau, i no pas cap nícia Excusa de criminal Qui ara exposem en ollal De bell nou a la llum clara.” “I què fotreu, cuca rara? Què fotreu, tant descobrir? M’esmocareu com dofí Pescat en aigües salades? O em foteu qualques barrades Com si sou matalasser Amb vares d’avellaner I jo llanut com un ruc...? Estalvieu-vos-em el truc. Ara qui truca sóc eu. Veieu aquest marrameu De cosa que empeny i pitja Com si fos una politja Que m’alcés el carallot...? No us penseu que som bruixot, Duc en butxaca pistola...” “Mestre, us dic, hom es desola Si causava qualque esglai. Sóc pagès, vós samurai. Callaré com papagai Sense llengua, això rai. Veieu-me abaixar l’estuf, I dir, ben humil, que uf! Pus tost vull del bon parruf De la dona sens rebuf Rebre dades ‘bon terreny’...” “Saurí, veig que poses seny... T’ho diré ja perquè ho sàpiguis: Això deia: ‘Que no hi càpiguis, Titola, no t’exonera Del crim de dar l’esponera En espectacle a tant d’orc Zombi perdut, corc eixorc, Per la sinistra botiga... Fot-te endins, pensa’t que ets piga D’aquelles de mal mostrar. Pansit, doncs, i au, a callar...!’ Car sàpiguis, bon saurí, Que al centre del braguetí Alb que li tapava el cony, La princesa hi duia, enfony Que supura en escorranc, Una tacota de sang!” “Era doncs mala-setmana, O bé greu tall en membrana...?” “Moixoni, tros d’ase, vols? Em cor-rosegava sols Llavors el fet que ara ho fes: De mostrar-se’m ex-profés Amb les calces totes brutes. ‘Per qùe? Per què?’, et disputes, ‘Per què sense cap raó M’ensenya, destrempador, Un cony que raja com font?’ Mal averany, vil afront! (Me’n fot si és cap fluxió, O trep fet amb fi raor.) La dona pas que t’honora Com adés la Teodora Ensenyant culet i pits; Maleïda ‘trencavits’! Vol encolomar’t el crim! Fuig ben lluny, amic Joaquim!” “Doncs, senyor Quim, ben fet, ca?” “Fotia el camp com un ca Sedegós rere un moltó, I ella em segueix amb fervor Com una moixa moguda, Com una boja beguda! (O una monja amb glaucoma Qui es guaita aquell boig a Roma.) No me la trec pas de sobre, No sóc pas prou bon manobre Amb pic, per a deseixir’m D’aital grop, torb o llotim... M’entra a casa tal com gossa Ranquejant i sense crossa. Em somriu com angeló I se’m mor en un racó.” “Quina aventura, senyor! Ara comprenc l’estretor On us ficava la dona!” “La dona mai no perdona! Si tu no et mors, se t’encasta Com sangonella molt casta. Més casta, més sanguinària: No hi ha llei més adversària Per a l’home que el del gep Que el qui s’enamora rep.” “Jo m’enamorava d’aigua.” “Ben fet! I jo amb un paraigua...! S’obre, suau de barnilles; Com barnilles de cotilles Li abraces quan és tot clos; La virolla com el llos D’un clítoris té trempat I amb el mànec cargolat Feu manetes passejant; Sovint t’amagues, jugant, Sota les seues faldilles I no sagna mai ni ai, filles, Què us diré, me l’estim pler; No plora ni fa el paper De la gran puta ploraire. Si es mulla, ho fa amb una flaire De pluja neta i com cal; I no empra mai l’orinal; Empra, és clar, el paraigüer Que l’ambient no fa malbé, Car ni put ni duu entec: És un estri molt llefec. I fort valent: no l’afolla Cap embat de cap virolla. Virolla: piu esmolat Que mant batraci ha enculat Com ara acora el saurí!” “Ah, assassí, assassí!” “Fotràs el nas a mal cau!” “Em passa per vindre en pau. Ah, si ferro fos la fusta, Si la mà fos guant de justa, I la vareta fos glavi...! Mestre, que se’m mulli el llavi, Si us plau en la sang eixuta De la nimfa qui absoluta Batlleix sobre la font cega. Colgueu-m’hi, font de la pega, Que ensems hi esperem eterns.” “Sí faré, saurí; hiverns I estius s’hi escolen idèntics. Belleu brollaran-hi autèntics Salzes, verns, saücs o polls, Com planti també als tolls Fètids de cada carronya Les vares de la vergonya Amb què em vingueres inerme.” “Serà font màgica al terme. Atraurà malt pelegrí...” “Ai, sòmines que ets, saurí. Font serà més maleïda, Amb la sang eixarreïda Que trenca cada bordó De bord caminant felló. No s’hi atansa ningú. Allò que se’n diu tabú. Tot bastó, crossa, mangala, Grèvols s’estellen; s’eixala Cada esperit; vindre cal Amb una espasa essencial. Com el bran del rei Artús, Tret que, és clar, menys gamarús.” “Menys gamarús que n’Artús...? (Et mors, i tot és abstrús.)” “Saurí, n’Artús na Ginebra Es bevia, i entre el gebre I la febre es debatia.” “Bona nit, de bruixeria N’estic tip; amb la princesa Em colguéssiu... Sang encesa...” “Saurí, a dijous divendres Segueix, i vénen les cendres Que s’envolen cap enlloc On sols dijous el renoc Reia, jeia, es rabejava... La nimfa meua rajava Una font de sang dolenta I em seguia amb empenta Com vampira molt roenta...!” Com te’n desixes, pensí, Mentre colgava el saurí. “Com te’n desixes, com fer-ho? Et vols ningú i ets un zero.” A cap crim segueix un crim, I a un crim segueix un no-crim. Això de la sang, Joaquim, És un argument molt prim. De suc, quin fàstic sublim. Voldria’m nat sense al cim D’una muntanya de vidre. D’una muntanya de vidre, D’una muntanya de vidre. Al cim voldria’m nat, Quim, Sense sang i fet de vidre, D’una muntanya de vidre.

Al·lucina l’infant

Al·lucina l’infant “Ping!” fa l’alabastre vermell al pàmpol del llum i la llum balla en ombres fins que tot és ombra d’on els monstres rellueixen brollant intermitents com flors de terror. A frec de mort esgaripa l’infant les parets se li clouen i la foscor l’embolcalla amb ullals de sang ulls desorbitats urpes on pengen parracs de pells de carns. Qui vindrà a treure-l’en no pas ningú o només el son llarg o curt d’un endemà opac o encar sobtadament enlluernat per la mateixa floració de monstres foscs sempre devora i qui tard o d’hora el devoraran.

Vora l'estanyol

Vora l’estanyol Quan en Dionís, qui feia estona que esguardava el cresp de l’estany, se n’adonà, va quedar bocabadat: li va semblar veure una lleterada qui tot de sobte hi surava – es va fregar el ulls, no fos cas que encara lleganyes els li engavanyessin – i alhora volia aprofitar que era a la vora de l’aigua per a dessonillar’s les orelles, bo i fent-s’hi espetegar qualque escatxic de l’estanyol, mes ja no gosà enterbolir el líquid ni desfer l’estranya lleterada sanguinolenca – que ell imaginava cinta de fresa de qualque “peixa” (peix femella) qui als fresos de més avall, sota el mirall estantís de l’aigua, pongués precisament llavors, i, sobre, amb esforç i dedicació rai. És clar, ni allí s’esqueia d’haver-hi cap fres ni allò no era cap lleterada – era la via làctia qui es reflectia irada en aquell estanyol perdut – eren aquelles antigues illes d’estels i aquelles fosques nebuloses d’adés – ara, ai, pel que es veia doncs bojament enfellonides per qualque malesa comesa no dic pas pels humans, formigues sense cap pes ni importància al món, ans per déus pecadors – les qui suraven al cresp somort de l’estanyol colpit. Galàxies eren, doncs, qui ja no fugen repel·lides, ans qui vénen a ensopegar’s – qui vénen a col·lidir i doncs a castigar totdéu qui es trobi pels voltants – totdéu irremeiablement xuclat per llur torniol de fi del món, per llur vòrtex gravitacional de vertígens darrers. Aiguabarreig de nebuloses i galàxies convocades pels elements a com qui diu inaugurar un nou Solell qui ocuparà tot l’espai de l’univers – esdevingut tot plegat un sol Solell, o Ull, o Forat de Cul molt emprenyat qui senyorejarà finalment el Tot. En Dionís s’esguardava la lleterada de sang i comprenia... – i s’esfereïa, tanmateix ert ans glaçat. –Astrònom! – va sentir que el cridava algú part darrere seu. Era n’Elisabet Pedres, la seua cosina, qui, estàtica i reduïda per la llunyària i l’enlluernament als ulls d’en Dionís, semblava talment un xot damunt la branca d’un om. –Tot és encara relatiu i si fa no fa físic, i doncs gravitacional i aparent –rumià ell–. Encara ens en podem fiar una miqueta, dels ulls mentiders. “Observava”, va cridar, “l’univers, incapaç tanmateix de determinar’n la vera natura, Elisabet.” –Ah, doncs fotrem goig –respongué l’al·lotella–. És nogensmenys difícil de comptar estels emmirallats a un estanyol on tothom ve a pelar-se-la, ca? –A pelar-se-la? –va dir ell, tot d’una eixorivit. La titoleta li féu un botet, d’estre presa, com per hamadríades intuïdes estrebada. –Es veu que les constel·lacions, sobretot les de caire femellenc qui es rabegen al Tròpic del Capdecony, s’hi emmirallen nues i plenes de carns. Na Cassiopea dels pits ferms; les Plèiades de les xones regalades; les Zodíaques amb els forats del cul aitan elàstics; na Venus dels proteics esfínters; aquella andròmina de trucalembut de n’Andròmeda, qui te la llepa amb llengua flongeta, llargueta, llefiscosa, esllenegosa..., jotfot, i tant, i fins i tot els dilectes Bessonets, ells qui també trempant tan bufonament, tan minyonets i tot... –No ho sabia pas! –Escultors de temes heroics vénen a pouar-hi – això és allò que ells en diuen inspiració, ah, garneus! – i només ho guaiten emmirallat als estanyols on abans s’hi banyaven les nimfes, i ara ací els tenim, a cada fris i arc de triomf, els putets amb les falcades (o espasetes curtes) de llurs vitets trempats envant, menant les revolucions. –Ara comprenc per què els artistes s’allunyen del tumult i l’aldarull i esguarden silents i encantats el món de les muses pels foradets de les aigües místiques. –Doncs ja ho veus –va dir la noieta, molt més a prop. –Collons. I les muses són les deesses, i les deesses les constel·lacions... –Esgarrifades i en esglai de mort en veure’s envellir sense remei, llurs fufes ara desdentegades, llurs traus gens elàstics, llurs hemorroïdals i corcats traus adés tan flexibles i llambrescs i que ara et rosegaven ans rovellaven instantàniament cada matràs que els ficaves ni de tímid incoat intent – ah, i llurs secrecions esdevingudes pudents i virulents, verinoses, càustiques... –Quina por si se me n’atansa cap amb afanys de cucuri i de verriny i de cardera i... Si m’escaic de tindre llavors cap piolet a mà, com l’assassín amb piolet, “t’assassín amb piolet!”, esgaripava i titulava amb esgaldinys com un orat, el cap ple d’orqueries, com alhora la colpia i colpia fins que era només tendrumets part deperterra per als trencalossos i els aufranys. Les arpelles, i els aligots, i els grifons i les esmerles i esparvers, els voltors. –Oi. L’íntima coneixença de la pròpia mortalitat duu cada constel·lació sovint a la desesperació... Vénen a esguardar’s a l’estanyol qui els cau més a la vora i hi ploren i somiquen l’esdevenidor esclatat i espetegat en corrupció de llurs carns ara tanmateix aitan esponeroses ans puixants ans toves ans flairoses ans lluents i, de l’estanyol, doncs, n’augmenten el cabal i la salinitat, d’on que els peixos i les “peixes” en pateixin i que les lleterades que hi veus no hi siguin d’altre que les dels déus i d’altres minyons poques-vergonya amb granets a les galtes qui hi vénen a pelar-se-la mentre esguarden les deesses esguardar’s... –Creus que així tornen (o almenys s’hi esmercen de valent) a dissenyar l’espai-temps i que doncs assagen d’adreçar’l, d’endreçar’l, de reparar’l, d’esmenar’l, de dur’l finalment en cunç, i com déu hauria de manar que fos, ço és, no pas com és ara, que és una merda de daltabaix i d’escarafall, i de terror i d’embull, i de garbuix...? –La meua mare deia que calia ésser com en Sísif per a guanyar la loteria – guanyar pel cap baix un milió, vull dir, és clar, car guanyar menys només t’impel·leix a despendre encara més en bons i bitllets lliurats al públic beneit per totes les loteries del món, d’on que al capdavall moris fastiguejat i fet un anyoc d’integuments, membranotes i nirvis, jotfot, quan el milió no el guanyes mai ni jamai remai... No sé si ho saps, mes aquell Sísif era una mena de constel·lació mascla qui s’apujava els collons i li tornaven a caure com rocs o pètries esferes de presoner damnat als putes peuets, d’on que es passés els dia, és a dir, no pas solament el jorn, ans la nit i tot, cridant del mal als peus que li fotien els collons com li tornaven a caure. –Doncs pobrissó. –Pitjor: el dolor i el neguit, el corruix i la pena de rebre el cop el feia oblidar que més valia que es deixés els collons en pau – no, el gamarús se’ls tornava a apujar per tal de veure com tenia els peus, i badant-badant, volent-se tocar les tocadures als peus, barrum, que l’hi tornen a caure, damunt, i com un plom feixuc d’allò més, els collons... –Aquell bordegàs era un plepa. Ja veig què vols dir. “L’univers, qui menys hi fot el nas menys hi encomana cap nou gam.” Potser no caldria fer’n ni cas. Com si no hi fos, com si ni existís, i les podrides constel·lacions qui vénen a emmirallar’s als estanyols, tractar-les com esquelets, i au, que al capdavall és el que si doncs ja no són prou aviat seran. –Així m’agrades. Pel que veus, i no pas pel que destrenyes o diguem-ne esprems, és pel que t’has de guiar, no pas per cap conclusió tocada del bolet, com foten els astrònoms i d’altres datspelcul a bon mercat. Doctors del fruit podrit, que en dic. –Elisabet, els culpables de tot són els malparits qui pertanyen al diví clergat. Llur energia fosca accelera la corrupció del cel. L'expansió còsmica – d’aversió mútua – empesa per llurs pets i pudor de boca rep, a tornajornals, la reunió, ans la companyonia i l’empetitiment, l’aplec germanívol, com qui diu, en un sol pinyol o nucli menut, de tots els astres i cosetes i cosotes celestials. Tots rebem per culpa del maleït clergat de la força fosca – repugnants bruixots, sempre amb llurs falorniosos jocs de passa-passa! Són la puta passa! I és clar: les galàxies massa emprenyades vénen a col·lidir per tal d’anorrear el Tot, fruit podrit, oi, només perquè aquells dissortats els pessigaven massa les parts tendres, saps? I tot era sangtraït i com se’n diu, carronya, vull dir, gangrena, oi. –Hi vénen nues, amb pintes d’ambre a pentinar’s; xiulen com serps a llur llambreig damunt l’espill de l’aigua, i cada cabell és una serp qui xiula quan la deessa la pentina, perduda en reflexions, perduda en sinistres reflexions mentre el seu cos nu es reflecteix a l’estanyol i cada escara de vanitat, cada cicatriu de ganivet qui volia exalçar’n la fugissera beutat, ara supura pus i icor, i fel i por, i xauxina ans xarbota ans xerrica i petarreja al degoteig el cresp de l’estanyol com paella al foc dels orcs. –Dona, és que la constant cosmològica és de tornar al col·lapse si els déus maleïts no foten prou bondat. –I mai no en foten ni n’han fotuda ni en fotran – massa arrogants, qui es pensen que hi comprenen re, i ni futil·la, jotfot, Dionís. L’univers tornarà aviat a ésser un altre forat del cul d’on la fortor, massa forta, no deixa viure re, ni la llavor de l’esdevenidor, la llavoreta blanca d’un cervellet enlluernat pel pinyol de la concepció. –No et banyis en aqueixes aigües, Elisabet, les lleterades de sang al ventrell ara llis t’hi concitaven monstres. –Carallot, ni pensar-hi, jotfot; amb quines em véns? –No cal anar gaire lluny en el continu que en diem temps – que és només la deterioració de l’existent, és clar – per a trobar’ns amb el fill únic de tanta de deessa feta malbé: la boca que tot ho fon, de qui cada horitzó és un queixal de foc. Ja ho dic bé...? De qui cada queixal és un horitzó de foc. –La velocitat de la llum s’esvaeix dins la boca o el cony de la filla única, fosa, qui és com si fos filla de cada constel·lació colgada als èters i podrida en muntanya sidèria de fems. Cap amplària d’ona no n’ix com pudor de boca. Tot és estrangulació de suïcidi universal. De la boca o el cony de la filla única no n’ix altre que no-res. Ni cendres. –Hum. Un cas semblant s’escaigué als anys d’en Narcís. Crec haver llegit en un tom gruixut que tot hi esdevingué invisible. No pas que els ulls et fallissin, només que no hi havia res a veure. Et guaitaves les mans i no hi havia ni mans ni dits ni ungles ni artells. T’esguardaves al cresp de l’estanyol i no t’hi veies pas, ni veies tampoc el cresp ni l’espill ni el peix. Un vague fulgor mòrbid de llostre malaltís on cada déu i deessa es veu que ja rebé l’extremunció encara s’albirava, si estrenyies prou les parpelles, enllà als límits de l’esfera: una lluïssor poruga banyada de microones còsmiques d’amplàries d’ona insignificants ara colgades pel soroll estàtic ambient. –Doncs quina merda, tu. –El deuteri embolicat com mòmia als llençols dels quàsars ventissos encara feia la viu-viu, com un foc follet, llas, moribund. L’energia fosca als ulls d’en Narcís i tots els seus vassalls no feia prou llum per a enllumenar enllà d’un mil·límetre – només veies durant uns dies d’agonia els virus virolats qui se’t cruspien els ulls. El