Nicolau Beranui, merdicida

Nicolau Beranui, merdicida







Quan vaig sortir de la presó, el primer que vaig fer va ser anar-me’n cap a casa. Per dissort, o pel que sigui, en pic arribar-hi, què hi veia? Un clot immens. Pres de sanglots, i esbufecs, em guaitava aquell clot que havia estat casa meua i no sabia què fer, ni on posar’m. L’home de l’excavadora no puc dir-li res; de segur que no sap ni la meua llengua. I si li demanava per quin senyor seu feia el sot per als fonaments de la nova casa, ni ho devia sàpiguer. Aquell tros de terra adés meu ara deu pertànyer a qualque ocupant — qualque peix mitjà entre la burocràcia repel·lent.



Em tornen els records malastrucs d’aquella nit on les fiblades sobtades s’emparaven adés del meu peu, adés del meu genoll, adés de flonjors molt adolorides de part de dins — dels lleus, els budells, l’estómac..., i en romania incapacitat, tret que, tot d’una, va aparèixer una cara demoníaca a la finestra, i aleshores, amb la seua rialla muda, tot es convertí en flames... El foc consumia la casa, em vaig desempallegar de tota la roba i em vaig llençar nu i sense un clau finestra avall.



Em van tractar d’incendiari i em foteren a la presó. A qui li passa pel meló de cremar’s la pròpia casa perquè després, sobre, l’hi prenguin?... Si això fos veritat, m’haurien d’haver mès al manicomi, no pas a la garjola.



Tanta de por, déu meu, uns pocs dies abans, quan m’havien morta la dona. Si allò no era intimidació! Dormíem dalt, quan baix vam sentir els sorolls. I jo era com si havia vist el llop: havia perduda la veu. Era incapaç de dir Qui hi ha! Esbufegant ivarçosament d’angoixa, etzibava cops de colze a la dona perquè ella digués Qui hi ha, Qui hi ha. Quan ja ineluctablement pujaven els bòfies.



Com un cavall sicilià, grotescament entraren. Van encendre els llums, es foteren de seguida a regirar-ho tot molt barroerament, obrint calaixos, fent-los espetegar per terra, llençant daltabaix cada objecte, i guitzes rai, a puntades, tot damuntdavall; fent una enorme trencadissa… I amb quin dret?… A poc a poc em tornava la veu… Només sabia quequejar. La dona, ara, però, a ella li agafava més fort, s’havia aixecada, havia presa la mangala. “Amb quin dret!” Cridava, també. “Amb quin dret?”



—On són els papers?… —deien els bòfies bofegats, en estranger.



Vaig veure a la porta del dormitori els meus tres fills. Amples, forts, alts. Ben peixats, suaus, mudats. Tornaven de fora, o se n’anaven ja? Érem tanmateix molt de matinada.



Volia dir’ls: Éreu a casa i no us oposàveu a l’enemic qui ens envaeix? Vull reptar’ls amb molta de fúria, però només sóc capaç de produir un filet de veu que rancament fa: Éreu doncs a casa?… Responen: Sí. I ara ens diuen: Adéu-siau, que se’n van a divertir.



No em cap al cap que ells ens hagin denunciat. En tot cas, és cert que els bòfies no els empudeguen. Els deixen partir com si de res no fos. La dona mentrestant s’ha anada enfurint. Aixeca la mangalota: Osta, osta! — els crida, i els vol treure fora a cops. Hi ha el criminal de sempre, fotent-se-li davant, molt presumit, odiós, eixanguer, grossot, però també ell rep. Allò em dóna una satisfacció íntima que em fa valent i tot. També m’aixec ara, armat amb un llum de la tauleta. Tret que en aquell instant l’ànima em cau a terra. Un petit, escarransit, amb bigotet i ulleres fosques tot i que som a la nit, engabardinat, un falangista, dispara, i em mata la dona allí mateix. S’ha acabat.



Eh?… M’havia quedat tot parat. Va arribar el jutge com si fos a baix mateix. “Matant i sebollint ràpidament el malalt: millor manera de guarir i de tallar d’arrel la malatia”, sentencià, i féu aixecar el cadàver.



L’endemà els meus fills tenien un lloc al ministeri, i un piset escaient per a cadascú a un edifici dependent del govern just encavallant les oficines. I jo portava dol, i els veïns, uns pocs, es compadiren de mi, em digueren: Quin accident més fortuït. I ella, pobrissona, també, no diguis, quina vida més dura, i ja ho veus tu què rep en pagament, i ves, quina cadena... Peudebancades sense cap interès.



