Mercè Manacor, vídua instantània

Mercè Manacor, vídua instantània








Perquè hom es grate on li pruu, em grataa el cony… Mentre al racó al fons de la cambra s’esqueie que, llegint el llibre que llegie… es gratae desmenjadament el nas.



Al capdavall, gemegosa, li vaig dir: “-Lluís, si us plau, fica-me-l’hi, fica-me-l’hi…”



Va aixecar els ulls del llibre, i, sense ni esguardar’m, poca-vergonya, va dir: “-Mercè, ets massa lletja i farta; ficar-te-l’hi em fa vindre ois.”



Em vaig fondre en suaus plors, lleugerament desfeta.



Malparit, de mi s’empegueeix, i després de tot el que havíem fins ara endurats plegats! Ens havíem escapats de la presó, de nit, amb aquella closca de barcota sense rems, abandonats a les aigües fosques i furients. Havíem fets cap a l’imponent ciutat dels edificis cada cop més alts i alçurats, i encavallats ben endreçadament, i de milers i milers de finestres totes en cunç, com ulls de feres molt plàcides i ensinistrades. I havíem surats, a poc a poc, anant fent, treballant de valent i anònima. I ara teníem un jardinet i tot, feraç, com qui diu, i a la primavera en Lluís hi sortie armat amb garrots, a mortrir-hi tota mena de “vídues negres” i escurçons, ara que encara no eren del tot esquerats, i perquè en acabat, a l’agre de l’estiu, no em vinguessin a fiblar amb llurs fiçosos ullals i punxons. Ere en Lluís el meu sant Jordi de l’Aranya inclitíssim com qui diu. I tot hi ere doncs bon viure, vós. Hi giravoltaen molt llambrescament les papallones, els raïms hi maduraen, les mosques s’hi cagaen, i els pebrots i les tomàtigues déu-n’hi-doneret l’ufanor. No em flectia de genolls sinó per collir juliverts, pixallits i altres enciams, i no es flectie de genolls (en Lluís) altre que pels directors a qui servie molt assidu, i potser davant els conys de les directores qui em semble que ja llepave llavors. Tant se val, la vida ere un solaç, menjaa molts de bombons, bevia molta de cervesa, em grataa molt lo cony…



Tret que llavòrens el cos se’m revoltà. Teratomes m’aparegueren arreu. Adu un teratoma amb dents al sifó dolcíssim del cardar…! Un teratoma amb queixals. Em semble que d’ací ve el mite de la temuda “vagina amb ferramenta” que ere un dels temes favorits que empraen per a embolicar la troca els clàssics més desgraciats, aquells qui inventaren les esglésies i les maneres d’emprenyar i no deixar viure la gent, amb llurs déus datspelcul i cruels.



Però ere un teratoma que no mossegae gens, escolta, el meu teratoma de dins lo cony. Ere un teratoma bon noi. Els teratomes, tot i que no pas cancerosos, esfereeixen qui-sap-lo. Són cèl.lules esbojarrades qui comencen de créixer justament on molt atzarosament els rote, i doncs llavors, creixent-creixent, les cèl.lules s’especialitzen i comencen de desenvolupar, qui sap, nassos, orelles, ungles, dits, forats de cul, ulls, fufes, virots, cames, collons, ous de serp i cuques i corcs menjacadàvers, i cabells, i queixals, i cervells de gènits qui s’empéscon bombes més netes o de monstres molt animals amb idees pus tost tèrboles…



En Lluís sempre em retreie que em passaa el jorn pelant-me-la - a la nit només guaitaa televisió, i de tota manera ell dormie i ni se n’adonae si me la pelaa o no - i li responia que prou havia de raspallar els queixals del meu teratometa vaginal i prou havia de pintar-li les ungles dels peuets. No tot és pelar-se-la al món, també cal ésser curioset, i anar netet i comcal.



Estranys tendrums (el meu teratoma conyenc) en desenvolupae pler, i això t’arrapae el pirulí encara més ferm, i la delícia et prenie i t’escorries esglaiadament com un camell de qui els geps fósson tots plens de lleterada, però és que en Lluïset ere un cagat. Tenie por, més que no pas fàstic - això cal reconèixer, i què hi farem.



