Història del misteriós

Història del misteriós





Quan el misteriós pujà per la boca del metro totalment transformat, tothom se'l guaitava badant. Cert que semblava una mica un ànec, amb la boca planament becuda i grogosa, els peus plans i eixamplats, de palmípede (ço és, semblants a palmes de palmera), uns braços curts, panxuts, mig plegats cap endintre, un cul tot punxegós... I caminant d'aquella manera tan còmica de va-i-ve. A més a més, és clar, de dur, al capdamunt del cap, per comptes de cabells, un plomallet de plomes escadusseres... Per tant, no dic pas que fos de rucs que se l'esguardessin aitan badocament. Ara, el rum-rum que en corregué llavors, allò no. Allò que deien si era el producte d'un laboratori de boigs, que hom havia barrejats els cromosomes d'un ànec pres al bertrol i qualque captaire raptat i malaguanyat. O allò altre que fos un extraterraqüi. I encara aquells qui deien que allò li esdevingué per haver beguda qualque nova brutícia d'aqueixes que anuncien pels televisors per a refresc (refresc?) de la púrria ignara... No, no. Res de tot això. Car jo aquell bordegàs els anys que no feia que el coneixia.



De fet, de petits havíem anat a estudi plegats. Pel seu nom va haver de patir les burles dels companys. No crec pas, però, que la cosa fos tan traumàtica. Qui no pateix a estudi per les burles dels companys?... Tothom hi pateix per un presumpte defecte o altre; o et diuen gegant, o et diuen nan; o gras, o prim; o massa carallot, o massa llest; se'n foten de ton pare perquè és metge, o perquè és bomber; de ta mare, perquè se't morí de petitet, o perquè va massa "extremada" pels carrers; motius rai.



A ell, com se'n fotien de mi pel meu i, sobre, per a mi, per la meua condició afegida d'estranger, a ell, dic, se li'n reien del nom. Del nom, i del posat seu, una mica desmenjat i barroer, maldestre, sobretot quan corria, i aleshores recordava, justament, un ànec qui peonés a la voreta de l'estanyol, un bri soberg, com solen a fer els ànecs, treient el pit, i ullant-te de dalt, torçant el coll lentament i altívola. Tant se val. La qüestió que es deia: Màgic-Sirià Borrer. Son pare, l'Ignasi Borrer, un home sempre encaboriat en pergamins a la sala d'antiguitats de la biblioteca de la vila, de la minsa Secció d'Antigalles i Troballes de la qual, com dic, n'era l'encarregat molt enderiat i efervescent, quan li va néixer el caganiu i alhora la mare, en produir'l, perí, va voler, per a tal naixença mítica [prou recordava la de nombrosos déus], un nom ben adient i exòtic. Va anar amb el nadó a empadronar'l i, a l'hora de dir com es diria, se n'havia oblidat del nom que havia decidit que volia ficar-li, i per això li deia, a l'oficinista, qualque capdecony, cal suposar, mesell i també apergaminat, acostumat a anar's migrant en aquella cambreta polsegosa i estantissa, tota resclum antic, com qui diu emmanillat a la tauleta claferta de lligalls i patracols i mammotrectes florits i al.lergògens, li digué:



--Escolteu, mestre, me n'oblid, del nom que li volia ficar. Sabeu què? Veig que sou eixerit. Me n'adon, pel vostre posat punyent i cairat, que sou de mena aventurer --mentí l'Ignasi descaradament--. Que sou dels qui s'hi tiren, sigui l'aigua freda o tèrbola, i treuen el peix amb les dents. Ningú no sou funerari ni viviu cordat per cap paràlisi a cap asil on allò que compta només són les jerarquies dels empedreïts i els qui per comptes de cor hi duen enfonyat al pit escardalenc un rellotge espatllat i minúscul com l'ungla d'un dit. I puc percebre infal.lívolament que tampoc no sou gens llepafils ni escarafallós, que sou capaç, quan el mite mític ho demana [el mite mític? -- tant avesats a les còpies, com més tautològic millor t'entenen], de fer una excepció a la regla adotzenada i somorta; que teniu prou briu i budells, en un mot, per a excavâ'us de qualsevol trampota vescosa com cap aixarop llefiscós, vull dir: que no sou gens buròcratra, i que permetreu el meu fill de dir's, per amor a sa molt clara mare morta en portar'l a aquest reialme dels nous mutants, Màgic Sirià, no pas, llas, perquè vulgui jo mateix que així es digui sinó només perquè, com us dic, oblidava suara el nom que de debò li volia dir.