Se m’atansà un caporal de la bòfia: “Vosaltres rai, que no us cal anar mai gaire lluny, vivint com viviu amb el cementiri a la vora.”



No vaig sàpiguer què contestar. El cementiri era pel cap baix a tres quilòmetres.



—Clients amicíssims (féu el capellà, també addicte al règim, és clar), per una d’aquelles treves providencials de l’apoptosi, la senyora ha tinguda la sort de lliurar l’ànima abans les vergonyes de l’extrema vellúria no l’empegueísson gaire pus. Permeteu-me’n l’al·legoria que s’adiu tant a la litúrgia i a l’exordi— jotfot, prou tots som cristians, de grat o per força, i sabem tot això què vol dir. Exordi — ere ordi, i ara és cagalló. Tant hi fa. Aquesta és una homilia, o doncs unes exèquies, o els gori-goris, o com se’n digui, en preança als nostres molt vantats escamots de la mort. Malparits i fortets, i sense falses pietats. Tal com cal. Esclaus per la pàtria. I andròmines rai. D’altra banda la senyora… Ha pujada, dic, doncs, mercès als bons oficis dels nostres oficials, a l’illa serena de la mort, com puge aquell insecte esparverador, el pregadéus — rosaci, tot i que és verd — rosaci de satisfacció en pic s’ha cruspida una altra papallona vermella. D’ençà de dalt, o sia, de dessús estant, se’ns guaite als de dejús com ens les fotem constantment. Aixafades de criatures, de gossos, de minyons, de velles, de pitofs… Florents escarxalls moscats… Nyaps i bunyols en tost d’individus més o menys autònoms i baladrers. I així fa la senyora (com es diu?… Eduarda Beranui?…), la senyora Eduarda, divertida en veure tantes de castanyes com es fot la gent badoca i matussera, i assenyaladament els pàmfils menadors d’automòbils — com el papa de Roma fot amb el seu papamòbil dels collons i, cada vegada que veu un clot, de dalt de tot diu, exultant i un pèl sàdic: Clot!… Clot!… Clot!… I tot el seguici ens esclafim. I potser esperem que pongui un ou. Una esfera mística, o quelcom així, que esclato i es desbadello i es desclogo en un altre rònec miracle on, entre garranyics i tremolins, en brollo, què ho sé jo, la llamprea, la capibara, el peudecabra filldedéu qui ens allibero (aquest cop sí, que no ens surti bord una altra vegada, no fotem!) de maltempsades i destrets, i dels milers de neguits arquetípics en què per les males devocions polítiques la vida sense descans no ens llampe. Tant se val. Sabeu què? En fi, que no sóc pas cap cast hagiògraf per a pintar l’Eduarda de deessa i altres ostes. El temps em recorr la sang com si és sorra qui s’escole pel forat d’un embut — aquesta és l’única llei — la llei de l’embut per on la sorra del temps s’escole sense atur. I qui no n’estigui content que es foti. Me’n record que al seminari jugàem al mossega-li l’ull. Caçàem un pardal, l'eixalàem, el fotíem dins un barret, lligàem part darrere les mans del jugaor qui juae i l’atiàem que mossegués el cap del pardal i l’hi arrenqués, si podie, dementre que el pardal li picae, a cops de bec desesperats, els ulls i el nas. El jugaor es podie cagar en l’olla però no pas en déu. Em direu retrògrad, com se’n diu?, misòleg, mes com enyor els èpics anys de llavòrens on els veterans sobrevivents de la guerra perduda, quatre gats malavinguts, no us penseu, encara hi rondaen. Per a no fer’s remarcar es saludaen amb accents abjectes en l’estranger d’altres imperis. I es donaen cites furtives als indrets on juaen de menuts. Clandestins s’aplegaen de dos en dos. A les pedres, per exemple, que ere una cruïlla enmig d’un ermot (llavors; ara tot són pertot arreu amples avingudes colossals on els accidents prosperen), llavors allò ere uns pedrots esbarriats que abans encara havien estat mur de partició entre trossos, i hi havie també un mal arbre, una alzina arronyacada, o potser era un cirerer bord perquè feie pegadolça, pegagrega, tant se val, allí, amb en Víktor Arxipenko (qui en realitat es deie Cesc Çafont) ens trobàrem, i jo que li dic, ben pensada: “Arxipenko, ara, ca? Arxipenques d’amagatotis per la causa, fa?” I em diu, cagat a les calces, perquè em semble que s’ha flairada la trampa: “Causa?…” i ho diu en çoviètic, vull dir, en accent çoviètic, “I com us ho engiponeu?”, que li deman, amb cara de circumstància, i fa, amb cara de pietat: “Malament rai”, però ja faig un signe amb la sotana, me l’aixec part damunt el melic, i la tropa li cau sobre com un flagell de tàvecs. “Venta’ls mastegots, potser se n’aniran!”, que em plau de janglar-hi, i ell se senye i fa totes aquelles baboiades de cregut, i recita: “Bona nit, mon déu, se’m tanca la finestra de l’ésser.” “Cargoleu-lo bé”, me’n ric, “no fos cas que pugés en espiral, ascendit al cel com si déu l’hi arrenque, com un rave místic doncs, i tot allò…!” Se’n reien els soldats. Fills meus bon tros amats (és una fórmula sense cap substància, no en feu cas), fill meus, doncs, “Quina ceba, tants d’anys!” — que li dic, urta a urta, com us ho dic, abans no trego la llengua, llarga com badiella de vedell com naix, mentre hom l’escanye amb un cinyell militar. I ah, l’alegria a l’ull de l’animal jove i ben peixat, l’alegria als ulls dels xorats i eixorats soldats, dementre com escandall li fic la mà per la gola i n’extrec el document secret que s’havie empassat suara mentre feia senyal als amagats. Us voldreu (creus-creus) creure que ere un poema? Per desavinents andoles, port d’Alacant, port on la mort t’hi encalce… Nyeu-nyeu rai, gatejant com un bajoca, poti-poti i envant!… I mentre els el recit com s’escruixeixen, tot i que ho hi entenen re… Com us en rieu vosaltres, carallots… Au, que no us passo re. Tots plegats a fê’us la mà, que la cerimònia s’ha acabat. Dieu: amèn, i aquest és mon pliu: tard o d’hora tots sereu salvats, merdegades d’aqueixes. In nòmine patris, morituri te salutant, eh?…



