32 truites

Truites (32) 94. Vinc a la festa disfressat de fictament esfereïdor marraco Kavinc amb la meua coneguda Gal Cireres, disfressada ella de n’Estel de Moltes de Nits Estampades a la Pell, la formidable, totèmica, deessa dels pigmeus. Entre la gent m’hi sent, camuflat així i tot, mal adaptat. M’amag sempre pels banys. N’he trobat un de petitó al pis de dalt i, furgant dins la farmaciola, un flascó m’atreu qui-sap-lo. Diu quelcom en qualque idioma abstrús l’etiqueta que hi té al cul. La flaire sola ja és prou capitosa, i perfumada – hum... I ara de sobte sé llegir l’idioma estrany. Hi diu (me n’adon perfectament), la titlla al cul, que ara lluu intermitent, hi diu: Elixir d’Eternal Beutat. Aixec el flascó i au avall, me’n fot baixar uns quants de glops. Tornc a la festa, estil d’en Cúbric als seus “Ulls Esbatanadament Clucs”. [Cert: és amb els ulls clucs que hi veus millor.] Disbauxa doncs on corren les hipodèrmiques, i hom boqueix o marreix – homes amb homes, i homes amb dones – entre els plats claferts de teques, mams, llevants escollits, de tecs molt fins, mentre el boquit, bocaterrosa, endrapa pastissets i ganyips, badalls selectes de sobrecocs molt umflats amb buides vanitats, i el qui boqueix baveja per doble o triple causa al clatell del ça jus sotmès. Rabit timoner de barca espectral, el meu cervell duu mon cos atrotinat i filtregós pels niells de cada colze que se’m clava a l’ull. Estic cercant na Gal Cireres, em vull morir als seus braços tous i calds. M’enfons per onírics embuts, veus de somni em parlen ecoics d’orcs sens fi. Esdevinc catatònic, tret de mos pobres ulls, de boigs nistagmes reus. Finalment dic hipnòtiques sentències i caic mort a un racó – un marraco ensorrat amb fumets verinosos que li ixen dels forats de les orelles, res d’anormal. I ara, sense veure res, ho veig tot. Sóc de n’Espriu en Quim Federal. Sóc d’en Putxí en Gianni Schichi – alhora allí i enjondre, i sobretot enlloc. –Què m’ha fet mal...? Què m’ha fet mal...? –això repeteix el meu cap pels laberints, i m’envia retrets i crits vitals que s’enfonsen en brees de no-res: aquells popets, marmessors dels malsons, sípies, tintes, calamarsots (em retreu). I el què bec, negres i foscs i tèrbols vins del Quebec, lats a pair, a repair, a malpair, malpaís de bromes i brumes, on t’endinses per a mai més sortir’n. Neus brutes d’antany. Neus brutes d’antany on el teu cos, rebutjat, carcassa, despulla, es desvetlla tremolant. * * * * * 95. Com tothom ja era clapant, saltava la tàpia del seminari amb ascles de vidres al capçaner, salvava les capterreres lligades amb filferrades, i ja estort me n’anava al cementiri. Arpes eòliques semblaven els dits descarnats dels morts a mig capllevar per on el vent sibil·lí, ja ho he dit, xiulava. Els cementiris són fets per a cardar-hi d’estranquis – ah, com me’n record, quan rere qualque llosa plantada hi esperava que hi apareguessin les parelles qui hi venien a xonar, i, si això tampoc, les noies treballadores de les sinistres indústries dels voltants qui, en parelles o en boldrons de tres o quatre, tornaven dels pubs i venien a pixar-hi tanta de cervesa, i me’ls masturbava com un espectre davant mateix; em materialitzava ombra escassa de rere la cantonada de l’esglesiola a l’atri de qual s’alleujaven, i en venia llengua-enfora en acabat, com se n’anaven tot abaixant-se les faldilles, a ensumar-hi les fumoses pixarrades. Ni gosaven, pixant-pixant, ni potser volien, amb tremolins eròtics, ostar el pubill apagat qui a plena llum els hauria fet fer oix o ja els atiava a amollar esgarips de fàstic i de terror, i a córrer cap a les bòfies o a engrapar destrals per a fer’n xemics. No es recelaven, per la meua poca corpenta, el lleig que esdevinc enpic mogut. Sàtir diabòlic qui comet amb sa gúbia toixa daltabaixos i destrellats, i avia a tort i a dret urpades com un bardaix. I les llargues estones on només els ossos fulguren amb llurs folls follets i ningú no ve a cardar-m’hi pels costats, i les obreres són totes a jóc, estireganyava els desficis recitant, malencònic o líric... “Em trac la xil·la, em trac la dril·la, em trac una cosa o altra; ja no sé què em trac, mes xil i dril com un desesperat.” O grotesc i aberrant, luctuós, gens reverent... Recitant, és clar, poemes d’en Poe (recitant-los, llas, estrafent-los, pitjor). Ah, i tant... Em pixava damunt el cap d’un àngel de pedra, i declamava: “Take this piss upon the brow! And, in parting from you now, This much let me avow... You hens are wrong who cluck That my days have been a fuck. Yet if shit has flown away, The shit that hit the fan, hurray, I’ll be no chicken that atones For shits that thus have wildly gone. All that we smell or smear Is but a turd beneath the stairs. I stand amid the roar Of a worm-tormented whore, And I hold within my hand The dick that above her corpse expands. How it trickles, like a creep Whose spittle falls so deep, While I peep – while I peep! Still I leak..., should I grasp It with a tighter clasp...? Shouldn’t my dick save Itself for cunts outside the graves? Is all that we smell or scrap But a turd beneath the crap...?” Me’n tornava amb les astèniques clarors. Ja no m’esgardissava enlloc més – trencs inesborrables de mes àrdues expedicions. O despertava tot il·lusionat en Colin: “Today I saw a middle-aged seamstress from Madison’s who shat long ribbons near my nose.” * * * * * 96. Dalt al vaixell dels equilibris, eòlics esgarips. Aprofitant la sorollada amollava cants primaris, vitals – cal desfogar’s de trast en trast, o l’ira i l’odi se’t corroeixen entre integuments. Tothom ens hi entrenem pels equilibris que ens cal fer per als equilibris que vindran. Sense equilibris ens estrompem, estavellem pels encontorns, i sortim de la vida disparats, com se’n diu, centrífugament, esdevenim pedres mortes, asteroides diminuts, asteriscs sense res a explanar, aeròlits fosos, bords, xorcs, desviats; polsims de cendres embrancats per les teulades inabastables de l’hiperespai. També esgaripava amb cants de protesta. Havia dit el podrit capità Sarkomazy que se n’ujava de les putes velles qui, volenters i benèvoles, ens portaven en safates cafès en equilibri – el damnat capità Sarkomazy vol que pleguin i se’n vagin a espitxar-la a qualsevol racó fora del seu vaixell dels equilibris. Pobrissones velles, quietament desesperades, se’n planyen, i tanmateix, per a aquest darrer viatge llur, com s’hi apliquen ans esderneguen; ens porten els cafès perfectament equilibrats – com sempre, millor i tot. El tit és de qui les defensen. Sembrant arreu maror, sóc de qui les defensen. Hauríem de fotre el capità fementit i bare, nan ambiciós, borda avall... Tots hi som, tramant a la coberta del vaixell en aigües tèrboles, per tal d’acostumar’ns a l’equilibri, tramant-hi motins. Les velles m’estaran molt agraïdes. Hi posarem un nou capità. Un capità qui no tingui res contra les magnífiques velles tan ben equilibrades i tan equilibristes. Més tard, a terra, cal equilibrar, damunt qualque relleix exigu als vessants del cim, les motos, només a força de braços – aquest és l’esport, motos que pesen tones, que no s’estimbin al cementiri de ferralla al peu del penya-segat. Aqueixes motos espeteguen, si cauen, amb un terrabastall de món tot d’una enfonsat. Per xo cal entrenar’s tant. El tufet que puja de l’abís és com el que pujava d’aquella basseta on l’òptic atroç hi feia nedar els ulls robats als adormits. Els gemecs fantàstics dels atletes eixorbats fan trajectes de coet intergalàctic. Els cretins prudents i doncs gasives qui no prenen cap risc no sospesen cap moto ni motí ni tracten de balancejar’ls damunt l’abís. Addueixen arnades penyores de desgreuge i aixequen arnats llençols cagats de rendició. Al voltant del pal de paller o eix de mon vit trempat les velles banyaven amb cafès bullents el capità dolent per a poder’l, així estovat, millor espellar per a després llençar’l als queixal-lluents taurons encar més nu i pelat. I no ens marejàvem gens.