operada del peu, sembla 20 anys més jove

Na Vonne Vonne Ha tornada, clarosa i boiant, com brisa escleta, na Maryvonne Vonnegut – na Vonne Vonne que li’n deien a ca seua i li’n dèiem els més íntims coneguts. S’ha operada del peu i ha tornada que sembla vint anys més jove que no és. N’aparenta setanta i en deu tindre noranta. Jo en tinc vuitanta i dec semblar que en tinc tres mil. La coneguí al casament d’una filla meua. Era (jo) a un racó enllestint un poema al meu ordinador quan algú m’interrompé. De seguida endeviní de qui es tractava. Em vaig aixecar i encaixàrem. “Sou el pare, oi?” –Com vós sou l’altre pare –respongué, amb veu ben posada, i amb un somriure fi. Era un home bell, asalt, esvelt, d’allò millor plantat, molt més alt que no jo, tenia una mata de cabells perfectament tallats per barber especialitzat, cabells tots negres i lluents, el to de la seua pell era de sa bronze, torrada pel Solell de les platges paradisíaques de les Bahames; anava tan elegant, i es captenia tan desimbolt, el pare del meu imminent gendre, que devia tindre uns seixanta anys, com jo, mes semblava tindre’n quinze o setze. La seua agilitat, la seua vitalitat, l’enveja. Al seu costat, jo, tort, baixet, primet, calbot, amb barba grisa i grogosa, malpentinada, i els vestits llords i pudents, també amb els meus seixanta damunt, devia semblar que en tenia cent vint, pel cap baix. Només remugàrem quatre paraules sense significat. Amb una maldissimulada ganyota de disgust darrere el seu somriure de dents blanques i enlluernadores, quan amb mi només em romanien ja quatre queixals corcats, se’n va anar sense dir res més. Ja no el veuria pus. Era d’aquells qui escauja el panorama, tria la femella més ferma i se l’enduu a cardar-se-la fins que no en fa pelleringa exhausta. Vaig tornar al meu ordinador del racó on el meu embastat poema m’esperava que el polís. Però l’aparell el tenien ara ocupat dos nyèbits mal pujats (família del noi qui es casava amb la meua filla, segurament – branca de la consogra, de qui l’home meravellós estava separat – vulgars i tabalots, gent sense classe, grollera, repel·lent). Els dos marrecs (devien tindre l’un onze-dotze anys, l’altre vuit o nou), rabassuts, forts, amb cares bestials, teclejaven maniàticament damunt el meu aparell, com si allò fos un joc, com si esperessin que hi saltessin dimonis... Em va pujar la sang al cap, no hi ha pitjor sacrilegi que un text meu tocat, no hi ha pitjor catàstrofe que un text on treballo manifassejat per estranys; m’hi vaig llençar damunt, els estrebava braços i colls, i no podia deseixir-los-en de cap manera, pegellides monstruoses encastades al teclat... Tentacles que ho xuclaven tot, pops de terror, amb ulls que els eixien, ja dic, llurs vacúols bategant-los com paràsits de pam, s’arrapaven al meu aparell com podrits condemnats i el jaquien sense suc. I me n’adonava que ja m’ho havien esborrat tot, no solament el poema gairebé enllestit, tot els altres texts tot just a mig amanir als cedularis...! Vaig esgaripar amb ràbia enfollida, m’esgargamellava, penetrant, part damunt l’enrenou. El text que escric, no hi ha res més important, malparits! M’estimava més que m’arrenquessin el coll que no que m’arranessin el text! Allò era pitjor que no cap tortura... L’ànima espellada, a parracs. –Let go, you fuckers, let go! I’ll kill you! Your name, damn little pieces of shit, your name, give me your names! I els sacsava fins que els sortís el maleït cervell pels ulls, i la merda per les orelles. –Dwight McPhorkson –diu el bútxara gran, amb aplom, com si m’amollés un afront. –Me Randy –fa el petit, cru, imitant-lo. –Randy and Dwight McPherson, damn your fucking eyes for the rest of your pitiful life! You’ve destroyed mine! My eyes, my life, my fucking soul! Everything’s lost! I’m lost, my genius gone! Vaig veure de cua d’ull que hi havia gent qui ens guaitava i se’n fotien. Se’n fotien sobretot de la meua impotència cridanera: un nan escotiflat barallant-se amb dos galifardeus mesells. I perdent-hi. N’hi havia qui semblaven escarnir la meua ridícula escridassada, albardà escarnit... I llavors els veia la cara de fàstic que fotien, fàstic barrejat amb odi. Tothom porta rancúnia a qui li fa angúnia... Amb la lluita ferotge, els pantalons m’havien mig caiguts. Amb la por d’aquells dos reconsagrats ganassots brutals, m’havia lleugerament cagat. Tothom per les vores arrufava el nas. Vaig arrabassar el meu aparell mig fet a peces i em vaig escapolir rere els cortinatges. Me’n vaig anar a un dels canfelips a plorar-hi, desfet, i, en acabat, a torcar-m’hi i rentar-m’hi una mica. Llavors em vaig esmunyir per la finestra. Vaig arribar-me a un bar. Irrecuperable ordinador, l’havia llençat al cossi de les escombraries de fora. Demanava al cambrer whisky rere whisky. Calia ofegar l’abassegadora pena. Vaig tornar a la sala de festes a l’hora de la cerimònia clau. Xim-xim i matràfola se m’escolaven entre boires, marejadorament... Anava una mica pet. El ministre deia els mots del seu discurset carrincló... Hi