Richard Brautigan (1976) Dins l’ascensor qui davalla Al pis dissetè, un blanc hi entra; És prou vellarra, prou grassot; Va molt mudat, es vesteix sense plànyer la despesa. Li dic, amicalment, que com va La cosa? Respon: Anar fent. Llavors es guaita amb molt de compte Com vaig vestit. Gens mudat; la meua roba no és pas cara. De fet, crec que la sabata que duu al peu Esquerre ja val més que tot el que duc damunt. Per part seua, doncs, ja s’ha acabada La conversa. No sé pas si se n’adona que tant l’un Com l’altre anem avall, i que això dels Vestits, en pic han passats uns quants Milers d’anys que ets mort, pinten zero. Es pensa, estranyament, tantost som baix De tot i s’obre la porta de l’ascensor Que, bo i sortint-hi, tant ell com jo anem A indrets ben diferents. |
(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)
dijous
Brautigan a l'ascensor
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
estona fa i dèiem quelcom d'altre
-
►
2008
(24)
- ► de desembre (5)
- ► de setembre (7)
-
►
2007
(81)
- ► de setembre (4)
-
▼
2006
(99)
- ► de desembre (8)
- ► de novembre (5)
- ► de setembre (26)
-
►
2005
(22)
- ► de desembre (2)
-
►
2004
(49)
- ► de desembre (5)
- ► de novembre (6)
- ► de setembre (11)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada