Nit d’opi

Nit d’opi


S’atansà n’Iu Oblit al taulell dels bons consells. Els mecànics qui atenien l’humil gernació eren amables i per xò n’Iu gosà adreçar-se’ls. Aixecà dues eines antigues — estava tan content de saber’n l’utilització. Diu: “Oi, vós, que això serveix per a asclar osquetes ben rodonetes a les llaunes, i això altre per a febrir petites superfícies de metalls en llocs molt amagats, com ara si dèiem cromats en indrets molt retirats entre ferrets de maquinària…?”

Acaronà n’Iu les eines. En vantà, extasiat, les formes oldanes. Digué: “En acabat de tres cents anys pel cap baix que deuen tindre, i encara se serven tan xiroies, cavà…? És admirívol!”

I se n’anà cap al taller a veure si en trobava cap altra. Li feia tanta d’il·lusió cercar i escorcollar entre els antics atifells… Ni els llibres abans, quan era jove, potser no li n’havien feta aitanta.

Es demanava si li ho feia l’ombrel·la. Ara es passejava pertot arreu amb una ombrel·la sempre oberta. Així, si feia Sol, mercès a l’ombrel·la, se’n resguardava, i si ploia així mateix se n’aixoplugava. Però l’ombrel·la de seda caqui li havia oberts els ulls pel que feia al servei que verament prestaven al públic els vells ormeigs — car aquella era una ombrel·la de l’any de la picor que n’Iu havia recobrada d’un munt de remotes escombraries. L’havia duta a reparar al garatge dels amables mecànics i allí hi havia descoberts aitants de meravellosos vell arreus.

De més a més, portar tothora l’ombrel·la amunt, com elefant de molt d’urc, de trompa tostemps trempada, li havia enfortit l’índex (i els altres ditets) i musculat el tènar, d’on que avui com avui fos molt millor masturbaire de casolanes odalisques… S’havia fet qualque pistrinc i tot, així — tenia fama de sàpiguer fènyer aitan com calgués — i pus i tot, de propineta — i eren sempre les dones — vídues i bubianeses amb certs cabals — qui al capdavall ja demanaven que, uf, i que prou.

N’Iu aquells dies vivia ric i ple — ric dels rals de les puretes satisfetes, ple del descobriment continu de noves esme-robaires eines — ah, llur beutat — ah, l’enginy de llur efectivitat!

Amb piset i tot (una cambreta, una cuineta), ara podia demostrar a tothom que bon rentador ans netejador no era. I si sabia àdhuc de cuinar! Un coc excel·lent, com aquell qui diu. Perfecte caramaser — patró de caseta, sense que mai se li fes malbé ni una molleta ni una crosteta. I podia (de content i feliç i acomplert) àdhuc (bo i cuinant) fer malabarismes amb ous i pilotetes de xixines — i mai no n’escarxava ni se li n’esquerdava cap.

Totes les veïnes, i la canalleta de les veïnes, el trobaven d’allò pus atractiu. Se li atansaven que els fes feinetes, i ell encara agraït de fer-les. I mai no volia cobrar’ls res. Ara, havia de vigilar, car, si mai el tenien arraconadet i solet, lluny dels ulls dels altres, aitant la canalleta com les casades del carrer no pensaven sinó a grapejar’l — de seguida li embotien les mans a la carranxa a tocar-li el pipinet i els qui davall (bé que no gaire) si fa no fa li penjaven. Fins al punt que sovint els ous li feien per les nits aitant de mal que no podia ni dormir.

Havia sentit a dir (i ho havia llegit milions de camins, fins i tot allí, en allò on un oncle Oms seu, per facècia anomenat en Xèrloc, contava, en unes seues memòries lleixades a la família, els seus deductius esbrinaments perdut per l’Àfrica colonial d’ara deu fotre què ho sé jo — i llegit és clar en els manuals botànics: papaveràcies, no fa? — hò, i cascalls, i els delicats talls que cal fer als glaucs collonets, i llur llet llagrimejant-hi llavors, i la sublimació, i el coure’n o bullir’n el romanents al cul de la pipa…), sí, sabia doncs, n’Iu Oblit i Oms, que un remei molt bo per a l’insomni era l’opi — i, home, quina casualitat que, cercant-cercant il·lusionadament entre els amuntecs d’eines descartades en aquell garatge tan barroc i estès, entrés per una porteta, pensant que no fos cap canfelip, i s’hi trobés un recambró per a fumaires d’opi. Ah, que content — totes li ponien, a n’Iu, aquell dies, com dic.

Aquell primer dia trobà una màrfega buida, s’hi ajegué i ensumà (sense ni pipar gens) la flaire adormidora. I a la nit dormí com un hom diu que dormen els angelets.

Ara que fumava opi i portava ombrel·la, les dones com dic sempre li deien que fes, que fes. Dolçament aquiescents. Fins i tot les dones de casa bona i prou boniques i ben quillades, i amb faldilles i brusetes a la moda. Deien totes a l’uníson: yes! I llurs ulls eren humits, com llurs conys en devien ésser — i enjorn ho comprovava i havia fet sest — quan juntets es trobaven davall els pontets, o festejaven romànticament repenjadets a les baranes del pont damunt el riu, o els fluixejaven els genolls a l’ampit del parapet de damunt la vall, o s’havien d’asseure rere les balustrades dels jardins municipals, guardats tostemps per l’ombrel·la dels raigs llunàtics, i ell els demanava si es deixarien massatjar d’arròs “lo clitorís”. I, com dic, elles rucs totes que: i tant! Indefectiblement.

De vegades, brollant de la foscors, rere les brèndoles de les baranes semblaven sorgir-hi caps de lleons o de cans qui maldaven, rugents, per mossegar qui en fos darrere, cobert per ombrel·la o no, delerosos de teca: de nas, de coll, d’ull, de cap sencer. I n’Iu reculava d’esme.

Després, a l’hora de la cuita o cocció — abans del conypelament o massatge, o en acabat (massatge sempre i prou, car feia n’Iu trenta-tres anys que, allò de trempar, gens) — n’Iu de camins havia de lluitar amb les feres qui de l’olla n’eixien a espatllar-li el tec amb què volia premiar qualque veïna amb l’home de viatge, potser.

Ficaves el ratolí al got amb la resta de la densa sopa i (tot i que et pensaves d’haver-lo cuit força, encara provava d’ésser viu), fotia el ratolí un bot del got i, tot lluent d’oli, negrós, se t’esquitllava lluny d’abast — i ara doncs les feinades teues per a tornar’l a encabir al got, que te’l poguessis menjar tu o la teua atònita invitada. “Noi, i tan bon cuiner que tothom et feia!”

“Ves!” — en un muscleig una mica avergonyit.

I anaves a recobrar’l, o almenys a fotre-li barrada per a estamordir’l i poder’l aleshores tornar a encabir olla fumosa endins, quan el ratolí, ara que el tenies a toc de trompada, nyac, se’t desumflava com un pet, com un pet de llop, tot polsegós, i es transformava, rere la pols verdosa, en mosca.

Es podia el ratolí bavadís transformar en mosca seca i doncs esdevindre alhora ubic i desaparegut, mesclat entre el moscam i entre d’altres eixams d’insectes. I allavòrens n’Iu sí que se’n veia un bull per a recobrar el tall. La dona potser es neguitejava massa. Menjar sense tall ja era prou dolent; ara, d’afegitó, n’Iu tot nerviós, el massatge clitoro-vaginal perillava de pendre gens lloc, o en tot cas, cas que s’escaigués, perillava d’escaure’s fet a jova, sense inspiració, ni mestria, ni prou mà trencada, ca? I a poc a poc ningú no n’estava content del tot, dels serveis de n’Iu, d’ençà que, fumar, fumava aitant.

N’Òrben, el boquer del barri, frenètic homosexual com tots els carnissers del món, també el va voler llogar — que li la pelés amb la seua tècnica aitan vantada per totes les clientes. I que potser alhora l’hi fiqués part darrere, en bon indret rovelladet. Quan n’Iu li digué que no trempava feia dècades, gràcies a déu, n’Òrben s’esfereí. Per a guanyar-se’l (volguent adobar-li un gam que es creia erradament que devia aclaparar el bon massatgista), aparegué l’endemà a la porta del piset de n’Iu amb un paquet immens embolicat amb paper si fa no fot impermeable de carnisseria. “Guaiteu què us duc!” — exultà n’Òrben. “Trompa d’elefant — re millor per a la trempera en acabat. Mig descongelem-ho i es pot menjar cru i tot!” N’Iu, astorat per tant d’entusiame, es refugià al balcó. S’hi arribà n’Òrben encara més encès. Volgué abraçar-lo i por que li feia, aitan gros i barroer, el carnisser, i un cert fàstic antimariètic, n’Iu d’esme l’esquivà, d’on el pobre n’Òrben, amb l’embranzida que duia, i la nàquissa barrera del cos de n’Iu absent que l’hi barrés, catacrec que caigué daltabaix del balcó. Tremolà la minsa barana de ferro dementre que el gras maeller s’estavellava a la vorera de baix.

