Corrent cap al no-re

Corrent cap al no-re



El dia abans havia arribat a Lleida, on mos pares, flequers, encara em tenien assegurat a la Clínica de l’Aliança. Hi havia vingut amb mal de queixals — dos queixals, justament els dos de més cap endavant part de dalt de la ferramenta, aquells que toquen part de dreta i esquerra a llurs sengles ullals o canines. Si em guaitava al mirall, me’ls albirava ambdós una mica boixats — corcats, oi…? — i em feien un mal de caldéu, de debò.

Llavors, el dentista de guàrdia a la clínica, el doctor Clodomir, féu veure que el meu nom no li deia res i que, de conèixer’m, ni molla. “Iu Oblit…? Vol passar…?”

Aquells jorns, nogensmenys, jo era gairebé famós — un autèntic prohom entre l’esbart exquisit de lleidatans si fa no fa il·lustrats, llegits o educadets — el més anomenat entre els autors locals contemporanis: amb tota una peça d’èxit a un teatre cèntric de Barcelona, un premi gros de novel·la tot just embutxacat, dues xerrades recents a la televisió… — àdhuc amb el meu nom bo i batejant ja aleshores un dels carrers de la ciutat — cabalment un a la barriada de Pardinyes, on sóc nat — si doncs no hagués estat a última hora per la dissortada intervenció de mon germà, qui aleshores era un dels membres més escoltats de la junta de veïns, i al capdavall els en desdigué, tot bloquejant la proposta en fer’ls veure que allò era una carrinclonada que jo, amb el meu caràcter ferreny i rebec, no acceptaria mai i que s’esperessin que, aitantost de sabre’n l’intent, me’ls en riuria ben de valent en cap molt sarcàstic article a la premsa local — i això si, escardalencament rai, no els bescantava enfilat al capdamunt més cridaner de qualsevol apartat humorístic que aleshores hi hagués a cap dels “nostres nostrats mitjans de comunicació per les entranyables ones electromagnètiques servats ans trasmesos” (mon germà és poeta, i doncs, un insigne envejós)…

Tant se val. Quan fui assegut a la cadira, part dessota el projector que m’enlluernava i em bleïa la pell de calba, parpelles i front — i el doctor Clodomir, un home molt polit, això sí, m’havia demanat quin era el tap — i jo li havia contestat que aquells dos queixals que no em jaquien viure i, doncs, que ja me’ls podia llevar sense més contemplacions… — on jo esperava, és clar, i amb un mig somriure, que em contradís… — com hauria qualsevol destista mig comcal al món — ell, en canvi, lacònic, em féu badar ben ampla la boca (em creia que per a fer-hi un cop d’ull) i, ja, amb un parell de punxadetes ràpides i llavors tot seguit dos cops de tenalles, sense haver dit res més, m’havia adormides les genives i fets aquests dos molt terribles forats!… I només, ah llas o pallàs jovenet de mi, amb trenta anyets acabats de fer!

Ara, bones paraules, ell, rai. Feta la malifeta, m’oferia que m’esbaldís la boca sangosa amb aquell líquid de desfila aitan pungent, em feia torcar amb la tovalloleta, àdhuc engegava envers meu un ventiladoret. Jo m’havia tornat mut, ensems perquè tenia tota la boca balba i perquè de tan estranyat ni ferit no podia dir res. A la mínima insinuació gairebé faceciosa, aquell salvatge aitan ben educat havia anat per feina, i els dos queixals me’ls havia trets sense fer-s’ho tornar a demanar. Feixista rancuniós i anticatalà, així se’m revenjava.

On m’havia anat a fotre, carallot de manguis…? Al cau d’un altre monstre. Com aquell altre sòmines de la pel·lícula “Marathon Man”, no fot…? — la diferència no era pas gaire palesa, només raïa en el fet que el metge dentista, en aquell cas, era hagut torturaire en un camp de concentració de mort d’aquells preparats pels nazis. Canviàvem un nazi alemany antijueu per un feixista aixarnegat anticatalà…

La resta era córrer, i no badar ja pus.

La marató és, en atletisme, aquella correguda aitan llarga — entre els quaranta i cinquanta quilòmetres seguits, em fa l’efecte. Amb els meus dos forats esgarrifosos sempre part davant, jo encara en corc més. M’endins, lluny, en la fosca; m’enfons en el silenci — opac i subterrani, hi desapareixc. Al cap de quinze anys que no se’n canta ni gall ni gallina, amb una generació escolada, ignota, ignara — tota novella i barrinant-se-les de ferm — ja n’estic, i del tot, oblidat…

Empaitat per bòfies assassines, havia fugit a la babalà fins a Brussel·les; hi començava d’escombriare, pujava a jardiner de parc, m’instal·lava finalment — aviadet doncs amb prou per a comprar’m els queixals postissos i tot — de bibliotecari privat d’un ric vidu noruec.

Al cap de dos anys, m’he mullerat amb una anglesa, a la qual he fets cinc petits — tres nens, dues xiquetes. Alhora, sense guanyar enllà d’un mal ral per article (signats amb nom de mentides) (confegits només per amor a l’enyor de l’antanyasses artístic), en tramet un setmanalment al Guaitajorns Ilerdenc — tímid, tebi paperot. Els escric exclusivament d’esports internacionals. Les gestes dels grans esprinters… Els rugbistes rumbistes… Els riscs rabents dels biciclistes, llurs tendrums alegres encimant cims… Els melics llepissosos dels halteròfils nans… Les lloses sentides girientorn de les llúpies als genolls dels handbolistes… Els arrauxats xarxaires, tot fotent-ho de bot i bolei… En acabat, pel que fa a la sèrie de grans corredors maratonians que m’empesc tot sol, reb el guardó molt entranyívol de tres o quatre lletres al director que, a la secció Bústia Per A Totdéu, em vanten qui-sap-lo.

Entre els corredors maratonians qui jaquien marcada llur emprempta indelívola al món esportiu, m’hi afegia jo mateix, amb el meu nom de veritat — única glòria local, concessió al públic lleidatà: “Us en recordeu ara, fills meus, d’aquell juvenil qui s’enduia la marató universal ara fa vint-i-tants d’anys…? Què se’n devia fúmer…? Ah, malaguanyants de nosaltres, qui no sabem pas aprofitar la reserva! Embadalits per les verinoses propagandes de l’enemic!”

La directora del diari m’escriu que em vol conèixer personalment. Li escric, ja gens enigmàtic, que aquest estiu vindré a veure mos pares i faré de totes totes per vindre-la a veure-la i trobar’ns. L’estiu passat, havia facturats la dona i tota la canalla cap a Mànchester — magnífic lloc d’estiueig — havia dit adéu a l’avió que s’enlairava i, de sobte lleuger com una papallona trempada qui trempés com un camell mogut, tornava cap a casa a pelar-me-la sense por ni ais, ni penes ni neguits — esbravadament — i promès, sortós de manguis, a quinze dies de púguer fer allò que a qualsevol hora pus em plagués, de pler allerat — albíxeres!

S’havien escolats deu dels quinze jorns quan, a mig escrit de maratonià inexistent altre que a mon magí, sentia trucar a la porta de baix; espiava secretament per l’espiell segur que aitampoc aquell camí no anava pas a obrir ni dir res, i tanmateix veia qui era. Em posava els calçotes, car aquells jorns de llibertat els passava sencers de pèl de pèl, i badava doncs la porta.

—Ivy Oblivion! — em diu ella, amb massa de familiaritat. Per fer folga sempre em diu en anglès. Em troba no solament còmic com a persona (un fracàs d’escriptor seriós girat cap al ridícul i carrincló esportiu, i sobre gens remunerat) sinó així mateix de nom.

—Maybelle, you devil! Come in! — que responc, mig trempant d’instint.

L’amiga de la dona venia de Mànchester. Bon intercanvi. “Què fas”, doncs li dic. Em diu: “Vinc a veure els museus d’En Bruegel, el més diví!” Li contestava: “Fica-te-m’hi, però t’adverteixc que, perquè tinc aquests quinze jorns de vacances i de tranquil·litat solitària, faig una cura de l’all i de la mongeta i que, pràcticament, no endrap re d’altre, tret de carn de bacó freda, vi negre i pa torradet per a acompanyar’ls — ja te’m pots aesmar, si doncs no ho ensumaves ara mateix i tot, si sóc, ah, llas, d’allò que se’n diu no gens sociable, esdevenint com esdevenia darrerament, personificat com aquell qui diu, d’allò més, el llegendari home-baf/home-pet, l’home qui put mateix.”

