“En Peretdebaix” – escrit per Heinrich Hoffmann, triplement adaptat pel tit

“En Peretdebaix” – escrit per Heinrich Hoffmann, triplement adaptat pel tit.


Der Struwwelpeter

d’en Heinrich Hoffmann





Guita-te’l, ací el tens, Sieh einmal, hier steht er,

A cap de les dues mans An den Händen beiden

Ecs! Aquest Peredebaix Pfui! der Struwwelpeter

Gens no es deixa toldre Ließ er sich nicht schneiden

Les ungles fa un any sencer Seine Nägel fast ein Jahr;

Ni pentinar els cabells. Kämmen ließ er sich nicht sein Haar.

Ecs! Tothom s’escridassa: Pfui! ruft da ein Jeder:

Fastigosíssim Pere Brut! Garst’ger Struwwelpeter!




---------------------------------------



Veieu doncs en Pere Brut

Ple de brutícia i engrut

Fa un any que no es tol

Les ungles ni es vol

Pentinar els cabells.

Fotrem goig, diuen joves i vells,

Veure aquesta vergonya

D’en Pere Brut, tanta ronya!




-------------------------------




Carall amb en Peretdebaix

Put com cul, maleït bardaix;

Les ungles amb caca, llargotes,

Com les que duen les bubotes;

De les meduses duu el cabell,

Qui sap les puces al clatell.

Si mai el veus prop, això fas:

Estàtua ets, qui es tapa el nas!






–--------------------------------





Difunt ja en Peretdebaix Brut!



S’ha mort com sempre ha viscut,

Amb un cagalló a mig embut.

El seu carallot gegantí

Se’l trepitja del matí,

Com es llevava, fins la nit.

Tenia, llarga, a cada dit,

Per a gratar’s els polls del cap,

Una ungla de pam i eixem.

Dissecat, li troben al pap

Fems a dolls, i al budell un tap:

L’embrió d’un monstre qui trem.

Qui recollirà ara el gos mort…?

Qui recollirà ara el gos mort…?





Que qui recollirà el gos mort…? Doncs, escolti,
Això rai; pel que a naltres pertoca — i, pertocar’ns,
No ens pertoca gens, cregui’ns — sigui qui sigui
Qui hagi de recollir’l no serà pas naltres,
Pilars molt reputats d’aquesta societat.



No rebaixaríem pas els ja molt comcals
Principis; al contrari, som per a l’enfortiment
Dels desinvolucraments.



Ens hi abellim, ben deseixits, gens engatjats,
I exigim així mateix que ningú contamini els indicis
Que amb tota lliberalitat hem proveïts.



I ara el fel afluixeu-vos-el, no us volem pas tan
Ombrívol. El cas és no res, s’entén a la primera,
S’explica com qui diu com aquell qui… Veurà,
L’afgà de l’hostessa garranyigava, ans bordava,
Ans ganyolava el dia sencer que era un no dir.
Ens duia gairebé a bogeria i lletjoreta, molt
Diferents del que som per poc que hi hagi
Aumon prou normalesa. I esdevinguérem
Roents amb l’insistència de tant de poixèvol
Rau-rau — pugeu-hi de peus, recodonys.



Tant se val, us assegurem que, trists, prou.
Car ja em direu on hi ha la molsosa gràcia
De sentir’n per comptes ara, del maleït
Capó greixut, els espeteguets mentre es corromp
Al fons del pou abandonat…?



S’estimbà al buit, al pelut abís
Del forat desnonat — al llavi, al tap,
On provà encuriosit d’ensumar-hi i potser pixar-hi.



Sense ajut, ho jurem, ha degut relliscar ampit
Avall. I que hi aterrà amb un so somort esfereïdor,
Com diu hom dels cossos qui cauen. I desaparicions
Així, d’acord, són força corsecaires i tot allò…



Ara, no recollim pas naltres aquella brutícia,
De cap manera, ca? No pas naltres, tenim
Principis, i hem transformat en virtut
L’hàbit del tranquil desinvolucrament, tat…?

Entres de franc al tren de la mort

Entres de franc al tren de la mort.





Això dius, me’n tornc cap a casa,

I deixes enrere tants d’afers

Com et lligaven al cafarnaüm

De la ciutat dels vius, sempre plena

D’al·licients i de perills.



Entres de franc al tren de la mort.



Anirà aitan rabent com calgui,

I anirà clafert de gent,

Així que, agafat per por de caure i perdre’t,

Et caldrà estar-te fora,

Damunt qualque pescant o marxapeu,

Fent l’amor, per poca sort que tinguis,

Amb cap generosa hostessa

Qui et portarà l’escalforeta d’una flassada

I et mostrarà pler de frisança.



Et demanarà fins on penses anar,

I et donarà un petó molt regalimós

Enmig del teu explic massa llarg.



Cert és que entres de franc

Al tren de la mort.



Dintre, hi ha dos orgasmes.

Hi ha l’orgasme de l’amor i la sort.

I l’orgasme del fat i la mort.

El màgic damunt la roca

El màgic damunt la roca. El màgic viu a la més alta i sòlida lleixa de la muntanya. Comoneix i mana les forces furients de l’existent. S’esmuny dels focs per les aigües fredes. De les aigües se n’esquitlla per subterranis respiralls. No es mor, s’esdueix. Es repenja en un bordó duríssim. El seu vestit és lleuger, mes és llarg a bastament. El seu capell mostra estels. El màgic et guareix. Coneix. I sap contar-te’n de bones. “És doncs càncer, mestre…?” — li demana, angoixat, l’atuït. L’alt màgic respon: “Mai no n’és, carallot! Teniu un fàcil cansament de les fibres del cos. El repòs us esmenarà.” Només el que veus és veritat. Calderes de foc tenen cors aïllats d’aigua glaçada. Al capdavall de cadascun d’aqueixos cors, Una eixida, per on la fimbrosa serp d’aigua del teu cos Rellisca cap a les eixutes, ben falcades, galeries… I ara, fill meu, acció.