Vaig tornar solet a ca meua. Em vaig posar el cassot, vull dir, la granota, i vaig enfilar cap a la feina al port. Jo sé on tot s’enquadra, on tot s’hi escau i hi cap. Els estibadors depenen de les meues instruccions. M’agrada entreviure-hi. Discutim de futbol. Fem a l’hora del descans el cigaló. Ah, la flaire de pa torrat a l’hivern! I l’escalforeta dels companys mentre fumem. I a la taverna juem als daus. I enfonsem marrofins al cafetó. I ix la Meren a estendre la roba i, rere la roba estesa, t’ensenya un inici de cuixa i et fa la guerxineta. Tot de riure, és clar. I per fer engelosir el seu home. No hi ha mal fel.



—Conec una conca… —el company Eleuteri em diu. Quina fal·lera tots per aparellar’m de nou!



—Sóc massa vell —que els dic, sense creure-m’ho.



Em glateix el cor per les nits per la dona assassinada. Sort en tinc dels somnis. Tornem als temps avials. On tot hi era pous, cisternes, basses, piscines, i peixets a l’aigua neta; allò dels insecticides ningú no n’ha sentit a parlar, i tots els animals se la campen a lloure. Foll d’una dolça frisança, enfons al fluixell el cos encès. I dic el nom de n’Eduardeta. I als retrunys hi deixel mormols de resposta. Tants de camins que he endreçades, molt conscient, les mels xiuxiuejades del seu orgasme als calaixos de l’orella!



Cap mag corcat ni nidorós fa forrolla anunciat pertot, ni mana, del balcó del palau ducal estant, l’estrident obligació ineludible de complir edictes repapiejats en estranger. I ara! Ni tampoc s’esllavissen els antics monuments abandonats. Ni els guals cap als camps són tot galdosos de merda d’albellons sobreeixits. Ni els camps hi són tots en doina. Ni els pocs ferms llauradors, ultra arraconats, van rebent clatellots i xurriacades a tort i a dret, i a la mínima que gosessin protestar que, en canvi, amb tant de bombardeig i prova d’armes i vessaó de substància verinosa de les municions, la saó els l’han tornada antisèptica i no hi poden fer créixer sinó organismes monstruosos… I aleshores, no saps si encara és malson o realitat, la cara diabòlica apareix escarnint-te a la finestra, i tot seguit les flames s’esbomben i ho devoren tot, i has de córrer enfora, on t’atrapen tot seguit i t’acusen d’incendiari…



Vaig fer un cop d’ull a les casetes dels voltants, la gent qui hi vivien havien siguts els meus veïns fins feia no gaire; sí fa, sisvol sis mesos feia només que casa meua cremà i se m’endugueren.



