El gradual millorament de la raça

El gradual millorament de la raça





La seua dona, l’Arsinoe Nàpols, la coneguda periodista, no pas que se l’estimés gaire, a part que li agradava molt [i era famosa per això també (o potser sobretot per això: dumbass Arsinoë, li’n deien internacionalment els envejosets enviats de cadenes enemigues)], a part que li agradés un ou, dic, de festejar i de cardar’s els personatges més mascles de l’història qui es trobava pels seus periples pel món, a part de cardar’s també els més potents dels companys de viatge; vint anys que llur acoblament era rat i en aquests quatre lustrets hom alfarrassava que la dona havia tinguts uns trenta-mil amants; orgies rai, hom hauria poguts escriure’n treta-tres toms pel cap baix, treta-tres toms eixorcs, com eixorca era ella, mercès als déus, eixorca com pregadéus de ponedor o ovopositor obturat, molt senyora així mateix, com altívola pregadéus, tot i que, a diferència del bell insecte, deia prou a frec de devorar cap cap. Ara, això sí, aquest detallet sí que el tenia, sempre, en tornar de qualsevol comesa part de parts remotes, (i com més llarga l’absència més bonic el regalet), li portava, com dic, un regalet.



Ahir, en tornar de la Xina, li donà un gran drac de jade verd amb vetes lletoses, lluentment llis i febrit, magnífic. De seguida, en Tòfol, tot i que no gosà dir-ho, pensà (mòrbid ell, com sempre, implorant les nimfes perquè en paressin el cop), que, posant allò sobre l’escriptori on componia els seus reculls de miniatures, qui sap quin convit no era (allò doncs) per a qualsevol sinistre criminal ombrívol, quan qualsevol nit, ell enfeinat en l’obra molt subtil, el lladre li vingués part darrere, plegués tot de sobte l’estatueta del drac i li partís el crani en mil bocins. Per comptes de què, en Tòfol digué: Mercès, Arsinoe; és tan preciós, sempre he volgut tindre a la vora un drac de la bona sort. I afegí que segur que l’inclouria sovint, d’ençà d’aquell dia venturós, a pler en els seus gargots.



A la nit, al llit, després que l’Arsinoe Nàpols li expliqués alguna de les seues aventures — les que li agradaven més a en Tòfol eren naturalment les de cardar, devers les quals en Tòfol no solament n’era d’allò més indulgent ans l’animava que ella hi indulgís encara més sovint, si així li abellia, car era palès que homes magnífics hi havia pertot arreu sedecs de voler tastar el seu parruf ja gairebé legendari pels cinc continents, i els homes magnífics calia aprofitar’ls, i tremolava d’una joia íntima, en Tòfol, en imaginar’s els immensos matrassos que perforaven els (gens naquis, ai) esfínters de l’Arsinoe, i es confessava que ell, efeminat rai, els hauria volguts tastar si més no amb la punta de la llengüeta o tocar amb els panxellets de dos dits, tot i que mai no hagués gosat en la realitat — l’Arsinoe li contà l’aventura del tigre.



Diu: “Nosaltres que sí tornant de la missió a aquell poblet on fórem testimonis, i ho filmàrem amb tots els ets i uts malgrat els perills, rere arbres d’ampla soca que voltaven l’era amb, a l’horitzó, l’erma carena de la turonada que els vapors comonits pel Solell desdibuixaven, fórem astorats testimonis, dic, del sever dreçatge de les noietes, on les alineaven totes, les quaranta o així, i totes dotze, tretze anys, i subtilment el vell arxicac amb el seu bastonet els esbotzava el telet, dementre que una vella esdentegada li deixuplinava el culet (no al vell, a la noieta) i alhora hom (el pare de cada noieta, crec, o, si això no, cada responsable de rebre pel bé de la cerimònia) es capava en sec amb un sol espetec de dues pedres esmolades, i anàvem doncs tornant amb l’autobuset per les sòlites carreteres i, en creuar un altre llogarret, afluixàrem per tal de baixar i anar a la botiga, quan tot de sobte, encara no havíem baixats del vehicle, i d’un taulell saltà un gat immens, un tigre blanquinós. La por escruixidora, vull dir, l’esglai, i els crits i esgarips, sobretot de nosaltres les dones — una fera ferotge qui se’t tira damunt sense avís... L’Eduard, el conductor, és el primer qui se’n va adonar: “No feu cap paper, al contrari: bona cara. És aregat, no ens farà cap mal; ens vigilen per veure la reacció…” I efectivament, tot vencent l’aversió i la basarda, l’acaronàrem, la bestiota. I els barbàrics pobletans esclataren en aplaudiments. El tigre se’n tornà, la cua entre les cames. Ens convidaren a beure un licor molt fort, les dones lletoses ens donaren de popar, ens volien també regalar noiets perquè els donéssim pel cul, cosa que vam refusar amb tota l’amabilitat perquè no s’ofengués ningú, i ben peixats i satisfets ens preparàrem a fer via. Assegut al volant, l’Eduard digué, a través del torsimany: “Ha estat un plaer. Ens aturarem a veure-us cada camí que passem per ací.” “Promès!” — cridaren ells, ben pagats. I aleshores enfilàrem la carretera. Sòlita carretera. Dic a en Llàtzer: “Roda, noi.” I mentre rodàvem, enregistrant l’adéu càlid dels pobletans, la cara malencònica del tigre, i, part davant, la mateixa carretera de sempre, vaig dir pel micròfon, a la pel·lícula: “Unicitat de les regles de joc; heroicitat de les ànimes…” I oi que s’entén?… Em sembla que ha quedat collonut, per acabar el reportatge: “Arreu de l’univers les mateixes carreteres menant als mateixos indrets, i arreu alhora els mateixos éssers heroics servant estoicament llur destí, guaitant la mort i l’extinció a la cara, amb cara riallera, amb jocs de regles extàtiques, estàtiques, com el traç de les carreteres, sempre el millor camí, sempre el mateix destí, al qual tothom s’atraça indefectiblement…”



Dementre que, després de tanta d’explicació, l’Arsinoe dormia, en Tòfol gargotaire se’n tornà a l’escriptori a admirar-hi el drac. Se’l guaità per tots costats. Quina meravella, i quin gust sublim de dibuixar’l i dibuixar’n tots els caires i facetes i detalls. Llavors se’l guaità fitament als ulls, fins aleshores no hi havia gosat, hi escandallà fins al més pregon, com qui en grata els fons amb les ungles de l’ànima. M’influeix ja el seu esguard, en Tòfol es digué, conscient d’una escalforeta íntima, una altra presència afegida al propi ésser, una ombreta interior molt beneficiosa. I t’agraeixc, li digué, que no trobis que fóra balafi de posseir’m, car cert és que no sóc gaire cosa.



“Altre”, respongué el drac, amb aire benèvol de desdir-l’en, “que un altre heroi atraçant-se decididament per la mateixa ruta. Et mereixes tota la sort del món, i més, amic, company...”



I va veure en Tòfol que dels ulls del drac de jade verd lletós sengles llàgrimes en queien.



Aquell miracle convencé en Tòfol que el millorament gradual de la raça era possible. Se’n tornà al llit, a respirar-hi la flaire de la formosa cardaire, la seua dona, encara més sortós que no mai.



Quan s’adormí somreia. Somiant, hi veia les seues novelles miniatures: les que faria segur l’endemà, tan inspirat, amb les nimfes bonhomioses qui et donen el collar fatídic, com l’Arsinoe, de qui el cor era de jade, de pedra febrideta de collaret — un collaret tanmateix el que li regala benèfic, però, aquest cop; fet (oh, glòria) d’amples, llongues, grasses xil·les enllonganissades, a baules embagadetes, trenta mil pel cap baix, i et prometen (les nimfes facecioses) que et moriràs sense haver d’haver patida cap rosegadora malaltia, màxim regal, i els regales al teu torn dibuixets exquisits d’alcions i nàutils, i carallets pudents (vits del dimoni) i formigues — les ubiqües seues formigues, als seus gargots miniatura, pels escassos entesos tan ben considerats; les formiguetes de qui els poquíssims erudits se’n feien encara creus, les trobaven més característiques, enigmàtiques, encara (salvant les distàncies, no fotem) que no les d’en Dalí mateix, carallots, sense sàpiguer’n l’història. L’història que fa: Na Clítoris: filla d’un mirmidó. Era tan minúscula que en Jou per tal de poder-se-la cardar la retransformà en formiga.



Pel cap baix en formiga. Pel cap alt en cadellet de moixa.



I se somià formiga, fent cua amb totes les gernacions de generacions mai hagudes i per haver, xino-xanet pel mateix caminet fressat, cap a un infinit boirós de sospitada aurora. Hoc. I se somià moix cadell, orb encara, glabre, nu, inhàbil. A les palpentes cercant la traça. Amb esperança d’obrir els ulls qualque jorn clar. Endavantet. Ausades, cap a un infinit boirós de sospitada aurora, doncs. Hoc. A les envistes, potser, del gradual millorament de la raça.