Escosint pels afores de Brussel·les (1979)

Escosint pels afores de Brussel·les (1979) Feble infidelitat: enfit, sangfoniment D’absència que de consuet duu a l’enuig. Mentre triomfa el martell de l’oblit, S’escalfen d’altres delits. Ultra banyat per la pluja freda, Haig de blasmar la deseixida avinentesa Que no tinc de veure’m sec En alt cim qui s’emplomalla Amb escadusseres herbes de flaire. Buidors d’espantalls que pengen, Com mocs, esquers lleigs. Bruixots es vanten de qualque frau Obtús a l’aixopluc fumós, Mentre, fora, els vincles de neu Enfosqueixen encara pus La vista del falconer. La lot, amb la força de la llum d’un llamp, Es llença rudement sobre els dissortats. Subtilment s’emporugueix l’egipcià. El trastoca la boira, i de sobte crida crits D’esglai en la refeta foscor. Ni sap Qui l’ha fitat: potser cagot i pegós, Portador de pitjor malastrugança. El vent pudent dels aparells esbudellats Erra com foll pels mediocres mitjans, Ateny i malbarata els qui colgats En mantes flassades Passarien més volonters indetectats. Enforteix el místic les tisores, Les esmola en pedra flonja; I un bonjan forasenyat es neguiteja Entre cordes i branques d’ametller mort. El malfeiner treu la flauta i avia tonades Que ensems esmena massa insistent. Postrem intent, infiltrant purrialla…, Mentre les cabres plaïbles peixen al Sol Pastorívol del suau carenat on La rèplica assolellada, mai no foragitada, Encara em pertany. A l’asil s’hi menja roí gasofi, La beguina repta totdéu, Els saigs embatanats Reparteixen llenya seriosa, Brams de mareig Farceixen el bròfec reialme. Els fruits de l’eunuc, miquinòries Rectament passades per alt. Hom li passa per ull, per l’ull, Mavull, la fava. S’oeixen grolleres favades Represes al lluny, tota la gamma. Apaivagament visceral. Tret que a la cantonada hi ha Qui defuig, ineficaç, La febre de la faç que a tomb de llit Coopera amb l’ajupit qui, Desesmat, justament la cercava. Tres cares de por sobtada, Cavalls davant la mort. Esglai triple, doncs; ensems Llurs ulls esfereïts, I els meus…, Silents…, De molt amatent Falcó.

Nou sopar amb mon pare mort

Nou sopar amb mon pare mort






Encara que fa gairebé nou anys que és

Mort, mon pare tanmateix és.



Anit a l’hora de sopar, el sopar

L’havia amanit ell; el sopar

Normalment sempre l’amaneixc jo.



Perquè arribava tard, jo,

Ell no em volia deixar entrar,

Massa enfellonit d’haver treballat

Tant, i ara jo fent-li tard.



Li deia: deixa’t de romanços,

Com em podia pensar que tinguessis

El sopar amanit, quan sempre sóc jo

Qui l’amaneix. Au, deixa’m entrar

I sopem. I aleshores ell va comprendre

Que no esqueia ni a cap mort

Ni a cap viu fer el rebec

Per coses de tan poc gàlib ni pes.



Va obrir la porta, de fet content

De tindre’m amb ell, i poguérem

Sopar junts. M’excusava llavors

Del tard que havia fet, i comentàvem

Que el recapte que fa ell

I el que faig jo és el mateix recapte,

El mateix estil, la mateixa teca,

Cap canvi, el recapte de sempre.



Em diu que m’esperava,

Li dic que té tota la raó;

Li dic també que el quincallaire

No m’ha volgut vendre res,

Que m’ha dit que tot el que ven,

És clar, és quincalla, res de bo

Ni per al viu ni per al mort.



També li dic a mon pare

Que el quincallaire m’ha dit que:

“—Era hora de llaurar el camp.”



De deixar’ns tots plegats de romanços

I de trists esquellerincs,

I de carrinclones tumbagues…

“—Time to till, time to till the fields.”

3 en dic ara

Enveja i desig (i salivera) del blanc per l’albergínia (al·legoria pèrsica) Nap buf amb un nas grotesc, Criatura poc compresa, L’albergínia viu a l’exili, Entre les bromes llefiscoses Del rebuig i del desig. Té la llengua, al cau porprat De la boca, presa en l’amargor Dels qui no els és permès parlar. Rara albergínia, ni l’imatge Que el seu nom inspira (De dona feta tota d’albor) No ha d’ésser proferta Altre que per a confondre La mala volença endèmica Que l’acolliria. El vel tibat i lluent De la seua violàcia pell Amaga millor l’albor innocent, Beutat superficial Que amaga la puresa, No fos cas que encara irrités L’enveja de l’efeminat brutal Burot qui, blanc de fora I fosc de dins, li barraria, Per massa perfecte, El pas. Es disfressa, En arribar al port estrany, D’on fóra per no res rebutjat, Gens volgut justament Per massa estrany. El seu misteri creix enllà del nom Mateix — és ou de monstre, I vivaç panxell d’atleta, I és sobretot, massa obscè, Fal·lus lluent de gegant, Qui fa somiar i enyorar conca i efeb, I ampla matrona I empegueïda donzella, I fa d’escreix ensalivir el sorge Qui pretendria oscar-lo, I això fóra de debò anar-ne lluny, Precisament d’osques, Car el que vol, com tot sorge, És que hom l’hi enculi ben fort. Mes qui sap si, aclucant el ulls, No se’ns envolava també Pel que sembla de pit d’ocell en joli. I és bac de muntanya i palet de riu Tot emmolsat. A quin reialme Pertany? Alhora a tots i a cap. És còdol enlluentit, És fruit de misterós enrodoniment, És lluent ocell envolat, És peix suau d’abís. És incorrupte missatger Dels reialmes factibles D’un món perdut. Ara, i qui, retut, el tastés…? Qui el tastava, beneït, car Ara sap del bes admès, Del bes suau i tenaç, Llepant, ofert, Bes acceptat i llavors retornat Amb escalf, delícia i passió, Complement a tot acte reixit I de debò acomplert. Diu l’armat, transformat En amorós pardal qui desarma L’arma i xiula lleuger: “Envant, doncs, amic, envant!” Alleuja’ns, la càrrega, Alleuja’ns el càrrec, Alleuja’ns la culpa. Dissol-nos tanta de maldat Acumulada pels anys; Aqueixa lletja lividesa Que no amaga la negror De l’ànima, barreja’ns-la Amb el vel de l’humilitat Joiosa i agraïda Perquè l’innocència Tornés a inaugurar-se’ns Lentament Als dedins Recobrats.

Eixorquia de la nit: —Malaguanyada pena d’un cos qui rutlla debades. Car, sense somnis, no has anat enlloc. Saps que anares (rau-raus ecoics, rosecs sords), mes on…? Amnèsia d’anamnesi. Recança de l’inviscut. Explorador baciu d’anònimes jungles, de tan nàquisses, en blanc. Cap taca als peus, i pitjor, tampoc a l’ànima. Ni d’on véns, no pots escatir: de l’oblit al cau, en acabat de tantes d’hores elidides. Quines petjades inconegudes no jaquies, pols esventadissa, en pous ni esplugues, ni nuus ni nèbules, ara ignorats? Somnambulant en esborrats paisatges… Ventissa avinentesa mancada, no vista ni d’esquitllentes, sentida com esdevinent, a prop, mes on…, mes com…? Tanta de teca que es perd, per virtuals indrets no-localitzables. Regusts de quelcoms inapresos, i ara obliterats; afollades incoacions d’entretocs anímics nats de quelcom oït, ensumat, tastat…, de quelcom ja per d’empertostemps inaferrable, evaporat del tot.

Ningú no em vol re. Cada aparell fet malbé, Passat de moda, Amb prou feines rutllant gens. Cert que durant uns pocs anys, N’hi havia qui volien, Quan encara ens era jove, La meua dona…, I se l’agafaven, amb Blanes aquiescències, Per part de tothom, I envant, en acabat Me la tornaven. Ara prou, ni això. És clar, i mai no m’han volguda La roba, de tercera o quarta mà, Ni els diners A la butxaca — només canvi, O el que m’he trobat Pel carrer, caminant. Tot el que tinc, Tot el que mai he tingut, És pot resumir dient: Allò que d’altris llençaven, I de casualitat, sense Ni desficiar’m a trobar-ho, He tanmateix trobat. Qui cobejaria, o almenys Qui es desficiaria a desitjar Deixalles per altri molt Efímerament recobrades…? Ningú mai no ha volgut el meu art, Massa lleig, ni els meus escrits, Massa carallots, ni el meu Espai, massa inconspicu. No sé què collons encara hi faig, Passant no vist, tret Que així, passant no vist, Veig l’espectacle, tan estrany — tan estrany, tan estrany, ca? — Del visible. El visible, vist Com qui no ho veu, Ni hi veu, no vist, amagat a plena Vista, i admirat tostemps De l’absurda estranyesa De tot plegat. Tot el que tinc: Visions, doncs. Malaguanyats fotogrames D’una funció perduda.