L'alció perí i amb ell mitologies rai. No sóc prou pas bo per a ressuscitar'l.

Desferra i ferralla de l’armada dels mags







Profetes, sacerdots, astròlegs; copromants, sortillers, àugurs; vestals, sibil·les, bacants, coribants, vampiresses; botxins de sacrifici... Oh, vosaltres, perfets espècimens dotats per a l’interpretació de les teranyines tentaculars de l’esperit, dels delicadíssims filets d’Isis que ens el lliguen al pinyol del secret qui deu raure sota les aparences, torsimanys de l’ànima, no n’abuséssiu pas, us deia fa segle i mig!



Els màrtirs, els il·luminats, els alquimistes; els bisbetons, els transvestits; els encucurullits i altrament oldanament cofats, els qui d’abstrusos envitricolls semiòtics per elleixos constituïts troben a triomfar; els gens rovellats filaberquinaires del zodíac; els savis ocults qui passeu, disfressats amb cares lletgíssimes, per ésser els pecs incorregibles del llogarret; els fetillers, bruixots, somnàmbuls, harúspexs; estocàstics, saurins, hipnostes; els mèdiums, tots els qui romaneu com parracs plens de brutícia a les tenebres procel·loses de la despús-desfeta de l’armada dels mags, no en fotéssiu pas cap de gra de massa, us urgia doncs llavors, humil.



I ara així mateix, tret que cap a l’adreça oposada. Aneu-hi subrepticis com la serp qui reneix de les cendres del volcà. Amb silenci, llivell a llivell de cendra abrusadora, emergíssiu fins a cúspides enlluernadores i pampalluguejants d’on atraçar el tràfec cosser de les ànimes salvables. Car..., llas! Del trípode auri on la vostra paraula era oracle... al batibull infecte de les trones de les esglésies i al dels falorniaires enfilats a les caixes de taronges i als fanals dels embriacs i a les tribunes dels podrits polítics..., ecs! Quina davallada abissal!



Víctimes sacres, malaguanyades, del propi sobreeiximent, generositat. Profetitzàreu massa, sovint sense solta ni volta, sense encertir-vos-en cent per cent – l’intuïció una mica somalla, feixuga, per lleterades de l’aliè – sotmesos belleu a influències errònies de pagans en vena, no pas per cap déu o deessa posseïts, ans per qualque substància enruquidora – d’on que, ultra perdre encís i encuriosidora deliqüescència i manca d’agafatall, certes equivocacions inevitables, per profusió massa explícita, us duguessin al capdavall a condició de supernumerari, de superfluïtat – roms resten i no pas doncs esmolats, ara doncs, els vostres instints que endevinaven amb prou sovintesa (fixant-s’hi hom bé, ajustant ací i allà, cargolant i descargolant certs piuets a certs trauets; el git del llast dels mots epactes fet adientment a l’instant necessari perquè la frase molt prenyada tanmateix flotés...), endevinaven, dic, els vostres divinals instints, el misteri doncs on es recolza la carn de l’efímera clofolla damnada a fer’s malbé rabentment – carn a mig podrir que embolcalla sacrílegament el pinyol immarcescible de l’únic incognoscible, al qual nogensmenys el vostre infós do us duu de dret – vosaltres, per tant, qui desminyonàveu (amb el forroll teopnèustic que atia el subjacent molt més veritable), qui esponcellàveu l’himen, com dic, molt amagat de l’autèntic, a poc a poc així us vèieu: bandejats, rebutjats els vostres massa exposats màgics atributs pels científics de quatre rals, de nyigui-nyogui, sense cap mena d’inspiració olímpica, i vosaltres doncs, esfereïts per llur violència de bèsties mecàniques, apeiròfobes, autòmats sense farida, ni intuïció, ni gràcia infusa, de nas anòfel i embussat, ara vegeteu, sota el cresp on la fètida bromera dels influents sobre el fat del planeta qui ens és també encara gàbia, per comptes de la crema que fóreu, sura. Vegeteu, ai, al rerefons clandestí, amb els llucs i els agalius esmussats, com fòtils arraconats, i en tot cas disminuïts per no emprar’ls sinó en causes fútils, hò.



Ah, el crim de lesa ànima perpetrat pels científics! L’ànima adés inviolable del planeta ara enverinada amb tota mena de pol·lucions que la sorren tant i tan de pressa que tost passarà per ull, forat fosquíssim endins, fins al xemicament absolut.



Piuléssiu ara, ocellets molt vius i tanmateix cuscs de la consciència! Piuléssiu cuscament i tanmateix vivaç perquè les consciències de tothom s’eixoriveixin i desvetllin! El temps perilla, i cal fúmer que tothom sàpigui veure la llum impacient, gairebé supernòvica, qui capllevaria enllà d’un horitzó sense recursos, balb, tentinejant, pitof, massa enfumegat. Demanéssiu, doncs, amb obscurs horòscops i averanys, l’extinció del maleït científic qui pretén saber res i sap menys que el gos qui assenyala on rauen la guatlla i la perdiu, o el bacó qui descolga la tòfona, el macac qui el desconfeix als escacs, l’ocell qui prediu les saons, la gallina qui cloqueja diferent quan l’aire duu, inconfusibles, els agalius del terratrèmol i del copdefibló; menys que les puces qui peucalciguen amb tremolins d’agitació sexual els entrecuixos de les pitonisses, o el llangardaix qui adapta el color de la pell i s’hi empesca clapes a tall de glaçons si s’atansa la pedregada, la pedra qui es belluga segons l’espai: si l’espai s’arregussa les faldilles o s’apuja els mitjons, així la pedra èmula; ah, i el bri d’herba qui sap perfectament d’on bufa el vent, àdhuc el tèrmit qui fa mel del fel dels arsènics i els nitrits de les fustes a les bresques entaforades a les cavorques abracadabrantesques de vora dels orcs; i l’estruç qui boxa..., i el cangur qui esquia..., i l’oda nostradàmica, mística, profètica, de la kookaburra... quan senten l’inspiració tocar’ls els voravius anímics com vareta de paitida; i l’ornitorinc visionari de qui la defallença, quan l’auguri fa figa, s’estén sense pal·liatiu fins als plànctons acrobàtics de l’altra antàrtica, hò, ep, i el mosquit qui fiça on la sang és dolça o agra segons li convé de guarir el malalt o emmalaltir l’ultracuidat... Sempre hem d’ésser a favor del malalt contra el metge repressor, a favor del dolent contra la bòfia qui assassina els instints...! Aquest món se’n va a rodar per òrbites extemporànies, fugitives, lluny d’osques, a contracor d’on el fitó rauria; quan vosaltres en portàveu el governall, cada gaiatell era a lloc; i ara tot és desori!



