Ràpida drecera al re

Ràpida drecera al re





N'Hug Marès tornava del magatzem carregat de bosses de plàstic, tres a la dreta, dues a l'esquerra, plenes de queviures, pa, oli, raïm, ous, bananes, carbassons...Ja havia fets tres o quatre quilòmetres quan, gairebé al capdamunt d'una pujadeta, lluny als suburbis, força esbufegat, catacrec que caigué rodó.



D'antuvi nidéu no en féu cas. Poca gent qui passava, només qualque vehicle espetarregaire. Però aleshores una dona, d'una finestra estant, en veié el cos part de terra i qualques ocellots cruspint-se sorollosament part de la teca vessada de les bosses. Aquella dona trucà la bòfia, i la bòfia aparegué. Trobaren que n'Hug encara respirava i trucaren a llur torn l'ambulància. L'ambulància se l'endugué a l'hospital.



Quan al cap de qui-sap-los dies es despertà, n'Hug Marès era un home ric. Son oncle de Califòrnia, en Grodan Maress, l'immens savi del teobroma abonyegat -- un menjar diví que alhora engreixava i aprimava, engreixava els pits i les natges de les dones, i els collons i els pectorals i altres carrinclonets musculets dels homes, i els aprimava ventrell i estómac, malucs i cuixes (en les dones aquests dos darrers només en mesures condignes) -- son oncle, doncs, l'empescaire del teobroma abonyegós, l'havia dinyada a la vila universitària de Batzacs amb Matràs, a Califòrnia, i li havia jaquida una herència de déun'hidò.



Per dissort, n'Hug ni se n'assabentà. L'atac de feridura l'havia ferit fins al moll. No es pas que no es pogués bellugar, altre que una cama i el braç contrincant; era, molt pitjor, que no podia consirar a dreta llei. Ni sabia com es deia ni si estava casat o no, i, si casat secretament, amb qui.



No cal dir que, tantost hom s'assabentà de la seua sobtada riquedat, li'n sortiren a cabassos, de dones qui deien ésser sa molt aimada muller, i àdhuc qualque efeminat qui pretenia que en realitat ell era el marit-muller de n'Hug adés molt dalpelcul.



Tant se val. La qüestió: que n'Hug (i ací el jutge se li ficà a la vora a pentinar-li el toment que se li feia a la cicatriu de l'operació de crani) havia de judicar qui deia la veritat. De la cambra on raia, amb la liquiditad que ara li era possible de pouar, se n'havia fet un palauet, sempre amb el consell del jutge qui li feia constantment la gara-gara, amb ganes de sucar, i, a la saleta molt encoixinada, hi anava rebent els qui deien ésser la seua legítima meitat. Si trobava que algú mentia per les putes dents, el jutge mateix ja se li apuntava el nom, i a l'endemà ja li obria un inici d'encausament per delicte de substitució de personalitat, o quelcom paregut, què cony sé.



L'estona llarga que l'operaren crani badat, del cervell i les seues intricades i sovint afetgegades circumval.lacions, a n'Hug li fou altrejat de visitar el paradís. Era un paradís impol.lut, amb infants i bèsties qui hi rondaven a lloure, i amb paisatges d'allò més magnífics i prístins. Els infants, gens díscols, se les campaven totalment autònoms, s'amagaven i reapareixien, sols o a estols intercanviables, entre els rocs i els estanys, les comes i els turons, entre els caminois i camps estesos adornats d'excel.lent vegetació, amb matolls sovint amb forces baies i nous. Cap necessitat d'assegurança a llur encontre; les possibilitats de malaltia o accident en aquells paisatges aitan benèvols, baixíssimes.



Les bèsties, qualcunes de ben exòtiques, com ara elefantets miniatura i dracs llangardaix, grassos, de pell llisa relluent, eren totes d'allò més aregues, i herbívores i insectívores, i no els passaria per la clepsa mai jamai de fer mal a ningú.



Oh, les valls, llavors! Al revolt de qualque viarany, se t'apareixien, i eren amplíssimes, d'herbeis vigorosos encatifades, solcades per rierols pacífics, en assolellaments molt dolços. Paisatges sempre intocats, mai coneguts per cap vehicle empastifador, enfastiguejador de fums, de pudors i de sorolls.



Ah, illa delejada ans jurcada; quin delit d'anar-hi tothom, i sempre prou lloc per trobar-t'hi sol si així t'abellia. I cada animalet i infant parant compte dels ous -- n'hi havia arreu, més o menys ben posadets. Per aital que si de cas cap organisme delicat en volgués mai descloure, i en descloien ara i adés, pogués trobar-ho tot comcal i prou amorós.



Un dels jocs que bèsties i infants s'entretenien a jugar era aquell de fer avançar esferuletes dedins un tor. Potser era el tor de l'espai-temps, i les esferuletes acoloridetes que hom empenyia pel suau tobogantet del dedins, n'eren els móns de qualque estrany univers paral.lel, o perpendicularitzat en creu, o entorat: com baules o denes, què em sé jo. El cas és que si hi havia cap estavellada d'esferuletes, tothom s'escridassava rient, i això incloia estrucets i camaleons i tota altra bèstia ací amb capacitat de riure, i de riure de valent, i tothom deia, jocós i gaudent: Sant tornem-hi!



I la penyora era un granet de grana de paradís per a cadascun dels partíceps qui no l'havien salada, a pagar doncs pel qui havia causada la lleu conflagració. I n'Hug Marès s'hi trobava d'allò milloret, i comptava potser qualque bon jorn, en una de les valls aitan cinematogràfiques, ensopegar's bonament amb qualcun o altre dels seus estimats parents morts abans seu.



Per dissort, abans el despertaren. I al món antic s'hi trobà d'allò pitjor. I, sobre, amb tota aquella gentada qui pretenia d'ésser-li la muller (i el marit-muller en dos o tres casos rucs) molt adeleradament.



--Vull tornar-me'n al paradís --deia--. Collons. Allí tothom hi és molt trempadet. I hom recobra la penyora que ha haguda de desembutxacar donant petonets a manta, i a mants d'animalets i plantes, qui llavors llagrimegen dolçament de reconeixement.



I el jutge li acaranova el toment i, per a bona mesura, una miqueta el perineu.



Per distreure'l li demanava si hi havia trobats gaires papagais, a les selvetes paradisíaques, essent com és el més intel.ligent dels animals, inclosos els homínids o humanots. Tot i que el malencònic i anorc (una cosa duu l'altra) Frederic el Gros hagués sentenciat que tothom qui fotés cara de papagai segur que era un carallot.



I li demanà també si hi havia cap personatge gros, com ara cap marquès... El de la Faixeta?... El de L'aixeta?... La Raixeta, la Reixeta, la Queixeta, la Caixeta, la Baixeta?...



N'Hug Marès sempre feia que no amb el cap. Cap marquès, no. Ningú qui mai hagués portat cap vehicle fastigós. A l'hora de sortir de l'embús de la mort, tothom ha perdudes les claus del seu cotxe -- i doncs no van enlloc. Massa poc. Ben merescut!



Bé, bé, bé, collonut -- feia el jutge espritmatxat i tot neguitós, gens escarxofat, de fet assegudet a un cantonet de llit amb un bocí de culet escardalenc -- bé, bé, ou-kei. La qüestió que dormim bé, senyor n'Hug, i sobretot que no ens deixem engalipar. Això part damunt de tot. De fet, més val vigilar, més val clapar amb la dona Agrípnia (l'insomni), que no engrapar's de per vida amb un error constant de donota flonja i humida; fotríem goig, quina calamitat; espanyats i espatllats de per vida -- hò, com xanguet a l'afàs o bertrol..., com escarbat a l'hostal mefític i assassí del Roach Hotel..., com betzol bagasser atrapat al cul de sac pollós i ratat d'un fosc atzucac, en eixir del bordell, i ara cargolat ans botxinejat per salvatges lladregots qui, com els croats molt beneits d'antanyasses, eixelebradament ataquen i ataquen sense consirar molla en els resultats, car què en romandrà, de vós, senyor n'Hug, com de les ruïnes per on els ignars croats sense grec passàrem adés?... Res, una pelleringa escarrotxada, sense un sou a la butxaca arnada -- arnada, ai, llas, com la pròpia pempthousia (la vostra quintaèssencia), amb l'ànima doncs emboïgada, l'espectre tot traucat, el cul enlaire clafert de treps, pupetes i brians, el mantell trossat tot de sets, estrips i esfilagarsaments, el cap un rodament d'autobús, tot de sotracs, sense arrest previst aumon, i, ubic, arcaic, aixecant-se de la ruïna doncs que sou, idoni (és a dir, invisible), el sofre que crema part de sota, molt subreptíciament, com si ja fóssiu respirallet de l'infern on de cap us tireu. Ja em direu vós, si és cap paper.



No, no -- protestava n'Hug -- prou falòrnies, vós. No em casaré amb ningú. No sóc la rateta qui escombrava l'escaleta i es trobà un dineret. Jo vull tornar amb els meus infants gens sorollosets al paradís, i vull jugar-hi a les tres pedretes amb mons llunyans i lluentets com lluentins duts per la deessa, la regina del cel.



És que no es tracta, senyor n'Hug, que us caseu amb ningú. Si això fos, ja us deia: això rai, caseu's amb mi, i tot arreglat. No, no. Volem sàpiguer si de debò ja éreu casat abans de l'incident de la sang atropellada pels galzes massa cairats del cervellot, o com n'ha dit aquell estaquirot de metge?... Tant se val. Per això sóc al vostre costadet, perquè justícia sia feta. Us podeu imaginar que altrament podria ésser jo pel món, en lloc de vetllâ-us a tothora, salvant qui sap quanta de padrina quan se li cala foc de cop-descuit als fogons de la cuina i tot comença de fer flama i fum. Cap agraïment, però. Encara rai si no m'enduc doncs cap cop d'escombra. Ja se sap, el fat de l'esforçat ans heroic servidor de la població. No; anem per feina, però; no voldríem pas que cap barjaula massa fresca se us endugués de maridot, i vós només pensant en morî-us per tal de tornar als vasts paisatges impol.luts, d'on torneu avatar molt remut, i ella mentrestant vídua molt acabalada ans xiroia, sense cap raó al món per ser-ho, i quan, en tost d'aquesta horror de tortedat, tots els vostres pistrincs californins podrien haver passats, a través de mos dictàmens molt saberuts, a l'estat, ço és, per a goig de tothom. Cavà?



Hò i tal.



Doncs entesos.





* * *





Dormien com dos angelets, el jutge i n'Hug, quan, disfressada d'infermera, una postulant al lloc molt adelerat de dona adés casada en secret amb n'Hug se li llençà damunt per a fer'l trempar, i que l'hi endinyés per a provar que li coneixia el mànec i com s'ho feien d'estimadets ans de l'accident amb les bosses del magatzem i (ah, sí) l'herència aquella de l'oncle Grodan.



El jutge, com sentí aquells crits d'em violen, es tregué molt esveradament la pistola i engegà un tret o dos. La dona fou atesa al cap. N'Hug Marès l'espetec i el daltabaix (una de les bales havia foradat un dipòsit d'oxigen a la cambra del costat i pertot hi era esclat, estelles i calçobre), la xereca que l'afusellament de seguida mogué arreu l'hospital, n'Hug Marès, dic, immediatament, es veié alforrat de tot aneurisme malparit, les vies sanguínies se li desembussaren ensems de cap tap llefiscós, llenegós i escaguitxat, les múltiples gaures que li feien llobada per les venes, totes les romegueres i entrebancs que li escanyaven, com cireretes al carcanyell, les carreteres de la sang, se li fongueren a l'uníson (mai millor expressat), d'espetec, i alhora el cervell se li esclarí, i allò li permeté aquell reconeixement instantani de la seua dona, allí jaguda, morta de fresc.



"Sí n'és n'Afrodita Blume, ma muller molt aimada! Fou nada mentre nedava -- sa mare l'Eufròsia qui déu hajo perdonat havia caiguda marejadament del transferidor quan n'anava molt prenyada, i n'Afrodita nasqué entre les llordes bromeres del port. Afrodita, Afrodita meua! Ah, déu meu, qui t'ha matada, quan amb un trep d'ampolla al cap n'hauries tingut prou i balder! Ens havíem casats a Tortosa abans d'ahir no l'altre abans, a la pujadeta de l'Andorrà, prou a les envistetes de casa, tot carregat que anava i esbufegat, l'incident de l'embús sanguini no tingué molt malastruc lloc."



"No us lamenteu tant, vós. Amb l'arma de reglament us he fet el gran favor." El jutge abraçant-lo li digué. "Ja us crèieu que ningú no desembolicaria la troca del vostre ésser; que us n'aniríeu al clot havent bo i jaquits enrere els de més dels secrets del vostre trànsit totalment indexifrables. Que fóreu estat fum i prou, tantost esvaït, i bonanit. Ignot d'empertostemps per al personal social i l'altre, el de sabata, el d'espardenya, el de peu-nú i tothom altri, mitja al garró, mitjó foradat, renòs, ulldepoll... I ara tot ho recobreu, la llibertat i la memòria. Àdhuc, pobrissona, malaguanyada, la memòria molt feliç de l'ham boterudet i punxegudet de la vostra mestressa qui fou (o quòndama, com diem al meu poble, Reponcelles de Sesgaioles), i tots els plaers que òlim n'extraguereu, ara, mercès a mi i al meu encert canonístic, torneu a tindre'ls presents. Quina vida més joiosa no us espera; sou l'enveja de tota la sala, els de més qui hi som -- o ja hem begut oli, al nostre llit de mort (i més el dissortat del dipòsit volat) -- o només un desert àrid i eixorc d'assalariat i de pencar com un foll per a aitan poc guardó malagradosament no ens rep. Què hi farem. Ara que heu recobrada la salut, només puc confiar que us en recordareu, que fui el vector qui accelerà el vostre Solell ixent d'una vida millor; ric, relativament jovenot, lliure, sense compromís, vidu, amb la dona morta, amb un amic com jo, codonys, què més es pot demanar!"



Esblaimats ans esborneiats, ambdós s'esguardaven, l'un xerrant pels descosits, l'altre sense escoltar-se'l, la morta estesa damunt el llit. L'un amb el rau-rau que el rosegava part darrere, devers els environs del clatell; l'altre, com aquell carallot d'aquell llibre d'ignorants on el déu maligne ordena el pare sacrificar son fill com si fos un boc emissari (pobre boc, també!), desitjant de tot cor passar pàgina enrere, com si no hagués feta la bestiada de tindre aquell atac de feridura d'on l'encadenament molt fatídic fins al sacrifici de n'Afrodita -- adés aitan fineta de pell i ara amb una pell que amb la sang eixarreïda semblava la de l'escorça escrostegosa de l'àlber.



Entrà l'infermera de debò i veié el gran desastre. "Quin empastif, senyors! I què li heu feta a aqueixa minyona?..."



--És que es planyia ferotgement de maldequeixals --provà de justificar el jutge.



--Poca-vergonya! Com si no tinguéssim a la farmacioleta làudanum.



--Sí ves. Fem el que podem.



--Algú coneix l'interfecta?



--Era la dona de veritat (fes-te fotre, noia; estava casat). La senyora n'Afrodita Blume de Marès -- bufa, i, sobre, si sabés, i ai, quin nom més apropiat!



--I el malalt què diu?...



--No dic re --féu n'Hug--. Vols repassar o esmenar els fulls del passat, però no hi ha res a canviar-hi. Car re no hi ha escrit. No hi ha ni sisvol paper. Abans d'ara mateix no hi ha re. Sempre el mateix. I el mateix ara mateix. Palimpsest de re. De signes flonjos, blancs, enjòlits a l'èter, fugaços, ventissos, com pampallugues de mareig, se t'esfumen de continu d'aital faisó que amb l'endemà només en romanen traces molt primes de fumet griset, i, una miqueta més tard, re.



--Ja hi tornem amb els fumets. És que, comprengui'l, amb la mort de la seua dona, una depressió pertinaç qui te la treu? --el jutge féu avinent a l'infermera.



--Neixem tantes de vegades, com bombolles en bromera... --continuà consirant n'Hug.



--Records de l'imperfectívola n'Afrodita; i ai, oi?, quin sentiment --apuntà el jutge.



--Neixem tants de camins, i doncs n'hem de morir també aitants -- ans de renéixer, vós. És com ara el co-néixer, benaventurat hortet ben conreat del meu cervell novament feracet, sense insecticides ni flagellicides ni embussos de taps de sangota pudent. El co-néixer et fa re-néixer a allò après -- nou, o de nou. Co-neixem amb les coses conegudes, o re-conegudes, amb llur coneixement, o reconeixement. Ai, llas, com reconeguí la meua dona aitantost.



--Em sembla, senyoreta, que ja el tenim guarit. Entre vós i jo, quin tàndem mèdic, notfot?



--La meua dona, qui rampelluda com el seu antic marit Raül, l'abrandat, qui se n'anà a Dénia a comprar's un violí per a fer ballar les xiques el diumenge al dematí, i, en tornar, se n'adonà que era una altra metralladora, d'on ningú no n'eixí viu, se m'ha tirada sobre, cony badiu i esponcellat, tret que aquest cop hom li esbadella ans li espelleix el cap. La flor del cervell desclòs. Diuen que allò que cal és seny, no pas cervell, que prou en venen a la botiga per a fer'n truites i tot allò; doncs bé, entre el meu defecte al cervell i el seu al seny, tot s'ha conjuminat perquè aqueixa tragèdia fos.



--Ja el tornc a veure pansit. Senyoreta, on és els seu làudanum molt lloat? Congre, corri a portar'n, què espera, caram.



--Senyor jutge?



--Sí...?



--Vagi-se'n a la merda, vol? O servi el ciri d'algun altre funeral --l'infermera l'envià, i molt amorosa es tombà cap al vidu surós--: Vingui, vingui, n'Huguet manyac, n'Hug manyaguet, anirem a una cambra molt millor, neteta i sense morts ni malvetlladors; en acabat de tants de sondrolls, tenim l'esperit molt tendret...





* * *





"Heu vists mai circells cargolar's?... Heu vists mai apis créixer?... D'esguardar aitals calmes meravelles, hom en rep pau a semals; l'ànima se li assuaja, l'esperit se li n'enfuig, eteri, celest..."



N'Hug recitava els seus paradisos illencs a l'infermereta bona, dementre que a baix, al peu de les escales, dos infermers forçuts, adés amants de l'infermereta, ataconaven el jutge, li umflaven la cara, li trecaven els ous.



Una paó cua-estès s'ho guaitava tot del jardinet de fora estant; amb apassionada concentració, el seu esguard travessava els vidres de les finestres. "Sóc testimoni avui (es digué) de mants estranys accidents. És clar que un hospital és un perfecte indret per a això. Mos ulls diquelen oldanes meravelles d'allò que els sapastrívols bípeds s'entrefan. Dins l'hospital i fora, pel reflex dels vidres i els jocs de la llum. Ara mateix, en acabat de tant de crim part de dins, part de fora, guaiteu... Una ambulància tornant... Se n'adona, el menador, cal suposar, del vehicle abandonat que suara patia un accident (tots morts), una destrossa de vehicle encara enmig de la carretera. L'ambulància es desvia amb molt de compte ara, per tal d'evitar la carraca erta, tret que, en acabat que l'ambulància s'ha aturada, la desferra lentament entra en moviment i ensopega dolçament amb l'ambulància, la qual, amb els ferros torts i recremats del davant, el derelicte buit i sense cap voluntat, només amb el de l'inèrcia de la baixadeta, ara assoleix de capgirar. Cap per avall, s'esclafa l'ambulància damunt un roc decoratiu (o era un monument a un metge vanitós?) devora l'entrada. Puc sentir'n els cossos escruixits i els petits ploramicons (raneres, angúnies, agonies) dels qui hi eren, menaires, assistents, marona, malalt molt greu: un infant de pit, hò, angèlic, amb delit de jugar a les tres pedretes o a bitlles al tor del paradís exclusiu de n'Hug... He dit exclusiu? Volia dir inclusiu. Tant se val. La qüestió que... Els dissenys de la natura són impenetrables... El fils del fat ineluctables... Déu i les seues putes manies inalfarrasívoles... Hum... O com fa aquella altra mentidera nimietat?..."



Això, i pus, es demanava, seriós, el paó.



Un paó amb ambicionetes, potser, d'esdevindre mai ocell de paradís.



"Encara més?" Ens diu. "Manoi, no pas! Ni foll."

Honest rodet de fil

Honest rodet de fil





El general Macià, cap dels exèrcits catalònics, enyorava en aquells cims nevats la primavera. S'esguardava, musós, un bolet de soca qui floria a deshora i volia embrancar's a consirar el destins de les unitats orgàniques, tan aleatoris i precaris.



Me li atansí potser inconscientment a desencaboriar'l. Li diguí: "Heus, la neu ja es fon; voldria (no pas vós?), m'altaria qui-sap-lo púguer pujar (sense relliscar a cap glaç doncs i fotre-me'n trompada rai) als arbres més alts i, mig nu, a la pell, sentir'n l'airecel novell, el ventijol suau i tebi de l'atmosfera transformada, i, ja embrancat, a coll-i-be, sense trempar, gronxar'm a les ràfegues del vent ja més mascle del capaltard."



Féu en Macià: "L'estudiant (com vós) es deixondeix a la primavera. El mestre granat (com eu) caldria que fos un altre Faust i que cometés el desalt elefantí cotranatura de vúlguer's jove novament. La bogeria del sexe reprimit ja no l'ateny. O aesmeu-vos-em que l'atenyés, per qualque tortedat de les hormones, i ja em direu: com creieu que el seu cos ja força claupassat ho enduraria?... No trigava, us ho assegur, no trigava viu enllà d'una altra quinzena."



Li volia dir que belleu exagerava, que a la seua seixantena curta era prou vigorós per a endurar els embats amorosos de mantes jovencelles, però me n'estiguí, car poc volia mancar-li gens al respecte.



A part, és clar, que aquells dies tothom qui neixia, neixia esguerrat. D'on, la majoria de damisel.les, rebregades rai -- res a veure, llas, amb les dones molt fermes i ben plantades d'abans la guerra.



La guerra definitiva entre els esguerrats i els productes malreeixits d'una banda (els aparells malfets, defectuosos de fàbrica; no tant deteriorats per l'ús o espatllats pel malús com ja gavanyats a l'origen per les mans i els enteniments esguerrats dels esguerrats) i nosaltres, l'exèrcit catalònic, únics bemparits entre els homínids.



Car els homínids qui ens assetjaven a baix, a vessant i vessant de les muntanyes on fèiem alt niu, vull dir, tant els matalots del vessant de tramuntana, com els titelletes del de migjorn, eren homínids sanguinaris d'ull traïdor. Només jurcaven pel nostre anorreament. L'enveja envers la nostra quasi perfecció era una basa de què es descartaven, nics i fellons, molt atiats; allò, deien, demanava revenja; l'altre atot llur era el de la goludam de posseir allò que posseíem, fet per mans i enteniments segurs, immillorables en llur execució.



Es decantés cap on es decantés, el desenllaç d'aquella guerra mítica, èpica, posaria fi a un món. I n'iniciaria un altre. Inaugurat pels homínids formosos, avinents, generosos i bemparlats... O, tafoi, quin desastre, dut a malcomesa pels homínids més agressius i malfeiners, un món de crim, avarícia i fratricidi constants, titelletes cassigalls molts rapaços i, tot i que greument afectats de volpellatge, molt burxaires i bares i, a l'altre cantó, és clar, sapastrots bàrbars i molt ultracuidats duient ruïna arreu.



Els gèns deleteris amagats al cabal genètic dels homínids tanàtics i malparits devien prou afegir tanmateix qualques avantatges per al portador (no dic gaires, però prou uns quants), pel fet sobretot que (a despit dels indrets gens sans i gens afins a ens fi on es manegaven de viure mercès a llur poca traça quant a la construcció d'hàbitats prou comcals) en servava tanmateix viu l'organisme fins que es podia si més no reproduir, i llavors als gèns tant se'ls valia, i era veritat que els esguerrats es morien ben jovenots. Les mutacions que duien tanta de malaltia eren passades senceres als descendents.



A més, car és ben conegut que tots els polimorfismes fàrmaco-genètics estudiats fins avui difereixen bon tros entre els grups ètnics i racials, allò que a naltres potser ens era beneficiós, com ara el viure net i l'enraonar entenedor, a ells se'ls podia ficar d'allò més traïdorencament, i doncs pelar'ls o dar'ls tota mena de torçons i malsdecap, i malviure doncs rai, i belleu que per això també ens volguessin anihilats. Un detallet afegit de llur animadversió devers naltres. Què hi farem.

Per llurs carrers tots maldestrement entortolligadots i estrets, transitava, sembrant mort com dama Mort-Seca Flagells, el virus de la violència. Tots se n'encomanaven. Xiquets, de tot se'n ve de mena. Tots aqueixos trets s'hereten i malament rai. Tret que n'hi havia qui, aitan exposats a l'atrocitat i, sobre, sobreviure, queien a l'altra banda de la línia de l'agressivitat i, colpits al pinyol qui se'ls corcava, passaven a la catatònia i a la por paralitzant. Pels foradots sense vidres que els feien de finestra, hi veien tanta de crueltat i mortriment -- i ho veien com ara si els actes molt brutals els veien rere el vel calitjós del somni -- la lluita entre criminals s'esllavissava dolçament i l'agonia dels morents esdevenia calmant -- els homínids més joves i assassins assassinaven desvergonyidament pels carrers, i aqueixos altres esguerrats, tocats per tant d'ultratge i de continu esglai percebut tot a tocar de tremolenc monyó, romanien tot arrugats, arrupidets rere les tàpies foradades. S'arreceraven plegadets, astoradets, esborronats, per ningú reconeguts (i tant com adés durant una estona llarga o curta s'havien també esforçats a esdevindre únics), com aviram anònim de galliner. Només cascú una bufeta de carn, fàcilment traucada i doncs de continent desintegrada, i prou.



Me'n record, alguna vegada que hi havia passat, destacat mig d'espieta a llur camp d'acció, no solament em sobtà l'estranyesa doncs dels cossos (vaig veure, per exemple, pixar enmig del públic una dona rica i altrament prou elegant i ben abillada de blanc, sense despullar's gens, només prement un foradet que tenia al coll per tal que la pixarrada es desviés, és a dir, tenia el meat de baix al cony o, com se'n diu de l'obertureta?, sí, l'uretra, tenia l'uretra al coll!). També trobí d'allò més escandalós la qualitat de les pedres que en amuntegar-les més o menys a la babalà servien per a bastir llurs habitacions. A primer cop d'ull semblaven prou massisses, i nogensmenys aitantost com les batzegaves una mica, o n'agafaves una per a cascar'n una altra, es desfeien en pedruscall mal-lligat per cap argamassa mínimament homologable. A aquella senyora vestida de blanc gairebé impol.lut, i qui pixava damunt els tolls només prement-se el meat adventici al costadet esquerre del coll, el seu nom era Ciril.la Fluu, li demaní: "Dama Ciril.la, com eu cresquí amb aqueixes grapes de felí molt unglut per comptes de mans [car amb això m'havia disfressat] i vós amb l'uretra al capdamunt, trob que aqueixos qui s'amaguen aitan acollonits que són incapaços gairebé de respirar massa fort, no fos cas que gastessin l'aire -- això s'aesmen, sembla, tan curulls de basarda que la basarda els cancel.la tota altra capacitat de sentir altre -- com creieu vós que podria hom desabusar'ls d'aital falòrnia, o no penseu pas ni que valgo la pena perdre-hi un instant?"



Feu na Ciril.la Fluu, acaronant-me sensualment el pèl lluent i moixí d'una de les meues molt ungludes grapes, prona damunt el respatller esbiaixat d'una cadira ranca, metre que amb l'altra em gratava ara el mostatx, adés la collonada: "Noi, ací els infants s'exposen del capdavall d'un carrer corrent en acabat fins al capdamunt d'un altre, en un joc de reconeixement, tot fet molt enjogassadament, però recollint alhora no solament els aplaudiments o l'admiració dels vellarres i els impotents amagats rere els parapets plens d'escletxes i portells, ans fent-se d'estrena, de trast en trast, qualque pistrinc o regalet. Saps què? Ningú no els plany, ni els minyons procaços ni els qui els espien tothora flonjament pelant-se-la. Ara, quan passa un escamot de mitgesmerdes assassins, llavors tothom rep. La carxena és indiscriminada: infants i vells, actius i passius, tothom rep, tothom hi rep, tothom ho rep, tothom. Això no s'esdevé al teu poble?..."



L'enganyí que hò i tant. Però que no n'hi havien pas tants al poble meu qui havien dimitit de viure per por de viure massa.



Romanguí guaitant-me el poble enemic. Una conseqüència que tothom hi fos esguerrat i que totes les màquines els sortissin malreeixides era que totes les carreteres hi eren clots, tots els vehicles avaries, tots els edificis torts, mig esbalçats, o ja tot enderroc i runa -- defectes de fabricació a cada objecte, productes atrotinats pertot, re doncs que rutllés molla comcal.



Els indrets per a cagar-hi hi eren molt reduïts i sempre curulls de merda. La comuna o canfelip general era situat a la biblioteca. Hi podies pendre de la biblioteca qualsevol llibre per a netejar-t'hi el cul -- segons la teua estació a la vida podies, és clar, triar'n un de més antic i valuós. Allò tanmateix era un mendraig o aixopluc de pau. La cosa del cagar tothom se la prenia prou a lloure, sense cap mena de neguit, i a més a més els voltants no eren gens lletjots, una miqueta ajardinats i tot. La biblioteca mateixa molt espaiosa i plena de llibres i de gent, i hom es veu que hi podia fotre allò que li rotés, és clar, com més amunt en la jerarquia més possibilitats d'acció quant al paper de torcar's, com he dit, i de més a més quant al fet que poguessis pujar a les lleixes i àdhuc als pisos més enlairats on els llibres eren de pell d'homínid de no gaire estonota escorxat.



Tornàrem de cagar i guaitàrem als jardins xonar i xil.lar molta de canalla i homenots de tota alçada amb xicotelles molt impúbers. "Les nostres senyoretes, de zero fins als dotze o tretze anyets, poden cardar pels descosits fins a la purificació dels cossos" -- m'havia dit na Ciril.la Fluu bo i fent-me la guerxineta. I més tard m'havia explicat que hom no arriba a la purificació (o purga) fins al primer menstru, i que llavors, amb el cos ja pur o purgat, cardar era molt més reprimit, d'on el jovent es tornava bel.licós i poixèvol a collons. Allò d'un cony pelut era tabú, i doncs tots els soldats esdevenien marietes i molt assassins.



Li feia capcinades de comprendre-ho tot quan de sobte veièrem el príncep passar. Quina providencial casualitat, quina benedicció per als meus ulls d'estrany infiltrat, instantàniament el príncep relliscà en un palter de gos i es trencà el coll. Perí espaterrant una micoia allí mateix.



El que es veu que ningú no s'havia aesmat ni pensaments era que el príncep s'hagués fet moro privadament, però collons si l'era. Ho descobriren els periodistes destacats a l'ultramon.



Ho revelà amb tots els ets i uts L'Enjondrós -- això era un guaitajorns especialitzat en la vida d'ultratomba; hom hi trametia recollidors de notícies sedassats a l'altre barri, a l'altre segle. Els enviats del guaitajorns eren suspesos en mort i informaven com a les ànimes dels personatges els anava a l'altra banda de la ratlla de la mort. Eren escoltes fantasmals qui escosien pels terrenys infernals molt perillosament recacejant-hi amunt i avall a la percaça dels famosos i notoris recentment traspassats. La mort tan sensacional del príncep, mort sobremés tan èpicament i mítica, en una avinentesa de tan pregon significat, en generà tot un estol famolenc, d'espectrals periodistes d'enjondre, als reialmes metafísics.

L'endemà, i els guaitajorns dels dies ulteriors, ens en descobriren un tou, un niu, un niu tou, de les peripècies del príncep per un palter de gos a terra coll-trencat i doncs mort i perdut per on els morts es perden. Un article ens altrejava la nova molt insospitada i gens encoratjadora que només un animal per espècie hom permet d'entrar al cel. Així, entre les vaques (a desgrat d'allò que asseguraven els homínids hindús), només la qui es menjà en Patufet hi tenia lloc a la destra de no sé pas qui ben alzinat i presumit. I entre els bacons, només aquell porc de porc qui era tot bo com la verge, segons mossèn Ramon, el carallot de la parròquia del Carme. I això d'animal incloïa els homínids, és clar. La posició de l'homínid l'ocupava, fins que no l'en tregués doncs un postulant amb més "mèrits", en Gregori, un boig qui, després de viure com un boig, els capellans van fotre sant, tot i que es passà la trista vida veient dimonis pertot arreu. Un d'aqueixos dimonis era l'escollit entre els dimonis per tal d'ésser al cel, doncs, aitambé. I així anar fent. Tret que tot això d'aquesta notícia es veu que només es referia al paradís de certa abstrusa i molt falorniosa religió de l'enemic.



Pel que fotia al príncep tan heroicament perit al carrer boterut, els impertèrrits periodistes d'ultratomba en comunicaven com li costava al.lah i ajuda de funambulir sense fer's cap embolic damunt al-sirat -- al-sirat era el pont molt llarguerut i aitan primet com un tall de raor, o com un fil de teranyina o com el pèl del cony d'una camella (la descripció depenia de l'"autoritat" consultada quant al tema), pont penjat damunt l'abís del llimb (al-urf) o llimbs (al-araf) al començament, i damunt el pou totlany incendiat de l'infern (o cràter de la jahanna) -- d'on una relliscadeta, vós, i boranit!



Rumiant d'aqueixes esdevinences, na Ciril.la i eu (els quals fèiem ja vida si fa no fa marital o mulleral) ens atansàvem (sempre armats no fos cas que ens ataqués cap escamot d'assassins de reprimit jovent) als indrets estratègics del camp enemic. Per tal d'ullar'n la condició, cavà?...



Al port, me n'adoní que no servaven cap possibilitat de victòria marítima. Mals mariners qui sempre han siguts, pobres homínids titelletes i cassigalls. Cadascun dels arbres dels vaixells mig esfonsats queien d'un en un, i sovint queien tots ensems, un bon reguitzell, un arrossegant el veí, i així anar fent. Allò seguit m'havia mès de bona jeia, i aleshores exposava també el meu cul a la riota col.lectiva. De cada casa curulla d'enjogassats servaires de dol per la mort del príncep i, ultra la mort, per la pega que l'afligia a passar fins al capdavall aquell pont llarguíssim d'al-sirat, sortien a riure-se'n de mon cul tanmateix molt més ben plantat que no el llur.



Vam veure una noieta ja purificada (i doncs amb perill que si xonava i xil.lava gaire esdevingués prenys, i doncs qui, per comptes de cardar, ara s'entretenia a jocs molt més dolents per a la salut), la vam veure caure d'una branca molt alta, on havia pujat a encendre-hi un coet de celebració, i la vam veure estavellar's al terra pedregós i fer-s'hi bocins. Ningú no la vingué a ajudar ni a escorcollar, ni cap periodista, és clar, fou destacat a deixondir quines vies prenia el seu esperit pel reialme ombrívol a l'altra ratlla del viure. Algú corregué a amagar'n la bicicleta, no fos cas que cap familiar vingués a reclamar-la més tard. A la propera cantonada ja se l'havia venuda per menys del que costava un entrepà de guix.



A l'illa dels nans, àdhuc l'elefant, el pigmeu estegodont, no creixia gaire mica. Quan ens hi arribàrem, amb una barqueta mig plana de fusta maldonada i que feia aigües per mantes clivelles, veièrem que entre els més malmesos homínids n'hi havia d'amputats de fresc a cops de destral. Els demaní, per via de na Ciril.la, qui en xampurrejava el papissot, xafallós dialecte, la causa molt sagnant, i hom em respongué que els calia prou teca per al brou comunal. Podrida il.lusió del viure, estava disposat a tornar, tret que ella me'n desdigué. Ens retiràrem al més fosc de la vall deserta. Al rabeig dels tritons, xuclant nèctars d'escurçó, ennuegats de teranyines, festejàrem flascament.



--Ah, oblit isnell de vagina; hò i tal, les neurones a la vagina són particularment oblidoses --li diguí al general Macià--. Allí érem tots dos, com ara sóc amb vós, general; na Ciril.la i eu, un parell de profans putxinel.lis el vernís dels quals ja es comença d'escrostonar. L'espectre de gairebé la totalitat de les plantes: del vermell dels llums de sodi als blaus metàl.lics subterranis de l'halita, ens era, com ens és, un lleu consol. El plaer tanmateix de viure, per petita i efímera que no sigo la finestreta a l'ésser. I llavors, a sant de re, em retregué que la pervertia. Que el meu balafi era contrari als seus ensenyaments, o als ensenyaments immemorials de la seua tribu d'esguerrats. Que ells només poden viure de residus, de mentida, del reflex robat als perfectes muntanyencs -- a naltres, general. Li diguí, amb por que hagués descobert que era un espieta, i doncs que em denunciés i tot als nans, als amputats, als malforjats en general. "Al.lota, en què et noc ni sé. No vull pas ésser molla llagoter, però noure'm si de cas tu a manguis, car et veig i voldria esdevindre't balba crossa entre cames, que em duguessis d'empertostemps fins travessar amb més opcions i ops (tres cames, tu!) doncs al-sirat; si amb això et noc, tu més encara m'has nogut, car ni esdevinc persona, solament pròtesi de tu, hurí."



--Collons si en sabeu, d'afalagar --em vantà el general.



Reduït als bastigis inicials, els instints de l'abassegament, de col.lecció, d'estalvi, són naturals. Gent grassa, la balena, l'ós, i tots els animals qui eixivernen, més formigues i animals socials, garses, cert simis, etc., els posseeixen, aquests instints d'arroplegar debades. Són manifestacions de la lluita per l'existència, pel sobreviure. Ara, l'escarransiment ferotge posterior dels esguerrats cal considerar'l una perversió. Allò de no vúlguer altrejar la llibertat a ningú qui els caigo part de la vora és d'allò que no hi ha de més dolent. A part que el malcostum d'apropiar's, a tall de lladre, de les obres perfetes d'altri, els han feta perdre tota habilitat a fer re comcal. Llas, afligits per la síndrome del paràsit, inutilitzats de pel que queda. Ara tot els ix a la biorxa. Àdhuc els fills, àdhuc els teratogènics espermatozous. I els seients on posen els culs. Culs de mal seure, cerquen per força de fer mal a tort i a dret. I a pendre-ho tot als qui s'ho guanyaven pel treball per a llavors desar-ho en gàbies on el guany es fa malbé. Ànimes d'uixer, de bidell, de porter. Pixatinters, buròcrates, arxivaires de paperots sense solta ni volta. Els pitjors dels homínids aumon. I tot allò ventís i lliure, i gens estantís, i cada ocell, tudons, xixells i altres pacífics gramívors inclosos, enlleixat i lligat i empatracolat, i a la gàbia, a morfondre-s'hi per sempre pus. Per a davallar una semblança fantàstica de les reals, els esguerrats escarransits foren com ara els auto-zonats en camps de concentració, qui s'aparten dels altres per a viure als femers, on hom hi llença les molt repugnants escombraries, incloses carronyes, és clar, i aquell és llur tresor, d'on ixen, cul enlairat, airós, foten immenses pudors, no solament de romàtic, de tota mena de putrefacció. "De què presumiríeu, lladregots", a hom li ve talent de dir'ls, "féreu el que ha fet la vostra tribu maleita durant centúries i centúries, i l'única raó que sabeu trobar-hi per a la bondat d'aital captindre'us és que així és com suràreu a l'història, i que els vostres mil milions de morts no podien pas anar errats; sempre robaren, sempre robarem. Prô donar raó als morts, això és de debò de capsigrany. Els morts mai no tenen raó, i la prova que anaven errats és que periren -- ja us concedim que de camins de faisons aitan heroiques com suara el vostre príncep... Home, si allò que abassegàveu ho covàveu com ho covà el gran en Hòrton, l'estegodont fidel qui covà l'ou de la gran ocella meucarra i mandrosa, escarransida, esguerrada, i féssiu quelcom d'allò que eixorcament coveu, altre que anar a presumir d'una història robada, aleshores rai. Si poguéssiu mai fer descloure i parir cap estegodontet alat del vostre ou figurat... -- ah, llavors, tots els qui us vigilem com espectadors al circ us aplaudiríem l'única bona pallassada. Treure profit d'allò robat és lleig; ara, si allò que n'ix és únic i alat i se us escapoleix, llavors la redempció si més no parcial us fóra encara aplicable."



--Pecàrem de massa ingenus --féu el general Macià, per aventura allavòrens pensant en militar--. Tan tard com a les Homilies, el concepte de "gasiveria" no existeix encara per a nosaltres: avarea (o avarícia) hi vol dir ganes d'heure, és a dir, cobejança i prou, no pas l'afany de pendre i desar allò pres perquè no serveixi religiosament de re, mort en vida, marro roent, coent, estantís, pudent, de puta propaganda i prou.



Al fang, incuses, hi jaquíem, per a un esdevindre molt hipotètic, les petjades. A vora l'estany de l'illa dels nans, damunt l'herbei humit, li cantava fluixetament allò de "by the banks of her own lagoon", "ara es xucla el polze i es perd somiant per les vores del seu estany, ja no pas fent de bòfia ignara; lladra hò i tant, prô no pas robant a mà armada i mortridora, ei, ei..." I allò em duia a l'esment l'eixut d'antanyasses on per aqueixes endreçúries hi havia deixat de ploure per sempre pus, i la mar havia esdevinguda un cresp hermètic de pol.lució, per on fóra de mal entrar-hi, i perillós de perir-hi d'espetec infernalment, car hi bull el brou orgànic molt mefític i qui no pot evaporar's... Li dic: "Quan en Nerva es reposava a la banyera, hi véu l'ombra ominosa d'un ase mort, dalinià; allò li fa predir un món pròxim aitan brut on tothom qui neix, neix esguerrat."



Em respongué, pobra esguerrada, com si com tants dels seus congèneres fos orba o sens ulls: "Prou confii que ja siguem tots morts, com ell si calgués, ans aqueixa avinentesa no prengo lloc -- i ai quina por. Fill meu, abraça'm."



"Ets na Ciril.la Fluu, perfecta com la dona-fluix qui inspirà el gran escultor catalònic n'Arístides Maillol. A la seua escultura jaguda dita La Riera, et reprodueix tan noblement i oferta com al nostre magí reproduïm en Nerva mort en banyera. Que els seus al.lels i els teus sempre ens sòlcon les venes, car lleig qui cony vol ésser-ho!"



--Llas, llavors una ràfega de metralladora ens interrompé l'idil.li --li diguí al meu general Macià.



Espetegà alhora que li deia, o si fa no fa, car ara tinc la memòria una mica embullada, també una ràfega de trets per a naltres. I com aquell jorn d'espieta en camp enemic na Ciril.la caigué tota cosida de bales, ara el meu general caigué per mà de traïdor cosit de bales. Àdhuc a manguis me'n tocaren prous.



