A tret: primer lliurament

A tret








Nec imbellem feroces progenerant

Tornàvem avui a la National Gallery
Per tal de veure-hi, a dues sales diferents,
Dues col·leccions de gravats. Els d’en Kirchner,
Del grup “Die Brücke”, i llavors els d’en Callot,
El ninotaire qui més tard presidia les
Fantasiestücke in Callots Manier
De n’E.T.A. Hoffmann, on hi ha aquell espill maragdí,
O smaragdene Spiegel, d’un cel
De serps, goldgrünen Schlange, de qui
L’ull les imatges enganya — cada ull
Un tap boterut i rebotent entre el jull
I no el blat esclet de les essències.
Fotòdrom, hom, de dret i d’esbiaix, s’atraça
Als capolls on pensaria trobar-hi llum
I només en més fosc enteranyinament
S’envitricolla. Ich konnte vor Schreck kein
Atem herausbringen, dic, i que: Se’m cruspeix
L’aranya, el tap amb potes qui caòtic
Rebot per l’ull de les serps maragdines
A l’espill tot fosc i infinit del firmament.

Quan, escales amunt, bescanvíavem
De sala i pis, ens hem aturats
Una estoneta al replà, sobtats davant
Una escultura tota de bronzo, monumental
I colpidorament barroera—

Era d’en Miró i era feta, em fa ara l’efecte que
Amb una base muntada amb dos jous per a aparellar bous,
Posats l’un jou darrere l’altre,
Oberts tant l’un com l’altre per un costat
A tall de pont, de mou i manera que fessin
Quatre potes grosses, com ara d’elefant.


Part damunt els jous, hi havia què?
Un feixuc cortinatge, una gran flassada de bast,
O pus tost una vela de parament, és a dir,
Una tenda de festa per a carro, molt dobla,
Això sí, molt dobla, amb les sanefes clavetejades
Amb cabotes de fer bonic, d’allò més grosses.

Aquella clavaó arrenglerada al llarg de l’orla
La veus sovint pus tost en portes colossals
De ferro fos de cap a l’edat mitjana. Un cony de bat
A bat, doncs, abocat al naixement; el mateix contorn botit,
Tou, suau, lasciu. Part damunt la tenda dobla,
Una gran capsota de cartró; part dedins la capsota,
Una plàtera de fang, amb els detalls d’una carota
Esfonsats amb el dit mateix; llavors,
Damunt de tot la capsota, al costat de l’esquerra,
Gairebé al caire, a frec d’estrompar’s
Un plat en forma, piu-piu, de moixó, adés
Aitambé de fang, amb les faccions gravades
Belleu amb un punxó; tant se val, la qüestió:
Que dementre que esguardàvem la composició,
Com dic, tota de bronzo, me n’adon que el marrec,
Mon fill, tot just tres anyets, s’ha deseeixit de la mà
De sa mare i passa corrent joiosament part davall
El pont format pels dos jous i l’espessa vela del damunt—
Allò justifica (just hi fica) un cony/vagina, naturalment;

Li dic: Manyac, prou!

Un no-res, un instant més tard, arriba,
Lleig, fart, esbufegant, irat, sapastre
(A cop, a pig, mad, fat, ugly, ungainly), armat
Fins a les ulleres, un bòfia. I ens diu que ep,
Que vigilem l’infant, que fa tres!, tres camins que
S’ha passejat pel cony del collons d’en Miró.

Li dic que no en faci cas, que no perdi el fetge,
Que no ens n’havíem adonat, i que ei, ja no passaria més.

I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.
Perquè la veritat és que n’estic més que tip
Que ens escarneixin de continu, aquests estrangers ignorants
I panxuts. On encara avui, com si continués el feixisme
Triomfal a aqueixa banda com a l’altra
Prou hi diuen que en Mironet és spanish!
(I escriure-hi Joan així poc serveix de re;
Tothom pronuncia Kh-kh-kh-kh-uan de tota manera;
Tothom sap així mateix que la spanish jay
Invita, ecs-ecs-ecs, a la vomitada),
I oimés que el dibuix, suara ullat, d’en Ribalta,
Doblement insultat, amb el nom ridículament
Deturpat en Franfisco i de nacionalitat també contrària
I enemiga (Ah llas, etcètera; i on
S’aturarà la ignorància genocídica
D’aqueixa conxorxa d’imperialistes?), on clàs-
Sicament, en la pau àligues conceben coloms,
I, en temps de reivindicacions, és clar, coloms à-
Ligues, representa l’art spanish;
Yeah, right, i demà ens afaitareu; i un bé negre
Amb potes rosses. Ens volen fer veure garses
Per perdius, estrangers ignorants, ja ho he dit;
Prohibir’ns de tornar a néixer en conys nostrats,
Una o dues o tres, o cinc mil vegades,
No et fot, les que calguin, car els feroços
No engendrem merdosos; i en conys nostrats,
De més a més; les que calguin, no et fot,
Renéixer’n, renéixer’n!

