en Clint Riverol, apotecari amb dons i dots

Clint Riverol, apotecari delitós, de mans qui sempre treuen l’entrellat







L’apotecari Clint, la seua farmàcia

Atreu alhora malalts i sans.

Ran de taulell, part del davant,

Cinc ariets en poden sortir

Si el pacient és massa impacient

I no vols servir-li damunt el taulell

Les drogues per què es desficia, agressiu.



Els cinc caps dels cinc ariets,

Que poden eixir de cop-descuit,

I s’emboteixen i desemboteixen

(Segons n’afluixis o tibis els ressorts que els sotsjeuen)

Com canons d’acer de gàlibs a llivells descendents

O ascendents

Que s’imbriquen ferm,

I poden atènyer els tres metres de llargària pel cap baix,

Són com peus de robot, corbats cap endins i encoixinats

Lleugerament, com guants de boxa.



Ara, quan és cap prenyadeta qui fa cap a la farmàcia,

L’apotecari Clint Riverol

Es desa, s’embeina cada cap d’ariet,

I per comptes fa treure tot d’amples coixins tovets, plenets,

De dolços colors,

Per què la prenyadeta s’hi repengi,

Amorosa meravella,

Ella i el seu ventrell esbombat

I el seu conyàs mocallós,

I hi escarxofi si vol aquelles natges perfectes de Barbarel·la.



Clint Riverol, l’apotecari de les mans màgiques

No pot anar enlloc,

Mai no es perdrà en cap envitricoll,

Que pler de senyores amb el magnífic prenys

Al capdavant

No sàpiguen trobar’l

(Com qui en troba el desllorigador)

De mantinent.



El volten com seduïdes papallones

El cimbell més flairós

I cor-robaire, fetiller, enciser, plaïble, amable.

I es tenen envegeta, les dones de l’enorme panxa,

I per això se les enduu tendrament a un racó

A apaivagar-les

I els diu íntimament

A cau d’humida orelleta:

Gateta meua, ja saps on sóc.

M’hi véns a veure a les dues...

O a les tres...

(L’hora que té lliure.)

I elles llàgrimes de joia els regalimen galtes avall.

–Però hi seràs al moment crític de l’encaure...?

–Seré a l’indret l’instant on deslliuraràs.

Al contrari, hi vindré amb pler d’estona a balafiar;

Tindrem lleure per al que et roti, ma cuqueta, meliquet, tresoràs.

Veuràs si hi gaudirem!



Les dones prenyadetes se li arraïmen, doncs,

Car prou saben, sedegues, que perquè és tan savi

No pot aixecar-la

I tanmateix té unes mans tan avesades i traçudes

Que els massatges que els dóna...

(Només sexuals quan elles mateixes,

Bensenes totes bleixoses i molles,

Li guien les mans als indrets més delerosament suspectes...)

Els produeixen llavors els millors orgasmes,

Astronòmiques harmonies dels universos en formació,

Harmonies, dic, mai abans ni després ateses.



En Clint esdevé el déu Mulciber, el fonedor

Qui afaiçona; més que mòltes, foses,

Les dones sucoses de l’urc bofegós.

Totes se li fonen, hò, com incongrus llimacs

Massa llaminers

Rere l’apocalipsi bord

I acaçats a tornajornals pels llamps anorreadors

Dels caos dels entre-universos,

Atesos doncs ara i adés pels darrers no-res,

Sota la sola inclement,

Trepig constant fins a l’esborronat esborrament,

Xemicaments absoluts...,

Extincions encadenades...,

Abans la nova gloriosíssima naixença,

No s’instauri,

El nou: Ja hi som, moixa suada,

T’ajudaré a vestir’t; a casa et dutxes i t’eixugues bé.



Cal comptar amb el fet que un cop

No ha gaire

En Clint mateix no hagués hagut

De ficar’s el braç gargamella avall

I amb la seua màgica mà

Recacejant pel propi estómac

No es trobés el tumor pelut i queixalut

Que ens me’l prenyava

I no l’arrenqués amb esquírria

I l’extragués i el llencés a la palangana,

I de la palangana al canfelip,

Mentre el fetus maleït reganyava i abjurava,

Renegava i mossegava,

I llavors el sempre elegant apotecari Clint

Això no fotés, heroic,

Fer baixar l’aigua en torniol esbojarrat

Que, com cagalló maligne,

L’embrió anticrist,

La claveguera no se l’endugués

Definitivament doncs

A l’infern de les pitjors dolenteries.