Ah, laberint indestriable de la raó, fotrem goig, ara que els científics han emprès de menar’ns-hi; poc en sortirem gens indemnes; al contrari, ja hem begut oli i per això ens escossem a cada topall, més i més afeblits i primets, fins que no som sinó pudor constant que només l’esclat de la gàbia esborrarà. Ací jeu el cadàver de la terra, deia la pudor de carnús d’embrió carrinclonament monejat per l’impiu científic. Mes ara no hi jeu res. Gràcies a les deesses i als déus de l’univers qui ens escombraren cap al racó on ni la pudor no sobreviu.



Llengües d’Isop, ells us les tallaren perquè les llurs creixessin fins a llargàries il·limitades de gàrgoles amb ulleres de savi boig i aclucalls de mecànic de motors. No volen que les xàldigues de l’invisible els cremin els ulls! Mentre els nostres ens creixen com els del mussol de la nostra patrona, Minerva! Sedecs de Solell, hi som – hi som, enjòlits, tot ulls, volant a cop d’orelles!



I ara, contem-nos les costelles... Totes hi són. Incòlumes. Ningú no es fa mal quan vola amb les ales del magí. I parlant de les costelles de l’arbre del bé i del mal... Ah, sí...! Símbol extispici i molt feixuc misteri a resoldre, malum, que vol dir alhora poma i malefici – llur cervell és la poma corcada on qui hi mana és el corc més assenyat, aquell qui perforarà el crani per on ja hi ha ve esportellat de natural: la via que pren és doncs la més fàcil, com fa tot científic menat pel cuc tuixegós de la raó – la via dels ulls! De tal faisó que qui és més orb (car, si hi veu de cap ull, només hi veu pels ulls molt composts i doncs imperfectes del cuc més fanàtic), el més orb, doncs, dic, és qui ens guia, planeta dut en doina, a mal borràs!



Tornéssiu a parlar, folls divinals, enfal·leradament i delerosament enfollits per les deesses i els déus! Curullament oraculars, reveléssiu el secret dels altres temples profans, els imbuïts per la gràcia vera. Cap animal no s’esguerra, només l’humà capsigrany s’amputa de les dots i el dons allerats per les potències etèries! S’amputa no pas per a menjar, s’amputa per a morir’s de gana espiritual!



Amb zel reclutéssiu pipiolis i inicieu-los en els ritus...! Tornéssiu a ésser horda conqueridora i atracéssiu llavors el planeta bon solc amunt, vull dir, avall. Devers el Solell, fita resplendent!



Cal tancar el cercle bo i fent cap justament al punt igni d’on tot brollava de bon antuvi...! Som-hi, endevins, que reneixi doncs la secta dels homenets-llumí i que cremin forts i furients el fòsfor i els ions d’heli – elis – ali – aiòs – oidà!

Mercè Manacor, vídua instantània

Mercè Manacor, vídua instantània








Perquè hom es grate on li pruu, em grataa el cony… Mentre al racó al fons de la cambra s’esqueie que, llegint el llibre que llegie… es gratae desmenjadament el nas.



Al capdavall, gemegosa, li vaig dir: “-Lluís, si us plau, fica-me-l’hi, fica-me-l’hi…”



Va aixecar els ulls del llibre, i, sense ni esguardar’m, poca-vergonya, va dir: “-Mercè, ets massa lletja i farta; ficar-te-l’hi em fa vindre ois.”



Em vaig fondre en suaus plors, lleugerament desfeta.



Malparit, de mi s’empegueeix, i després de tot el que havíem fins ara endurats plegats! Ens havíem escapats de la presó, de nit, amb aquella closca de barcota sense rems, abandonats a les aigües fosques i furients. Havíem fets cap a l’imponent ciutat dels edificis cada cop més alts i alçurats, i encavallats ben endreçadament, i de milers i milers de finestres totes en cunç, com ulls de feres molt plàcides i ensinistrades. I havíem surats, a poc a poc, anant fent, treballant de valent i anònima. I ara teníem un jardinet i tot, feraç, com qui diu, i a la primavera en Lluís hi sortie armat amb garrots, a mortrir-hi tota mena de “vídues negres” i escurçons, ara que encara no eren del tot esquerats, i perquè en acabat, a l’agre de l’estiu, no em vinguessin a fiblar amb llurs fiçosos ullals i punxons. Ere en Lluís el meu sant Jordi de l’Aranya inclitíssim com qui diu. I tot hi ere doncs bon viure, vós. Hi giravoltaen molt llambrescament les papallones, els raïms hi maduraen, les mosques s’hi cagaen, i els pebrots i les tomàtigues déu-n’hi-doneret l’ufanor. No em flectia de genolls sinó per collir juliverts, pixallits i altres enciams, i no es flectie de genolls (en Lluís) altre que pels directors a qui servie molt assidu, i potser davant els conys de les directores qui em semble que ja llepave llavors. Tant se val, la vida ere un solaç, menjaa molts de bombons, bevia molta de cervesa, em grataa molt lo cony…



Tret que llavòrens el cos se’m revoltà. Teratomes m’aparegueren arreu. Adu un teratoma amb dents al sifó dolcíssim del cardar…! Un teratoma amb queixals. Em semble que d’ací ve el mite de la temuda “vagina amb ferramenta” que ere un dels temes favorits que empraen per a embolicar la troca els clàssics més desgraciats, aquells qui inventaren les esglésies i les maneres d’emprenyar i no deixar viure la gent, amb llurs déus datspelcul i cruels.



Però ere un teratoma que no mossegae gens, escolta, el meu teratoma de dins lo cony. Ere un teratoma bon noi. Els teratomes, tot i que no pas cancerosos, esfereeixen qui-sap-lo. Són cèl.lules esbojarrades qui comencen de créixer justament on molt atzarosament els rote, i doncs llavors, creixent-creixent, les cèl.lules s’especialitzen i comencen de desenvolupar, qui sap, nassos, orelles, ungles, dits, forats de cul, ulls, fufes, virots, cames, collons, ous de serp i cuques i corcs menjacadàvers, i cabells, i queixals, i cervells de gènits qui s’empéscon bombes més netes o de monstres molt animals amb idees pus tost tèrboles…



En Lluís sempre em retreie que em passaa el jorn pelant-me-la - a la nit només guaitaa televisió, i de tota manera ell dormie i ni se n’adonae si me la pelaa o no - i li responia que prou havia de raspallar els queixals del meu teratometa vaginal i prou havia de pintar-li les ungles dels peuets. No tot és pelar-se-la al món, també cal ésser curioset, i anar netet i comcal.