Ens despertàvem a les faldes de la cosidoreta. Ens cus l'ens cosit (o millor descosit). I hi ha part de terra, dins la tenda, il.luminat suaument, un rodet de fil. Re de més honest, els ulls se me n'enllagrimegen. Un rodet de fil, o només, honestament despès, la seua ànima de cartronet. Als dits de la cosidora conformada a una eternitat d'absència. Cosidora qui flueix com flueix la riera. Tan naturalment. Cosint-ns lentament i precisa, perduda en polsims molt remots de galàxies. Gairebé ja com si no hi fos. I aviat, una miqueta més tard, per a no ésser-hi mai més pels segles dels segles. Car gens de fama ni de notorietat, ella, perquè hom hi destaqui cap ensuma-badomies per les boires de l'ultramort.



Me'n riguí i se'n rigué, de veure'm viu. Li diguí, i al general Macià, per si podia sentir'm: "Em venia a l'esment en Kassim Babà, el frare bord de n'Alí, el bon lladre, ell, qui allò que robà ho sabé repartir millor. Quan en Kassim va entrar d'estranquis, un cop d'amagatotis, a la cova, i en acabat que volia'n eixir, no n'encertia de cap manera el mot belluga-rocs: "Obre't ordi", feia, "Obre't fajol", "Obre't comí"; i fins i tot, ja més desesperat i eixelebrat: "Obre't pastanaga", "Obre't albergínia", "Obre't carbassó"...



--Qui és aquest impostor, déu ésser un esguerrat qui vol robar'ns! --s'exclamaren els lladres en sentir'l, i en veure que poc en sabia pas el mot de pas. Digueren "sèsam", es foteren dintre i, sense esperar a explicacions, amb llurs simitarres, amb quatre talls, l'en feren quatre bocins.



"Sort, Marieta (fiu a la meua cosidoreta aimada), de la traça del sastrinyoli Mustafà Babà, bon parent, de qui el nom ens ha restat, i ja demanarem als periodistes de l'ultrason què se n'ha fotut, i qui cosí en Kassim ben cosit tot sencer, novellament. I aquest darrer llavors ben penedit, i no tant oblidós, i cal creure que ben escamnat."



--Mes qui farà escamnar-se'n els escarransits --féu, amb un filet de veu el molt més cosit general.



Ullí llavors, cap al racó, les panòplies. Els dits em pessigollejaven de talent que tenien de tornar a empunyar'n les armes... Plens d'escares lívides, sortirem herois tanmateix a continuar la lluita... Car la vida de tanta de Marieta cosidora, amb el rerefons vital del seu repositori de contarelles i cançons, prou deu valdre quelcom, si més no, hò, mon petit esforç, com devia valdre el molt més magnífic fins llavors del general constant.



Viu que na Marieta plegava el rodet escàpol i se'l ficava faitís, ran de butxaca del davantal. Vulguí tocar'l però els punts molt ressentits dels frescs sargits m'ho impediren. Ninot encar malcosit, només embastat, amb ínfules d'acomplert semidéu del tot ja perfet. Me n'estiguí, també conformat. Confiós, això sí. Car qui sap. Potser qualque altre jorn gloriós... Ah, poguer estirar prou lluny la mà!...



--Moixoni, vols! --em reptà, amatent, la cosidoreta, car es veu que la feia, tant de bellugar per no re, descomptar's de pics d'agulla o la feia cosir'm tortet.



Borinotejà mon cor, els seus batecs s'incrementaren. Que em reptés la Marieta humil, allò em tornava als anys emociants de formació, entre les amables padrines i tietes, entre les minyones i les mares, entre les dones pacients i blanes. "Que faràs amb treps i sets fets uns bunyols!", s'escarafallà d'afegitó. I somriguí, ja al cel. M'imaginí rodet als seus dits tan hàbils, i comencí de fondre'm dins l'esgranar's suau i incessant de les hores. Un altre rodet de fil al fil rodós del temps. Perdudament rodant... Dolcesa abastada... Quin descans.

Història del misteriós

Història del misteriós





Quan el misteriós pujà per la boca del metro totalment transformat, tothom se'l guaitava badant. Cert que semblava una mica un ànec, amb la boca planament becuda i grogosa, els peus plans i eixamplats, de palmípede (ço és, semblants a palmes de palmera), uns braços curts, panxuts, mig plegats cap endintre, un cul tot punxegós... I caminant d'aquella manera tan còmica de va-i-ve. A més a més, és clar, de dur, al capdamunt del cap, per comptes de cabells, un plomallet de plomes escadusseres... Per tant, no dic pas que fos de rucs que se l'esguardessin aitan badocament. Ara, el rum-rum que en corregué llavors, allò no. Allò que deien si era el producte d'un laboratori de boigs, que hom havia barrejats els cromosomes d'un ànec pres al bertrol i qualque captaire raptat i malaguanyat. O allò altre que fos un extraterraqüi. I encara aquells qui deien que allò li esdevingué per haver beguda qualque nova brutícia d'aqueixes que anuncien pels televisors per a refresc (refresc?) de la púrria ignara... No, no. Res de tot això. Car jo aquell bordegàs els anys que no feia que el coneixia.



De fet, de petits havíem anat a estudi plegats. Pel seu nom va haver de patir les burles dels companys. No crec pas, però, que la cosa fos tan traumàtica. Qui no pateix a estudi per les burles dels companys?... Tothom hi pateix per un presumpte defecte o altre; o et diuen gegant, o et diuen nan; o gras, o prim; o massa carallot, o massa llest; se'n foten de ton pare perquè és metge, o perquè és bomber; de ta mare, perquè se't morí de petitet, o perquè va massa "extremada" pels carrers; motius rai.



A ell, com se'n fotien de mi pel meu i, sobre, per a mi, per la meua condició afegida d'estranger, a ell, dic, se li'n reien del nom. Del nom, i del posat seu, una mica desmenjat i barroer, maldestre, sobretot quan corria, i aleshores recordava, justament, un ànec qui peonés a la voreta de l'estanyol, un bri soberg, com solen a fer els ànecs, treient el pit, i ullant-te de dalt, torçant el coll lentament i altívola. Tant se val. La qüestió que es deia: Màgic-Sirià Borrer. Son pare, l'Ignasi Borrer, un home sempre encaboriat en pergamins a la sala d'antiguitats de la biblioteca de la vila, de la minsa Secció d'Antigalles i Troballes de la qual, com dic, n'era l'encarregat molt enderiat i efervescent, quan li va néixer el caganiu i alhora la mare, en produir'l, perí, va voler, per a tal naixença mítica [prou recordava la de nombrosos déus], un nom ben adient i exòtic. Va anar amb el nadó a empadronar'l i, a l'hora de dir com es diria, se n'havia oblidat del nom que havia decidit que volia ficar-li, i per això li deia, a l'oficinista, qualque capdecony, cal suposar, mesell i també apergaminat, acostumat a anar's migrant en aquella cambreta polsegosa i estantissa, tota resclum antic, com qui diu emmanillat a la tauleta claferta de lligalls i patracols i mammotrectes florits i al.lergògens, li digué:



--Escolteu, mestre, me n'oblid, del nom que li volia ficar. Sabeu què? Veig que sou eixerit. Me n'adon, pel vostre posat punyent i cairat, que sou de mena aventurer --mentí l'Ignasi descaradament--. Que sou dels qui s'hi tiren, sigui l'aigua freda o tèrbola, i treuen el peix amb les dents. Ningú no sou funerari ni viviu cordat per cap paràlisi a cap asil on allò que compta només són les jerarquies dels empedreïts i els qui per comptes de cor hi duen enfonyat al pit escardalenc un rellotge espatllat i minúscul com l'ungla d'un dit. I puc percebre infal.lívolament que tampoc no sou gens llepafils ni escarafallós, que sou capaç, quan el mite mític ho demana [el mite mític? -- tant avesats a les còpies, com més tautològic millor t'entenen], de fer una excepció a la regla adotzenada i somorta; que teniu prou briu i budells, en un mot, per a excavâ'us de qualsevol trampota vescosa com cap aixarop llefiscós, vull dir: que no sou gens buròcratra, i que permetreu el meu fill de dir's, per amor a sa molt clara mare morta en portar'l a aquest reialme dels nous mutants, Màgic Sirià, no pas, llas, perquè vulgui jo mateix que així es digui sinó només perquè, com us dic, oblidava suara el nom que de debò li volia dir.



--Eh? --degué fer el pixatinters, gens perspicaç.



--Que apuntos, et dic, confrare, tu que no ets gens cagadet ni espantadot, Màgic Sirià on hi diu "nom", i Borrer on hi diu "cognom", i el ritu irracional romandrà acomplit. Posa-ho si vols entre parèntesi perquè compt d'esmenar-ho, qualsevol jorn que em vago de caure per ací, amb el nom comcal i un altre bitlletet. Quan em veuràs tornar a fer cap, com cap cavaller d'abans, d'aquells qui anàvem per les muntanyes a la percaça de dracs, i els occíem i en tornàvem amb la melsa perfumada que era alhora elixir de vida i pedra filosofal, fotràs un bot de content, car veig que, com tots els herois, tu també ets un sentimental d'aquells qui no compten pas llarguir de per vida dins un catau resclosit i verinós. Sàpigues que, com pardalejàvem amb la dona i concebérem aquest paladí famós de l'esdevenidor, un raig de llum travessà el sostre i il.luminà sa xona. Vam dir: Quin senyal, jotflic; si això no n'és!... I ho era, car per donar existència a aquesta unicitat estoica qui, sobre, ens salvarà la pàtria i tot allò, prou hi perí. I hi perí amb desig prolífic de vetllar des del cel per cada camada que l'heroic minyó no emprengo, no fos cas que caigués mai a cap abís ni rellisqués vores abruptes avall del rierol on fan niu secretívol rats i ocells i a les badietes on ve a pondre-hi el xanguet, i on la fada maligna s'hi ofegà per a engrapar'l i endur-se'l dintre, a les regions subaquàtiques infernals. Trobaran de lluny al cel, en avions subsiderals, els pilots havent begudes treta-sis tasses de sidral de magnèsia per culpa del neguit i el cori-mori, les restes estavellades del seu cavall i carrossa, i hi veuran al voltant un formigueig esperançador, i tot el món qui-sap-lo si s'hi enlluernarà de joia, fins que no cristal.litzarà més tard la crua veritat: que no hi ha cap sobrevivent, que aquell moviment de cossos èlfics només eren de baixos lladres qui s'acostaven al derelicte o àdhuc voltors i hienes molt culers i afeccionats a cruspir's el que en quedés. I per això resolguérem, la dona i manguis, bon senyor, que aital figura dels esdeveniments ecdòtics de cent anys envant i comptant, prou necessitava de totes totes un nom ben enigmàtic ans exòtic, que fes les meravelles dels contaires de totes les centúries a vindre, on vós sereu-ne, en part, nota de peu de pàgina o pus, pel fet que ara sou l'artífex d'estampar'n el nom per primer cop. No pas no re, jotfot.



Això li va dir, o si fa no fa, alhora ensenyant-li un bitllet de cent i embotint-l'hi a la butxaqueta de dalt de la brusa; i l'escaguissagargots, qui era un homenic rapaç i estalviador de mena, això posà al paperot que omplia: Màgic-Sirià Borrer. Doncs així, ja hi fórem. Amb aquest nom anà pertot, una mica massa conscient de dir-se'n, el meu amic més tard esdevingut el misteriós Misteriós, sorgit d'una boca de metro enmig de la ciutat amb posat d'ànec i amb fama de mutant molt prometedor -- o, alternativament, molt perillós (molt perillós per a qui? Això depenia del talòs capsigrany qui et respongués: n'hi havia qui deien l'església, la societat, el gènere humà, l'univers..., però cap d'ells, com sempre, no en sabia un colló del que s'empatollava).



Quan son pare l'Ignasi Borrer tornà a casa, llençà l'infantó al bres i corregué cap a la llibreta on s'havia apuntat el nom que havia trobat en un pergamí arnat i pollós a la biblioteca. El nom que a l'oficina del pansit escanya-rals se li havia esmunyit de l'esment. Es tractava d'Utnapixtim. N'Utnapixtim havia estat, a la versió del "seu" pergamí de la magnífica èpica d'en Gilgameix, el mag assiri qui havia sobreviscut el diluvi universal -- de fet un dels pitjors "diluvis universals", car diluvis universals n'hi ha innombrables a les cròniques i ficcions dels temps més reculats (i aquell de la bíblia un dels més recents i malgirbats); cada vegada que hi havia una inundació prou catastròfica, els poetes de l'indret confegien qualque recitatiu per a commemorar-ho i hi afegien, és clar, per a fer-ho tot més païble i engrescador, notes de la més descordada fantasia. Es veu, per exemple, que, al pergamí que l'Ignasi Borrer desxifrà, n'Utnapixtim, en escaure's aquella maltempsada de l'oratge eixelebrat, diguem-ne la plujota i la riuada qui ofegaren totdéu, ramats inclosos, i feren malbé llogarrets i trossos, ell rai, que se n'escapolí bo i volant com qualque ocell airós, probablement un ànec, el qual no solament vola, neda perfectament, de tal faisó que no el pelareu pas per molta d'aigua que foteu caure, això segur.



Doncs bé, n'Utnapixtim Eixorc (car amb aquest motiu de retrunys heroics és com sempre li'n digué son pare, malgrat que mai no trobà prou lleure per a atansar's a l'oficina de l'escarransit -- el qual potser l'havia dinyada, car mala cara prou que en feia, poc en acabat d'aquella entrevista on Màgic-Sirià fou "provisionalment" acceptat), o, doncs, en Màgic-Sirià Borrer, que és com el coneixíem tots els companys d'estudi, a poc a poc va anar aprenent tots els trucs de l'ànec -- el qual animal cal dir que si a mi qualsevol dia fosc em toqués que heretava cap altra pàtria nova de trinca prou el voldria de símbol heràldic i a la senyera i tota la punyeta, car prou dóna mil voltes a la gallina dels francesos i, encara amb més raó, a les àligues repugnants dels imperialistes de tota mida, tots plegats amb la malèfica dèria de fotre el bord i el borinot pertot arreu, matant a tort i a dret, vingui a tomb o no, i ficant el nas on ningú no els demana i on hom hi vivia prou plàcidament. Tant se val. N'Utnapixtim Eixorc aprengué a fer l'ànec pertot on anava. Volava, nedava entre dues aigües, se t'esmunyia sense que te n'adonessis, mai no sabies si hi era o no hi era, sempre i arreu feia el mort d'una manera excel.lent, tant al cresp suau com sota el cresp, a l'ombrívol reialme dels fons. I si mai deia re, llavors tothom com enfilava les orelles. Car la seua veu era de tro. Totes les mosques s'aixecaven ensems i fugien sense seny, ensopegant les unes contra les altres, i a les finestres i parets. Més tard, tots els ocells reaccionaren si fa no fa. I quan ja era grandet, tots els avions. L'alarma de la seua veu acollonia el personal, tant el present com l'absent, car les conseqüència es feien sentir milles i milles girientorn.



"El Borrer ens esborrona quan s'esborrifa", fèiem a classe, i era, redéu, veritat. S'asseia a un raconet, s'estarrufava i hauries dit que augmentava de pes (en tot cas d'embalum) dues o tres vegades, i els qui ens el guaitaven en aquell instant efímer (que potser durava dos, tres segons i prou), en romaníem bornis de l'esglai. Ara, cap mestre mai no es va creure els xerretes qui el denunciaren, car a cap mestre mai no li fou dat de presenciar la feta. Què hi farem.



A fe de déu que quan el coneguí, de tiró, doncs, ja deia coses estranyes: "Fa cent anys, quan el meu fill se n'anà a l'altre barri..." Començava, i t'enduies un cop moral. Què?!... Però continuava: "..., com d'ací a cent anys, quan mon pare neixerà..." Tafoi, minyó! Allò ens desconcertava de bo de bo. Gairebé ni sentíem què deia després, car el que deia ho deia sempre aitan seriós. De fet, ni un sol malcamí ningú no el va veure somriure, mai. Potser el seu bec no li permetia aqueixes menes de contraccions, vull dir, contorsions. És veritat, parlant de contorsionistes, que una vegada uns lladres de canalla se'l volgueren endur per a vendre'l a cap circ itinerant. Com a monstre, és clar. Això de "monstre" ve de mostrar al circ, a les firetes. Doncs bé, a la primera demostració els va fotre el camp volant: n'hi ha qui diuen que ni les cordes dels funambulistes i equilibristes no va emprar, que aletejà amunt sense cordes ni res, i que se'ls esquitllà, oliós, pel forat de dalt de tot del tendal.



Gens original, al seu pit de borrissol (o ja plomissol) blanc s'hi va pintar la creu de sant Jordi. Que adoptés el conegut símbol fàl.lic de la creu, tanmateix, l'afirmava de cara al galliner de cavaller trempaire i esforçat. Salvà, de molts de lladres armats, nocturns apotecaris i llunyedans adroguers. El seu foll i molt retrunyent comiat (qüec, qüec!) ressonà a llurs orelles durant mesos sencers, tret que la premsa mai no en féu prou cas. Car les seues proeses eren gairebé sempre només presenciades per ciutadants d'a peu i sol-i-verns. Ni gaires testimonis, doncs, ni cap corraboració que no fos per ebriacs i d'altres indigents, o per malparits freturosos de cap àlibi amanós. També és cert que no volgué mai cap propaganda. "Per a després de mort", el vaig sentir dir, "allavòrens rai. La meua cara, gegantina, multiplicada per mil i escapoló a cada milla i mitja, decorarà cada monument i, enjòlita, surarà per mitjans d'electrònica avançada pels cels de cada capvespre. Només per recordar als malfactors que hi sóc. I als beneits que no cal pregar sinó a mi, imatge supèrflua de llur enyorat paradís d'avant-naixença, on tots eren voladors com personalment, ací, el tit."



I si mai se li atansaren els sicaris de la premsa enemiga amb llurs micròfons d'extermini a fer'l parlar en la molt repel.lent llengua de l'ocupant, llavors només engegava el seu vagit primer. I cada aparell de recepció esclatava com una puta bomba. Els homenots comptaven els pistrincs darrerement robats en llargues llistes de nombres, o es reien de les bromes dels bromistes qui els vantaven d'haver sabuts fotre tants de torts en tants pocs de dies, aprofitant-se dels sords treballadors. Les dones s'arrissaven llurs rulls a l'espill o s'estisoraven els pelets cargoladets del cony o cagaven a la tassa... i bum! Bocins de medul.la empastifant cada paret.



La darrera vegada abans que el Misteriós no pugés la boca del metro, d'on causà una certa sensació i en conseqüència fou fotografiat i aleshores retransmesa per tots els mitjans del món la seua imatge volant (i volant, jotflic, mitjançant mitjans només naturals: a força de plantes de peus per a l'embranzida i la revolada i a força de braços per a l'aleteig), me'l vaig trobar als banys públics. Es veu que hi anava cada dia que era a la ciutat (altrament vivia a la voreta d'un estany, dalt a muntanya), tret que es banyava a un raconet, gairebé d'amagat, en una cambreta que permetia força privacitat. S'escaigué aquell matinot, no fa sinó quatre o cinc mesos o menys, que hagués anat als banys, jo qui no hi anava mai, perquè desolat d'haver incinerat mon pare (amb el senyor Ignasi, l'únic home bo), necessitava contacte humà: i quin millor contacte que tots aquells cossos nus banyant-se damunt davall en aquelles piscinetes caldes i fredes dels banys de la ciutat?...



--Ei, en Màgic! --el cridí, tot i que em semblà que anava molt de pressa.



Es tombà, m'ullà, em reconegué. "Ah, en (...)!" I ací digué el meu nom estrany i estranger, impronunciable. I se m'atansà. Els seu cos, profusament pelut tret de cames i cara, era perfectament pentinat, la densa tofa de pèls totalment llisa. "M'havia deixada la tovallola fora. He hagut d'eixir del recambró tot i que no havia acabat de polir'm prou, com veus, la meua preparació cosmètica jaqueix un munt per desitjar."



--Home, déun'hidoneret, ca? Tens figura de magnífic nedador. Prou podria jo de tu --que l'afalaguí.



Pena perduda, però. "Re no em fa ballar els nans davant els ulls", digué, "les paraules d'altri em bufen (i me la bufen) com vent de perdigons. Hermètic, cuirassat, inencertible. Ni un sol impacte. Car prou sé el que valc. I valc molt, en (...), molt. Sàpigues que mai no vaig de ventre en lloc clos. Sempre faig mes calgudes defecacions fora, enmig de la benavinent natura. Que els morents càgon dintre, entre el resclum i la podridor, als mateixos forats i canfelips on tota la família embruta, sigo jove o vell, molt malalt o per emmalaltir de mantinent, i mutants progressius o rèpliques de l'antigor. No pas eu, el tit. Fuig sempre de l'angoixant estufaó. Com si per comptes de cagalló hi duc cap piula a punt. I si em dius (i encara menys les armades i carrinclones jerarquies qui fan catúfols còmicament per tots els noticiaris tan bords): Guaita, xiquet, quin pastís, tot per a tu; o: Quin bocí més gros de pastís no et toca, n'Utnapixtim Eixorc, queda't ací!... Saps què els dic: Mai del món, capsdecony. Caldria molt més que el pastís tuixegós de la vostra societat! Una merdeta de pastís no serà pas allò que m'encadenarà a l'humus vostre, humils homínids de seguida pols. Afront la fama amb tota la passió i l'ardidesa, i sé que m'apedregareu (no tu, els maleïts buròcrates qui tot ho apunten a la biorxa), sé que us m'agullareu i tirareu, gens encertits, abans no ficareu pertot les meues imatges infinitament repetides i, com més anireu, més gegantines. Veterà fantàstic, pels núvols sallant. I tot això serà escrit i reproduït pels segles dels segles. Mes ara, perdona'm, que, amb la tovalloleta i tot, haig d'acabar d'arreglar'm."