deuteri s’havia també fos com mòmia esdevinguda polsim esbarriat per les ventegades dels Solells. Cada ciutadà encara mig viu es veia reduït a xuclar’s un dit invisible en un racó, fent un posat de fetus, és clar. –La meua mare no la veies pas menjar mai; ara, la veies, això sí, xuclar l’aire esmeperdudament: això la nodria prou; vivia com un camaleó, com una salamandra – deia que calia deixar sense vida ni energia l’univers, aquell afoll horrorós. I em sembla que tenia raó. Cada pistrinc que tenia se n’anava a la loteria, no pas a comprar cap queviure, no. –Bona cosmòleg qui ta mare era, Elisabet, saps? Car cap altre univers guanyat a la loteria de l’equilibri transitori dels cossos siderals prou es val (i segurament en escruix, vull dir, amb escreix) el que tenim ara – oi, segurament el bat per un tacó i tot. Aquest nostre deu ésser el pitjor possible ni aesmable, saps? Hom ens encoloma aquest pixar destarotat del tot s’hi val, i mentre suri, rai, i si doncs no sura, doncs a fotre’s toca, i tot se’n va en orris – tot esdevé ull furient qui t’esguarda impàvid eixugar’t i podrir’t. Sí ves! –Ma mare ta tieta alfarrassava que del trencaclosques del guanyar només calia trobar’n les primeres nou xifres – mai no comprava el nombre sencer. –Ben fet! Comprar el sencer és caure dempeus al pou del no-re. Cal sempre tindre si més no un tentacle fora del pou. –Les primeres nou xifres... Ara que hi caic: la desena sempre és un zero. I tot destí equival a zero. Jugar a fer d’en Sísif és jugar a no morir – quin joc més inútil, no fa? –Ara que passa pel cel aquest núvol fosc que tot ho enfosqueix no hi veig al cresp o al mirall de l’estanyol altre que foscor, Elisabet. Sort que ets a la vora meua i em servaràs, perquè de tanta de foscor i confusió n’esdevinc oiat i tem de caure al forat col·lapsat de l’estanyol enverinat per les lleterades dels lúbrics amargs qui sempre espien, a desgrat de tot el que sabem, maleïts malastrucs, cossos a mig corrompre’s. –No hi ha com la constant del refús còsmic per a servar el seny, Dionís. Agafa-te’m al braç, i no cauràs. Ara, si te m’agafes i t’esdevinc en aquell instant constel·lació a mig corrompre, t’enduràs un esglai de mort, cauràs esborronat al pou de la dissolució i seràs per sempre més polsim esbarriat per les ventegades dels Solells. –No hi ha manera d’escatir allò ver. Et comprenc, gos a dir; te n’intueixc l’inclinació; per on se’t guerxa el cosiment; ausades, discerneixc entre clarors i foscors el disseny del que proposes... –Eixordats per la pol·lució de l’energia fosca al capdavall no som capaços d’esbrinar’n altre que soroll paràsit; per les revesses dels gens manyacs corrents còsmics reboteixen els bilions d’anys i panys (és a dir, les revolucions esfèriques qui sense solta ni volta prenen lloc en envitricolls indestriables per les nebuloses concatenacions intergalàctiques), i dels ensopecs en neixen efímers inferns – espurnes ventisses qui endrapen mons com qui endrapava pinyolets estranys qui al ventrell se’t declaraven, ai, explosius, ai, ai. La noia bleixava i deia dos “ais” de més s’esqueia perquè llavors en Dionís començava de ficar-la-hi aitambé al culet. –Saps? –féu el noi, una mica esbufegat–. M’hauria volgut, més que no pas ni cosmòleg ni astrònom de fireta, ninotaire eximi. –Ninotaire eximi? Què més voldries! –Ja ho sé. Car oh el plaer i la glòria del crear mons amb cap i peus! L’astrofísica matemàtica al capdavall tocant-hi! No saps tu pas la joia llavors! La teoria de les membranes trenades al cel no pas depenent de les constel·lacions qui es pentinen amb pintes d’ambre mentre es moren, ans lluents com els cabells de les minyones de quinze anys qui es banyen a les rieres, nues i rialleres; lluents i tàctils com els teus cabells, Elisabet, i els pèls de la teua xona tabolla i somalla qui esquerr i eixon amb delectança. –Llença la lleterada a l’estanyol, Dionís, no em prenyos! Prenya’n si vols les pedres rieres. –Tinc por de veure-hi sang. –Tancaràs els ulls com t’escorros, Dionís. –Tancaré els ulls per no veure’n l’horror. Amb els ulls closos, l’estanyol roman asimptomàticament buit, toüt, vacu. Com la meua ànima vessada, Elisabet. –Pobrissó, pobrissó... –Aquest joc tan fútil on només pots perdre-hi! –Creméssim els laboratoris on t’hi cremes debades les celles, Dionís; caguéssim damunt aquest sistema solar on el Solell és el forat del canfelip d’on ix tanta de pudor estàtica, paràsita, pol·luent i eixordadora. Que el telescopi del teu vitet escultural de putet artístic meni la revolució dels orbs voluntaris d’un món nou dissenyat pels ninotaires assenyats i en descobreixi les noves vores d’un estanyol joiós, on les “peixes” hi fresin amb el culet disparat i naltres, tornats a l’aigua, reesdevinguts balenetes i dofins, hi romanguéssim, bo i xipollejant-hi ans rabejant’s-hi, fins al proper esclat de l’aplec en daltabaix dels astres corruixats i venjatius. –Car quin univers més endarrerit, cavà? –Un univers ni bo per als robots amb llurs vitets de metalls rovellats remenant els conreus virulents de planetes que són fets de les xixines qui es desprenien dels cossos de les deesses adés constel·lades i ara fetes bocins geriàtrics en col·lapses astronòmics. –No és pas bo de pensar-hi. El cel ens és aliè, els eons ens marquen escares esgarrifoses a les ànimes pensants, els setrills dels Solells ens cremen els integuments més íntims, les palletes de saviesa en llur incorporada animadversió natural se’ns atomitzen en piules que ens fan esclatar el cervell i ens el duen als sant bois de cada indret; l’univers és un manicomi, ausades, i cada lliçó un martiri; volguéssim no sàpiguer re. Prou, prou! –Amb quina subtilesa innata la “peixa” peix d’allò que fresa. No hi ha saviesa com de cruspir’s els fills, Dionís. –Univers maligne, oi. Cap meravella que, enlluernats pel foc qui s’atansa, maleíssim, cossers, el Tot. –Progressem cap al no-res. Ni el dofí ni la baleneta no ho saben; per això es passen l’estona cardant i xiulant. –Mentre que naltres, caòtics, vessem amb violència les lleterades de sang en estanyols perits per les pol·lucions de l’amagat descobert – car cada cau clos era clafert de monstres – i ara tots bullen pels descosits. Cada ascla a la terra i al crani entrevinguda ans rosegada pels maleïts salvatges ja coneguts i maldestrement etiquetats. Redéu, quina empastifada! Orgasmes de la terror darrera a tort i a dret. No pots mai escapar el que saps. El que has après et persegueix; no et deixa anar, ni te’n desixes ni te’n desempallegues... Pots fer el ruc tant com vulguis. Re no s’hi val. Sempre empaitat. Les erinyes, les hidres de les basses dels brous llefiscosos, safarosos, corrosius, les fúries de la coneixença qui se’t pengen a penjolls i cabells, i et destrenyen ans t’esbocinen amb llurs ullals i urpes fins que no ets altre que pelleringa d’asil d’orats. Només qui sap es corromp. Perdut ja tot humor, sense ganes de riure, llampat. Acollonit, llord, sollat, embolicat de pors en un racó... –Els científics els pitjors bruixots – comonint, conjurant espectres encara més cruels... –Aitan bé que estàvem tots plegats quan els monstres de la ciència eren atrapats en les coves repel·lents de l’ignorància...! –Merda per a naltres, xiquet, ja et dic. Ja enxampats a la teranyina fastigosa del desig lúbric i el desig d’occir..., i, a sobre, això: un esdevenidor segur d’ésser cruspits per l’aranya qui mai no riu, tota de pinces i punxons, tendrums i botris, i músculs i tendons... –Quin creus que és el millor desig...? –Ma mare deia que el millor és el d’esperar guanyar. Ço és, jo dic, el d’esperar la transformació – la nimfosi solar – la metamorfosi ovidiana – car saps què? Només disfressats totalment d’altri es pot ésser mitjanament i fugisserament feliç. –Doncs som-hi. Despullats, pit envant, enmig del camp. Que el llamp dels esclats caòtics ens toqués – què més voldríem! – i ens transformava ja en peixet volador o en qualque altre ninotet trempat... –Menant les revolucions. –Menant-les, menant-les, vitet enlaire, espaseta enjòlita, àpat nu per als llamps del canvi... Abans carbó ert i inert que no carbó pensaire... –Amb un dit de pedra a l’ull, per a no veure-hi altre que pedra... –Aeròlit ablamat, vomitat per l’Ull. –Destinat a l’espetec. –Bum!