Estranys tendrums (el meu teratoma conyenc) en desenvolupae pler, i això t’arrapae el pirulí encara més ferm, i la delícia et prenie i t’escorries esglaiadament com un camell de qui els geps fósson tots plens de lleterada, però és que en Lluïset ere un cagat. Tenie por, més que no pas fàstic - això cal reconèixer, i què hi farem.



Esotèrics bessons no gaire bemparits, vet ací com veia els teratometes meus - i el del cony com un fillet tampoc no gaire valentot, amb no prou vanitat tampoc d’afermar’s i dir: “Ací sóc, xiquets, obriu-vos-em de cames!”, i amb por doncs de treure el pit a la vida i les tendres genives llises als vidrets i causticitats del món - ja sabem que vida i món poden ser tan recollons de déu putejaires, però, home, tampoc no cal patir-hi tant; tot pot rullar també amb sort i astrugança com qui diu, i trobar’t al capdavall amb un grier ben actiu i fort, i un pap ben clafert, i un jardinet i una eixida i un parallamps i una ombrel.la pel que calgo - no fotem, no tot és sempre tan dolent! “Podríeu néixer-vos-em i m’aprimaria i en Lluís potser em tornarie a fer cas” - els deia sovint molt íntimament.



Tret que els teratomes, és clar, pensen per ells mateixs. Fóra collonut un teratoma que em creixés a la coroneta, i llavors tregués ulls, i escosís i inspeccionés, molt a tall de jutge tres déus, el panorama. Tothom acollonit pels voltants, com ara sotjats pel déu molt seriós i blasmaire. Podries ben dir la dita que un nan damunt un gegant hi veu més i millor i més lluny que no pas el gegant mateix. “Pigmæi gigantum humeris impositi plusquam ipsi gigantes vident” - com deien els metges i els bernats pudents dels anys fort enyorats de la classicaó. Voldria veure en Lluís tot censurat pel nostre fill qui duia tostemps per barret. No gosarie pas dir a sa mare (la mare del meu fill!) que ere massa grossota i tipota i que cardar-hi fos ecs i equivalgués a salvatges orxecs i inquisitorials ordalies…, no!



Aquella nit, despitada, vaig cremar la casa. Res a salvar-hi. Vaig sortir serpetament de nit, com a la nit que en llagut precari davallàrem per les ràpides aigües lluny de la presó, i vaig robar un camió d’aquells que duen un dipòsit gegantí de benzina a l’esquena, i el vaig estavellar a la paret de casa. Tot espetegà en eixelebrades flamarades. Empaitats, jo i els meus bessonets, correguérem fins a la selva endolada. No teníem aquella nit por dels adelerats escurçons ni de les maleites vídues. No ens calie cap sant Jordi de l’Aranya - la mateixa fogositat odiosa que llençàem esfereïe adu les pus peludes bèsties. Tantes de generacions assassinades pel Lluís, per culpa meua, i ara potser tindrien raó de voler-me’n tortures. Mes no pas; res. Desfilaen davant nostre, com els romans desfilaen mostrant els benifets de llurs depredacions, tret que ells desfilaen mostrant-nos els caps escapçats de molts d’escorpins i d’escurçons i moltes de cames i caps i ambdòmens d’aranyes assassinades a casa nostra. Què hi farem, què hi farem…! No tothom pot guanyar, algú prou ha de perdre, i millor valtres que no naltres, bestiarres innocents nascudes víctimes. Les generacions sempre són immediatament velles tantost els neixen hereus, hereus qui se’ls en riuen perquè són tan vells, tot i que de fet són joves, i joves es veurien si doncs no haguessin produïts aquells maleïts bords qui ara se’ls en enfoten, així que, anaa dient, haguéssiu fet com jo, amb fills i sense alhora ensems!



“Qui ret massa al començament, al capdavall s’ha quedat a les escapces. No doneu mai res. I menys la vida, bordegassos.” Deia als galifardeuets qui desfilaen davant nostre, mostrant-nos molt lamentablement els cossos escapçats o els caps escossats de tanta de víctima feta al jardí benèvol, a l’eixida molt còmoda del qual, a un raconet ombrívol, mentre me la pelaa, en Lluís guaitae àlbums amb fotos de les seus drudes sense teratomes als conys qui llepae a desdir, i més tard llegie llibres tècnics i d’enginyer, i, en tornar de la fàbrica, esbarriae els queviures tantost adquirits perquè m’atipés.



Ens ficàrem a una borda mig esfondrada d’enmig de la selva. Hi ensumàrem catipens de xipòtols. Ens gitàrem a passar-hi allò que romangués de nit. Somiaa (els meus teratometes somiaen qui sap què) en els tutús, els tututs, els tutis i les tuties que hauríem poguts compartir, i em queien llàgrimes de dolcesa - els tutús rebregats amb les xicotelles; els tututs tocats amb els xicotells; els tutis jugats amb les tietes i les altres mares dels amics de la meua canalleta; les tuties encolomades, és clar, per a les calipàndries i gams i xerequeses no pas de xaruc, de neòfit, que els infants pateixen cent per cent, mes que els teratometes rai, se’n flixen, exempts…



Bleixaa, ruflaa, sospiraa, roncaa… I vet ací que dos xipòtols, i ja s’hi veie, feren cap a la borda. Eren molt còmics, se’n reien molt. Havien vist de bon matí, amb les primeres clarors, quan s’esfigae la matinada, caure un manobre qui es veu que pintae o empostissae un trebol o hi monejae amb claus i martells, escarpres, i xàvegues de desembussar canaleres, i taloges d’enguixar tremujals. Havie caigut tot un quilòmetre o més daltabaix. S’havie esclafat totalment. Pensaen que amb l’acceleració haurie d’haver fet un esvoranc al paviment, mes el paviment (o ni que fósson més tovetes llambordes) impàvid, incòlume, menfot - ni una esgarrapada, re.