Em vaig atansar a la caseta d’un home qui coneixia bé. Tot hi semblava mort. Tot s’ho empassava el soroll de l’excavadora. Al pati de davant — quina primera sorpresa — un mostí enorme, enorme sobretot el seu cap, hi feia guàrdia. Era un gos estrany, no l’hi havia vist mai. I no feia cap paper, ni ensumar’m no va fer. Passada la por del gos immòbil, vaig allargassar la mirada fins a la porta. Un soldat molt orellut hi feia també guàrdia — aquest davant la porta de la casa, el gos davant la portella del jardí. El soldat, amb una cara simiesca, tampoc no féu cap paper. Amb manoquella flasca, servava una metralladora que agullava a terra. A l’esquerra — això vaig trobar esfereïdor — a l’esquerra hi havia un nan empalat en un arbrissol escapçat. El nan devia fer dies que era mort, i tanmateix el seu posat era de viu, amb un aspecte grotescament tristot. La punta del tronc on hom l’havia impalat li havia pujat pel recte, li havia esgavellats budells i pit i coll, i llavors li sortia per l’ull esquerre, amb el qual semblava doncs fer amargament la guerxina. Ara me n’adoní que el nan devia ésser l’home qui coneixia, l’antic propietari de la caseta — es devia haver escarransit amb l’impalament, amb la pèrdua de sang, amb els dies fent-se malbé a l’estiribel.



No vaig dir re, és clar. Vaig passar de llarg, gairebé sense deixar petja, suau damunt el llambordam com si hi sóc un espectre.



Em vaig refugiar rere la cleda del cementiri, hi feia veure que hi meditava, i alhora hi remembrava amb recança pregona qualque decès molt proper — ma mare, la colta dona, la filla, un amic — no, un amic, no; que no creguessin sobre que allò era re clandestí…



Furgant desmenjadament amb un bastó pels clots al cementiri, a la vora de la llosa d’un militar, una mà en semblava vúlguer fer bot. Vaig remenar’n la terra al voltant, i efectivament, una mà se’n deseeixia, de la terra seca, i, dins la mà, el mort hi servava una pistola. L’hi vaig pendre, i me l’enfonyí a la butxaca; alhora que trepitjava la mà, i en acabat amb la sabata la tornava a sebollir amuntegant-hi la terra del voltant.



Ara, armat, em sentia molt més lleuger, animat. Tot ho veia amb nous ulls. Em repengí a la cleda i guaití de dalt el turó estant cap avall.



Vaig veure que entre les noves construccions, hom hi havia deixada a propòsit una petita mostra, d’allò que hi havia hagut abans: d’allò que vaig conèixer de petit — i àdhuc, allò, abans que no em fotessin a la presó, encara era prou viu. Vull dir, un dels carreronets, intacte com qui diu, tot i que poc mantingut.



La conservació d’aquell veïnatge petitet, amb casetes rònegues i aplanadetes, arronyacades, escrostonades, a punt d’enderroc sovint, em punxà el cor. M’hi vaig vúlguer atansar. Dels anys de la meua infantesa a ara semblava aquell carreret haver’s empetitit, escarransit, tant de llargària com d’amplària; enclòs en les noves construccions modernes, netes, lluents, pintadotes, amb ací i allà grossos sapastres embalums — presons, bombers, escorxadors, clíniques, oficines — pobrissó, el meu carreret semblava de joguina.



Passaren una parella de gent gran, com jo. Ell parlava amb la dona sobre això, sobre com ha canviat tot, i sobre com es devia dir aquesta barriada vora el riu?… Te’n recordes?… Guaita, ara tota empassada pels edificis i les avingudes i parcs i canalitzacions, i aquests casalots sinistres?…



Una vella encara més vella que no pas ells els sent parlar, i els diu que la barriada es deia La Boveria, perquè hi havien bous — o en realitat, en sengles quadres, un parell de vaques tot plegat, per a la llet. I la vella es fica a remembrar, amb enyor i uns ulls mullats: “I entre les noies hi juàem al joc de les herbetes; corríem com unes esperitades, cap al prat on peixien les vaques, n’arrencàvem un bri (d’herbeta), al petit cercle previst, i tornàvem, per les mateixes vies oposades vora les cledes, fins a l’indret del començ; llavòrens ens ensenyàvem el bri, i la qui l’havia arrencat més llarg tenia un punt, i la qui havia arribada primer un punt, i qui en sumava dos és clar guanyava…”



