cuquets pel cel grumollenc i repel·lent qui se'ls enfonsa duts a martiri

Pluges







Arrupit rere matolls d’atapeïdes fulles

Tinc aquella dona perfectament espiada.

A la gatzoneta, el raig dels seus pixats, agulles

De pinassa hi dansen, i gargalls de lleterada...



Oh escórrer's, mentre tu, cony, com llengües et desfulles

I l’espetec fumós fa ballar l’escarbatada!

Cada escarbat fa rais de pinassa si et despulles,

T’ajups, cony franc, i amollem pixats i lleterada.



Amb les calces al garró, i al melic les faldilles

Et culives a mig pam d’un paradís que aïlles

Perquè hi plogui or i mel, i no pas lleterada.



Et criden home i fills si enllesties el diluvi,

I fuges, cony qui goteja, i lloem en Vitruvi:

Nèctar per als terrats del cel; dels orcs, lleterada.

cuquets pel cel grumollenc i repel·lent qui se'ls enfonsa duts a martiri

Pluges







Arrupit rere matolls d’atapeïdes fulles

Tinc aquella dona perfectament espiada.

A la gatzoneta, el raig dels seus pixats, agulles

De pinassa hi dansen, i gargalls de lleterada...



Oh escórrer's, mentre tu, cony, com llengües et desfulles

I l’espetec fumós fa ballar l’escarbatada!

Cada escarbat fa rais de pinassa si et despulles,

T’ajups, cony franc, i amollem pixats i lleterada.



Amb les calces al garró, i al melic les faldilles

Et culives a mig pam d’un paradís que aïlles

Perquè hi plogui or i mel, i no pas lleterada.



Et criden home i fills si enllesties el diluvi,

I fuges, cony qui goteja, i lloem en Vitruvi:

Nèctar per als terrats del cel; dels orcs, lleterada.

