(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dilluns

Maleïts colors de l’enveja


Maleïts colors de l’enveja




1.] Qui deu ésser a aquestes hores de la nit…? Ah, sí, la vella. 2.] Mira que trucar tan tard, prou em sap greu, però m’ha dit la Flora que era un paquetet urgent. Ai, carall, que és fosc, gairebé que no caic i tot. Ah, ara em sembla que m’obren… 1] Ah, senyora Lluïsa, veniu pel paquetet, oi…? 2.] Perdoneu, Enric, però la Flora m’ha dit… 1.] Ara us el duc, el tinc a la nevera… 2.] Ah, a la nevera… 1.] Són unes bosses congelades… 2.] La Flora no devia voler que es fessin malbé… Serà tres o quatre setmanes fora… Creuant les mars tropicals en creuer de luxe, no us cregueu… 1.] Un momentet, de seguida vinc…! 2.] Feu, feu…! Ara, la Flora, caralloteta, m’ho hauria pogut dir per telèfon… Tants misteris… I per tan poca cosa… Aquest pobre xiquet, potser l’he tret del llit… 1.] Vols dir que no sabia que eren unes bosses de verdura congelada…? No em pensava pas que la paia vingués fins demà migdia… Ah, aquí el teniu. Us l’embolic amb un drap perquè no vull que se us refredin gaire les mans… 2.] Ah, gràcies, ja us el tornaré demà… 1.] Quan us vingui bé; deixeu-lo a la bústia, si voleu, tot passant… Ah, quina foscor a fora! Deixeu-me agafar la lot i us acompanyaré fins a casa fent-vos una mica de llum. 2.] No cal, no cal… A la carretera s’hi veu… 1.] Fins a la carretera, doncs… Som-hi, ja tinc les claus a la butxaca… 2.] Tanta molèstia per unes bosses de verdura. Ves si és carallot, oi, la Flora! 1.] És que cau la nit tan de pressa ara a la tardaó… Potser es pensava que tornàveu de la feina més aviat… Ah, pareu compte, guaiteu tot això enmig de la carretera…! 2.] Ai, quin perill si passa un cotxe massa de pressa…! 1.] Teniu raó, ho arrambaré fins damunt l’herbei del jardí, fora del pas dels vehicles… Aneu, aneu, no cal que us atureu, ja ho ficaré… 2.] És cert que tinc fred a les mans… 1.] ‘Neu, ‘neu… 2.] És que… 1.] Voleu que vingui amb vós… Teniu por que…? 2.] No, no, ja s’hi veu prou… Voldria ajudâ’us… 1.] A què…? ‘Neu, ‘neu, això no és res, poc esforç… 2.] Bé, doncs… Apa, adéu-siau, ja us tornaré el drap de cuina… 1.] No us preocupeu pas…! A reveure… Ep…, ah. Què és, tot això…? La troballa del segle, manoi. Algú que ha descarregat enmig de la carretera i ha fotut el camp… Un lladre…? Un accidentat…? Una vegada em passejava per la vora del riu Robregat i vaig trobar-me unes caixes de fusta totes estavellades, eren plenes de records d’un cercle d’excursionistes: hi havien àlbums, pel·lícules… Els lladres no en podien fer res i se n’havien desempallegat fotent-ho tot daltabaix… 2.] Aquest xiquet no sé què en farà, de tot allò… Potser hi ha coses de vàlua… Hauria valgut més que aviséssim la policia… Si ara trucava a la policia, sabria que he estat jo… Me’n recordaré de burxar’l demà o passat-demà… Si hi havia de bo, potser caldria dir “part en vull…” 1.] Un estoig de guitarra, i la cosa és prou feixuga, com si l’instrument encara fos dintre… I això sembla que dins hi hagi una càmera bona… I aquestes maletetes… Qui sap… Maleïda vella, m’ha vist… No sé si podré pispar gaire cosa… Si hi ha res fort, m’ho enduc cap dins… La resta ho deixaré fora… Per si de cas el qui ho ha perdut, ho vol recobrar… 2.] Què deu fer, s’ha tornat a quedar a les fosques… Ha apagada la lot… 1.] Cal creure que la vella ja s’ha amagat a casa… Si em vigilava, encara agafarà una pulmonia, amb aquelles bosses glaçades damunt… Ara, abans no passi cap cotxe i il·lumini el meu forfet, fotem de com es deia…, aquell jugador tan bo…? De Kubala. Fotem doncs de Kubala, de Kubala en petit, de Kubaló, un Kubaló del rugbi — fort i massís, bo en atac alhora i en defensa… M’enduc aquest paquetet a tota erra, i ningú no m’esterrossa… Ei, que no sigui una bomba, és clar… O no hi hagi dins cap cagalló… Això fan els camioners, es pixen en ampolles de refresc, es caguen en capsetes buides de dinar, i llavors ho llencen finestra avall, sense aturar la màquina… De petit vaig trobar’m una capseta d’aqueixes… Em pensava que hi hauria el gran tresor… I merda! 