Per pixums explosius trets de polleguera

Per pixums explosius trets de polleguera





N’Iu Oblit l’han agafat al soterrani.

Corria a amagar’s perquè l’entrepà anava a esclatar-li enmig de tanta de gent, dalt als carrers atapeïts de la ciutat.

Era un entrepà de carn. La carn l’havien preparada uns quants de presumptes suïcides al piset amagatall on n’Iu Oblit, com a prospectiu, versemblant, suïcida, hom li havia feta fugaç cabuda. Era carn ben afetgegada, barrejada amb pixums explosius: nitroglicerina, em sembla, i àcid estíftic, que encara esclata amb menys provocació d’escalfor. “Qui cogués aquesta carn, pum!” — féu barrila un.

I als carrers ara se n’adonava, n’Iu, que un dels entrepans que portava era un entrepà de suïcida, amb l’explosiu escalfant-se doncs a frec d’espetec. Marededéu, doncs, l’esglai!

No sabia on amagar’s. Tampoc no volia jaquir enfonyat a qualsevol lloc l’entrepà mortridor, no fos cas que en rebentar no s’endugués al pot milers de persones qui no tenien re a fer amb la causa perseguida — fos la que fos.

S’ha embotit al soterrani, perquè davall terra la temperatura per força ha de baixar. S’hauria estimat molt més d’arribar’s fins al piset i tornar a ficar l’entrepà a la nevereta.

Travessava un parc on hi havia rogles berenant, vull dir, s’hi esqueien xeflis i àpats rai, damunt l’herbei assolellat. I canalla corrent amunt i avall. Una prenyada contava una pel·lícula antiga on tots els actors eren primets i nus, vivien en camps on tot hi era cardar. Dos homes discutien d’afers de faldilles. Un havia coneguda la mateixa infermereta dels vaccins qui l’altre ja s’havia feta espetegar. Quan s’atansà roba estesa, els homes es digueren: “parlem en ou,” i n’Iu pensà que “en ou” hom hi parlava quan els qui no coneixien sinó la closca de les paraules no n’entenien el rovell. Així quan un home deia: “Per no noure el bressol anodí, el difunt escaientment púbic engegà un esclafit esmolat, com ara el d’un eixam de calcatrius qui creués el cel”, l’infant què hi comprenia…? No res gaire. Quan és palès que l’home deia que: “per tal de no escaldar més el bressol anodí (és a dir el cony vulgaret de l’infermera adormida), el seu pirulí escaientment adormit així mateix entre els pèls de l’entreforc s’esclafia de riure de tal faisó que àdhuc llagrimes lleteroses li’n queien damunt l’herba púbica alhora que se n’anava corrent devers el rentamans a rentar’s el coet…” Això, si fa no fa, és parlar en ou.

Justament aleshores, com per a corroborar la cosa, tres caces s’esventaren pel cel a tot estrop — ah, la sorollada del brètol ignar — dementre que al sòl eixordat — l’arbre desnonat — encar respirava pau.

N’Iu es digué: “Cap bíped, i menys en formació agressiva prest a cagar bombes de destrucció impaïble, es val cap arbre per claupassat que vingui…”

“Per xò odiem els elefants,” deia un altre dels qui berenaven, “ho destruirien tot, tret que són encara immesurablement pitjors aqueixos altres metàl·lics elefants grisos, carregats de terroritzaire mort, volant en feréstecs triangles sempre fora d’abast de cap pedrada.”

“Meu, teu, seu, nostre, vostre, llur; meu, teu, seu, nostre, vostre, llur…” N’Iu passà mantrint així, i ningú semblà veure’l. Com ara invisible, doncs, sota el vel del seu màgic dir.

Ara els reca als eixelebrats l’acció directa. Dos dels parlaires en ou diuen d’haver agafada qualque malaltia més o menys venèria de part de l’infermereta dels vaccins. “Em cloc a un rebostet de casa i em ploc en llàgrimes. Què els diré ara a mos fills…?”

—Espera’ls al cancell i mostra’ls (i a tot passavolant — qui veuràs alentir’s fins a esdevindre passallanguint) la puta verga claferta de bubes i brians. “La meua verga, adés bitlla tectònic i ara mòmia putrescent…” — recita’ls, i que ton martiritzat mandrí o rovellat mantí donin l’exemple de com no cal ni fresar ni llaurar.

—Vols dir…?

—No; només parlava en ou.

—Ah.

S’atansà un quisso a pixar a la soca. “Ara som quitis; tothom qui injecta cal que l’injècton”, la marcolfa se’n devia riure amb el seu púdic riure rere la tauleta amb les xeringuetes i les potingues. Els nuclis esclatats de llurs cèl·lules corrompudes pel víric intrús els pessigollejava sinistrament. S’havien de gratar les escarranxes. La bugada, la nocada, s’esventava empaitant el ca. Ja no calia parlar en ou.

Ara que els enjòndols infants fotien el camp, també n’Iu el foté. Li abellia molt més sentir la gent quan parlaven en ou que no en pla. Com més amfigòric més numinós. Al batibull de mots, a les calderes fervents, s’hi pesca millor — i alguns ja t’ixen cuits i tot.

Pensar en peix i en la llefiscosa, escaguitxosa carn de mort que duia entre les dues llesques tot fou u. Ara, doncs, n’Iu petjà ferm. Com quan anava d’Òscar a Benetússer cada matí per a tornar cada vespre. Cavalcant a pas rabent. Gran corredor, gran corredor.

És clar que de petit sempre tornava masegat i fet malbé. Massa llord, massa malganyat — pel que fos, a estudi hom no l’apreciava gaire — l’ataconava sovint — l’ataconaven, tant mestres com col·legues, mascles i femelles — i els gossos l’abuixien i mossegaven.

Ara se li fon ans desfà l’ànima mentre la carn explosiva se li fon rabent devers un esclat imminent de proporcions infernals.

Amb els egipcians de les caravanes brutes aprengué l’egipcià. Que aigua és panyí i eixerit pistó. S’amagava rere els repunxons, o pujava dalt les branques dels verns quan les egipcianes davallaven a la llera de l’estany a fer-hi la nocada — a rentar-hi brutícies com al noc. Els veia, bruns i lluents, els pits i els culs — els pits si era dalt al vern, els culs si rere el repunxons, o rere els primets braços caiguts dels desmais. Quin cangueli quan un dels roms arribava d’engalipar la gent — de vendre’ls rucs molt autopreats per braus brams per qualque subreptícia fiçança atiats — o fugaçment esponerosos conills, llas, amb la passa — o de bescanviar’ls a malbargany un bitllet gros…, i ara l’home molt gelós (i assassí amb llong raor) el podia sorprendre allí! “Quina ferum de carn tendra que sent!” — ogrós i horrorós rai.

Es faria passar per papagai — recitós d’invisibilitzaires mantres… O per esquelet qui de sobte digués: “Em cag en mos morts, em cag en mos morts!” — i allavòrens, quin daltabaix i quins escarafalls, i com correria tothom — parla d’amfigòric, i de cap-rodós, pobrissonets egipcians!

Ara, n’Iu, quins xumensos de goig quan en pispava, de cap egipciana, el xumí — el xumí, que és el cony que els xumaries. Cremava com fènix — fènix, qui és un ocell molt catalònic, abillat amb flamíger plomatge de senyera.

Féu veure que roplegava juliverts, timonets, alls d’ós, i s’anava esquitllant lluny de llur presència, aitan inconspicu com sabés. Tots els qui berenaven vora el relluent panyí de l’estany cregueren que se n’hi anava a cagar. No pas que se n’hi anés a rentar els cabells, d’on la caspa, com creien els egipcians, fos llavors fresa de fres — ous nous de peix amb què enriquir l’estanyol. Ells li guaitaven reguinyencs els culcosits — es maliciaven que a qualsevol instant no li passés pel cap de descosir-se’n cap i fotre’s en canvi a cagar allí mateix.

Alfarrassen que amb ell tot ve de mal borràs. “No, no hi tinc cap admiratriu ni una. Mai no n’he tinguda cap aumon. Si ara caic rodó de cap tret traïdorenc de bòfia franctirador, hi respon exultant el chor catalònic: “Prou podem, ja tocava definitiu pirandó!” I l’egipcià: “Tira peixet!” I ni em sebolleixen, em donen de nodriment als taurons de la bassa. Renat tauró menjaire de totes les recançoses rèmores. Mes no, poca broma. Car al capdavall quina tristor, jo qui per servitud molt humil d’estil·licidi m’he jaquit, per exemple, pixar damunt per cada egipciana qui passés a fer-ho rere els matolls. Me n’he beguts riuets i riuets, aprés que s’aclofaven rere els repunxons i eu encauat, amb la boca oberta, davall la lleixa d’argila…”

Fan: Ecs, quin individu més individu! Tan individu que no pots voldre’l unit amb ningú teu ni de prop ni de lluny.

Igual pensaren els egipcians quan era petit.

I tothom fins ara… “Es veu que només et volen de suïcida, que no serveixes per a res més…”

Son pare, tractorista pistó, qui es casà amb una ex-marcolfa llavors transformada en domèstica en casa bona, sapigué quan es casà que feia un bon afer — la dona amb experiència, qui ho millorés — alhora sap el que és bo i dolent — i que és treballar d’una manera i d’una altra — i què és la vida i com hom se la fa — el tractorista havia treta la rifa. Pobre, i llavors li sortí un fill tan bord.

Tothom l’ha fotut sempre fora del niu. I així i tot viu encara, com ocell exiliat i tanmateix solitàriament supervivent. Es diu: “A tot el fil de l’eternitat, l’espai del temps és un i s’ha acabat, i jo (Iu Oblit) n’he ocupat un bocinet, i aquest bocinet ocupat per mi es diu jo, és diu Iu Oblit, i prou — l’he marcat d’empertostemps — jotfot, i si el meu bocí fos obviat, fos fet desaparèixer, tot el fil se n’anava en orris. Vigileu!”

Ara sap que se li acaba la corda, el seu bocinet de corda relligat pels dos cantons a la corda eterna de l’espai del temps. Si li esclata l’entrepà a la butxaca, ja hi som. Per xò s’ha ficat al soterrani. Cuita-corrents dins la boca del metro a l’altra vorada de parc.

Qui és el gu àrdia ara? Es diu en Sorda Receptes, l’immutable.

Maleït, el tria a ell. S’hi acarnissarà. Dementre que tothom pot passar indemne, a ell qui l’ajuda? Ningú. Soterrani envant, tothom fa veure que ni el veu, mentre en Sorda el desfà a mastegots.

I ara! Això masseja. Quin greuge sobtat no em duu avui, en Sorda? Quin odi salvatge el fa agullar-se’m a mi i prou, i amb tanta de renovellada esquírria…?

Impotent n’Iuet. Tothom fot el camp molt banya-roent envant, ningú no el defensarà mai. Orbs de fresc, s’estanyen i oclueixen els ulls amb l’engrut de l’indiferència — o àdhuc se’ls engresquen amb la salsa picant de l’animadversió — si gosessin, si els fos llegut, encara s’afegirien a atupar’l. Només caldria que algú cridés: lladre! o pedòfil! — mots d’ordre que de cop i volta ja et condonen de tot crim, per bèstia que sigo — t’hi pots llençar a matar’l, tot et serà perdonat — oimés, potser t’altrejaven qualque guardó en acabat.

Pels neguits ratat i rosegat, estic al meu torn ple de rancúnia contra qui m’atura a escorcollar’m. Tot m’ho regira, tot m’ho desbanca. I em maltracta. I no em deixa partir. Renegat intrús ell. Tot i que molt injustament em diu d’intrús a manguis. Què deu ser…?

Massa lleig, probablement. El meu aspecte de metec, de xarnec, d’escrú. Això l’esperonava a endenyar’m.

Podrit malfragmentat; el seu fragment d’humanitat troba el meu malcasador — però mai no em passaria pel cap de casar-m’hi, ecs.

Rebrega l’entrepà, malparit, i que t’esclato a la tarota! Com riuríem!

Diu en Sorda, greu uniformat: “Quan vingui el tren tira-t’hi davall. O el que t’espera fóra molt pitjor. Ens véns balder, fas nosa i un fàstic immens, i no diguéssim pas estèticament — i ja no sabem com ficar’ns-hi per treure’t d’enmig. Fes-te tu mateix eix favoret, cavà…?”

Quan arribava el tren espurnejant i l’armat l’empenyia cap a les rodes, n’Iu se li esquitllava, llambresc, s’esmunyia pel darrer mil·límetre endins de l’obertura d’una porta que es tancava ineluctablement — i, ara que el tren s’enfugia, l’estació esclatava — alhora desprement-se (amb quin terrabastall) l’entrepà fatalment malpremut als dits furients d’en Sorda.

Fi-hu-ú… Per pixums explosius tots plegats trets de polleguera. El tren volant i desmanegant-se, tothom dins amb els pixums explosius al ventre i gisclant esmeperdudament…

Més tard, disfressat pel fum, com un cuc burell i masquerat qui ix del podrimener car què hi té a conrear sinó res, n’Iu caplleva i fimbra enllà de tanta de ruïna. Ara, deseixit, després de serpentejar i desempallegar’s de les esparracades despulles qui l’oprimien, correrà com ratolí esporret al llarg dels buits carrils de ferro.