Estada de tres dies, i au que no ha estat res

La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a truja. Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas. Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues – cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila – a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior. Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat, quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra. Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a sàpiguer quin verí o virus nou no duia. Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents. Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies. Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina; tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en desdirà, de llur absurd cobermòrum...? Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!” I se n’anaven força empegueïts. Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants...! Han sentit a dir que hi havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt...? M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé. A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada, quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a acoltellar’m. És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar) que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent. Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara..., eximiràs, reeixiràs a innocentar-te’n...? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a sobre, desapareix! Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son, estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia sortida a agafar les seues estisores de sastressa... Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell. Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota: de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a grotesquíssima... Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament: arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa. Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava de la nafra letal... Pensava horroritzat: Treieu-me’l del damunt! Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota esdevinença intorçable.