N'Eó Illot

N’Eó Illot, no se’n canta ni gall ni gallina















Passejant amb mon pare, l’industrial Eó Illot, adés autor fort celebrat i ara, llas, escriptor oblidat… Em duu, per caminets gens fressats, passats la carena… Si era cap al tard, ara matina… Hum.





Em diu, l’industrial, mon pare, faedor a petita escala de maquinetes de fondre ferros, amb les quals hom pot fer-s’hi, doncs, aliatges sobtats — (només cal ficar al mateix forat metalls diversos i remenar la clau) — em diu: “—Aquella ciutadella a l’horitzó, cavà…?”





Dic: “—Quina, no sabia pas q…” Mes aleshores me n’adon — hò i tal, una ciutat, ausades, pas res a dir-hi, i a cap mapa que fos mai.





Diu: “—Aquella ciutadella, hi ha les al·lotelles més adients ni avinents de tot el comtat i comtats que comptos.”





—De debò?





—Hò. Voldria que quan sigos prou gran, i mai vulgos casar’t, te’n triessos cap de cap enllà.





—Qualsevol?





—Totes hi són bones.





—Doncs fet.





Tot i que encar som jove, sempre he tinguda curiositat de tornar-hi, a les envistes de la ciutat descartada — i adu fort gosadament de ficar-m’hi, a fe.





Dic a n’Eó: “Eó — (o pap) — em costa de tornar a trobar la ciutat de les al·lotelles tan fermes ni formosetes.”





—Vols dir que ja ets a punt de pendre muller, als teus catorze anys mal fets…? Poc crec que en sigos prou madur. Lleixa’m abans dur’t al cirquet…





(Ara, doncs, ambient de circ. Pler d’aplaudiments. Musica lletja.)





Fa el vociferador papissot: “—I ara escolteume, mossens i dones! Embolicat amb cintes incandescents, l’adolescent elefant — (no pas l’elefant adolescent, ull viu, que això fóra cosa per a circ vulgar, i el nostre: la goma!) — l’adolescent elefant, doncs, meravellós espècimen únic, escoltin! La glòria d’un poble decadent, ell, el paquidèrmic minyó! Amb el seu coll pastat, com qui diu, amb maons i ciments… I aquesta pell seua: l’enveja dels cactus més bròfecs… I els quatre pèls folls lluents i forts com anells de diamants… Què us dic…? Li guaitareu, si us plau, la trompa, la trompa…! La trompa, com amb caçapapallones evolueix pels arbres dels trapezistes, alt caçador qui tothom acolloneix amb crits d’escarafall…! I que la fa tocar, prepotent…, com mai no sentíreu sonar cap corneta ni trombó…! I llavors en fa una fona esgarrifosa amb la qual — prou que ho veureu — com us trametrà el pobre homebaladecanó al cove dels pallassets…! Ep, doncs, som-hi! No val a badar! Guaiteu el projector com si us hi pengés la sort i el cel…! Amunt! Surt al cercle, Manel!





Fa en Manel: “—Khoohiiiihaaaà!”





Fa el vociferador: “—Manel, l’adolescent elefant!”





Fem els babaus: “Oohh…!”





(Silenci… Llavors refrecs de neguit… Llavors aplaudiments i ohs, que van fonentse lentament al rerefons… A primer pla d’orella, l’actriu qui es queixa al vociferaire…)





Fa l’actriu: “—També tu, gamarús, quina manera d’anunciar’l, pobre xiquet!”





Fa el voci: “—Què es foti, només és un animal, no fot?”





Fa l’actriu: “—Pel que fa a mi, t’avís que més respecte. I sense aviar gallets, i sense xafallosejar ni farfollejar ni pitofejar, enze, ximplet. O et denuncii davant tothom…!”





Fa el feraire: “—Oi sí, quina por, la gran diva…!”





Fa l’ac: “—Allò d’ahir teu del: Cercle de foc que rostiria una mula amb plomes i tot… Pse, brètol, si potser et pensaves que feies cap gràcia a ningú…!”





Fa el vo: “—Què diré avui? Espera’t. Potser diré: Un estruç amb escates, un canguru amb faldilletes, un cocodril amb barba, un microbi quec, una serp miüra: una serp miüra, és a dir, escuada, bon acudit, no fa… Una serp sense cua? Haha-hà!”





Fa la triu del piu joliu: “—Ves si és animal. Provaho; gosahi, i veuràs…!”





—Vine, que t’escorcollaré una miqueta abans no surtos. No fos cas que part de part dessota portessos la disfressa equivocada, hahà.





—Treu les manotes, brut.





—L’empassasabres prou s’ho deixa fer.





—Bona altra!





—Què més volguessis. Si ho sabies! Té una marrera que és la perfecció; gens rebentada, ni escaguixada ni feta malbé per tots aqueixos altre fiblons que volten pel món, una miqueta més tous i rosacis, si veus què vull dir.





—Me’n fot. Allò que jo tinc més amagat, ho guard per a encaterinar amb totes les de la llei el meu públic. Altrament, res. Impol·lutament franca.





—Això deus dirho a tots els teus amants.





—Envejós.





—Pots comptar… Si et penses que…





—Calla! Que el Manel ja acaba. Òspedrera, quina altra trompada s’ha fotut. Bah, bah, fot el camp del mig, que em toca. I anuncia’m com déu mana!





(Aplaudiments incrementats. Després, fan figa. L’equilibrista, un estaquirot espitregat, torna de caure escarxofat, esparracat, els pèls tofuts del cul li tremolen com vibrisses set amunt.)





Vociferaire (cridant): “—Mossens i dones: Manel, l’adolescentelefant!!! Magnífic, noi! L’emperadriu de l’Índia, o part de part d’allà baix, no sabria quin preu donar-t’hi, jotfot — prou l’hem sentida mormolar — pas cert, Toribi…? Deia l’emperadriu, la soldana dels vint-i-set vels de seda primeta i virolada, deia: El meu imperi per a aquest fenòmen criminalment seductor! Quant en voleu, mòrbids cristians…? Mon imperi val mig món i escapoló…! Tant se val, nois, deixem la boja enamorada del matràs descominal. Mes ara…! Barrabum-barrabum… Ara, somhi de bo de bo. Mossens i dones, alerta, car… La deessa del cercle de foc, la profetessa omniscient qui travessa les flames, ve a continuació — agafeuvoshi fort…! Ara que tenim aqueixa bòfia casolana qui vigila que no prenguem gaire mal, per comptes de la qui teníem abans, qui eren no sol forasters ans també els principals malfactors, i només hi eren per a defensar els lladres grossos, ço és, i els assassins i els ensotanats i els mitgesmerdes armats i els altres polítics…, per fi podem gaudir a cor-què-vols, sense por que ens fòton a la presó de les tortures inquisicionals només per haver gaudit tant…! Som-hi, doncs, desbocats! Amanits al gaudi supern, soberg! Aquesta peça és una troballa per a aquells sedegosos esbufegaries als quals els abelleix aitant de veure gent despullada a l’escenari…! La primera escena s’obre en una sauna familiar… — (poseu-m’hi doncs musica fineta i carrincloneta, a tall d’allò que se sent en cap pel·lícula d’animalons on el rabàs d’esmolats queixals diu al morerol d’ulleres de pam d’ample: Te’n recordes l’altre dia que confongueres per un nap la cama d’un camalluent…? Corries com qui té corrípies! On respon el talp: Marrec, i la raó que tens! Anava tan esborronat com aquell ressuscitat tot cassigallós qui hom dels sofres de l’infern molt taumatúrgicament no treu…! I ara destapen amb bromeres i espetecs pler d’ampolles de xampanys, car tenen molt a celebrar. I es criden entre ells, car són a les tenebrors dels caus i no s’hi veuen gens — tot i que, és clar, ensumar’s rai! I llavors el talpet perd les ulleres, les ulleres els creix cames i corren fins a perdre’s per les galeries que s’escrostonen perillosament, i els animalons darrere, esbufegats, eternament perduts als infinits, a les inaturables espirals, tota dèria sempre inatrapable…) — tant i fot! La sauna casolana… Tota dolçors i tènues tovallolines de nansú i samit o de transparències esgarrifosetes… Tret que…, mec! Dissortadament, tots els qui hi van de pèl a pèl són si fa no fot homes, inclosa, transvestida, i amb matràs de cautxú, una dona, la qual — llas! — ja és una mica claupassadeta, per als gustets si més no dels canins envescosos a qui els abelleix de veure peces amb pocs pelets on s’escau — seixantavuit anys tocats i retocats…! Retocats, jotflic, i dic poc…! Ara… Ara, us n’adoneu si en sé…? Sempre pens en allò que és bo per a la companyia: atrec tots aqueixos altres afamegats bavallosos, i venem entrades a balquena. Calculava jo que n’hi ha força més que no pas de burgesos com cal, acollonits per les pistoles ensotanades dels encarcarats, qui no sé pas com collons s’ho foten — per molt que es mòron, sempre tenen descendents a trenc per a pujar i manar idènticament — (tot això a part que els de més entre els burgesos són ells mateixos els més envescosos i llepaculs dels qui els abelleix teca peluda i adu pelada a l’escenari — ah, baldament poguéssim deshipocrititzar’ls, potser per aventura bo i titulant la peça amb algun nom de Jesucrist qui reparteix alhora indulgències i bons punts per a la societat, incloses bones perspectives de negoci…?). Ep, prou! M’estenc en l’empatollada primigènia. Som-hi. L’important és l’arròs. L’actriu Manela en menja amb musclos crus en una taula que és un cercle de foc — qui es cremarà…?”





