Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències

Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències Mon padrí arreglava casaments – també va arreglar el meu. I no em va costar re. Mon padrí havia set fuster – feia taüts. Quan es va retirar, arreglava matrimonis. Ell mateix va fer com sant Josep: pel fet que era marieta, va fer-li un favor a una dona prenyada, va agafar i s’hi va casar. Aquella bella dona, mare de ma mare, és a dir, la meua padrina, era nimfòmana. No sé si aquesta malaltia existeix de debò; de fet, no sé ni si, cas que existís, hom podria dir’n, sense fotre massa el ridícul, malaltia. Car com es pot fer que sigui malaltia que una dona tingui contínuament ganes de cardar? No hi ha re més natural aumon. Sempre he admirat el meu padrí. És la persona que més he admirada a la meua vida. Sovint, encara ara, si somio en algú o amb algú ple de dolça autoritat, aquest és mon padrí. Mon padrí substitueix la imatge de la divinitat en el meu consir, vull dir, la meua barrinadora de dalt de tot, dins el crani. Si hagués de pintar un déu bo (un déu bo, no pas un déu venjatiu i maligne com el que pinten les religions inventades per cruels inquisidors), si hagués de pintar’m un déu bo al magí, me’l pintaria amb la fesomia i el cos de mon padrí, i parlaria en català suau com mon padrí, i tot el que faria ho faria tan finament i delicada i efectiva com ho feia tot mon padrí, de qui la pell de la cara sempre relluïa neta i glabra com el cul d’un infantó tot sa. Només em va donar pel cul una vegada. Era durant una migdiada; devia tindre jo uns sis o set anys. Jèiem la padrina i jo despullats al llit. Tenia jo la boca amorrada al cony de la meua padrina que suava mentre dormia. Des de petitet la padrina m’havia deixat amorrar-me-li al cotxó. Sovint se m’anava escorrent a la boca, i la meua llengua sempre ha recordat el tast dels cotxons escorreguts, i mai no se n’ha pogut desavesar. Si mai m’he casat, ha set sobretot perquè el cotxó d’aquella xicota era de gust tan excel·lent que ni un dia, vós, no me’n podia pas estar sense (com aquell qui diu, és clar; una mica d’exageració no te la trau ningú). Tret que els cotxons són com els caquis. Els vols madurs però no pas lloques ni passats. I els cotxons, llas, es passen. No pas així tant els de les nimfòmanes, però; car com més usats, es veu, millor mantinguts en llur madura frescor. No sóc metge. No ho sé explicar gaire bé. Els cotxons de les nimfòmanes no es panseixen tant, ve-t’ho, ja està. Fèiem la migdiada i jo assaboria el cotxó deliciós de la padrina que ara roncava, quan vaig sentir que el padrí em donava un estimet al clatell i un altre de més salivós rere l’orella, i alhora vaig sentir que em ficava potser el dit tot sucat d’algun tebi untet forat del culet amunt. No era el seu dit; era el seu pipí: un pipí llarguet i molt estret. L’alè càlid i flairós, mel·liflu, de mon padrí es va accelerar i la seua lleterada m’omplí de benaurança. D’ençà d’aleshores he comprès les dones més discriminades: les que carden pels descosits. L’homenatge de la lleterada dins el cos... l’essència de la humanitat més excelsa d’un humà vessada per al teu benefici... ah... no hi ha aumon re més diví. Aquells dies sortosos de la meua infantesa, ah, prou podia! Qui els atrapés! Em sentia desitjat per mon padrí i ma padrina; era un infant totalment feliç. I agraït. No hi haugé mai aumon nét més agraït. Sempre he enyorada aquella migdiada. De fet, enyoro totes les migdiades amb la padrina, però aquella migdiada particular l’enyoro més dilectament (es diu dilectament? vull dir, amb apujat afecte, és clar), l’enyoro com el punt alt, zenital, de la meua vida afectiva. No és pas que la meua padrina tingués amants habituals. Cardava amb gent que trobava per les Borges. Un home que un dia portava un bagul. Un terrissaire que a la darrera cantonada de la carretera que duia al cementiri feia gerros i sellons. Un jardiner de casa senyorial. Ferroviaris de l’estació. Andalusos temporers. Algun veí. Llurs pipís eren tots molt més grossos (amples sobretot) que el de mon padrí i el meu, i eren peludots; fotien un cert fàstic; massa lletjots; en canvi, el meu, com el del meu padrí, era tot llis i primet, i no tenia ni un pelet enlloc. Quan es va retirar de taütaire, el padrí arreglava casaments, sobretot per a entretindre’s, mes que no pas pel que hi guanyava, perquè de fet només hi guanyava una petita comissió que no li donava ni per a comprar’s mocadors de seda (el seu plaer més íntim era banyar’s damunt el llit tot nu en mocadors de seda lluents i recoladament xerricosos, i sovint massa cridanerament acolorits; ara, al carrer, si mai en duia cap damunt, el duia ben amagat, i mai doncs els franquistes no el van ataconar; mai no vaig veure mon padrí amb cap ull de vellut ni fet malbé com els altres marietes a urpes i unglots dels menjamerdes castrenses). Treballava, com dic, d’agent per a un vell malparit que era el qui ho llogava tot. Mon padrí anava visitant parelles de jovent, sobretot quan endevinava que la xiqueta feia panxeta, i els deia confidencialment com s’ho podrien fer per a casar’s sense fer cap rebombori i a molt bon preu: que ell duria les taules, el capellanot venut, el dos musics, i les begudes... Les begudes eren taronjades adulterades. L’havia ajudat sovint a fer-les. Aquesta era l’única comesa que el vell malparit li encomanava: la confecció de les taronjades; les taules, els gots, els musics, el clergue i l’escolà... tot allò venia inclòs amb el paquet que li trametia el vell malparit el mateix dia del casament. El casament durava exactament mitja hora. Hom trincava amb la taronjada, tret que el capellà i els musics, esversats, assabentats, s’hi afegien, com qui es fa un cigaló, un rajolí de vodka d’estranquis. La taronjada consistia en aigua ensucrada i colorant i unes gotetes de taronja de veritat, tot ben sacsat. Si ajudava mon padrí a fer les taronjades, la meua imperícia es declarava altament. Hi havia tollets per tota la taula de la cuina. El padrí mai no em retreia de re; mai no em reptava. Només m’ensenyava ple de paciència com fer-ho millor. L’home més dolç del món. Sempre pulcre, cernut, polit i exquisit. I l’obeïes (tothom l’acabava obeint), perquè endevinaves íntimament que la seua solució era la idònia. La seua autoritat doncs al capdavall sempre inqüestionada. Inqüestionada. I els seus taüts tampoc mai ningú se’n va haver de plànyer molla. Mai ningú ni piu. Tothom sempre content. Vaig conèixer una noia de Tolosa de Llenguadoc que em deixava xarrupar-li el cony. No volia ella tornar a casa. La volien fer casar amb un vell acabalat, un paio repugnant. Tot i que ni ella ni jo no teníem ni un ral, vam veure que la solució que els seus pares no la raptessin amb ajut dels pudents fóra que ens caséssim. Ella tenia quinze anys, jo disset. El padrí ho va arreglar tot. Vam fer durar un dels casaments arreglats deu minuts per comptes de mitja hora, i els mateixos musics i el mateix capellà i els mateixos gots, i taules i convidats serviren per al nostre casament els darrers vint minuts restants, tret que per a nosaltres la taronjada era tota de taronja (mentre que durant un parell de setmanes tots els altres casaments s’havien hagut d’anar acontentant amb taronjades fetes només amb aigua ensucrada i colorant). Me’n recordo que, al cap d’uns pocs dies de la festassa, anava desvagat, acompanyant mon padrí de casa en casa pels afores. Mon padrí trucava a les cases amb l’excusa que cercava un familiar llunyà... Sovint la gent el convidava dintre i el meu padrí fotia un cop d’ull seriós a la situació de les minyones i filles de la casa. Sabia copsar una panxeta sospitosa infal·liblement. Aquell dia anàvem a trucar a una casa, i el vell malparit va baixar d’un cotxe i es va atansar tot emprenyat cap al meu padrí. Anava a retreure-li allò que havia fet amb el meu casament – que no m’havia costat re. Va començar a cridar: a cridar d’una manera apagada, sense fer gens de soroll, només mastegant les paraules, amb una carota tota vermella. El padrí feia el seu paper de sempre: equànime, com si sentís ploure. Llavors em vaig alçurar jo. Em vaig posar davant el vell malparit. Vaig badar els ulls aitan com vaig poder, les parpelles de dalt i de baix enganxades als trebols de la cova dels ulls, i vaig fitar el vell sense dir re. El vaig fitar i el vaig fitar, i el vaig fitar. Els meus ulls negres clavats als seus ulls grisos. I els ulls grisos van comença a titubar, a enllagrimar’s, a cagar’s als calçotets. I el vell malparit va començar a engargussar’s, i a empassar’s la saliva, i a tremolar i a acollonir’s. Reculant cap al cotxe, gairebé va caure. Volent obrir la porta del cotxe, es va fer malbé les ungles dels dits. Engegant, el va rascar al tronc d’un roure. Quan finalment va fotre el camp, vaig espetegar a riure. Mon padrí somreia finament. El vell malparit no va gosar piular contra mon padrí mai més. Me’n recordo així mateix, uns dies després, que la meua dona necessitava algunes coses seues que havien romases a Tolosa (uns diaris amb secrets a dins sobretot, i unes lletres d’enamorats passats, i uns brodats que eren regalet d’una amigueta seua que s’havia morta d’un càncer galopant, o què ho sé jo). Els seus pares no la volien veure, i ella, prenyada (no pas de mi, d’algú altre), no es trobava prou bé per al viatge. Però una tieta seua, una dona casada amb el seu oncle, germà de sa mare, s’havia prestada a ajudar-la. Tenia les coses en una maleteta a casa seua. Només calia anar-hi. I hi vaig anar jo. A Tolosa la portera de la casa va entendre el meu francès perfectament (pretenia no entendre el meu català). Em va dir a quin pis vivia la tia. Abans d’arribar al pis, pujant les escales, vaig veure una dona agenollada al replà davant una porta mig oberta. La dona fregava el terra del replà. Des dels meus esglaons, i ella agenollada de cul cap a mi, li veia les cuixes i el cul: no duia calces. Vaig estossegar una miqueta, i ella es va tombar. Va dir: “Ah, perdó! Us barrava el pas!” –De cap manera –que dic–. L’empegueït i qui s’ha d’excusar sóc jo. No voldria deixar cap marca lletja a la vostra feina. Pujava al pis sisè porta b. –Home, aquesta! –es va exclamar. –Tieta Nathalie? –Peret, sou vós? I ens vam posar a riure. Em va convidar dins. Em va dir que el seu home era a l’oficina. Després de xerrar xampurradament una miqueta, i de fer’ns ganyotes i rialletes de conill, ens vam abraçar d’una revolada, i ens vam omplir les boques de llengües, i ens vam anar arrecerant cap al dormitori. I vam vam vam... Vam cardar, i cardar de valent, damunt el seu llit encara desfet del matí. Em va deixar xarrupar-li el cotxó francès, molt més madur i fet, i doncs saborós, que no el de la nebodeta i tot. Li vaig deixar algunes marques a la pell de massa xarrupar-l’hi: uns xuclets a dalt a les cuixes, unes llepies porprades una mica més endins... Em va donar un bon dinar: conill amb xocolata, formatges normands... I ja amb la maleteta força feixuga i el cap ple de records per a la pobra nebodeta, a pleret me’n vaig tornar cap a l’estació. A la frontera, aquells miserables desgraciats que la vigilaven volien saber si allò eren secrets contra el règim, o si era tot plegat literatura prohibida, o si hi havia re per a fotre’s a la butxaca, lladres ignorants, púrria impaïble, merda de franquista castellufa. Van violar tots els diaris i les lletres de la meua dona. Van fotre els dits emmerdats al brodat de l’amigueta màrtir. Ho van maltractar tot, però els infames no van trobar re de vàlua. Si hi hagués hagut re de vàlua, abans m’ho hauria empassat. Ni que fos un collaret de perles, un anell de brillants... Ja els cagaria més tard. Fóra en tot cas un cagar més plaïble que no pas el cagar irat i sufocat del cagar’m en la puta mare que els va parir tots plegats.