Esotèrics bessons no gaire bemparits, vet ací com veia els teratometes meus - i el del cony com un fillet tampoc no gaire valentot, amb no prou vanitat tampoc d’afermar’s i dir: “Ací sóc, xiquets, obriu-vos-em de cames!”, i amb por doncs de treure el pit a la vida i les tendres genives llises als vidrets i causticitats del món - ja sabem que vida i món poden ser tan recollons de déu putejaires, però, home, tampoc no cal patir-hi tant; tot pot rullar també amb sort i astrugança com qui diu, i trobar’t al capdavall amb un grier ben actiu i fort, i un pap ben clafert, i un jardinet i una eixida i un parallamps i una ombrel.la pel que calgo - no fotem, no tot és sempre tan dolent! “Podríeu néixer-vos-em i m’aprimaria i en Lluís potser em tornarie a fer cas” - els deia sovint molt íntimament.



Tret que els teratomes, és clar, pensen per ells mateixs. Fóra collonut un teratoma que em creixés a la coroneta, i llavors tregués ulls, i escosís i inspeccionés, molt a tall de jutge tres déus, el panorama. Tothom acollonit pels voltants, com ara sotjats pel déu molt seriós i blasmaire. Podries ben dir la dita que un nan damunt un gegant hi veu més i millor i més lluny que no pas el gegant mateix. “Pigmæi gigantum humeris impositi plusquam ipsi gigantes vident” - com deien els metges i els bernats pudents dels anys fort enyorats de la classicaó. Voldria veure en Lluís tot censurat pel nostre fill qui duia tostemps per barret. No gosarie pas dir a sa mare (la mare del meu fill!) que ere massa grossota i tipota i que cardar-hi fos ecs i equivalgués a salvatges orxecs i inquisitorials ordalies…, no!



Aquella nit, despitada, vaig cremar la casa. Res a salvar-hi. Vaig sortir serpetament de nit, com a la nit que en llagut precari davallàrem per les ràpides aigües lluny de la presó, i vaig robar un camió d’aquells que duen un dipòsit gegantí de benzina a l’esquena, i el vaig estavellar a la paret de casa. Tot espetegà en eixelebrades flamarades. Empaitats, jo i els meus bessonets, correguérem fins a la selva endolada. No teníem aquella nit por dels adelerats escurçons ni de les maleites vídues. No ens calie cap sant Jordi de l’Aranya - la mateixa fogositat odiosa que llençàem esfereïe adu les pus peludes bèsties. Tantes de generacions assassinades pel Lluís, per culpa meua, i ara potser tindrien raó de voler-me’n tortures. Mes no pas; res. Desfilaen davant nostre, com els romans desfilaen mostrant els benifets de llurs depredacions, tret que ells desfilaen mostrant-nos els caps escapçats de molts d’escorpins i d’escurçons i moltes de cames i caps i ambdòmens d’aranyes assassinades a casa nostra. Què hi farem, què hi farem…! No tothom pot guanyar, algú prou ha de perdre, i millor valtres que no naltres, bestiarres innocents nascudes víctimes. Les generacions sempre són immediatament velles tantost els neixen hereus, hereus qui se’ls en riuen perquè són tan vells, tot i que de fet són joves, i joves es veurien si doncs no haguessin produïts aquells maleïts bords qui ara se’ls en enfoten, així que, anaa dient, haguéssiu fet com jo, amb fills i sense alhora ensems!



“Qui ret massa al començament, al capdavall s’ha quedat a les escapces. No doneu mai res. I menys la vida, bordegassos.” Deia als galifardeuets qui desfilaen davant nostre, mostrant-nos molt lamentablement els cossos escapçats o els caps escossats de tanta de víctima feta al jardí benèvol, a l’eixida molt còmoda del qual, a un raconet ombrívol, mentre me la pelaa, en Lluís guaitae àlbums amb fotos de les seus drudes sense teratomes als conys qui llepae a desdir, i més tard llegie llibres tècnics i d’enginyer, i, en tornar de la fàbrica, esbarriae els queviures tantost adquirits perquè m’atipés.



Ens ficàrem a una borda mig esfondrada d’enmig de la selva. Hi ensumàrem catipens de xipòtols. Ens gitàrem a passar-hi allò que romangués de nit. Somiaa (els meus teratometes somiaen qui sap què) en els tutús, els tututs, els tutis i les tuties que hauríem poguts compartir, i em queien llàgrimes de dolcesa - els tutús rebregats amb les xicotelles; els tututs tocats amb els xicotells; els tutis jugats amb les tietes i les altres mares dels amics de la meua canalleta; les tuties encolomades, és clar, per a les calipàndries i gams i xerequeses no pas de xaruc, de neòfit, que els infants pateixen cent per cent, mes que els teratometes rai, se’n flixen, exempts…



Bleixaa, ruflaa, sospiraa, roncaa… I vet ací que dos xipòtols, i ja s’hi veie, feren cap a la borda. Eren molt còmics, se’n reien molt. Havien vist de bon matí, amb les primeres clarors, quan s’esfigae la matinada, caure un manobre qui es veu que pintae o empostissae un trebol o hi monejae amb claus i martells, escarpres, i xàvegues de desembussar canaleres, i taloges d’enguixar tremujals. Havie caigut tot un quilòmetre o més daltabaix. S’havie esclafat totalment. Pensaen que amb l’acceleració haurie d’haver fet un esvoranc al paviment, mes el paviment (o ni que fósson més tovetes llambordes) impàvid, incòlume, menfot - ni una esgarrapada, re.



Em van veure i abaixà un dels enjogassats xipòtols pudents un ample llistó del trebol de la borda i hi ere ple de teranyines i aranyotes immenses i se’m van entortolligar pels cabells i em vaig esfereir com una boja, i allò els divertie qui-sap-lo - i com més embogia més se’n reien. I allò ere un malson i em volia morir. Grumolls d’aranyes i teranyines eren a frec de colgar’m, i tothom se’m volie cruspir, les dents de les teraranyes molt a prop de les ninetes dels ulls, i els dos xipòtols doncs servaen tots els atots. S’estaen com dos ninots fent tombs a tapar la porta, i els teratomes es tornaen monstruosos i s’escridassaen i s’esgargamellaen, i s’empescaen tota mena de verins i fiblons per a injectar’ls. Quan els dos xipòtols em van violar, els teratometes els fiblaren, hò!, i caigueren ambdós morts, erts, apresa la lliçó, llurs erines voravius d’esborronadores nafres o de llúpies en orrupte crebades o de mossecs de bèstia carnívora molt afamegada, vós - de mantinent els engonals tot d’una absolutament podrits.



Fugírem i avançàrem pels carrers bo i fent trampa, com qui diu amb dos vehicles - amb l’autèntic, doncs, i amb l’ombra que l’autèntic feie. Car si jo menaa el meu vehicle, ells com qui diu menaven els llurs. I així guanyàem tothom.



Fosc maragde com la selva ere el vehicle i anae com ombra entre els altres vehicles qui el veien passar com ombra que no sabien si ere ombra que passae o ere un defecte dels ulls.

Pensaa sobretot mentre conduïa en els savis col.loquis d’en Vives, no pas en les pregoneses de les qüestions del fruit morè, tot i que és cert que sentia unes oldanes pessigolletes a l’entrecuix. El meu teratometa vaginal canviae de forma, probablement.



Vaig abandonar el cotxe robat vora els pixadors. Els pixadors, sempre molt freqüentats per putes lletges i gruixudes i per marietes culcagats, és el millor indret (si fas fila d’estranyet) per a passar ignorat.



Escoltant mentalment els clàssics, em vaig dir que, en pic escàpol, ningú no t’és més útil que els amics dels amics - els amics (amb els familiars amb els quals t’entens, és clar) és el primer que la bòfia ve a recacejar amb nas barrigós d’obnubilat bacó; ara, els amics dels amics, coneguts doncs qui deuen favors als amics dels amics, no solament són indetectables, són d’allò més de fiar.



