Pintoret de merda

Pintoret de merda


Vestíbuls d’hotels de rajoles lluents — hom hi exposa mos quadres, que ara, més madur, més primmirat, de més èxit coronat, pint, circumspecte, amb merda ficta. Adés, anys de jovenesa, els pintava amb merda autèntica. En venia menys, mes a gent més ultrancera i doncs més propagandística. Amb el nom fet, pas a la ficta.

Anava a veure ma mare, a ajudar-la a netejar una mica la botiga, que darrerement la té molt abandonada — és clar que no hi ven gaire, ni vetes ni fils, com aquell qui diu, quan la gent es motoritza i s’eixama cap a les grans superfícies que en diuen — els monstruosos magatzems de foravila. Quan hi arrib no hi ha ningú al taulell tot i que sent remor a la rebotiga — ma mare hi deu feinejar — de fet, per la vidriera en guip adés-i-ara la silueta. De moment, doncs, agaf una bossa i vaig recollint paperots i brutícies i polsegueres del terra, als raconets. Ara fa cap ma mare amb cara de boja, de rere la vidriera de la rebotiga. Duu penjant-li d’un braç el cap escapçat del darrer amant de la meua dona. Un home encantador era, amb cara fosca de gità molt elegant, amb bigotet retallat i llarga cabellera negra.

—Què has fet!

—Si tu no tenies prous collons… — em respon, ni cal dir, fort escarnidorament.

—Pobre home!

—L’he convidat a enraonar, ha vingut tot amatent, li he dit de roplegar’m unes capsetes de per terra, al darrere, i quan s’ha ajupit, engrapava la destral repenjada rere els saquets i li tallava el cap en rodó. Sangota rai.

—Però i el seu cotxe groc d’esports…?

—L’aparcava darrere. Li he dit que no el deixés davant, que no atragués clientes d’aquelles molt festejadores (atretes pel seu físic tan enllepolidor) i qui al capdavall no et compren ni un botó.

—I el cos…?

—Allà n’hi ha un bocí… —digué brandant el cap cap a la rerebotiga i alhora rient com una orada.

—Porta — li diguí, prenent-li el cap del drut escapçat i ficant-lo ràpidament entre les altres brutícies de la bossa que era omplint quan aitan teatralment ella ha fet aparició —. I ara prepara’m un sac ben capaç i un carretó.

—Tu sí que ets un carretó, caguetes!

—Doncs ja l’arrossegaré… No et belluguis. Portaré el cotxe groc fins a l’entrada. Conduiré amb el cap ben cot com ara si qui conduís fos un hom sense cap. O millor: em posaré el seu cap per barret i qui guaiti veurà el seu cap. Això! I en acabat, subtilment, carregarem el cos. I me’ls enduré a estimbar’ls — cotxe, cap, vergonya, cos. Ja tornaré amb patinets: oi que encara en tinc un parell part d’allí darrere…?

No havíem comptat amb els caramellaires. S’atansaren a la porta al moment que arrossegàvem el cos amb un sac de plàstic negre cap a l’entrada i cap al bagul del cotxe groc. Llur cançó et feia vindre tremolins a l’espinada: tant d’un altre món, tant de pel·lícula de por, o de missa de falorniaires…

Vaig pensar acceleradament. Sense el sac, vaig traspassar el cancell…

—Què voleu…? — Em vaig treure tot de vals de la butxaca —. Ací hi teniu invitacions per a l’hotel Cambiasses. Al vestíbul cap a l’esquerra hi tinc una exposició de quadres meravellosos. En podreu triar un que podreu vendre per milers. Llavors, ca?, us ho repartiu. Mes ara aneu-vos-en que al pis de dalt hi tenim malalts.

Amb cares funeràries els sinistres caramellaires al capdarrer foteren el camp.

Conduint cap als balços, com presumeixc amb el cap del mort per comptes del meu! No hi vaig gens de pressa. Si cap dona em veu de fora estant, amb un cotxe d’esports groc, i sobre és clar amb aquell cap tant de mascle, ben mastegat, amb bigotet eixarmador, ja la veig bavejar de carranxes — desitjant que fos al meu costat, remenant de culet. Mai m’he sentit tan admirat.

Una prenyadeta fent autostop. No puc fer-hi re; la salud amb la mà, confii que somrient. Car ca que has mort somrient, com n’Holofernes, com, com es deia aquell, el Joan…?

Dalt a muntanya, solitari m’atur. Guait cap avall. Tenebres d’intricades cingleres ascendeixen com bafs de dracs. Ben a fons hi estavellaré el vehicle, que s’hi encengui com sumptuós infernet de joia sobtada.

Fic el cap (no el meu, el seu) dins el sac. Entre les brutícies, reunió de cos i cap — quines efusives festetes, me n’imagín les xàldigues i els ohs dels focs artificials.

Enlluernat per massa de llum al Sol — opac migdia, doncs, on la sal s’ha fosa a la pell i la sang no té prou força per a dur’m l’energia al cervell.

No les enfurisméssim, forces de la natura. El xaloc durà l’incendi fins a les portes de la merceria. Cada manifestació de l’oratge, figuretes primitives fetes totes de conys. Donetes de molts de conys. Ma mare, la dona, les dones dels veïns, les dones de les finestres, les de les portes, les de les voreres… Preguéssim perquè cap dels conys no vingui gaire infectat, no tregui dimonis qui comencin d’arranar caps a tort i a dret amb esmolades simitarres.

Rere la crina no volem endevinar la dona. Llencem ja aquell cos massa enigmàtic. A les palpentes, estimbéssim el cotxe (despesega joguina) amb els dos bocins de mort a dins.

El Sol és lluna. Culet.

Culets, culets pertot. No desenfosqueixis l’eclipsi de la lunar beutat de la deessa aparent; dejús l’amagatall dels cabells, no en desencrueleixis l’enderiat deler.

El reocupant em vol fer fora. Fora del raconet de la bona vista.

Lluit per veure encara el cul de la dona del veí. Culet rodonet, llunàtic, llepoliós.

Bombolles de pluja als tolls. Bombolles d’estricnines als trulls. Sóc n’Èdip Orb, tornant del crim. A l’aigua encrocada se m’hi eslleneguen les lleganyes.

Amb què altre ho pintaràs, padellàs amb molsa, amb artells encetats, sinó amb pampallugosa merda…?