2.] Entraré, ficaré les bosses al congelador i tornaré amb l’allargavistes… Precisament l’altre dia el vaig tornar a trobar; dins un calaix ple de suquets estranys… L’Eduard ho tenia tot tan mal endreçat al seu laboratori…! Molt presumir davant tothom, impressionant per als forasters, com quan va vindre el xicot aquest, l’Enric, un artista, diu qui és, fent aquelles pintures tan estrambòtiques que vés a saber quantes en ven, ell i la seua dona, una altra artista, bon altra fent gargots, però molt més bona persona, i ara viuen separats, i l’Eduard fent-se el savi pels descosits… Perorant, digníssim, estatuesc, i als visitants que els queia la bava… Tan bon “actor”, i amb prou feines si li calia fer-ho veure, perquè en realitat era així de naturalment soberg… 1.] Com és deia aquell déu qui de nits sortia a endur’s a ultratomba els objectes més inversemblants…? Així em veig, com ell, d’esquitllentes, trepitjant serps d’ullals regalimosos… 2.] De jove fins i tot n’havia escrit, de teatre; no solament en feia, n’escrivia i tot. Una peça molt dramàtica, començava “en vers”, i de sobte esdevenia “en ver” — així ho deia ell, poèticament, en clau. Hi recitaven pomposament grans personatges, s’empatalloven de guerretes i punyetes… I tot de sobte els actors s’estripen els vestits carrinclons dels anys de la picor, i parlen com ara i d’allò que de debò interessa — de la mort i de l’eternitat del no-res. Després d’haver tastada l’existència, quina crueltat adonar’s que hom no pot fer-hi res, que ha estat condemnat novament, i aquesta vegada definitivament, i a l’infinita, infinita, infinita, perdurable… anihilació… I ell sempre soberg, doncs, en el bon sentit de mantenir l’alçada, la serenitat… Sí, serè, ell; altívol i tanmateix molt comcal; senyorívol, crec que aquesta és la millor paraula que el descriu, i nogensmenys la processó li anava per dintre… 1.] S’enduu un fàl·lic llobarro de la cuina, s’enduu el tòtem del jardí, s’enduu de nit i a les fosques el gosset qui justament havien dut a pentinar aquell mateix dia… Gens vessut, al contrari, amb un zel encès, s’ho enduu tot, sobretot allò que mai no diries que ningú es volgués endur, no fotis, l’àncora del iot, la pintura menys pintoresca de les escales del rebedor, la cullereta talismà al bol de l’esmorzar de l’endemà… Vés a saber els quòdlibets, com un fantasma fantàstic, això m’ho enduc, això no… Triant entre les suplències, vull dir, the supplies, les existències, entre el que hi ha i no hi ha… Una mena d’entomòleg capriciós, l’embarras du ch…, el maldecap del massa recapte, destriant en l’enfarfec, caçant aquesta cuca i no aqueixa… A propòsit, ha cremats la padrina aquells espècimens tan verinosos qui ens va ensenyar l’eminent professor aquell dia que els visitàrem amb la dona…? Quin home més encantador…! I ara la vídua qui em sembla que no em guaita de tant de bon fel, i amb això d’aquesta nit… Encara ho hem espatllat més… Segur que es pensarà que em vull quedar els millors objectes d’art i sense donar-li’n part… Éren uns insectes, uns escarbats i unes papallones qui, va dir el professor, que només menjar’n un, i bona nit, fins a mai més… Mort instantània… Els verins més virulents de l’univers… Em sembla que si mai la vella em duu cap altre pa de pessic, el llençaré al cossi de la brossa sense tastar’l… No el donaré ni als ocells… No fos cas… Em sembla que em té esquírria, aquella dona… Allò que divorciés la dona no li va fer gens de gràcia… Em