havia faves qui se li’n reien bonament, com si el que deia fos mica enginyós. Els nuvis es bescanviaren anells. Llavors s’escaigueren el petó i els aplaudiments... Algú tocava un violí... Hi havia algunes parelles, força escadusseres al començament, qui ballaven al compàs de la musica melangiosa. Vaig veure pluja a la finestra i em vaig posar a ballar sol. La bona Vonne Vonne s’atansà de bon cor a fer-me de parella. La rebutgí. Tenia (ella) setanta anys, però semblava més jove que no jo. I tanmateix era jo qui donava l’espectacle. Vaig dir en català: “És quan plou que ballo sol!” I vaig continuar ballant – molt maldestrament, no val a dubtar-ho. Quan el violista s’aturà a fer el que fos, em vaig avançar al podi. Devia tentinejar, però, tot i ensopegar amb taules i cadires rai, hi fiu cap sense caure. Volia explicar a tothom per què ballava sol. Per què havia rebutjada aquella magnífica femella, na Vonne Vonne. Vaig dir-los el poema d’en Foix, que era un dels poemes emblemàtics que mon pare em recitava de molt petit a l’hora de fer non-non. Els el vaig allurar, vull dir, els el vaig fer llur, sense fer cap esforç de ritme ni mesura ni rima. Només l’anava virant tal qual, pelat, escarit, com em venia, automàtic, a l’esment. –I didn’t dance with beautiful miss Vonne Vonne because when it rains I dance by myself, it’s just like that, I dance by myself when it rains, dressed in seaweeds, and scales, and gold. I see a bit of the sea that-a-way, and also a patch of red sky, and a bird that flies by, and a bush that branches out; I see over there the big house of a pirate, wide as a gigantic sunflower; I dance alone when it rains, covered with gold, scales, seaweed. I get a hump on my back when I laugh, and, passed the threshing field, I’m running by the creek dressed as folks of old did; who I’m running after is... the farmer’s wife; and among the runty oaks and the thin pine trees I stick my banner, and with a prick to sew together sackcloths I pierce the heart of a monster whose name shall remain untold; I get a hump on my back when I get the giggles, running over there, passed the threshing field, by the creek. And is when I’m asleep when I see the clearest, poisoned by some crazy sweetness. I’ve pearls on my two hands, my nest’s in a shell inside the sea; I’m a fountain for the nymphs, I’m the lair of the beast, I’m even the moon getting thin behind the silhouetted breasts of the mountains; yes, I see much clearer when I’m asleep, poisoned by a crazy sweetness... And that, my friends, was a poem, an inspiring poem, much better than mine... A poem that makes me dance by myself when it rains. Na Vonne Vonne em va ajudar a la taula. La gent havia callada. Gairebé ningú no hi romania entre la concurrència (potser calia fer excepció dels massa ignorants, dissortats, McPhorksons) qui encara cregués que fos foll. Un poeta genuí prou ha d’ésser si fa no fa peculiar, això gairebé tothom ho sap. Hà! I avui rebia la visita de la clement deessa. Semblava més jove (em sembla que ja ho he dit) que no fa vint anys i tot. –Vonne Vonne, que content em feu! –Com va, vell Lleó? Encara escrivint poesies? –La mort serà la qui m’estriparà el darrer. –Encara ressentit amb aquells dos heralds de la mort, en Dwight i en Randy McPhorkson...? –N’havia oblidat el nom. –Els dos són morts. –Ah. –Amb astúcies d’astes, i astes d’astut, salvant el vent, me’n vaig a fer el vermut. Hi ha un home mut petrificat a la paret, i amb gests d’estàtua em diu que guaiti la cascada de l’edifici del davant. És una pluja agra que pampallugueja al Sol. I l’home de pedra vol ballar i no pot. I vol somriure i no pot. Punit pel fats a voler ballar i no púguer... Li dic: “Randy, prou jeremiada, em sents? El que ets és un embriac. Arrenca’t d’aquest mur estult.” I l’he volgut estrebar. Però ha fet una cara d’horror, com si li profanava l’altar on és ell el ninot santificat. Era com si el mur de l’edifici era una antiga meretriu i en Randy el fetus que volgués afollar. M’he degudes esgarrapar les mans a la pedra. Les tenia plenes de sang. He vist que en Randy era mort. L’ensurt el matava que hom el volgués arrencar, segurament. –Pobre noi. –En Dwight me’l trobo entre uns matolls. Hi menjava pues, espines, arestes... Quan em va veure em va dir: “Les punxes esmolen la fam.” Se’n va riure; fades rialles de boig. Va dir: “Vonne Vonne, avui no m’he rentat, ni ahir tampoc... Fa sis o set mesos que vaig pel món al meu costat, ensumant-me les gustoses sentors que m’acompanyen, sòlides, com un altre jo. Ah suors, ah merdetes, ah secrecions, ah greixos i granets, i ronyetes i engrudets, com em recordeu de mi mateix, i com no em puc enyorar, sempre present, benauradament inabsentable!” Uns dies més tard uns trinxeraires l’havien llençat al riu perquè es rentés. És va vúlguer agafar a ell mateix. I es va negar. –Bon altre, doncs. –Lleó, avui no plou. Vam ballar. M’estrenyia na Vonne Vonne com si volgués esbotifarrar-me. Vaig demanar pietat. Encara li’n demano ara. Tinc tants de poemes al pap!