(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dissabte

Vora l'estanyol















Vora l’estanyol










Quan en Dionís, qui feia estona que esguardava el cresp de l’estany, se n’adonà, va quedar bocabadat: li va semblar veure una lleterada qui tot de sobte hi surava – es va fregar el ulls, no fos cas que encara lleganyes els li engavanyessin – i alhora volia aprofitar que era a la vora de l’aigua per a dessonillar’s les orelles, bo i fent-s’hi espetegar qualque escatxic de l’estanyol, mes ja no gosà enterbolir el líquid ni desfer l’estranya lleterada sanguinolenca – que ell imaginava cinta de fresa de qualque “peixa” (peix femella) qui als fresos de més avall, sota el mirall estantís de l’aigua, pongués precisament llavors, i, sobre, amb esforç i dedicació rai.



És clar, ni allí s’esqueia d’haver-hi cap fres ni allò no era cap lleterada – era la via làctia qui es reflectia irada en aquell estanyol perdut – eren aquelles antigues illes d’estels i aquelles fosques nebuloses d’adés – ara, ai, pel que es veia doncs bojament enfellonides per qualque malesa comesa no dic pas pels humans, formigues sense cap pes ni importància al món, ans per déus pecadors – les qui suraven al cresp somort de l’estanyol colpit.



Galàxies eren, doncs, qui ja no fugen repel·lides, ans qui vénen a ensopegar’s – qui vénen a col·lidir i doncs a castigar totdéu qui es trobi pels voltants – totdéu irremeiablement xuclat per llur torniol de fi del món, per llur vòrtex gravitacional de vertígens darrers. Aiguabarreig de nebuloses i galàxies convocades pels elements a com qui diu inaugurar un nou Solell qui ocuparà tot l’espai de l’univers – esdevingut tot plegat un sol Solell, o Ull, o Forat de Cul molt emprenyat qui senyorejarà finalment el Tot.



En Dionís s’esguardava la lleterada de sang i comprenia... – i s’esfereïa, tanmateix ert ans glaçat.



–Astrònom! – va sentir que el cridava algú part darrere seu.



Era n’Elisabet Pedres, la seua cosina, qui, estàtica i reduïda per la llunyària i l’enlluernament als ulls d’en Dionís, semblava talment un xot damunt la branca d’un om.



–Tot és encara relatiu i si fa no fa físic, i doncs gravitacional i aparent –rumià ell–. Encara ens en podem fiar una miqueta, dels ulls mentiders. “Observava”, va cridar, “l’univers, incapaç tanmateix de determinar’n la vera natura, Elisabet.”



–Ah, doncs fotrem goig –respongué l’al·lotella–. És nogensmenys difícil de comptar estels emmirallats a un estanyol on tothom ve a pelar-se-la, ca?



–A pelar-se-la? –va dir ell, tot d’una eixorivit. La titoleta li féu un botet, d’estre presa, com per hamadríades intuïdes estrebada.



–Es veu que les constel·lacions, sobretot les de caire femellenc qui es rabegen al Tròpic del Capdecony, s’hi emmirallen nues i plenes de carns. Na Cassiopea dels pits ferms; les Plèiades de les xones regalades; les Zodíaques amb els forats del cul aitan elàstics; na Venus dels proteics esfínters; aquella andròmina de trucalembut de n’Andròmeda, qui te la llepa amb llengua flongeta, llargueta, llefiscosa, esllenegosa..., jotfot, i tant, i fins i tot els dilectes Bessonets, ells qui també trempant tan bufonament, tan minyonets i tot...



–No ho sabia pas!



–Escultors de temes heroics vénen a pouar-hi – això és allò que ells en diuen inspiració, ah, garneus! – i només ho guaiten emmirallat als estanyols on abans s’hi banyaven les nimfes, i ara ací els tenim, a cada fris i arc de triomf, els putets amb les falcades (o espasetes curtes) de llurs vitets trempats envant, menant les revolucions.



–Ara comprenc per què els artistes s’allunyen del tumult i l’aldarull i esguarden silents i encantats el món de les muses pels foradets de les aigües místiques.



–Doncs ja ho veus –va dir la noieta, molt més a prop.



–Collons. I les muses són les deesses, i les deesses les constel·lacions...



