(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dimarts

3 en dic ara





Enveja i desig (i salivera) del blanc per l’albergínia (al·legoria pèrsica)








Nap buf amb un nas grotesc,

Criatura poc compresa,

L’albergínia viu a l’exili,

Entre les bromes llefiscoses

Del rebuig i del desig.



Té la llengua, al cau porprat

De la boca, presa en l’amargor

Dels qui no els és permès parlar.



Rara albergínia, ni l’imatge

Que el seu nom inspira

(De dona feta tota d’albor)

No ha d’ésser proferta

Altre que per a confondre

La mala volença endèmica

Que l’acolliria.



El vel tibat i lluent

De la seua violàcia pell

Amaga millor l’albor innocent,

Beutat superficial

Que amaga la puresa,

No fos cas que encara irrités

L’enveja de l’efeminat brutal

Burot qui, blanc de fora

I fosc de dins, li barraria,

Per massa perfecte,

El pas.



Es disfressa,

En arribar al port estrany,

D’on fóra per no res rebutjat,

Gens volgut justament

Per massa estrany.



El seu misteri creix enllà del nom

Mateix — és ou de monstre,

I vivaç panxell d’atleta,

I és sobretot, massa obscè,

Fal·lus lluent de gegant,

Qui fa somiar i enyorar conca i efeb,

I ampla matrona

I empegueïda donzella,

I fa d’escreix ensalivir el sorge

Qui pretendria oscar-lo,

I això fóra de debò anar-ne lluny,

Precisament d’osques,

Car el que vol, com tot sorge,

És que hom l’hi enculi ben fort.



Mes qui sap si, aclucant el ulls,

No se’ns envolava també

Pel que sembla de pit d’ocell en joli.



I és bac de muntanya i palet de riu

Tot emmolsat. A quin reialme

Pertany? Alhora a tots i a cap.

És còdol enlluentit,

És fruit de misterós enrodoniment,

És lluent ocell envolat,

És peix suau d’abís.

És incorrupte missatger

Dels reialmes factibles

D’un món perdut.



Ara, i qui, retut, el tastés…?

Qui el tastava, beneït, car

Ara sap del bes admès,

Del bes suau i tenaç,

Llepant, ofert,

Bes acceptat i llavors retornat

Amb escalf, delícia i passió,

Complement a tot acte reixit

I de debò acomplert.



Diu l’armat, transformat

En amorós pardal qui desarma

L’arma i xiula lleuger:

“Envant, doncs, amic, envant!”



Alleuja’ns, la càrrega,

Alleuja’ns el càrrec,

Alleuja’ns la culpa.

Dissol-nos tanta de maldat

Acumulada pels anys;

Aqueixa lletja lividesa

Que no amaga la negror

De l’ànima, barreja’ns-la

Amb el vel de l’humilitat

Joiosa i agraïda

Perquè l’innocència

Tornés a inaugurar-se’ns

Lentament

Als dedins

Recobrats.










Eixorquia de la nit: —Malaguanyada pena d’un cos qui rutlla debades. Car, sense somnis, no has anat enlloc. Saps que anares (rau-raus ecoics, rosecs sords), mes on…? Amnèsia d’anamnesi. Recança de l’inviscut. Explorador baciu d’anònimes jungles, de tan nàquisses, en blanc. Cap taca als peus, i pitjor, tampoc a l’ànima. Ni d’on véns, no pots escatir: de l’oblit al cau, en acabat de tantes d’hores elidides. Quines petjades inconegudes no jaquies, pols esventadissa, en pous ni esplugues, ni nuus ni nèbules, ara ignorats? Somnambulant en esborrats paisatges… Ventissa avinentesa mancada, no vista ni d’esquitllentes, sentida com esdevinent, a prop, mes on…, mes com…? Tanta de teca que es perd, per virtuals indrets no-localitzables. Regusts de quelcoms inapresos, i ara obliterats; afollades incoacions d’entretocs anímics nats de quelcom oït, ensumat, tastat…, de quelcom ja per d’empertostemps inaferrable, evaporat del tot.

















Ningú no em vol re.






Cada aparell fet malbé,

Passat de moda,

Amb prou feines rutllant gens.



Cert que durant uns pocs anys,

N’hi havia qui volien,

Quan encara ens era jove,

La meua dona…,

I se l’agafaven, amb

Blanes aquiescències,

Per part de tothom,

I envant, en acabat

Me la tornaven.



Ara prou, ni això.

És clar, i mai no m’han volguda

La roba, de tercera o quarta mà,

Ni els diners

A la butxaca — només canvi,

O el que m’he trobat

Pel carrer, caminant.



Tot el que tinc,

Tot el que mai he tingut,

És pot resumir dient:

Allò que d’altris llençaven,

I de casualitat, sense

Ni desficiar’m a trobar-ho,

He tanmateix trobat.



Qui cobejaria, o almenys

Qui es desficiaria a desitjar

Deixalles per altri molt

Efímerament recobrades…?



Ningú mai no ha volgut el meu art,

Massa lleig, ni els meus escrits,

Massa carallots, ni el meu

Espai, massa inconspicu.



No sé què collons encara hi faig,

Passant no vist, tret

Que així, passant no vist,

Veig l’espectacle, tan estrany

— tan estrany, tan estrany, ca? —

Del visible.



El visible, vist

Com qui no ho veu,

Ni hi veu, no vist, amagat a plena

Vista, i admirat tostemps

De l’absurda estranyesa

De tot plegat.



Tot el que tinc: Visions, doncs.

Malaguanyats fotogrames

D’una funció perduda.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós