L'alció perí i amb ell mitologies rai. No sóc prou pas bo per a ressuscitar'l.

Desferra i ferralla de l’armada dels mags







Profetes, sacerdots, astròlegs; copromants, sortillers, àugurs; vestals, sibil·les, bacants, coribants, vampiresses; botxins de sacrifici... Oh, vosaltres, perfets espècimens dotats per a l’interpretació de les teranyines tentaculars de l’esperit, dels delicadíssims filets d’Isis que ens el lliguen al pinyol del secret qui deu raure sota les aparences, torsimanys de l’ànima, no n’abuséssiu pas, us deia fa segle i mig!



Els màrtirs, els il·luminats, els alquimistes; els bisbetons, els transvestits; els encucurullits i altrament oldanament cofats, els qui d’abstrusos envitricolls semiòtics per elleixos constituïts troben a triomfar; els gens rovellats filaberquinaires del zodíac; els savis ocults qui passeu, disfressats amb cares lletgíssimes, per ésser els pecs incorregibles del llogarret; els fetillers, bruixots, somnàmbuls, harúspexs; estocàstics, saurins, hipnostes; els mèdiums, tots els qui romaneu com parracs plens de brutícia a les tenebres procel·loses de la despús-desfeta de l’armada dels mags, no en fotéssiu pas cap de gra de massa, us urgia doncs llavors, humil.



I ara així mateix, tret que cap a l’adreça oposada. Aneu-hi subrepticis com la serp qui reneix de les cendres del volcà. Amb silenci, llivell a llivell de cendra abrusadora, emergíssiu fins a cúspides enlluernadores i pampalluguejants d’on atraçar el tràfec cosser de les ànimes salvables. Car..., llas! Del trípode auri on la vostra paraula era oracle... al batibull infecte de les trones de les esglésies i al dels falorniaires enfilats a les caixes de taronges i als fanals dels embriacs i a les tribunes dels podrits polítics..., ecs! Quina davallada abissal!



Víctimes sacres, malaguanyades, del propi sobreeiximent, generositat. Profetitzàreu massa, sovint sense solta ni volta, sense encertir-vos-en cent per cent – l’intuïció una mica somalla, feixuga, per lleterades de l’aliè – sotmesos belleu a influències errònies de pagans en vena, no pas per cap déu o deessa posseïts, ans per qualque substància enruquidora – d’on que, ultra perdre encís i encuriosidora deliqüescència i manca d’agafatall, certes equivocacions inevitables, per profusió massa explícita, us duguessin al capdavall a condició de supernumerari, de superfluïtat – roms resten i no pas doncs esmolats, ara doncs, els vostres instints que endevinaven amb prou sovintesa (fixant-s’hi hom bé, ajustant ací i allà, cargolant i descargolant certs piuets a certs trauets; el git del llast dels mots epactes fet adientment a l’instant necessari perquè la frase molt prenyada tanmateix flotés...), endevinaven, dic, els vostres divinals instints, el misteri doncs on es recolza la carn de l’efímera clofolla damnada a fer’s malbé rabentment – carn a mig podrir que embolcalla sacrílegament el pinyol immarcescible de l’únic incognoscible, al qual nogensmenys el vostre infós do us duu de dret – vosaltres, per tant, qui desminyonàveu (amb el forroll teopnèustic que atia el subjacent molt més veritable), qui esponcellàveu l’himen, com dic, molt amagat de l’autèntic, a poc a poc així us vèieu: bandejats, rebutjats els vostres massa exposats màgics atributs pels científics de quatre rals, de nyigui-nyogui, sense cap mena d’inspiració olímpica, i vosaltres doncs, esfereïts per llur violència de bèsties mecàniques, apeiròfobes, autòmats sense farida, ni intuïció, ni gràcia infusa, de nas anòfel i embussat, ara vegeteu, sota el cresp on la fètida bromera dels influents sobre el fat del planeta qui ens és també encara gàbia, per comptes de la crema que fóreu, sura. Vegeteu, ai, al rerefons clandestí, amb els llucs i els agalius esmussats, com fòtils arraconats, i en tot cas disminuïts per no emprar’ls sinó en causes fútils, hò.



Ah, el crim de lesa ànima perpetrat pels científics! L’ànima adés inviolable del planeta ara enverinada amb tota mena de pol·lucions que la sorren tant i tan de pressa que tost passarà per ull, forat fosquíssim endins, fins al xemicament absolut.