Dementre que l’actriu al cercle de foc feia les seues peripècies al voltant del foc i penetrant-lo un camí i altre, l’anunciant cridava: “—Tothom en fa estelles!” I el poble als seients potser en col·legia: “—De l’arbre caigut…?” I jo acabava: “—Tothom en fa estelles…!” I, efectivament, els tions giravoltaven per la volta de l’envelat en malabarismes de fer pixar al llit i, entretant, n’Eó, mon pare, em deia a cau d’orella que:





—Adés, el presentador, no fa pas gaires anys, abans l’ebrietat no l’en fes trist titella de circ, era un actor força acomplit; per a un paper de dona enfeinada, es féu instal·lar per aptes cirurgians un ample cony, negre i pregon — de cautxú, semblava — i l’altre actor el qual li feia d’home se’l feia espetegar de veritat. Estranyament el cony aquell, fi artefacte, li produïa orgasmes. A pleret agafava peix, vull dir, a mesura que l’obra guanyava públic, i doncs les funcions continuaven, els orgasmes creixien en violència. El presentador cregué parar boig. Sentia els animals d’enraonar pertot arreu. Quan tornava nit colgada a casa, per les cantonades i rere les tàpies, el sobtaven gats parlaires, i, si doncs es trobava amb cap gat mort i a mig podrir, els cucs qui se’l cruspien es parlaven aitambé, i es barallaven i s’entremossegaven ferotgement, i s’insultaven amb penjaments i renecs molt apujats.





Així capficat, una nit cabdal on s’atansava a la porta de ca seua — (devia ser el seu cap d’any i ell ni se’n recordava) — la seua dona li foté el gran esglai. Abans d’obrir la porta — tot era fosc al voltant — li va saltar la dona com una tigressa afamegada — disfressada horrorosament de festa — i el volia petonejar! El presentador romangué de pedra, a frec d’espitxar-la, incapaç de moure’s… Encara pitjor. Quan la dona, arrossegant-lo, se l’endugué dintre, la foscor de la casa espetegà en llum — una llum d’enlluernar’t a zero infinit en forat negre d’estel nan esclatat en l’absolut sedec, xuclent, del tot materialitzat i esbocinat en subpartícules grinyolaires — i ensems una gernació féu una cridòria que me l’acabà d’esmorteir. En pic deixondit al cap d’estona de jeure inconscient, es va anar passejant per casa seua sense reconèixer-hi ningú — tothom hi era estrany, i n’hi havia a betzef, de desconeguts, molts dels quals ja s’aparellaven per a ficar’s al llit. N’hi havia vint o trenta qui, si fa no fa empijamats, ja es raspallaven les dents… I notà el presentador que hi havia molt de tripijoc entre les cambres… I que la seua dona devia jeure sota qualque munt o altre de cardaires… Allò era un eixam carallot d’abelles antropomòrfiques… Tothom empenyent tothom, tractant de trobar un forat… I el brunzir i la remor i el rum-rum… Em sembla que allò el va acabar de trastocar… El presentador escorcollà entre els calaixos de la calaixera… N’extragué al capdavall el seu uniforme de paracaigudista… Se’l posà i eixí al carrer… Quan arribà a l’avinguda era el migdia… El Solell lluïa… Les dones i els infants corrien a trobar l’heroic paracaigudista, li demanaven autògrafs, les dones li proposaven tota mena de tous badaments crurals i franques carranxes oimés — i certs viciosos infants, qui l’adoraven amb zel, un culet virginal. Al començament, el presentador caminava amb urc patent, dispensava benediccions, abraçades i pessiguets amb lliberalitat, sota un cel que s’arraseix, i un Solell més i més sangcremant… Llavors es girà una ponentada… Tot esdevingué lleig — l’oratge i els vianants… Passà l’actor llavors vora un cleda baixa rera la qual un dels seus ex-amants jardinejava… S’hi atansà, es besaren lleugerament. Mormols o mots d’amor foren canviats entre els vianants, tots desconeguts ara, cap d’ells fent-li la gara-gara… Es tombà a veure què deien i era el cos de la seua dona, qui, malescapçada i estesa llonga com era a la banyera, davall la calç viva que gairebé curullava la banyera, es planyia en forma de bombolles de carn emboïgada que esclatava sordament i carrisquejava… Aquells fums metzinosos… Se n’anà a respirar a baix al jardí. Hi va veure el veí nou qui tornava… Era un gegant qui menava una moto immensa, molt sorollosa. El veí es va amagar a casa seua i, per comptes, al cap d’una estoneta, va sortir el seu amant (l’amant de motociclista adust), qui era un grassonet molt tou i afable. El va veure anar trencant amb un martellet els angelets de pedra qui el veí antic havia anat plantant pel seu jardí, i en acabat anar-hi ficant, per comptes, figuretes de deuetons orientals, molt més avinents a la natura humana, i portadors sense dubte de molt bona influència. Va saludar el grassonet… Li va demanar d’on treia aquelles astrugues figuretes, que ell, l’actor, també voldria plantar al seu jardí. Aleshores establiren conversa. El grassonet parlà del motociclista gegantí. Digué: “—Ah, el seu posat sorrut, si sabéssiu la tendresa que no amaga…!” Prou el cregué. I el lolita grassonet el convidà dins. El gegant clapava, no havien de fer gens de soroll, treballava de nits. “Honestament,” digué el grassonet, “les influències benaurades dels déus i deesses orientals clouen totes les nafres, tant les físiques com les psíquiques, sabeu…?” Els tres es van fer molt amics… Un dia el gegant va tornar amb una noia cassigallosa darrere. Se la ficà al llit. El lolita grassonet, clafert de gelosia, l’endemà ja l’havia escanyada… Ara els dos, ben penedits, s’atansaren a l’actor i li demanaren si sabia com desempallegar’s del cos de la morta. Sabien que la dona de l’actor havia desapareguda sense deixar clau. És clar que allò que ningú no sabia era com… L’actor aleshores va haver de pensar de ferm què fer, com transferir el fètid paquetot. Va dir’ls: “—Nois, la morta la fiquem darrere; assenyaladament, al bagul del cotxe teu, Lolita… Hi cabrà amb escreix, a part que és un cotxe com n’hi ha milers. Demà és la final del supercampionat, allà baix al poble dels emplomallats. Hi haurà mig milió d’afeccionats pel cap baix. Hi anirem amb les plaques disfressades, no fos cas que ens enxanpessin les càmeres…” Al vast aparcament de l’estadi, aparcaren aculats a un cotxe gros de plaques molt llunyanes. Tot xerrant d’esport i fumant i bevent cervesa i menjant llonganissa despreocupadament, alhora l’actor, d’esquena al vehicle aliè, fent el paper d’esbotza-baguls, n’esbotzà el bagul. Ara, un instant que no semblava passar ningú entre les fileres de cotxes aturats, els tres, isnellament, obriren el bagul de l’automòbil d’en Lolita, en tregueren el farcell, obriren el bagul del vehicle aliè, hi descarregaren la morta…, tothora xerrant i rient com afeccionats molt comcals a l’esport. Tancaren d’espetec els dos baguls. Abordaren llur cotxe. El ficaren ben lluny — tres o quatre milles — del vehicle compromès. Pujaren els esglaons de l’estadi, trobaren seients a llur grada… S’assegueren a veure bellugar la pilota i, en pic s’acabà el partit, se’n tornaren tan feliços… Nogensmenys, ara es veu que, per les nits, el molt sensitiu gegant tenia uns malsons de caldéu. Veia la noieta morta i a mig podrir renéixer de les aigües estantisses d’un estany somort… La minyona no deia re… Tenia uns ulls tots voltats de negror i n’eixien raigs que calia interpretar metafísicament… Allò el terroritzava… El dubte, l’interrogació, el delicte, la delació… La por, la recança, el recàrrec… Quina barreja de neguits molt aferrats…! El grassonet va veure que només podia exorcitzar l’imatge repatània de la morta amb l’imatge alegroia d’una al·lotella viva… Va raptar una xicoteta d’uns vuit o nou anys… Quan el gegant tornà de la feina un vespre encara assolellat, es trobà al llit l’oferta verge… La seua verga adquirí mesures adientment gegantines… Adorà aquella aparició ressuscitada, i se la cardà del dret i de l’inrevés… En acabat, mentre l’homenàs sensitiu dormia apaivagat i sense malsons, el Lolita dugué la minyoneta malmesa ben lluny i la llençà… Al cap de poques setmanes, quan tot era una bassa d’oli molt domèstica entre ells, i l’actor es trobava enfeinat en parar la taula i enllestir la cambra i el llit per a un altre seu amic qui havia convidat per aquella nit…, se n’adonà esfereïdament que, rere els vidres de la terrassa, el carrer propi i els carrers dels voltants — la terrassa tenia bon camp visual, la casa mateixa damunt un tuc — i totes les voreres, s’omplien de fastigosa bòfia… Tot de vehicles oficials, tot d’uniformat armat i mitjamerdosament ensumant amunt i avall… Amb cares rebregades de ràbia, amb l’auto-presó de finestres reixades i rodes de tanc, els maleïts envejosos de la bòfia esbocinaven i xemicaven totes les figuretes de pau al jardí. L’actor també ja es veia descobert, amb l’ànima tolta, el coll oscat amb osca gairebé total ja d’ençà de la primera destralada, i catacrec, i bona nit… Mes no. Venien a enxampar el gegant i en Lolita. Les proves i les anàlisis obtingudes de les lleterades trobades als orificis de la xicotella desminyonada ans botxinejada deien que els resultats s’adeien gairebé amb tots els ets i uts a la composició genètica del tenellut, grollerut motociclista — la bòfia (qui en sap un niu d’estudiar palters i rumiar-hi anys i panys) s’havia celada entre els obrers de l’indret on el gegant treballava, s’havien apostats al canfelip, havien esperats que el gegant hi anés a cagar, n’havien estudiat i perensumat el cagalló, etc… Tot era molt ben explicat al juí que els feren, als tres, car la bòfia els imputà també el crim de la noia corrompuda trobada no pas al poble dels emplomallats, ans molt més lluny, a l’indret dels glaçons imperturbables, d’on el vehicle violat venia i anava… I algunes de les petges dactilars concordaven amb les del veí actor — o en Lolita afluixava i se n’anava de la llengua per cap descuit…? Qui sap…! La qüestió que tots tres es negaven a acceptar el crim més gros, no fos cas que perdessin el cap… Ni trasllat enjogassat de la morteta ni doncs col·laboració veïnal. Res de tot això no deixelen ni accepten sisquere tàcitament. Ni viatge al supercampionat ni orgia en resposta a la satisfacció en acabat de la feina feta. Tret que, és clar, el dia on — argüien no poder despendre prous calers en llur favor (en tot cas no prous per a llogar cap advocat de prou mèrit), i doncs l’estat els forneix defensors pro bono, i per tant força dolents — el dia doncs on s’asseuen davant el jutge…, qui reconeixen com a un dels defensors que d’ofici no els toca…? Era l’home qui s’asseia a llur vora el dia del partit del supercampionat, el mateix home damunt el qual abocaven a la falda — per sapastreria lolitenca — tota una safata amb tres gots de cervesa curulls i tres entrepans molt greixosos de salsitxa amb pasta de tomàquet i mostassa…! Qui anava a contradir’l…? I qui els anava a defensar amb gens de dèria ni d’enrònia ni de positiu interès…? Acabaren prest i malament. Ell a la fosca garjola per a vint anys. El gegant i el grassonet, hom — tots nosaltres; l’estat! — els anorreà, coll arranat. Pobre home, en sortir de la presó, ell qui havia set aquell actor meravellós, no trobà altra feina que aquesta de ninot de circ de mala mort. Ara ja saps qui és i que amb noietes sovint no si val a jugar. Au!





Patètic parot, tenia llàgrimes als ulls tantost acabà la seua historieta i tothom espetegà a aplaudir… No l’aplaudíem pas a ell, és clar; aplaudíem l’actriu qui suara havia lluitat tan ardidament contra el foc i les fustes com més anàvem més roents…





(El vociferaire anuncia Toribi i Tudurí, el dos pallassos. En acabat, a l’agre de la fada funció, i sense tindre’n gens de ganes, els més joves érem tanmateix els qui rèiem més fort.)





En Toribi i en Tudurí xerrotegen de llurs experiències traumàtiques de petits. I les pitjors, asseguren, tingudes al circ.





—A mi (féu en Tudurí amb un espinguet), embadalit i bavós amb una de les boniques dames destres en equitació, una de les seues envejoses eugues m’hi etzibà, als dídims de baix, si veus què vull dir, una guitza que em dugué a l’hospital i em deixà anorc.





—Doncs a mi pitjor (féu en Toribi), veus aquests dits que no ho són…?





—Són llúpies i amb prou feines, Toribi.





—Doncs, Tudurí, és que volia fer mamballetes a favor de l’ensinistrador, i un tigre poixèvol i enfellonit féu un bot i se me les menjà de viu en viu.





(Continuaren entaferrant dicteris contra l’activitat del circ i la beneiteria d’anar’l a veure, i ningú no reia gaire. Només qualque vell i vella cruels. En acabat, canviaren de coll i organitzaren una peceta de teatre: qualque farsa sonsa i obtusa, sens dubte.)





—Companys (cridaren), una casa de dos pisos, la qual, per tal de facilitarvos mentalment la cosa, distribuirem i anomenarem així: a) de la planta baixa, en direm primer (llivell); b) del primer pis, en direm segon; c) del segon pis, en direm tercer… I així anar fent.





—El senyor Moloc Llenya és al tercer, treballant al seu despatx, entre paperam.





—La seua dona feineja al segon. Ara es diu Culada, encara que de jove es feia dir Imma, però sa germana Montse va descobrir un bon jorn que prou era més comcal i catalanesc de dir’s per la darrera fracció de nom que no pas per la primera (que era cosa aixarnegada), i doncs començà de fer’s dir Rat, on sa germana féu semblantment i…





—Al primer, truca un home.





—Truc, truc, truc! (féu en Toribi).





—Qui hi ha! (féu en Tudurí fent-se passar per na Culada).





—El senyor Moloc Llenya…?





—No he dit pas “qui voleu?”, sinó “qui hi ha…?” Carall de déu, sou pas sord!





—Son cosí Perot.





—Qui?





—Son cosí Perot.





—In petto, vós: Això m’ha semblat que sentia. Quin nom més carallot… Molt més fort, vós, cridant cap a dalt: Moc, Moc, Moloc!





—Què vols? (féu l’anunciador, molt greu, fora d’escena).





—El senyor Soncosí Perot a baix…!





—Soncosí…? No en conec cap…!





—Escolti, senyora, son cosí d’ell, sap…?





—Son cosí teu…? Ai, vull dir, ton cosí, ca…?





—Quina dona més badoc…! Ara vinc! Ah, Perot! Anem a dalt, que xerrarem. Tita, et sabria greu de dur’ns-e res per a beure?





—Per a manguis, suc de tomàquet, “Matilde”, si li plau (féu l’home Toribi).





(I ara potser — mes potser no — caldria dir que aqueixa Matilde era la dona qui mon pare havia tinguda abans, o abans d’abans, de la qui ara té — la Culada, o la Rat, o l’altra…





Dir així mateix que aquell equilibrista tan ultracuidat, espitregat, escarxofat i estavellat, amb els pèls tofuts capllevant-li per l’estrip, és el capdecony amb qui la Matilde va fugir — com vibrisses d’esfínter desarrelades i endutes pel clavegueram sobreeixit tots dos foren rentats cap a l’oceà del mai pus… Tret que l’equilibrista presumit tornà, mes mai na Matilde, perduda pertot altre que a l’enteniment molt endarrerit d’en Perot, capellà.





Mon pare i la seua maquineta de fer fondre produeix de camins estranys aliatges, no us dic pas el contrari.)





Tudurí: De tomàquets poc que en tinc. En tinc de prunes, però.





Toribi: Perfecte.





El vociferador: “En Moloc té tres dobles. (Un dels quals n’Eó Illot, industrial francmaçó.) I 25.ooo soldats catalans, escollits entre els millors — prou disposats per a qualsevol cosa que calgui — molt professionals — hom els encarrega totes les accions de defensa molt perilloses — idò, molt respectats, molt catalans (ja ho he dit)… La Culada és una dona molt filòsofa i qui llegeix pensaments molt profunds — sovint, tota la nit esperant que el seu home impotent (el Moloc flonget casolà) (impotent però psíquic, de potències mentals molt mal·leables) trempo en trempera física… Enmig del pensament molt profund, a ell se li aixeca…, ella com un espetec ja el munta — llavòrens orgasma o no, mes a l’altre se li acaba la trempera tantost li pensa en quelcom diferent… Ella llavors hi torna, amb la filosofia, sempre amatent, sempre a l’aguait; fins a una nova majestívola trempada…”





Molt a prop, darrere nostre, gairebé damunt, sentíem les veus rasposes dels vells i velles cruels. (Qui és lo Jup…? Lo Jup és l’avi dels vells.) Lo Jup deia facècies grasses i criminals i les velles desdentegadament se’n reien, les trobaven fatals.





Deia lo Jup: “De dalt estant, déu vol occir, i poc que hi reïx, aquell carallot de profeta amb faldilles de les deu banalitats — amb el llamp ni l’escallimpa — amb l’esllavissada, no l’endevina ni amb un trist mac — sense ni un blau se n’ix, doncs, el mec. Al replà, a recer, el profeta sanguinari li fa pam i pipa; després es repensa, s’aixeca les faldilles i li ensenya el cul, se li obre de galtes, li etziba un pet esllenegós. Així es revenja de més a més: les deu banalitats les re-escriu en clau de broma feridora…





“Fa el fanoc profeta enfaldillat: U, tu. No mortriràs pas poc.





“Dos. No esmentaràs el nom del capdecony més gros sinó debades.





“Tres. Et percardaràs, per poc que pugos, tot allò que se’t foto davant, es bellugo o no.





“Quatre. L’ase del teu veí, llepa-li el cul, menja-te-li els palters, fes-te’n pessigolles al nas amb el plomallet de la cua. I sobretot no et mocos sinó amb fenc, com ell.





“Cinc. Menja el primer que trobos, per poc que en tingos prou ganes — esvortons i altres afolls llepolia sana. Ara, no fotos malbé re (això sí que és pecat!)





“Sis. Falorniare qui trobos, esllengua’l, i marca’l amb la marca de l’emboiracervells: que tothom el fujo ja de tres quarts de quinze.





“Set. Mare i pare són prioritaris quant a les teues caritats — ni caldria dir-ho, collons.





“Vuit. Tes filles i tos fills esquerats mai els regalos ni als armats ni als ensotanats. Si no saben valdre’s, mata’ls amb totes les de la llei, com cap inútil gos ni verinosa serp.





“Nou. Descobreix els mecanismes, que no en romango ni un d’ignot…





“I deu i mig, tu. Sempre torna-te’n.”





El vell nauxer Eó Illot, i jo, son fill molt aimat, asseguts als seients de bambú d’un circ qui tot trontolla al grat de l’huracà. Sota els seients, hi ha ollals, com si tothom ja es pixa — no pas de riure, de por i de suor.





Na Judit, na Salomè, na Tomiris, les tres cantants del grup de les Escapçadrius apareixen a escena a l’estona de l’entremès. En aquell instant la ventegada s’enduu el tendal. Nus. Nues. La festa no sols continua, s’incrementa exacerbadament.





—Pap (o n’Eó), no has viscut mai a la ciutat albirada…? Fic messions que allí no s’hi abaten tan cruels temporals.





—Fill meu, allò és paradisíac. Ben dejorn hom t’hi donarà permís d’accés.





—Albíxeres.





Cel esclarit, l’endemà m’hi atansí; una mica més a prop, en veig frisos i cornises, i estàtues del capdamunt de tot. Els frisos són d’un verd fluix pintades, les estàtues tenen un verdet una mica més fosc. L’estàtua més enorme és la d’un cap d’en Júpiter amb barba molt blanca. A l’instant que sonen els senys, tots els qui entràvem a la ciutat, cua llunyana, ens aturem. Les ràdios dels camions aturen la xerrameca. Guaitem cap a ciutat. En Júpiter es pentina i fuma. Les estàtues i relleus prenen vida, es vinclen, enraonen entre ells, es fan sociables, d’estàtua a estàtua i de relleu a relleu. L’embús és impassable.





Torní doncs esporret i mà-buit a casa quan encara hi era el dia abans.





Em diu mon pare, l’industrial Eó: “—Te n’enyoraràs fins que no assoleixos de ficar-t’hi.”





I té tota la raó.





Mon pare té un iot llarg a bastança, amb el qual ha fet cap i port adu al Japó, justament on jo fui concebut. Al Japó, si hi has encès un forn, ja no saps mai més apagar’l — l’únic si de cas és l’habilitat que adquireixes a sàpiguer’l mantindre mig encès mig apagat per ço que ni t’ho encengui tot ni et dugui, escarrutxat, al desesper i al sovintejat suïcidi — els japonesos ens ho creiem tot, som molt fàcils d’engalipar; el circ ens lleixa tots bocabadats i somiosos de mons enjondre on la lògica és altra, fins i tot més absurda que aquesta on, incrèduls, fem xup-xup.





N’Agnès Mascarell, la més bonica ans avinent de les seues concubines de l’instant, em vol acompanyar la propera vegada que m’aventuri a la descoberta. Diu que ha vistes recentment inescandallables pel·lícules d’elegants insurrectes farcides, i que a ella també li convidria qualque episodi prou ponderós.





Segons en Pirró d’Elis, hi ha el món que perceps. Mes… Quin món percep tothom altri…? Quin món percep el despitat…? I el despietat…? I l’escarransit…? Si no n’ets, no saps a quin món viuen. Ara, un cop n’esdevens — despitat, despietat, escarransit — si pots, per sobtat escunç, per qualque malaltia de l’esperit, llavors hi ets, hi ets…





—No sé pas si ens entendrem, pap, amb n’Agnès.





—Posa banyes a cada instant adient. Ahir em va donar la bossa que l’hi portés a casa; llavors com s’ho faria..? Ara no tenia doncs ni les claus ni les pintures del maquillatge; la dèria la prenia; s’havia quedada cardant amb d’altres, dos o tres homes ballant-li al voltant… Te n’hauràs d’espinyar. Educar una dona és un dels primers deures del jovencell qui gradua a adult.





—Comprenc, pap.





—Ecara vols anar a la vila de les minyoinetes eixeridetes…?





—Només em vull morir.





Pelant-me-la al llit, se m’esfumaven les esfereïdores imatges d’aitantes de damisel·les a l’illot atlàntid i llavors m’eixorivien les carnoses imatges de totes les sentoroses mullers de mon pare. “Diumenge, el moc em penja; guaitant el Barça sóc filagarsa; puça d’esquinç em vull amb patins de lleterada de la nit fins a l’albada.” En acabat de cada escorreguda sóc capaç de compondre (pondre amb qui altre? La polla musa, deu ser) excel·lents poemes.





I ara, espiritualitzat, m’adormia com un angelet de jardí.





Enmig del somni, abans d’eixavuirir, la cua de l’ase em feia pessigolles… Em desvetll amb un sotrac.





Dic: —Mama! (No li diria senyora Agnès, com m’havia nogensmenys dit de dir-li. I volia abraçar-me-li.) Mama, conduïa massa lluny i perillosament i en situació cabdal (de vida o mort, cavà?), només per a tornar a temps a l’indret d’inici, per tal de començar aquesta vegada amb bon peu. Mes me n’adonava que enmig de la ferotge cavalcada no hi veig ni de l’un ull ni en acabat de l’altre…! Em voldríeu, senyora Agnès, interpetrar el somni, o si més no deixar’m abraçâ’us per fer’m passar la poreta…?





L’havia trobada no pas al dormitori, ans repenjada a la porta del canfelip. Insultava mon pare: “—Mudes la pell com la serp…? Fa ja tres hores que hi ets!”





Sense reptar-la, l’esmén: “—Ja em perdonareu, mes el mot no és pas que mudes l’exúvia o la despulla com cap serp? — el mot és que cagues veta…? I sapiguéssiu, madò, que qui hi era tres hores, enfonyat i pelant-se-la al canfelip, bo i esguardant les calcomanies de les dones cuixes enlaire i pits amunt enganxades a les rajoletes, no era el pap, és clar, ell rai, qui té dones a dolls, era el tit, senyora, el vostre molt humil servidor.”





Em va fotre un parell de mastegots. Mes sabia que n’Eó, mon pare, m’estaria d’allò més agraït.





Dormia somrient. I la cua de l’ase em tornava a pessigollejar davall lo nas. Somni relligat — traça que en tinc. Trobava l’esdeveniment prou important per a fer’n una nota mental. Les pessigolles s’incrementaren com a l’hora fortament bategosa de llepar l’ham qui am de l’imaginària dona sentorosa qui colc. (Dic sentorosa per flairosa — mes més punyentment flairosa: sentorosa.) L’ase bramà. D’on em despertí. Els pèls del nas m’havien crescuts llargs i llongs com els de les orelles. Correguí a retallar’ls amb unes estisores. L’espill se’n rigué, els ulls em feien pampallugues, perdí una estoneta el coneixement. Collons, avui, si en sóc, de lleig…! Fotia la cara boteruda. Me’n torní a clapar. Fins que em passés el vel malastrugós, o fins que em morís… Un dels dos havia de fer cap abans de l’altre. El primer s’esdevingué. Si doncs això no, tampoc no ho podria contar.





—Passi-ho bé…





N’Eó se n’anava a la fàbrica. I jo darrere, corrent.





Al tren, parlant als treballadors, amb el seu aire de superioritat incontrovertible, que era acceptada generalment, i pel tit molt admirada. Fins i tot, no sé pas si ningú altre dels poc perspicaços operaris se n’adona… Me n’adon que no toca del tot dempeus a terra. Lleu levitació. El cofoisme l’umfla i el fa lleugerament surar. N’Eó Illot, mon pare, com més anem més adulat.





El didal ple de clotets del delitós vertigen se m’introdueix per l’esfínter jussà. Tots els treballadorets qui gosen em toquen d’esquitllentes el culet, m’estreben lo pipinet. Vaig per la vida trempant.





Quan només tenia quatre anys — i mon pare negociant era president de la Societat d’Amics de la Guinea — mon pare, en esdevinença del concurs de beutats a la ciutat, hi féu doncs vindre, de la Guinea, una negreta molt lluent i flairoseta. La teníem per casa (a la cambreta dels convidats), i hi caminava nueta. Mon pare se la cardava pels descosits, i també la meua mama d’aleshores — és clar, qui hauria pogut pairar’s d’aquella enlluernadora llepolia tan a l’abast! — a mi mateix, amb prou feines llavors lluny de les incomptables mamelles si fa no fa maternes, encara ara la boca se’m fa aigua, com si tornc a ésser mamerri, i un deler de llepar precioses secrecions em pren com un desig de respirar sota l’aigua. Vingueren al concurs beutats d’indrets aitan remots com el Coll de Nargó i la Conca de Tremp, i d’aitan a prop com la Vall de Barravés (d’ací sempre hi venien les xicarrones més coindetes i finetes). Guanyà nogensmenys la lluent negreta del conyet glabre i vellutat, i aquella nit allò fou una festa… Tothom hi cardava amb tothom i el tit va poder-hi flairar vint-i-vuit xones (més o menys veroses o lloquetes) pel cap baix. L’endemà n’Elisenda Furufú se’ns morí d’una insolació. L’estiu a Lleida, a les piscines de les basses, l’immensa xafogor, allò li fou mortal — immortal (per a manguis, doncs) negreta qui colc ara que m’adreç també al mateix clot amb pas geperut.





De sobte silenci t’acull, i després… Terrissa qui cau i s’estavella i es xemica en mil bocins. Se m’enxerinen els pelets del clatell. Veig el caliu als fogons. La cuina, tèrbol escenari d’un crim, com al teatre.





I ara un moment que no té fi. Ens adonem de l’absència de la dona a l’hora de sopar (la dona, ma mare); tots som a taula; cal tanmateix esperar que faci cap…





—Encara no ve…?





—Potser ha tingut un accident.





Mai més no la veierem. La cuina neta, relluent el terra encerat, com les cuixes de la negreta qui guanyà el concurs de beutats. El sacre col·lectiu s’enfeixugueix, em plany, se’m compadeix… Pobrissó (jo), qui ha perduda sa mare, donota qui fugí i mai se n’ha sapigut ni…!





Visitàrem el cementiri. “—Llegendària ciutat daurada a les envistes! (Passant el pont em record que vaig cridar, xiroiament, un pessic enyorós.) Prou la reconec!” I aleshores hi vaig veure (oi, pap?) tres coloms rosats qui suraven i curaven durant un instant dels morts, un per un, amb molta de dolcesa, suavitat; els cadàvers de fresc, els nous cadàvers, els cadàvers per sebollir aquell mateix matí, s’embolicaren miraculosament en toves rosades plomes…





—Aqueixos tres coloms eren la trinitat de l’esperit sant (això em digué una monja, en un to imperiós, els ulls d’un dur de diamant apagat).





Mon pare, n’Eó, em desdigué: “—Nen, no era cap monja. Era la deessa Minerva, amb un davantal de maellera, ple de taques de greix, de saïm ensangonat.”





O potser era una de les seues putes.





I ara els taüts, i llavors les cares dels nínxols, tots escrits en un llenguatge oldà — qui el desxifrarà…, qui en confegeix els maleïts caràcters aliens…? Un polsim groc em fa eixavuirir. N’hi ha pertot arreu al voltant dels morts. És antú: un mata-rates; les rates en moren a betzef.





La senyora Agnès em repta que m’he pixat o cagat als llençols. No gosa dir que és resseca lleterada — de fet és eixarreïda piràmide de lleterades supermeses, llivells de grisors diverses, del burell més fosquet al mig callol de borrissol de cony de rosseta. La veig (l’Agnès) amb baieta de mànec que neteja l’espona dreta del llit, la que és a un peu del racó i la paret — hi ha ronya negra d’anys, és ara un cau de bestioles verinoses — el racó, vull dir, i el sòcol mig podrit sobretot, part de sota — teranyines i niuots, linòleum ronyós, brutícia negra, llepissosa, encastada d’anys…





—Senyora, tot el que foteu ho foteu a tall de greixosa Minerva. (No crec pas que m’entén — vull dir, molt sapastrement.)





S’aixeca la faldilla, i m’ensenya el cul; es vincla envant, i m’ensenya el cony, rosat, pelut. Me’n vaig sense perdre un instant al canfelip a pelar-me-la.





Asserenat, repòs entre els llibres a la cambra de darrere, tan assolellada — s’hi ouen ocellets — llur xerroteig…, que ara confonc amb el garlar dels infants asiàtics, amb qui adés bescanviaves noms, en llengües barrejades — indonesi, malai… — totes prou bones, totes prou meravelloses…





A un li enseny un nyanyo, ell diu: “—Buing!” Li dic: “—Bony!” Un altre em mostra al fris un nyap, i diu: “—Garup!” Assenteixc, eufòric: “Grop!”





Sempre les mateixes aproximacions… Tots ens en riem. Mon pare es carda les minyonetes asiàtiques, les germanetes de mos companys. Estic xerrant, com un pardalet, amb la minyoneta agradosa, una bona estona… Llavors em diu: “—A ton pare se li pela el ventrell, mal senyal…!”





Vol dir que aviat se’m morirà. Ja em veig desemparat. Per això quan se’n va de casa, li corc darrere. Vull anar a tot arreu amb ell. Fins al cementiri i tot.





Li dic: “—N’Eó (o pap), m’he adonat al tren com levitaves. N’estic que encara en bad ara.”





Fa: “—Venim-ne de raça — els nostres, empeltats de sangs d’aus dinosàuriques… Visquérem en cistells, cada família en un. Eren cistells prou grossos per tal d’aniuar’ns-hi tots plegats — cada boldró de família el seu. Hom els penjava (els cistellots) als trebols de les cases. I no érem atacats per les rates, qui llavors eren monumentals, hipopotàmiques.”





Ninots al niu. M’aesm espiant del caire del niu estant, amb una mitgeta cara de xagna, a frec d’ésser estimbat molt traïdorencament i insistent per un mal germà, un cucut amb banyes cargolades de boc.





N’Eó m’assuaja: “—Més tard esdevinguérem ínclits saltadors. Mai no patírem de vertígens ni d’andròmines. Saltàvem des d’alts trampolins — vint metrots d’alçada o pus — damunt la coberta d’un submarí, al cresp molt sem — revera, a la vera superfície acerada — sense paracaigudes — impecables: cap dels nostres mai no se n’esguerra — ni un esgaldiny de por, ni una esgarrapadeta de mal agullar-s’hi — i això que ho fem repetidament, planejant, com muricecs, com qui salta daltabaix i tanmateix sap atraçar’s com cal, orientar’s, caure on toca… Sempre doncs incòlumes. Els Illots, naltres, fill meu, individus sense parió aumon. Molt catalans.”





Mon pare, el qui em promet la totalitat del cony de la Terra — dona cardívola, cardable, per cada Illot cardada. El seu pipí com el meu, actiu a tota hora. Un xi gruixut qui talla i talla, cada cony una osca, una entalla tallada pel xi lluent qui secreta lubricant i lleterada.





Em diu: “—Amb xi gens esmussat o amb raor faitís, d’esmolat llos, tallem la romeguera monçonegaire pels volts del cert — ausades, amb la mà a la bragueta tenim l’atuell jugulaire a la pingueressa…” I se te me’l treu en un tres i no res, i allavòrens te me l’escapça — la rampoina baldera, ep.





Som així de bons filòsofs. Els Illots. Els catalans. Els almogàvers.





Mon pare, no pas cap bufaforats qui es perd en forats soms, sense substància. Sempre a la mel. No confon buina per boina, mai no em porta en doina…





Me l’havia pelada i ara composava un poema. Una de les minyonetes asiàtiques, qui mon pare (pagant sa mare) sovint es percarda, duu una ditada vermella al bell mig del front. És l’ull pineal del déu totveent, omnivident. “—Marques vermelles, prou sé on n’hi ha — a Torroja, o terra-roja, de bous qui foren mortrits i s’hi esqueletaritzaren: llurs ossos i caps d’un vermell viu, com ara vernissat i febrit — ara el colpidor record en roman, petrificat, marcant la terra — indrets maleïts, on qui mata braus es dut a torturar pels qui estimen les bèsties bones, déus disfressats.”





—És cert que mai no veia (ni aesmar-m’ho podria) vaca ni bou ni brau, ni boc ni ovella, ni oc ni girafa, armats amb espasot bare i llarguíssim, o amb metralladora fumejant, o amb canons i amb helicòpters i bombes de massiva destrucció volpellament tele-atraçada.





I després somric. Ara sé que les noietes són bèsties bones… Em ve a l’esment el gegant esbotza-hímens, amb la seua moto vermella, i d’apèndix el seu drudet — el lolita en Lolita — amb el seu cotxe verd… Que bé que conduïen ambdós…! Els vehicles, cascú el seu el sap fer vindre o anar-se’n per curts trajectes, inconduïts — el guiaire fora del vehicle! — per inducció mental doncs — els vehicles només empesos i adreçats, atraçats a força de raigs d’ulls, o millor d’ulls pineals, d’ones mentals — els repleguen o desvien amb els llambrecs i les mirades — engegats i corrent sovint com bòlids — i mai no anant de bòlit, tan ordenats; cap accident no provoquen sinó totalment volgut; altrament com més gent acut, com més la voluda s’espesseix, qui tolera l’atapeïment…! Com més som de gom a gom, llavors ell (n’Eó, mon pare) pren el tren, i ningú no l’hi reconeix, un obrer més sota la gorra, ara sense levitar.





No m’enganyarà pas l’enganyador. No em pop pas el dit. Sé de qui vinc. N’Eó (mon pare) amb paraigua vell, disfressat d’obrer, de nou per Perpinyà… Em diu: “—Era un paraigua màgic. De paracaigudista. Pensava haver comprat el mateix que tenia adés, però l’antic l’havia deixat a l’altre món, i aquest, ausades, era lleugerament diferent… Quan em llenç al buit d’ençà del capdamunt més alzinat de la torre del castellet…”





Mon pare (n’Eó Illot, dels Illots mig muricecs), tal agilitat…! Es despenja dels teulats, s’esconilla entre les portes, amb gran facilitat, i convertit sempre en un altre… Entre els isnells entra-i-surts, ha esdevingut incognoscible, i embla el que vol, de passada, volant ras, s’emboteix objectes al cos, sempre felí, furtiu, ombrívol…”





—I no caigueres mai a cap pou…? Així és com moren els insignes paracaigudistes, o empalats pels parallamps.





—Dins al pou hom hi trobarà cada antic os; serà l’incest comès totjorn per la marastra; en esdevinença de canvi, hom querreix amb precs i llaors, mes hom té tothora Mart ascendent pel seu astre.





La senyora Agnès, de patac i d’espetec, amb els ventalls dels oronells bo i manxant ferotgement, se’m llença tot somiant sobre. Vol tallar’m, em pens, lo pirulinet.





—Sóc Hiparc, greu poeta grec, vantant les mallerengues, llurs boines, i les onze mil vergues dels gegants qui ens pariren tots plegats.





—No vull sabre qui ets, mes qui és ell, tan menudet i sempre tan espatotxinet…?





—Mon pipí. Es diu Strel. És el Pipí Strel. Muricec grogós. Groc Gial·lastre, candent, a frec sempre de grogament deslleteratar’s per l’agermanament occitano-catalònic o pels ulls de vellut i el nas umflat a la xona de les negretes beutats màgiques.





—Cony vellutat i pipeta umflada.





—La seua pipeta més llarga i ampla que no mai mon pipinet i tot!





—Doncs sí que fotrem goig! (Exulta la senyora Agnès, ma mare, i el gruix d’un coltell em deprimeix una miqueta pus el cau del melic.)





M’agafaren cagarrines. Ara em dic Narcís Agre… Tot ho guait al cresp estantís de l’estany putrefacte del meu ésser somort, accídic.





Em cordí, em tapí, m’emflassadí, m’embolcallí, com capoll, i em desdiguí. “—Ja em perdonareu, senyora Agnès, no volia pas dir les onze mil vergues gegantines — volia dir, molt més piu, el martiri dels onze mil ciclistes — al cel ascendiren en bicicleta.”





Allò, aquell exabrupte, aquell exvot grotesc per la meua llengua impia afaiçonat, la treu de polleguera. Arcaismes, atavismes, embranzides avials, escares sobreixents de bull-bulls càustics del temps on érem encara més animals que no pas ara, la toquen amb orgull de rellotge. Amb el ganivet féu suca-mulla al meu melic. Merda i sang ixen de mos budells esbotifarrats. “—M’escomet el lleig miratge…! (Això clam i que:) Em febreix la febre la pell mòrbida com adés la salut vital febria el vellut al cony de la negreta…”





Dol ajornat, sobrevisquí. Un ventall em dava comiat de continu, unes crosses es repenjaven desvagadament. Eriçat d’agulles, esperonat com cap ase esquerp, em desvetllí a l’esquàlid hospital.





La dona nova de n’Eó es ventava per la xafogor, i feia cara de glatir pregonament pel malcarès que prenia la meua sort; a cada cop de ventall els seus cabells negríssims esdevenien lluents corsers llors d’apocalipsi; les crosses corcades es veu que eren del veí allitat, ara versemblantment cucat també i no pas menys cadàver que ja no eren les viandes que havia rescatades ahir del rebostet de la cambreta dels convidats; les minyonetes de la veïna havien entradetes a la cambreta també a jugar-hi, tornaven de la dutxeta i encara no s’havien ficades les calcetes part dessota les faldilletes lleugeretes; vaig romandre una estoneta embadalit esguardant-me-les mentre se les embotien (les calcetes), tot xerrotejant, i llurs fufetes llises em feren saltar el cor de goig; estava alhora content que n’Eó, l’industrial, l’ex-autor, mon pare, no fos part de per allí a desminyonar-les, pobrissones, amb permís de llurs mares, és clar, ben pagades sempre; em trobava molt eixit, clafert de verriny; vaig xiular cap a la gossa i ens vam tancar a l’armariet fosc del rebostet; fora, les xicotelles jugaven a coudineta molt seriosetes i comcaleretes; la gossa i el tit férem l’amor: és a dir, ens acaronàrem fogosament; ella em deia, amb cald pudent alè de gossa molt carnívora: “—Guaita’m els múltiples pits!” Volia dir: millor doncs (si més no pel mer nombre d’unitats) que no cap dona només bi-mamellada, per molt grosses que no te les foto (les mamelles); ara bleixí d’enyor i de resignació, apartí els ulls repatanis cap als tubets i les agulles que em volien grotesca garota, o gàrgola tova — com dic, tota aquella eriçaó d’aparells fiçosos i punxents era doncs així mateix jo — un coixinet d’agulles si fa no fot (molt amagadament enjús) humà; cada punxa d’esmolada punxària l’adoperava doncs eu — tots els virots o viratons els amprava doncs eu, sense fer’n molla d’estalvi — totes les agulles se m’agullaven i m’encertaven i em conduïen, a glops de sanglot, sangs.





—Quin sant Sebastià de pa sucat amb oli no fas, marrec — m’animà n’Eó, i tenia (al vult distingit i un pèl marcial) (per un camí on prou calia aquest sentiment especial, si el fill perilla de fotre’t el camp cap a les pregoneses tortes del no-re), tenia, ell, dic, els mateixos ulls amorosos de la gossa.





—Ahir, llençava el recapte antic amuntegat pel darrer dels convidats (aquell japonès llepafils, la dona del qual ens ensenyava sempre aquella cuixa i aquell pitet i aquell culet tan fins, caminant a saltironets de mil·límetre pertot arreu de casa, malembolicadeta en aquell kimonet de seda i samitell mig obert i, davall, ella jamai ja no duient damunt ni una mala peceta de llenceria). Formatges, pans, pastissos, exòtics atuells i flascons i vaixells a prou feines encetats…, i tot de sobte m’atacà una angoixa de mort, em vegí pel que del cert no som cascú: Una floretat qui, tantost nada, ja es marceix en un prat ablamat.





La dona nova, na Rita Torres, l’antiga actriu qui travessava, molt ardida i adu gaudent, aquells esborronadors cercles de foc al teatre i més tard al circ, com dic, sanglotà molt anguniada.





Mon pare em foté un clatellot. Tots els receptacles qui em duien les limfes, plasmes, sangs i andròmines vibraren com les vibrisses al cul (vist pel set causat per la trompada) de l’equilibrista elefantí i no pas gaire destre.





—Els catalans mai no ens donem. Com els d’adés contraatacaren i s’endugueren els llorers, així els d’ara.





—Colcàvem, almogavàrics, amb lluents cavalls llors, cavà, pap? I apocalíptics ens coronàvem de llors mig callols…





—Mig callols?





—Els mig dauràvem a vaixells o calderetes on feia xup-xup l’or mòlt.





—Aquest xiquet sap molta d’història — féu na Rita, i allò m’afalagà bon tros.





—Molta d’història mòlta — vaig fer, abans de riure i de retop rebre’n, per la roïna rialla, un atac de tos que de poc no cuida dur’m de cap al pot.





Refet, ronc com un cactus, em trob tot sol, recitant, doncs per cominal, un engranatge impiu i força càustic d’heteròclits penjaments qui es disfressen de pensaments.





Com la darrera vegada que fórem a Kenya i besí les nates d’un baobab, de qui l’escorça és com pell de soldana (o si més no odalisca) circassiana. I en besar-les, les galtes glúties del baobab (o, tan fineta, era pus tost baobaba…?), teranyines d’antigues lleterades dipositades a la suau ascla per molt mascles massais (o qui sap el vigorós guerrer) se m’encastaren als llavis, d’on de cop i sobte n’esdevinguí oracle.





Parlí com en Gambó de vertígens i d’eclipsis, de rancúnies i de premonicions, de circells i de dits de la mort seca… I vaig predir, entre una munió de galindaines induïdes pel verí de les antigues estantisses lleterades, que, perir, periria no pas com vigorós almogàver, mes en maleït esparracat hospital de mala mort.





D’on faig un bot finestra enfora i m’amag corrent al bosquet dels voltants.





—No em despenjareu de l’arbre. Sóc ara urpós ocell — dic, ans no em disparen i el tret em toca l’ala.





N’Eó m’alliçona: “—Pagues ara pels teus excessos, minyó.”





—Quins excessos, pap, collons, si encara ni he viscut!





La seua cara, fins ara si fa no fa tova, es resolgué en màscara metàl·lica d’horrorós arnès. Mesell i cruel, amb veu d’ultratomba, respon: “—Excessos, carallot, d’inacció! Excessos d’esperança! Excessos d’il·lusió! Excessos de confiança! No hi ha cel, això ja ho saps. Mes aitampoc l’humana raça es val ni un pet.”





—Pap, és cert. I on és la solució…? L’humana raça, l’humà adí, l’humà fuà — la substància qui en canemàs ens teixeix — la meua essència, doncs, em falleix. Aquesta Terra és una boleta de densa putrefacció i prou. A quin rebost oblidada per cap desaire mort perquè ara ja s’hi podreixi del tot?





—Tan fatalistes, nens!





Entrà en aquell instant, com un aire fresc de dona flairosa, na Rita Torres, deessa qui fou, i qui amb en Roy Starter — el cridaire del circ quan perdé tota altra oportunitat empaitat pels fats lleigs (no pels fets, que compten per merda) — tant d’èxit no tingué fent el paper, na Rita i en Roy, de bons terroristes en l’obra Terra i Sort.





La bona terrorista na Rita Torres i el bon terrorista en Roy Starter, a Terra i Sort, cauen enamorats abans en cel·la solitària no siguin assassinats, al darrer bec d’una perllongada, entortolligada tortura, per la bòfia inquisitorial.





—Qui és aqueixa dona…! — vaig esgaripar, esborronat.





El ble esmorteït de la meua memòria fou esmocat pel clatellot de n’Eó.





—Ah, sí, la novella mare meua, la dona darrera.





—Engreixant darrerement els meus interessos si fa no fot vitals, he esdevinguda molt tafanera d’epitafis. Totes les teues mares prèvies moriren en circumstàncies diguem-ne… sospitoses.





—Totes foren actrius en peces molt difícils. Les de més hagueren de travessar cercles de foc. Cercles de foc per on el cap del nou nat no ix. I d’on neix la vida, el capoll s’ha de morir. Sou, dones, com la closca d’un ou (la closca d’una nou si un nou cuc no en surt a noure pel món). No sou covardes com les monges o com els homes. Sou el vaixell per on la vida en foc no passa, rabent, cremant-ho tot. Sou flama d’existència. El vostre cony, morir-hi, puça d’esquinç, mon somni.





Quan em sent dir-li tot això (i pus, i més apujat encara: més-dites millor dites per cap més-dient millor diguedor que no puc ara, que no dic cap text d’obra molt bona, que només escric doncs tal com raja i l’hora del teló ivarçosa se m’atansa), ara que n’Eó és de viatge de negocies, na Rita Torres s’estarrufa tota. Em deixa dormir cada nit amb son cony sentorós fent acte d’ésser mon galter molt bavejat. Amb aquesta tutia se’m remeia tot entec: de convalescent molt escotiflat pas a cabrit amb tota la salut.





N’Eó ja no tornà. El seu avió se l’engolí l’oceà. L’oceà féu un rotet. La caseta a la costa en patí de valent. S’ompl de clivelletes i d’esvorancots. Tot es desmanega. Tot s’esfonsa. Res no en rets ni en rems.





Tornes a ciutat en bicicleta. T’has fet pintor. Ninots al niu. Amb cara de por. No, home; les teues pintures una merda. No n’has venuda ni una. El catàleg t’arruinarà. I malfet a collons. Quatre fulls mal-lligats. Sense cap imatge dins. Ple d’errors ortogràfics, clafert de mentides biogràfiques. Ton pare no fou mai famós… Tot el que escrigué, en agra lleterada a les esquerdes maldesminyonades, s’ha marcit com floreta en prat eixut qui en el vent solar ivarçosament s’ablama.





Pse. Ja no tens urc de res. Te’n vas a la mort despietada i esparracada, fastigosa, pudent, cucada, tan ràpidament com el foc que tot s’ho menja.





Na Rita em diu: “—Quan era amb en Roy fent de bona terrorista a Terra i Sort, els enemics de la llibertat llençaren una bomba al teatre. Romanguérem una estoneta amb tota la merdegada al voltant. La runa, el carnús. Res no valia gens la pena de rembre. Ens abraçàrem, com si ens estintolàvem l’un en l’altre. Inici d’acció afollat, va intent de tractar d’entendre res… No. Massa tard per a res. Ens fugírem i mai més no ens vam veure. Avui, el camionàs vermell de les obres tan sorolloses i inútils que es veu que fan al clot de vora casa nostra s’ha desfrenat i ens ha aplanat el cotxe blau metàl·llic, única joia. Únic joiell també, i ara no en resta sinó ferralla. Per dins, els plats a l’aigüera, els llits desfets, els llençols estripats, la roba bruta esbarriada pertot arreu, els cistells curulls de brutícies, buidarades, els armaris desclavats, els canfelips amb femta que hi sobreïx, els mobles a bocins, les parets escrostonades, el terra a trams sense rajoles, les catifes amb boïgues i cagades, i la canalleta, déu-n’hi-doneret, els pitjor amanits. Regalimant de sucs llefiscosos, conreus i brous de cada microbi virulent. I això et dic, Narcís, que és massa tard. Que més val deixar-ho córrer, que més val dir boranit i adéu-siau, i dar’ns comiat fins a l’infern, car, qui sap, tot fins ara ha tinguda capacitat d’empitjorar…, per què doncs s’hauria d’esmenar mai…?”





Els orcs promesos, per al tit com per a tot altre pecador (el pitjor pecat ja és néixer, noi). I tot això fins ara… Només un tast? Vaig fer un bot del llit. Vaig trencar la finestra de l’hospital, em vaig llençar avall, vaig córrer fins a perdre buf. “—Pap, pap! (Cridava.) Quan anirem al circ?”





—Se’ls cremava l’envelat (em diu). L’actriu al cercle de foc, la seua roba les flames se li calen, ella fuig corrents, és una foguera esbojarrada, pertot arreu arrenca foc. O era una bomba dels mals terroristes.





—Els enemics de la llibertat.





—Tothom al món. Els enemics del gaudi.





I no volia davallar de l’arbre, agafat al capdamunt amb urpes de rapinyaire. Sóc l’agre narcís qui pensa cagarrines dementre que ert s’esguarda (i quin trist paperot que no hi fot), al cresp estantís del seu ésser, estany fètid, on, latent i entrevist, el monstre terrorífic fa veure que dorm, per a qualsevol instant eixir a esglair’t de mort.





Ah, clatellots de cap molt alta figura mítica, que em desemboiren ans eixoriveixen i aclareixen d’idees molt fermes… Com els enyor. “—Pap, pap! (Que crid) Quan serà l’hora!”