--Eh? --degué fer el pixatinters, gens perspicaç.



--Que apuntos, et dic, confrare, tu que no ets gens cagadet ni espantadot, Màgic Sirià on hi diu "nom", i Borrer on hi diu "cognom", i el ritu irracional romandrà acomplit. Posa-ho si vols entre parèntesi perquè compt d'esmenar-ho, qualsevol jorn que em vago de caure per ací, amb el nom comcal i un altre bitlletet. Quan em veuràs tornar a fer cap, com cap cavaller d'abans, d'aquells qui anàvem per les muntanyes a la percaça de dracs, i els occíem i en tornàvem amb la melsa perfumada que era alhora elixir de vida i pedra filosofal, fotràs un bot de content, car veig que, com tots els herois, tu també ets un sentimental d'aquells qui no compten pas llarguir de per vida dins un catau resclosit i verinós. Sàpigues que, com pardalejàvem amb la dona i concebérem aquest paladí famós de l'esdevenidor, un raig de llum travessà el sostre i il.luminà sa xona. Vam dir: Quin senyal, jotflic; si això no n'és!... I ho era, car per donar existència a aquesta unicitat estoica qui, sobre, ens salvarà la pàtria i tot allò, prou hi perí. I hi perí amb desig prolífic de vetllar des del cel per cada camada que l'heroic minyó no emprengo, no fos cas que caigués mai a cap abís ni rellisqués vores abruptes avall del rierol on fan niu secretívol rats i ocells i a les badietes on ve a pondre-hi el xanguet, i on la fada maligna s'hi ofegà per a engrapar'l i endur-se'l dintre, a les regions subaquàtiques infernals. Trobaran de lluny al cel, en avions subsiderals, els pilots havent begudes treta-sis tasses de sidral de magnèsia per culpa del neguit i el cori-mori, les restes estavellades del seu cavall i carrossa, i hi veuran al voltant un formigueig esperançador, i tot el món qui-sap-lo si s'hi enlluernarà de joia, fins que no cristal.litzarà més tard la crua veritat: que no hi ha cap sobrevivent, que aquell moviment de cossos èlfics només eren de baixos lladres qui s'acostaven al derelicte o àdhuc voltors i hienes molt culers i afeccionats a cruspir's el que en quedés. I per això resolguérem, la dona i manguis, bon senyor, que aital figura dels esdeveniments ecdòtics de cent anys envant i comptant, prou necessitava de totes totes un nom ben enigmàtic ans exòtic, que fes les meravelles dels contaires de totes les centúries a vindre, on vós sereu-ne, en part, nota de peu de pàgina o pus, pel fet que ara sou l'artífex d'estampar'n el nom per primer cop. No pas no re, jotfot.



Això li va dir, o si fa no fa, alhora ensenyant-li un bitllet de cent i embotint-l'hi a la butxaqueta de dalt de la brusa; i l'escaguissagargots, qui era un homenic rapaç i estalviador de mena, això posà al paperot que omplia: Màgic-Sirià Borrer. Doncs així, ja hi fórem. Amb aquest nom anà pertot, una mica massa conscient de dir-se'n, el meu amic més tard esdevingut el misteriós Misteriós, sorgit d'una boca de metro enmig de la ciutat amb posat d'ànec i amb fama de mutant molt prometedor -- o, alternativament, molt perillós (molt perillós per a qui? Això depenia del talòs capsigrany qui et respongués: n'hi havia qui deien l'església, la societat, el gènere humà, l'univers..., però cap d'ells, com sempre, no en sabia un colló del que s'empatollava).



Quan son pare l'Ignasi Borrer tornà a casa, llençà l'infantó al bres i corregué cap a la llibreta on s'havia apuntat el nom que havia trobat en un pergamí arnat i pollós a la biblioteca. El nom que a l'oficina del pansit escanya-rals se li havia esmunyit de l'esment. Es tractava d'Utnapixtim. N'Utnapixtim havia estat, a la versió del "seu" pergamí de la magnífica èpica d'en Gilgameix, el mag assiri qui havia sobreviscut el diluvi universal -- de fet un dels pitjors "diluvis universals", car diluvis universals n'hi ha innombrables a les cròniques i ficcions dels temps més reculats (i aquell de la bíblia un dels més recents i malgirbats); cada vegada que hi havia una inundació prou catastròfica, els poetes de l'indret confegien qualque recitatiu per a commemorar-ho i hi afegien, és clar, per a fer-ho tot més païble i engrescador, notes de la més descordada fantasia. Es veu, per exemple, que, al pergamí que l'Ignasi Borrer desxifrà, n'Utnapixtim, en escaure's aquella maltempsada de l'oratge eixelebrat, diguem-ne la plujota i la riuada qui ofegaren totdéu, ramats inclosos, i feren malbé llogarrets i trossos, ell rai, que se n'escapolí bo i volant com qualque ocell airós, probablement un ànec, el qual no solament vola, neda perfectament, de tal faisó que no el pelareu pas per molta d'aigua que foteu caure, això segur.



Doncs bé, n'Utnapixtim Eixorc (car amb aquest motiu de retrunys heroics és com sempre li'n digué son pare, malgrat que mai no trobà prou lleure per a atansar's a l'oficina de l'escarransit -- el qual potser l'havia dinyada, car mala cara prou que en feia, poc en acabat d'aquella entrevista on Màgic-Sirià fou "provisionalment" acceptat), o, doncs, en Màgic-Sirià Borrer, que és com el coneixíem tots els companys d'estudi, a poc a poc va anar aprenent tots els trucs de l'ànec -- el qual animal cal dir que si a mi qualsevol dia fosc em toqués que heretava cap altra pàtria nova de trinca prou el voldria de símbol heràldic i a la senyera i tota la punyeta, car prou dóna mil voltes a la gallina dels francesos i, encara amb més raó, a les àligues repugnants dels imperialistes de tota mida, tots plegats amb la malèfica dèria de fotre el bord i el borinot pertot arreu, matant a tort i a dret, vingui a tomb o no, i ficant el nas on ningú no els demana i on hom hi vivia prou plàcidament. Tant se val. N'Utnapixtim Eixorc aprengué a fer l'ànec pertot on anava. Volava, nedava entre dues aigües, se t'esmunyia sense que te n'adonessis, mai no sabies si hi era o no hi era, sempre i arreu feia el mort d'una manera excel.lent, tant al cresp suau com sota el cresp, a l'ombrívol reialme dels fons. I si mai deia re, llavors tothom com enfilava les orelles. Car la seua veu era de tro. Totes les mosques s'aixecaven ensems i fugien sense seny, ensopegant les unes contra les altres, i a les finestres i parets. Més tard, tots els ocells reaccionaren si fa no fa. I quan ja era grandet, tots els avions. L'alarma de la seua veu acollonia el personal, tant el present com l'absent, car les conseqüència es feien sentir milles i milles girientorn.



"El Borrer ens esborrona quan s'esborrifa", fèiem a classe, i era, redéu, veritat. S'asseia a un raconet, s'estarrufava i hauries dit que augmentava de pes (en tot cas d'embalum) dues o tres vegades, i els qui ens el guaitaven en aquell instant efímer (que potser durava dos, tres segons i prou), en romaníem bornis de l'esglai. Ara, cap mestre mai no es va creure els xerretes qui el denunciaren, car a cap mestre mai no li fou dat de presenciar la feta. Què hi farem.