Vora l'estanyol

Vora l’estanyol Quan en Dionís, qui feia estona que esguardava el cresp de l’estany, se n’adonà, va quedar bocabadat: li va semblar veure una lleterada qui tot de sobte hi surava – es va fregar el ulls, no fos cas que encara lleganyes els li engavanyessin – i alhora volia aprofitar que era a la vora de l’aigua per a dessonillar’s les orelles, bo i fent-s’hi espetegar qualque escatxic de l’estanyol, mes ja no gosà enterbolir el líquid ni desfer l’estranya lleterada sanguinolenca – que ell imaginava cinta de fresa de qualque “peixa” (peix femella) qui als fresos de més avall, sota el mirall estantís de l’aigua, pongués precisament llavors, i, sobre, amb esforç i dedicació rai. És clar, ni allí s’esqueia d’haver-hi cap fres ni allò no era cap lleterada – era la via làctia qui es reflectia irada en aquell estanyol perdut – eren aquelles antigues illes d’estels i aquelles fosques nebuloses d’adés – ara, ai, pel que es veia doncs bojament enfellonides per qualque malesa comesa no dic pas pels humans, formigues sense cap pes ni importància al món, ans per déus pecadors – les qui suraven al cresp somort de l’estanyol colpit. Galàxies eren, doncs, qui ja no fugen repel·lides, ans qui vénen a ensopegar’s – qui vénen a col·lidir i doncs a castigar totdéu qui es trobi pels voltants – totdéu irremeiablement xuclat per llur torniol de fi del món, per llur vòrtex gravitacional de vertígens darrers. Aiguabarreig de nebuloses i galàxies convocades pels elements a com qui diu inaugurar un nou Solell qui ocuparà tot l’espai de l’univers – esdevingut tot plegat un sol Solell, o Ull, o Forat de Cul molt emprenyat qui senyorejarà finalment el Tot. En Dionís s’esguardava la lleterada de sang i comprenia... – i s’esfereïa, tanmateix ert ans glaçat. –Astrònom! – va sentir que el cridava algú part darrere seu. Era n’Elisabet Pedres, la seua cosina, qui, estàtica i reduïda per la llunyària i l’enlluernament als ulls d’en Dionís, semblava talment un xot damunt la branca d’un om. –Tot és encara relatiu i si fa no fa físic, i doncs gravitacional i aparent –rumià ell–. Encara ens en podem fiar una miqueta, dels ulls mentiders. “Observava”, va cridar, “l’univers, incapaç tanmateix de determinar’n la vera natura, Elisabet.” –Ah, doncs fotrem goig –respongué l’al·lotella–. És nogensmenys difícil de comptar estels emmirallats a un estanyol on tothom ve a pelar-se-la, ca? –A pelar-se-la? –va dir ell, tot d’una eixorivit. La titoleta li féu un botet, d’estre presa, com per hamadríades intuïdes estrebada. –Es veu que les constel·lacions, sobretot les de caire femellenc qui es rabegen al Tròpic del Capdecony, s’hi emmirallen nues i plenes de carns. Na Cassiopea dels pits ferms; les Plèiades de les xones regalades; les Zodíaques amb els forats del cul aitan elàstics; na Venus dels proteics esfínters; aquella andròmina de trucalembut de n’Andròmeda, qui te la llepa amb llengua flongeta, llargueta, llefiscosa, esllenegosa..., jotfot, i tant, i fins i tot els dilectes Bessonets, ells qui també trempant tan bufonament, tan minyonets i tot... –No ho sabia pas! –Escultors de temes heroics vénen a pouar-hi – això és allò que ells en diuen inspiració, ah, garneus! – i només ho guaiten emmirallat als estanyols on abans s’hi banyaven les nimfes, i ara ací els tenim, a cada fris i arc de triomf, els putets amb les falcades (o espasetes curtes) de llurs vitets trempats envant, menant les revolucions. –Ara comprenc per què els artistes s’allunyen del tumult i l’aldarull i esguarden silents i encantats el món de les muses pels foradets de les aigües místiques. –Doncs ja ho veus –va dir la noieta, molt més a prop. –Collons. I les muses són les deesses, i les deesses les constel·lacions... –Esgarrifades i en esglai de mort en veure’s envellir sense remei, llurs fufes ara desdentegades, llurs traus gens elàstics, llurs hemorroïdals i corcats traus adés tan flexibles i llambrescs i que ara et rosegaven ans rovellaven instantàniament cada matràs que els ficaves ni de tímid incoat intent – ah, i llurs secrecions esdevingudes pudents i virulents, verinoses, càustiques... –Quina por si se me n’atansa cap amb afanys de cucuri i de verriny i de cardera i... Si m’escaic de tindre llavors cap piolet a mà, com l’assassín amb piolet, “t’assassín amb piolet!”, esgaripava i titulava amb esgaldinys com un orat, el cap ple d’orqueries, com alhora la colpia i colpia fins que era només tendrumets part deperterra per als trencalossos i els aufranys. Les arpelles, i els aligots, i els grifons i les esmerles i esparvers, els voltors. –Oi. L’íntima coneixença de la pròpia mortalitat duu cada constel·lació sovint a la desesperació... Vénen a esguardar’s a l’estanyol qui els cau més a la vora i hi ploren i somiquen l’esdevenidor esclatat i espetegat en corrupció de llurs carns ara tanmateix aitan esponeroses ans puixants ans toves ans flairoses ans lluents i, de l’estanyol, doncs, n’augmenten el cabal i la salinitat, d’on que els peixos i les “peixes” en pateixin i que les lleterades que hi veus no hi siguin d’altre que les dels déus i d’altres minyons poques-vergonya amb granets a les galtes qui hi vénen a pelar-se-la mentre esguarden les deesses esguardar’s... –Creus que així tornen (o almenys s’hi esmercen de valent) a dissenyar l’espai-temps i que doncs assagen d’adreçar’l, d’endreçar’l, de reparar’l, d’esmenar’l, de dur’l finalment en cunç, i com déu hauria de manar que fos, ço és, no pas com és ara, que és una merda de daltabaix i d’escarafall, i de terror i d’embull, i de garbuix...? –La meua mare deia que calia ésser com en Sísif per a guanyar la loteria – guanyar pel cap baix un milió, vull dir, és clar, car guanyar menys només t’impel·leix a despendre encara més en bons i bitllets lliurats al públic beneit per totes les loteries del món, d’on que al capdavall moris fastiguejat i fet un anyoc d’integuments, membranotes i nirvis, jotfot, quan el milió no el guanyes mai ni jamai remai... No sé si ho saps, mes aquell Sísif era una mena de constel·lació mascla qui s’apujava els collons i li tornaven a caure com rocs o pètries esferes de presoner damnat als putes peuets, d’on que es passés els dia, és a dir, no pas solament el jorn, ans la nit i tot, cridant del mal als peus que li fotien els collons com li tornaven a caure. –Doncs pobrissó. –Pitjor: el dolor i el neguit, el corruix i la pena de rebre el cop el feia oblidar que més valia que es deixés els collons en pau – no, el gamarús se’ls tornava a apujar per tal de veure com tenia els peus, i badant-badant, volent-se tocar les tocadures als peus, barrum, que l’hi tornen a caure, damunt, i com un plom feixuc d’allò més, els collons... –Aquell bordegàs era un plepa. Ja veig què vols dir. “L’univers, qui menys hi fot el nas menys hi encomana cap nou gam.” Potser no caldria fer’n ni cas. Com si no hi fos, com si ni existís, i les podrides constel·lacions qui vénen a emmirallar’s als estanyols, tractar-les com esquelets, i au, que al capdavall és el que si doncs ja no són prou aviat seran. –Així m’agrades. Pel que veus, i no pas pel que destrenyes o diguem-ne esprems, és pel que t’has de guiar, no pas per cap conclusió tocada del bolet, com foten els astrònoms i d’altres datspelcul a bon mercat. Doctors del fruit podrit, que en dic. –Elisabet, els culpables de tot són els malparits qui pertanyen al diví clergat. Llur energia fosca accelera la corrupció del cel. L'expansió còsmica – d’aversió mútua – empesa per llurs pets i pudor de boca rep, a tornajornals, la reunió, ans la companyonia i l’empetitiment, l’aplec germanívol, com qui diu, en un sol pinyol o nucli menut, de tots els astres i cosetes i cosotes celestials. Tots rebem per culpa del maleït clergat de la força fosca – repugnants bruixots, sempre amb llurs falorniosos jocs de passa-passa! Són la puta passa! I és clar: les galàxies massa emprenyades vénen a col·lidir per tal d’anorrear el Tot, fruit podrit, oi, només perquè aquells dissortats els pessigaven massa les parts tendres, saps? I tot era sangtraït i com se’n diu, carronya, vull dir, gangrena, oi. –Hi vénen nues, amb pintes d’ambre a pentinar’s; xiulen com serps a llur llambreig damunt l’espill de l’aigua, i cada cabell és una serp qui xiula quan la deessa la pentina, perduda en reflexions, perduda en sinistres reflexions mentre el seu cos nu es reflecteix a l’estanyol i cada escara de vanitat, cada cicatriu de ganivet qui volia exalçar’n la fugissera beutat, ara supura pus i icor, i fel i por, i xauxina ans xarbota ans xerrica i petarreja al degoteig el cresp de l’estanyol com paella al foc dels orcs. –Dona, és que la constant cosmològica és de tornar al col·lapse si els déus maleïts no foten prou bondat. –I mai no en foten ni n’han fotuda ni en fotran – massa arrogants, qui es pensen que hi comprenen re, i ni futil·la, jotfot, Dionís. L’univers tornarà aviat a ésser un altre forat del cul d’on la fortor, massa forta, no deixa viure re, ni la llavor de l’esdevenidor, la llavoreta blanca d’un cervellet enlluernat pel pinyol de la concepció. –No et banyis en aqueixes aigües, Elisabet, les lleterades de sang al ventrell ara llis t’hi concitaven monstres. –Carallot, ni pensar-hi, jotfot; amb quines em véns? –No cal anar gaire lluny en el continu que en diem temps – que és només la deterioració de l’existent, és clar – per a trobar’ns amb el fill únic de tanta de deessa feta malbé: la boca que tot ho fon, de qui cada horitzó és un queixal de foc. Ja ho dic bé...? De qui cada queixal és un horitzó de foc. –La velocitat de la llum s’esvaeix dins la boca o el cony de la filla