Fabre febrós d'osques i escares

Fabre febrós d'osques i escares



("We were naïve," said Maryvonne Plessis-Fraissard, the World Bank's transport director.

"Who was going to do rural roads in the middle of Africa?" -- The New York Times, p. 3; 8-

nov.-2004.)





En Morley Girlcrease era un enginyer de rutes rurals enviat a Moçambic (em sembla) a obrir-hi camins asfaltats. Era un home rabassut, amb un lleuger gep, lletjot. La seua pell recordava la del gripau. Si li tocaves el voraviu esclatava gairebé a mossecs, com qualque mena de gosset molt fàcil d'irritar. Allò de què estava més pagat eren els seus rinxolets rossos. Portava a la butxaqueta de dalt de l'americana un espillet i un pinte, i se'ls pentinava adés-i-ara, sense que el preocupèsson les rialletes dels qui l'acompanyèsson, fósson homes o dones. Es treia a qualsevol moment, vingués o no a tomb, tant espillet com pinte i s'hi guaitava i s'hi pentinava, escopinant ximecs als puells del pinte, perquè els rissos s'enganxifèsson prou.



Enmig de la selva l'altre jorn, cap a migdia, un imprevist fenomen astronòmic o altre (probablement un eclipsi) n'obliterà la llum. Totes les bèsties callaren de cop-descuit. El tim de l'enginyer Girlcrease (format sobretot per nadius sense gaire cultura, per no dir'n gens) s'esfereïren qui-sap-lo. Llençaren pales i instruments i s'esbarriaren pregant selva endins. En Morley romangué sol. Un queixal se li empoixevolí; tantost es ficava nerviós, aquell queixal se li enfurismava, i li treia foc. No en tenia prou amb perdre el personal i quedar'm pelat i perdut enmig d'enlloc, es digué, que sobre el queixal se m'alçura, collons.



Espellà el periscopi del seu folre de cuir com sovint s'espellava la xil.la del prepuci abans de pelar-se-la recordant la seua dona i els seus múltiples amants, allà a dalt, a Ròtterdam, a casa llur.



Era el seu un periscopi allarguívol. S'estireganyava amunt com qualsevol antena mig-quilomètrica. Sobrepassava les capçanes dels arbrots més alts. Tret que aquell migdia se li havia enferritjat. Les calamitats s'amuntegaven. Obstinat, el periscopi es refusava a desplegar's. Tot allò, afegit al mal de queixal i al sentiment d'ésser sol i no ben bé, car tenia l'impressió d'ésser vigilat per ulls de fera insospitada, li arrencà gemecs d'impotència. Llavors, damunt, li començà a rodar el cap. Estic com més anem més feble. Si caic, perdut el coneixement, vés a saber qui se'm cruspirà. Cercà les provisions en la foscor. Qualque bossa abandonada amb teca dins que li fiqués, en endrapar-se-la, sucre a la sang. Tot seguit se n'estigué. I si a les palpentes tocava un niu de serps molt verinoses?...



L'enginyer romangué glaçat enmig de la clariana. Tot pudia a quitrà. Consirà que potser el quitrà, la forta sentor que feia, emmascararia la seua, i que cap bèstia, ja desavesada a la por de la nova foscor, no l'encertiria pel fet de no púguer'l ensumar. Vols-t'hi jugar que això no és cap eclipsi, que és un núvol de pols causat per qualque meteor estrany, o un meteorit que en estavellar's ha feta volar mitja terra, o és l'erupció d'un volcà nou de trinca, o el bolet de qualque bomba atòmica llençada pels curts de gambals teòcrates americans, delerosos d'inaugurar forçadament l'apocalipsi?...



Es va treure les tres monedes trobades el vespre abans dementre foradaven el terra de la selva per tal d'afegir-hi en acabat grava i quitrà. Eren tres monedes estrambòtiques. Molt més grosses que les corrents, tenien un diàmetre de pam, i devien pertànyer a qualque civilització sebollida d'èpoques -- pel que en sabia de l'història del món, no creia pas recordar enlloc que cap civilització n'hagués fetes de tan grosses com plats. Gens amanoses de portar al butxacó. Les duia al sarró en bandolera. Ara se n'adonà, astorat, que relluïen; tenien una fosforescència espectral, daurada, i llavors canviant, ectoplasmàtica, com si criessin focs follets al ventre.