“L’home del nas, també; almenys l’home del nas d’en Peret, d’en peret-de-baix, assenyaladament.” Em respon, riallera, distesa i nogensmenys expectant, atès que sap per experiència que, patidor de mena qui sóc amb la canalla part de pels voltants — tota la meua espontaneïtat s’estavella i ultranafra a les filferrades eriçades de l’aprensió més pusil·lànime — mes, estort de la càrrega, cal reconèixer que esdevinc efervescent i àdhuc descordadament bocamoll; i reprèn: “Ja veig prou per on apuntes, o, millor dit, per on t’apunta — ha! — en situació permanent de delicte flagrant… Ara, que cal plegar’s a l’evidència que allò estrany fóra el contrari, més que més que la llista de plats sencera: alls, mongetes, xicots esquerps de les solituds tranquil·les..., tot em put a afrodisíacs d’aquells potents de debonet — apa, tira, tirà inexorable de l’espardenya descordada, no et faços el garneu ni sigos gasiu, i obre’m els braços i ensenya’m la casa.”

De tornada esbufegosa de la boja cavalcada, amb selles flamejants, pels prats sense horitzons de l’orgasme, li acaronava les galtes molsudes de part de baix, dementre que amb la seua llengua dròpola jugava amb mon atzeb i mes cassanelles balmades, quan les imatges de la meua primera joventut, entre els fotògrafs, bo i essent declarat campió de la marató, m’envaïren de cop-descuit, i m’aixequí d’una revolada i comencí d’exercitar’m amb vigoria astoradora.

Ella m’aplaudia desmenjadament, enjogassada, alhora que es ventava el nas, car jo hi anava com aquell qui diu a reacció. Tot d’una, als meus quaranta-cinc anys, em veia prou fort per a tornar — per a tornar-hi — per a tornar. Esventat de bòlit per aquells camps a través on el pagerol et diu de capdecony i alhora aixeca el porró a xerricar-hi amb goig, i llavors fot mos a l’entrepà pensant-se que et fa dentetes, i que aitan prim ets a les portes de la puta mort.

Cardaríem encara de valentet, això rai — li confiava — i correria en corregudes populars on hauria de fer-hi molt bon paper — el primer amb escreix entre els sèniors, no et fot! — a la fama doncs no pas per l’escriure (tasca inservible, activitat estronquívola, curullament inassolible, elevació totjorns nàquissa), ans pel córrer — sempre amb una línia molt humil d’arribada! — i, allavòrens, a l’any just, tracatrac, tornava a Lleida, amb una nova personalitat doncs moderadament reeixida… Un nom nou, just encetat — el pseudònim més modestament celebrat. Renascut, capllevant amb prou feines, ah, el plaer; prou en tinc prou. I amb la directora (li dic) ens entenem força civilitzadament, és clar. Li dic qui sóc: el llarg pedigrí; les múltiples facetes… Moderadament enlluernada, m’ha encarregat doncs que m’encarregui de part de la secció d’esports (me’n dec entendre tant — l’internacional, ara, la de les copes amb cara i ulls), oimés (per la ràbia llongament covada que duc) de part de la secció de crims de sang (abans no tòcon l’aspecte judiciari, molt més enutjós) i, sobretot, com a favor que, a tornajornals (encara em paga exactament — tant valc — zero!), m’altreja, el departament d’òbits, incloses les participacions de mort aquelles aitan conspícuament emmarcades de negre i amb una creu torta per barret.

Anys que aquí t’esperava. Hò, m’hi veia…!

—A defanged vampire, what a riot! — respon na Maybelle si li dic l’historieta cabasseta del dentista botifler, i doncs antiescriptor catalònic —. Quina riota, un vampir sense ullals!

Hum. Perdre els queixals i els collons alhora — quines agosarades transposicions, aqueixa minyona.

Nogensmenys gens cohibit, dic el futur passat. S’escaigué per força que al capdarrer el doctor Clodomir l’espitxà. Doncs bé, guaiteu la meua acomplerta, somnolent, molt satisfactòria arribada. Maleït anticatalà, quina demostració general, delectívola d’allò pus, tu! — t’havia jurat que ja ho trobaríem, i, doncs, com ho trobem! — ací ho tens, amb el cul botifler enlaire davant els ulls de tothom i àdhuc, especialment, irrectifiquívola, els molt — molt eterns — de la mort!

Malhaja, a tall de feixista i d’aixarnegat i encastelladrit, com amb escreix li escauria i convindria, a tota paraula que li acabés en una consonant, jo te me li afegia una fastigosa “o” — a tota altra que ho fes en vocal, plantifiquem-li’n aquella síl·laba tan esgarrifosament repugnant típica d’ells, la cacofònica “no” terminal — i així, és clar, quin bunyol…! — vet ací doncs com havia d’aparèixer el seu obituari, pagat pels qui n’anaven a heretar i al capdavall, pel que feia a l’escrit, segurament aitant se’ls n’havia de fotre una carallotada com una altra:

“Elo Senyoro Simforóso Clodomiro ino Baldomàno, metgeno dentistano, hano pujato ano lano glòriano delo pareno, reconfortato pelso santso sagramentso ino unano grano berrugano alo naso queno deno sobteno jano nono lino feiano méso malo…”

I així anar fent — amb aquell seu castelladre, ecs, de caragirat que jo li atribuïa, encara desdentegadament rancuniós, com li pertocava, amb totes les de la llei.