El viu ficar's al recambró, fimbrós, hò, remenant el culet punxegudet, com qui remena, coquetó, el nasset arregussadet ben cargoladament i ben amunt. I em va caldre la tovallola meua per a tapar'm l'inici de trempera al templet dels banys.



Al cap de quatre, cinc mesos, com dic, el Misteriós féu aparició. I tots els mitjans, poc o molt, en notetes perdudes pel mig, o a mitja plana i tot, n'anaven plens. Alhora, llegint-llegint, a un obituari petitó, tres ratlletes i a córrer, me n'adoní del fet que el senyor Ignasi també havia transit. Tant se val. Com dic, qui més qui menys, tots els mitjans tenien quelcom a dir-hi, del mig-home lleig i enigmàtic... Al començament. De la visió d'aquell estrany personatge aviat fonedís, del qual la majoria asseveraren que era un farsant disfressat, i d'altres, encara més tocats, en feren un dimoni enviat per les forces del mal (humanes, volent dir els metges boigs; o infernals, volent dir les bruixes i els estrangers i els diferents qui calia exterminar), al cap de poca estona ningú no n'enraonà més. Tots els mitjans encara factibles es ficaren a parlar de la pluja. La pluja persistent, inacabable, que amenaçava de netejar-ho tot. De netejar-ho tot. Fins que recordeu, per això vaig emigrar (jo rai, prou ja era estranger), quan la pluja no feia cara d'aturar's. L'història del sobrevivent és la meua preferida. Quan van maldades fot el camp -- aquesta és l'història. Pel que fa a aquell indret podrit on tothom tant es complaïa a insultar tothom altri, sobretot si semblava estranyet, a hores d'ara no crec que hi quedi res altre que un llac de netedat. Amb qualque ànec que hi fa paradeta i fonda, com qui diu, ara i adés, amb uns qüecs que sonen com el riure cristal.lí, oidà, del més feliç de tots.

Fabre febrós d'osques i escares

Fabre febrós d'osques i escares



("We were naïve," said Maryvonne Plessis-Fraissard, the World Bank's transport director.

"Who was going to do rural roads in the middle of Africa?" -- The New York Times, p. 3; 8-

nov.-2004.)





En Morley Girlcrease era un enginyer de rutes rurals enviat a Moçambic (em sembla) a obrir-hi camins asfaltats. Era un home rabassut, amb un lleuger gep, lletjot. La seua pell recordava la del gripau. Si li tocaves el voraviu esclatava gairebé a mossecs, com qualque mena de gosset molt fàcil d'irritar. Allò de què estava més pagat eren els seus rinxolets rossos. Portava a la butxaqueta de dalt de l'americana un espillet i un pinte, i se'ls pentinava adés-i-ara, sense que el preocupèsson les rialletes dels qui l'acompanyèsson, fósson homes o dones. Es treia a qualsevol moment, vingués o no a tomb, tant espillet com pinte i s'hi guaitava i s'hi pentinava, escopinant ximecs als puells del pinte, perquè els rissos s'enganxifèsson prou.



Enmig de la selva l'altre jorn, cap a migdia, un imprevist fenomen astronòmic o altre (probablement un eclipsi) n'obliterà la llum. Totes les bèsties callaren de cop-descuit. El tim de l'enginyer Girlcrease (format sobretot per nadius sense gaire cultura, per no dir'n gens) s'esfereïren qui-sap-lo. Llençaren pales i instruments i s'esbarriaren pregant selva endins. En Morley romangué sol. Un queixal se li empoixevolí; tantost es ficava nerviós, aquell queixal se li enfurismava, i li treia foc. No en tenia prou amb perdre el personal i quedar'm pelat i perdut enmig d'enlloc, es digué, que sobre el queixal se m'alçura, collons.



Espellà el periscopi del seu folre de cuir com sovint s'espellava la xil.la del prepuci abans de pelar-se-la recordant la seua dona i els seus múltiples amants, allà a dalt, a Ròtterdam, a casa llur.



Era el seu un periscopi allarguívol. S'estireganyava amunt com qualsevol antena mig-quilomètrica. Sobrepassava les capçanes dels arbrots més alts. Tret que aquell migdia se li havia enferritjat. Les calamitats s'amuntegaven. Obstinat, el periscopi es refusava a desplegar's. Tot allò, afegit al mal de queixal i al sentiment d'ésser sol i no ben bé, car tenia l'impressió d'ésser vigilat per ulls de fera insospitada, li arrencà gemecs d'impotència. Llavors, damunt, li començà a rodar el cap. Estic com més anem més feble. Si caic, perdut el coneixement, vés a saber qui se'm cruspirà. Cercà les provisions en la foscor. Qualque bossa abandonada amb teca dins que li fiqués, en endrapar-se-la, sucre a la sang. Tot seguit se n'estigué. I si a les palpentes tocava un niu de serps molt verinoses?...



L'enginyer romangué glaçat enmig de la clariana. Tot pudia a quitrà. Consirà que potser el quitrà, la forta sentor que feia, emmascararia la seua, i que cap bèstia, ja desavesada a la por de la nova foscor, no l'encertiria pel fet de no púguer'l ensumar. Vols-t'hi jugar que això no és cap eclipsi, que és un núvol de pols causat per qualque meteor estrany, o un meteorit que en estavellar's ha feta volar mitja terra, o és l'erupció d'un volcà nou de trinca, o el bolet de qualque bomba atòmica llençada pels curts de gambals teòcrates americans, delerosos d'inaugurar forçadament l'apocalipsi?...



Es va treure les tres monedes trobades el vespre abans dementre foradaven el terra de la selva per tal d'afegir-hi en acabat grava i quitrà. Eren tres monedes estrambòtiques. Molt més grosses que les corrents, tenien un diàmetre de pam, i devien pertànyer a qualque civilització sebollida d'èpoques -- pel que en sabia de l'història del món, no creia pas recordar enlloc que cap civilització n'hagués fetes de tan grosses com plats. Gens amanoses de portar al butxacó. Les duia al sarró en bandolera. Ara se n'adonà, astorat, que relluïen; tenien una fosforescència espectral, daurada, i llavors canviant, ectoplasmàtica, com si criessin focs follets al ventre.



--Collons, doncs. Tres, i cadascuna millor que no pas cap lot. No solament fan llum, te la fan xiroia d'allò més. Estic convençut que això espantarà qualsevol bestiota ganuda o aborigen bruixot o malintencionat.



Va veure que, per a il.luminar's, amb una moneda en tenia prou. S'ensarronà les altres dues i tirà el braç endavant duient la tercera a tall de governall davant per davant. I començà a caminar camí traçat enrere, parant compte de no trepitjar l'asfalt fresc, passant doncs per la vora, pel viarany de sirga, com qui diu, i esperant de fer cap al camp de partida, on hi havien les tendes, amb els vailets ajudants i les dues o tres meuques del bordell del poblet més proper qui per a fer-ho tot plegat més casolà s'hi quedaven dementre que els obrers sortien a pencar. Alfarrrassava que en tenia per a dues o tres hores...



De sobte sentí trets de fusells. Els seus, en escapolir's se'ls havien enduts i l'havien jaquit desarmat. Tret d'un ganivet i prou. Es tregué l'espill i a la llum de la moneda es guaità els trets: fotia cara d'acollonit. Es pentinà una bona estoneta. Això sempre l'apaivagava. Quan es tornà a guaitar els trets va veure que ara feia cara d'aventurer interessant. Allí mateix es transformà en el propi apòleg. Sóc, digué, l'atot del meu gènere. Qui sap si estic salvant l'humanitat. De què? Qui sap.



Llavors el burxà una idea insidiosa. I si les monedes fossin radioactives? Vejam si em foradaran el ronyó. Sentí per autohipnotisme un pessigolleig ratador al costat. Llençà el sarró d'una revolada. Les dues monedes de recanvi foren vessades damunt l'asfalt novell. En una un tauró s'hi passejava amunt i avall com en una peixera folgada, en l'altre una mena de xerri negre i lluent carambolejava en un tapís carmí. Collons, guaita tu, dues televisions! La tercera moneda només feia llum. Una llum com la que faria el fanal més vulgaret, o el llum més familiar, com la dels llums tan moderns que comprava la seua dona a l'electrodomèstics de l'altra cantonada.



Els dos televisors no retransmetien altre que el tauró mandrós i menja-sopes, i el billar flasc, gens contundent. Quins dos programes més cansats! Els tornà a desar i reprengué, desneguitejat, el camí de tornada al camp.



Quan en Girlcrease hi arribà, per comptes de cap camp s'ensopegà amb un femer. Què cony és? I prou que en put com un! A la llum de la moneda vegé que aquell femer n'era un de genuí. Femer de deixalles i de palters d'equins, de cabrum, de ramat. Allò no eren per exemple els cadàvers dels vailets i les bagasses. Res de tan estrany.



Unes cançons molt tènues li semblaren atènyer'l. Digué: Oïc de per segur les veus de l'aire. Tret que cap ventijol no s'havia alçat. Pensà llavors que els televisors rodons a més a més d'imatges eren capaços ara de produir so.



No s'hi havia ensarronat pas. Tinc raó, féu, cofoi. I, bo i petinant-se, esguardà ensems els dos programes nous. Pipellejaven una mica esquerdadament a la faç d'una moneda un esbart d'ocells de tota mena, i a l'altra orçava un cossiet damunt una badia curull de barrals d'un greix corcat, d'on cucs d'un munt de matisos hi vessaven tot entortolligadament. Les imatges eren curioses. Els quatre programes, se n'adonà, havien tinguts temes zoològics, inclòs, un pèl escatològicament, el del xerri, subproducte de certs animals, ben útil per a femar.



Els trets de fusell tornaren a retrúnyer. El seu equip d'obrers patint rai, suposà. Pensà aleshores d'espiar què feien a la pantalla de la moneda que emprava de lot. Se l'encarà i se n'adonà que d'allí hi venia part de la musica: un esquelloteig de bestiar anant resignadament cap a l'escorxador. Allò ja no li feia tanta de gràcia. L'enginyer Morley Girlcrease era vegetarià.



Ara es posà a la gatzoneta i afilerà cara amunt els tres televisors damunt el pedruscall del terra net. Esperava que n'eixís tard o d'hora qualque presentador, que hom aturés qualcun dels programes (cap tampoc no era gaire engrescador) i expliqués què s'esdevenia al món, o si més no a llur part del món, car era possible que aquell fenomen de la foscor sobtada només s'escaigués d'escunçar's justament al voltant d'aquella selva on hom li havia encomanat d'obrir-hi una carretera sense altra solta ni volta. Car qui hi anava a transitar ni qui anava a transportar-hi re que no fos immediatament robat pels bandolers?... Hom no travessa pas cap selva sense pagar-hi un preu. Hom no viola l'hàbitat de tants d'animals secrets sense ésser un criminal a qui cal empaitar i anorrear. Però ell prou s'havia de guanyar les garrofes. Només ho feia pel fet que fos la seua feina. No sóc cap polític, gràcies a déu. El culpable serà qui mana l'obra, no pas el qui la fa perquè ha de nodrir la seua dona i família, no et fot. Excuses rai, pobre enginyer.



Li vingué sobtadament a l'esment de guaitar's a la manoquella el rellotge. Confiava que l'hora marqués la nit. D'on aleshores la foscor hauria estat de seny. S'endugué un esglai, tant la mostra del rellotge com el pany de pell calapetenca del voltant relluïen dauradament, com les monedes ectoplasmàstiques. Fotrem goig, tres quarts de pixa i encara goteja; redéu, ja em malfiava que tot això no fos radioactiu! Es despullà d'espetec, llençà sarró, roba, rellotge, tot ben lluny, i romangué nu a la llum espectral, gens apol.lini, pobrissó, i amb la gorra de gairell. Eixams de mosquits li zumzejaren pel voltant, els ostà enèrgicament amb la gorra..., llavors també la llençà al foc de les tres monedes.



Pensar en foc i tindre fred tot fou u. I en eixams de cuïcs i d'abelles també -- l'àmec li vingué a l'esment, i la pròpolis, i la mel, i la boca se li féu aigua. La fam el rosegava -- queviures, consirà -- i on en trobaria cap rebost?... I de moment no es volia tornar a posar els vestits -- havien tocada la cosa radioactiva -- perill, doncs, rai. Recordà les novel.les de fantasia pseudocientífica llegides quan era marrec. Recordà aquell ésser fiscornut qui s'enfonsava al marasme per tal de no tindre fred, i qui de casualitat hi trobava tota mena de teca portada per les sèquies afluents: olivetes, aglans, cireretes, confits... Tractà de veure al seu enteniment el mapa d'on havien plantat el darrer camp. Cap estanyol per la voreta?... No. Tot hi era jungla, i, enllà de la jungla, guaret i sabana. Cap roc pertús per on encabir's?... Cap cova amb un cul d'orinal d'aigua encisternada on llepar-hi a gratcient i a betzef?... No, tampoc no recordava cap eminència rocosa que pogués celar cap cova més o menys fèrtil i amatent. Cul d'orinal, eh? -- somrigué. Allò li recordava vagament aquells hospitalers d'en Rabelais, monjos molt complidors transformats en orinals, sempre bocabadats al cul dels cardinals, quan eren segrestats en conclau electiu o d'empescament de dogmes carallots, per rebre'n les santes relíquies, i els cardinals rondinant que els portaven tothora de geps, amorrats darrere... O potser no era ben bé allò. Només que havien de netejar'n amb la llengua els orinals. Tant se valia, és clar, la qüestió era sàpiguer si allò, aquella foscor, no era provocada per l'ombra de la nau, la nau cosmonauta dels invasors extraterraqüis, oi?...



Els trets que en Girlcrease sentí ara eren molt més atansats. S'esverà. Cobrí la lluentor dels tres televisors aliens amb la roba descartada. Cercà el primer arbre prou faitís per a enfilar-s'hi i ho féu. Romangué nu, perxat leri-leri a la branca, una hora o dues.



Els homes dels fusells feren cap esvalotats al cap d'aleshores. Disparaven a tort i a dret. L'enginyer temia força de rebre cap bala desviada. Volgué cridar-ne cap (de franctirador, qualcun dels quals per la veu li semblà que reconeixia), mes li féu por que el confonguessin per allò que tanta por els feia. L'haurien crivellat abans de demanar-li ni qui era, a l'estil de tanta de bòfia criminal i volpella com hi havia pel món.



Encara esperà estona. I llavors aparegué amb un cert terrabastall el carro qui els acollonia. D'ençà de dalt la branca, ja gens tremolós, en Morley Girlcrease, l'enginyer lleig i vanitós, ho veié tot. Era la deessa n'Isis dalt el seu cotxet rosa, aparionat pels extraterrestres groguets, una meravella de la mecànica que esquivava (el cotxet rosa) cada arbre i cada roc i cada animal, relliscant-hi suaument, vinclant-se cap ci i cap ça, com si fos mig líquid, sense tocar ningú. Era un cotxet rosa en forma de cor, i bategava dolçament com un cor i s'estrenyia i s'eixamplava molt mal.leablement. Els mecànics menuts i groguets recolliren les tres monedes ectoplasmàtiques i les ficaren dins el carret. N'Isis guaità cap l'enginyer i digué, molt dolça i avinent (era una deessa amb tots els ets i uts, collons).



--Pren-me per metge, bufó, i aniràs lluny. Veus aquest cotxet-coret?... Fem que és el teu. Si acceptes allò que et cau amb el mateix delit fimbradís amb què ell s'esquitlla i esmuny dels entrebancs que se li apareixen de cop i volta, també el teu t'anirà lluny. Deixa'm que sigui la meua figura al cel qui t'acondueixi, qui et gomboldi, qui t'acomboiï; duus-me a l'esment i tot serà com cal. Les tres monedes de penyora et mostraren imatges del paradís, on fins ara només allò que en dieu animals han fets prou mèrits per fer-hi cap... Cap humà ni homínid, llas!... Vejam si seràs el primer. Em complau com tractes la teua dona, i m'alta molt el teu tarannà vegetarià -- això fa preveure una fi feliç. Mantín-t'hi, fillet, mantín-t'hi... I sàpigues que sempre més val pecar d'ingenu que de malparit.



Quan el jorn es féu i l'enginyer trobà, no gaire lluny del femer, el camp intacte i les tendes sense ni un estrip, i les bagasses i els vailets dins clapant, penetrà a la tenda mestra, es rentà una mica al gibrellet, es vestí tot net, es menjà un entrepà de cacauet i mel, begué un rajolí de vi dolç, tres tasses de te, agafà el cavall, el dugué al cóm i al farratge, prengué comiat dels qui ja es deixondien i tornà amb un dels jeeps a la capital. S'envolà cap a Ròtterdam l'endemà. La dona el rebé prou bé, tot i que la nit d'abans l'havia passada a ca d'un amistançat un pèl rude, i encara doncs la sorrava la son.



--Saps què? --li digué, i la dona badallà--. De debò. Qui vol construir rutes a la selva?... A fe que cal que estigui tocat del bolet. D'ara endavant esmerçaré la meua dubtosa destresa a bastir pontets en paisatges pastorals, idíl.lics, muntanyencs -- quatre rocs, una palanca, i envant. Aigües prístines, frescals, amb peixets d'arestats geps al corrent i ivarçosos blauets als cauets dels bancals. No fa?



--Ves --la dona, qui donava un cert rampeu a n'Isis, respongué, gens engatjada--. Si vols.





Fi

A Dreta Llei. U: L'unic Misteri

L’únic misteri





L’esbrinacrims Marçal mai no troba cap misteri prou pelut d’escatir, troba que de debò de misteri només n’hi ha un.



Per què hi ha? És a dir, per què hi ha entost de no haver-hi?… Heus ací l’únic misteri.



Ens morirem com un altre pardalet anònim, i no haurem resolt re. Car aquest fútil epifenòmen que anomenem consciència — una simple estacada de memòries — i tanmateix quina gran eina. Ens ensiborna tothora; prô en realitat no enganyem ningú; o enganyem tothom, començant per naltres mateixos; tenim aquesta impressió que som, i això prou ens ajuda a raonar distraccions per a l’anar fent… Dementre que allò altre constantment al rerefons, tan immensíssim i ubic que no el volem veure, és clar, és irraonable. Viure és comformar-s’hi, prô encara és emprenyador.



Dius: Per què matèria entost de no-res?… Per què absència de no-res entost de presència?…



Per què univers i no pas no-univers? Aquest, troba, és el misteri.



I ningú que no li vingui amb cap déu (cap únic criminal perpetraire de l’únic crim?…), car aleshores: Per que déu entost de no-déu?…



No: Déu, i l’univers, i cada pardalet — és el que hi ha. Entost de no haver-hi re. I que hi hagi quelcom, aquest és el misteri.



Encara que tot fos somni solipsístic, per què llavors somni per comptes de no cap somni?… I quina cosa ho somia?… I, si mort per sempre, per què aquesta finestreta viu?…



No pas que siguem, ans siguem en quelcom, junt amb la resta d’allò que, sabent-ho o no, tanmateix és — això és allò que t’intriga com el rosec més pertinaç.



Els misteris merdosets que li portem després, sempre li la porten fluixeta — i els resol, o no els resol, sense perdre-hi el lleixiu, i menys, com tants d’altres, el seny.



Que faci això d’esbrinar crims, ho fa com podria fer qualsevol altra feina. Excusa per anar badant amunt i avall.



Ausades, revera. Així fou tostemps. Hom li duia qualque cas, i l’esbrinacrims Marçal s’ho prenia amb tranquil·litat. Allò, minyons, acomparat amb l’autèntic, inraïble misteri, allò, com qui diu, ja venia mastegat.



Com ara, posem, el cas del Suspecte Parricida. Desfeta emocionalment, la mare defensa flascament el fill, el qual tanmateix reconeix d’ésser qui occí el gueto. Així i tot, quan en Marçal se l’enduu emmanillat cap al dipòsit d’arrest, i enmig la vila (com s’esdevé sovint) un altre amuntegat desori d’embús de vehicles amenaça la vida de tots els implicats per causa d’ofec i d’enfetgegament, deslliga el fill i li diu: “Campa-te-la, minyó, com totdéu se la campa com pot.”



I elleix es desix de tot altre impediment, i fila. Car el truc és sempre sobreviure.

índex

ÍNDEX





a) La malifeta feta per en Carles ...a



b) En Pasqual i la seua assistent Elvireta ...b



c) Ninotets ...c



d) N’Edmon Xicolí (àlies, Xeiquàtgejonç) ...d



e) En Lluïsot Condó i na Xàron ...e



f) N’Amadeu Amadéu amb na Trini ...f



g) N’Apostroféssim (àlies, n’Alliberament) ...g



h) En Genuí Lanosa (àlies, na Genuïna Quical) ...h



i) En Tirant Alapà ...i



j) De Lleida a Watxapriggoe, o Del piu al trau ...j



k) En Lluïsot, un pallasset andorrà ...k



l) Els mateixos dies de glòria eternament rescalfats ...l



m) La ranera del tifa ...m



n) Fidelitat fa’m plorar d’emoció tendra ...n



o) En Socors se us esguardae, sucós, a l’espill reformant ...o



p) Vuit deesses francament lletjotes ...p



q) Sense calces, o El poder d’una prou asalta dona és infinit ...q



r) Doncs sí que anem mudats? ...r



s) El pliu mutu acomplert en escreix part de per ambdòs cantons ...s



t) Una gralla qui gralle ...t



u) El potineig dels itineraris encantats dels quanta ens altrejae la bondat

afegida d’una visió esmolada ...u



v) Bòbila, o Les rajoles de mestre escudeller ...v



w) El mecenes Lluïsot diu que d’amagatotis untarà la causa ...w



x) Li diu el ginecòleg metafísic, com li endollen el cloroform,

que somiï truites ...x



y) Ací som, quasi deessa ...y



z) Truites doncs de xorrèstic xop ...z