--Collons, doncs. Tres, i cadascuna millor que no pas cap lot. No solament fan llum, te la fan xiroia d'allò més. Estic convençut que això espantarà qualsevol bestiota ganuda o aborigen bruixot o malintencionat.



Va veure que, per a il.luminar's, amb una moneda en tenia prou. S'ensarronà les altres dues i tirà el braç endavant duient la tercera a tall de governall davant per davant. I començà a caminar camí traçat enrere, parant compte de no trepitjar l'asfalt fresc, passant doncs per la vora, pel viarany de sirga, com qui diu, i esperant de fer cap al camp de partida, on hi havien les tendes, amb els vailets ajudants i les dues o tres meuques del bordell del poblet més proper qui per a fer-ho tot plegat més casolà s'hi quedaven dementre que els obrers sortien a pencar. Alfarrrassava que en tenia per a dues o tres hores...



De sobte sentí trets de fusells. Els seus, en escapolir's se'ls havien enduts i l'havien jaquit desarmat. Tret d'un ganivet i prou. Es tregué l'espill i a la llum de la moneda es guaità els trets: fotia cara d'acollonit. Es pentinà una bona estoneta. Això sempre l'apaivagava. Quan es tornà a guaitar els trets va veure que ara feia cara d'aventurer interessant. Allí mateix es transformà en el propi apòleg. Sóc, digué, l'atot del meu gènere. Qui sap si estic salvant l'humanitat. De què? Qui sap.



Llavors el burxà una idea insidiosa. I si les monedes fossin radioactives? Vejam si em foradaran el ronyó. Sentí per autohipnotisme un pessigolleig ratador al costat. Llençà el sarró d'una revolada. Les dues monedes de recanvi foren vessades damunt l'asfalt novell. En una un tauró s'hi passejava amunt i avall com en una peixera folgada, en l'altre una mena de xerri negre i lluent carambolejava en un tapís carmí. Collons, guaita tu, dues televisions! La tercera moneda només feia llum. Una llum com la que faria el fanal més vulgaret, o el llum més familiar, com la dels llums tan moderns que comprava la seua dona a l'electrodomèstics de l'altra cantonada.



Els dos televisors no retransmetien altre que el tauró mandrós i menja-sopes, i el billar flasc, gens contundent. Quins dos programes més cansats! Els tornà a desar i reprengué, desneguitejat, el camí de tornada al camp.



Quan en Girlcrease hi arribà, per comptes de cap camp s'ensopegà amb un femer. Què cony és? I prou que en put com un! A la llum de la moneda vegé que aquell femer n'era un de genuí. Femer de deixalles i de palters d'equins, de cabrum, de ramat. Allò no eren per exemple els cadàvers dels vailets i les bagasses. Res de tan estrany.



Unes cançons molt tènues li semblaren atènyer'l. Digué: Oïc de per segur les veus de l'aire. Tret que cap ventijol no s'havia alçat. Pensà llavors que els televisors rodons a més a més d'imatges eren capaços ara de produir so.



No s'hi havia ensarronat pas. Tinc raó, féu, cofoi. I, bo i petinant-se, esguardà ensems els dos programes nous. Pipellejaven una mica esquerdadament a la faç d'una moneda un esbart d'ocells de tota mena, i a l'altra orçava un cossiet damunt una badia curull de barrals d'un greix corcat, d'on cucs d'un munt de matisos hi vessaven tot entortolligadament. Les imatges eren curioses. Els quatre programes, se n'adonà, havien tinguts temes zoològics, inclòs, un pèl escatològicament, el del xerri, subproducte de certs animals, ben útil per a femar.