única, fosa, qui és com si fos filla de cada constel·lació colgada als èters i podrida en muntanya sidèria de fems. Cap amplària d’ona no n’ix com pudor de boca. Tot és estrangulació de suïcidi universal. De la boca o el cony de la filla única no n’ix altre que no-res. Ni cendres. –Hum. Un cas semblant s’escaigué als anys d’en Narcís. Crec haver llegit en un tom gruixut que tot hi esdevingué invisible. No pas que els ulls et fallissin, només que no hi havia res a veure. Et guaitaves les mans i no hi havia ni mans ni dits ni ungles ni artells. T’esguardaves al cresp de l’estanyol i no t’hi veies pas, ni veies tampoc el cresp ni l’espill ni el peix. Un vague fulgor mòrbid de llostre malaltís on cada déu i deessa es veu que ja rebé l’extremunció encara s’albirava, si estrenyies prou les parpelles, enllà als límits de l’esfera: una lluïssor poruga banyada de microones còsmiques d’amplàries d’ona insignificants ara colgades pel soroll estàtic ambient. –Doncs quina merda, tu. –El deuteri embolicat com mòmia als llençols dels quàsars ventissos encara feia la viu-viu, com un foc follet, llas, moribund. L’energia fosca als ulls d’en Narcís i tots els seus vassalls no feia prou llum per a enllumenar enllà d’un mil·límetre – només veies durant uns dies d’agonia els virus virolats qui se’t cruspien els ulls. El deuteri s’havia també fos com mòmia esdevinguda polsim esbarriat per les ventegades dels Solells. Cada ciutadà encara mig viu es veia reduït a xuclar’s un dit invisible en un racó, fent un posat de fetus, és clar. –La meua mare no la veies pas menjar mai; ara, la veies, això sí, xuclar l’aire esmeperdudament: això la nodria prou; vivia com un camaleó, com una salamandra – deia que calia deixar sense vida ni energia l’univers, aquell afoll horrorós. I em sembla que tenia raó. Cada pistrinc que tenia se n’anava a la loteria, no pas a comprar cap queviure, no. –Bona cosmòleg qui ta mare era, Elisabet, saps? Car cap altre univers guanyat a la loteria de l’equilibri transitori dels cossos siderals prou es val (i segurament en escruix, vull dir, amb escreix) el que tenim ara – oi, segurament el bat per un tacó i tot. Aquest nostre deu ésser el pitjor possible ni aesmable, saps? Hom ens encoloma aquest pixar destarotat del tot s’hi val, i mentre suri, rai, i si doncs no sura, doncs a fotre’s toca, i tot se’n va en orris – tot esdevé ull furient qui t’esguarda impàvid eixugar’t i podrir’t. Sí ves! –Ma mare ta tieta alfarrassava que del trencaclosques del guanyar només calia trobar’n les primeres nou xifres – mai no comprava el nombre sencer. –Ben fet! Comprar el sencer és caure dempeus al pou del no-re. Cal sempre tindre si més no un tentacle fora del pou. –Les primeres nou xifres... Ara que hi caic: la desena sempre és un zero. I tot destí equival a zero. Jugar a fer d’en Sísif és jugar a no morir – quin joc més inútil, no fa? –Ara que passa pel cel aquest núvol fosc que tot ho enfosqueix no hi veig al cresp o al mirall de l’estanyol altre que foscor, Elisabet. Sort que ets a la vora meua i em servaràs, perquè de tanta de foscor i confusió n’esdevinc oiat i tem de caure al forat col·lapsat de l’estanyol enverinat per les lleterades dels lúbrics amargs qui sempre espien, a desgrat de tot el que sabem, maleïts malastrucs, cossos a mig corrompre’s. –No hi ha com la constant del refús còsmic per a servar el seny, Dionís. Agafa-te’m al braç, i no cauràs. Ara, si te m’agafes i t’esdevinc en aquell instant constel·lació a mig corrompre, t’enduràs un esglai de mort, cauràs esborronat al pou de la dissolució i seràs per sempre més polsim esbarriat per les ventegades dels Solells. –No hi ha manera d’escatir allò ver. Et comprenc, gos a dir; te n’intueixc l’inclinació; per on se’t guerxa el cosiment; ausades, discerneixc entre clarors i foscors el disseny del que proposes... –Eixordats per la pol·lució de l’energia fosca al capdavall no som capaços d’esbrinar’n altre que soroll paràsit; per les revesses dels gens manyacs corrents còsmics reboteixen els bilions d’anys i panys (és a dir, les revolucions esfèriques qui sense solta ni volta prenen lloc en envitricolls indestriables per les nebuloses concatenacions intergalàctiques), i dels ensopecs en neixen efímers inferns – espurnes ventisses qui endrapen mons com qui endrapava pinyolets estranys qui al ventrell se’t declaraven, ai, explosius, ai, ai. La noia bleixava i deia dos “ais” de més s’esqueia perquè llavors en Dionís començava de ficar-la-hi aitambé al culet. –Saps? –féu el noi, una mica esbufegat–. M’hauria volgut, més que no pas ni cosmòleg ni astrònom de fireta, ninotaire eximi. –Ninotaire eximi? Què més voldries! –Ja ho sé. Car oh el plaer i la glòria del crear mons amb cap i peus! L’astrofísica matemàtica al capdavall tocant-hi! No saps tu pas la joia llavors! La teoria de les membranes trenades al cel no pas depenent de les constel·lacions qui es pentinen amb pintes d’ambre mentre es moren, ans lluents com els cabells de les minyones de quinze anys qui es banyen a les rieres, nues i rialleres; lluents i tàctils com els teus cabells, Elisabet, i els pèls de la teua xona tabolla i somalla qui esquerr i eixon amb delectança. –Llença la lleterada a l’estanyol, Dionís, no em prenyos! Prenya’n si vols les pedres rieres. –Tinc por de veure-hi sang. –Tancaràs els ulls com t’escorros, Dionís. –Tancaré els ulls per no veure’n l’horror. Amb els ulls closos, l’estanyol roman asimptomàticament buit, toüt, vacu. Com la meua ànima vessada, Elisabet. –Pobrissó, pobrissó... –Aquest joc tan fútil on només pots perdre-hi! –Creméssim els laboratoris on t’hi cremes debades les celles, Dionís; caguéssim damunt aquest sistema solar on el Solell és el forat del canfelip d’on ix tanta de pudor estàtica, paràsita, pol·luent i eixordadora. Que el telescopi del teu vitet escultural de putet artístic meni la revolució dels orbs voluntaris d’un món nou dissenyat pels ninotaires assenyats i en descobreixi les noves vores d’un estanyol joiós, on les “peixes” hi fresin amb el culet disparat i naltres, tornats a l’aigua, reesdevinguts balenetes i dofins, hi romanguéssim, bo i xipollejant-hi ans rabejant’s-hi, fins al proper esclat de l’aplec en daltabaix dels astres corruixats i venjatius. –Car quin univers més endarrerit, cavà? –Un univers ni bo per als robots amb llurs vitets de metalls rovellats remenant els conreus virulents de planetes que són fets de les xixines qui es desprenien dels cossos de les deesses adés constel·lades i ara fetes bocins geriàtrics en col·lapses astronòmics. –No és pas bo de pensar-hi. El cel ens és aliè, els eons ens marquen escares esgarrifoses a les ànimes pensants, els setrills dels Solells ens cremen els integuments més íntims, les palletes de saviesa en llur incorporada animadversió natural se’ns atomitzen en piules que ens fan esclatar el cervell i ens el duen als sant bois de cada indret; l’univers és un manicomi, ausades, i cada lliçó un martiri; volguéssim no sàpiguer re. Prou, prou! –Amb quina subtilesa innata la “peixa” peix d’allò que fresa. No hi ha saviesa com de cruspir’s els fills, Dionís. –Univers maligne, oi. Cap meravella que, enlluernats pel foc qui s’atansa, maleíssim, cossers, el Tot. –Progressem cap al no-res. Ni el dofí ni la baleneta no ho saben; per això es passen l’estona cardant i xiulant. –Mentre que naltres, caòtics, vessem amb violència les lleterades de sang en estanyols perits per les pol·lucions de l’amagat descobert – car cada cau clos era clafert de monstres – i ara tots bullen pels descosits. Cada ascla a la terra i al crani entrevinguda ans rosegada pels maleïts salvatges ja coneguts i maldestrement etiquetats. Redéu, quina empastifada! Orgasmes de la terror darrera a tort i a dret. No pots mai escapar el que saps. El que has après et persegueix; no et deixa anar, ni te’n desixes ni te’n desempallegues... Pots fer el ruc tant com vulguis. Re no s’hi val. Sempre empaitat. Les erinyes, les hidres de les basses dels brous llefiscosos, safarosos, corrosius, les fúries de la coneixença qui se’t pengen a penjolls i cabells, i et destrenyen ans t’esbocinen amb llurs ullals i urpes fins que no ets altre que pelleringa d’asil d’orats. Només qui sap es corromp. Perdut ja tot humor, sense ganes de riure, llampat. Acollonit, llord, sollat, embolicat de pors en un racó... –Els científics els pitjors bruixots – comonint, conjurant espectres encara més cruels... –Aitan bé que estàvem tots plegats quan els monstres de la ciència eren atrapats en les coves repel·lents de l’ignorància...! –Merda per a naltres, xiquet, ja et dic. Ja enxampats a la teranyina fastigosa del desig lúbric i el desig d’occir..., i, a sobre, això: un esdevenidor segur d’ésser cruspits per l’aranya qui mai no riu, tota de pinces i punxons, tendrums i botris, i músculs i tendons... –Quin creus que és el millor desig...? –Ma mare deia que el millor és el d’esperar guanyar. Ço és, jo dic, el d’esperar la transformació – la nimfosi solar – la metamorfosi ovidiana – car saps què? Només disfressats totalment d’altri es pot ésser mitjanament i fugisserament feliç. –Doncs som-hi. Despullats, pit envant, enmig del camp. Que el llamp dels esclats caòtics ens toqués – què més voldríem! – i ens transformava ja en peixet volador o en qualque altre ninotet trempat... –Menant les revolucions. –Menant-les, menant-les, vitet enlaire, espaseta enjòlita, àpat nu per als llamps del canvi... Abans carbó ert i inert que no carbó pensaire... –Amb un dit de pedra a l’ull, per a no veure-hi altre que pedra... –Aeròlit ablamat, vomitat per l’Ull. –Destinat a l’espetec. –Bum!