Esguardant sus i jus, vigilant que cap fètid agent (regalimós de la passa) de la bòfia no romangués repenjat a cap cantonada escalabornada, i llavors doncs ja travessant, vaig anar deixant enrere carreteres costerudes, per massa enrevessades ja interdides als vehicles. En acabat, baixant escales d’esglaons molt rosts, de metre o metre i mig cascú - vaig fer cap a un carreró molt pregon.



Se’n sentien, ara i adés, de rere els balcons ennegrits, espetegades de rialletes de conill, o passaen patinant jovent escarransit, i també se’n reien burletament, com la mort.



La púrria s’embadoque amb el barat. “Vilia miretur vulgus” - el vulgar admire allò vil. Uns americans veterans de moltes de guerres d’agressió ara s’havien quedats parats davant una paradeta on una velleta hi venie fesolins. Uns lladregotets s’hi estaen explicant el nom i la funció del fruit… “They are called grimes…”, inventaven. “-Whrimes…?” - feien els arrugats assassins, amb cares de betzols. “-Yeah, whrimes”, acceptaen els bretolets, “and they are used as fodder for a special type of monkeys which then are eaten by the almost dead. And then the dead revive.”



Els americans en van voler comprar cascú un saquet. A l’instant on es treien els doblers, foren ganivetejats. S’amagaren els coltells a les falcies (les mateixes faixes on llurs avantpassats menys degenerats ça enrere hi enfonyaen els mànecs de les falçs o els falçons) i ara espetegaren a córrer ben lluny, pels atzucacs torts, pujant i davallant per forats de clavegueres, els minyonets dolents.



Un forasteret tot de blau marí em passà fregant part la vora, mes no en fiu cap cas; al cap d’estona s’escaigué que me n’adoní que m’havia esgarriada, havia oblidada ara l’adreça d’en Frederic (un amic d’un amic d’en Lluís), per això fiu camí enrere - girí cua ràpidament; en tornar al carreró d’on venia, doncs, el tinc, el noiet de blau, un altre instant a la vora - em semble que es pense que li he anat darrere - se m’arrape tot seguit tot segur d’ell mateix, dels seus poders de seducció, del seu atractiu sexual. L’escridassaa: “-Deixa’m estar!”, immensament fastiguejada, i el teratometa al cony me n’adonaa que volie sortir a cercar gatzara, ullals i urpes com garfis d’abordatge.



Em semblaa que anaa a parir. Em vaig ficar a un cancell fosc i em vaig aixecar el faldillam. Allí treie el nas el meu fill bessó. Ere irònic el cas que, no essent com no ere cancerós, tingués ara pinces de cranc…! Li vaig acaronar la clepsa peludeta. I vaig pensar: Ningú no gosarà dir “-Xiula!” si de cop sobte m’engrapone la collonada; la mossada de caldéu que el teratometa li fot (ultra emmudir’l) no l’hi treu nidéu.



Llavòrens fui prou astruga de veure força a prop en Frederic; parlae amb uns estudiants del seu carrer. Els estudiants, com pertot al món, eren uns ridículs homenets armats amb cagallons més o menys ressecs. Ai, carrinclons, pobrissons; em duien a l’esment el fàstic impaïble d’aquells caramellaires bords d’imperialisme estantís de bassiot merdós d’invasor àvid qui, tapats amb capes ronyoses de capellanufa tètric, amb llurs esturments de fotre hòrreus sorolls, amenitzen el cendrejar dels crematoris. Escombren amb llurs bandúrries i tamborins, com qui escombra l’era en acabar de batre el blat, les cendres i els grumolls malcremats dels morts qui nogensmenys prou poden, car tenen la sort de no poder’ls sentir ni menys la dissort d’haver’ls d’escoltar.



Fatxendes maleïts; no et preocupos, Frederic; naltres te’n defensarem la casa, si mai t’ataquen de cop descuit, com solen. Prou els coneixem.



La casa d’en Frederic tanmateix ere un enfarfec. Bruta, infectada. Amb un rònec estatger, rere les cortinetes ratades del qual les medecines bombollejaen, a frec d’esclat. Li deia: “-Noi, quina te n’esdevenie de més cargolada…?”