–Esgarrifades i en esglai de mort en veure’s envellir sense remei, llurs fufes ara desdentegades, llurs traus gens elàstics, llurs hemorroïdals i corcats traus adés tan flexibles i llambrescs i que ara et rosegaven ans rovellaven instantàniament cada matràs que els ficaves ni de tímid incoat intent – ah, i llurs secrecions esdevingudes pudents i virulents, verinoses, càustiques...



–Quina por si se me n’atansa cap amb afanys de cucuri i de verriny i de cardera i... Si m’escaic de tindre llavors cap piolet a mà, com l’assassín amb piolet, “t’assassín amb piolet!”, esgaripava i titulava amb esgaldinys com un orat, el cap ple d’orqueries, com alhora la colpia i colpia fins que era només tendrumets part deperterra per als trencalossos i els aufranys. Les arpelles, i els aligots, i els grifons i les esmerles i esparvers, els voltors.



–Oi. L’íntima coneixença de la pròpia mortalitat duu cada constel·lació sovint a la desesperació... Vénen a esguardar’s a l’estanyol qui els cau més a la vora i hi ploren i somiquen l’esdevenidor esclatat i espetegat en corrupció de llurs carns ara tanmateix aitan esponeroses ans puixants ans toves ans flairoses ans lluents i, de l’estanyol, doncs, n’augmenten el cabal i la salinitat, d’on que els peixos i les “peixes” en pateixin i que les lleterades que hi veus no hi siguin d’altre que les dels déus i d’altres minyons poques-vergonya amb granets a les galtes qui hi vénen a pelar-se-la mentre esguarden les deesses esguardar’s...



–Creus que així tornen (o almenys s’hi esmercen de valent) a dissenyar l’espai-temps i que doncs assagen d’adreçar’l, d’endreçar’l, de reparar’l, d’esmenar’l, de dur’l finalment en cunç, i com déu hauria de manar que fos, ço és, no pas com és ara, que és una merda de daltabaix i d’escarafall, i de terror i d’embull, i de garbuix...?



–La meua mare deia que calia ésser com en Sísif per a guanyar la loteria – guanyar pel cap baix un milió, vull dir, és clar, car guanyar menys només t’impel·leix a despendre encara més en bons i bitllets lliurats al públic beneit per totes les loteries del món, d’on que al capdavall moris fastiguejat i fet un anyoc d’integuments, membranotes i nirvis, jotfot, quan el milió no el guanyes mai ni jamai remai... No sé si ho saps, mes aquell Sísif era una mena de constel·lació mascla qui s’apujava els collons i li tornaven a caure com rocs o pètries esferes de presoner damnat als putes peuets, d’on que es passés els dia, és a dir, no pas solament el jorn, ans la nit i tot, cridant del mal als peus que li fotien els collons com li tornaven a caure.



–Doncs pobrissó.



–Pitjor: el dolor i el neguit, el corruix i la pena de rebre el cop el feia oblidar que més valia que es deixés els collons en pau – no, el gamarús se’ls tornava a apujar per tal de veure com tenia els peus, i badant-badant, volent-se tocar les tocadures als peus, barrum, que l’hi tornen a caure, damunt, i com un plom feixuc d’allò més, els collons...



–Aquell bordegàs era un plepa. Ja veig què vols dir. “L’univers, qui menys hi fot el nas menys hi encomana cap nou gam.” Potser no caldria fer’n ni cas. Com si no hi fos, com si ni existís, i les podrides constel·lacions qui vénen a emmirallar’s als estanyols, tractar-les com esquelets, i au, que al capdavall és el que si doncs ja no són prou aviat seran.



–Així m’agrades. Pel que veus, i no pas pel que destrenyes o diguem-ne esprems, és pel que t’has de guiar, no pas per cap conclusió tocada del bolet, com foten els astrònoms i d’altres datspelcul a bon mercat. Doctors del fruit podrit, que en dic.



–Elisabet, els culpables de tot són els malparits qui pertanyen al diví clergat. Llur energia fosca accelera la corrupció del cel. L'expansió còsmica – d’aversió mútua – empesa per llurs pets i pudor de boca rep, a tornajornals, la reunió, ans la companyonia i l’empetitiment, l’aplec germanívol, com qui diu, en un sol pinyol o nucli menut, de tots els astres i cosetes i cosotes celestials. Tots rebem per culpa del maleït clergat de la força fosca – repugnants bruixots, sempre amb llurs falorniosos jocs de passa-passa! Són la puta passa! I és clar: les galàxies massa emprenyades vénen a col·lidir per tal d’anorrear el Tot, fruit podrit, oi, només perquè aquells dissortats els pessigaven massa les parts tendres, saps? I tot era sangtraït i com se’n diu, carronya, vull dir, gangrena, oi.



