A Dreta Llei. U: L'unic Misteri

L’únic misteri





L’esbrinacrims Marçal mai no troba cap misteri prou pelut d’escatir, troba que de debò de misteri només n’hi ha un.



Per què hi ha? És a dir, per què hi ha entost de no haver-hi?… Heus ací l’únic misteri.



Ens morirem com un altre pardalet anònim, i no haurem resolt re. Car aquest fútil epifenòmen que anomenem consciència — una simple estacada de memòries — i tanmateix quina gran eina. Ens ensiborna tothora; prô en realitat no enganyem ningú; o enganyem tothom, començant per naltres mateixos; tenim aquesta impressió que som, i això prou ens ajuda a raonar distraccions per a l’anar fent… Dementre que allò altre constantment al rerefons, tan immensíssim i ubic que no el volem veure, és clar, és irraonable. Viure és comformar-s’hi, prô encara és emprenyador.



Dius: Per què matèria entost de no-res?… Per què absència de no-res entost de presència?…



Per què univers i no pas no-univers? Aquest, troba, és el misteri.



I ningú que no li vingui amb cap déu (cap únic criminal perpetraire de l’únic crim?…), car aleshores: Per que déu entost de no-déu?…



No: Déu, i l’univers, i cada pardalet — és el que hi ha. Entost de no haver-hi re. I que hi hagi quelcom, aquest és el misteri.



Encara que tot fos somni solipsístic, per què llavors somni per comptes de no cap somni?… I quina cosa ho somia?… I, si mort per sempre, per què aquesta finestreta viu?…



No pas que siguem, ans siguem en quelcom, junt amb la resta d’allò que, sabent-ho o no, tanmateix és — això és allò que t’intriga com el rosec més pertinaç.



Els misteris merdosets que li portem després, sempre li la porten fluixeta — i els resol, o no els resol, sense perdre-hi el lleixiu, i menys, com tants d’altres, el seny.



Que faci això d’esbrinar crims, ho fa com podria fer qualsevol altra feina. Excusa per anar badant amunt i avall.



Ausades, revera. Així fou tostemps. Hom li duia qualque cas, i l’esbrinacrims Marçal s’ho prenia amb tranquil·litat. Allò, minyons, acomparat amb l’autèntic, inraïble misteri, allò, com qui diu, ja venia mastegat.



Com ara, posem, el cas del Suspecte Parricida. Desfeta emocionalment, la mare defensa flascament el fill, el qual tanmateix reconeix d’ésser qui occí el gueto. Així i tot, quan en Marçal se l’enduu emmanillat cap al dipòsit d’arrest, i enmig la vila (com s’esdevé sovint) un altre amuntegat desori d’embús de vehicles amenaça la vida de tots els implicats per causa d’ofec i d’enfetgegament, deslliga el fill i li diu: “Campa-te-la, minyó, com totdéu se la campa com pot.”



I elleix es desix de tot altre impediment, i fila. Car el truc és sempre sobreviure.