operada del peu, sembla 20 anys més jove

Na Vonne Vonne Ha tornada, clarosa i boiant, com brisa escleta, na Maryvonne Vonnegut – na Vonne Vonne que li’n deien a ca seua i li’n dèiem els més íntims coneguts. S’ha operada del peu i ha tornada que sembla vint anys més jove que no és. N’aparenta setanta i en deu tindre noranta. Jo en tinc vuitanta i dec semblar que en tinc tres mil. La coneguí al casament d’una filla meua. Era (jo) a un racó enllestint un poema al meu ordinador quan algú m’interrompé. De seguida endeviní de qui es tractava. Em vaig aixecar i encaixàrem. “Sou el pare, oi?” –Com vós sou l’altre pare –respongué, amb veu ben posada, i amb un somriure fi. Era un home bell, asalt, esvelt, d’allò millor plantat, molt més alt que no jo, tenia una mata de cabells perfectament tallats per barber especialitzat, cabells tots negres i lluents, el to de la seua pell era de sa bronze, torrada pel Solell de les platges paradisíaques de les Bahames; anava tan elegant, i es captenia tan desimbolt, el pare del meu imminent gendre, que devia tindre uns seixanta anys, com jo, mes semblava tindre’n quinze o setze. La seua agilitat, la seua vitalitat, l’enveja. Al seu costat, jo, tort, baixet, primet, calbot, amb barba grisa i grogosa, malpentinada, i els vestits llords i pudents, també amb els meus seixanta damunt, devia semblar que en tenia cent vint, pel cap baix. Només remugàrem quatre paraules sense significat. Amb una maldissimulada ganyota de disgust darrere el seu somriure de dents blanques i enlluernadores, quan amb mi només em romanien ja quatre queixals corcats, se’n va anar sense dir res més. Ja no el veuria pus. Era d’aquells qui escauja el panorama, tria la femella més ferma i se l’enduu a cardar-se-la fins que no en fa pelleringa exhausta. Vaig tornar al meu ordinador del racó on el meu embastat poema m’esperava que el polís. Però l’aparell el tenien ara ocupat dos nyèbits mal pujats (família del noi qui es casava amb la meua filla, segurament – branca de la consogra, de qui l’home meravellós estava separat – vulgars i tabalots, gent sense classe, grollera, repel·lent). Els dos marrecs (devien tindre l’un onze-dotze anys, l’altre vuit o nou), rabassuts, forts, amb cares bestials, teclejaven maniàticament damunt el meu aparell, com si allò fos un joc, com si esperessin que hi saltessin dimonis... Em va pujar la sang al cap, no hi ha pitjor sacrilegi que un text meu tocat, no hi ha pitjor catàstrofe que un text on treballo manifassejat per estranys; m’hi vaig llençar damunt, els estrebava braços i colls, i no podia deseixir-los-en de cap manera, pegellides monstruoses encastades al teclat... Tentacles que ho xuclaven tot, pops de terror, amb ulls que els eixien, ja dic, llurs vacúols bategant-los com paràsits de pam, s’arrapaven al meu aparell com podrits condemnats i el jaquien sense suc. I me n’adonava que ja m’ho havien esborrat tot, no solament el poema gairebé enllestit, tot els altres texts tot just a mig amanir als cedularis...! Vaig esgaripar amb ràbia enfollida, m’esgargamellava, penetrant, part damunt l’enrenou. El text que escric, no hi ha res més important, malparits! M’estimava més que m’arrenquessin el coll que no que m’arranessin el text! Allò era pitjor que no cap tortura... L’ànima espellada, a parracs. –Let go, you fuckers, let go! I’ll kill you! Your name, damn little pieces of shit, your name, give me your names! I els sacsava fins que els sortís el maleït cervell pels ulls, i la merda per les orelles. –Dwight McPhorkson –diu el bútxara gran, amb aplom, com si m’amollés un afront. –Me Randy –fa el petit, cru, imitant-lo. –Randy and Dwight McPherson, damn your fucking eyes for the rest of your pitiful life! You’ve destroyed mine! My eyes, my life, my fucking soul! Everything’s lost! I’m lost, my genius gone! Vaig veure de cua d’ull que hi havia gent qui ens guaitava i se’n fotien. Se’n fotien sobretot de la meua impotència cridanera: un nan escotiflat barallant-se amb dos galifardeus mesells. I perdent-hi. N’hi havia qui semblaven escarnir la meua ridícula escridassada, albardà escarnit... I llavors els veia la cara de fàstic que fotien, fàstic barrejat amb odi. Tothom porta rancúnia a qui li fa angúnia... Amb la lluita ferotge, els pantalons m’havien mig caiguts. Amb la por d’aquells dos reconsagrats ganassots brutals, m’havia lleugerament cagat. Tothom per les vores arrufava el nas. Vaig arrabassar el meu aparell mig fet a peces i em vaig escapolir rere els cortinatges. Me’n vaig anar a un dels canfelips a plorar-hi, desfet, i, en acabat, a torcar-m’hi i rentar-m’hi una mica. Llavors em vaig esmunyir per la finestra. Vaig arribar-me a un bar. Irrecuperable ordinador, l’havia llençat al cossi de les escombraries de fora. Demanava al cambrer whisky rere whisky. Calia ofegar l’abassegadora pena. Vaig tornar a la sala de festes a l’hora de la cerimònia clau. Xim-xim i matràfola se m’escolaven entre boires, marejadorament... Anava una mica pet. El ministre deia els mots del seu discurset carrincló... Hi