Dementre que, amb tot un ensalivament profús de detalls estaquirots, li contava aqueix projecte capsigrany, l’amiga de la meua dona s’adormí amb llàgrimes als ulls. En petonejar-li les parpelles i les salabroses pestanyes aitan dolçament com sapiguí, esclatà a plors sordets i escalfabraguetes. L’abraçava doncs: “Videta, què tens…?”

Aleshores ella obrí els ulls molt oberts, magníficament rentats, enamoradors, i em revelava, adorívolament, que: “Fa vint anys, quan festejàvem, el meu home d’ara i jo, agafàvem sovint la moto i fèiem cap a la voreta del riu (el Mersey). A l’herbei que encatifava la verneda, ens hi ajèiem i, com tantes d’altres parelles de jovent de per arreu, ens grapejàvem i fèiem la feina. Un migdia brúfol, dementre que ell adeleradament em manxava part damunt, vaig albirar qualcú qui ens espiava. Fiu un crit d’esglai i el meu home (mon al·lot allavòrens) s’esvalotà tot. Tot i que palesament no era atleta corredor, l’espieta, un marrec qui amb prou feines si s’esquitllava de la barbamequesa, arrencà a córrer fort, com ara molt burxat pel meu dit assenyalaire. El meu home, qui ni aleshores no era ni, ulteriorment, jamai no fou dentista, sinó soldat (llavors lloctinent, ara tinent coronel), roplegà d’esme un roc cantellut, empaità el fugitiu, atenyé la cresta pedregosa d’una protuberància del terreny, i, així avantatjosament, tirà el roc amb tota l’embranzida que hi fou capaç de ficar… El bordegàs, encertat a l’occípit, s’esbaldregà. El meu home roplegà una altra pedra i s’atansà amb força miraments al caigut, el qual no es bellugà pus… Quan jo me li reunia, el meu home em demanava: Què fem…? Del trep al cap de l’escolà pecaire colpit pel llamp, se n’escolava una sangota molt espessa i fosca, negra, lluent, lenta, constant, com un forc molt llargarut de sangoneres lligades a tall de botifarres — tot i que servava els ulls oberts i semblava mort, respirava — respirava feixugament, belleu allò que en diuen una ranera, no ho sé… Em pujava una basca que m’atuïa; em doblegava a perbocar. El meu home encara s’esverava més; agafava, pengim-penjam, el pobre esgalabrat i, patatxap, me l’abocava al riu… No vull escatir quin peixot de la mar d’Irlanda no en va rostar en acabat aquell nou trenc esberlívolament esvorellat — aquell forat de més, malestatjosament descol·locat pel crani altrament virginal del jovencell… Mes la qüestió, com et pots imaginar, mai no ha aturada de ratar’ns el cervell, ni al meu home ni a mi. En canvi, tot comptat i debatut, prou pots, saps què…? Tu, rai, tu rai.”

“Lloa’t sia déu, què m’haig d’estimar més…? On vaig a parar, dona. Tu mateixa! Dos foradets gairebé cosmètics a la meua calavera tronada. Buf!” — desdenyava jo, espantat.

L’estrenyí fortet; el refrec recíproc dels tendrums desvetllava, efímeres, guspires d’afecte sincer. Amollí, sense sàpiguer gaire part d’on m’embrancava, en un mormol rogallós: “Arribaré, si mai arrib, entre els ben darrers.”

Em respongué, a ruflets, entre l’esforç de l’estreta carnal: “Així m’agrada,
home.”

Li volia afegir, metafòric, profund, que em jaquís per verd, però de seguida tinguí por que, automàtica, no em contestés que de més verdes en maduraven, és clar.

Xst; muts, treballàvem, vull dir, capficats, tascaexcloents, dedicats, manxàvem — com al Reus i al Cambrils i al Valls, del no anar-hi mai més a guanyar-hi corregudetes de festa major… No fos cas que t’encertessin amb cap tret al clatell…

En acabat, ja no n’enraonàrem pus… Queia el matí…