Els trets de fusell tornaren a retrúnyer. El seu equip d'obrers patint rai, suposà. Pensà aleshores d'espiar què feien a la pantalla de la moneda que emprava de lot. Se l'encarà i se n'adonà que d'allí hi venia part de la musica: un esquelloteig de bestiar anant resignadament cap a l'escorxador. Allò ja no li feia tanta de gràcia. L'enginyer Morley Girlcrease era vegetarià.



Ara es posà a la gatzoneta i afilerà cara amunt els tres televisors damunt el pedruscall del terra net. Esperava que n'eixís tard o d'hora qualque presentador, que hom aturés qualcun dels programes (cap tampoc no era gaire engrescador) i expliqués què s'esdevenia al món, o si més no a llur part del món, car era possible que aquell fenomen de la foscor sobtada només s'escaigués d'escunçar's justament al voltant d'aquella selva on hom li havia encomanat d'obrir-hi una carretera sense altra solta ni volta. Car qui hi anava a transitar ni qui anava a transportar-hi re que no fos immediatament robat pels bandolers?... Hom no travessa pas cap selva sense pagar-hi un preu. Hom no viola l'hàbitat de tants d'animals secrets sense ésser un criminal a qui cal empaitar i anorrear. Però ell prou s'havia de guanyar les garrofes. Només ho feia pel fet que fos la seua feina. No sóc cap polític, gràcies a déu. El culpable serà qui mana l'obra, no pas el qui la fa perquè ha de nodrir la seua dona i família, no et fot. Excuses rai, pobre enginyer.



Li vingué sobtadament a l'esment de guaitar's a la manoquella el rellotge. Confiava que l'hora marqués la nit. D'on aleshores la foscor hauria estat de seny. S'endugué un esglai, tant la mostra del rellotge com el pany de pell calapetenca del voltant relluïen dauradament, com les monedes ectoplasmàstiques. Fotrem goig, tres quarts de pixa i encara goteja; redéu, ja em malfiava que tot això no fos radioactiu! Es despullà d'espetec, llençà sarró, roba, rellotge, tot ben lluny, i romangué nu a la llum espectral, gens apol.lini, pobrissó, i amb la gorra de gairell. Eixams de mosquits li zumzejaren pel voltant, els ostà enèrgicament amb la gorra..., llavors també la llençà al foc de les tres monedes.



Pensar en foc i tindre fred tot fou u. I en eixams de cuïcs i d'abelles també -- l'àmec li vingué a l'esment, i la pròpolis, i la mel, i la boca se li féu aigua. La fam el rosegava -- queviures, consirà -- i on en trobaria cap rebost?... I de moment no es volia tornar a posar els vestits -- havien tocada la cosa radioactiva -- perill, doncs, rai. Recordà les novel.les de fantasia pseudocientífica llegides quan era marrec. Recordà aquell ésser fiscornut qui s'enfonsava al marasme per tal de no tindre fred, i qui de casualitat hi trobava tota mena de teca portada per les sèquies afluents: olivetes, aglans, cireretes, confits... Tractà de veure al seu enteniment el mapa d'on havien plantat el darrer camp. Cap estanyol per la voreta?... No. Tot hi era jungla, i, enllà de la jungla, guaret i sabana. Cap roc pertús per on encabir's?... Cap cova amb un cul d'orinal d'aigua encisternada on llepar-hi a gratcient i a betzef?... No, tampoc no recordava cap eminència rocosa que pogués celar cap cova més o menys fèrtil i amatent. Cul d'orinal, eh? -- somrigué. Allò li recordava vagament aquells hospitalers d'en Rabelais, monjos molt complidors transformats en orinals, sempre bocabadats al cul dels cardinals, quan eren segrestats en conclau electiu o d'empescament de dogmes carallots, per rebre'n les santes relíquies, i els cardinals rondinant que els portaven tothora de geps, amorrats darrere... O potser no era ben bé allò. Només que havien de netejar'n amb la llengua els orinals. Tant se valia, és clar, la qüestió era sàpiguer si allò, aquella foscor, no era provocada per l'ombra de la nau, la nau cosmonauta dels invasors extraterraqüis, oi?...