havia faves qui se li’n reien bonament, com si el que deia fos mica enginyós. Els nuvis es bescanviaren anells. Llavors s’escaigueren el petó i els aplaudiments... Algú tocava un violí... Hi havia algunes parelles, força escadusseres al començament, qui ballaven al compàs de la musica melangiosa. Vaig veure pluja a la finestra i em vaig posar a ballar sol. La bona Vonne Vonne s’atansà de bon cor a fer-me de parella. La rebutgí. Tenia (ella) setanta anys, però semblava més jove que no jo. I tanmateix era jo qui donava l’espectacle. Vaig dir en català: “És quan plou que ballo sol!” I vaig continuar ballant – molt maldestrament, no val a dubtar-ho. Quan el violista s’aturà a fer el que fos, em vaig avançar al podi. Devia tentinejar, però, tot i ensopegar amb taules i cadires rai, hi fiu cap sense caure. Volia explicar a tothom per què ballava sol. Per què havia rebutjada aquella magnífica femella, na Vonne Vonne. Vaig dir-los el poema d’en Foix, que era un dels poemes emblemàtics que mon pare em recitava de molt petit a l’hora de fer non-non. Els el vaig allurar, vull dir, els el vaig fer llur, sense fer cap esforç de ritme ni mesura ni rima. Només l’anava virant tal qual, pelat, escarit, com em venia, automàtic, a l’esment. –I didn’t dance with beautiful miss Vonne Vonne because when it rains I dance by myself, it’s just like that, I dance by myself when it rains, dressed in seaweeds, and scales, and gold. I see a bit of the sea that-a-way, and also a patch of red sky, and a bird that flies by, and a bush that branches out; I see over there the big house of a pirate, wide as a gigantic sunflower; I dance alone when it rains, covered with gold, scales, seaweed. I get a hump on my back when I laugh, and, passed the threshing field, I’m running by the creek dressed as folks of old did; who I’m running after is... the farmer’s wife; and among the runty oaks and the thin pine trees I stick my banner, and with a prick to sew together sackcloths I pierce the heart of a monster whose name shall remain untold; I get a hump on my back when I get the giggles, running over there, passed the threshing field, by the creek. And is when I’m asleep when I see the clearest, poisoned by some crazy sweetness. I’ve pearls on my two hands, my nest’s in a shell inside the sea; I’m a fountain for the nymphs, I’m the lair of the beast, I’m even the moon getting thin behind the silhouetted breasts of the mountains; yes, I see much clearer when I’m asleep, poisoned by a crazy sweetness... And that, my friends, was a poem, an inspiring poem, much better than mine... A poem that makes me dance by myself when it rains. Na Vonne Vonne em va ajudar a la taula. La gent havia callada. Gairebé ningú no hi romania entre la concurrència (potser calia fer excepció dels massa ignorants, dissortats, McPhorksons) qui encara cregués que fos foll. Un poeta genuí prou ha d’ésser si fa no fa peculiar, això gairebé tothom ho sap. Hà! I avui rebia la visita de la clement deessa. Semblava més jove (em sembla que ja ho he dit) que no fa vint anys i tot. –Vonne Vonne, que content em feu! –Com va, vell Lleó? Encara escrivint poesies? –La mort serà la qui m’estriparà el darrer. –Encara ressentit amb aquells dos heralds de la mort, en Dwight i en Randy McPhorkson...? –N’havia oblidat el nom. –Els dos són morts. –Ah. –Amb astúcies d’astes, i astes d’astut, salvant el vent, me’n vaig a fer el vermut. Hi ha un home mut petrificat a la paret, i amb gests d’estàtua em diu que guaiti la cascada de l’edifici del davant. És una pluja agra que pampallugueja al Sol. I l’home de pedra vol ballar i no pot. I vol somriure i no pot. Punit pel fats a voler ballar i no púguer... Li dic: “Randy, prou jeremiada, em sents? El que ets és un embriac. Arrenca’t d’aquest mur estult.” I l’he volgut estrebar. Però ha fet una cara d’horror, com si li profanava l’altar on és ell el ninot santificat. Era com si el mur de l’edifici era una antiga meretriu i en Randy el fetus que volgués afollar. M’he degudes esgarrapar les mans a la pedra. Les tenia plenes de sang. He vist que en Randy era mort. L’ensurt el matava que hom el volgués arrencar, segurament. –Pobre noi. –En Dwight me’l trobo entre uns matolls. Hi menjava pues, espines, arestes... Quan em va veure em va dir: “Les punxes esmolen la fam.” Se’n va riure; fades rialles de boig. Va dir: “Vonne Vonne, avui no m’he rentat, ni ahir tampoc... Fa sis o set mesos que vaig pel món al meu costat, ensumant-me les gustoses sentors que m’acompanyen, sòlides, com un altre jo. Ah suors, ah merdetes, ah secrecions, ah greixos i granets, i ronyetes i engrudets, com em recordeu de mi mateix, i com no em puc enyorar, sempre present, benauradament inabsentable!” Uns dies més tard uns trinxeraires l’havien llençat al riu perquè es rentés. És va vúlguer agafar a ell mateix. I es va negar. –Bon altre, doncs. –Lleó, avui no plou. Vam ballar. M’estrenyia na Vonne Vonne com si volgués esbotifarrar-me. Vaig demanar pietat. Encara li’n demano ara. Tinc tants de poemes al pap!

Sonet per al trau al sés (Rimbaud-Vilòbit)

Aparició de bell enyorament – oh, foradet! Fosquet i arrugadet com porprat clavell Bleixa, atapeït humilment entre molsa Encar humida de llet qui s’enfuig dolça Fins al trau, per natges blanques, de gairell. Per borrallons de fanguet color rovell Filaments eixarreïts tremen, si polsa El cor central i fa un ventet que els espolsa I rellisquen com llàgrimes de l’anell. Sovint s’ha abocat el meu somni al seu botri, Gelós, mon ensopit dimoni, del fotre-hi, I en feia niu de sanglots, lacrimatori. Sobtada oliveta, flauta d’espinguets, Canó d’on ragen vescosos torronets, Sentors on com ca s’atansa el meu sensori.

Cap pollós escorcollat (Rimbaud-Vilòbit)

[Amb dits com cames d’homenic, escoseixen les cosidores per selva pollosa de capet de germanet Vers d’Arthur Rimbaud, anostrat per en Lleó Ferrer i Arxipenka] Cap pollós solcat per monitoris dits de cosidores S'arruga el front de l’infant ple d’irritades ones Que s’estavellen a l’eixam blanc dins somnis vagues... Se li atansen a l’espona dues dolces minyones De qui les ungles esmolades relluen com dagues. Són ses germanes grans qui el menen a la finestra, Prop l’aire blau que banya els tous de flors que escumen, I als seus densos cabells on el rou ja es segresta Llur dits fins, ullprenedors i esveradors s’hi embarumen. Ara sent el cant de llurs alens esporugueïts Que envernissen amb llargues mels herbes i rosers, I que sospirs ensalivats interrompen; els pits S’aixequen i la llengua al llavi estronca el desig de bes. Llurs pestanyes sent batre en les fosques sentors mudes I sent llurs dits elèctrics i delicats si atzufen, Sota llurs ungles imperials, els polls qui amb menudes Traques de comiat la indolència grisa li estarrufen. A poc a poc l’empioca la mandra espessa, Deliri cacofònic d’instrument mal reglat; Com li fa l’efecte que les carícies perden pressa Alhora li ix i se li estronca l’optat d’haver plorat.

Pilotant banyera vers el maipús

Pilotant banyera vers el maipús on corruquegen rancs els pecs atrinxerats Plouen èlitres i les finestres discorden. Entrevingut pels presagis, el cusc cornut Fantasista i somiador sardònics l’eixorden Èpics atributs d’esquistós sarcòfag mut. Afavoreix la baldufa sobre el llagut. Put a homeis i suors l’àvol home-baldufa Qui amb severitat de cicló ara l’ha redut A les artrítiques banalitats de llufa De papissots filosops qui en arnats fulls borden. Jeu en banyera eixuta, i llurs palimpsests (Fats passatemps que els asclats arcans envilorden) Els orbs microscopis li clapen amb xalests Arabescs de màcules hipnotitzants: esques Dels vents i corcs; amfífil, seduït per llesques: Deliqüescents caramides als forns de pa, Fruits degenerats de lluent paltruu corcat. Hi aboleix, pilotí de blanc aeroplà, La indefugible, la inesquivable: maldat Espectral qui al capdavall el desperta mort. I es fon com es fon l’aglà al boirós record. Confongué natges, homenatges, gebres, pebres. Palpà pedres pel prat de desembre empebrat, Nià entre cuixes la mà a l’ull palpebrat, Als terrats dels paperines l’eixorben llebres. Li fan les guerxines als capitells elàstics Del nemorós entrecuix: són esguards fantàstics On la plebs brunz i cascú és txurtxil·lià: Amb el cony de la V estupren l’endemà.

fins que el topant esdevenia mur fosc on s’acabava la gràcia

Un altre text antic al prim guaitajorns: “Roure Vilòbit – biografia.” El nasqueren i tot rutllava fins que es va esquerdar el crani, just a l’alçada del lòbul esquerre. Fou l’any (just quan n’havia fets tres) on li nasqueren un germanet i se li desvetllà l’enveja que mai més no l’abandonaria. “Envejós, envejós” – sempre el mateix retret. Havia fets sis anys i visitaren casa seua els oncles i la padrina. S’havia endutes les seues dues cosinetes a una cambra buida; era l’estiu i del balcó n’entrava una bona brisa; va fer despullar les dues cosinetes i es despullava alhora ell mateix, i tot seguit, a la més gran (sis mesos més que no ell), estesa a terra, li obrí les cuixes i li endinyà el moixó cuca endins. En aquell instant s’obrí la porta, i ah els escarafalls! Padrines, tietes, mares, l’enrenou. I el tractaven d’indecent, i d’obscè i de pocavergonya, i de malparit, i de fer dolenteries, rai. I es va ficar els pantalons de pressa i malament, i ja empegueïdament i tort, dejús la pluja de clatellots, s’escapolia cap a baix, tret que en aquell instant va relliscar al primer replà i rodolà damunt-davall pels alts esglaons; va caure daltabaix, i, al terra de baix de tot, el seu caparró s’estavellava a la vora metàl·lica de la bàscula – ara el trep al lòbul dretà fou sensacional. Perdent el coneixement, encara va sentir una seua padrina dient que “déu l’havia castigat” i que “massa poc”. Allí se li acabà de moment la vida sexual compartida. Va haver d’esperar (després de pelar-se-la en diferents, sovint divertides, avinenteses que inclogueren mant de “vici”) fins tot just fets els vint-i-tres anys, amb una bandarra bandejada dels bons bars per vella i claupassada, la qual ell gosà abordar una nit on feia sojorn a Barcelona per qüestions literàries, en sortir d’un hotelet de vora l’estació de França, en un carreró fosc i molt estret. La dona se l’endugué a un hotel encara més rònec que no el seu i li encomanà una dosi de cabres que més tard li va caldre raure’s tot pèl al cos (menys del cap) i untar-se’l amb DDT. La seua escolarització anà per escarits viaranys molt allunyats de l’oficialitat. Mai no assistí a cap institut franquista. Sempre va anar amb mestres catalans qui, si bé ho havien de fer tot en la llengua (per tots viltinguda i ridiculitzada) de l’invasor (tret de la classe de francès, és clar), tot allò altre entre classes era dit i instruït i bramat (car els mastegots hi rajaven) en ferm català. Anant per lliure, i els mestres “marcats” de no pas prou addictes al règim, el bombaven o penjaven sovint. Els dos darrers anys, tanmateix, per fortunes familiars, fou enviat a internats de “frares”. Se n’adonà que això dels frares era un cau de marietes. Marietes i religió sempre interendollat. Hom es feia frare o capellà només, o essencialment, per a tocar culets de noiet. Tant se val, així i tot, gràcies a la connivència frares-franquistes, fou immediatament aprovat en tot. Als disset anys entrà a la facultat de medicina. Aquell fou l’any on se n’adonà que tot el que havia cregut (o cregut que tothom creia) era falòrnia. Que ningú no es creia de debò les bestiades sobre inferns i cels i purgatoris, i déus i sants i verges, i misses, i ànimes... No pas que s’hagués mai aturat a pensar si era o no veritat. Assumia fins aleshores que hi havia gent qui sabia de què parlaven quan s’empatollaven en qüestions d’aqueixes. Tingué una caiguda en picat d’embranzida vital, d’aquelles que en deien “crisi existencial”, em sembla, angoixa de viure. I només, doncs, es volia morir. Allò de l’avortament hauria d’ésser practicat com qui es moca. Potser no fórem tants a patir crisis que t’engraellen el viu de l’esperit en lents cruels cruanys o corrosius calius. Si tens un fill, la teua obligació és mai no enverinar’l amb cap – absolutament amb cap! – falòrnia. [Per a il·lustrar aquest punt potser afegim-ne aquest episodi tingut per autèntic per qualcuns qui hi foren si fa no fa. En Roure és a la sala on el casament tindrà lloc més endavant, tantost comenci el capaltard. Hi ha el seu fillet de sis anys, en Marc-Antoni. La cosina d’en Marc-Antoni és la qui es casa més tard – fent-se ara ella pentinar per un barber efeminat, la cosina seu a una cadira vora la llarga taula on hi ha ja parats coberts i atuells i àdhuc una grossa plàtera amb fideus empastifats amb salsa de tomàquet. També hi són la mare i