TOTHOM EN AIXECAR'S FA CARA DE PALLÀS

“Tothom en aixecar’s fa cara de pallàs”





a) La malifeta feta per en Carles





M’havia compadit d’ell quan els saigs de la direcció mafiosa l’havien ataconat i aleshores deixat per mort, esbaldregat al canivell. Quan passava pel seu costat tornant a casa, me n’adonava que encara gemegava, i adu que aixecava un ull més o menys imploratiu. L’arropleguí i me l’enduguí cap dins. El fiquí al llit, l’hi acotxí bé. Escalfí aigua amb llimona, i l’hi jaquí a la tauleta. Que es restablís. En acabat me’n torní a escola. Hi contactí la seua dona, la qual més tard em premiaria que fos tan bona persona bo i dormint amb manguis — ço, no cal dir, que sempre li he agraït, sobretot que l’entesa ha continuada fins avui mateix — i ja han passats quinze anys.



Aquella escola on els tres ensenyàvem pertanyia, com dic, a uns mafiosos. Les alumnes hi eren totes senyoretes de casa bona. Ell no sé pas quina malifeta els féu — o potser sí que ho sé, mes la qüestió és que se’n volgueren desempallegar, o qui sap si només donar-li (a ell) una lliçó, i d’ací l’ataconament ferotge d’on el rescatí.



Ara ell s’ha reciclat i té un programa a un dels canals de televisió. Hi fa de dona vella, amb un cabdell de cabells grisos al cap, cobert per un mocador estampat. El programa és sempre en blanc i negre. Hi representa una padrina amb coneixements culinaris de l’antigor. Amb vis còmica, us comunica dolçament receptes de la cuina tradicional. I així fa la viu-viu.