–Hi vénen nues, amb pintes d’ambre a pentinar’s; xiulen com serps a llur llambreig damunt l’espill de l’aigua, i cada cabell és una serp qui xiula quan la deessa la pentina, perduda en reflexions, perduda en sinistres reflexions mentre el seu cos nu es reflecteix a l’estanyol i cada escara de vanitat, cada cicatriu de ganivet qui volia exalçar’n la fugissera beutat, ara supura pus i icor, i fel i por, i xauxina ans xarbota ans xerrica i petarreja al degoteig el cresp de l’estanyol com paella al foc dels orcs.



–Dona, és que la constant cosmològica és de tornar al col·lapse si els déus maleïts no foten prou bondat.



–I mai no en foten ni n’han fotuda ni en fotran – massa arrogants, qui es pensen que hi comprenen re, i ni futil·la, jotfot, Dionís. L’univers tornarà aviat a ésser un altre forat del cul d’on la fortor, massa forta, no deixa viure re, ni la llavor de l’esdevenidor, la llavoreta blanca d’un cervellet enlluernat pel pinyol de la concepció.



–No et banyis en aqueixes aigües, Elisabet, les lleterades de sang al ventrell ara llis t’hi concitaven monstres.



–Carallot, ni pensar-hi, jotfot; amb quines em véns?



–No cal anar gaire lluny en el continu que en diem temps – que és només la deterioració de l’existent, és clar – per a trobar’ns amb el fill únic de tanta de deessa feta malbé: la boca que tot ho fon, de qui cada horitzó és un queixal de foc. Ja ho dic bé...? De qui cada queixal és un horitzó de foc.



–La velocitat de la llum s’esvaeix dins la boca o el cony de la filla única, fosa, qui és com si fos filla de cada constel·lació colgada als èters i podrida en muntanya sidèria de fems. Cap amplària d’ona no n’ix com pudor de boca. Tot és estrangulació de suïcidi universal. De la boca o el cony de la filla única no n’ix altre que no-res. Ni cendres.



–Hum. Un cas semblant s’escaigué als anys d’en Narcís. Crec haver llegit en un tom gruixut que tot hi esdevingué invisible. No pas que els ulls et fallissin, només que no hi havia res a veure. Et guaitaves les mans i no hi havia ni mans ni dits ni ungles ni artells. T’esguardaves al cresp de l’estanyol i no t’hi veies pas, ni veies tampoc el cresp ni l’espill ni el peix. Un vague fulgor mòrbid de llostre malaltís on cada déu i deessa es veu que ja rebé l’extremunció encara s’albirava, si estrenyies prou les parpelles, enllà als límits de l’esfera: una lluïssor poruga banyada de microones còsmiques d’amplàries d’ona insignificants ara colgades pel soroll estàtic ambient.



–Doncs quina merda, tu.



–El deuteri embolicat com mòmia als llençols dels quàsars ventissos encara feia la viu-viu, com un foc follet, llas, moribund. L’energia fosca als ulls d’en Narcís i tots els seus vassalls no feia prou llum per a enllumenar enllà d’un mil·límetre – només veies durant uns dies d’agonia els virus virolats qui se’t cruspien els ulls. El deuteri s’havia també fos com mòmia esdevinguda polsim esbarriat per les ventegades dels Solells. Cada ciutadà encara mig viu es veia reduït a xuclar’s un dit invisible en un racó, fent un posat de fetus, és clar.



–La meua mare no la veies pas menjar mai; ara, la veies, això sí, xuclar l’aire esmeperdudament: això la nodria prou; vivia com un camaleó, com una salamandra – deia que calia deixar sense vida ni energia l’univers, aquell afoll horrorós. I em sembla que tenia raó. Cada pistrinc que tenia se n’anava a la loteria, no pas a comprar cap queviure, no.