Era tot tan emocionant. Al capdavall les dues dones, a l’hora de dir’s adéu, s’han fets un parell de petonets, i jo somreia tristament, com si no hi era, una miqueta allunyat. Pensava: “Carall, que s’ha tornada vella, la vella de les herbetes; prou l’havia coneguda adés, fa tants d’anys; potser jugàrem junts, però com s’ha envellida… No me’n sé ajustar. N’estic tot marejat. Potser ha patida molt. Potser una malaltia rosegadora…” Però pas aleshores davant una botiga que hi venen miralls. Això sóc jo! M’hi guait esverat. Hi sóc tan lleig i tan vell, o més, que no pas ella, amb una cara d’extremunciat. M’hi haig de tornar a deixar créixer una barbota tota rissada i blanca i un bon mostatx adient que em tapin a tesa la cara — així en dissimularé la lletjor i l’antiguesa...



M’hi he atansat massa. Un mirall davant els ulls només veu ulls. M’hi veig l’ànima. Cal reconèixer’s algun dia o altre. Sóc vell que cap minyona ja no se’m guaitarà mai més sinó amb pietat — i més sovint amb burla i fàstic.



Tant se val. Xino-xanet volia tornar al port. Tret que estic segur que els meus els han eliminats tots. Que, com entre els veïns, ja no n’hi ha cap dels meus. Una altra vegada. El cicle no s’acaba encara. Ens volen de totes totes extingits.



M’arribava per comptes a l’aeroport. No pas que foti cara de viatjant. Abans no em treguin a puntades, vull arreglar’m una mica. M’endins al canfelip de les dones. No pas per re. Per flairar sentor de dona, això sempre em recompon.



M’hi he rentada la cara. I ara hi sóc cagant, en una de les caselles. Quan a la casella del costat, algú hi entra. Espii pel foradet. Com m’abelliria, després dels mesos de la dona morta i els mesos de presó, de veure-hi qualque cos fresc. Mes ah! Era el príncep de l’enemic.



Duien els goril·les el príncep a cagar al canfelip de les dones. Menys perill, i tot allò. I millor vigilat. Fic messions que a la porta de fora hi fan guàrdia quinze mil goril·lots (amb perdó per als excel·lents simis). El príncep cagant, amb greus espoderaments.



Esverat batec d’ales a frec de fitó. Pel foradet hi fic el canó de la pistoleta. Com quan juàvem a bales, em demanc: S’hi val a burxar? Em responc, com sempre: No. I premc el gallet. La cosa fa clic. I prou. O no hi ha bala. O s’ha encallat. El príncep es mig torca el cul. La pudor que fot, condemnat. Guilla amb el cul mig cagat. Dones entren remugant, cagant-se en la monarquia (una mosca no fa estiu, ni un cop que les dones rucs s’hi caguin no vol dir re: era l’inconvenient de no púguer-hi cagar elles mateixes).



Part dessota, esmunyint-m’hi, m’he ficat a la casella vacada pel príncep. Ara hi sóc plorant i assassinant amb la pistola lloca els cagallons ben ondulats qui hi ha jaquits. Car així em castig. Ecs. Ecs. Ecs. Missió abjectament estroncada; avui (dic plorant), avui la sal amb totes les de la llei: jo qui sempre m’haig jurat a destruir aqueixa entitat malèfica i aberrant, millor excusa de llur odi. D’això se’n diu pega, doncs; la puta. Destí perjurat, collons. Jorn imperdonívol on tot i que hi vaig armat, l’arma s’espatlla. I ací a l’aeroport, on l’he tingut a la vora, a frec, a tocar, a abast de canonet, i no he sabut pelar’l. Canfelip pudent i fastigós, amb cara de ximple datpelcul, com son pare i sa mare, els quals voldria morts ara mateix. Tindre’l a tret de tret molt gloriós, i mancar’l — per força m’haurà de recar tots els jorns i nits qui vindran. El meu poble fet malbé sense atur i sense sospita de millora, sotmès a un altre canfelip encarnat, qui sap per a quants d’anys… Com els desig morts, i tots llurs acòlits traïdors (dic, pensant en el capellà i botiflers afins)!



Veus d’altaveu esquerdat vénen que se’n va l’avió. Es buiden els indrets de cagar-hi. Ixc a rentar’m. Ixc a la sala. Ixc al carrer. I ara?…



Fracàs. Fracàs. Fracàs. Amb fila de captaire, perdut.



Vaig fugir carranquejant. Recollia uns cassigalls, afetgejava paperots a les butxaques, llucava per terra no fos cas que hi trobés cap pistrinc… Trampejant, tric-i-trac. L’esperança li costa de morir’s.