Els trets que en Girlcrease sentí ara eren molt més atansats. S'esverà. Cobrí la lluentor dels tres televisors aliens amb la roba descartada. Cercà el primer arbre prou faitís per a enfilar-s'hi i ho féu. Romangué nu, perxat leri-leri a la branca, una hora o dues.



Els homes dels fusells feren cap esvalotats al cap d'aleshores. Disparaven a tort i a dret. L'enginyer temia força de rebre cap bala desviada. Volgué cridar-ne cap (de franctirador, qualcun dels quals per la veu li semblà que reconeixia), mes li féu por que el confonguessin per allò que tanta por els feia. L'haurien crivellat abans de demanar-li ni qui era, a l'estil de tanta de bòfia criminal i volpella com hi havia pel món.



Encara esperà estona. I llavors aparegué amb un cert terrabastall el carro qui els acollonia. D'ençà de dalt la branca, ja gens tremolós, en Morley Girlcrease, l'enginyer lleig i vanitós, ho veié tot. Era la deessa n'Isis dalt el seu cotxet rosa, aparionat pels extraterrestres groguets, una meravella de la mecànica que esquivava (el cotxet rosa) cada arbre i cada roc i cada animal, relliscant-hi suaument, vinclant-se cap ci i cap ça, com si fos mig líquid, sense tocar ningú. Era un cotxet rosa en forma de cor, i bategava dolçament com un cor i s'estrenyia i s'eixamplava molt mal.leablement. Els mecànics menuts i groguets recolliren les tres monedes ectoplasmàtiques i les ficaren dins el carret. N'Isis guaità cap l'enginyer i digué, molt dolça i avinent (era una deessa amb tots els ets i uts, collons).



--Pren-me per metge, bufó, i aniràs lluny. Veus aquest cotxet-coret?... Fem que és el teu. Si acceptes allò que et cau amb el mateix delit fimbradís amb què ell s'esquitlla i esmuny dels entrebancs que se li apareixen de cop i volta, també el teu t'anirà lluny. Deixa'm que sigui la meua figura al cel qui t'acondueixi, qui et gomboldi, qui t'acomboiï; duus-me a l'esment i tot serà com cal. Les tres monedes de penyora et mostraren imatges del paradís, on fins ara només allò que en dieu animals han fets prou mèrits per fer-hi cap... Cap humà ni homínid, llas!... Vejam si seràs el primer. Em complau com tractes la teua dona, i m'alta molt el teu tarannà vegetarià -- això fa preveure una fi feliç. Mantín-t'hi, fillet, mantín-t'hi... I sàpigues que sempre més val pecar d'ingenu que de malparit.



Quan el jorn es féu i l'enginyer trobà, no gaire lluny del femer, el camp intacte i les tendes sense ni un estrip, i les bagasses i els vailets dins clapant, penetrà a la tenda mestra, es rentà una mica al gibrellet, es vestí tot net, es menjà un entrepà de cacauet i mel, begué un rajolí de vi dolç, tres tasses de te, agafà el cavall, el dugué al cóm i al farratge, prengué comiat dels qui ja es deixondien i tornà amb un dels jeeps a la capital. S'envolà cap a Ròtterdam l'endemà. La dona el rebé prou bé, tot i que la nit d'abans l'havia passada a ca d'un amistançat un pèl rude, i encara doncs la sorrava la son.



--Saps què? --li digué, i la dona badallà--. De debò. Qui vol construir rutes a la selva?... A fe que cal que estigui tocat del bolet. D'ara endavant esmerçaré la meua dubtosa destresa a bastir pontets en paisatges pastorals, idíl.lics, muntanyencs -- quatre rocs, una palanca, i envant. Aigües prístines, frescals, amb peixets d'arestats geps al corrent i ivarçosos blauets als cauets dels bancals. No fa?



--Ves --la dona, qui donava un cert rampeu a n'Isis, respongué, gens engatjada--. Si vols.





Fi