Carxena en rosa

S. Valentí massacrat, o de les ulleres qui jovialment relluen. Cada matí a la meua dona Jacinta Li duc, ben dreta, la pinta. El dia de s. Valentí Li dic: “Ara vinc, ja sóc aquí, Amb el pinte ben dret davant, Ja a mig camí… de mi.” L’endemà, dia de s. Valentinill, Assidu ja li pentín lo pentenill. L’endemà d’aquest, de s. Valentinufa, Li pentinaré, és clar, els pèls de la fufa. L’endemà vinent, dia de s. Valentinul, Li pentinaré els del trau del cul. Vindrà llavors s. Valentinàs, I caldrà pentinar-li els del nas. Tot està previst pel calendari, T’hi vincles, salivós, vell dromedari. I tost farà doncs cap s. Valentinic I hauràs de pentinar-li els del melic. Vindrà el dia dels sants bessons Valentinella I li pentinaràs, de matí, l’aixella I, al vespre, ben dolç, els de l’orella. Més tard, per s. Valentinoll, Toca pentinar-li els pelets del coll. Els cabells del cap per s. Valentinap. (Eu no els hi pentín pas amb el nap; Els hi pentín, fi i refí, i refinat, amb la pinta, A la meua colta muller, Jacinta.) Ara ja hi tenim damunt s. Valentinames, On li pentines, ben pentinades, les cames. S’allarguen les nits amb s. Valentinits, Pentina-li ben bé els pèls dels pits. I ve l’hivern amb s. Valentineus, Pentinem-li entre els dits dels peus… Cada dia és s. Valentiquelcom, Cada matí cal pentinar quelcom, Sèduls, estrenus, a la tasca esmerçats… Açò i allò, ací i allà, i ontocom. Nassos de gnom, ert matràs rom, Ulleres lluents, bigots esborrifats, Trempant de pam, ficant-hi fins al pom, Suant i tremolant, trencant-nos-hi lo llom. Obedients i encalenderiats, Collons de déu, això rai, prou ens pertany, Pentinarem on calgui i no calgui, Pentinarem on valgui o no valgui, Pentinarem, pentinarem… Pentinarem tot l’any…!

Pastoral cinquena

Fes d’internats —Oh, límits inabastables de la meua estupidesa. I s’hi afegeix el barreig De rudiments de ço que aprens durant lo jorn. Les propietats escaguitxoses del suc de iucca, La representació còmico-sacra de qualque domàs de Lucca, Tant se val si genuí, O apòcrif, heretget, descombregat i pukka… Els focs follets dels cemintiris, El tremolor de la feble viu-viu dels ciris, Savis tastets de litargiris… Els còmplices acoltellats, Els reis penjats i escapçats, Els telamons trempaires… (—Se’t fa ara la boca aigüetes…?) L’ubiqua franquesa del desig imbarrable, La por a les cruels malalties, I tanmateix l’impuls suïcidari, l’autofàstic… Les mil-i-una nits de por, doncs, Amfibi, guaitant entre corrents de foscor La llúpia accelerada…, manxant envant…, Com parruf qui s’alçurés, i tragués, A dolls i grumolls, caps de gàrgoles… —Si balla, m’esglaia, m’esborrona, m’esgarrifa… (O diguem-li’n xeix), i, quan canta, m’escruixeix. —N’excel·leix, a fer’m la vida un tràngol, n’excel·leix. Lleterades al trebol que el sentdemà cal esborrar, Malament, amb mocadors. I, més tard, càbala greu, de molt de feixuc “pon-ne, si pots”. —No ho sé, no ho sé… No ho sé com s’acabarà, no ho sé pas. Davant les aigües beneites per als beneits, hom pondera La gràvida qüestió. Els frarots deliberen, amb posats greus, Sobreeixint fictes virtuts, Si allò fastigós que ara hi malsura No foren pas mocs d’infecció. A throatful of frogs. Amb goles gargalloses diuen: —I si no fos només gargall…? —I si fos…? Fem-nos-en creus. Freses de peixos d’entrecuix, és clar (Lleterades amatents, ara ho endevines), Prou en van plens, els missals, de dones nues, Pecadrius rai, i violades i filles qui paguen Amb l’himen qualque irrisòria criaturada, I pares cruels de fàcil agressivitat, I minyons enfletxats, amb musculets rodons, Tortures tortes, bonyets estranys. Fresses de fullaraques, Estampetes o retalls de revista per a pelar-se-la, I crists amb pits i peludet enfony dibuixats damunt, Tot s’hi val, entre els paperets curts Que engloben les lliçons que ara vindran, Si hom aixeca un calze de ninots Entre baveigs de matràfola I encara no sé pas quins altres pebrots, Car, fet i fet, ostes i falòrnies rai, I llavors, som-hi, al capdavall, sant tornem-hi, Això volem, això aprenem: Tall de destral, Tall de destral.

La Veu del Poble ve de lluny

La Veu del Poble té tres seccions:
a) La dona.

b) Els guaitajorns.

c) Del cagar i de l'estalviar.

Tot això és teca ja cuinada anys ha. L'extrec si em vaga, i hi retrob pler.

Faré un bloc bessó al pom català. L'adreça la ficaré al costat.