–Bona cosmòleg qui ta mare era, Elisabet, saps? Car cap altre univers guanyat a la loteria de l’equilibri transitori dels cossos siderals prou es val (i segurament en escruix, vull dir, amb escreix) el que tenim ara – oi, segurament el bat per un tacó i tot. Aquest nostre deu ésser el pitjor possible ni aesmable, saps? Hom ens encoloma aquest pixar destarotat del tot s’hi val, i mentre suri, rai, i si doncs no sura, doncs a fotre’s toca, i tot se’n va en orris – tot esdevé ull furient qui t’esguarda impàvid eixugar’t i podrir’t. Sí ves!



–Ma mare ta tieta alfarrassava que del trencaclosques del guanyar només calia trobar’n les primeres nou xifres – mai no comprava el nombre sencer.



–Ben fet! Comprar el sencer és caure dempeus al pou del no-re. Cal sempre tindre si més no un tentacle fora del pou.



–Les primeres nou xifres... Ara que hi caic: la desena sempre és un zero. I tot destí equival a zero. Jugar a fer d’en Sísif és jugar a no morir – quin joc més inútil, no fa?



–Ara que passa pel cel aquest núvol fosc que tot ho enfosqueix no hi veig al cresp o al mirall de l’estanyol altre que foscor, Elisabet. Sort que ets a la vora meua i em servaràs, perquè de tanta de foscor i confusió n’esdevinc oiat i tem de caure al forat col·lapsat de l’estanyol enverinat per les lleterades dels lúbrics amargs qui sempre espien, a desgrat de tot el que sabem, maleïts malastrucs, cossos a mig corrompre’s.



–No hi ha com la constant del refús còsmic per a servar el seny, Dionís. Agafa-te’m al braç, i no cauràs. Ara, si te m’agafes i t’esdevinc en aquell instant constel·lació a mig corrompre, t’enduràs un esglai de mort, cauràs esborronat al pou de la dissolució i seràs per sempre més polsim esbarriat per les ventegades dels Solells.



–No hi ha manera d’escatir allò ver. Et comprenc, gos a dir; te n’intueixc l’inclinació; per on se’t guerxa el cosiment; ausades, discerneixc entre clarors i foscors el disseny del que proposes...



–Eixordats per la pol·lució de l’energia fosca al capdavall no som capaços d’esbrinar’n altre que soroll paràsit; per les revesses dels gens manyacs corrents còsmics reboteixen els bilions d’anys i panys (és a dir, les revolucions esfèriques qui sense solta ni volta prenen lloc en envitricolls indestriables per les nebuloses concatenacions intergalàctiques), i dels ensopecs en neixen efímers inferns – espurnes ventisses qui endrapen mons com qui endrapava pinyolets estranys qui al ventrell se’t declaraven, ai, explosius, ai, ai.



La noia bleixava i deia dos “ais” de més s’esqueia perquè llavors en Dionís començava de ficar-la-hi aitambé al culet.



–Saps? –féu el noi, una mica esbufegat–. M’hauria volgut, més que no pas ni cosmòleg ni astrònom de fireta, ninotaire eximi.



–Ninotaire eximi? Què més voldries!



–Ja ho sé. Car oh el plaer i la glòria del crear mons amb cap i peus! L’astrofísica matemàtica al capdavall tocant-hi! No saps tu pas la joia llavors! La teoria de les membranes trenades al cel no pas depenent de les constel·lacions qui es pentinen amb pintes d’ambre mentre es moren, ans lluents com els cabells de les minyones de quinze anys qui es banyen a les rieres, nues i rialleres; lluents i tàctils com els teus cabells, Elisabet, i els pèls de la teua xona tabolla i somalla qui esquerr i eixon amb delectança.



–Llença la lleterada a l’estanyol, Dionís, no em prenyos! Prenya’n si vols les pedres rieres.



–Tinc por de veure-hi sang.



–Tancaràs els ulls com t’escorros, Dionís.



–Tancaré els ulls per no veure’n l’horror. Amb els ulls closos, l’estanyol roman asimptomàticament buit, toüt, vacu. Com la meua ànima vessada, Elisabet.



–Pobrissó, pobrissó...



–Aquest joc tan fútil on només pots perdre-hi!