S’esbotifarrà allà baix al carrer el dissortat boquer — dels seus arrodonits caires teutons, tediosos, tudables, no en romangué cap que no s’hagués esvinçat. Dalt, l’ull sobirà de n’Iu Oblit i Oms no hi veié, com dic, sinó botifarra esbotifarrada: xixines per a embudellar. Es ficà una altra vegada a dins, i tancà els finestrons.

—Pobre diable — deien per baix les velles —. Era el dimoni. Un patètic pallàs. Ací arribàvem: gràcies a l’angelet de dalt, el dimoni tornava gras, lleig, tou, bavós. On anirem a parar. Si això no és signe de fi de món! I ara és ben mort. S’estovava tant que esdevenia vulnerable, tat…?

I tenien raó, és clar. Tot el veïnatge li era a favor, sortós n’Iu. No havia de témer, doncs, cap mena de denúncia ni de xerroteria maliciosa ni de xarfardeig feixuc, costós i carregós. Ningú no li faria portar els neulers. El gras dimoníac maeller segur que havia volgut enfilar’s fins al piset del pur aimador de dones. I, tant de greix consubstancial, havia relliscat, és clar, i s’esventregava al dur ciment…

Ran d’aqueixa gesta, encara rebé més afecció femenívola. Noves drudes li’n queien com qui plou. A raig. Puretes i bubianeses sobretot. La senyà Pura caigué més enamorada que cap de les altres. L’empaitava, feta tota ungletes i dentetes, llas, mesquí n’Iu, pertot arreu. Molt devota als capellans (i a d’altres fuls adobants i remeiers), el prenia per millor que no cap altra mena de capellà — per santó i tot, d’aquells qui troben que tocar conys és sagrat ans indulgenciós, ben vist per déu, un bon punt de cara a marcar per l’equip de ça-sus el cel.

N’Iu cresqué als ulls del veïnat. Massa sol·licitat. Ara s’amagava de por dies sencers a les fosques. I quan n’eixia, car prou havia de comprar pa (tots els rosegons rosegats al seu raconet fins a l’anorreament), feia veure que tornava de viatge. D’Irlanda, sobretot, on les dones juguen a futbol, i no els homes, massa emasculats, i el joc hi és tan brutal — el gol el fas agafant un cap de dona, ni que encara estigui cargolat al cos, i estrebant-lo (exclusivament per les trenes), l’has de ficar o enfitorar o fotre dins la gàbia plantificada entre els fiters contraris. “A Irlanda”, digué, “s’hi valen totes les monedes, n’hi ha de la Xina, de Mart, d’Albatàrrec, d’arreu: així i tot mai no n’hi ha proutes — tothom gosant messions tothora, per veure qui farà el gol proper.”

Una vella extremunciada qui es deia Maragalla se li atansà aquell vespre: “Deus ser tu, qui t’enduus els infants — ningú ha vists els xiquets — te’ls has amagats on…?”

—De quins xiquets parleu, Maragalla — dels vostres o dels meus…?

—Tant se val, cavà…? Tots som de la família.

N’Iu se li posà tendre. L’abraçà ben estretament, la xaruga cuidava perdre-hi el buf. “Tieta,” li digué, “sabeu què…? A cadascun dels meus retorns, veig que el meu hortet és més ple de cucs. Tot hi és corcat. No aplegaré enguany cap altre mal nap que ja no sigo tot podrit. Voleu dir que els verms no són larves dels infantons morts qui hom hi ha sebollits aprofitant que sóc de viatge…?”

“Quin pensament!” — féu la carcassa, i s’abandonà tot seguit a un repapieig macabre.

Mes és cert que els veïns anaren a l’hort de n’Iu i hi foradaren amb empenta. De la terra violada fum i boira se n’aixecà, i ominosament boira i fum tot ho embolicaven. Els al·lotets duts a menyscapte no aparegueren, per comptes de què, travessant l’enderroc opac, aparegué un gos estrany, hom digué una hiena, farta dels cossos de tots els quòndams jovençans — o belleu només era una guineu qui s’hi havia encauada i qui ara fugia com una exhalació color de flama hostilitzada pel vent.

“Coses rares, collons”, deia totdéu.

Mes n’Iu els desdeia, ho minimitzava: “Hom diria que mai no havíeu vist cagar en finestra.”

Allavòrens una donzella parí. Tothom, sobretot les antigueres desdentegades, tothom li digueren: “Bruixa!” I se l’enduien a cremar, al bell mig de l’hort tot tolt i desbostat de n’Iu. La noia deia: “Refotre, i l’historieta de la verge i el crist…? Per què ells sí, i el meu infantó i jo a la foguera…?” I tothom l’abuixia sobre: “Malviatge, heretgeta!”

N’Iu va veure uns infants qui com cucs botits entraven i eixien pel seu cossi asclat de les escombraries. Diu: “Al meu cossi què hi cerquen…? Sóc pobre com les rates… Per què no recacegen als llurs…?” Mes els infants semblaven ratolins o fures, eixint i cabussant-se a les escombraries. Les ostà, o els ostà: “Foteu el camp, malparits! I les vostres famílies pensant-se que us he mort i cuit i paït! I la pobre verge pagant pels vostres pecats!”

Se sacrificà n’Iu: “Atureu! La prenyava jo…!” I se n’empescà una de nova i bona: “Tots aquests viatges no eren pas a Irlanda, eren a cal metge del poble veí, que com tothom sap, prou és una eminència. M’havia donat tres mesos de vida. La verge (com totes les verges es compadeixen dels moribunds) es compadí de manguis. Digué: fes-me un fill, que sobreviscos en gèrmen al meu ventre, tu. I aqueixa caritat i aqueixa fidelitat, i aqueixa benevolència, castigaríeu…?”

Apagaren esques, i les teies i els tions, només per a escoltar’l. “Mes ara m’ha guarit, l’eminència, i, en acció de regraciament, m’he fet cantant de bluegrass!” — digué n’Iu —. “Si em porteu cap guitarra prou us n’adonareu!”

Mes tots passaren, urbans: “Estalvia’ns-en, ja ens ho creiem!”

Només una altra vella, quan ja era sol, se li atansà. Era una dona nova, potser una espia, una infiltrada. Pretengué no conèixer gaire bé els topants. Volgué fer llegir a n’Iu un mapa dels encontorns. “On és la boca de metro, si li plau, m’ho assenyala…?” — féu la maruana, sibil·linament.

Quan n’Iu volgué pendre el pla per a mostrar-li on queia la cosa, l’inveterada s’aferrà al paper. Se li escapaven els pets, com a antiguera genuïna; ara, tenia una força…!

—Mais bon sang, bon soir, nom d’un chien! — s’escridassà n’Iu Oblit, oblidant-se que ja no era gavatx —. Si doncs no ho deixeu, com collons voleu que us ensenyi com funciona…

Acabaren al llit, com acaben bon tros de les baralletes d’enamorats. N’Iu li pentinà el pentenill amb el seu pentinaconys de xil·la flonja. Ella li petonejà els rocs de la faixa. Llucaren, fullaren, floriren, granaren. I s’adormiren.

Enmig de la fosca nit, n’Iu es desvetllà. No sabia l’hora que era. Es creia que era hora d’amagar’s — o de viatjar. Prengué una tovallola esfilagarsada i fugí fora. Queia neu. A manca d’ombrel·la, tingué la tovallola blanca, ara estesa damunt el seu cap, i la neu damunt s’hi congriava.

S’atansà al desbost de l’hort. No vol perdre sos esplets. Mes què hi roman. Roc damunt roc, i les cendres i els cruanys de la foguera afollada. Perquè té fred, recull una llauna llarga i se l’estampa al pit. Ara, quan cau, la llauna se li esvellega o se li esberla en mil xis que se li claven al pit.

Té fred i sagna amb caramells de sang. Vol tornar a casa, mes la vella l’hi ha botaculat. “I no tornos mai més, fementit! Mira que fugir de nits, i vés a sàpiguer per a boixar-te’n quina!”

Pobre beneit, se li han acabades les estonetes feraces on era macaire i beneït. Obre la boca balba: “No vinc a dir altre que…” Però ha fet tard. Finestrons closos; porta hermèticament tancada; el trucador, còsmic, perdent-se en un torniol infinit.

Veu enllà només un viarany rocós farcit de trencacolls. “Lleu hi vaig,” fa, “abans, només vull dir que ni us viltinc ni en dic cap susany ni us duc cap greuge, ca…?” Cap contesta. “Au, passi-ho bé.”

I se’n va, aquella nit, embegut d’opi, a lloure, com per bassetja anàrquica impel·lit. Part davant de cada casa sent el forrellat que hom prem clos encara amb més revolada. “Tips dels teus cabermòrums, cabàs; i amb les teues cançons ens has morts els cucs de l’orella; arruix!”

Malencònic, sap que enrere jaqueix una postumitat de virulent veredicte. Tothom d’empertostemps ja en dirà lleig. Li reca haver oblidada l’ombrel·la, talismà com qui diu bol·lard del gussi ballarugós de la seua ànima — així d’important. Una tovallola amb sets i tota ratada de cap manera pot comprometre’s a omplir’n el buit. Ah…! Quan amb la virolla es defensava de cada cuc larvàtic qui es desficiava per atacar-li a la bestreta el cos, i cada cuc, descoratjat, en acabat aücava que “no s’hi valia a burxar!”, com mostrava llavors el seu bon tarannà. Trepitjava els més enfellonits perquè no es quedessin incapacitats de cap atac al cor. I llavors, emprant la tija de l’ombrel·la com cap vareta de pontífex, com no predicava als sobrevivents, i sobretot no els esperonava a no ésser mai més novament heretgets — o la garrotada fóra de pronòstic.

Se n’enfita, dels antics bells records de les aventures astrugues dels anys de l’ombrel·la. Ja no el satisfà el dolç enyor. No en té pas prou, quan els efectes de l’opi s’esvaeixen, i la nosa a la gola esdevé més repugnant. Com ara si hi té de través un animaló tot tendre i llefiscós: un ratolí mig cru a la sopa.

“Una cosa et garanteixc: que me la duu flonja…” — xanxeja per a ell tot sol, car re fa molt anys que no el pot pas fer trempar. Solivern, doncs, ulla els voltants. Tot té agalius de risc que t’afetgeguen l’esme.

Per amargs afegitons, surt de sobte de la seua invisible torreta blanca, i armat, el furot de burot qui vigila els termes de la vila: “Ep, em cag en déu, on et penses que vas…?”

Entre d’altres vagues al·lusions, n’Iu, fent-se passar per pagerol més ruc que cap capçana, li diu que ahir anava a tondre (o a capar?) el boc, i per això li embolicava el cap amb aquesta tovallola, quan el boc foté un bot dient que fóra malastrugança i que es capés per comptes ell sol, d’on, precisament, les estisores li queien de punta a un peu, i que per això va ranc.

—Qui, el boc…?

—No; eu.

—Ah, doncs per molts anys, carallot! — i ara el burot se li’n reia com si s’acabava el món, i n’Iu empegueït rai.

Malaguanyada ombrel·la que no tinc (es deia n’Iu Oblit), et fotia, ara que ets a frec d’esclat, un cop part darrere, al coll cremat, que de segur te l’acabava de fer fotre espetegar.

Car l’home maleït era un d’aquells collcremats qui, molta de xerrameca de moment, però que aprés, tot de sobte, els ve la rauxa i sense motiu ni indici, batzac, te la claven. N’Iu es guaitava d’esquitllèbit l’aspra carrabina a les mans sondrollades del burot. “Diqueleu, si voleu, ara que em ve a l’esment — em fa que som vells coneguts, vós, lo colrat, i eu. Que anàem de marrecs al mateix estudi. No us fot…?”

I se li posà de perfil perquè el batlliu picallós el reconegués. “Bevíem i ens nodríem del mateix fat ventall de falòrnies. No recordeu el nom del mestre qui ens fotia tous per menys de res…?”

Es col·locà la tovallola al cap a tall de mocador de cap. “Eh…? Eh…?” L’encoratjà.

I el saig dubtós rosegant tothora un escuradents i rotant vi agre… I fent que no amb el cap amb prou feines lligat al tronc.

“Correu-hi tots! — cridàem, solidaris, quan el mestre volia delir un dels més breus alumnes, una xicotella preferentment, car era fort amic de fer mal als més febles, us en recordeu…? I quan la xiqueta ja era deixalles, no gaire més que interfecta, pol·luint el terra cagarrinós de l’escola de poble de sang i de limfes i dels repulsius envitricolls ventrals, correu-hi, que ens assetja l’enemic! — cridàem — o el torb que ens vol desconfits i sense teules al teulat — o són, encara mills, els monstres vellutats i malquillats qui pugen de l’estaqueta i del canyeret i de la badia dels esbalçats — tots plegats a mitges ressuscitats, i més valdria que alleugerits tots fotéssim lo camp! — d’on l’estorcent anarquia s’establia i qui corria més era el tites de caires assassins, encara arborant el pinzell amb què a estones de lleure on no atupava ningú ens pintava a l’esquena torts fitons on endevinar-hi guixades, reglades, escairades, compassades, gargallades, tapdenassades, palterades, botonades, xinxetades, llapissades, esborrallades, centimetades, encenedorades, agullesdecapades, llibrades, llibretades, tinterades, plomades, mapades, rellotjades, crucifixades, retratades, banderades, sabatades, ullerades, bales.”

“No”, féu el burot, bo i disparant.

El tret tot ho enfosquí. Lentament, com un vast floc de neu, anà caient la tovallola. Ooooh.