Darrer de Truites - "bona nit"

33 i darrer de Truites (99 Truites enllestides, i au, prou) 97. Ja ho he dit en d’altres escrits remotament esconillats. De jove, a Missouri [Mizurah], treballí en un circ. Hi fiu de ventríloc, em feia dir Montgomery Fresc; el meu ninot, un bosquetà apàtic de bosc escarit, sovint de tediós romiatge al voltant del Turó Rodó [Round Hill], era un nan geperut. Les lascives cerquen els geperuts – es creuen que als geps hi duen pler de lleterades emmagatzemades. I el meu ninot, qui es deia Jerzy Baratinsky, tenia pler de pagesetes qui se me’l volien tirar pels pallers i establies i graners. Ujat de tots aqueixos plaers, me’n vaig anar a patir una mica de terror. Treballí llavors pels baixos fons de Xicago; ara el meu vitet era el ninotet. En un d’aquells tuguris humits i malsans, ensopeguí amb la qui esdevindria la meua dona. El seu expressiu ans majestàtic taboll esdevindria al seu torn el mestrívol ventríloc qui faria de mi el ninotet qui he esdevingut. Ventríloc – cunníloqua La meua dona és una mica cap de trons S’eixarranca per no res i ja hi som Té un cony qui gairebé mai no sap dir No! El seu cony té un ull molt gros i vermell Mes (llas!) orb. Li té un nas molt boterut i prominent Mes que, d’ensumar comcal, gens. Quin cony més capdecony! Quan li truc a l’orella Amb el meu viró vironet Diu que no em coneix! O que està massa cansat per a conèixer’m... L’ull massa balder i eixamplat, estireganyat Esllenegat, esbombat, de vellut i vermell El nas massa umflat dels mastegots rebuts De part de tant d’intrús gegantí a qui mai no li fou Dit: No! Em guanyava bé les garrofes de ventríloc Mes res a comparar amb el que rasclava la cunníloqua Allò seu era guanyar calers. Jo qui sempre he fet parlar milions de carallots Particularment irrisoris [Bosquetans, nans, polítics, predicadors, Periodistes, entrevistadors de televisió...] I qui si tinc veu pròpia no crec que fos capaç De reconèixê-la, i en tot cas sé que no fóra pas Millor (ni probablement pitjor) que la veu de cap altre carallot Al qual he fet parlar de lluny per facècia amb el meu ventre... Reconec que mai no he vist (I fa vuitanta-cinc anys que volt com ànima en pena Pels circs i circuïts de l’espectacle cabaretesc) Un cunníloc. Un cunníloc... Mes el concepte no és pas absurd Car t’hi trobes pels escenaris carretons d’hermafrodites Ben espatotxins, pobrissons I no fóra gens absurd que cap hagués fàcilment Fet aprendre de parlar (O pogut aprendre de fer parlar) El seu incoat, abstrús, txotxet. M’hi casí [amb la meua dona] pel que guanyava [Probablement ja ho he dit] i ara, ves, em toca Rebre bastonades rai. Esperonat a excel·lir en mantes Taules, en mants escenaris Ja no sabia què inventar... Inventí botifarrades on cada botifarra hi tenia Pler a dir, o acrobàtic em trametia el cap enrere Me’l feia passar per la carranxa, em disfressava La boca de fufa enorme, de xona regalimosa I feia d’albardà, d’albardana de qui el cony Enraona! Se’m veia massa el llautó. Em despatxaven sovint. Vivia de la dona. Sempre he viscut de la dona, la gran cunníloqua. Deien els crítics, cruels: “Es vanta del que no té, com herniat sense braguer.” –Com més grossos els botons de la bragueta, més petits els de l’aixeta. –Mostra gran ceba per amagar poc all. –Molt brama el bou que no té cap ou. –Com més pec, més d’espetec. –On més li’n manca més se’n vanta. Més buida la nou, més soroll mou. Botifler amb carota de jutge. Damunt cada forat un postís, i damunt el postís vernís. Se li veu el llautó: vol tindre un cony garlaire i hi té un patètic piuet quec. –Canta molt de baix i té buit el calaix; sí, canta de baix el fluix de calaix. Fa com tot mitjamerda, en tifeja si en tufeja. Com mestre Bernat, qui amb set flassades es tapa el forat. –Molt d’estuf per amagar lo tuf. Com el qui es fa el valent, i sempre és el darrer al sometent. Més li valdria callar amb totes les boques. Massa de boques, i es petà el pardal. Qui té cua de palla, que no cali foc a la falla. –Sarraí nafrat, la remor de l’epilepsi el recorr... Quin pànic davant la gent qui esgaripa fracàs. Tocat pel cairell de l’impotència li eixia l’icor del fel. Es veia fènix soliu davant la voluda ignara, i el ribot del neguit me l’emmudeix. –Ei, ei, no juguessis pas a cagar cagallons més lluny amb cap mitjamerda – ja comença amb avantatge, i al capdavall quin joc més bèstia. –N’hi ha qui se n’entren llepant qui se n’ixen mossegant. Dónes figues per llanternes. –T’agafes en filempua cada urçol i cada berruga. Qui entropessa en lloc pla en lloc aspre què fotrà...? –Lla va la llengua on lo cor dol. Tens un vitet tan trist: un rossinyolet qui no obre cap cadenat ni pany. –Ni cap cor raja en oir’t la cançó. Avui torna a fer vint anys de la mateixa gesta on el cony te la féu encara més blava. Posa’t a plorar, glaçó qui es desfà. Ningú no en fa cap cas. Feia vint anys que havia tornat a casa. Screamin’ Jay Hawkings cantava Cookie time. La meua dona era a un cadira lligada. Hom l’havia emmordassada. Hom l’havia violada – tota una banda de vint-i-tres. Ara no deia res, només esperava que la deslligués. Me n’adonava que ràpids ratolins se li filtraven entre les cames lleugerament ratades – ella, d’aitan esglaiada, s’esmicolava, s’esgrunava. Speedy mice crossed at her feet, while she was crumbling like a cookie. –Cookie time –cridava Screamin’ Jay. Em plevia de l’ocasió. Me li amorrí al cony com en galeta farcida de sucrets, galeta farcida de pasta de figa, de codonyac, d’aixarops i xerigots: hum, hum, hum! El seu taboll llavors treia foc pels queixals, i era cara lletja de porpra furiós. –Calla! –va dir. I vaig callar. Vaig tornar a casa sense feina. Retirat per sempre pus. Què fotre...? Em tornava sèdul col·leccionista de cuques. Només els pocs qui ho sabem, ho sabem. Les cuques duen els texts a llurs cuirasses – pàgines de colors amb escadussers fragments del cert escrits dessobre. [Era això el que alguns dels més vius savis antics en deien llibre de la natura, d’on els secrets i els misteris del viure i el somiar se’n desixen...? Est és mon parer, que dic, mes em sembla que a parer del formigó que enclou la meua cambra, la nostra arrauxada degeneració és encara més punyent – se n’esmicolava (diu), si fos doncs mica sentimental, car és esverador de debò veure’ns esfereïts en infectes revoltes i vanes vacil·lacions, i alhora podrint-nos com en nínxol que s’estreny, implacable, s’estreny...] No n’hi prou amb atrapar les cuques que calen – cal atrapar’n només les qui s’escauen de dur a l’instant el fragment que et manca per a continuar amb l’oneig de l’història. Ara, aqueixa cuca més grossa l’he estomacada a propòsit perquè duu un text llarg – un text palesament significatiu, un fragment ja embastat, qui sap si definitiu... En veig els mots i les lletres dels mots escapçats en el fons blau cel lluminós – mentre els voravius de les ales són blau marí i el centre de qualques dels fulls d’ales i èlitres i antenes és del tot blanc, el fons blau cel és on són els fulls de l’escrit. Sempre cal trobar l’indret on la cuca amaga el mot. Blau escarbat-papallona amb fibló tuixegós. Em sembla que duu les darreres paraules de maledicció de mon pare. Les certes. Per això la vull, per això l’atzufava... Perquè vull conèixer aqueixa altra veritat... L’enteniment se’m migparteix, nogensmenys... Qui sap si podré pair’n el missatge; cal tanmateix quadrar-s’hi ferm... Mes ah, què fot...! Tot i moribunda i lleugerament espellifada, la falena dels escrits se’m posa a la pell del braç – ah, esglai, ah esfereïment repelós! * * * * * 98. Malson: Sempre, com dic, aquesta