Darrer de Truites - "bona nit"

33 i darrer de Truites (99 Truites enllestides, i au, prou) 97. Ja ho he dit en d’altres escrits remotament esconillats. De jove, a Missouri [Mizurah], treballí en un circ. Hi fiu de ventríloc, em feia dir Montgomery Fresc; el meu ninot, un bosquetà apàtic de bosc escarit, sovint de tediós romiatge al voltant del Turó Rodó [Round Hill], era un nan geperut. Les lascives cerquen els geperuts – es creuen que als geps hi duen pler de lleterades emmagatzemades. I el meu ninot, qui es deia Jerzy Baratinsky, tenia pler de pagesetes qui se me’l volien tirar pels pallers i establies i graners. Ujat de tots aqueixos plaers, me’n vaig anar a patir una mica de terror. Treballí llavors pels baixos fons de Xicago; ara el meu vitet era el ninotet. En un d’aquells tuguris humits i malsans, ensopeguí amb la qui esdevindria la meua dona. El seu expressiu ans majestàtic taboll esdevindria al seu torn el mestrívol ventríloc qui faria de mi el ninotet qui he esdevingut. Ventríloc – cunníloqua La meua dona és una mica cap de trons S’eixarranca per no res i ja hi som Té un cony qui gairebé mai no sap dir No! El seu cony té un ull molt gros i vermell Mes (llas!) orb. Li té un nas molt boterut i prominent Mes que, d’ensumar comcal, gens. Quin cony més capdecony! Quan li truc a l’orella Amb el meu viró vironet Diu que no em coneix! O que està massa cansat per a conèixer’m... L’ull massa balder i eixamplat, estireganyat Esllenegat, esbombat, de vellut i vermell El nas massa umflat dels mastegots rebuts De part de tant d’intrús gegantí a qui mai no li fou Dit: No! Em guanyava bé les garrofes de ventríloc Mes res a comparar amb el que rasclava la cunníloqua Allò seu era guanyar calers. Jo qui sempre he fet parlar milions de carallots Particularment irrisoris [Bosquetans, nans, polítics, predicadors, Periodistes, entrevistadors de televisió...] I qui si tinc veu pròpia no crec que fos capaç De reconèixê-la, i en tot cas sé que no fóra pas Millor (ni probablement pitjor) que la veu de cap altre carallot Al qual he fet parlar de lluny per facècia amb el meu ventre... Reconec que mai no he vist (I fa vuitanta-cinc anys que volt com ànima en pena Pels circs i circuïts de l’espectacle cabaretesc) Un cunníloc. Un cunníloc... Mes el concepte no és pas absurd Car t’hi trobes pels escenaris carretons d’hermafrodites Ben espatotxins, pobrissons I no fóra gens absurd que cap hagués fàcilment Fet aprendre de parlar (O pogut aprendre de fer parlar) El seu incoat, abstrús, txotxet. M’hi casí [amb la meua dona] pel que guanyava [Probablement ja ho he dit] i ara, ves, em toca Rebre bastonades rai. Esperonat a excel·lir en mantes Taules, en mants escenaris Ja no sabia què inventar... Inventí botifarrades on cada botifarra hi tenia Pler a dir, o acrobàtic em trametia el cap enrere Me’l feia passar per la carranxa, em disfressava La boca de fufa enorme, de xona regalimosa I feia d’albardà, d’albardana de qui el cony Enraona! Se’m veia massa el llautó. Em despatxaven sovint. Vivia de la dona. Sempre he viscut de la dona, la gran cunníloqua. Deien els crítics, cruels: “Es vanta del que no té, com herniat sense braguer.” –Com més grossos els botons de la bragueta, més petits els de l’aixeta. –Mostra gran ceba per amagar poc all. –Molt brama el bou que no té cap ou. –Com més pec, més d’espetec. –On més li’n manca més se’n vanta. Més buida la nou, més soroll mou. Botifler amb carota de jutge. Damunt cada forat un postís, i damunt el postís vernís. Se li veu el llautó: vol tindre un cony garlaire i hi té un patètic piuet quec. –Canta molt de baix i té buit el calaix; sí, canta de baix el fluix de calaix. Fa com tot mitjamerda, en tifeja si en tufeja. Com mestre Bernat, qui amb set flassades es tapa el forat. –Molt d’estuf per amagar lo tuf. Com el qui es fa el valent, i sempre és el darrer al sometent. Més li valdria callar amb totes les boques. Massa de boques, i es petà el pardal. Qui té cua de palla, que no cali foc a la falla. –Sarraí nafrat, la remor de l’epilepsi el recorr... Quin pànic davant la gent qui esgaripa fracàs. Tocat pel cairell de l’impotència li eixia l’icor del fel. Es veia fènix soliu davant la voluda ignara, i el ribot del neguit me l’emmudeix. –Ei, ei, no juguessis pas a cagar cagallons més lluny amb cap mitjamerda – ja comença amb avantatge, i al capdavall quin joc més bèstia. –N’hi ha qui se n’entren llepant qui se n’ixen mossegant. Dónes figues per llanternes. –T’agafes en filempua cada urçol i cada berruga. Qui entropessa en lloc pla en lloc aspre què fotrà...? –Lla va la llengua on lo cor dol. Tens un vitet tan trist: un rossinyolet qui no obre cap cadenat ni pany. –Ni cap cor raja en oir’t la cançó. Avui torna a fer vint anys de la mateixa gesta on el cony te la féu encara més blava. Posa’t a plorar, glaçó qui es desfà. Ningú no en fa cap cas. Feia vint anys que havia tornat a casa. Screamin’ Jay Hawkings cantava Cookie time. La meua dona era a un cadira lligada. Hom l’havia emmordassada. Hom l’havia violada – tota una banda de vint-i-tres. Ara no deia res, només esperava que la deslligués. Me n’adonava que ràpids ratolins se li filtraven entre les cames lleugerament ratades – ella, d’aitan esglaiada, s’esmicolava, s’esgrunava. Speedy mice crossed at her feet, while she was crumbling like a cookie. –Cookie time –cridava Screamin’ Jay. Em plevia de l’ocasió. Me li amorrí al cony com en galeta farcida de sucrets, galeta farcida de pasta de figa, de codonyac, d’aixarops i xerigots: hum, hum, hum! El seu taboll llavors treia foc pels queixals, i era cara lletja de porpra furiós. –Calla! –va dir. I vaig callar. Vaig tornar a casa sense feina. Retirat per sempre pus. Què fotre...? Em tornava sèdul col·leccionista de cuques. Només els pocs qui ho sabem, ho sabem. Les cuques duen els texts a llurs cuirasses – pàgines de colors amb escadussers fragments del cert escrits dessobre. [Era això el que alguns dels més vius savis antics en deien llibre de la natura, d’on els secrets i els misteris del viure i el somiar se’n desixen...? Est és mon parer, que dic, mes em sembla que a parer del formigó que enclou la meua cambra, la nostra arrauxada degeneració és encara més punyent – se n’esmicolava (diu), si fos doncs mica sentimental, car és esverador de debò veure’ns esfereïts en infectes revoltes i vanes vacil·lacions, i alhora podrint-nos com en nínxol que s’estreny, implacable, s’estreny...] No n’hi prou amb atrapar les cuques que calen – cal atrapar’n només les qui s’escauen de dur a l’instant el fragment que et manca per a continuar amb l’oneig de l’història. Ara, aqueixa cuca més grossa l’he estomacada a propòsit perquè duu un text llarg – un text palesament significatiu, un fragment ja embastat, qui sap si definitiu... En veig els mots i les lletres dels mots escapçats en el fons blau cel lluminós – mentre els voravius de les ales són blau marí i el centre de qualques dels fulls d’ales i èlitres i antenes és del tot blanc, el fons blau cel és on són els fulls de l’escrit. Sempre cal trobar l’indret on la cuca amaga el mot. Blau escarbat-papallona amb fibló tuixegós. Em sembla que duu les darreres paraules de maledicció de mon pare. Les certes. Per això la vull, per això l’atzufava... Perquè vull conèixer aqueixa altra veritat... L’enteniment se’m migparteix, nogensmenys... Qui sap si podré pair’n el missatge; cal tanmateix quadrar-s’hi ferm... Mes ah, què fot...! Tot i moribunda i lleugerament espellifada, la falena dels escrits se’m posa a la pell del braç – ah, esglai, ah esfereïment repelós! * * * * * 98. Malson: Sempre, com dic, aquesta esfereïdora impressió que caic dins el text i m’hi enfons – que el text és un oceà d’abís on les línies són ones entre les quals m’esmunyc avall, com qui passa per ull, i au, a desaparèixer-hi, pou del mai pus endins. D’on que em desvetlli cridant: Mama, mama! Els textos dels malsons són sempre barroerament anacolútics, lats, il·limitats i deslligats – “schreiben ist scheisse”, hi diu sovint, i llavors mots clau qui boten damunt el cresp burell com esturions: “impromptu”, “scherzo”, “quarks”, i de sobte tirallongues ranques: “reblant el rebuig amb un gargall de greu ennuec...”, per a atènyer qualque proclama absurda i convincent: “els rius de Nagasaki ragen amb empenta i debades, ofesos i incontinents, i hi duen peixets de colors: donzelles i fadrins convençuts que els marbres preparen llur escomesa..., per això davallen com claveguera cap al pou on la donzella del vestit blau cel, llas, no cau – no crec pas que hi sobrevisqui! – mentre cuques daurades es mengen els pètals de les estàtues qui en parc clos de sostre en volta vidrada – allò és benedicció de benésser – s’etziben retrets monòtons que suggereixen il·lusoris filtres per on oscil·len els baldaquins on adés s’enllestiren els bisbes qui delmarien amb les fanoques flauteries pies de totjorns inermes torsimanys captius – a lloure hom els desmanegà, com febles estintols trepitjats pels sorruts elefants qui s’esparpellen talment eines metàl·liques vessades per l’huracà de les hores intempestives...” Havia fet bé de posar el despertador abans d’hora. Volia aquella estoneta afegida per a tindre prou lleure d’escriure els parracs de somni. Ara, ja fora, caminem de prima matinada per la platja cap a l’estació quan la dona granada qui ens neteja la casa, amb el seu darrer fillet o nét de la maneta, puja contra naltres, ella doncs capcot