sembla que trobava que tenir-la de veïna li donava una seguretat que no troba que jo li donc pas…, ni de lluny… 2.] Em descompt dels paquets que hi he vist… Tot ha estat tan ràpid. A part, és clar, que pot tornar a ficar tots els paquets al jardí a frec de carretera, i tanmateix pot abans, durant la nit, haver’ls buidats de les possessions més precioses… No me’n fii gens, d’aquell minyó; molt artista, però molt tocat del bolet. Potser si li escalfava i li portava ara mateix un got de llet fumant…? Com a excusa de la fresqueta que fa i pel favor que m’ha feta d’il·luminar’m fins a la carretera i servar’m el paquetet de la Flora…? No, no s’ho empassaria mai. Sabria que només hi anava a furgar i a ficar el nas… Maleït bordegàs. Haurem d’esperar demà. 1.] La meua dona, qui l’aguantava, ja! Cony de figa que té, sempre darrere els professors tan elegants i esmerçats d’aquella aura quasi divina — granats i tot, a mig repapieig, el cervell massa tou, mes amb tanta de prestància, oi…? Amb tanta de presència i de nimbe i gambuix, i fama local… Complex de mancança de pare… Com se’n diu d’aquella enveja, o desig, que tenen les dones més faves de veure’s confortades per l’autoritat ferma i tanmateix amatent, i fins i tot el toc erudit de vells sempre ben conservats i polidets i tan senyorívols…? 2.] Tots se li tornaven boigs, els personatges sobre els qui escrivia, l’Eduard; ho va haver de deixar córrer… La gent vol joia a l’espectacle, la vida normal ja és prou atroç i trista… Quan va entrar a l’Acadèmia d’Entomòlegs se li acabaren les dèries literàries… No pas les filosòfiques, és clar; planyia cada cuc i cuca com si qui planyia fos qualsevol estimada persona viva: només la mort i l’oblit etern eren el premi per haver nascut… Tan espiritual i de bona palatreca…! Sort que era impotent, perquè és cert que tenia molt d’èxit amb les noietes… 1.] I ara vejam què hi ha ací dins… 2.] Sent que borden molt els gossos, em fa mandra de sortir… I demà tinc feina a l’oficina del professor Malats… De bon matí, hi passaré part davant… Ja faré un cop d’ull al jardí de l’artista… M’hi endinsaré amb l’excusa que li torn el drap… 1.] “Qui és a casa sol, peta, rota i fa el que vol…” Tinc les finestres hermèticament closes, baby, les cortines ben atapeïdament tancades, la porta amb el forrellat assegurat… I ara amén, amén… Beneïm la capseta, i absolguem’ns-e dels pecats que anem a cometre… In nòmine patris… No hi manera d’obrir-la… Em trec el xi que té un llos tan esmolat… I trompetes de triomf… Què hi tenim ací…? Només hi puc fer un foradet que ni el cós d’una agulleta… I si fos una bomba, després de tot…? Ací fineix la vida de l’artista… Un adient final novel·lístic, qui en vol més…? Va, collons… Que no hagi d’anar a baix i tornar amb escarpre i martell…, qui hauria dit que una capseta tan petiteta i delicada costés tant de badar…! Potser hi ha perles d’aquelles tan grosses… Fia-te’n. O el cagalló magistral i embruixat de qualque deuetó nocturn… 2.] Demà ja en parlarem; qui sap què hi trobarà… Em sembla que sent sirenes de policia… O són els bombers… Ha obert un parany…? Era una bomba i se li ha calat foc a casa, carallot…? Ha trobat una gàbia amb una serp molt verinosa i ara demana ajut a les ambulàncies perquè l’ha queixalat a la cuixa…? Massa poc, poca-vergonya. Deixa’m espiar… 1.] Un rellotge collonut… D’or i brillants, eh…? Què en faré de la capseta…? Ficar-ho enmig de la carretera, amb tots els altres paquetets petits; diré que a les fosques només havia percebuts els embalums… A la matinada algun camió o altre hi passarà damunt… Però mentrestant on amagaré el rellotge…? 2.] No, res. Em deuen tornar a xiular les orelles. Sempre em fan sentir el que no hi ha. Això de fer-se vell… Tot et xiula a deshora, tot se’t torna cacofònic… 3.] Ei, creus que han llençats tots aquests paquets…? 