esfereïdora impressió que caic dins el text i m’hi enfons – que el text és un oceà d’abís on les línies són ones entre les quals m’esmunyc avall, com qui passa per ull, i au, a desaparèixer-hi, pou del mai pus endins. D’on que em desvetlli cridant: Mama, mama! Els textos dels malsons són sempre barroerament anacolútics, lats, il·limitats i deslligats – “schreiben ist scheisse”, hi diu sovint, i llavors mots clau qui boten damunt el cresp burell com esturions: “impromptu”, “scherzo”, “quarks”, i de sobte tirallongues ranques: “reblant el rebuig amb un gargall de greu ennuec...”, per a atènyer qualque proclama absurda i convincent: “els rius de Nagasaki ragen amb empenta i debades, ofesos i incontinents, i hi duen peixets de colors: donzelles i fadrins convençuts que els marbres preparen llur escomesa..., per això davallen com claveguera cap al pou on la donzella del vestit blau cel, llas, no cau – no crec pas que hi sobrevisqui! – mentre cuques daurades es mengen els pètals de les estàtues qui en parc clos de sostre en volta vidrada – allò és benedicció de benésser – s’etziben retrets monòtons que suggereixen il·lusoris filtres per on oscil·len els baldaquins on adés s’enllestiren els bisbes qui delmarien amb les fanoques flauteries pies de totjorns inermes torsimanys captius – a lloure hom els desmanegà, com febles estintols trepitjats pels sorruts elefants qui s’esparpellen talment eines metàl·liques vessades per l’huracà de les hores intempestives...” Havia fet bé de posar el despertador abans d’hora. Volia aquella estoneta afegida per a tindre prou lleure d’escriure els parracs de somni. Ara, ja fora, caminem de prima matinada per la platja cap a l’estació quan la dona granada qui ens neteja la casa, amb el seu darrer fillet o nét de la maneta, puja contra naltres, ella doncs capcot xino-xano cap a la feina, i no ens saluda – en la fosca no ens deu conèixer. Naltres tres hem sortit d’hora cap al metge; no volem pas fer tard, que és lluny. Som els tres, la mama, mon germà, jo, caminant damunt la sorra. Però haig de tornar-me’n, he oblidades les claus... Dic que ara tornaré, mes quan faig cap a casa em costa de pujar torre amunt. S’hi puja per una escala de cargol corcada per coves precàries gratades a la paret, i quin monstre maligne hi deu haver dins la fosca a l’aguait. Qui és, la desplaent, perillosa, presència intuïda...? És son germà...? El minyó...? El meu fill...? Els vint-i-tres qui lligaren, emmordassaren i estupraren la dona...? Fes això. Agafa de l’ampit de la finestreta la maça de grafit prehistòrica, llampant, la febries no ha pas gaire, i ara no trontollis ni facis soroll, puja pam a pam... És darrere un dels forats... Si amenaces amb veu fonda de matar’l, aquesta serà l’única manera que se’t posarà a l’abast per a occir’l... O no arribaràs mai a coronar la torre on rau la llibertat. Estona nul·la, tensa. S’aixequen al cel malsaveranys. Has feta una despesa colossal d’optimisme – per les finestretes estretes de l’escala de cargol, pèrdues de sangs, comiats de cavallers magres, una minyona en escorç qui és queixa que el queixal li fa mal... Duu un vestit llarg de donzella dels anys heroics, blau cel, amb joiells discrets, topazi, òpal, jade. A tomb de dau hi ha la maça a l’ampit – hi tremola com si volgués caure al cap del cavaller ple d’estuf, tibat, de simbologia farcit, de voluptat hermenèutica ultraxeringat. Hi ha [me’n record perfectament] quatre globus vermells lligats als ferros de la barana del balcó on la donzella dol i se serva la galta. Diu el cavaller qui es fon en acabat dins la boira: “He pujat a cavall de la mort sense esperons ni xurriaques i confiós que no arribi mai enlloc.” Ah, les claus feixugues i rovellades, penjades al ganxo. Correràs ara fins a atrapar’ls. A pèl i barrejats allí