xino-xano cap a la feina, i no ens saluda – en la fosca no ens deu conèixer. Naltres tres hem sortit d’hora cap al metge; no volem pas fer tard, que és lluny. Som els tres, la mama, mon germà, jo, caminant damunt la sorra. Però haig de tornar-me’n, he oblidades les claus... Dic que ara tornaré, mes quan faig cap a casa em costa de pujar torre amunt. S’hi puja per una escala de cargol corcada per coves precàries gratades a la paret, i quin monstre maligne hi deu haver dins la fosca a l’aguait. Qui és, la desplaent, perillosa, presència intuïda...? És son germà...? El minyó...? El meu fill...? Els vint-i-tres qui lligaren, emmordassaren i estupraren la dona...? Fes això. Agafa de l’ampit de la finestreta la maça de grafit prehistòrica, llampant, la febries no ha pas gaire, i ara no trontollis ni facis soroll, puja pam a pam... És darrere un dels forats... Si amenaces amb veu fonda de matar’l, aquesta serà l’única manera que se’t posarà a l’abast per a occir’l... O no arribaràs mai a coronar la torre on rau la llibertat. Estona nul·la, tensa. S’aixequen al cel malsaveranys. Has feta una despesa colossal d’optimisme – per les finestretes estretes de l’escala de cargol, pèrdues de sangs, comiats de cavallers magres, una minyona en escorç qui és queixa que el queixal li fa mal... Duu un vestit llarg de donzella dels anys heroics, blau cel, amb joiells discrets, topazi, òpal, jade. A tomb de dau hi ha la maça a l’ampit – hi tremola com si volgués caure al cap del cavaller ple d’estuf, tibat, de simbologia farcit, de voluptat hermenèutica ultraxeringat. Hi ha [me’n record perfectament] quatre globus vermells lligats als ferros de la barana del balcó on la donzella dol i se serva la galta. Diu el cavaller qui es fon en acabat dins la boira: “He pujat a cavall de la mort sense esperons ni xurriaques i confiós que no arribi mai enlloc.” Ah, les claus feixugues i rovellades, penjades al ganxo. Correràs ara fins a atrapar’ls. A pèl i barrejats allí t’hi esperen, a frec d’entrada de tren. Arribada encara nocturna a estació tota fosca – l’andana és lluny – cal travessar a peu algunes vies per a fer-s’hi. Ningú a esperar-vos-hi. Els paquets amuntegats. Esperons de pèls als pòmuls dels soldats – se’ls graten pensius – i copegen amb els ferros als becs de les botes, i amb un cert ritme, la barca on t’aplegues amb algú per a procrear-hi... No, només hi anava a donar sang. Mes, collons, sovint, quines feinades no cal fotre per a assolir hom de fer’s amb cap bitllet! Tan fàcil que fóra tot amb menys d’inútils emprenyadors pel món. Ara per soterranis, part dessota les vies, encara havent de fer cues. I llavors, superades, cercant-hi la garrafeta de vi negre que et pertoca – per una escletxa lluminosa, a contraclaror guaitava el vi negre, adés d’obsidiana i ara net i cristal·lí, amb reflexs de diamant, amb clarors de sang de drac. D’obsidiana a cinabri, a rútil, a robí! Qui convidaré? La mama, mon germà... Em diu de trascantó la veu de la vampiressa, amb la llengua d’escurçó penetrant-me el cau de l’orella: “Mortreix ta mare, i només t’hauràs d’arrencar amb les dents un dit.” M’he disfressat de dol. Sóc l’home fort qui es posa davant la porta i no deixa sortir el covard presumit, el simi assassí, qui vol fotre el camp de la cambra, de la gruta. Vaig deixar que s’escolés l’estona i en malsons hi sóc: Hi tornc a ésser, a Alacant, fugint de l’assassí feixista anticatalà. Els rius de Nagasaki et corquen amb impaciència dents i queixals. Els micelis del bolet del cervell se t’allargassen fins als extrems més allunyats de les ales de muricec. Agàrics a les àgores. Fangs als terrat, els dipòsits se n’omplen, les aigües totes brutes. Raspinells, mascarells, volen rasos entre les masses arbòries. Heroic damunt la neu nocturna, tu. No entraràs a la casa, no. No vols (ni pots) treure’n els amuntecs de neu, d’antiga neu, de cendres. * * * * * 99. Ja hi som. Som-hi, envant. Hom ha arribat a un consens: “El paio és mort, au, i prou, s’ha acabat.” Era nua, i les meues mans li cercaven la carranxa; amb mans amatents feia-li carícies – manyacs, mos dits (llurs panxells), prons als òsculs, l’osculien. Li ensenyava amb l’altra mà gens curosament els pocs papers, les esparses pàgines a la xarxa... Necrològiques serioses han estades escrites. [Doncs bé. Les que escrivien abans eren poc de fiar, anaven en publicacions barates i les signaven periodistes pecs, en llenguatges rancs, forasters. Mes ara l’obituari ix en lloc autèntic, signat per professors amb tots els ets i uts, acreditats i de senys assumits.] Ara doncs que sóc mort oficialment, puc descansar – ningú ja no tornarà a prendre el meu nom – (mitjanament alzinat en l’escala social) – per a presumir o per a posar’s davant certes cues o per a enllaminir o ja seduir cap femella “amb mitges blaves”, intel·lectualoide, bo i recordant-li els meus poemes i obres i musiques... No, ara sóc de debò jo mateix, únic, ara que sóc mort. Car cal esperar a espitxar-la per a completar el teu retrat mai definitiu fins a aquest instant efímer del traspàs al quadre pintat per l’orb univers. És clar que tampoc jo mateix no em podré fer passar per jo mateix – em dirien d’ara endavant impostor. I ja sabem (li dic, pelant-la-hi suaument perquè no em fugi) que els morts ressuscitats, malament rai; ningú no en vol res – per exemple, els qui hom ja duia a la pira, o aquells per als qui hom ja ha portat dol – esdevenen damnats, homes del destí alternatiu – esverga-li pecat! un altre destí que el que els déus t’han encolomat! Tothom et fuig, incomprès pels humans, els déus no sabent tampoc què fotre’n [diuen: Naltres no ens etivoquem mai!] – hom se t’enduu amb pinces al camp clos dels ja morts un cop – i hom ens hi pren com si no existíssim materialment; som ombres de qualque infern estrany, de qui sap quins monstruosos llimbs infernals, perduts entre fosques estacions; cauen dels aeroplans qui ens vigilen rebuigs de menjars... Pudim pitjor que s’hi vivíem al capdamunt d’un femer. Del camp ningú no en surt (ni viu ni mort) . Qui voldria cap zombi estort, solt...? Hom es demana: I quan ens tornem a morir on fotrem cap...? Ens voldran a cap infern homologat, on hi van els qui es moren comcal, un sol camí...? I mentrestant qui som...? [Parl sol, com sempre.] Les làmies...? Les làmies qui entrevenim part de nits les cambres dels qui coneguérem vius... Ah, cambres llavors maleïdes, que cal fumigar amb sofre, o amb ous podrits, ambdós de mística vàlua, i tot plegat fet i refet amb ritus ben bisbètics i oldans, només per a expel·lir-nos-hi, vós... Som temuts mes gens anorreables ja... Amb què vols matar un mort...? Ecs, i amb quina fauna no ens fem...! Amb tots els altres mig morts neguitosos, no pas els ja pacificats i resignats a llur fosca sort. No; hem de feinejar ara amb els aoroi: els morts ans que els toqués, als quals els cal ara d’anar vagant esgarriats fins a acabar el fil de vida que els hagués pertocada naturalment. I els biaiothanatoi, és a dir, els qui hom ha morts amb violència puta. I els ataphoi, els qui hem romasos sense colgar... Quin boldró de datspelcul, qui s’hi vol barrejar...? Quatre arroplegats pollosos, pudents, ossos amb pelleringues de floridures i virons, pelleringues d’on pengen inxes, esberles, ossos fragmentats; monstres de la darrera horror; nois de malson, al·lotes del desenterrar, i pecaires sense remçó, car quin ultratge als infames déus, car com es pot morir dues vegades, car què hi fotem, què hi fotem, què hi...? Sort que ni em sent, ni m’escolta mai. Li passava pel cap de denunciar’m...? O ja fa tots aquest anys que li sóc mort... Que no li sóc sinó un bisbe més actiu i “humà”, amb la tebior adequada, i el toc precís: no pas de goma, de carn... O no li sóc sinó els ditets que el seu altre jo (el seu cony garlaire) es menja per a nodrir-se’n o tranquil·litzar-se’n; ditets d’òsculs lleugers, ditets de somnífers blans... Ara que s’escorria i la sent roncar, continuaré parlant, més amarg ara, car cap dels escadussers obituaris de dues ratlles i a córrer que hom m’ha dedicat no vantava amb la boca estreta el meu pas altre que per a dir que m’agradava molt de cagar’m en déus. I he vist en acabat que tothom se’m passa per la carranxa – els meus manuscrits que llegava als escriptors nus – com qui diu les meues molt de coldre darreres paraules – ara esdevingudes pòstumes exclamacions en merda...! Car ara que sóc mort veig que empren mos manuscrits inèdits per a torcar’s el cul. Cap tresor a descobrir, cap esclat de geni que il·luminarà el futur. Fins en Zacaries Mur, patètic escriptor de novel·letes “històriques” m’empra de torcaculs! Jo qui sóc l’únic dels qui més ho volien a qui tanmateix li fou vedat de cardar-se-li la dona! Sacra Minerva nua al camp dels autors sense un fil – ah, somni revisitat, vida reviscuda en l’eufòria i la lleterada! I el malparit així m’ho agraeix... [O això em retreu – que, com ell mateix, mai fos hagut capaç de tirar-se’m-li la dona...] Això li dic, amb tics, rictus i ganyotes a balquena, a la meua dona mentre dorm, la dona qui sempre em fot el mateix cas... I ara, roncant, el seu cony ben peixat torna a dir’m, en un rot: Calla d’un cop, collons; queixa’t a ta mare, vols...? Em guait al mirall com s’hi guaitaria un mort. Urses de fàstic rai. “Ploramiques de merda...!” El que veu li desplau qui-sap-lo. El trencava en mil bocins si no fos un altre lleig espectre sense forces... [Fi.]