Piuléssiu ara, ocellets molt vius i tanmateix cuscs de la consciència! Piuléssiu cuscament i tanmateix vivaç perquè les consciències de tothom s’eixoriveixin i desvetllin! El temps perilla, i cal fúmer que tothom sàpigui veure la llum impacient, gairebé supernòvica, qui capllevaria enllà d’un horitzó sense recursos, balb, tentinejant, pitof, massa enfumegat. Demanéssiu, doncs, amb obscurs horòscops i averanys, l’extinció del maleït científic qui pretén saber res i sap menys que el gos qui assenyala on rauen la guatlla i la perdiu, o el bacó qui descolga la tòfona, el macac qui el desconfeix als escacs, l’ocell qui prediu les saons, la gallina qui cloqueja diferent quan l’aire duu, inconfusibles, els agalius del terratrèmol i del copdefibló; menys que les puces qui peucalciguen amb tremolins d’agitació sexual els entrecuixos de les pitonisses, o el llangardaix qui adapta el color de la pell i s’hi empesca clapes a tall de glaçons si s’atansa la pedregada, la pedra qui es belluga segons l’espai: si l’espai s’arregussa les faldilles o s’apuja els mitjons, així la pedra èmula; ah, i el bri d’herba qui sap perfectament d’on bufa el vent, àdhuc el tèrmit qui fa mel del fel dels arsènics i els nitrits de les fustes a les bresques entaforades a les cavorques abracadabrantesques de vora dels orcs; i l’estruç qui boxa..., i el cangur qui esquia..., i l’oda nostradàmica, mística, profètica, de la kookaburra... quan senten l’inspiració tocar’ls els voravius anímics com vareta de paitida; i l’ornitorinc visionari de qui la defallença, quan l’auguri fa figa, s’estén sense pal·liatiu fins als plànctons acrobàtics de l’altra antàrtica, hò, ep, i el mosquit qui fiça on la sang és dolça o agra segons li convé de guarir el malalt o emmalaltir l’ultracuidat... Sempre hem d’ésser a favor del malalt contra el metge repressor, a favor del dolent contra la bòfia qui assassina els instints...! Aquest món se’n va a rodar per òrbites extemporànies, fugitives, lluny d’osques, a contracor d’on el fitó rauria; quan vosaltres en portàveu el governall, cada gaiatell era a lloc; i ara tot és desori!



Ah, laberint indestriable de la raó, fotrem goig, ara que els científics han emprès de menar’ns-hi; poc en sortirem gens indemnes; al contrari, ja hem begut oli i per això ens escossem a cada topall, més i més afeblits i primets, fins que no som sinó pudor constant que només l’esclat de la gàbia esborrarà. Ací jeu el cadàver de la terra, deia la pudor de carnús d’embrió carrinclonament monejat per l’impiu científic. Mes ara no hi jeu res. Gràcies a les deesses i als déus de l’univers qui ens escombraren cap al racó on ni la pudor no sobreviu.



Llengües d’Isop, ells us les tallaren perquè les llurs creixessin fins a llargàries il·limitades de gàrgoles amb ulleres de savi boig i aclucalls de mecànic de motors. No volen que les xàldigues de l’invisible els cremin els ulls! Mentre els nostres ens creixen com els del mussol de la nostra patrona, Minerva! Sedecs de Solell, hi som – hi som, enjòlits, tot ulls, volant a cop d’orelles!



I ara, contem-nos les costelles... Totes hi són. Incòlumes. Ningú no es fa mal quan vola amb les ales del magí. I parlant de les costelles de l’arbre del bé i del mal... Ah, sí...! Símbol extispici i molt feixuc misteri a resoldre, malum, que vol dir alhora poma i malefici – llur cervell és la poma corcada on qui hi mana és el corc més assenyat, aquell qui perforarà el crani per on ja hi ha ve esportellat de natural: la via que pren és doncs la més fàcil, com fa tot científic menat pel cuc tuixegós de la raó – la via dels ulls! De tal faisó que qui és més orb (car, si hi veu de cap ull, només hi veu pels ulls molt composts i doncs imperfectes del cuc més fanàtic), el més orb, doncs, dic, és qui ens guia, planeta dut en doina, a mal borràs!



Tornéssiu a parlar, folls divinals, enfal·leradament i delerosament enfollits per les deesses i els déus! Curullament oraculars, reveléssiu el secret dels altres temples profans, els imbuïts per la gràcia vera. Cap animal no s’esguerra, només l’humà capsigrany s’amputa de les dots i el dons allerats per les potències etèries! S’amputa no pas per a menjar, s’amputa per a morir’s de gana espiritual!



Amb zel reclutéssiu pipiolis i inicieu-los en els ritus...! Tornéssiu a ésser horda conqueridora i atracéssiu llavors el planeta bon solc amunt, vull dir, avall. Devers el Solell, fita resplendent!



Cal tancar el cercle bo i fent cap justament al punt igni d’on tot brollava de bon antuvi...! Som-hi, endevins, que reneixi doncs la secta dels homenets-llumí i que cremin forts i furients el fòsfor i els ions d’heli – elis – ali – aiòs – oidà!