Com si som culers de l’Hèrcules,
Força tel·lúrica, totabassegadora, ètnica.

I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.

I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.
I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.
(Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.)
(Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.)
(Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.)
Lleus, greus: llongs, breus.
I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.








Grans inauguracions

Remena la bòfia renocs salaços a l’olla del coronat.
Opac a les parts; nòmades crisàlides en òsmosis, adosculacions;
Comoníem amb pseudoaplaudiments les musiques dels rocs.

Mentides vescoses, ens n’untes, llefiscós,
Entre retards, quan et voldríem
Rebentat, amb els budells sobreeixits
Davant tos saigs, tanoques tostemps ebris,
Amb llurs xaps esbatanats, eixarreint-se’ls

Penjarelles malaltes on verms espurnejants
Enduren estroboscopies i semàfors, vorms,
Ran l’aigua del canfelip més llord.

Abolim-ne el verí, en sec, d’un tall.
La mà, com cercapous, desenllenega cervells.
Sense draps, el cofois mesells i llurs fal·leres

Eixiran a plom, fills morts, gastaments repugnants
Sorneguerament impel·lits, enllefarnadors.
Pèrdues, sangarreres, a toc de burxada: enderrocs.
Ah, brètols! Cap falòrnia no us ens crèiem
Ni temps ha que nelleix ni molla no us hem escoltats.

Iots crònics, balbs, blans, balders,
On els pixums s’engorguen. Gens no enyorarem
Les galivances del miratge paràsit. Veïns: nyap dalinià;
Someres pudents, ca prou, se’t corcaven al paisatge.




Desengavanya-te’n

Si res d’inútil no t’engavanya l’enteniment
Tornaràs a l’inici
Albiraràs de bell nou l’inremembrada llum
Qui esclata lentament i acoloreix
Els paisatges resplendents de cada gènesi.




Al cru esbufec del vespre sobtat

Tots baixem dels trens i sortim de les cases
A esguardar esbalaïts els cels geomètrics.

Cerquem les esteses sense arbres i els vessants
I els capdamunts dels tucs per albirar millor
Les figures, els codis, els diagrames, les espirals,
Les rodes, els ideogrames, les caselles i els torniols,
Les figures geomètriques, blanques en el blau fosc,
Qui viuen i es desenvolupen cosseres i en lògiques
Dimensions, els signes inconfusibles, qui tampoc
No cal interpretar, com si duguessin cap mena
De significat o portentessin el destí de ningú,
Ni ens diguessin qui ha d’esdevindre l’autèntic
Del nostre boldró, i qui el soldat i qui el sacerdot;
No; car el futur no existeix, i tothom es va esdevenint
A l’atzar. És només l’espectacle qui val, i l’interrelació
Entre els qui, més o menys atabuixats, el presenciem.





Ni àligues crien coloms, ni ferotges criem cagats

Tret que tard o d’hora tanta de mort embogeix.
Tret que qui boig occeix dona i infants,
Si doncs prou és tan bon guerrer, hom el condona
I se l’enduu que comandi l’escamot belleu
Més bestial, car a la guerra hom els vol com més bogets
Millor.

Ara, quin plaer de fer malbé els fluixets?

Cap. Lobotomitzat superorbitalment,
Braint com escolà de qui per comptes de campanetes
Hom li estreny els collons perquè foti ding-dong
Ding-dong a l’instant més sonat, aixeca la clava
I estamordeix Plutó, ric afortunat, repartidor
De calers entre els corruptes, els botiflers.

En Jou demana el per què (Causam quaesivit pater).

Respon: Guaitava l’infinitud, les pregoneses
Inabastables del teu quadre, l’univers, pare meu,
I tant el brau pervertit com l’inic afavorit
M’hi sobren.

—L’indret on tinc nec el fugitiu, fa en Jou
Als aconxorxats olímpics qui vénen en acabat
A demanar-li’n raons, és una altra abonyegada
Bombolla on s’hi rabeja cada pífia amollada
Cingle avall de les eternitats per cada capdecony
Qui es creia creador; cagarreres incessants;
Mon univers d’infinites pregoneses confòs
Per qualque canfelip insobreeixible.

Cadascun dels deuarres i deesses, ens enzes
En la llorda senectud, babuïns amb crosses
(Residus agafatosos de ceptres corsecats),
Amb posat desfet, cascú com algú de qui el déu
Qui l’emparava se n’ha cansat i se’n desentén,
Sutze i llardós, i curull d’odi, fitant el veí
Per si, com cap camaleó, se li morís de nerviosisme,
D’on menys feina a romandre sol, ni a emprar
El xi, d’aps fulminatoris, clavat a l’ànima, d’on
Ni suc ni bruc no en brolla, desllorigador
Ni eslleïdor de re, cascun d’ells, doncs, esdevinguts
Esca de comèdia.

Si sortim del museu ens passa el mareig,
Desenganyats.

Totes aquelles figuretes pintades per a qui?
Els criminals desvagats.

I ara els faríem l’acollonida gara-gara?