* * * * *


[Això conclou el llibre de les truites, vull dir, la novel·la que se’n diu
“Truites a ca la Tònia”. Au, doncs, passi-ho bé.]


* * * * *

32 truites

Truites (32) 94. Vinc a la festa disfressat de fictament esfereïdor marraco Kavinc amb la meua coneguda Gal Cireres, disfressada ella de n’Estel de Moltes de Nits Estampades a la Pell, la formidable, totèmica, deessa dels pigmeus. Entre la gent m’hi sent, camuflat així i tot, mal adaptat. M’amag sempre pels banys. N’he trobat un de petitó al pis de dalt i, furgant dins la farmaciola, un flascó m’atreu qui-sap-lo. Diu quelcom en qualque idioma abstrús l’etiqueta que hi té al cul. La flaire sola ja és prou capitosa, i perfumada – hum... I ara de sobte sé llegir l’idioma estrany. Hi diu (me n’adon perfectament), la titlla al cul, que ara lluu intermitent, hi diu: Elixir d’Eternal Beutat. Aixec el flascó i au avall, me’n fot baixar uns quants de glops. Tornc a la festa, estil d’en Cúbric als seus “Ulls Esbatanadament Clucs”. [Cert: és amb els ulls clucs que hi veus millor.] Disbauxa doncs on corren les hipodèrmiques, i hom boqueix o marreix – homes amb homes, i homes amb dones – entre els plats claferts de teques, mams, llevants escollits, de tecs molt fins, mentre el boquit, bocaterrosa, endrapa pastissets i ganyips, badalls selectes de sobrecocs molt umflats amb buides vanitats, i el qui boqueix baveja per doble o triple causa al clatell del ça jus sotmès. Rabit timoner de barca espectral, el meu cervell duu mon cos atrotinat i filtregós pels niells de cada colze que se’m clava a l’ull. Estic cercant na Gal Cireres, em vull morir als seus braços tous i calds. M’enfons per onírics embuts, veus de somni em parlen ecoics d’orcs sens fi. Esdevinc catatònic, tret de mos pobres ulls, de boigs nistagmes reus. Finalment dic hipnòtiques sentències i caic mort a un racó – un marraco ensorrat amb fumets verinosos que li ixen dels forats de les orelles, res d’anormal. I ara, sense veure res, ho veig tot. Sóc de n’Espriu en Quim Federal. Sóc d’en Putxí en Gianni Schichi – alhora allí i enjondre, i sobretot enlloc. –Què m’ha fet mal...? Què m’ha fet mal...? –això repeteix el meu cap pels laberints, i m’envia retrets i crits vitals que s’enfonsen en brees de no-res: aquells popets, marmessors dels malsons, sípies, tintes, calamarsots (em retreu). I el què bec, negres i foscs i tèrbols vins del Quebec, lats a pair, a repair, a malpair, malpaís de bromes i brumes, on t’endinses per a mai més sortir’n. Neus brutes d’antany. Neus brutes d’antany on el teu cos, rebutjat, carcassa, despulla, es desvetlla tremolant. * * * * * 95. Com tothom ja era clapant, saltava la tàpia del seminari amb ascles de vidres al capçaner, salvava les capterreres lligades amb filferrades, i ja estort me n’anava al cementiri. Arpes eòliques semblaven els dits descarnats dels morts a mig capllevar per on el vent sibil·lí, ja ho he dit, xiulava. Els cementiris són fets per a cardar-hi d’estranquis – ah, com me’n record, quan rere qualque llosa plantada hi esperava que hi apareguessin les parelles qui hi venien a xonar, i, si això tampoc, les noies treballadores de les sinistres indústries dels voltants qui, en parelles o en boldrons de tres o quatre, tornaven dels pubs i venien a pixar-hi tanta de cervesa, i me’ls masturbava com un espectre davant mateix; em materialitzava ombra escassa de rere la cantonada de l’esglesiola a l’atri de qual s’alleujaven, i en venia llengua-enfora en acabat, com se n’anaven tot abaixant-se les faldilles, a ensumar-hi les fumoses pixarrades. Ni gosaven, pixant-pixant, ni potser volien, amb tremolins eròtics, ostar el pubill apagat qui a plena llum els hauria fet fer oix o ja els atiava a amollar esgarips de fàstic i de terror, i a córrer cap a les bòfies o a engrapar destrals per a fer’n xemics. No es recelaven, per la meua poca corpenta, el lleig que esdevinc enpic mogut. Sàtir diabòlic qui comet amb sa gúbia toixa daltabaixos i destrellats, i avia a tort i a dret urpades com un bardaix. I les llargues estones on només els ossos fulguren amb llurs folls follets i ningú no ve a cardar-m’hi pels costats, i les obreres són totes a jóc, estireganyava els desficis recitant, malencònic o líric... “Em trac la xil·la, em trac la dril·la, em trac una cosa o altra; ja no sé què em trac, mes xil i dril com un desesperat.” O grotesc i aberrant, luctuós, gens reverent... Recitant, és clar, poemes d’en Poe (recitant-los, llas, estrafent-los, pitjor). Ah, i tant... Em pixava damunt el cap d’un àngel de pedra, i declamava: “Take this piss upon the brow! And, in parting from you now, This much let me avow... You hens are wrong who cluck That my days have been a fuck. Yet if shit has flown away, The shit that hit the fan, hurray, I’ll be no chicken that atones For shits that thus have wildly gone. All that we smell or smear Is but a turd beneath the stairs. I stand amid the roar Of a worm-tormented whore, And I hold within my hand The dick that above her corpse expands. How it trickles, like a creep Whose spittle falls so deep, While I peep – while I peep! Still I leak..., should I grasp It with a tighter clasp...? Shouldn’t my dick save Itself for cunts outside the graves? Is all that we smell or scrap But a turd beneath the crap...?” Me’n tornava amb les astèniques clarors. Ja no m’esgardissava enlloc més – trencs inesborrables de mes àrdues expedicions. O despertava tot il·lusionat en Colin: “Today I saw a middle-aged seamstress from Madison’s who shat long ribbons near my nose.” * * * * * 96. Dalt al vaixell dels equilibris, eòlics esgarips. Aprofitant la sorollada amollava cants primaris, vitals – cal desfogar’s de trast en trast, o l’ira i l’odi se’t corroeixen entre integuments. Tothom ens hi entrenem pels equilibris que ens cal fer per als equilibris que vindran. Sense equilibris ens estrompem, estavellem pels encontorns, i sortim de la vida disparats, com se’n diu, centrífugament, esdevenim pedres mortes, asteroides diminuts, asteriscs sense res a explanar, aeròlits fosos, bords, xorcs, desviats; polsims de cendres embrancats per les teulades inabastables de l’hiperespai. També esgaripava amb cants de protesta. Havia dit el podrit capità Sarkomazy que se n’ujava de les putes velles qui, volenters i benèvoles, ens portaven en safates cafès en equilibri – el damnat capità Sarkomazy vol que pleguin i se’n vagin a espitxar-la a qualsevol racó fora del seu vaixell dels equilibris. Pobrissones velles, quietament desesperades, se’n planyen, i tanmateix, per a aquest darrer viatge llur, com s’hi apliquen ans esderneguen; ens porten els cafès perfectament equilibrats – com sempre, millor i tot. El tit és de qui les defensen. Sembrant arreu maror, sóc de qui les defensen. Hauríem de fotre el capità fementit i bare, nan ambiciós, borda avall... Tots hi som, tramant a la coberta del vaixell en aigües tèrboles, per tal d’acostumar’ns a l’equilibri, tramant-hi motins. Les velles m’estaran molt agraïdes. Hi posarem un nou capità. Un capità qui no tingui res contra les magnífiques velles tan ben equilibrades i tan equilibristes. Més tard, a terra, cal equilibrar, damunt qualque relleix exigu als vessants del cim, les motos, només a força de braços – aquest és l’esport, motos que pesen tones, que no s’estimbin al cementiri de ferralla al peu del penya-segat. Aqueixes motos espeteguen, si cauen, amb un terrabastall de món tot d’una enfonsat. Per xo cal entrenar’s tant. El tufet que puja de l’abís és com el que pujava d’aquella basseta on l’òptic atroç hi feia nedar els ulls robats als adormits. Els gemecs fantàstics dels atletes eixorbats fan trajectes de coet intergalàctic. Els cretins prudents i doncs gasives qui no prenen cap risc no sospesen cap moto ni motí ni tracten de balancejar’ls damunt l’abís. Addueixen arnades penyores de desgreuge i aixequen arnats llençols cagats de rendició. Al voltant del pal de paller o eix de mon vit trempat les velles banyaven amb cafès bullents el capità dolent per a poder’l, així estovat, millor espellar per a després llençar’l als queixal-lluents taurons encar més nu i pelat. I no ens marejàvem gens.