4.] Sembla que els hagin deixats perquè s’ho endugui els camió dels escombriares… 3.] No passen pas demà. 4.] No, però potser són de viatge…, vull dir, potser han deixades les escombraries un parell de dies abans perquè no seran ací ni demà ni divendres… 2.] No hi veus el que tens al nas, tot ho sents de gairell, t’espetega l’espinada, les cames et fan figa… Tot són ais i uis… 3.] Ei, doncs jo m’enduc aquesta càmera… 4.] La guitarra em fa dentetes… Però si ens veu la patrulla, potser pensaran que ho hem robat, i s’aturen i què els expliquem…? 3.] Agafa quelcom més petit… 4.] Això…? 3.] Què és? 4.] Jo què em sé. Ei, algú surt, correm… 1.] Guaitem què més podem aprofitar… Ei, vella pudent, oi que se m’ha enduta la càmera…? I oi que hi manca una de les maletetes que més goig feien…? Saps què, més val que m’ho endugui tot dins. Ara l’únic testimoni de la troballa és un pispa, com se’n diu, una còmplice del lladrocini de camí ral… Puta vella, ja no pot piular. Aquella càmera semblava d’allò milloret… I per què la vol, xafardera, per a espiar encara millor…? Collons com pesa això… 2.] La llengua se’t torna balba, el cervell no fila prim… 1.] Sempre espiant, vídues desvagades. Has de vigilar que no et descobreixin els pecats que amaneixen la vida. Tanta d’hipocresia al món… 2.] Veus visions, sents veus, el paisatge esdevé abracadabrantesc… T’equivoques més sovint, t’ensopegues pertot, fas un paper vergonyós, la bufeta se’t descorda sense avisar… 1.] El xafardeig, vici de vellarra maligna… Ficaria messions que es coneix fil per randa tots aqueixos night-crawlers, oldans rèptils nocturns, encara més curiosos que no els diürns… L’apocat advocat Frederic, qui escorcolla pels cossis d’escombraria de casa seua, quan la dona dorm, cercant el pa que la seua dona ha llençat, perquè diu que és pa saumai o ranci o revingut, i ell pensa que és sempre prou aprofitable i se’l cruspeix d’amagatotis… O la negra grassa i joiosa qui passeja el seu dòcil pitó parlaire…, això pretén ella…, però eh que he llegit que les serps són sordes…? I, si ets sord, no aprens de parlar, per molta de llengua doble que tinguis… I l’home àgil qui, saltant tanques i bardisses, en té prou amb un xiulet perllongat per convocar en un tres i no res el gos, la dona i el fill…? Els veus sortir els tres dels indrets més allunyats… El gos flairant porqueries a un descampat, la dona a casa de qualque amiga (“ai, que sent el xiulet; deixa’m córrer, o l’home em matarà!”), el nen amb els amiguets, deixant els jocs a mig fer tant si guanya com perd… Tots quatre ràpids cap a casa llur, car és l’hora de sopar, que l’home àgil duu ja al cotxe, empaquetat, quan torna de la feina… 2.] Quina nit més fosca…! És que no hi clisses ni… Què és allò…? Sembla l’ombra d’un homenot… 1.] Vejam què ens amagues, noi, tu que peses tant… Merda, llibres…! “Un llum d’encruia de sa banya duc penjat per a poder llegir tots ets llibres que em cauen de ses mans…” Com fa la cançó…? Bona idea, ho espargeixc tot damunt davall, com si lladres hi haguessin ficat el nas i triat de valent, a tort i a dret, i llavòrens s’haguessin endut el que volien…, i la resta res, allà restant, a la babalà, perquè de bon matí tothom ho vegi… Jo me n’he anat a dormir tantost la vella fotia el camp, senyor guàrdia… Perfecte àlibi, eh…?, senyor comissari… Poden regirar amunt i avall per tota la casa, no trobaran pas res que no sigui meu… 5.] Bona nit. 1.] Ai! 5.] Preparant un viatge…? 1.] Eh? I tant, i tant, un viatge. 5.] Una guitarra, eh…? 1.] Un violí. 5.] Ah, un violí! 1.] Sí, no és meu. Tot això, eh… Rebuig, refús... Algú acaba de llençar-ho aquí damunt al meu jardí. Poques-vergonyes, han trucat i han fugit, i ara guaitava si hi havia res perillós que demà de matí, quan la canalla surt a estudi, no es fessin mal, ca…? 5.] I tant, i tant; jo trucaria la policia, no fos cas que sigui cosa robada i us fessin carregar a vós els neulers… 1.] Voleu dir…? 5.] Les injustícies abunden, company. 1.] Bé, bé, teniu raó. Ara mateix… No teniu curiositat de saber si el que hi ha dins és sols brutícia i que no val la pena capficar les autoritats…? 5.] Curiositat, no. Me’n fot com d’un pià. Com més tens, més et prenen; i com més encuriosit, més desigs encara no et neixen. El que jo vull és la nit al fosc i la claror més tard… I els escanyapolls i les volioles… 1.] Que poètic. Jo sóc pintor. 5.] No me’n vendreu pas cap, de quadre, a mi. Noi, no hi ha pas perill. No tinc ni un sou, i cap pintura, dic, no hi ha com el paisatge. 1.] Sou un savi. 5.] Un savi professor qui enamora les puel·les distretes i ingènues. 1.] Cony de figues, ja ho sé! 5.] Exactament, exactament. Bé, ja us ho fareu. 1] Dec tenir febre, amb l’esglai que m’ha fotut em sembla veure visions… Semblava el vell professor… Potser la vídua se n’ha disfressada, la malaputa. O potser m’ha picat una serp de debò. Això de fer el ruc per la nit és per a desgraciats… O potser no s’ha mort mai, l’entomòleg, i ara, ell qui en sap tant, visita, d’un en un, el qui s’endurà a l’altre món… Com se’n diuen d’aqueixos ajudants de déus qui s’enduen els vius a l’altre barri…? M’ha tocada la mà, oi que sí… Infectat potser rai… I veig volar fal·lenes… Són… S’assemblen molt a les fal·lenes mortíferes qui aquell dia fatídic ens va ensenyar… Deixa’m tancar’m a dins… Em sembla que si això s’empitjora trucaré l’ambulància… Maleïda visita de la mort… M’estic ofegant… M’estic o… 6.] Servei d’urgències, digui…? 1.] M’estic…, m’estic… morint… He trobada la mort i… 6.] Dongui’m l’adreça, home, no perdi temps, que li enviarem l’ambulància… 1.] He trobada la mort, i me l’he amagada als budells… 6.] No feu broma amb les coses de la mort, voleu…? 1.] Als budells hi batega insistent, i només la trobarà l’autostopista, vull dir, el qui fa les autòpsies… Quin quadre més cridaner i bigarrat, i xaró, i absurd i abstrús i abstracte, no presenta sempre la mort…! 6.] Ens atraceu a casa vostra o no…? 1.] Crideu-me la policia, que em vull confessar; crideu-me un capellà, que vull que em porti a la presó del cel… Ai pobret de mi…! 6.] Oi que desvarieu…? On sou…? On viviu…? Digui’m, digui’m…! El carallot no respon. 7.] Què, un altre de conya…? 6.] O un altre mort. 1.] Ningú no roba impunement… Tothom em vol de dolent perquè em trobava el joiell més sensacional i me l’amagava ben amagat i no ho deia a ningú altre… “Massa goludam trenca el sac de la discòrdia…” Com va allò…? 2.] Maleïda enveja, no em deixa dormir… Aquell estoig de guitarra potser amagava una metralladora de gànster… A qualsevol instant l’artista boig em crivellarà… Més val que dormi lluny de la finestra… Qui sap on deu rondar…? Em sembla que trucaré la policia… 8.] Policia, digui… 2.] Vull denunciar un crim molt gros… 8.] Molt gros, padrina…? 2.] I tant! Hom pensa calar foc al veïnat… Una conjuminació, una conxorxa de malfactors qui deixen paquets incendiaris que lladres carallots i gens garneus obren i de cop-descuit tot espetega… 8.] Feu cas del metge, padrina. Preneu’s-e una pastilleta i truqueu-me demà… Sabeu què…? Enfeinats que estem. A part que ara és l’hora del ressopó… Tinc una nit molt llarga davant… Au, bona nit. 2.] No, doctor, doctor…! Em roda el cap… Massa manies, Lluïseta… Sí, però ara qui dorm…? Demà quin paper farem a la recepció…? Malament rai. Treballes per a no pensar en la mort, i la mort t’arriba tanmateix i tot de sobte, amb qualsevol paquetet negligit, amb cara d’innocent, a frec de tranquil viarany…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós