Sòlita historieta cusca

Historieta








(Resum dels capítols precedents)




Com qui ataca assassina qui taca,

com qui s’adorm assassina qui dorm

(i qui s’ajeu el qui jeu,

i qui s’agita el qui gita),

així el qui s’hi avé el qui llavors ve,

i el qui aplana el qui plana;

el qui afolla el qui folla,

i el qui aprèn el qui pren;

i, és clar, el qui afina el qui fina;

el qui apareix assassina el qui pareix,

el qui acreix assassina el qui creix,

el qui adreça assassina el qui dreça,

el qui arrapa assassina el qui rapa,

i el qui dóna el qui, ambtant, gens se n’adona,

i, és clar, tot home tota dona,

i tota dona tot home,

i tot home tot home,

i tota dona tota dona,

i el qui ho prova assassina qui aprova,

i qui aprova qui prova

d’assenyalar l’indret

senyalat on s’acompleix

el complit forfet.





——————————————




(Capítol nou)




Mort a mig dir




Ell qui fou ric paixà,

i de parlera gens cusca,

pujà als llimbs i no en baixà,

mort a mig dir,

brutalment i brusca.





——————————————




(Capítol deu)





Paraigua assassí burxant en basseta de sang





Com el son fot la son,

el raor la raó,

i l’endoll l’endolla…,

així el toll la virolla.





——————————————




(Capítol darrer)





Els pitjors assassins els millor condecorats




Ànima púsil·la,

pútida meravella,

sufocació espasmòdica.



El fel de l’absurd

ix i ompl

d’antuvi un clot,

llavors l’avenc sencer.



Lúcid interval,

insurrecció espontània,

esglaó esplèndid

cap a les tenebres múrries

del jamai ja pus.



Pletge epilèptic,

ranera apeiròfoba,

superstició enigmàtica.



El boiet eufòric,

magnànim bandarra,

li adolla els sagraments,

li’n plany pas un.



Subreptici assenta

l’ambigu acòlit

pròspers vertígens

per a l’adreta vídua.



Immunds tendons

de còpula inharmònica

mentre s’agotnen

als peus del difunt.



En claror d’aquari

encenalls de llebrós

sollevant el fèretre,

com padellassos

d’inescandallables xifres,

tomben i reboteixen

talment cabrits pels tossals

enduts pels vents

d’inconqueribles huracans.



La coprèmia no aflaca,

el verí a lloure

floreix mirífic

en policromes nafres

a l’horrorosa pell.



Neguit i desfici per la lenta mort,

cop rere cop,

tristesa infinita per la mort,

per la mort, per la mort,

de l’inconclús marrec.



Terror que et petrifica

per les grosses serps

de rere ca l’apotecari mut

qui el malremei dispensa

en gest repetitiu.



Les plantes tètriques

cap als vidres etziben

llargues llengües de set,

dementre que defora,

amb bruit d’esquellerincs,

la pluja martelleja els tolls

entre les immenses serps

disposades a escometre’t

amb llurs ullals roents…



Quina horror, quina horror,

aquest marrec és un marraco

mil camins ressuscitat

pel noïble il·lusionista

qui el noïble fillet

ens fa esbotzar la terra,

com noïble talp ciclopi,

per tota l’estesa del prat

de rere ca l’apotecari mut

on rectament afamegades

reganyen les serps.



Cada nova arrítmica osca

o portell fragós

per on fa cap el tarot,

cada camí més podrit i rosegat

(ah, marrec odiós

de les innombrables

aparicions malèfiques),

apar insistent cerimònia

en infern sens fi.



Ballant greus sardanes,

surten doncs els crèdits,

les inscripcions de l’última

aigualida escorreguda,

i quan s’acabarà, demanes,

aquest altre malson

que comença ara…?



Ploricons i xarrups de nas,

i la mort del cargol

trepitjat estrepitosament

per garranyigosa sabata,

mentre la sala es buida,

o el llibre es clou,

i el foc inaugura, hò,

la versió ja pròxima…