Lolita a l'infern dels plutòcrates

Lolita a l'infern dels plutòcrates





--Abans, els plutòcrates hi portàvem a l'infern el nostre relluent rellotge de cadeneta; era un rellotge d'or massís amb robins qui-sap-los, i diamants i maragdes afegits ja més esbarriadament. Ara hi portem una pistoleta de làser, tan decoradeta com els rellotges de ça enrere, tret que molt més isnellament mortífera que no pas el mateix temps i tot.



--Ah, el Temps! El qurà no en reconeix sinó bocinets, i no es fixa sinó en l'Hora on tot s'atura. A la mormonada el Temps no existeix com a absolut, car és repetible indefinidament; és a dir, reneixes fins a la purificació, i el temps mateix doncs ha de renèixer's fins que no sigui perfecte. La bíblia bibliosa no té altre concepte del Temps que com a petits regalets (no tan regalets si, com s’escau massa sovint, són espais de tortura) d’un deuarra molt mitjamerda i capriciós.



Així consirava l’Eloi Eivissa, cantaire moderadament celebrat -- el seu èxit Quan me’n vaig a clapar, mai no sé si seré viu demà arribà al cent-u, fa tres anys, de la classificació d’èxits catalans -- tocant-se alhora no pas el pirulí ans la pistoleta a l’infern, dementre que mig adormit fotia puntada (i li queien del llit) als tres toms principals de la seua formació, u) la bíblia genètica, d’on suara havia llegit allò excels d’en Rubèn dient-li a son pare Jaumet que, si doncs no tornava amb el seu fill menut i preferit (son germà Benjamí, ep), podia en Jaumet pelar a lloure els seus dos fills (d’en Rubèn, els néts del Jaumet, doncs) a tornajornals i en justa revenja, “car”, imaginava el ximplet exegeta, “prou eren enzes salvatges, de qui els cristians sempre s’han sabuts exactament guiar”; dos) el qurà, on acabava de llegir allò de l’immensa preança a la figa, d’on els ximplets exegetes en treien que el Mafumet preava sibil.linament l’Adam -- no l'Eva, de qui ja sabem que era una dona, i que les dones no compten per a re, i que de més a més la figa sempre els pica i sempre els ve talent de cardar precisament perquè es taparen la primera figa amb una fulla de figuera; i tres) la mormonada, amb allò, llavors mateix repassat, del ximplet exegeta comentant en què diria hom que un mormó i un home de debò són capaços de suportar, i contestant que l’home infidel amb prou feines pot suportar una dona, desgraciat, dementre que un mormó rai, cinquanta o més, i aquesta és la benedicció de l’autèntica religió: com més en “suporta”, més ric es fa, car totes li treballen, totes, com aquell qui diu, li ponen. I les historietes d’en Dúncan el corrupte contra n’Smith el pur, més tard linxat, allò és religió al seu punt més dolç, amb en Young i en Dúncan exiliant-se a Salt Lake City, lluny de la civilització, incontrolats, doncs, per tal de continuar fotent carxena a tort i a dret... Es posà a xuclar el canó de la pistoleta com si la pistoleta fos cap pirulinet. Ell qui havia “tingudes” tantes de dones com un mormó -- les fanàtiques del cantaire famoset se li venien a badar de cuixes: “Aqueix”, deien del seu llit de campanya, mentre els queia la baveta perquè totes hi volien acabar amorrades, “aqueix és el nostre fres: totes hi venim a pondre!” Però la realitat és que no en deixà pondre de debò cap; a totes amb les qui jagué, per si de cas, fos ver o no el panxot, els pagà l’afollament; i ara no tenia cap Benjamí ni cap Rubèn ni cap figa segura ni cap assegurança familiar ni tribal de debò. Si es morís, ni que que bon pare que havia sigut no podrien dir a les seues exèquies molt sonades. I ja havia acomplerts els seixanta-cinc!



I ara, en fi, l’indecís de l’Eloi, quin maldecap, sempre vacil.lant i oscil.lant entre les grans religions -- ara sóc cristià, ara sarraí, ara mormó... Ep, jueu no, que arreu és molt malmirat. I minoritari, fa?...



Tant se val. La qüestió: que començava de roncar quan algú trucà. Era la Lolita Algemesí, una fanàtica jovenota (i això de fanàtica va amb adoradriu de ninot o ninota encimbellats en templet: car templet: fane, i qui hi adora: fanàtic; per això, com allò cap templet, amb prou feines una cambra d’hotel, millor que ho diguem en català: culera, na Lolita era culera del cantaire Eloi; com la bona gent de per ací som culers de l’Hèrcules o de l’Alcoià, aquelles pobres noies n’eren d’un carallot qui els cantava); doncs bé, enviada pel timbaler Andreu perquè es maliciava que l’Eloi queia novament a la depressió, i ric com l’Eloi era, i doncs, posseïdor d’una jaqueta de plutòcrata amb infern on s’hi aniava la pistoleta, amb por que no fos cas que se li pelés de desesper... I tots plegats, els quatre músics, perdessin l’única feina que tenien d’anar a tocar a les festes majors de la contrada...La culera Lolita fou no solament acceptada ans atiada i empesa que hi entrés.



“Qui hi ha?” féu l’Eloi, agullant-se enmig la porta amb la pistoleta.



“Servidora, que m’han donat permís de vindre’l a veure. El senyor Andreu, el timbaler molt celebrat, m’ha dit que podia vindre-li a parlar?...”



Es cagà en tots els déus l’Eloi Eivissa dementre que s’aixecava a obrir la porta, i les de més de les articulacions se li queixaven grinyolant de valent, i el cap li pesava com un bocoi ple de pler de fetus en alcofoll de confitar.



La Lolita devia tindre uns quaranta-cinc anys. Jovenota, doncs.



La féu fer’s dins, dementre que es ficava la pistoleta a l’infern. Se li assegué, s’esbraguetà. La Lolita li xuclà el pirulinet; força flascament. L’Eloi s'escorregué amb quatre gotetes aigualides de no re. Fumaren pregonament. S’esfonsaren lentament a rumiar; amb zen cocodrílic, es rabejaren catorze hores pel cap baix en el fum marejaire i espès. La Lolita parlà dels trepitjats i dels trepitjadors. L’Eloi no digué res. Ara, hi assentí bon tros. Es veia que s’entenien.



--Quan dius trepitjaires vols dir els plutòcrates, i quan dius trepitjats vols dir els pobrets.



--Eccò-lì-quà, àngela maria --respongué la Lolita.



--Hum...



--Santa llúcia! --car la Lolita se n’adonà que al capdarrer l’Eloi il.luminadament hi filustrava, lleument si més no.



I es casaren l’endemà.



Es casaren, doncs, mes no pas per cap església, jotflic. Carallot, no, car la religió (com li féu ben avinent la Lolita) només serveix per a mantindre els trepitjats, sobre, ben acollonits i plens d’un nelet ambigu molt empegueïdor i feixuc. Nelet de crims inexistents que hom tanmateix els alleva a tot estrop, vingui a tomb o no, i pels quals els trepitjaires (amb l’ull espieta i repugnant de llur déu assassí sempre vigilant enjòlit, tantost prop a tocar com ennuvolat i boirós) els trepitgen i persegueixen fins a ultratomba i tot.





* * *





No és pas que vengués més discs (en venia menys), ni que el demanessin d’actuar a més sales (amb prou feines si el demanaven enlloc), però d’ençà que cantava en comunista, l’Eloi Eivissa se sentia reblert.



A sobre, la Lolita esdevingué prenys.



A l’aguait de les escaiences que feliçment li esqueien, l’Eloi deixà d’escriure cançons. De moment vivien dels estalvis.



De fet, no és pas que no compongués res, no sé pas per què dic mentides. Havia composta una cançó secreta: Lolita, àvola diablessa per qui tanta de pena pas, però era una cançó massa perillosa per a la pròpia salut mental, i d’ací que la mantingués amagada. Hi tractava la dona d’enviada de Satanàs qui l’havia allunyat dels seus tres llibres sagrats, pels qual tornava, llas, a delir’s. Tard o d’hora, dit i fet, en acabat. Car, dementre que la Lolita covava el seu immens ou de ventrell, l’Eloi, temptat, havia tornat a desempolsegueir els tres malignes volums, on déu, un únic déu molt maleït, batllia amb crueltat inassadollable, el ninotam si fa no fot antropomòrfic, per ell exclusivament creat (amb tot l’odi de l’univers) bo i afaiçonant bocinets de merda.



La Lolita parí set fills alhora. Els patiments que patí, a desgrat de totes les tuties i els esmorteeix-fiblades que li injectaren, només se’ls sapigué ella. I mai més no acceptà de cardar. Recony, no fos cas.



Quan l’Eloi Eivissa va veure aquelles set lletges gotes minúscules qui se li assemblaven tant que semblaven que fossin gotes gotejades de la seua ànima espremuda i rebregada, el cap li rodà, i deia: Ja no sé qui sóc. Volgué compondre una altra cançó que expressés aquell sentiment confús de boja repetició, però les set notes que li’n sortiren, repetides fins a l’infinit, no tenien cap solta ni volta.



Calia creure’l afectat d’heutoscòpia: li semblava veure dobles seus pertot arreu. Car aquells set bordegassos fotien més cara de l’Andreu que no pas d’ell. I aquesta és la puta veritat. Però què hi farem? Els artistes, tocats rai. Devia ésser un segon Joan Genet. Aquell lladre corromput i datpelcul veia Genets en cadascú de nosaltres, qui ens passejàvem amablement per la Rambla, tanmateix somiant en una Catalònia lliure, i sobretot lliure dels lladres i datspelcul qui sortien del carrer Robadors, i del carrer Assassins, i del carrer Predicadors, i de tots els carrerons del barri xinès tan fastigós.



“Carallot, m’abellia més aquell món de somni i vaga il.lusió on hom preava tant la punxeguda figa com la rectitud del verinós Jaumet com les heroiques esbatussades pels desgastats ermots de l’Indiana, on escorpins i escurçons ballàvem aquelles animades danses macabres del pedregot sense suc. Ah, com me n’enyor! I quantes de fades cançonetes no m’inspiraren, capdecony.”



A trenc d’un ronc massa retrunyent, l’Eloi es deixondí de la migdiada; es deixondí, ei, trempant tremendament. Boví, allargassà la llenguassa per tal de llepar’s aquell bran roent, aquell tió encès, però, és clar, com sempre, i per molts de pactes que signés amb els déus malèfic de les tres grans obres, no fou capaç de mai atènyer-hi. De mai... Ep, fins ara! Metec en planeta estrany, aquest darrer bargany signat amb els déus més assassins, torturadors, manefles i espiaconys mai inventats, em retrob amb la meua imatge ideal: l’atleta capaç d’apaivagar’s el propi foc amb la pròpia llengua: sóc autosuficient gràcies als tres únics déus de les meues tres religions! Ja no sóc metec d’enlloc... Ara hi pertanyc, artista de la llengua de veritat... O... Probablement m’he mort i sóc al paradís promès.



Se la llepà, i en acabat se la pelà, i al capdavall s’escorregué dins la tassa buida de cafè. Ah, es digué, deslleteradat, ço és, purgat del meu home ombrívol, prou reneixc!



--La lleterada és l’ectoplasma rebregat del doble espectral qui m’escanyava. Abandonat dins la tassa aquell carnús fosforescent qui m’embolicava massa estretament i m’atenallava i m’ennuegava i ofegava, com el cos l’ànima, em desempallec doncs del monstre enrampat qui em disfressava monstre.



Febrint d’esme les setrilleres, examinà el suc fosc dins la tassa. Havia ajornat aquell orgasme durant tres anys i mig de repressió i d’odi, de mística religiositat. I ara ací era, desfetament entasseïda, la seua terrenal disfressa de dolent enverinat pels llibres maleïts. Ell mateix s’havia condemnat al càstig de no pelar-se-la ni escórrer’s mai més, no fos cas que creés set més, o catorze més, o catorze mil més malparits dobles seus, qui se li mengessin tots els sous més l’esperit. Car com més som (reunits), menys som (individualment). Al capdavall el nelet esdevingué massa gros, allò de no crear, de no voler crear -- era un tap massa gros i hermètic a la seua expressió d’artista. S’havia d’esquitllar de l’ombra del traïdor qui el reprimia. Qui el volia salvar ànima raptada pels infernals deuarres dels llibres enverinats. I ara, doncs, que l’ha expulsat amb la lleterada (qui, remenant de valent, assassina, enfeinat i rialler, amb oli, sal, pebre i vinagre!), ara reneix, ja desposseït del l’esmorteïdor qui el posseïa; reneix home comcal, passivet, amatent, apaivagat, ensinistrat, adotzenat, corrent, aimat, amador, amatent, amable, i així anar fent.



Aparegué la Lolita: “Què és, tot aquest condemnat soroll?” féu, diabòlica, reptant-lo i etzibant-li de seguida mant clatellot per tota aquella brutícia de damunt la taula.



I l’Eloi exultà: “Estigues-te’n que tornc a ésser jo, aimia! He tret tot el suc fosc de mon bol.lard, l’he despintat del negre rovellat i fastigós, i ara és tot roseta i tendret, guaita!” digué, exposant el pirulinet qui, sobre, féu fer ruixar damunt l’esponjada catifa burella -- un rierolet virolat i refilaire, un flamissell de flumissell tot vermellet i fumoset per culpa d’una pròstata massa botxinejada darrerement; “m’hi he distret bon tros qui-sap-lo; i l'èxit, sobre, ha sigut complet!”



Per comptes de felicitar’l, la diabòlica li entaferrà el setrill damunt, i cercava pertot damunt la taula un ganivet.



Protestà, llambresc d’allò pus, ell: “Però dona, que bogeroleta! Sàpigues que estic restablert. No hi veig dobles enlloc, ni al mirall! Ni crec, com capdeconyament creia ans, que cap dels nostres fills siguin vampirs, ni sisvol en Brucolac, qui per malalties de la sang ha de menjar només carn crua, o es mor.”



La Lolita se n’anà cap a la jaqueta penjada darrere la porta, a furgar-hi a l’infern, a trobar-hi la pistoleta, a occir’n el seu home sense més utilitat ja per al seu benviure i el dels seus fills. Tret que quan s’agullava a disparar el tret, què?... Doncs res, que l’Eloi, inspiradament i molt melòdic, refilà:



Davall tes soles de setí,

a tos fins peus de ferms trepigs,

pos ben humil tots mos desigs,

pos mos delits, pos mon destí.

Lolita, Lolita, Lo... li... taaaaa...



Obrí la porta d’una revolada el timbaler Andreu, pare de les criatures, i se n’anà a abraçar l’Eloi. “Has tornat, has tornat!” jubilà.



I la Lolila les llàgrimes li rovellaven àdhuc la pistoleta que ara se li apuntava al peu dret espardenyit amb espardenyeta d’argent fals i de maragdes i diamants de nyigui-nyogui.



Li contaren com havia anat (la cosa) pel món i a llurs vides durant aquells tres anys i mig on havia viscut sota l’influència alienant dels llibres maleïts.



“M’he casat amb una puta molt abnegada”, féu l’Andreu; “res no t’assuaugeix millor; llargues vesprades d’hivern, em conta, ben arrapadets a un raconet de llit, les seues incomptables cardades amb foscs personatges d’amples, estireganyades xil.les, i llurs inassadollívoles sedegues, i llurs foradament infinits...”



--Jo i els xiquets --feia la Lolita-- a pia imitació d’en Brucolac, i perquè no se senti tan solet, només mengem carn crua. Un amant meu molt balder i inservible com a amant -- mai no em deseixarreeix mica la gotza (la figa-seca), mai no me la mulla molla, però, en canvi, això sí, és molt eficaç com a recollidor de gossassa (vull dir, de palters de gos, en pia imitació dels bells noms de colomassa, gallinassa, etc.) per tots els parcs -- ens forneix coloms, més en volguéssim, ens en duu a sacs sencers. Ja vénen escanyats, només cal plomar’ls, mocar’ls, rentar’ls una miqueta, i, nyam-nyam, al buc.



“Sense coure’ls?”



“No, carallot! Ah, i el recollidor de merdes és un metec incomprensible quan xerra, és clar, i abillat amb un uniforme molt pimpant. És una feina que podria fer (protesta) amb punxó, escombreta, llecadora, pinces, paletes, xucladors, però que faig, molt ple d’urc, satisfacció, i soberg i deny, amb les nues mans. I es frega les mans emmerdissades i ensangonades als pantalons i a la jaqueta molt decorada d’entorxats, creus de guerra, i tota la punyeta fastigosa. Els recollidors de merdes aviat semblaran mariscals o què ho sé jo, almiralls. Com més merdosa i sanguinària la feina (de jutge, de bisbe, de general), més cridaire i carrincló l’uniforme, això no canviarà mai.



--Tot canviarà amb les nostres noves cançons, jo us flic, companys! --estossegà el vellet renat--. M’he desconvertit feliçment! Tots podem botar i fer xerinola al voltant del foc de camp. Albíxeres i tot allò, car cap llibre pec, escrit per pecs per a pecs, cap manual del crim molt cruel ja no em marca amb el seu vil tatuatge d’esclau culer de cap déu odiós; ja no sóc cap estiracordetes d’efígies moscoses i bestials; ni pagà si fa no fa idíl.lic, ni fanàtic mata-infidels, sóc en canvi l’atlant qui en cripta fosca i, orb i d’estalzí ennegrit de les fogueres dels sacrificis assassins, s’alça elegant, i aboleix, en aixecar’s, el templet que cau en pudents enderrocs a l’abís dels perennes eclipsis i dels tous rellotges tebis i embafadors del mai més, mai pus, i prou; empr de ventall els opuscles emmerdissats dels avantpassats molt pecs i ignars, qui, doncs, no vetllaré amb fogueretes ni càntics mai pus. D’atlant pensiu, i cec i brut, esdevinc mostí ferotge, i net i ull-viu, qui mossega el cul esparracat dels vils adoradors massa lents o betzols. Ha-hà, en podríem fer una altra cançó i tot.



Entrà en aquell instant en Brucolac, aquell infant impostor. Sa mare i sos germans, un jorn de magatzem, amunt i avall, i el Brucolac genuí es perdé. I ja no el van trobar mai més. Quan se n’anaven desolats a revelar el secret de la pèrdua immensa i molt dolorosa, un infant (o era segurament un nan molt maligne) se’ls atansà: “Mestressa, no sigueu capvert, no podeu eixir de casa amb set minyonets i tornar’n amb sis; què dirà tothom? Us fotran fora de casa? Us ficaran a la presó? Al manicomi? Adopteu-lo al tit, adopteu-me a manguis, cavà que sóc bonic? I em feu passar per l’infant perdut, a casa i enjondre i arreu. Això rai. Tost ningú no se’n recordarà, d’on vinc, ni vós, i menys els marrecs massa badocs i immaturs, i seré per sempre el Brucolac de sempre.”



Ara, amb la presència d’en Brucolac, tothom callà. “Sí que se m’assembla!” saltà al capdavall l’Eloi Eivissa, “ets fill meu?...” demanà, encantat.



--Per què t’hauria de desencantar, papa? I ­­­és clar que sóc fill teu, et sóc oimés l’hereu! --féu molt xiroi en Brucolac, i s’abocà a abraçar, ullals nus, son pare.



Les llàgrimes ens queien d’emoció a tots els presents. Tot i que sabíem que, com sempre, tot era mentida. “Quin canvi més exemplar!” féu veure que s’extasiava l’infant impostor, o el nan maleït. “De melangiós extremunciat a fresseta i trempat com un tribulet; i eixerit com un gínjol, i com un trompítxol borratxet monejaire i espatotxinet; i ai, que bufó!” I li pessigava les galtes i l’omplia de catxamomes. “Si sembla, marededéu, que te n’hagis tornat a recordar d’aquelles visions miraculoses de l’infantesa beneïda. Tant agraït que ets a tots els homes i les dones (els mestres, les minyones i llurs soldats, i tots els frares i capellans, i els oncles, i els coneguts, i amics i parents de la família) qui de petitet et tocaren les parts i et feren tocar’ls les llurs. Mai més no has coneguda, ni tu ni ningú, amor aital. Veus com la vida pot ésser tan bonica!”



--Fill, com has crescut, quin aligot! Ja deus fer mig metre i tot! I què vols ser quan siguis gran: batlliu, bomber, botxí?... Tota la canalleta sou tan rucs!



--No em cal vúlger ésser re, car ja sóc... tothom! --féu, molt foscament divertit, el nan lleig i dolent--. I pel fet que tothom és l’infern, com digué aquell, l’infern sóc jo!



--Ai, i que és simpàtic, tan jovenet. I quines cosetes més entremaliadetes i murrietes no diu, ca? Ara sí que ens podem morir contents, que tenim un hereu tan eixeridet.



Entraren ara, plegats, la Titoneta (la moixa de l’Andreu) corrent, i els sis menuts enjogassats darrere.



“Ja hi som tots!” cridà el nan. “Que és com dir ningú. Car, com qui torna al re, torna al tot, quan tothom es reuneix no hi roman ningú.”



--Aquesta és la cosa de l’antimatèria, cavà? Em sembla que anys ha, amb eix tema, en fiu una ballable deliciós. Quan tots hi serem, desapareixem en un espetec de joia eterna. Quelcom de carrinclonet així.



La Titoneta, qui coneixia la natura àvola i diabòlica del nan, s’eriçà tota i començà d’esgarrapar enlaire, i de fer garranyigar les dents. L’Andreu l’agafà pel clatell i se l’endugué fora de casa. De fet, la llençà per la finestra. La gata es degué estavellar com un tomàquet al paviment. L’escarxall degué tacar els gladiols i les immortals, i les camèlies i les dàlies i les impacients. Tant me fa, floretes rai.



Observant aquell panorama tens i estrany, com qui observa pintures obscenes a les coves salvatges, del paleolític ençà, amb la dona temptadriu qui tanmateix t’acarona el mostatx perquè te la cardis allí mateix, i que totes les generacions d’homínids fins ara mateix en siguin envejós i provocat testimoni, m’hi asseguí trempant. Els qui vivim als marges, on els perills hi ronden assidus i densos, cal que hi anem ull viu. No podem abaixar la guàrdia. Només ens la podem pelar en la tranquil.lat de la fosca casa tancada amb clau i forrellat, no pas enmig de tant de boig malèfic i descordat o a frec de descordar’s.



Efectivament, dit i fet, en aquell mateix instant, tothom esclatà en crits. Quina esgarrifaó general. El pis se n’anirà de mal borràs, em sembla que no hi ha cap altre remei. I això si doncs no s’esfonsa el gratacels sencer. Els marrameus esfereïts de la gata abocada al buit interminable del vint-i-sisè pis avall. El sis infants, plens de rancúnia, qui es llencen a mossegar els panxells de l’Andreu. Els corcs qui s’escridassen als mobles fets encenalls de foguera rabent. Els cotxes de baix, encesos i cremant en horribles accidents encadenats. La Lolita, emprenyada i forassenyada perquè algú ha oblidat de tancar la porta del carrer, i ara tenim la casa plena de lladres. Els bibliotecaris mofetes, adés prohibits d’atansar’s a la saleta, on el creador es migrava de la malaltia molt cruel i terminal de la religió, qui, ara, com el romanent del servei, es troben al capdavall sobirans (sobirans, ah, bleix!, com cap granada pastora qui, en acabat d’un periple escruixidor, descobreix a les últimes l’immesa estesa de l’aigua de l’oceà, on el mariner hi llença la darrera àncora; ah, ausades, instant vitalici!) i el nan cercabregues, qui com un voltor, consumeix els ulls del compositor i cantaire...



Del cantaire enyorós, i donador molt agraït d’almoines, i gosador clarós i gaudent de messions que el món (a l’amagatall més amagat) mai aitampoc no és tan lleig. Que la lletjor és tan passatgera com la beutat.



Per això la Lolita li foradà amb una baleta de la pistoleta de l’infern el cervellet, perquè no pensés més i emmerdés més amb les seues cançonetes cacofòniques un món prou emmerdat.



En el beneït silenci, el nan, l’hereu, assentí. Després, ça i lla flasques exclamacions. Quan tothom hagué callat, el nan digué: “Quin suïcidi més dramàtic, no fa?”



--Com la moixa se’ns suicidà --féu el cabaler, bon aprenent.



I tots se’n rigueren, potser algun de nosaltres, com jo, em sembla, prou amargament i tot.

Passi-ho bé com anem

Passi-ho bé com anem





En Lluc Xirivella, pintor de cases, s'havia perdut pels vasts banys del vell hotel que renovaven. "Ei," cridà, "per on s'ix, ho sabeu?..." I, de tant en tant, algunes de les escadusseres dones de la neteja qui es trobaven gratant alguna dutxa o banyera o tassa de canfelip li somreien però no l'entenien, i per signes es volia fer entendre, però elles s'enrojolaven com si es creguessin que els proposava actes indecents, i somreien empegueïdetes, com si dolços tremolins els solquessin els tendres paracolpis, i tanmateix, prou púdiques i comcaleretes, feien l'orni, i en Lluc continuava perdut.



Havia estat pintant una paret quan per una finestreta li fou donat de veure aparèixer el Solell. Quina meravella! Es veia, d'allà estant, tota la badia. Molts rics desenfeinats s'havien reunits també dalt a la balustrada semicircular per a presenciar com es llevava el Solell. Allò era gloriós. El Solell s'aixecava i alhora la mar, eixorivida, llençava les crines dels seus cavalls blancs colcant les xiroies onades. Llavors, encara extasiat, en Lluc davallà, es tombà i s'embotí d'esma per una entrada. Eren els vasts banys de l'hotel. Tots enrajolats de rajoleta lluent i blanca. Però en acabat no en trobava enlloc l'eixida.



Tip, s'assegué a un raconet. No volia posar's a cridar com un foll. Les dones se'l guaitarien, potser s'escarafallarien, potser l'acusaven de violador i tot allò -- perill rai. Esperaria, en canvi, que el rude capatàs se n'adonés, de la seua desaparició perllongada, tot i que els seus atifells i el seu buirac ple de brotxes i pinzells encara fossin al tauló de la bastida, i doncs que fos el capatàs qui es posés a cridar'l, que el tractés de romancejaire i de mandrós, si més no allavòrens sentiria d'on venia la veu i potser es podria orientar cap a l'eixida.



Quatres raigs de llum vermella vingueren a posar-se-li al voltant. Aixecà els ulls cap al trespol. El Solell nou hi burxava, i es filtrava pels foradets dels quatre cargols que algú devia haver trets a un batiport que devia menar a un terrat. S'enfilà com un insecte empenyent amunt amb les cames i els braços premuts contra les parets d'un canfelip, ficà un peu al capdamunt d'una porta malajustada, i bellugà una mica el batiport de ferro, que tingués prou espai per a ficar els dits a l'obertura per a després hissar's a sopols. Amb el cap mateix féu relliscar la tapa de ferro i ara amb els dos braços d'una revolada s'autoempenyé fins al terrat tot assolellat.



Hi havia tot de roba estesa, amples llençols blancs sobretot, mes també força roba blanca interior de dona. Darrere un dels llençols li semblà veure la silueta fugissera d'un home. Anà amb molt de compte, i efectivament, espiant rere un llençol, veié l'esquena d'un homenot repenjat a l'ampit de la mitja paret que limitava el terrat. Semblava agullar-se amb el fusell que repenjava a l'ampit. Com si volgués caçar quelcom o matar algú.



En Lluc Xirivella no sabia què cony fer, ni si moure's. El ventijol que feia bategar els llençols havia emmascarats els seus sorolls treient la tapa i pujant, però ara no gosava ni moure una parpella, per por de fer el sorollet que el denunciés i li costés la pell. Car era palès que havia descoberta quaque conxorxa perillosa o altra. Quin secret d'estat o entre criminals (sovint tant se valia) on ell (la seua mort) no fos sinó un efímer entrebanc. Agafen el seu cadàver traucat per tres o quatre bales, el llencen a mar amb quatre pedrots a les butxaques, i que els peixos se n'atipin. Aquest llençol mateix rere el qual s'amaga, perfecta mortalla una mica tacadota de sang.



Sentí un, dos, tres trets. I l'home pudent qui corria cap al batiport. I en Lluc romangué clavat. Tregué al cap d'estoneta el nas per l'ampit contrari a la balustrada de la badia, que era devers on el franctirador havia tirat. Guiatà doncs cap avall, al darrere de l'hotel per tal de veure-hi en aquell moment l'homenot pujar a un automòbil que immediatament partí.



Ara en Lluc davallà pel batiport, alhora que per la porta del terrat entraven els investigadors. Als banys sentí els crits del capatàs. "Lluc! Lluc dels collons, on s'ha fotut!"



Una dona li somreia amb mitja rialleta mig engrescadora mig emporugueïdeta. En Lluc féu veure que s'anava a treure la xil.la per la bragueta oberta i la dona fugí, ell darrere rabent. Tret que en comptes d'anar-se'n cap a la porta de sortida dels banys, la dona se n'anà a trobar'n una altra, amb la qual xerrotejà molt xerricosament i aixecant els braços i fent gests sensacionals, i l'altra dona al cap de poc començà també d'escridassar'l. Totdéu el demanava a crits. Les dones, els ensumadors a la boca del batiport, el capatàs a la porta tan esquitlladissa. "Emcagondena, només havia entrat a pixar i m'he perdut!" s'exclamà ell. I es perdé novament tot sol pels passadissos blancament enrajolats.



S'amagà a un dels canfelips, i hi deixà escolar's l'estona. Els crits anaren fent figa. Sentí uns lladrucs i s'espantà una mica, devia ser cap a l'hora de dinar, però els productes de la neteja, alguns molts càustics i tots molt pungents i penetrants, devien haver ferits els nassos dels cans.



A poc a poc degué caure la nit. Els crits s'havien fosos. El capatàs devia haver tornat a casa. Les dones devien haver plegades de la feina. Els del terrat devien haver recollida la roba estesa, i tancada la porta i cargolat el batiport. Es devien pensar tots plegats que ell havia desaparegut, com l'assassí havia desaparegut. Allavòrens es tornà a bellugar. S'omplí d'aigua d'una de les aixetes d'un rentamans de la vora, i a les fosques es començà a arrossegar, sempre tombant a la dreta, no fos cas que tornés sempre al punt de partida, provant totes les portes, menessin on menessin, i la majoria només menaren cap a recambrons on jeia una banyera o on feia guàrdia una cagadora. Al capdavall, però, es tornà a trobar al peu se la seua bastida, a dalt de tot de la qual hi havia la finestreta que guaitava cap a la badia. Guaità si encara hi havia la seua cistelleta amb l'entrepà del dinar i l'ampolla de cervesa, i encara hi era i se'n serví, afamegat.



Guaità enfora per la mateixa finestreta on de bell matí havia vista l'eixida preciosa del Solell. Passejava una gernació ombrívola deçà la balustrada, la lluna feia llum a la mar tremolenca i argentada; tot era encara boniquet, tret que una mica sinistre, la cara fosca de l'escena del matí. Es guaità una estoneta els bastaixos de la nit. Aquests eren els arrossegaires, uns homes qui duien, ben cargolat al front, un mocador molt doble, o potser eren dos o tres mocadors de diferents colors fets trena, i, en fi, part darrere aquesta forta ludada o anadema estretament cenyida al front, cap a les alçades del clatell, cables se'n deseixien i en penjaven, cables també acolorits xiroiament, amb ganxos al capdarrer amb els quals aferrar les plataformes d'arrossegar. Els camàlics empenyien amb el cap, tot caminant, i fent forces amb el coll i les cames sobretot, enormes càrregues, cadascú amb la seua llarga i ampla plataforma que s'inclinava, i doncs que arrossegava per terra la part de darrere tot fent un soroll de catacric-catacrac damunt les llambordes i les boques de clavegueres i el romanent de bonys i clots del trajecte.



En Lluc Xirivella, seguint son pare, havia començat d'arrossegaire, però últimament havia pujat a pintor de cases, i son pare, abans de morir d'estretor de pit, n'havia estat d'allò pus orgullós.



I ara --pensava en Lluc, treient el nas per la finestreta-- potser ho he tornat a fer malbé, potser ho he espatllat sense remei, i encara gràcies si em deixen tornar d'arrossegaire, encara gràcies si no em carreguen a manguis el mort. I tot per perdre'm als banys dels rics. És que els pobres ens fiquem on no ens pertany, i hi fem un paperot lamentable d'allò pus. Quina vergonya, tu; és que no podem anar aumon!



Sentí un soroll de frecs avall, als ferros de baix de la bastida. S'esgarrifà, imaginà immediatament els gossos dels guàrdies, els gossos qui són l'ànima maleïda dels guàrdies, els gossos maleïts com l'ànima dels guàrdies, i ja s'hi veia fet a bocins. Sort que quan gosà de guaitar cap avall, veié que qui gratava amb les ungles els tubs era una de les dones de la neteja. I ara bellugava el cul i li feia la guerxineta! Devia tractar's d'una de les noies més pobres, que no tenia on anar a jeure i s'amagava als vasts banys per a passar-hi la nit a recer. En Lluc davallà. La dona gairebé se li llençà sobre, petonejant-lo i fregant-se-li amb l'escarranxa a l'os de l'amaluc.



Cardaren esmeperdudament el primer camí i el segon. Ja molt més dolçament el tercer, el quart, el cinquè...



--En realitat, tothom fa el seu paper --féu en Lluc a la dona qui en acabat potser ja clapava als seus braços, els dos ben arrapadets a un raconet, fent-los de llit uns tendals de pintor ben plegadets, fent-los de flassades llur roba, amb, damunt la roba, un tendal més net--. Tothom fa el paper que li toca, i quan hom li canvia el paper, això rai, aleshores fa el paper canviat. I envant. On és el coratge, doncs?... El coratge és espectral, re de ferm -- no existeix sinó en l'imaginació tranquil.la. Tantost et diuen (o t'ho diuen les circumstàncies) que ets un altre, aquest ets. El coratge (gairebé com el cos mateix i la seua forma, com tot concepte que hom té d'ell mateix) s'esfuma amb la claror que duen la por i la fam. Llavors no ets sinó un altre cuc qui mira només a arribar si fa no fa sencer a l'instant següent.



Em tocà d'arrossegar i arrosseguí. Em tocà de pintar i pintí. Em tocà d'amagar'm i m'amaguí. Em tocà de fugir i fugí. Em tocà de cardar i cardí. Em tocarà d'esfumar'm i m'esfumaré...



Com ara, que sentiren les cadenes de la porta i els sorolls dels pots de pintura nous i les escales, i les converses i els renecs dels operaris. Esbarriaren els tendals i corregueren a amagar's als vasts banys del vell hotel.



La dona s'afegí a les qui netejaven, en Lluc pujà a la seua bastida i començà de fressejar-hi de valent i àdhuc de pintar de debò, bo i xiulant fluixet, el seu pany de paret. No volia allunyar's gaire de la finestreta, potser hi podria ullar novament el Solell llevar's, i aitan magníficament com ahir.



El capatàs trucà amb una barra de ferro esparsa als tubs de baix de la bastida. "Ahir què vas fotre, plegar abans?"



--Les xacres, capità. Un mal de ronyons de déulopare. Noves boïgues a l'integument de l'ànima i tot. Aviat no valc per a res. Tota la vesprada pixant pedra.



--Això és llei d'entropia, germà --el capatàs s'havia aixecat de bona jeia--. Tots volem que ens toqui, i quan ens toca, què? Ja ens ha tocat.



En Lluc tractà de compendre un miqueta allò tan enigmàtic. Entropia: l'equilibri de la matèria, el descans més descansat. Tots volem que ens toqui: tots diem jo! jo! a mi! a mi!, i fem gests perquè hom se'ns fixi. I quan hom se'ns fixa, amb un cop d'ull en tenen prou i passen a altre... Hum. Potser vol dir que no em faci conèixer gaire. Que l'espiga més alta, aquella cullen abans. Ahà. Per cert, qui occiren ahir?...



Qui occiren ahir? Per què l'enrenou? De dalt el terrat estant, un mortridor tapat mortrí qualque peix gros, i ara? I ara?...



Volgué tol.lar per la finestrella, tret que ara li queia una miqueta lluny, i el capatàs rondava part de per baix, i, de més a més, fora semblava ploure. Per això se n'estigué. Potser volia copsar un funeral molt cerimoniós. Com més cerimoniós i ple de matràfola, més gros el peixot.



En acabat de dinar, tenia pixera. Perquè no es volia tornar a perdre, s'arrupí tot, com ara si es cerqués les cabres, i pixà d'amagatotis en un pot gairebé buit de pintura. Més tard ja el barrejaria amb d'altres. Encontinent, s'hi ficà. Pintà com ara detonat, un bocí de mur gros qui-sap-lo, no sabia d'on li venia l'energia. Llavors l'hora de plegar vingué, i eixí normalment.



Al carrer fosquejava. Algú es veu que ahir havia mort el rei, però tots els diaris deien que s'havia mort del cor. Mentides rai, els diaris, com sempre. Se n'anà cap a l'estació. La rònega, la dels pobres.



Per comptes de pujar a cap trenot, se n'estigué. S'enyorava de la dona de les neteges qui tranuitava als banys de l'hotel. Com podria ficar-s'hi, amb tots els gossos i llurs guàrdies?



Passà d'esquitllentes entre els treballadors qui xerrotejaven, passà com qui s'esmuny secretament cap a cagar o pixar. Tot d'una s'amagà, es féu fonedís a l'ombra d'una paret de maons o toves una mica retirada de l'únic fanal al centre de l'estació. En pujava una fortor de pixum que marejava. Vigilà a no trepitjar cap palter. Es veu que molts s'estimaven més vindre a cagar i a pixar ací que no pas a la cagadora massa bruta de l'estació.



Vingué al capdarrer el tren esperat i s'endugué la massa de gent. En Lluc romangué embolicat de foscor, immòbil. Esperava que els dos encarregats de l'estació s'enfonyessin dins llur gàbia. No sabia pas per què trigaven tant fora. Aleshores s'atansà, relliscós, finament, sense sotracs, un altre tren. Estrany. S'aturà, i en davallaren senyors. Encara més estrany. Potser potentats secrets per al funeral reial. De sobte, un tret, un altre. Hom robava el tren, amb força violència. Una dona molt mudada amb pells i frasques rai caigué fulminada. Llavors els lladres entraren a un vagó i en buidaren unes bosses que llençaren no pas gens lluny d'on en Lluc s'estava plantat. En un rampell, n'agafà una i s'amagà a un matoll. Un gran esclat es descordà en aquell moment. Part del primer vagó volà fet estelles. Crits rai, i corregudes, i trets dins la foscúria ambrada pel foc. Dos lladres s'esbufegaren prop seu, fent bots i repixant salivalls i suors, tot carregats amb les altres sis o set bosses, sense tindre temps, és clar, d'encertir's si el botí hi era tot. Arribats a la primera cantonada, un automòbil negre féu bot d'allò més silent, i, en pic els recollí, fugiren molt sorollosament, el guiador pitjant i trepitjant com si l'accelerador fos qualque mena d'escurçó molt rebec.



En Lluc s'estigué amb el seu lingot d'or massís a la sina. A poc a poc s'anà esmunyint tan lluny com pogué de l'estació. Esperà que matinés rere unes bigues o travesses negres d'estalzí, a l'altra banda de talús.



Mentrestant, examinà els esdeveniments proppassats. Es veu, es digué, que els gossos i llur guàrdies fugiren rere l'automòbil dels assaltadors. I que quan més tard devien vindre amb lots i fanals a veure si hi havia cap bossa escadussera oblidada, prou devien haver'n trobada de debò una, però era buida, i tots es degueren guaitar malament, sospitant els uns dels altres, com sempre, llurs ànimes de gos ferotge sempre malpensant de tothom altri, per això els trien els plutòcrates, perquè els vigilin els cabals en detriment de llurs germans, als quals trairen en apuntar's de guàrdia, i als quals els plutòcrates roben doblement, aprofitant-se de llur treball i llavors venent-los les merdegades que els venen.



Etcètera. En Lluc badallà, enfredorit, i tanmateix tot content.



L'endemà, quina casualitat, ningú no s'ho esperava, però fou decretat que era diumenge. Els diaris deien també que l'esclat d'anit havia estat causa d'un tènder pocavergonya, massa escalfat. Falòrnies rai. I que altrament tot collonut. Re. I que la cerimònia de l'enterrament del monarca ben tost una altra efemèride històrica. I que presents totes les glòries de la ronyosa pàtria. I en Lluc anà vora les roques del voltant de la platja, i des de lluny ullà d'estranquis el vell hotel. Dins hi havia la seua estimada. Amb or a la butxaca i una noia sulla, sense ningú al món i sense sàpiguer l'idioma, l'exili se'ls obriria, gloriós, com un altre Solell qui, rere seu, traïdorencament es llevava. Car dalt al terrat, un home fosc es repenjava, i hi repenjava el fusell, a l'ampit de l'empara.

Adéu bon dia

Adéu bon dia







Aquest món feia figa i en Valentí Valencià, escriptor català, volia dir adéu-siau amb tanta de dignitat com li fos possible.



Se n'havia anat a la botiga dels caçadors i peixcadors, on només hi havia entrat per ço d'estar-s'hi una miqueta i veure si hi tenien novetats, per improbable que fos, noves androminetes per a l'humà de jeia aventurera, tot i que no pas ni per a caçar ni per a peixcar, ans per a guaitar els animalets i bentractar'ls, i hi havia perdudes les ulleres negres, que tothom havia de portar. Per xò hi reculà tot seguit i hi tornà. El cel era esclatant i els ulls en patien. Amb les ulleres negres retrobades a la botiga, entre pilots d'ulleres espatllades i mig rompudes, i esquivant una donota qui se li insinuava a la porta de la comuna, en Valentí s'hi féu i s'esguardà a l'espill. Tenia la cara cremada.



Al carrer de bell nou, gosà aixecar els ulls cap al cel. Els signes ja no acollonien ningú. El primer i més important, aquell cometa immens i burell, qui creuà l'espai a ple migdia, i que féu cridar de forta por i de desesper la població sencera, ja s'havia fos, tret que al seu darrere hi havia deixades tot de petites seqüeles en forma d'esferes o bombolles irisades que espetegaven sense avís.



Amb cada espetec, una nova pluja de pedruscall, i una pluja densa, i una barreja de terratrèmols vectoritzats des de fonts d'origen diverses i sovint àdhuc contrincants, feien noves destrosses. Aquell cel calamitós només augurava destrucció.



Tornà cap a la seua casa tota torta -- la casa se'ls torcé aquell mateix jorn, aquell migdia malastruc on l'oldà, l'immens cometa burell mat, sense relluir gens, creuà l'espai tot net del cel blau. Encara rai que era una casa curta d'alçada, rabassuda, i que doncs només s'inclinà, s'esfonsà a una banda, prengué, somorgollada com una joguina trepitjada per cap gegant, mig sebollida al fang, un esbiaix d'uns trenta graus, de tal faisó que ara la porta d'entrada era a un parell de metres de terra, enjòlita, fent la guerxina al cel pampallugaire, com un gripau massa fart. Tot al voltant, les cases més altes, i sobretot les de pisos, una miqueta més lluny, cap a ciutat, s'havien esllavissades i ensulsiades sense remei, amb el resultat molt dolorós de milers i milers de morts ja només el primer instant.



Plogué gent al començament, al passatge d'aquell gargot de cometa; eren persones, algunes encara vives i vestides, segurament xuclades vora mar i ara plogudes terra endins. Allò era esgarrifós, allò escanyava d'angoixa, allò era el signe més clar que s'acabava aquell món. Un altre planeta a can pistraus.



Immediatament, les medecines escassejaren. En Valentí patí qui-sap-lo per trobar cap farmacèutic o magatzem encara en operació. Tot havia estat assaltat i despullat. Ara sabia que sense les pastilles, potser la dinyaria abans el món mateix no la dinyés. Sa mare ja s'havia acomiadada feia quinze dies o així -- sense els pal.liatius, l'ofec pogué més, i l'asfixià.



Entrà a casa seua esmunyint-se mig arrossegat per una finestra jaguda al fang. "Sóc jo," digué, "no dispareu." Car, dels seus dos fills i la seua dona, sempre n'hi havia d'haver un fent guàrdia amb el fusell a punt. La meitat de la casa jeia empantanegada, les cambres de darrere eren totes un estany fangós. Vivien davant i a la cuina. Per respondre a l'esbiaixament, hi havien clavats part de terra taulons, i a les parets agafatalls. Cremaven llenya sota un fornet i hi coien coques, de vegades amb ous, de vegades amb peixets. És clar, d'ençà del cometa tota la corrent s'havia fosa. Al primer instant d'aquell malèfic pas, un fill seu, el petit, l'Arnau, era obrint la nevera i, de la nevera, n'eixiren llamps a feixos incansables, com si hagués estat el niu del mateix Júpiter, i l'Arnau havia perit electrocutat.



A grans trets, aquella fi del món era força pausada i tranquil.la. Passats els primers esglais, ara tothom sabia que tard o d'hora hi hauria un altre esclat, i desastres rai. I llavors tornaria la calma. Sense més sorolls de màquines elèctriques i amb prou feines de les que funcionaven amb benzina, amb molta menys gent al món, l'enrenou, la bonior, la pol.lució, els gemecs dels gemegaires, tot anava minvant. I, entre esclat i esclat, pau i bonhomia rai... I llavors l'esclat... Ves, i doncs?... Això rai... Un esclat més. I menys de capdecony emprenyant. Hom s'acostuma a tot.



En Valentí Valencià havia anat a visitar un veí seu -- no pas tan veí anant-hi a peu, diguem-ne una mica llunyà, tres horetes caminant -- també escriptor, en Sadurní Çalbà. Encara era viu. La seua caseta, per aïllada i diminuta, gairebé ni s'havia moguda. En Sadurní el rebé bé. "Què fotem?" "Anar fent."



Vivia sol, sense minyona: una vella traspassada aquell migdia mateix (durant l'avinentesa del passatge del cometa burell,) quan l'església on havia anada a pregar s'esfondrà. Aquell principi de vesprada, el Solell lluïa, i llavors afegint-hi les noves lluïssors al cel, tot plegat l'interior de la caseta d'en Çalbà era daurada i àdhuc refulgent.



Quan en Çalbà, malalt i sense medecines, s'hagué de retirar a la comuna, en Valentí li regirà els papers a taula. La curiositat del qui pertany al mateix ram. Tingué l'ensurt de veure que, davall uns papers innocus, un lligall força gruixudet hi contenia, força sencera, la seua biografia (la seua, la d'en Valentí, doncs). Malparit, pensà. Confiant que em mori abans. I tot i que sabia que ara ja re no aniria enlloc, encara el fel li pujà a la gola i la sang al cervell. Car, saltant-se paràgrafs i de camins desenes de pàgines senceres, anava trobant crítiques i àdhuc revelacions coents d'allò més.



Els escrits on en Çalbà en parlava massa explícitament, de les seues vivències, per sonses que fossin, se li transformaven com en una mena, potser no volia arribar a dir'n de cagalló, mes sí com una mena de banana massa madura, i doncs a certs indrets podrida -- molts indrets, ausades, força tocats i fets malbé en aqueixa banana llefiscosa i escaguitxosa... Per això agafà unes estisores i anà retallant el manuscrit, esporgant-lo de tot allò que li semblava massa exagerat, o massa brut, o massa odiós i mentider; i les equivocacions, a manta -- moltes d'insignificants, però així i tot prou feridores. No s'hi reconeixia gens. Quina vida més falsa! Calia buidar les tocadures infeccioses per ço de salvar la resta de la bananota lloca i relliscosa.



En Çalbà el sorprengué cremant retalls. "Què fots! El treball de la meua vida!" "No, de la meua!"



S'anaven a barallar, però als dos els agafà, simultanis, la tos i l'ofec. Es desumflaren damunt sengles seients. "Quina merda de món, xiquet!" "Tu ho has dit." "Hauries d'estar afalagat, que m'hagués interessat en tu. Confiava que tu haguessis fet el mateix amb mi." "Jo? Perdona'm si t'ho pensaves..." "Ets massa egoista." "Vols dir? És que els meus escrits són tots de fantasia, no pas basats en la vida autèntica, o en la vida autèntica si fa no fa, com els teus." "No m'hi has posat mai? Ni amb pseudònims? Si mai he llegit re teu, m'hi ha semblat eixir, sovintet i tot, diria." "És clar, és clar, que hi has eixit. Tots eixim a tot arreu, home." "Qui era, qui era?..." "Home, ara... Sí, aquell embagamots, aquell lletraferit ni mica versemblant qui, pagat per un editor molt murri i despecec, puja amb un globus fornit pel mateix editor sensacionalista fins a trobar el paradís enjòlit dels plutòcrates. És un satèl.lit pla, amb una volta de plexiglàs, que roda tranquil.lament al voltant de la terra. Hi tafaneja com un heretget fins que no el peixquen. I el peixquen per l'accent, perquè no té accent de ric." "Com tu dius, un indret sense sospita de versemblança..." "Tens raó, i tanmateix..." "Vols dir que?..."



Se n'adonaren. Potser els rics s'havien salvats. Potser sí que sabien la vinguda de l'encometat gargot burell i tots havien fugits abans al satèl.lit enjòlit, incòlume, intocat, que molt més tard es posaria sobre una terra netejada de pobres. "Mes, sense pobres, qui els faria rics, llavors?"



No resolgueren re. Altre que quedaren que en Valentí tornaria a vindre'l a visitar d'hui en vuit. A la porta, les urpes de la tos tornaren a rastellar els lleus d'en Sadurní. "M'hi trob tan malament, en aquest cos tan estretet!", es plangué. En Valentí s'esconillà enfora, ple de sinistres premonicions. D'ací vuit dies fóra molt probable que en Çalbà ja no hi fos.



Pel carrer consirà que havia fet bé d'esporgar aquell text insultant. Encara hi havia la possibilitat que els rics tornessin algun dia i hi trobessin els escrits i que, sobre, tinguessin ocasió de fer's un panxot. Per què tan gelós de la meua figura?... S'aturà en sec. D'on ve aquesta buida vanitat? Sé què sóc, sé qui sóc -- no res, un sac de cèl.lules abocat a la dispersió imminent i a la recombinació, i tanmateix encar m'aferr a la figureta idiota qui porta el meu nom. El nom, el nom... Aquesta és l'enganyifa primigènia.



La pluja sobtada queia a betzef. I ell cap paper, com qui veu ploure. Xop, veient-se una brosseta més de xanguet o pugó en aquesta basseta esfèrica del món a frec d'esclatar i escatxigar asprament l'observador, enyorà el món d'abans, aquell brut xivarri col.lectiu; es delí per tornar a púguer escriure vides il.lusionades o enganyades per l'esperança. Car ara què escriuria?... Ni per als hipotètics rics.



Aleshores li caigué un mort al cap. Ja no es reféu. Volà espúriament i instantània amb el retruc de l'espetec, s'estavellà de nou al camí, s'arrossegà sagnós per terra, nedà xipollejós, patatxapant, barrigà com un cuc dins el fang, i llavors romangué quiet. Ja només remugava i bategava amb els remucs i batecs de l'univers mateix.

Trinc-trinc (1)

...eau de cologne?... oui; huile d'arachide?... oui; fromage frais?... oui; beurre?... oui; tampax?... oui; PQ?... oui; godemichet?... non!; pommes?... oui; de terre?... oui; choux?... oui;1 cerveau de chèvre et 15 oeufs de tortue x 1 omelette?... oui...



N'Assumpteta Beune, mallorquina a Caen, repassava la llista del magatzem, dementre que caminava de tornada cap a casa, no pas la seua, és clar, la de la mestressa, a la qual li feia de minyona, en part per a pagar's els estudis a la facultat de medicina. "Só pel bon camí de casa," es digué, "i tinc tot un camí franc i re no m'hi empallega ni ennuega el pas ben llis..."



I se'n reia que la mestressa hi hagués afegida a la llista la facècia del bisbet (el godemichet escrit a l'antiga,) el tubet tou però fermet per a pelar-se-la amablement les dones.



--Aquella Suzy (s'exclamà, en pensaments;) vuitanta anys, i encara pensant que l'hi fiquin, i l'hi manxin de valent.



Aquest fou l'instant que copsà en Raimon, un altre estudiant, d'Elna ell, qui mormolava la cançó d'En Raimon, coneguda per tots els catalans del món, sobre allò que som el fumet de femer de la terra..., una cançó alhora desesperada i exhilarant.



N'Assumpteta, carregada amb les dues bosses, tanmateix s'aturà i se l'esguardà a la meu-meu, o d'esquitllèbit. Fou allavòrens testimoni que en Raimon (l'estudiant d'Elna, és clar, no pas el monstre sagrat de Xàtiva) parlava amb les plantes del jardinet al voltant del turó que enlairava el palau comtal (som un marquesat, l'esmenaria més tard na Suzy Montmorency, no pas cap comtat de no re).



...the comital tower was enfeoffed by the count upon..., mentia la llegenda, vora les tulipes i clavells i immortals i impacients, i floretes millors i pitjors...



Però no era pas això allò que en Raimon els deia, a les flors, i no pas aitampoc a totes a l'engròs ni ensems, ans a cadascuna privadament, paraules molt amatents. I, en parlar'ls, les plantes anaven millor -- car en veia els insectes i els hi llevava (els nocius només) i hi veia les malalties a les fulles i tiges i en curava, amb dits enamorats. I na Teta trobà l'escena humectant d'allò pus.



Arribà llagrimejant al pis, i na Suzy li demanà si qualcú l'havia atacada, qualque capsigrany, peixcador, mariner, enllambordaire o escombraire dels carrers, i ella féu que no, que només plorava de joia i d'emoció.



--A tu cal que et manxin, filla (féu la vella, xiroiament;) saps què? Véns amb mi a la festa d'anit al castell (així anomenaven els locals el palau;) hi assistirem vestidetes de gala i tot.



I se la guaità com ara si fos sa mare o sa padrina. Se l'esguardava, hò, ja en un avenir mític. Ballant amb els al.lots fills dels més rics de la vila i adu de tota la Normandia.

Trinc-trinc (1)

...eau de cologne?... oui; huile d'arachide?... oui; fromage frais?... oui; beurre?... oui; tampax?... oui; PQ?... oui; godemichet?... non!; pommes?... oui; de terre?... oui; choux?... oui;1 cerveau de chèvre et 15 oeufs de tortue x 1 omelette?... oui...



N'Assumpteta Beune, mallorquina a Caen, repassava la llista del magatzem, dementre que caminava de tornada cap a casa, no pas la seua, és clar, la de la mestressa, a la qual li feia de minyona, en part per a pagar's els estudis a la facultat de medicina. "Só pel bon camí de casa," es digué, "i tinc tot un camí franc i re no m'hi empallega ni ennuega el pas ben llis..."



I se'n reia que la mestressa hi hagués afegida a la llista la facècia del bisbet (el godemichet escrit a l'antiga,) el tubet tou però fermet per a pelar-se-la amablement les dones.



--Aquella Suzy (s'exclamà, en pensaments;) vuitanta anys, i encara pensant que l'hi fiquin, i l'hi manxin de valent.



Aquest fou l'instant que copsà en Raimon, un altre estudiant, d'Elna ell, qui mormolava la cançó d'En Raimon, coneguda per tots els catalans del món, sobre allò que som el fumet de femer de la terra..., una cançó alhora desesperada i exhilarant.



N'Assumpteta, carregada amb les dues bosses, tanmateix s'aturà i se l'esguardà a la meu-meu, o d'esquitllèbit. Fou allavòrens testimoni que en Raimon (l'estudiant d'Elna, és clar, no pas el monstre sagrat de Xàtiva) parlava amb les plantes del jardinet al voltant del turó que enlairava el palau comtal (som un marquesat, l'esmenaria més tard na Suzy Montmorency, no pas cap comtat de no re).



...the comital tower was enfeoffed by the count upon..., mentia la llegenda, vora les tulipes i clavells i immortals i impacients, i floretes millors i pitjors...



Però no era pas això allò que en Raimon els deia, a les flors, i no pas aitampoc a totes a l'engròs ni ensems, ans a cadascuna privadament, paraules molt amatents. I, en parlar'ls, les plantes anaven millor -- car en veia els insectes i els hi llevava (els nocius només) i hi veia les malalties a les fulles i tiges i en curava, amb dits enamorats. I na Teta trobà l'escena humectant d'allò pus.



Arribà llagrimejant al pis, i na Suzy li demanà si qualcú l'havia atacada, qualque capsigrany, peixcador, mariner, enllambordaire o escombraire dels carrers, i ella féu que no, que només plorava de joia i d'emoció.



--A tu cal que et manxin, filla (féu la vella, xiroiament;) saps què? Véns amb mi a la festa d'anit al castell (així anomenaven els locals el palau;) hi assistirem vestidetes de gala i tot.



I se la guaità com ara si fos sa mare o sa padrina. Se l'esguardava, hò, ja en un avenir mític. Ballant amb els al.lots fills dels més rics de la vila i adu de tota la Normandia.