A fe de déu que quan el coneguí, de tiró, doncs, ja deia coses estranyes: "Fa cent anys, quan el meu fill se n'anà a l'altre barri..." Començava, i t'enduies un cop moral. Què?!... Però continuava: "..., com d'ací a cent anys, quan mon pare neixerà..." Tafoi, minyó! Allò ens desconcertava de bo de bo. Gairebé ni sentíem què deia després, car el que deia ho deia sempre aitan seriós. De fet, ni un sol malcamí ningú no el va veure somriure, mai. Potser el seu bec no li permetia aqueixes menes de contraccions, vull dir, contorsions. És veritat, parlant de contorsionistes, que una vegada uns lladres de canalla se'l volgueren endur per a vendre'l a cap circ itinerant. Com a monstre, és clar. Això de "monstre" ve de mostrar al circ, a les firetes. Doncs bé, a la primera demostració els va fotre el camp volant: n'hi ha qui diuen que ni les cordes dels funambulistes i equilibristes no va emprar, que aletejà amunt sense cordes ni res, i que se'ls esquitllà, oliós, pel forat de dalt de tot del tendal.



Gens original, al seu pit de borrissol (o ja plomissol) blanc s'hi va pintar la creu de sant Jordi. Que adoptés el conegut símbol fàl.lic de la creu, tanmateix, l'afirmava de cara al galliner de cavaller trempaire i esforçat. Salvà, de molts de lladres armats, nocturns apotecaris i llunyedans adroguers. El seu foll i molt retrunyent comiat (qüec, qüec!) ressonà a llurs orelles durant mesos sencers, tret que la premsa mai no en féu prou cas. Car les seues proeses eren gairebé sempre només presenciades per ciutadants d'a peu i sol-i-verns. Ni gaires testimonis, doncs, ni cap corraboració que no fos per ebriacs i d'altres indigents, o per malparits freturosos de cap àlibi amanós. També és cert que no volgué mai cap propaganda. "Per a després de mort", el vaig sentir dir, "allavòrens rai. La meua cara, gegantina, multiplicada per mil i escapoló a cada milla i mitja, decorarà cada monument i, enjòlita, surarà per mitjans d'electrònica avançada pels cels de cada capvespre. Només per recordar als malfactors que hi sóc. I als beneits que no cal pregar sinó a mi, imatge supèrflua de llur enyorat paradís d'avant-naixença, on tots eren voladors com personalment, ací, el tit."



I si mai se li atansaren els sicaris de la premsa enemiga amb llurs micròfons d'extermini a fer'l parlar en la molt repel.lent llengua de l'ocupant, llavors només engegava el seu vagit primer. I cada aparell de recepció esclatava com una puta bomba. Els homenots comptaven els pistrincs darrerement robats en llargues llistes de nombres, o es reien de les bromes dels bromistes qui els vantaven d'haver sabuts fotre tants de torts en tants pocs de dies, aprofitant-se dels sords treballadors. Les dones s'arrissaven llurs rulls a l'espill o s'estisoraven els pelets cargoladets del cony o cagaven a la tassa... i bum! Bocins de medul.la empastifant cada paret.



La darrera vegada abans que el Misteriós no pugés la boca del metro, d'on causà una certa sensació i en conseqüència fou fotografiat i aleshores retransmesa per tots els mitjans del món la seua imatge volant (i volant, jotflic, mitjançant mitjans només naturals: a força de plantes de peus per a l'embranzida i la revolada i a força de braços per a l'aleteig), me'l vaig trobar als banys públics. Es veu que hi anava cada dia que era a la ciutat (altrament vivia a la voreta d'un estany, dalt a muntanya), tret que es banyava a un raconet, gairebé d'amagat, en una cambreta que permetia força privacitat. S'escaigué aquell matinot, no fa sinó quatre o cinc mesos o menys, que hagués anat als banys, jo qui no hi anava mai, perquè desolat d'haver incinerat mon pare (amb el senyor Ignasi, l'únic home bo), necessitava contacte humà: i quin millor contacte que tots aquells cossos nus banyant-se damunt davall en aquelles piscinetes caldes i fredes dels banys de la ciutat?...



--Ei, en Màgic! --el cridí, tot i que em semblà que anava molt de pressa.



Es tombà, m'ullà, em reconegué. "Ah, en (...)!" I ací digué el meu nom estrany i estranger, impronunciable. I se m'atansà. Els seu cos, profusament pelut tret de cames i cara, era perfectament pentinat, la densa tofa de pèls totalment llisa. "M'havia deixada la tovallola fora. He hagut d'eixir del recambró tot i que no havia acabat de polir'm prou, com veus, la meua preparació cosmètica jaqueix un munt per desitjar."



--Home, déun'hidoneret, ca? Tens figura de magnífic nedador. Prou podria jo de tu --que l'afalaguí.



Pena perduda, però. "Re no em fa ballar els nans davant els ulls", digué, "les paraules d'altri em bufen (i me la bufen) com vent de perdigons. Hermètic, cuirassat, inencertible. Ni un sol impacte. Car prou sé el que valc. I valc molt, en (...), molt. Sàpigues que mai no vaig de ventre en lloc clos. Sempre faig mes calgudes defecacions fora, enmig de la benavinent natura. Que els morents càgon dintre, entre el resclum i la podridor, als mateixos forats i canfelips on tota la família embruta, sigo jove o vell, molt malalt o per emmalaltir de mantinent, i mutants progressius o rèpliques de l'antigor. No pas eu, el tit. Fuig sempre de l'angoixant estufaó. Com si per comptes de cagalló hi duc cap piula a punt. I si em dius (i encara menys les armades i carrinclones jerarquies qui fan catúfols còmicament per tots els noticiaris tan bords): Guaita, xiquet, quin pastís, tot per a tu; o: Quin bocí més gros de pastís no et toca, n'Utnapixtim Eixorc, queda't ací!... Saps què els dic: Mai del món, capsdecony. Caldria molt més que el pastís tuixegós de la vostra societat! Una merdeta de pastís no serà pas allò que m'encadenarà a l'humus vostre, humils homínids de seguida pols. Afront la fama amb tota la passió i l'ardidesa, i sé que m'apedregareu (no tu, els maleïts buròcrates qui tot ho apunten a la biorxa), sé que us m'agullareu i tirareu, gens encertits, abans no ficareu pertot les meues imatges infinitament repetides i, com més anireu, més gegantines. Veterà fantàstic, pels núvols sallant. I tot això serà escrit i reproduït pels segles dels segles. Mes ara, perdona'm, que, amb la tovalloleta i tot, haig d'acabar d'arreglar'm."



El viu ficar's al recambró, fimbrós, hò, remenant el culet punxegudet, com qui remena, coquetó, el nasset arregussadet ben cargoladament i ben amunt. I em va caldre la tovallola meua per a tapar'm l'inici de trempera al templet dels banys.



Al cap de quatre, cinc mesos, com dic, el Misteriós féu aparició. I tots els mitjans, poc o molt, en notetes perdudes pel mig, o a mitja plana i tot, n'anaven plens. Alhora, llegint-llegint, a un obituari petitó, tres ratlletes i a córrer, me n'adoní del fet que el senyor Ignasi també havia transit. Tant se val. Com dic, qui més qui menys, tots els mitjans tenien quelcom a dir-hi, del mig-home lleig i enigmàtic... Al començament. De la visió d'aquell estrany personatge aviat fonedís, del qual la majoria asseveraren que era un farsant disfressat, i d'altres, encara més tocats, en feren un dimoni enviat per les forces del mal (humanes, volent dir els metges boigs; o infernals, volent dir les bruixes i els estrangers i els diferents qui calia exterminar), al cap de poca estona ningú no n'enraonà més. Tots els mitjans encara factibles es ficaren a parlar de la pluja. La pluja persistent, inacabable, que amenaçava de netejar-ho tot. De netejar-ho tot. Fins que recordeu, per això vaig emigrar (jo rai, prou ja era estranger), quan la pluja no feia cara d'aturar's. L'història del sobrevivent és la meua preferida. Quan van maldades fot el camp -- aquesta és l'història. Pel que fa a aquell indret podrit on tothom tant es complaïa a insultar tothom altri, sobretot si semblava estranyet, a hores d'ara no crec que hi quedi res altre que un llac de netedat. Amb qualque ànec que hi fa paradeta i fonda, com qui diu, ara i adés, amb uns qüecs que sonen com el riure cristal.lí, oidà, del més feliç de tots.