Em va dir: “-Discutia amb uns estudiants que el nom “marrà” aplicat als jueus no té res a veure amb porc, que ve de “mardà”, mot català, car el que mengen no és pas porc ni lluç, és justament mardà, i pertot hom anomene, com déu mane, el personatge pel seu tòtem. Així: Si t’empare el llop, et dius llop; i el corb si et dius corb, i au, anar fent. Ja sé que els invasors són molt malparits, i són capaços d’anomenar algú no pas pel tòtem qui estime ans pel tabú qui odie, mes entre poc i massa! Ja fóra massa crueltat!”



Els ultracuidats invasors li van dir de tot. Més tard, damunt ca seua, hi ploien mots corrosius com pluja àcida - estridents invocacions, i càntics d’espinguet mortridor de cuquet d’orella, en oferir la cabreta o el boc en sacrifici, això no té punt de comparació amb els penjaments i blasmes que li entaferren - i teies i cremalls i torxes, i buines ardents i bombes incendiàries.



En Frederic té ara el nap com un carbó. L’hi rostiren com els jueus rostien els mardans.



Per part meua, li explicaa el cas; com esdevenia vídua instantània: “-Se m’obren les venes com esbotzats aquaris - els monstruosos peixos abissals de l’odi rabiós i la folla gelosia em ragen desbocats com afamegats cavalls esquelètics, rossins inics tots d’urpes i dents…”



En Frederic s’escarafallae. Se n’anae a la cuina i, en acabat d’una trencadissa, tornae amb un ordiat d’allò més gustós. Finestra enllà, fumerals torts, altíssims, escopinaen estalzins. A pleret el tinc damunt que també se’m vol cardar. Em fa l’aleta, com el trencalòs fa l’aleta a la trencalossa, duient-li al bec no pas ordiat encigalonat amb qui sap quins afrodisíacs més rucs, mes amb qualque rat espellat i curat amb sal com pernilet.



L’haig d’avisar, confidencial, com bona dona qui sóc. “-No em ficos pas el matrasset al cony. Guaita, al meu fillet teratòmic ja li ha eixit i tot un dels queixals del seny!”



M’ensumae llavòrens encuriosit el cony amb el seu nas tot de carbó, i amb corruix ix el meu cranc gegantí i l’hi pessigue de tal faisó que més val que el desnonem, nas inservible, ja ni bo per a ensumar ni per a cardar.



Vingué l’hora de clapar. Estaa retuda i m’enfonsí en un son de mai no acabar. Algú ens ha envaïts i robats mentrestant. Ja no tinc el fill.



“-Frederic!” Esgaripí. “-Cada teratometa ere un ocellet per qui molt curaa. I ara no me’n trob ja cap. Hom me’ls ha robats. Ells robats de mi, jo robada d’ells, ai, pobrissons, què passarà!”



-Potser són morts…? - Gosà dir en Frederic.



-Quina medecina em daes? Com morien tots plegats…? Rebentaren? Es corromperen part dedins elleixs solets, per cominal, enverinats? O foren rosegats part defora, per qualque flagell sobtat? Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…! Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…!



Amb quina tristor no cardàrem llavors. Ell sense cap por dels teratomes. Jo una ombra d’allò que no fui. Si res no substituiex per a una bona mare un fill, encara pus un regiment de fills duts a perperir pels despietats mariscals del viure. Em trobaa tan buida, oimés que el matràs d’en Frederic no donae gens rampeu a l’enorme pixot de mon teratoma vaginal adés molt crescut i trempat…, adu gairebé… autònom…, per aventura adu doncs escàpol de la presó escanyadora del meu cony…, baixant ara per aigües rabents cap a la ciutat de la salvació…, déu natural ho volgués…, aigües lúties i sanguinolents avall, fins a la lògica arquitectura geomètrica de l’amuntegament harmònic, a viure-hi doncs la seua vida emancipada…, independent…, només molt rarament fent-se el pansidet i l’enyorat de la seua mare… qui tant el volgué…, i qui ara somriu…, amb una esperanceta… que, com carismàtic teratoma, se li encaste indesarrelable entre els bategosos teguments…