l’àvia de la núvia, monejant entre els estris i decoracions de la taula i voltants. En Vilòbit menja d’un plat petit o d’un bol safranòria gratada a tiretes; en Marc-Antoni, dins un altre petit bol, hi té uns quants dels fideus... Ara el xiquet té l’idea d’agafar la seua càmera i fotografiar la cosina mentre la pentinen. La cosina xarona i ridícula, amb els cabells tots esgarrifats al suc, al capdamunt del meló, en una cresta encarcarada, i el barber marieta fent-hi ganyotes de marieta datpelcul qui ho vol fer tan bé i rebé. I llavors, de sobte, com un huracà maleït, la cridòria estrident de les tres dones, les quatre si hom hi inclou el barber fastigós, i els insults. I les quatre tractant de robar-li a l’esfereït xiquet la càmera! En Vilòbit llença el bol de safranòria a les escombraries, hi llença el bol del xiquet, hi llença la grossa plàtera de fideus, i s’esgargamella part damunt la baralla. “Una barber merdeta i tot manant al meu fill què pot o no fotografiar! Ningú no diu a un xiquet què pot o no veure amb els seus ulls. Un xiquet té ulls per a veure-hi, sense mai cap impediment ni tap! Ningú no diu a cap infant, sobretot a cap infant, què pot veure o no, ni què pot fotografiar o no! Ningú, datspelcul de merda, ho capireu d’una puta vegada, ningú!” I amb el fill i la càmera va fotre el camp, lluny per sempre pus d’aquells inútils ximplets.] Ara, als disset anys, amb la seua crisi rosegadora, es veia víctima. Víctima sense redempció. Com tot humà, cuquet indefens. Llençat a l’efímer, al transitori, al fugaç, al ventís. Un buf, i mort. Joguina malèfica, instrument de la mort maligna – que l’anihilaria d’empertostemps. I damunt, mentrestant, encara el feia patir. Per què? Per què patir si el resultat fóra l’anihilament? Per què no fer drecera? Amb què s’enduu hom a l’altra banda? A la banda de l’oblit absolut, de la total absència? Es llença hom davant el metro? Quina vergonya! Tothom mirant, tanta de brutícia que hom amaga dins el cos, el paltruu esbarriat arreu... S’aprimà perillosament. No trobava raó d’ésser a cap cosa. No l’enllepolia ni la literatura, delitós refugi d’ençà de ben marrec. Ara, també la literatura, encomanada amb la mateixa malaltia; sota la capa sinistra de la mort. La mort ubiqua, pertot arreu – arrelada, sedega, famolenca, amb urpes, ullals, ulls de terror... Tot moria. Morien els familiars, morien els famosos, morien els germanívols animals, moria la natura. S’hauria volgut doncs suïcidar potser heroicament, mes ni esme per a això no tenia. Se suïcidava lentament, per inanició i desesperació. Hi havia al seu poble un metge psicòleg qui havia oberta una clínica i l’anà a veure. El metge li va dir que el podia internar a la clínica i que qui pagaria fóra el sindicat únic d’universitaris feixistes. El metge mateix va fer fer els papers. En Roure entrà a la clínica uns dies abans de fer els divuit anys. S’hi estigué tot l’estiu. Hi fou sotmès a comes insulínics i a comes causats per electroxocs. Els causats per electroxocs li foren massa destructius i aviat l’en dispensaren. Els insulínics, s’hi adaptà, n’endurà tot el procés. Les cabòries li foren esborrades. Almenys superficialment. Perdé el neguit – el massa neguitós neguit – li’n romangueren part de dins parracs que de tant en tant (davant les falòrnies patriòtiques, marcials, religioses, burocràtiques, amollades per qualque pobre desgraciat qui se li fiqués si fa no fa part la vora) se li encenien en bullidora sang; part de fora, féu un posat paradet, amb ulls penetrants, rictus no gens comès a cap passió; el cap lleugerament esbiaixat, d’ocell, d’esfinx millor, sospesant-ho tot d’un llambrec, amb ànim aparentment equilibrat, de disposició equànime... Prou d’eriçar’s, saps? per poca cosa. I tot és al capdavall tan poca cosa! Sortí de la clínica quan començava la tardor. Tot hi era nou: el paisatge, els arbres, els animalons... I tots tenien llur pròpia immediata vàlua, tots tenien el mateix dret a existir durant l’amplada de llur curta, passatgera vida. Despullat de tota ridícula vanitat de posseir al seu fur intern cap mena d’ànima especial, cap mena de llumet diferent al llumet de cap cosa natural – de l’arbre, del llangardaix, o de l’insecte – en Roure havia esdevingut ateu i comunista. D’ençà d’aleshores li feren un fàstic immens els venedors de falòrnies: capellans, bisbes, tota aquella jerarquia de pallassos malignes, representants de déus malèfics, traïdors, monstruosos, en qui en Roure es cagava (i s’hi cagaria sense recança durant cada instant de la seua vida) i qui, si mai hagués pogut, hauria trepitjat com el més verinós dels virus. Ei, i els agnòstics i escèptics encara li feien més fàstic: per covards. Agnòstics, escèptics, de què? No tenen ulls ni enteniment? [No hi ha déu que valgui. Només una entitat qui fos creada per la matèria i tingués un grau de malícia i dolenteria i brutícia mai atès per cap altra cosa podria ésser anomenat déu. Maleït botxí, inventor dels pitjors mals i dolors, i de la mort. Pels seus fruits de merda el coneixeríem. Ah, i tots aquells pobrets fets malbé, torturats i assassinats per la màquina religiosa!] Només l’ateu, doncs, li semblava persona prou digna. Per això s’atansava al comunisme – sistema que teòricament feia justícia a les injustícies creades per una societat i una natura que privilegiaven els uns per a desposseir els altres. El comunisme – on l’únic progrés que s’hi valia (com s’esqueia!) era el de la ciència, el de la ciència que duria l’humà cap a l’espai. Amb la benentès, llas, que, com tot altre sistema polític, també el comunista era ocupat al capdamunt pels mateixos polítics de sempre – la gent estigmatitzada amb aquella característica repel·lent sobre totes: la de voler manar altri. I per això, el que damunt el paper era bo, es tornava, manegat i empastifat pels autoritaris i marcials de sempre, en la mateixa injustícia de sempre, on uns penquen i els altres manen. Tret que és clar, si més no, el comunisme tenia l’avantatge part damunt tots els altres sistemes que tothom hi era ateu, tothom era doncs digne d’ésser persona. Car no va poder comprendre mai en Roure com hi pot haver gent de cervell tan corsecat qui es poden pensar que són en res diferent a qualsevol altre animal amb ulls a la cara, amb budells al ventre, i amb orificis per a cagar i cardar. Cal ésser més ruc que una capçana, cal ésser un miserable foll de magnitud extrema, per a creure que en res hom és superior a cap altre animal – altre, és clar, que en la capacitat cerebral, i doncs en el deure d’aplicar la ciència per a conquerir l’espai. Ah, quin fàstic els qui creuen en llibres escrits per marietes fanàtics – totes les merdes a les bíblies, els alcorans, els llibres “sagrats”: totes les merdes i merdetes assassines dels marietes repressors! Són llibres que haurien d’haver servit per a torcar els culs al bon començament, tantost els antics màgics ignorants els recitaren o escrigueren... són texts malignes i infectes que s’haurien d’haver perdut ben dejorn entre latrines. Totes les crisis mentals llavors que ens estalviàvem, i tants i tants, i tants de crims! Li costa anar pel món a en Roure. Comunista, ateu, exiliat. I, damunt, que no troba que hi hagi res que valgui la pena d’ésser posseït. La coneixença, sí, és quelcom que t’ajuda a viure. Però el contacte amb els humans ja enverinats per les escoles i ja amb idees tan enzes com creure en déus i ànimes, i pàtries i banderes – tot aquell vòmit creat pels marietes fanàtics qui escriuen religions i escriuen constitucions nacionals i lleis de control dels costums, i tot ho fan sota premisses buides i entecades per la ruquesa dels antics més ignorants – allò sempre el separa; sempre hi pispa, davall les màsqueres, sempre en veu a través, sempre hi clissa l’esquelet immediat, sempre en veu, davall la merda quotidianament cagada pel cos, la cendra d’un cos esvaït en el no-re infinit. Per això es bandeja, solitari, saturní, taciturn, esquerp. S’aprèn els topants, això també. I corr i camina ràpid, sovint sense haver de prendre cap tren ni vehicle. Totes les màquines, altres que les del progrés cap a l’espai, li fan basarda, les troba innecessàries, en fuig fums i sorolls. Quina terror li causen sobretot les màquines de la productivitat! Productivitat és burocràcia, amanida amb nombres letals; és comerç, ecs; és doncs contagi de falòrnia, és massatge de vanitats. A la merda, doncs, els vehicles. No. Amb cames llambresques, travessa els ponts sobtats que fan drecera. I no s’atura pas, passant-hi isnell i de gairell, a cap platja on els indolents es torren. Ni mai s’atansa als aldarulls que són les grans festes i ciutats. [Ara, cal dir que tantost havia estalviat prou, tot fent diverses feines “baixes” (car tornant de la clínica, en Roure Vilòbit abandonava la facultat de medicina – el cos humà malalt és cosa massa avorrible, angoixant, premonitòria), tantost va estalviar prou, dic, se’n va anar a París. Ah, llibertat! Llibertat en l’exili. París, Londres, Hamburg, Nova York. Mai més no tornà a la seua contrada devastada per l’invasor.] [Ni tornà a l’estimada gran ciutat envaïda (on durant curta ominosa durada va pertànyer als pocs qui eren l’avantguarda alliberadora). Per què els invasors hi criden com més anem més i més fort, i els mormols dels locals esdevenen menys i menys sovintejats i se senten més i més fluixets? Per què? Sí ves, tot es marceix i mor.] Melangiós, gaudeix tanmateix amb la literatura. D’ençà de ben marrec, ja ho he dit. (Amb els traumes patits de veure la seua biblioteca cremada dos cops – una vegada, als dotze anys, per son pare; una altra vegada, vint-i-cinc anys més tard, per la seua dona.) Ah, el consol de la literatura; quan durant l’instant estable que hi ets, el cervell és en ordre; fragments de vida intel·ligibles! Havia après alemany i rus; “tothom” sabia francès i anglès per a traduir; i ell, amb els idiomes menys de moda llavors, va poder entrar a una editorial: a traduir-hi, doncs. Ara que ja era dins, també li donaven texts a traduir de l’anglès... Les portes obertes. I sabia llengües, doncs; res més essencial que saber’n! – mai no era a la mercè de les merdegades eclesiàstiques, feixistes (tot el mateix), dels castellans. Descobria de ben jovenet els bons, desvetllats, autors dels llibres destinats a la rambla per als sortosos turistes. [Posseí doncs sempre (en greu excepció) una certa quantitat de llibres, mes era això “posseir”? Li feia l’efecte que posseir llibres, aliment més essencial que no cap altre, i, com tot, fugaç i ventís, i cremable, ustori, fungible, era menys possessió (en el sentit comercial) que cap altra cosa. I tanmateix això i tot va perdre també qualque vegada. I li féu mal. No pas que fos lliure de pecat, hà! – apuntà, rient-se’n.] A part, com deia, no troba que hi hagi gaire res altre que valgui la pena d’ésser posseït. I menys les dones, és clar! Per què cap mort provocada per deler de possessió exclusiva de dona? Incomprensible. Les passions són manifestacions de peguesa, de cervell trastocat, de curtedat de gambals massa palesa. Les dones són ens lliures i llur sexes són insectes (cuques) qui es plauen d’anar de xil·la en xil·la – se n’enamoren d’una i llavors d’una altra – com cuca que en flor libés. La qüestió cabdal amb les dones és guardar’n l’amistat. Car el volàtil és imposseïble. Qui voldria empresonar allò que vola lliurement. Crim inútil fóra. Ai, i al capdavall, tard o d’hora la mort tot ho pren. L’amistat, efectivament, és el secret. Amistat amb dona amada – amada, mes lliure, i doncs ja saps que anirà a libar on vol, això rai. Amistat amb els pocs ateus i comunistes de debò (ni autoritaris ni marcials), et siguin consanguinis o no. Amistat amb els arbres i germanívols animals. Amistat amb els paisatges – n’hi ha de tota mena, i tants d’impecables! Amistat amb els satèl·lits i planetes i galàxies. Amistat amb els meteorits i pedres qui serven tota història i tot secret. Amistat doncs amb l’univers. Una amistat no gens carrinclona, és clar. Una amistat d’ara mateix. Car, al capdavall, com dic, seràs pres tard o d’hora per la mort. I ells, animals, arbres, paisatges, pedres, dones, ateus, comunistes, galàxies, universos, continuaran morint; sense tu continuaran morint – o vivint (és el mateix). Ah, i aquells desgraciats paràsits, els marietes fanàtics qui segueixen bíblies, alcorans, constitucions, banderes, pàtries, aquells qui es creuen fonamentals, vanitosament únics, amb ànima supervivent... aquella pugó fètida, fungoide, de passa, de flagell...? Aquells...? Aquells no re; més val ni pensar-hi; massa nàquissos, massa passatgers, una lleugera repugnància a la pell. El vent dels anys ens la netejarà i desapareixeran sense jaquir enlloc traça. Tota llur falòrnia cendres disperses d’anònima mòmia. Ara ja, doncs, acabant la seua biografia, en Roure Vilòbit es va morir, o s’ha mort, o es morirà... somrient. Tot passava tan ràpidament! Isnell i de gairell, sense fer gaire cas d’allò ja après, ensumant cap a nous topants, fins que el topant esdevenia mur fosc on s’acabava la gràcia. Se li fonia el somriure. Amarg. Esperança cap al capdarrer...? Cap. Belleu de bona mort. Es morfongué amb els anys, malalties de sang... Efímer, transitori cos... Text antic que es mig esborra, es disgrega, es fon... I bona nit, saps?