t’hi esperen, a frec d’entrada de tren. Arribada encara nocturna a estació tota fosca – l’andana és lluny – cal travessar a peu algunes vies per a fer-s’hi. Ningú a esperar-vos-hi. Els paquets amuntegats. Esperons de pèls als pòmuls dels soldats – se’ls graten pensius – i copegen amb els ferros als becs de les botes, i amb un cert ritme, la barca on t’aplegues amb algú per a procrear-hi... No, només hi anava a donar sang. Mes, collons, sovint, quines feinades no cal fotre per a assolir hom de fer’s amb cap bitllet! Tan fàcil que fóra tot amb menys d’inútils emprenyadors pel món. Ara per soterranis, part dessota les vies, encara havent de fer cues. I llavors, superades, cercant-hi la garrafeta de vi negre que et pertoca – per una escletxa lluminosa, a contraclaror guaitava el vi negre, adés d’obsidiana i ara net i cristal·lí, amb reflexs de diamant, amb clarors de sang de drac. D’obsidiana a cinabri, a rútil, a robí! Qui convidaré? La mama, mon germà... Em diu de trascantó la veu de la vampiressa, amb la llengua d’escurçó penetrant-me el cau de l’orella: “Mortreix ta mare, i només t’hauràs d’arrencar amb les dents un dit.” M’he disfressat de dol. Sóc l’home fort qui es posa davant la porta i no deixa sortir el covard presumit, el simi assassí, qui vol fotre el camp de la cambra, de la gruta. Vaig deixar que s’escolés l’estona i en malsons hi sóc: Hi tornc a ésser, a Alacant, fugint de l’assassí feixista anticatalà. Els rius de Nagasaki et corquen amb impaciència dents i queixals. Els micelis del bolet del cervell se t’allargassen fins als extrems més allunyats de les ales de muricec. Agàrics a les àgores. Fangs als terrat, els dipòsits se n’omplen, les aigües totes brutes. Raspinells, mascarells, volen rasos entre les masses arbòries. Heroic damunt la neu nocturna, tu. No entraràs a la casa, no. No vols (ni pots) treure’n els amuntecs de neu, d’antiga neu, de cendres. * * * * * 99. Ja hi som. Som-hi, envant. Hom ha arribat a un consens: “El paio és mort, au, i prou, s’ha acabat.” Era nua, i les meues mans li cercaven la carranxa; amb mans amatents feia-li carícies – manyacs, mos dits (llurs panxells), prons als òsculs, l’osculien. Li ensenyava amb l’altra mà gens curosament els pocs papers, les esparses pàgines a la xarxa... Necrològiques serioses han estades escrites. [Doncs bé. Les que escrivien abans eren poc de fiar, anaven en publicacions barates i les signaven periodistes pecs, en llenguatges rancs, forasters. Mes ara l’obituari ix en lloc autèntic, signat per professors amb tots els ets i uts, acreditats i de senys assumits.] Ara doncs que sóc mort oficialment, puc descansar – ningú ja no tornarà a prendre el meu nom – (mitjanament alzinat en l’escala social) – per a presumir o per a posar’s davant certes cues o per a enllaminir o ja seduir cap femella “amb mitges blaves”, intel·lectualoide, bo i recordant-li els meus poemes i obres i musiques... No, ara sóc de debò jo mateix, únic, ara que sóc mort. Car cal esperar a espitxar-la per a completar el teu retrat mai definitiu fins a aquest instant efímer del traspàs al quadre pintat per l’orb univers. És clar que tampoc jo mateix no em podré fer passar per jo mateix – em dirien d’ara endavant impostor. I ja sabem (li dic, pelant-la-hi suaument perquè no em fugi) que els morts ressuscitats, malament rai; ningú no en vol res – per exemple, els qui hom ja duia a la pira, o aquells per als qui hom ja ha portat dol – esdevenen damnats, homes del destí alternatiu – esverga-li pecat! un altre destí que el que els déus t’han encolomat! Tothom et fuig, incomprès pels humans, els déus no sabent tampoc què fotre’n [diuen: Naltres no ens etivoquem mai!] – hom se t’enduu amb pinces al camp clos dels ja morts un cop – i hom ens hi pren com si no existíssim materialment; som ombres de qualque infern estrany, de qui sap quins monstruosos llimbs infernals, perduts entre fosques estacions; cauen dels aeroplans qui ens vigilen rebuigs de menjars... Pudim pitjor que s’hi vivíem al capdamunt d’un femer. Del camp ningú no en surt (ni viu ni mort) . Qui voldria cap zombi estort, solt...? Hom es demana: I quan ens tornem a morir on fotrem cap...? Ens voldran a cap infern homologat, on hi van els qui es moren comcal, un sol camí...? I mentrestant qui som...? [Parl sol, com sempre.] Les làmies...? Les làmies qui entrevenim part de nits les cambres dels qui coneguérem vius... Ah, cambres llavors maleïdes, que cal fumigar amb sofre, o amb ous podrits, ambdós de mística vàlua, i tot plegat fet i refet amb ritus ben bisbètics i oldans, només per a expel·lir-nos-hi, vós... Som temuts mes gens anorreables ja... Amb què vols matar un mort...? Ecs, i amb quina fauna no ens fem...! Amb tots els altres mig morts neguitosos, no pas els ja pacificats i resignats a llur fosca sort. No; hem de feinejar ara amb els aoroi: els morts ans que els toqués, als quals els cal ara d’anar vagant esgarriats fins a acabar el fil de vida que els hagués pertocada naturalment. I els biaiothanatoi, és a dir, els qui hom ha morts amb violència puta. I els ataphoi, els qui hem romasos sense colgar... Quin boldró de datspelcul, qui s’hi vol barrejar...? Quatre arroplegats pollosos, pudents, ossos amb pelleringues de floridures i virons, pelleringues d’on pengen inxes, esberles, ossos fragmentats; monstres de la darrera horror; nois de malson, al·lotes del desenterrar, i pecaires sense remçó, car quin ultratge als infames déus, car com es pot morir dues vegades, car què hi fotem, què hi fotem, què hi...? Sort que ni em sent, ni m’escolta mai. Li passava pel cap de denunciar’m...? O ja fa tots aquest anys que li sóc mort... Que no li sóc sinó un bisbe més actiu i “humà”, amb la tebior adequada, i el toc precís: no pas de goma, de carn... O no li sóc sinó els ditets que el seu altre jo (el seu cony garlaire) es menja per a nodrir-se’n o tranquil·litzar-se’n; ditets d’òsculs lleugers, ditets de somnífers blans... Ara que s’escorria i la sent roncar, continuaré parlant, més amarg ara, car cap dels escadussers obituaris de dues ratlles i a córrer que hom m’ha dedicat no vantava amb la boca estreta el meu pas altre que per a dir que m’agradava molt de cagar’m en déus. I he vist en acabat que tothom se’m passa per la carranxa – els meus manuscrits que llegava als escriptors nus – com qui diu les meues molt de coldre darreres paraules – ara esdevingudes pòstumes exclamacions en merda...! Car ara que sóc mort veig que empren mos manuscrits inèdits per a torcar’s el cul. Cap tresor a descobrir, cap esclat de geni que il·luminarà el futur. Fins en Zacaries Mur, patètic escriptor de novel·letes “històriques” m’empra de torcaculs! Jo qui sóc l’únic dels qui més ho volien a qui tanmateix li fou vedat de cardar-se-li la dona! Sacra Minerva nua al camp dels autors sense un fil – ah, somni revisitat, vida reviscuda en l’eufòria i la lleterada! I el malparit així m’ho agraeix... [O això em retreu – que, com ell mateix, mai fos hagut capaç de tirar-se’m-li la dona...] Això li dic, amb tics, rictus i ganyotes a balquena, a la meua dona mentre dorm, la dona qui sempre em fot el mateix cas... I ara, roncant, el seu cony ben peixat torna a dir’m, en un rot: Calla d’un cop, collons; queixa’t a ta mare, vols...? Em guait al mirall com s’hi guaitaria un mort. Urses de fàstic rai. “Ploramiques de merda...!” El que veu li desplau qui-sap-lo. El trencava en mil bocins si no fos un altre lleig espectre sense forces... [Fi.]

* * * * *


[Això conclou el llibre de les truites, vull dir, la novel·la que se’n diu
“Truites a ca la Tònia”. Au, doncs, passi-ho bé.]


* * * * *