Em van veure i abaixà un dels enjogassats xipòtols pudents un ample llistó del trebol de la borda i hi ere ple de teranyines i aranyotes immenses i se’m van entortolligar pels cabells i em vaig esfereir com una boja, i allò els divertie qui-sap-lo - i com més embogia més se’n reien. I allò ere un malson i em volia morir. Grumolls d’aranyes i teranyines eren a frec de colgar’m, i tothom se’m volie cruspir, les dents de les teraranyes molt a prop de les ninetes dels ulls, i els dos xipòtols doncs servaen tots els atots. S’estaen com dos ninots fent tombs a tapar la porta, i els teratomes es tornaen monstruosos i s’escridassaen i s’esgargamellaen, i s’empescaen tota mena de verins i fiblons per a injectar’ls. Quan els dos xipòtols em van violar, els teratometes els fiblaren, hò!, i caigueren ambdós morts, erts, apresa la lliçó, llurs erines voravius d’esborronadores nafres o de llúpies en orrupte crebades o de mossecs de bèstia carnívora molt afamegada, vós - de mantinent els engonals tot d’una absolutament podrits.



Fugírem i avançàrem pels carrers bo i fent trampa, com qui diu amb dos vehicles - amb l’autèntic, doncs, i amb l’ombra que l’autèntic feie. Car si jo menaa el meu vehicle, ells com qui diu menaven els llurs. I així guanyàem tothom.



Fosc maragde com la selva ere el vehicle i anae com ombra entre els altres vehicles qui el veien passar com ombra que no sabien si ere ombra que passae o ere un defecte dels ulls.

Pensaa sobretot mentre conduïa en els savis col.loquis d’en Vives, no pas en les pregoneses de les qüestions del fruit morè, tot i que és cert que sentia unes oldanes pessigolletes a l’entrecuix. El meu teratometa vaginal canviae de forma, probablement.



Vaig abandonar el cotxe robat vora els pixadors. Els pixadors, sempre molt freqüentats per putes lletges i gruixudes i per marietes culcagats, és el millor indret (si fas fila d’estranyet) per a passar ignorat.



Escoltant mentalment els clàssics, em vaig dir que, en pic escàpol, ningú no t’és més útil que els amics dels amics - els amics (amb els familiars amb els quals t’entens, és clar) és el primer que la bòfia ve a recacejar amb nas barrigós d’obnubilat bacó; ara, els amics dels amics, coneguts doncs qui deuen favors als amics dels amics, no solament són indetectables, són d’allò més de fiar.



Esguardant sus i jus, vigilant que cap fètid agent (regalimós de la passa) de la bòfia no romangués repenjat a cap cantonada escalabornada, i llavors doncs ja travessant, vaig anar deixant enrere carreteres costerudes, per massa enrevessades ja interdides als vehicles. En acabat, baixant escales d’esglaons molt rosts, de metre o metre i mig cascú - vaig fer cap a un carreró molt pregon.



Se’n sentien, ara i adés, de rere els balcons ennegrits, espetegades de rialletes de conill, o passaen patinant jovent escarransit, i també se’n reien burletament, com la mort.



La púrria s’embadoque amb el barat. “Vilia miretur vulgus” - el vulgar admire allò vil. Uns americans veterans de moltes de guerres d’agressió ara s’havien quedats parats davant una paradeta on una velleta hi venie fesolins. Uns lladregotets s’hi estaen explicant el nom i la funció del fruit… “They are called grimes…”, inventaven. “-Whrimes…?” - feien els arrugats assassins, amb cares de betzols. “-Yeah, whrimes”, acceptaen els bretolets, “and they are used as fodder for a special type of monkeys which then are eaten by the almost dead. And then the dead revive.”



Els americans en van voler comprar cascú un saquet. A l’instant on es treien els doblers, foren ganivetejats. S’amagaren els coltells a les falcies (les mateixes faixes on llurs avantpassats menys degenerats ça enrere hi enfonyaen els mànecs de les falçs o els falçons) i ara espetegaren a córrer ben lluny, pels atzucacs torts, pujant i davallant per forats de clavegueres, els minyonets dolents.



Un forasteret tot de blau marí em passà fregant part la vora, mes no en fiu cap cas; al cap d’estona s’escaigué que me n’adoní que m’havia esgarriada, havia oblidada ara l’adreça d’en Frederic (un amic d’un amic d’en Lluís), per això fiu camí enrere - girí cua ràpidament; en tornar al carreró d’on venia, doncs, el tinc, el noiet de blau, un altre instant a la vora - em semble que es pense que li he anat darrere - se m’arrape tot seguit tot segur d’ell mateix, dels seus poders de seducció, del seu atractiu sexual. L’escridassaa: “-Deixa’m estar!”, immensament fastiguejada, i el teratometa al cony me n’adonaa que volie sortir a cercar gatzara, ullals i urpes com garfis d’abordatge.



Em semblaa que anaa a parir. Em vaig ficar a un cancell fosc i em vaig aixecar el faldillam. Allí treie el nas el meu fill bessó. Ere irònic el cas que, no essent com no ere cancerós, tingués ara pinces de cranc…! Li vaig acaronar la clepsa peludeta. I vaig pensar: Ningú no gosarà dir “-Xiula!” si de cop sobte m’engrapone la collonada; la mossada de caldéu que el teratometa li fot (ultra emmudir’l) no l’hi treu nidéu.



Llavòrens fui prou astruga de veure força a prop en Frederic; parlae amb uns estudiants del seu carrer. Els estudiants, com pertot al món, eren uns ridículs homenets armats amb cagallons més o menys ressecs. Ai, carrinclons, pobrissons; em duien a l’esment el fàstic impaïble d’aquells caramellaires bords d’imperialisme estantís de bassiot merdós d’invasor àvid qui, tapats amb capes ronyoses de capellanufa tètric, amb llurs esturments de fotre hòrreus sorolls, amenitzen el cendrejar dels crematoris. Escombren amb llurs bandúrries i tamborins, com qui escombra l’era en acabar de batre el blat, les cendres i els grumolls malcremats dels morts qui nogensmenys prou poden, car tenen la sort de no poder’ls sentir ni menys la dissort d’haver’ls d’escoltar.



Fatxendes maleïts; no et preocupos, Frederic; naltres te’n defensarem la casa, si mai t’ataquen de cop descuit, com solen. Prou els coneixem.



La casa d’en Frederic tanmateix ere un enfarfec. Bruta, infectada. Amb un rònec estatger, rere les cortinetes ratades del qual les medecines bombollejaen, a frec d’esclat. Li deia: “-Noi, quina te n’esdevenie de més cargolada…?”



Em va dir: “-Discutia amb uns estudiants que el nom “marrà” aplicat als jueus no té res a veure amb porc, que ve de “mardà”, mot català, car el que mengen no és pas porc ni lluç, és justament mardà, i pertot hom anomene, com déu mane, el personatge pel seu tòtem. Així: Si t’empare el llop, et dius llop; i el corb si et dius corb, i au, anar fent. Ja sé que els invasors són molt malparits, i són capaços d’anomenar algú no pas pel tòtem qui estime ans pel tabú qui odie, mes entre poc i massa! Ja fóra massa crueltat!”



