N’Ambròs Móra, triganer

N’Ambròs Móra, triganer. N’Ambròs Móra, qui, com el seu nom prou semblar indicar, feia de ninotaire, sempre arribava tard. Sa mare, la Quitèria, qui es va estar quatre dies i pams provant que li fotés lo camp lluny del cony, sempre l’arrucava: “—Nen, tant d’arribar tard, arribaràs tard al teu funeral i tot!” Un dia de petit trigà tant a fer cap a l’escola de pàrvuls on anava (la Bressola, es deia) que els altres xiquets ja s’havien llicenciats a l’universitat, n’hi havia qui feien d’economistes, de metges, de directors d’empresa, de caps de màfia, de bombers, d’infermeres i de malalts — tots tenien la carrera ben endegada, i ell, ves, aprenent les beceroles. Un vespre va patir un accident de tren. Un dels vagons on no anava va acabar fet estelles i cendres rai; n’Ambròs, rondant entre els morts mig cremats, li ressonà a l’enteniment el repte tan sovintejat que havia sentit de sa mare la Quitèria. “—Nen, fins al teu funeral arribaràs tard!” N’Ambròs, entre les desferres del vagó accidentat, va trobar-hi un cos semblant al seu; en la foscor, aquesta en barrinà: tingué la pensada de furgar a la butxaca de la jaqueta d’aquell home mort, a qui el foc havia deixat sense faccions… Escorcollant, va trobar-hi la cartera del quòndam, la subtilitzà i hi substituí la seua — ja em faig entendre: ara el mort portava l’ambrosiana identitat, si vull dir-ho molla faceciosament. Després, sense cansar-s’hi gaire, se’n va anar. El dia del seu funeral, tothom el plorava (tothom, vull dir, els quatre altres dibuixants amics seus, les tres o quatre dones i fills qui havia tinguts fins llavors), i sobretot, és clar, el plorava sa mare, la seua profètica, soferta mare, pobrissona. Quan ja l’havien sebollit, ell qui també, disfressat de revingut, de ressuscitat, malembolicat amb parracs rai, i malpintat de molt malalt a la cara, zombiesc, arrossegant lentament els peus espellifats, féu aparició rere unes lloses. Va dir, amb veu de fons sepulcre: “—Uh-uh-uh… Vinc al meu funeral; sí, ves, ja ho sé, una miqueta tard…” Tothom el bescantà de valent; la gent li’n deia de totes: “—Estruç! Hipopòtam! Gamarús!” Tret que sa mare, li va agafar un esglai tan gros, pobra senyora Quitèria, que ja s’hi quedà. Al cap d’una setmana, n’Ambròs, és clar, va arribar ben tard al funeral de sa mare. L’havien colgada i atapeïda feia pel cap baix tretze o catorze hores. Se’n tornà cap cot cap a sopar. Va arribar al restaurant a l’hora de l’esmorzar de l’endemà… Va quedar de trobar’s amb algú de vuit en vuit, però l’altre al cap dels anys es va pensar que potser n’Ambròs havia volgut dir de divuit en divuit o de divuit-mil centúries en divuit-mil centúries, car encara l’espera ara. Era tan triganer, pobre home, que sovint arribava a ca seua, i la dona, en acabat d’esperar’l dies i dies, ja s’havia maridada amb algú altre, i ell mateix ja tenia una altra muller, i llurs fillets, adés suara nounats, ara ja es raïen la barba, i les filletes s’havien a llur torn raguts, amb raors esmolats o amb adients maquinetes cony-especialitzades, l’entrecuix per tal de no fer l’excusa de calcetes que no duien massa peludetes pel món… S’havia casat no pas amb la qui s’anava a casar, perquè, és clar, sempre arribava tard als seus propis mulleratges i les núvies ja no hi eren mai, ans ho feia, doncs, amb qualque altra núvia també abandonada per qualque cagat o deixada a podrir per qualque altre anterior triganer com ell. A les engatades o akelarres on els seus companys ninotaires s’engataven i es manegaven certes orgietes amb orxates encigalonadetes i amb altres begudes estupefaents, n’Ambròs hi arribava quan la natura ja feia mesos que havia totalment recobrat l’indret. La natura sempre ho recobra tot, és clar. N’Ambròs féu una vegada una sèrie de ninots on, de vinyeta a vinyeta i de tireta a tireta, pastosament i fenyuda, la natura s’ho tornava a menjar tot. I quan tot torna a la natura, el secret del sobreviure és no caure a cap dels nous clots abissals que la salvatge natura abruptament no forma ni engalibeix amb eines i aixes catastròfiques i massa colossals. L’heroi, àgil, llambresc, fimbrós, isnell i musculat, de totes totes naturalitzat, cal que sàpigui saltar grosses distàncies i esquitllar’s de greus perills, sempre defensant els altrament indefensos seus. Indefensos seus, això inclouria per a n’Ambròs, els fillets i les dones, tret que la realitat de la vida mateixa era ben diferent de la dels ninots. Va arribar