L'home rebaixat

L’home rebaixat











L’home claupassat (el piu del seu rellotge del tot fora de vies: les rosques massa despeses, sobre-usades, la seua clau enmig del cos massa enroscada i desenroscada d’estranquis durant les llargues nits on exhaust pesa figues mentre la seua dona filosofa en alta veu amb llibres somnífers i alhora obsedidament ans compulsiva va vigilant de cua d’ull l’alçaprem de l’helicòpter que és el cos del seu home amb el qual, tantost engegat, vol intrèpidament sallar pels cels fantàstics del seu efervescent somieig de folla heroïna intergalàctica), arribà doncs a l’oficina.



–Ah, Carles! –al rebedor mateix li digué, aparentment un pèl esfereïda, la secretària–. Quina sort que ja sigueu ací. Tenim l’oficina plena de gossos i no se’n volen anar. No sé com treure’ls; no és pas que mosseguin ni tan sols que bordin gaire, mes com més en vull treure, com més n’empeny cap a un costat, més me’n vénen de l’altre, i tots plegats s’arraïmen en ramat i se’m fiquen com taps gegantins pels corredors, i me’ls embussen com per estrets laberints, i sembla fins i tot que criïn, els gossos, vull dir, car cada cop sembla que n’hi hagin no solament més ans siguin més grossos i romancers tot.



L’home cansat, massa de vegades cargolat i descargolat, massa de vegades que hom li donava corda sense que li’n calgués, va obrir la porta al seu gabinet de notari. Gossos en vessaven. “Malament rai!” – féu, i la tornà a cloure.



La secretària (es deia Escròllufa i era grassa, i doncs lletja i pudent) el va voler abraçar per a estovar-li l’esglai, mes l’home desfet se’n desféu bo i allargant el braç perquè no se li atansés gaire. A canvi, esquivant-la, se n’anà cap als calaixos de la taula de l’Escròllufa. Aquesta avià potser de protesta un flèbil gemec. Sabia l’home espatllat que era una dona molt escaguissada i que per això a l’abast hi desava pler d’armes carregades. Al primer calaix només hi trobava dolçors empaquetats: tota mena de sucres boteruts i acolorides xocolates de licor. Al segon calaix, davall plecs de papers, molts dels quals sospitosament tacats de taques brunes, hi trobava un godomassí: “Crostes de merda seca al voltant del bisbe; hum, se’l deu ficar al cul”, va pensar el notari exhaurit; al tercer calaix (runfla, sac-i-peres, vós!) pistoles rai! En va agafar un parell i, així com hauria fet un pistoler de pel·lícula de l’oest, entrà de bursada novament al seu gabinet, ara disparant a tort i a dret. Queien, els gossos morts, flascament, desmenjada. En un tres i no res n’havia morts vint-i-quatre.



L’Escròllufa es volia abraçar a l’heroi exhaust, mes l’heroi se la treia de sobre amb una empenta d’home qui va per feina. Així mateix li tornava les pistoles descarregades. Va pensar, alhora, que la secretària hauria de tindre-les potser sempre descarregades, no fos cas que qualsevol vesprada de poca clientela es confongués i prengués d’amagatotis, per godomassí, qualque pistola carregada, i sense mirar se la fiqués sota el faldillam, i el canó se li descarregués enmig de cap orgasme cul amunt. Se l’hauria de treure cadàver, com ara s’havia de treure els gossos difunts. El notari va trucar un amic seu de la màfia georgiana al qual havia fet molts de favors de caire notarial. Li va dir que tenia vint-i-quatre, possiblement vint-i-cinc, si aquell dia mateix l’Escròllufa s’animava gaire, posem doncs vint-i-tants cossos inerts a disposar, oi que m’enteneu, Gastó?



Van arribar a cal notari els estiracordetes designats per en Gastó (els dos es deien Barís). Disfressats amb granotes brunes de camàlic, els dos Barissos portaven amunt i avall de les escales baguls, ara plens, ara buits, mes sempre amb el mateix mínim esforç gràcies al fet que eren forçuts qui-sap-lo.



Al replà mateix, amb una de les ròsses de gos dins un bagul, el bagul als dos estiracordetes els va relliscar i caure i se’ls estellava lleugerament entre la sorollada. El terrabastalls atragué l’Escròllufa. La grassa saragossana féu: “Xut, xut, xiquets, xiquets”, admonitòria, i afegí, amb la saviesa del poble que li sobreeixia com li sobreïx la merda de la tassa del canfelip cada vegada que hi caga: “Qui ensopega en lloc pla, en lloc aspre què farà?” El bagul proper duia la ròssa de la grassa, la qual s’havia escaigut aquell dia que fos alhora rossa, tot i que d’un ros molt mal tenyit.



Sense prendre comiat, desapareixen els estiracordetes d’en Gastó. El notari Carles cridà, qui sap per a quin altre afer sense importància, l’Escròllufa. Pel fet que l’Escròllufa no deia re, s’aixecà l’home esgotat de la ploramicosa poltrona i va veure que damunt la taula de l’Escròllufa un paperet escrit en bielorús hi deia que havia “emigrada permanentment a terres semites, i doncs que fóra d’idiota de cercar-la-hi; allí nidéu no hi escateixes, més que més si de cas el que cerques és paia farta i virosa; totes les mores i jueves som grasses i pudents: mengem tothora llard i greix, i la nostra molt estricta religió no ens permet de netejar’ns segons a quins indrets”.



–Que la bòmbon, senyoreta –l’home desferra féu, i ja assegut, escorcollà d’esme entre els calaixos; com era de témer pels qui ens ho guaitàvem tot sense dir re, i dient menys encar com més hi vèiem, belleu creient metre’s una barra de dolçors a la boca, s’hi ficà el godomassí de la secretària; incipient tofonaire, l’home desconfit trobà que aquella tòfona era de les millors que no havia barrigades entre paisatges rurals de bella memòria, i li passaren pel magí aquells enyorats conreus antics, els reeixits farratges, els regs i collites, i les tiges tendres...



La voracitat dels ulls dels espectadors qui molt callàvem ens duia a les boques aigües: l’imatge als nostres altrament tan empedreïts consirers era de gran detall a primer pla de bella boca que blanca mamella mossega de donzella qui ix ara del bany i té les carns gentils i llises. Procaces idees ens ballaven al magí com entre genives de cony blans bisbes. Sepulcres de creences eren escarnits pels lladrucs llunyans dels ensopits i massa grassos gossos adés occits a trets abúlics per l’actor qui no sembla pas gens de creure’s el text que interpreta. Qui l’escrigué, un escorpí damunt llicorella amb quatre potes tacades de tarquim calcari, caminava ara inquiet les andanes de l’estació, prest a fugir. Tenia por que no l’apedreguéssim.



“De tots els déus, el més déu de tots”, va dir en Carles, “no és ni qui crea ni qui actua; és qui observa l’actuació de la creació.”



Rumiava perdut en rumiades mentre es donava per la boca amb el godomassí. De sobte finí el coit amb esclat. El rebombori ens féu eriçar les nues ungles en ritu pagà de rels atàviques. Se n’havia adonat l’home ruïna que no xarrupava cap pirulí, ans l’olisbe, l’olisbe cagadot de la lletja saragossana.“Que sóc bèstia!” al·legà sense caure en l’il·legalitat. “Jo qui fui l’apòleg, en mant document molt clafert de segells de tota mena, de boques, oronells, aixelles i parrufs de moltes de vídues aparentment colltortes i tanmateix molt putes, i nogensmenys no en tastava ni un, ara acaronava, foll i amb les papil·les gustatòries, els adminicles d’una pobra no-ningú! Fotrem goig! Caic com més vaig més avall.”



Bramant esborifadament com qui en combat íntim (del cos mascle gord, dur, amb l’ànima femella revinguda, fofa) (o d’atlant herculi contra bruixa neuròtica, de verins perita) empenyora al cos les grapes i se’n feny o funy els dos lòbuls cerebrals, engrescadors com culs de nadons – hom pren immens delit doncs a tocar’ls – i vol que es besin com besaria ell els culs més innocents, i aquell besar’s, com dos pans enemics en forn besats, és vist com a bare atac tant per l’una meitat com per l’altra, d’on que la de la dreta fantasiegi que la delmen i la de l’esquerra alfarrassi molt matemàticament que la delmin, i, massa de traülls en poca estona, el cor del claupassat, o qui sap quin altre seu intricat mecanisme d’entre els gastats nítols, li féu l’última figa, i, ara us ho diré, allí mateix molt desmanegadament l’home perí.