–Creméssim els laboratoris on t’hi cremes debades les celles, Dionís; caguéssim damunt aquest sistema solar on el Solell és el forat del canfelip d’on ix tanta de pudor estàtica, paràsita, pol·luent i eixordadora. Que el telescopi del teu vitet escultural de putet artístic meni la revolució dels orbs voluntaris d’un món nou dissenyat pels ninotaires assenyats i en descobreixi les noves vores d’un estanyol joiós, on les “peixes” hi fresin amb el culet disparat i naltres, tornats a l’aigua, reesdevinguts balenetes i dofins, hi romanguéssim, bo i xipollejant-hi ans rabejant’s-hi, fins al proper esclat de l’aplec en daltabaix dels astres corruixats i venjatius.



–Car quin univers més endarrerit, cavà?



–Un univers ni bo per als robots amb llurs vitets de metalls rovellats remenant els conreus virulents de planetes que són fets de les xixines qui es desprenien dels cossos de les deesses adés constel·lades i ara fetes bocins geriàtrics en col·lapses astronòmics.



–No és pas bo de pensar-hi. El cel ens és aliè, els eons ens marquen escares esgarrifoses a les ànimes pensants, els setrills dels Solells ens cremen els integuments més íntims, les palletes de saviesa en llur incorporada animadversió natural se’ns atomitzen en piules que ens fan esclatar el cervell i ens el duen als sant bois de cada indret; l’univers és un manicomi, ausades, i cada lliçó un martiri; volguéssim no sàpiguer re. Prou, prou!



–Amb quina subtilesa innata la “peixa” peix d’allò que fresa. No hi ha saviesa com de cruspir’s els fills, Dionís.



–Univers maligne, oi. Cap meravella que, enlluernats pel foc qui s’atansa, maleíssim, cossers, el Tot.



–Progressem cap al no-res. Ni el dofí ni la baleneta no ho saben; per això es passen l’estona cardant i xiulant.



–Mentre que naltres, caòtics, vessem amb violència les lleterades de sang en estanyols perits per les pol·lucions de l’amagat descobert – car cada cau clos era clafert de monstres – i ara tots bullen pels descosits. Cada ascla a la terra i al crani entrevinguda ans rosegada pels maleïts salvatges ja coneguts i maldestrement etiquetats. Redéu, quina empastifada! Orgasmes de la terror darrera a tort i a dret. No pots mai escapar el que saps. El que has après et persegueix; no et deixa anar, ni te’n desixes ni te’n desempallegues... Pots fer el ruc tant com vulguis. Re no s’hi val. Sempre empaitat. Les erinyes, les hidres de les basses dels brous llefiscosos, safarosos, corrosius, les fúries de la coneixença qui se’t pengen a penjolls i cabells, i et destrenyen ans t’esbocinen amb llurs ullals i urpes fins que no ets altre que pelleringa d’asil d’orats. Només qui sap es corromp. Perdut ja tot humor, sense ganes de riure, llampat. Acollonit, llord, sollat, embolicat de pors en un racó...



–Els científics els pitjors bruixots – comonint, conjurant espectres encara més cruels...



–Aitan bé que estàvem tots plegats quan els monstres de la ciència eren atrapats en les coves repel·lents de l’ignorància...!



–Merda per a naltres, xiquet, ja et dic. Ja enxampats a la teranyina fastigosa del desig lúbric i el desig d’occir..., i, a sobre, això: un esdevenidor segur d’ésser cruspits per l’aranya qui mai no riu, tota de pinces i punxons, tendrums i botris, i músculs i tendons...



–Quin creus que és el millor desig...?



–Ma mare deia que el millor és el d’esperar guanyar. Ço és, jo dic, el d’esperar la transformació – la nimfosi solar – la metamorfosi ovidiana – car saps què? Només disfressats totalment d’altri es pot ésser mitjanament i fugisserament feliç.



–Doncs som-hi. Despullats, pit envant, enmig del camp. Que el llamp dels esclats caòtics ens toqués – què més voldríem! – i ens transformava ja en peixet volador o en qualque altre ninotet trempat...



–Menant les revolucions.



–Menant-les, menant-les, vitet enlaire, espaseta enjòlita, àpat nu per als llamps del canvi... Abans carbó ert i inert que no carbó pensaire...



–Amb un dit de pedra a l’ull, per a no veure-hi altre que pedra...



–Aeròlit ablamat, vomitat per l’Ull.



–Destinat a l’espetec.



–Bum!







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós