l'home remuntat

L’home remuntat









Aquest és el panorama, oi, el quadre, l’escena. Una dona en descuit o en camisa de son, jaguda damunt els coixins de la capçalera d’un llit. Hi llegeix un llibre de filosofia molt greu a la llum somorta del llum de la tauleta de nit. A la seua vora, dormint, un home en pijames.



“...l’horror molt grossa de l’eternitat, car, en pic nats, sou eterns; eterns, eterns; eterns en l’ésser o eterns en el no-ésser, mes eterns nogensmenys; només l’esgarip esqueixat, el crit angoixat de la bogeria pot rebre una notícia com aquesta; l’inconscient, però, no us permet de capir l’abast sense fi d’aquest abís infernal; en efecte, us esbalceu per sempre; avall, avall, per aqueix congost infinit i fosc: l’eternitat. Apameu-ho, ca? Ho escaugeu. Pas que es pot! Si sou nats, sempre viureu, sempre...! o sempre sereu morts, sempre...! Sempre, sempre. Això n’hi ha per a fer rodar el cap de debò; cap cervell prou sa no pot pas comprendre l’eternitat de la caiguda; algun dia ha d’aturar-se, ca? doncs no! no! mai! Sempre caureu en el buit de l’ésser o... alternativament... en el buit del no-ésser; és a dir, aquesta vida d’ara és... la relliscada, l’ensopegada que us fa caure caire avall... i mai més no sereu, mai més, en segles i mil·lennis i canvis de terres, de planetes, d’universos, mai més no sereu... o... sempre sereu, sereu, sereu...! caient, per sempre, per sempre... caient... caient...! Res no us pot salvar d’aquest concepte sinó l’engany del vostre inconscient, el vostre cervell animal que us fa pensar en d’altres coses més immediates: la gana o la sang... el sexe... el dolor... la merda... i us barra de comprendre l’esfereïment infinit del vostre destí, us el barra per tal que... per tal que no us suïcideu d’espetec, desesperats, i feu fracassar l’embranzida cega de la vida (aquest impuls maligne), que vol viure’s a través vostre... car què sou altre que... vehicles de la casualitat; o hi ha... és clar... aquella altra falòrnia de mur molt marietament decorat contra la desesperació... allò del... l’enganyifa de... l’escorcoll científic... el coneixement, la informació... saber-ho i espinyar-se, ah, llas, dignament... diu Kierkegaard que...”



El dorment, entre remucs i bellugueigs del seu son, ha anat aguantat la recitació solemne i tanmateix equànime de la llegidora. Ara, però, ell s’ha encarcarat i, a poc a poc, veus que trempa; se li aixeca el carall xap amunt, part davant els pantalons del seu pijames. A mitja lectura, la dona se n’adona, del xiroi canvi; molt interessada, fixa els ulls en la torreta inclinada; se n’adona que allò va de bo i cuita-corrents llença el llibre, s’arregussa les faldilles del descuit, allibera el carall de l’home i s’hi impala; immediatament, s’hi sacsa com una boja, a la percaça del gust sexual. Al cap d’una estoneta, però, es veu que a l’home se li pansia la cosa, car ella desisteix de l’inútil combat. Torna a descavalcar, arroplega el llibre, es torna a instal·lar com cal damunt els coixins, cerca el punt escaient, i torna a llegir.



“...asceta, anacoreta, apologeta... hum... hum... totes les coses del segle són vanitats i cauen i tornen en nient... hum... hum... maleïdes multituds d’esguerrats qui només pensen en menjar, cardar, fer-se mal, anar cagant i clapar rai...”



El despertador d’ell diu entre tic-tacs: “les dues i dos o tres minuts...” les busques del seu marquen un quart de quatre... el rellotge de la lleixa mostrava tres quarts i cinc de les quatre de la matinada...



La dona se l’ha estada pelant durant tres o quatre hores... Després d’escórrer’s, gran bleix de la dona: d’alleujament, qualque molt profund sospir...



Malson agitat del marit: “Mama, mama!” Belluga coll i braços, com si s’ofegués, o pitjor, es negués en laves. “Em mosseguen, em mosseguen!”



La dona diu: “Carles! Carles! Prou!” Li etziba un mastegot. Llavors fleumament l’apaivaga: “Apa, apa; non-non, non-non; xut-xut-xut, calla i dorm.”



Ha tornat a encendre el llum; el pàmpol groc amb flors roses s’atipa de claror; les parets no es taquen amb peixets d’argent ni amb aranyetes ni mosquits; res no es belluga en la blancor de les parets. Ara, novament, doncs, som-hi, amb ella amb el seu llibre obert, anant a la teca obtusa, recitant-se-la acuradament per tal d’entendre-la millor; així és com l’home, dormint a la voreta, aprengué molta de greu filosofia, àdhuc ha esdevingut recentment molt esversat en aquesta feixuguíssima branca del coneixement.



“Diu el gran historiador del sexe Hipòlit Hasdrúbal Tàcit que... l’impotent mental... conseqüència del calent mental... contrari d’impotent físic, somàtic... impotent psíquic, psicològic, emocional... (ah, aquest capítol ja l’havia llegit l’altre dia...) què és ésser? no som re, una amalgama d’elements orgànics, pels quals passen, com per un fil, els electrons de la vida, fins que aquests elements es cremen, com un fil, i cal llençar’ls, i l’amalgama es torna a desfer, per tal potser de recombinar’s qui sap en quina altra amalgama, conductora o no, dels ions de la vida, però en tot cas gens semblant, ni pensaments, a allò que fóreu. El fil, en tot cas, és un altre fil. Un fil qui se sap fil justament pels ions o electrons de vida que el transiten. Ara, tantost com un curtcircuit mata aquest fil, aquest fil ni se sap ni serveix com a fil; si s’espatllava, es pot arreglar; però si mor, és a dir, si s’espatlla del tot, res ni ningú no li pot donar remei; intervé la necessària descomposició i ja no és fil, esdevé quelcom d’altre, sense consciència de fil, perquè la vida no el transita pel mateix ordre organitzat de fil; encara que tots els integrants es reorganitzessin, sempre fóra un fil diferent; muntat i desmuntat, el fil esdevé sempre un altre i els ions que el transiten sempre són uns altres, una vida que es dispara i que mai no retrocedeix; els fils no són intercanviables per al fil, encara que sí per a la vida; vehicles molt fàcilment descartables, i recanviables de la vida, la qual vol viure’s... i viure’s... i viure’s, qui sap per quin motiu... potser perquè sí, perquè viure és millor (en aquella ment maligna) que no pas no viure’s; inconcebible fóra cap vida que no volgués pas perllongar’s en el temps, espargir’s en l’espai; aquesta és la definició de vida: l’afany d’una matèria especialitzada per tal de sobreviure’s.”



Vigilava de trast en trast, tot meditant pregonament, la dona si pel somni tremparia el marit. I ara ah, de cua d’ull percep que, en efecte, pel somni se li enreveixina a l’home el vit. L’hi engraparà i l’hi rebregarà, l’hi trenarà i destrenarà, l’hi cargolarà i descargolarà... com si el vit fos el piu de donar corda a un rellotge de molles i ressorts. Sanglota flèbilment i sense llàgrimes l’home, perdut als rònecs soterranis del son. Li grinyola el piu, mal engreixinat. “Ui, ui...!” Gemecs se li escapen pels forats de claveguera de les catacumbes del laberint d’aquella petita mort. Abans no li ressusciti, alhora que el piu s’esfigassa, plega la dona de guiar el cadàver animat amb palanques de rude maneig. Tot torna a mare.



“...l’autor... aprovat per les esglésies sense denominació, ergo, més progressistes... tècnic en misteris, escoliasta, metafísic, teosofista, mistagog, exegeta, terapeuta, hermeneuta hermeticista... patrística... filòsof, pensador, poeta, dramaturg de tesi... l’autor ha escatit... el problema més esfereïdor de la metafísica... trobar on s’acaba l’eternitat... filosofia... consolació i consol de l’angoixa del viure que se sent viure... del motor de la vida que se sent garranyigolencament llavorar en viure...”



Ulla ella el seu despertador: és elèctric, no fa gens de soroll. L’home s’aixecarà aviat; Avui és dia d’oficina.



“...capteniment essencialment imitatiu de l’humà... els voltants són bàsics; barrant malaltia del cervell, que tot ho capgira... i encara que fos al paradís, es tornaria boig; en vici, viciós; en natura prou ben proveïda, sense escassetats pervertidores, natural: equilibrat, ni massa cruel, ni massa babauament bucòlic; en la immensitat de l’espai, acomparat als Sols infinits; la mort; el mort; por; inutilitat; llaurar el cemintiri; agònic; angoixa; panteix; la prolixa futilitat d’aquest somni sense cap ni peus...”



Ha tornada de pixar; s’ha arribada a la cuina a empassar’s un antiàcid.



“...els mitjans de comunicació, especialment diaris, revistes i tv (la ràdio molt menys, pel fet que no condueix cap mena de material visual), desballesten el cabal del vostre sentiment; la càrrega emotiva que tragineu és massa desproporcionada; us fa estimar, fastiguejar, témer o desitjar (en qualsevol cas, preocupar-vos amb) un nombre de gent molt més gros d’allò a què la vostra ànima emotiva és capaç de donar l’abast. Abans, pel fet que no “coneguessis” tanta de gent, no et calia estar de dol gairebé cada dia, i sovint més d’una vegada per dia. Tancat en la teua família, més o menys estesa, o fins i tot grup o comunitat (el teu castell ideal de cent cinquanta persones), la mort només t’atenyia ara i adés; tenies temps de pensar sense interrupcions, i esgotaves la tendència de la teua pena; el riu de la dolor et transitava a poc a poc fins que et deixava enrere, gairebé il·lès, sobrevivent, preparat per a una altra eventual riuada, inundació. Només en temps de guerres, flagells i desastres naturals de gran magnitud, s’atenyia eventualment el llivell que ara suportem quotidianament; amb la distinció que llavors, generalment, estaves preparat per a la circumstància extraordinària, i ara duem la guàrdia baixa per causa dels afers del cada dia. Més que més, sobretot infant, no estaves macat per la mort quotidiana (a l’inrevés d’això que els esdevé als nostres infants, a través de la tv, dels mitjans); només la mort de nadons, germanets o germanetes acabats de néixer, venia a succeir’ls (en tot cas, eren quasipersones, les quals no els podien significar re, de moment, tret que no els signifiqués encara el contrari; un rival en les afeccions familiars, i tot plegat no podien doncs significar el que signifiquen ara, on, gràcies a l’avortament, cada infant esperem, i fem esperar als nens que esperin, que sobreviurà; aquest és per aventura el major avantatge que ens proporcionen els mètodes de control de naixences, inclosos els avortaments). Tractem de comprendre una mica els misteris de l’ésser, i tot plegat de què ens serveix...? Tractaríem de comprendre alguna cosa que valgués la pena (lingüística, geologia, genètica, qualsevol passió científica) i de què ens serviria? No ens ho podem endur amb la mort; la mort ens atrapa igualment; la nostra riquesa mental es perd totalment amb la mort... totalment...! és clar que ens ha entretinguda la vida, ens ha aconhortada tanta de pèrdua, confortat davant la mort, ens l’ha feta oblidar, la mort pròpia, bé perquè la feina ens n’apartava, bé perquè ens hem disfressat d’altruistes i pensem que la nostra coneixença la comuniquem als nostres seguidors... els qui ens vindran darrere en la correguda cap a l’alliberament de l’espècie... o, a tots ops, en el conducte de la torxa de la vida cap a fitons o mèdols misteriosos; però la veritat és que aquest entreteniment “superior” al de les bèsties (car també les bèsties s’entretenen i viuen fins al final de llur vida més o menys natural i n’hi ha que s’entretenen prou intel·ligentment, i en tot cas molt més que els de més dels bípedes humans, cap reconèixer-ho; cap animal, o quasi, no es suïcida al món (ni els lemmings, és clar, els quals hom ha descobert que no es precipiten penya-segat avall sinó que hom els empeny, d’altres lemmings assassins), cap d’ells no sofreix l’angoixa embogidora (tret que no sigui l’angoixa de la dolor física d’un càncer, per exemple, o un mal de queixals, que això sí que els pot dur als suïcidi); tot plegat, ni llur mètode ni el nostre, d’espantar la mort, ells tranquil·lament, nosaltres amb l’estudi desesperat de les ciències, ni un mètode ni l’altre no serveix de re, fútil; ambdós ens morim en l'anihilació tanmateix...”



Un esternut.



“...milers de milions d’anys... i l’origen i sobretot el futur, el destí per força apocalíptic de la galàxia, i sobretot d’aquesta terra nostra, i tot el que hi hem creat, inútilment, esclatant en partícules de llum, per sempre més, oblidat, oblidats, oblidat, oblidada...”



Guaita el rellotge. El despertador sonarà en un minut. Apaga la dona el llum. S’acotxa ben acotxada; farà veure que ronca i tot.



El despertador d’ell fa la cançoneta. L’home ensinistrat amb alacritat mata el so; és molt considerat amb la dona, no voldria pas despertar-la, la sap una mica inestable... Hores i hores dormint, només quan dorm sembla mig suportable... Se’n va a la sala de bany. Té l’atzep tot porprat, bonyegut, tumefacte; quan pixa, els pixats el cremen; s’hi hauria de posar alguna mena de pomada si sapigués quina. Ara es guaita al mirall. Quin aspecte més pansit el seu! De moribund.