Nou sopar amb mon pare mort

Nou sopar amb mon pare mort






Encara que fa gairebé nou anys que és

Mort, mon pare tanmateix és.



Anit a l’hora de sopar, el sopar

L’havia amanit ell; el sopar

Normalment sempre l’amaneixc jo.



Perquè arribava tard, jo,

Ell no em volia deixar entrar,

Massa enfellonit d’haver treballat

Tant, i ara jo fent-li tard.



Li deia: deixa’t de romanços,

Com em podia pensar que tinguessis

El sopar amanit, quan sempre sóc jo

Qui l’amaneix. Au, deixa’m entrar

I sopem. I aleshores ell va comprendre

Que no esqueia ni a cap mort

Ni a cap viu fer el rebec

Per coses de tan poc gàlib ni pes.



Va obrir la porta, de fet content

De tindre’m amb ell, i poguérem

Sopar junts. M’excusava llavors

Del tard que havia fet, i comentàvem

Que el recapte que fa ell

I el que faig jo és el mateix recapte,

El mateix estil, la mateixa teca,

Cap canvi, el recapte de sempre.



Em diu que m’esperava,

Li dic que té tota la raó;

Li dic també que el quincallaire

No m’ha volgut vendre res,

Que m’ha dit que tot el que ven,

És clar, és quincalla, res de bo

Ni per al viu ni per al mort.



També li dic a mon pare

Que el quincallaire m’ha dit que:

“—Era hora de llaurar el camp.”



De deixar’ns tots plegats de romanços

I de trists esquellerincs,

I de carrinclones tumbagues…

“—Time to till, time to till the fields.”