Els ultracuidats invasors li van dir de tot. Més tard, damunt ca seua, hi ploien mots corrosius com pluja àcida - estridents invocacions, i càntics d’espinguet mortridor de cuquet d’orella, en oferir la cabreta o el boc en sacrifici, això no té punt de comparació amb els penjaments i blasmes que li entaferren - i teies i cremalls i torxes, i buines ardents i bombes incendiàries.



En Frederic té ara el nap com un carbó. L’hi rostiren com els jueus rostien els mardans.



Per part meua, li explicaa el cas; com esdevenia vídua instantània: “-Se m’obren les venes com esbotzats aquaris - els monstruosos peixos abissals de l’odi rabiós i la folla gelosia em ragen desbocats com afamegats cavalls esquelètics, rossins inics tots d’urpes i dents…”



En Frederic s’escarafallae. Se n’anae a la cuina i, en acabat d’una trencadissa, tornae amb un ordiat d’allò més gustós. Finestra enllà, fumerals torts, altíssims, escopinaen estalzins. A pleret el tinc damunt que també se’m vol cardar. Em fa l’aleta, com el trencalòs fa l’aleta a la trencalossa, duient-li al bec no pas ordiat encigalonat amb qui sap quins afrodisíacs més rucs, mes amb qualque rat espellat i curat amb sal com pernilet.



L’haig d’avisar, confidencial, com bona dona qui sóc. “-No em ficos pas el matrasset al cony. Guaita, al meu fillet teratòmic ja li ha eixit i tot un dels queixals del seny!”



M’ensumae llavòrens encuriosit el cony amb el seu nas tot de carbó, i amb corruix ix el meu cranc gegantí i l’hi pessigue de tal faisó que més val que el desnonem, nas inservible, ja ni bo per a ensumar ni per a cardar.



Vingué l’hora de clapar. Estaa retuda i m’enfonsí en un son de mai no acabar. Algú ens ha envaïts i robats mentrestant. Ja no tinc el fill.



“-Frederic!” Esgaripí. “-Cada teratometa ere un ocellet per qui molt curaa. I ara no me’n trob ja cap. Hom me’ls ha robats. Ells robats de mi, jo robada d’ells, ai, pobrissons, què passarà!”



-Potser són morts…? - Gosà dir en Frederic.



-Quina medecina em daes? Com morien tots plegats…? Rebentaren? Es corromperen part dedins elleixs solets, per cominal, enverinats? O foren rosegats part defora, per qualque flagell sobtat? Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…! Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…!



Amb quina tristor no cardàrem llavors. Ell sense cap por dels teratomes. Jo una ombra d’allò que no fui. Si res no substituiex per a una bona mare un fill, encara pus un regiment de fills duts a perperir pels despietats mariscals del viure. Em trobaa tan buida, oimés que el matràs d’en Frederic no donae gens rampeu a l’enorme pixot de mon teratoma vaginal adés molt crescut i trempat…, adu gairebé… autònom…, per aventura adu doncs escàpol de la presó escanyadora del meu cony…, baixant ara per aigües rabents cap a la ciutat de la salvació…, déu natural ho volgués…, aigües lúties i sanguinolents avall, fins a la lògica arquitectura geomètrica de l’amuntegament harmònic, a viure-hi doncs la seua vida emancipada…, independent…, només molt rarament fent-se el pansidet i l’enyorat de la seua mare… qui tant el volgué…, i qui ara somriu…, amb una esperanceta… que, com carismàtic teratoma, se li encaste indesarrelable entre els bategosos teguments…

Mercè Manacor, vídua instantània

Mercè Manacor, vídua instantània








Perquè hom es grate on li pruu, em grataa el cony… Mentre al racó al fons de la cambra s’esqueie que, llegint el llibre que llegie… es gratae desmenjadament el nas.



Al capdavall, gemegosa, li vaig dir: “-Lluís, si us plau, fica-me-l’hi, fica-me-l’hi…”



Va aixecar els ulls del llibre, i, sense ni esguardar’m, poca-vergonya, va dir: “-Mercè, ets massa lletja i farta; ficar-te-l’hi em fa vindre ois.”



Em vaig fondre en suaus plors, lleugerament desfeta.



Malparit, de mi s’empegueeix, i després de tot el que havíem fins ara endurats plegats! Ens havíem escapats de la presó, de nit, amb aquella closca de barcota sense rems, abandonats a les aigües fosques i furients. Havíem fets cap a l’imponent ciutat dels edificis cada cop més alts i alçurats, i encavallats ben endreçadament, i de milers i milers de finestres totes en cunç, com ulls de feres molt plàcides i ensinistrades. I havíem surats, a poc a poc, anant fent, treballant de valent i anònima. I ara teníem un jardinet i tot, feraç, com qui diu, i a la primavera en Lluís hi sortie armat amb garrots, a mortrir-hi tota mena de “vídues negres” i escurçons, ara que encara no eren del tot esquerats, i perquè en acabat, a l’agre de l’estiu, no em vinguessin a fiblar amb llurs fiçosos ullals i punxons. Ere en Lluís el meu sant Jordi de l’Aranya inclitíssim com qui diu. I tot hi ere doncs bon viure, vós. Hi giravoltaen molt llambrescament les papallones, els raïms hi maduraen, les mosques s’hi cagaen, i els pebrots i les tomàtigues déu-n’hi-doneret l’ufanor. No em flectia de genolls sinó per collir juliverts, pixallits i altres enciams, i no es flectie de genolls (en Lluís) altre que pels directors a qui servie molt assidu, i potser davant els conys de les directores qui em semble que ja llepave llavors. Tant se val, la vida ere un solaç, menjaa molts de bombons, bevia molta de cervesa, em grataa molt lo cony…



Tret que llavòrens el cos se’m revoltà. Teratomes m’aparegueren arreu. Adu un teratoma amb dents al sifó dolcíssim del cardar…! Un teratoma amb queixals. Em semble que d’ací ve el mite de la temuda “vagina amb ferramenta” que ere un dels temes favorits que empraen per a embolicar la troca els clàssics més desgraciats, aquells qui inventaren les esglésies i les maneres d’emprenyar i no deixar viure la gent, amb llurs déus datspelcul i cruels.



Però ere un teratoma que no mossegae gens, escolta, el meu teratoma de dins lo cony. Ere un teratoma bon noi. Els teratomes, tot i que no pas cancerosos, esfereeixen qui-sap-lo. Són cèl.lules esbojarrades qui comencen de créixer justament on molt atzarosament els rote, i doncs llavors, creixent-creixent, les cèl.lules s’especialitzen i comencen de desenvolupar, qui sap, nassos, orelles, ungles, dits, forats de cul, ulls, fufes, virots, cames, collons, ous de serp i cuques i corcs menjacadàvers, i cabells, i queixals, i cervells de gènits qui s’empéscon bombes més netes o de monstres molt animals amb idees pus tost tèrboles…



En Lluís sempre em retreie que em passaa el jorn pelant-me-la - a la nit només guaitaa televisió, i de tota manera ell dormie i ni se n’adonae si me la pelaa o no - i li responia que prou havia de raspallar els queixals del meu teratometa vaginal i prou havia de pintar-li les ungles dels peuets. No tot és pelar-se-la al món, també cal ésser curioset, i anar netet i comcal.



Estranys tendrums (el meu teratoma conyenc) en desenvolupae pler, i això t’arrapae el pirulí encara més ferm, i la delícia et prenie i t’escorries esglaiadament com un camell de qui els geps fósson tots plens de lleterada, però és que en Lluïset ere un cagat. Tenie por, més que no pas fàstic - això cal reconèixer, i què hi farem.



Esotèrics bessons no gaire bemparits, vet ací com veia els teratometes meus - i el del cony com un fillet tampoc no gaire valentot, amb no prou vanitat tampoc d’afermar’s i dir: “Ací sóc, xiquets, obriu-vos-em de cames!”, i amb por doncs de treure el pit a la vida i les tendres genives llises als vidrets i causticitats del món - ja sabem que vida i món poden ser tan recollons de déu putejaires, però, home, tampoc no cal patir-hi tant; tot pot rullar també amb sort i astrugança com qui diu, i trobar’t al capdavall amb un grier ben actiu i fort, i un pap ben clafert, i un jardinet i una eixida i un parallamps i una ombrel.la pel que calgo - no fotem, no tot és sempre tan dolent! “Podríeu néixer-vos-em i m’aprimaria i en Lluís potser em tornarie a fer cas” - els deia sovint molt íntimament.



Tret que els teratomes, és clar, pensen per ells mateixs. Fóra collonut un teratoma que em creixés a la coroneta, i llavors tregués ulls, i escosís i inspeccionés, molt a tall de jutge tres déus, el panorama. Tothom acollonit pels voltants, com ara sotjats pel déu molt seriós i blasmaire. Podries ben dir la dita que un nan damunt un gegant hi veu més i millor i més lluny que no pas el gegant mateix. “Pigmæi gigantum humeris impositi plusquam ipsi gigantes vident” - com deien els metges i els bernats pudents dels anys fort enyorats de la classicaó. Voldria veure en Lluís tot censurat pel nostre fill qui duia tostemps per barret. No gosarie pas dir a sa mare (la mare del meu fill!) que ere massa grossota i tipota i que cardar-hi fos ecs i equivalgués a salvatges orxecs i inquisitorials ordalies…, no!



Aquella nit, despitada, vaig cremar la casa. Res a salvar-hi. Vaig sortir serpetament de nit, com a la nit que en llagut precari davallàrem per les ràpides aigües lluny de la presó, i vaig robar un camió d’aquells que duen un dipòsit gegantí de benzina a l’esquena, i el vaig estavellar a la paret de casa. Tot espetegà en eixelebrades flamarades. Empaitats, jo i els meus bessonets, correguérem fins a la selva endolada. No teníem aquella nit por dels adelerats escurçons ni de les maleites vídues. No ens calie cap sant Jordi de l’Aranya - la mateixa fogositat odiosa que llençàem esfereïe adu les pus peludes bèsties. Tantes de generacions assassinades pel Lluís, per culpa meua, i ara potser tindrien raó de voler-me’n tortures. Mes no pas; res. Desfilaen davant nostre, com els romans desfilaen mostrant els benifets de llurs depredacions, tret que ells desfilaen mostrant-nos els caps escapçats de molts d’escorpins i d’escurçons i moltes de cames i caps i ambdòmens d’aranyes assassinades a casa nostra. Què hi farem, què hi farem…! No tothom pot guanyar, algú prou ha de perdre, i millor valtres que no naltres, bestiarres innocents nascudes víctimes. Les generacions sempre són immediatament velles tantost els neixen hereus, hereus qui se’ls en riuen perquè són tan vells, tot i que de fet són joves, i joves es veurien si doncs no haguessin produïts aquells maleïts bords qui ara se’ls en enfoten, així que, anaa dient, haguéssiu fet com jo, amb fills i sense alhora ensems!



“Qui ret massa al començament, al capdavall s’ha quedat a les escapces. No doneu mai res. I menys la vida, bordegassos.” Deia als galifardeuets qui desfilaen davant nostre, mostrant-nos molt lamentablement els cossos escapçats o els caps escossats de tanta de víctima feta al jardí benèvol, a l’eixida molt còmoda del qual, a un raconet ombrívol, mentre me la pelaa, en Lluís guaitae àlbums amb fotos de les seus drudes sense teratomes als conys qui llepae a desdir, i més tard llegie llibres tècnics i d’enginyer, i, en tornar de la fàbrica, esbarriae els queviures tantost adquirits perquè m’atipés.



Ens ficàrem a una borda mig esfondrada d’enmig de la selva. Hi ensumàrem catipens de xipòtols. Ens gitàrem a passar-hi allò que romangués de nit. Somiaa (els meus teratometes somiaen qui sap què) en els tutús, els tututs, els tutis i les tuties que hauríem poguts compartir, i em queien llàgrimes de dolcesa - els tutús rebregats amb les xicotelles; els tututs tocats amb els xicotells; els tutis jugats amb les tietes i les altres mares dels amics de la meua canalleta; les tuties encolomades, és clar, per a les calipàndries i gams i xerequeses no pas de xaruc, de neòfit, que els infants pateixen cent per cent, mes que els teratometes rai, se’n flixen, exempts…



Bleixaa, ruflaa, sospiraa, roncaa… I vet ací que dos xipòtols, i ja s’hi veie, feren cap a la borda. Eren molt còmics, se’n reien molt. Havien vist de bon matí, amb les primeres clarors, quan s’esfigae la matinada, caure un manobre qui es veu que pintae o empostissae un trebol o hi monejae amb claus i martells, escarpres, i xàvegues de desembussar canaleres, i taloges d’enguixar tremujals. Havie caigut tot un quilòmetre o més daltabaix. S’havie esclafat totalment. Pensaen que amb l’acceleració haurie d’haver fet un esvoranc al paviment, mes el paviment (o ni que fósson més tovetes llambordes) impàvid, incòlume, menfot - ni una esgarrapada, re.



Em van veure i abaixà un dels enjogassats xipòtols pudents un ample llistó del trebol de la borda i hi ere ple de teranyines i aranyotes immenses i se’m van entortolligar pels cabells i em vaig esfereir com una boja, i allò els divertie qui-sap-lo - i com més embogia més se’n reien. I allò ere un malson i em volia morir. Grumolls d’aranyes i teranyines eren a frec de colgar’m, i tothom se’m volie cruspir, les dents de les teraranyes molt a prop de les ninetes dels ulls, i els dos xipòtols doncs servaen tots els atots. S’estaen com dos ninots fent tombs a tapar la porta, i els teratomes es tornaen monstruosos i s’escridassaen i s’esgargamellaen, i s’empescaen tota mena de verins i fiblons per a injectar’ls. Quan els dos xipòtols em van violar, els teratometes els fiblaren, hò!, i caigueren ambdós morts, erts, apresa la lliçó, llurs erines voravius d’esborronadores nafres o de llúpies en orrupte crebades o de mossecs de bèstia carnívora molt afamegada, vós - de mantinent els engonals tot d’una absolutament podrits.



Fugírem i avançàrem pels carrers bo i fent trampa, com qui diu amb dos vehicles - amb l’autèntic, doncs, i amb l’ombra que l’autèntic feie. Car si jo menaa el meu vehicle, ells com qui diu menaven els llurs. I així guanyàem tothom.



Fosc maragde com la selva ere el vehicle i anae com ombra entre els altres vehicles qui el veien passar com ombra que no sabien si ere ombra que passae o ere un defecte dels ulls.

Pensaa sobretot mentre conduïa en els savis col.loquis d’en Vives, no pas en les pregoneses de les qüestions del fruit morè, tot i que és cert que sentia unes oldanes pessigolletes a l’entrecuix. El meu teratometa vaginal canviae de forma, probablement.



Vaig abandonar el cotxe robat vora els pixadors. Els pixadors, sempre molt freqüentats per putes lletges i gruixudes i per marietes culcagats, és el millor indret (si fas fila d’estranyet) per a passar ignorat.



Escoltant mentalment els clàssics, em vaig dir que, en pic escàpol, ningú no t’és més útil que els amics dels amics - els amics (amb els familiars amb els quals t’entens, és clar) és el primer que la bòfia ve a recacejar amb nas barrigós d’obnubilat bacó; ara, els amics dels amics, coneguts doncs qui deuen favors als amics dels amics, no solament són indetectables, són d’allò més de fiar.



Esguardant sus i jus, vigilant que cap fètid agent (regalimós de la passa) de la bòfia no romangués repenjat a cap cantonada escalabornada, i llavors doncs ja travessant, vaig anar deixant enrere carreteres costerudes, per massa enrevessades ja interdides als vehicles. En acabat, baixant escales d’esglaons molt rosts, de metre o metre i mig cascú - vaig fer cap a un carreró molt pregon.



Se’n sentien, ara i adés, de rere els balcons ennegrits, espetegades de rialletes de conill, o passaen patinant jovent escarransit, i també se’n reien burletament, com la mort.



La púrria s’embadoque amb el barat. “Vilia miretur vulgus” - el vulgar admire allò vil. Uns americans veterans de moltes de guerres d’agressió ara s’havien quedats parats davant una paradeta on una velleta hi venie fesolins. Uns lladregotets s’hi estaen explicant el nom i la funció del fruit… “They are called grimes…”, inventaven. “-Whrimes…?” - feien els arrugats assassins, amb cares de betzols. “-Yeah, whrimes”, acceptaen els bretolets, “and they are used as fodder for a special type of monkeys which then are eaten by the almost dead. And then the dead revive.”



Els americans en van voler comprar cascú un saquet. A l’instant on es treien els doblers, foren ganivetejats. S’amagaren els coltells a les falcies (les mateixes faixes on llurs avantpassats menys degenerats ça enrere hi enfonyaen els mànecs de les falçs o els falçons) i ara espetegaren a córrer ben lluny, pels atzucacs torts, pujant i davallant per forats de clavegueres, els minyonets dolents.



Un forasteret tot de blau marí em passà fregant part la vora, mes no en fiu cap cas; al cap d’estona s’escaigué que me n’adoní que m’havia esgarriada, havia oblidada ara l’adreça d’en Frederic (un amic d’un amic d’en Lluís), per això fiu camí enrere - girí cua ràpidament; en tornar al carreró d’on venia, doncs, el tinc, el noiet de blau, un altre instant a la vora - em semble que es pense que li he anat darrere - se m’arrape tot seguit tot segur d’ell mateix, dels seus poders de seducció, del seu atractiu sexual. L’escridassaa: “-Deixa’m estar!”, immensament fastiguejada, i el teratometa al cony me n’adonaa que volie sortir a cercar gatzara, ullals i urpes com garfis d’abordatge.



Em semblaa que anaa a parir. Em vaig ficar a un cancell fosc i em vaig aixecar el faldillam. Allí treie el nas el meu fill bessó. Ere irònic el cas que, no essent com no ere cancerós, tingués ara pinces de cranc…! Li vaig acaronar la clepsa peludeta. I vaig pensar: Ningú no gosarà dir “-Xiula!” si de cop sobte m’engrapone la collonada; la mossada de caldéu que el teratometa li fot (ultra emmudir’l) no l’hi treu nidéu.



Llavòrens fui prou astruga de veure força a prop en Frederic; parlae amb uns estudiants del seu carrer. Els estudiants, com pertot al món, eren uns ridículs homenets armats amb cagallons més o menys ressecs. Ai, carrinclons, pobrissons; em duien a l’esment el fàstic impaïble d’aquells caramellaires bords d’imperialisme estantís de bassiot merdós d’invasor àvid qui, tapats amb capes ronyoses de capellanufa tètric, amb llurs esturments de fotre hòrreus sorolls, amenitzen el cendrejar dels crematoris. Escombren amb llurs bandúrries i tamborins, com qui escombra l’era en acabar de batre el blat, les cendres i els grumolls malcremats dels morts qui nogensmenys prou poden, car tenen la sort de no poder’ls sentir ni menys la dissort d’haver’ls d’escoltar.



Fatxendes maleïts; no et preocupos, Frederic; naltres te’n defensarem la casa, si mai t’ataquen de cop descuit, com solen. Prou els coneixem.



La casa d’en Frederic tanmateix ere un enfarfec. Bruta, infectada. Amb un rònec estatger, rere les cortinetes ratades del qual les medecines bombollejaen, a frec d’esclat. Li deia: “-Noi, quina te n’esdevenie de més cargolada…?”



Em va dir: “-Discutia amb uns estudiants que el nom “marrà” aplicat als jueus no té res a veure amb porc, que ve de “mardà”, mot català, car el que mengen no és pas porc ni lluç, és justament mardà, i pertot hom anomene, com déu mane, el personatge pel seu tòtem. Així: Si t’empare el llop, et dius llop; i el corb si et dius corb, i au, anar fent. Ja sé que els invasors són molt malparits, i són capaços d’anomenar algú no pas pel tòtem qui estime ans pel tabú qui odie, mes entre poc i massa! Ja fóra massa crueltat!”



Els ultracuidats invasors li van dir de tot. Més tard, damunt ca seua, hi ploien mots corrosius com pluja àcida - estridents invocacions, i càntics d’espinguet mortridor de cuquet d’orella, en oferir la cabreta o el boc en sacrifici, això no té punt de comparació amb els penjaments i blasmes que li entaferren - i teies i cremalls i torxes, i buines ardents i bombes incendiàries.



En Frederic té ara el nap com un carbó. L’hi rostiren com els jueus rostien els mardans.



Per part meua, li explicaa el cas; com esdevenia vídua instantània: “-Se m’obren les venes com esbotzats aquaris - els monstruosos peixos abissals de l’odi rabiós i la folla gelosia em ragen desbocats com afamegats cavalls esquelètics, rossins inics tots d’urpes i dents…”



En Frederic s’escarafallae. Se n’anae a la cuina i, en acabat d’una trencadissa, tornae amb un ordiat d’allò més gustós. Finestra enllà, fumerals torts, altíssims, escopinaen estalzins. A pleret el tinc damunt que també se’m vol cardar. Em fa l’aleta, com el trencalòs fa l’aleta a la trencalossa, duient-li al bec no pas ordiat encigalonat amb qui sap quins afrodisíacs més rucs, mes amb qualque rat espellat i curat amb sal com pernilet.



L’haig d’avisar, confidencial, com bona dona qui sóc. “-No em ficos pas el matrasset al cony. Guaita, al meu fillet teratòmic ja li ha eixit i tot un dels queixals del seny!”



M’ensumae llavòrens encuriosit el cony amb el seu nas tot de carbó, i amb corruix ix el meu cranc gegantí i l’hi pessigue de tal faisó que més val que el desnonem, nas inservible, ja ni bo per a ensumar ni per a cardar.



Vingué l’hora de clapar. Estaa retuda i m’enfonsí en un son de mai no acabar. Algú ens ha envaïts i robats mentrestant. Ja no tinc el fill.



“-Frederic!” Esgaripí. “-Cada teratometa ere un ocellet per qui molt curaa. I ara no me’n trob ja cap. Hom me’ls ha robats. Ells robats de mi, jo robada d’ells, ai, pobrissons, què passarà!”



-Potser són morts…? - Gosà dir en Frederic.



-Quina medecina em daes? Com morien tots plegats…? Rebentaren? Es corromperen part dedins elleixs solets, per cominal, enverinats? O foren rosegats part defora, per qualque flagell sobtat? Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…! Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…!



Amb quina tristor no cardàrem llavors. Ell sense cap por dels teratomes. Jo una ombra d’allò que no fui. Si res no substituiex per a una bona mare un fill, encara pus un regiment de fills duts a perperir pels despietats mariscals del viure. Em trobaa tan buida, oimés que el matràs d’en Frederic no donae gens rampeu a l’enorme pixot de mon teratoma vaginal adés molt crescut i trempat…, adu gairebé… autònom…, per aventura adu doncs escàpol de la presó escanyadora del meu cony…, baixant ara per aigües rabents cap a la ciutat de la salvació…, déu natural ho volgués…, aigües lúties i sanguinolents avall, fins a la lògica arquitectura geomètrica de l’amuntegament harmònic, a viure-hi doncs la seua vida emancipada…, independent…, només molt rarament fent-se el pansidet i l’enyorat de la seua mare… qui tant el volgué…, i qui ara somriu…, amb una esperanceta… que, com carismàtic teratoma, se li encaste indesarrelable entre els bategosos teguments…

Braç i Llac a l’ergàstul ans l’afusellament

Robert Braç i Llac (també Robert Brasillac): Joiells (1945) Joiells Mai he tinguts joiells Ni anells, ni cadenetes als punys, Són coses mal vistes a ca nostra Mes ara em fiquen la cadena als peus Hom diu que això no és prou baronívol, Són fet per a les noies el joiells Mes avui com es fa Que m'han ficat la cadena als turmells? Cal conèixer-ho prou tot Cal tindre curiositat per allò nou: Estrany és l'hàbit que hom m'imposa I estrambòtica la doble armella. És fred el mur i la sopa magra Mes m'adreç envant, el cap ben alt, Ressonant com un rei negre Adornat amb el seus joiells de ferro. O: Joiells Mai joiells ni anells he tinguts, Ni als punys polseres ens hi veus. Trobem que són xarons embuts – Ara em collen el cep als peus. Tot això no és gens baronívol; Per a les noies els joiells; Mes avui com es fa, donívols, Que em foten la corma als turmells? Reconec que mai no ets prou savi, És bo ésser curiós amb el nou, Mes estrany és l’hàbit que em clavin, Repugnant el jou que em clou. Minestra magra – i fred mur, Mes ple d’urc avenç, i ja us fotreu, Rei negre, de qui retruny dur Tant de joiell de ferro arreu.

Brautigan a l'ascensor

Richard Brautigan (1976) Dins l’ascensor qui davalla Al pis dissetè, un blanc hi entra; És prou vellarra, prou grassot; Va molt mudat, es vesteix sense plànyer la despesa. Li dic, amicalment, que com va La cosa? Respon: Anar fent. Llavors es guaita amb molt de compte Com vaig vestit. Gens mudat; la meua roba no és pas cara. De fet, crec que la sabata que duu al peu Esquerre ja val més que tot el que duc damunt. Per part seua, doncs, ja s’ha acabada La conversa. No sé pas si se n’adona que tant l’un Com l’altre anem avall, i que això dels Vestits, en pic han passats uns quants Milers d’anys que ets mort, pinten zero. Es pensa, estranyament, tantost som baix De tot i s’obre la porta de l’ascensor Que, bo i sortint-hi, tant ell com jo anem A indrets ben diferents.