a casa un altre bon matí i va veure que el soterrani de ca seua era envaït per una inundació de gentada, tothom hi toquejava i hi apreuava els objectes que ningú no havia ficats a vendre. Es veia que el vent brúfol de la nit havia fet voleiar un cartell que hi deia: “—Avui: tot ho venem”, que hom havia posat per a assenyalar una altra casa i, per comptes, s’havia encastat a la seua. N’Ambròs Móra va pensar: “—Ah, que collons, tant se val. Compreu el que vulgueu…” Mentrestant la seua dona i els seus fills feia setmanes que l’havien abandonat. Em sembla que vivien a l’Arizona. Va trigar, fa uns anys, tanta d’estona de dur la pròxima vinyeta a un qüern que figurava les noves aventures del Supermà de què n’Ambròs s’encarregava, que, en pic va portar-la, el Supermà ja era mort de la criptonita de la vinyeta d’abans, que havia romasa sense continuació durant (com dic, doncs) no sé pas els dies. N’Ambròs Móra havia morts així mants d’herois. Signava els seus dibuixos amb el nom “Anant Comlaformiga”, o de vegades solament “Anant”, i sovint “An Ant” i tot, amb el gargotet deliciós del vuit infinit del gàlib d’una mítica formigueta dessota. Es veia plaïble esclau natural de les infuses essències i substàncies del tarannà formiguístic — cruïlla i producte, causa i efecte de l’anar fent deliberat, de meta en meta una cama en acabat de l’altra, fent els vuits infinits de l’ésser pels còsmics giravolts. Una vegada, així de recargoladament cardant la seua nova dona, va trigar tant a escórrer’s que la dona l’endemà l’enviava a l’apotecari a comprar-hi cotofluixets per al cony i, anant com la formiga, xino-xanet, n’Ambròs no solament es va escórrer al capdavall de tres o quatre mesos d’arribar-hi, bo i demanant els cotofluixets a l’escandalitzat apotecari, un home molt lleig i antic, ans, en tornar a ca seua, la seua dona, després de rabejar-s’hi debades i demanar inoïts socors, no en feia tampoc pas pocs, de dies, que s’havia negada al toll de sang. Era tanmateix un home astruc, n’Ambròs. Això de tindre sempre prou de temps val molt. Perquè a tothom qui veia pausadament li deia un mot tendre o altre, poc o molt tothom se l’estimava. El convocà el seu sobirà per a donar-li un premi o altre, i s’hi atansà al seu pas mandrós, triganeret i menja-sopetes de sempre, de tal faisó que en arribar a la sala del tron, ni el sobirà no hi era (era de regates a la Mediterrània) ni la dona de fer feines. En canvi, va veure un dels múltiples malignes cortesans (funesta quisca!) barrinant-ne una de molt podrida. Empastifava davall el tron una bomba pagellida… Quan n’Ambròs arribà a la costa, el seu sobirà tornava a riba, com sempre el darrer (i de lluny, llas!) de la regata. N’Ambròs va xisclar: “—Tot és culpa, majestat, del tall del floc…!” I alhora, de puntetes, a frec de caure roc cairat d’escullera avall, li ensenyà, al seu sobirà qui encavallava el botaló com qui fa un virot de tres pams, el paper tremolenc d’un dibuix del veler reial amb els talls del floc, del petifloc i fins i tot del contrafloc que al vaixell realment (segons el seu humil parer) no li calien; eren uns flocs tallats i retallats amb estisores molt maniàtiques i preses de sobtades bateroles… El sobirà, en adoptar els nous talls dels (i als) flocs, a la propera etapa o escala de la correguda oceànica, encara arribà més darrer. De fet arribà aitan tard que els cortesans menjamerdosos de la fastigosa soll, creient-lo mort i remort, ja havien nomenat un hereu qui, és clar, va saltar fet bocinets aitantost s’assegué al tron entrampat. L’agraït sobirà, en assabentar-se’n, atorgà un premi doble a n’Ambròs, premis que, afegits al del començament, ja en feien tres. No tingué temps d’arribar-hi a temps. Quan hi volia arribar no solament el sobirà antic ja era mort, n’Ambròs mateix s’havia mort. Va anar pujant al cel, i quan hi va arribar havia fet tard. El cel, claupassat, desnonat, invàlid, obsolet, havia estat doncs clausurat. Rere les portes totes de runa no hi havia tampoc res. N’Ambròs va voler dibuixar una darrera vinyeta… Es volia, potser, pintar alat… Tret que encara ara cerca el llapis negre entre les galàxies i els flascons esclataires, i les llets i els tinters, i els flocs i els flocons estel·lars… És, n’Ambròs, ara (tret que tothora tardana i triganera rai), una fort lenta constel·lació ambulant… Mena de llaç entortolligat, estampat amb relluents estels, fort balderament colladet al coll del firmament. No sé pas quan arribarà ni on.