segon lliurament

b) En Pasqual i la seua assistent Elvireta



Només de cara a la Història, ho repetiré: quan aquell monstre fastigós d’en Vagínula perí, pujava al tron el seu successor: el rei en Vagínula Segon. Entre Sant Guim i Selvanera, entre Montgai i El Gaió, la resistència poc havia abaixada la guàrdia. L’interregne, recordeu, havia estat tot plegat nul.



Ell, en Carles Cranc, i la mestra (qui aviat esdevindria la seua dona i més tard la meua amant) s’havien reunits en una clínica clandestina dissimulada en una cova on el metge, doctor Pasqual, en acabat de pelar el corb maleït a cops d’aerosol, féu la calguda transfusió. Unes glopades de sang de la mestra heroica reviscolarien en Carles. Recordeu que durant aquella altra vegada en Carles gairebé també havia perit, i que ara duria per sempre més el coll marcat típic del despenjat en un instant que, ei, un pèl més i ja era pòstum.



El doctor Pasqual, dementre que el malalt romania jagut sens esme damunt la llosa, i la sang de la mestra se li immiscia escruixidorament, havia aprofitada l’avinentesa per a empeltar-li entrecuixes algun cuc per comptes del qui en Carles, adés tan pugnaç, havia perdut en la bel·licosa contesa, car no solament acabava penjat ans abans, ah, llas, presoner, els saigs del règim feixista ens l’havien capat barement i rasa — vull dir, cavà?, que, ultra eixescollonar-lo, així mateix l’eixescarallaven.



Tant se val. Tot això és nostàlgica remembrança. Antiguerada. Musosa aventura.



Tret que em plau de recordar oimés els escarafalls del doctor Pasqual. N’Elvireta (la seua còmplice estimadeta i misteriosa) havia treta una galleda d’aigua de la bassa de Selvanera per tal que l’eminentíssim científic se’n servís a l’hora de l’intricada operació. En triar quin carall viu i autoconscient convenia a en Carles, el metge vetava mant d’animaló…



L’eruga (per exemple) per tal com, atès que li n’encolomessin cap, l’associació inevitable amb pedraferit (el nom de l’eruga per aquells encontorns), hauria de provocar en el pacient, tard o d’hora, un mal de pedra esfereïdor.



El tartrany, ni cal dir, tampoc no li semblava gens adient: massa trenquívol, ve-t’ho ací, tot i que, com el llangardaix i la seua cua, allò de veure un carall escapçat tornar a créixer havia d’ésser estimulant d’allò pus per a les femelles de totes les tendències — àvidament curioses com són pel que fa a les qüestions que fan al piu; un piu que és al capdavall tot allò que per a elles defineix l’essència, la vera humanitat, del mascle.



—I això? —digué finalment n’Elvireta—. I s’esqueia que al cul de la galleda d’aigua tèrbola hi havia pessigada, amb dos dits tots esveradets ans esbufegosos, una sangonella grassa, lluent i panxaconteta com el carall d’un negret eixorivit i ple de salut.



—Un priàpul! —recordeu que exultà en Pasqual—. Això, perfecte, tu!



Ja hi som, doncs. D’ençà d’aquell jorn assenyalat on recuperà les forces, en Carles Càncer s’ha plangut (i en commiserava sovint, sobretot fa anys) del seu pet d’atzep.



—El meu pet d’atzep —sempre diu—. Amb això no es va enlloc.



Ah, vampir, però! Tostemps que es trobava fluixet, nogensmenys, com encaterinava llavors qualsevol dona curiosa i l’hi etzibava i es refeia encontinentet, mercès a la transfusió autògena del garneu company mestrívolament empeltat al seu engonal. No m’hi estendré pas pus; és quelcom prou ben sabut per tothom. Com dic, només us ho feia recordar una miqueta per amor a la Història.